Demoscòpia: l'impossible art de l'endevinació

De totes les coses que aquest turbulent cap de setmana ens ha deixat, hem quedo amb la demoscòpia.

Com que per la meva feina em veig obligat a comprar  en dòlars i vendre en euros, la cotització del dòlar/euro és una variable que hem de seguir constantment, gairebé amb fervor religiós. El dijous al matí, els "traders" de divises amb els que treballo, els suposadament experts en la matèria, em deien que estigués tranquil, que tant les enquestes electorals com les cases d'apostes (és trist però real com la vida mateixa, així funciona part de l'economia) ja havien descomptat que el "Remain" guanyava. I de fet, és el que jo pensava (hi vaig dedicar el meu darrer blog, pensant que -efectivament- la racionalitat i la por, acabarien imposant-se i en conseqüència, el "Brexit" fracassaria), però per si de cas, vam acabar fent compres important de cobertures en dòlars, "per si de cas....". El resultat el coneixem tots. Conclusió: sort que no vaig fer cas dels vaticinis de les "cases d'apostes".

La setmana passada, quan encara es podien publicar enquestes, el diari "La gaceta", un conegut mitjà digital propietat d'Intereconomía, mundialment reconegut per la seva objectivitat i equanimitat, gens de dretes, publicava una interessant enquesta en la que es deia que el partit d'extrema dreta Vox podria obtenir fins a un escó per Madrit -ciutat, no concepte-. Com ho van fer? Fàcil. Demoscòpia d'altíssim nivell estadístic: ens inventem una mostra telefònica de 851 persones de la Comunidad de Madrid,  preguntem per qui votaran i resulta que 32 ànimes confessen que ho faram a Vox. D'aquí infereixen que un 4% dels votats de la Comunitat de Madrid votaran per Vox. Projectem el resultat a la població amb dret a vot de la Comunidad, hi posem una mica de sal i un xic de pebre, i ja tenim el 4% que ens garanteix un diputat. És al·lucinant però els prometo que és cert. Si van al web de "La gaceta" ho trobaran. És l'antiperiodisme, l'anti sentit comú, l'anti veritat, l'anti tot, però tenen els pebrots de publicar-ho. Desvergonya seria un epítet massa generós amb aquests bàrbars. Demoscòpia vederes, Sancho.....Ara que d'aquest Estat jo ha m'ho començo a creure tot.

 http://gaceta.es/noticias/encuesta-situa-vox-congreso-20062016-1420

I finalment, tenim les enquestes a peu d'urna. Mai unes enquestes havien fet un ridícul tan estrepitòs. Mai havien fallat tant. Ni les escopetes de fira apunten pitjor. El que és més al·lucinant és que tant l'enquesta de la FORTA (TV3, per entendre'ns) com la de RTVE apuntaven resultats similars, tan semblants que semblaven calcades: 121 diputats al PP, 26 a Ciudadanos, 5 a Convergència, "sorpasso" de Podemos al PSOE. Doncs sort, sort que el recompte comença a partir de les 9:00 del vespre, perquè si no, els adalids de la tertúlia barata ens haguessin acabat d'inundar amb les teories que alimentaven el dit "sorpasso". Jo si fos el director de "Sigma 2" hauria dimitit aquest mateix matí, i tornat la pasta a les televisions que van encarregar l'enquesta. Al menys els Britànics, amb tots els seus defectes, dimiteixen en anunciar la seva derrota. D'excuses n'hi ha de tots colors, però és clar, són purament això, excuses, amb un nivell de credibilitat més aviat molt baix.

Però m'oblidava que aquí, és clar, no dimiteix ni el "Tato".

Brexit: hora de la veritat

Estem a menys de vint-i-quatre hores d'una de les votacions més transcendents que ha hagut d'afrontar el concepte de la unitat europea. Demà al matí els britànics que s'hagin registrat podran votar a favor o en contra de romandre a la Unió Europea, amb una pregunta clara, concisa i que no deixa lloc a dubtes. Si surt el NO, s'entra en un territori desconegut ja que la Unió Europea no contempla jurídicament cap mecanisme de sortida d'un dels seus Estats Membres.

Les darreres enquestes, segurament amb una certa influència provocada pel salvatge assassinat de la diputada Jo Cox, apunten o bé a un empat tècnic (que no serà tal, UK no és la CUP) o a una lleugera majoria del SÍ (REMAIN), tot i que hi ha encara un 10% d'indecisos que són els que al final faran decantar la balança.

Ja em vaig pronunciar al seu dia abans de les votacions del referéndum d'Escòcia de l'any passat i aleshores em vaig vaticinar que guanyaria el NO. I així va succeir (fins i tot vaig encertar els percentatges (55%-45%). Tal com pensava, el vot de la por, el dels jubilats que patien per la seva pensió, pel futur dels seus fills i dels seus néts, va acabar decantant la balança.

Doncs el meu pronòstic per la votació de demà és que s'acabarà imposant el NO BREXIT (52%). I l'argument és exactament el mateix: el vot de la por. El fet que l'economia britànica se'n pot ressentir -i molt- d'una eventual sortida de l'espai comú europeu. La lliura esterlina, el començ exterior, les transaccions bancàries se'n veurien de segur afectades.

La passió és tan gran que ahir al Wembley Arena, el debat entre els partidaris més representantius del BREXIT i els del REMAIN van tenir un cara a cara que va aplegar...6.000 persones!, amb entrades exhaurides.

Crec que el sentit pragmàtic dels Britànics acabarà imposant-se al seu esperit imperial i que a la darrera corba els joves, els indecisos, els inmigrants acabaran votant quedar-se.

En qualsevol cas, la revetlla de Sant Joan i el dia de Sant Joan seran apassionants, no només per  referéndum britànic sinó també pel darrer dia de campanya electoral a Espanya.

De clavegueres i indignitats

Quan hom es pensa que ho ha vist gairebé tot (tenim una edat), va i resulta que apareix, com per art de màgia, l'afer Daniel de Alfonso i Jorge Fernández Díaz. Em sembla que en aquestes escasses vint-i-quatre hores que fa que s'ha destapat l'escàndol, està pràcticament tot dit. Però m'agradaria fer una "reflexió de taverna" sobre alguns dels elements més sorprenents d'aquesta descoberta.

Tal vegada el primer, i més preocupant és que continuo pensant que la política de comunicació del govern del Partit Popular i del Grup Popular la gestiona un Australopitecus, és a dir, un antecessor del Sapiens Sapiens que va acabar extingint-se. Es pot fer més malament? Doncs sembla que sí.

L'estratègia de l'estruç rajoiana d'amagar el cap sota l'ala, de girar la cara cap a un altre cantó (recorden allò dels "simples hilillos de plastilina" davant la tragèdia del "Prestige", quan el senyor Rajoy era el vicepresident i màxim responsable del negociat en qüestió? -13 de novembre de 2002, 67.000 tones de fuel vessades al mar, la major tragèdia medioambiental de la historia d'Espanya- o més recentment, la lamentable gestió de l'afer "ministre Soria"?) sembla ser una màxima en la gestió de crisis polítiques, amb l'esperança del "ya amainará...y pronto se olvidará todo". Sentir el ministre de l'interior negant la major i fent-se la víctima no només és indigne -després de les gravacions que s'han fet publiques i que ell no ha pogut negar- sinó que ofèn la nostra intel·ligència i dignitat com a pagadors d'impostos.

Sentir més tard, quan l'escàndol ha esclatat en tota la seva magnitut (a la premsa escrita de Madrit -ciutat no concepte- s'ha provat de tapar la noticia, fins l'extrem que a les edicions d'avui la notícia ni tan sols es mencionava a -atenció-: La Razón, El Mundo i ABC, i a El País era tan petita que s'havia de comprar una lupa per a poder-la trobar) a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría (S3) posant en dubte l'autenticitat de les declaracions -confirmades pels dos protagonistes- o a la senyora De Cospedal indignada davant la filtració és esfereïdor... per la mentida, per la desvergonya, pel "tot s'hi val", o a Mariano Rajoy en campanya girant la cara i tirant merda cap als opositors fa veritable fàstic. Ens insulten de forma descarada, se'ns pixen al cim i diuen que plou.

Que l'Estat té clavegueres és una evidència, que fins ara sospitàvem i de les que ahir "Público" ens en va aportar proves (tots en tenen de clavegueres, i segurament són inevitables), però fins i tot als femers hi ha d'haver un cert ordre, un sentit d'estat (ben entès), traçabilitat i sobre tot sentit del servei públic. Fer-les servir per enmerdar opositors i oponents polítics és purament i simplement corrupció d'alta volada. És dilapidació de cabals públics. És prevaricació. És conculcar la separació de poders, és en definitiva fer un flac favor a la democràcia.

Dues darreres reflexions:

- No és inconcebible que al màxim responsable de seguretat d'un Estat li gravin les converses als morros? O si les ha gravat ell mateix (potser com a protocol intern de seguretat, que tot podria ser), que algú del seu equip les hagi filtrat?

- Podria se que tot aquest afer acabés donant més vots al PP a la resta d'Espanya (per allò d'"entendre" al Cid Campeador, lluitant per a preservar la sacrosanta unitat d'Espanya)? Doncs pot ser sí, i per això adopten l'actitud de víctimes. Fins i tot en la podridura hi pot haver estratègia i indignitat....

El que estar clar és que per evitar que aquests tics antidemocràtics cada vegada més freqüents acabin amb les nostres llibertats, el diumenge hauríem d'anar a votar, i semblaria clar a qui no li hem de donar el vot.

18 de juny de 2016: Un gran dia

La setmana passada vaig visionar el curtmetratge "Les petites coses", de l'Alejandro Rodríguez, la proposta d'aquest estiu d'Estrella Damm. Podria donar unes quantes opinions tècniques i conceptuals més aviat negatives sobre el mateix, però des d'un punt de vista de guió i realització cinematogràfica és senzillament impecable (em confesso "fan" d'en Jean Reno i devot de la Laia Costa...), i el contingut lliga molt amb el lema del curt: les petites coses són les que compten i les que fan que aquesta vida a la que ens han abocat sense el nostre permís es faci de més bon portar.

Doncs això és el que vaig sentir el dissabte passat, 18 de juny, quan un grup de 37 manífers de la sèrie Sapiens  Sapiens, que en molts casos feia exactament 36 anys que no ens havíem tornat a veure, ens vam retrobar per celebrar simplement que som vius, que encara tenim ganes de viure, que tenim records i que el passat forma part d'un bagatge personal que ens ha fet tal com som. I sobre tot, sobre tot, que ens venia molt de gust passar un dia tots plegats, per riure i recordar.

La cosa va començar molts dies abans, quan en Sisco Seras i en Josep Rabaneda es van trobar casualment i van pensar que tindria sentit organitzar una trobada d'ex-alumnes de "La Salle", generació (que no promoció), 1965-1966. I la cosa va continuar quan en Sisco Seras m'ho va comentar i a mi la idea em va entusiasmar, i a partir d'aquí tot va venir rodat. La tecnologia va fer una part important de la resta. El grup de WhatsApp que va crear en Sisco ens va permetre, en un temps rècord, contactar tots els antics companys, i rememorar tantes i tantes batalles i batalletes, des de "l'hort del Germà Carmona", fins a la "botiga de la senyora Clotilde" i la "botiga del Germà Juan". L'amic Balmanya ens va passar fins i tot una pel·lícula que vam gravar a vuitè amb en Pere Perpinyà fent de Jesucrit, un "incunable" enregistrat en Super8 que l'Enric va guardar com un tresor.

No puc deixar de mencionar els que hi vam ser, per ordre alfabètic (ho sento, deformació personal dels anys que vaig ser delegat de curs), tal com passàvem llista, quaranta anys enrerre, any amunt, any avall:

1.Alcoser, Jean Pierre (hi havia d'haver un representant de "la grandeur de la France").

2.Almarcha, José Miguel (encara el veig encistellant amb l'equip de bàsket de la Salle que tant èxits ens va donar).

3. Boquera, Félix (m'ha descobert perspectives de sostenibilitat que desconeixia i que són dignes d'admiració i difusió).

4. Boquera, Ramon (el vaig confondre amb en Félix quan el vaig veure..., cuina com els àngels).

5. Burgell, Jaume (un pesat; sense comentaris...).

6. Cano,  Carles (va sacrificar un dia important d'escalada per ser al dinar, un acte que el fa gran).

7. Cano, Josep Manuel (va animar el grup de WhatsApp i es fa fotos amb ties bones).

8. Carreño, Juan José (piula poc però hi és quan hi ha de ser).

9. Domínguez, Manel (sempre previsor, portava jaquetes i càmera amb trípode).

10. Fernández, Jaume (no tinc prou línies per descriure la seva vitalitat salvatge. Té una sogra que no es mereix).

11. Fernández, Xavi (va entrat tard però amb la força d'un toro. Té una dona de bandera).

12. Ferré, Lluís (he descobert la seva faceta de gran comunicador que desconeixia).

13. García, Joan (malgrat els anys continua essent el rei del "churro, mediamanga, mangotero....").

14. García, Huggy (no va parar fins que va caure com fruita madura....ja tenim una edat).

15. Garrido, Juan (discret com en Carreño, però no es va perdre ni un gin-tònic).

16. Gómez, Joan (va ser la representació del seny, contraposat a la rauxa del viking).

17. Guzmán, Ramon (les mata callant.....com ja feia quan tenia 13 anys).

18. Illa, Jordi (va arribar tard, però el seu "speach" al Castellet ho va compensar tot).

19. León, Miquel Ángel (el recordo fent cistelles impossibles).

20. Lleixà, J.Lluís (un altre gran comunicador, estil Ferré Cid, del que li desconeixia a més a més les virtuts culinàries, les seves i les del seu fill. No us passeu de l'hora al pàrking que us fotrà el cotxe al dipòsit. Fa moltes fotos).

21. Lozano, Francisco (un crac de la bicicleta i dels vins de la terra. Un home de principis).

22. Marín, Guillem (gran crack i amic, però l'any vinent el rellevarem en la selecció del menú).

23. Martos, Luis (pintor, que pintas con amor. Discret i divertit, com fa 40 anys).

24. Mir, Miquel (un home "campetxano" que riu molt i diu només allò que ha de dir).

25. Moral, Jesús (no va piular per WhatsApp ni una miserable vegada, però com "els amics de les arts", quan s'hi havia de ser, hi va ser).

26. Ors, Agustí (a punt de ser avi, conserva aquell somriure de nen entremaliat que li vaig conèixer).

27. Perpinyà, Pere (un gran tipus que malgrat tenir el nen ingressat a l'hospital i dir que no podria venir, va acabar venint, una de les ànimes de la festa).

28. Puig, Joan (elegant i impecable com sempre, va compartir unes fotos interessants, només "una mica").

29. Rabaneda, Josep (gran, gran Rabaneda. Amb ell va ser possible).

30. Ramírez, Enric (també piula poc, però va renunciar a Roland Garrós per a ser-hi).

31. Rossom, Mario (es va barallar amb el seu cap per a poder venir. La Bélgique va deixar el pavelló molt, molt alt).

32. Salichs, Enric (el seu petó a en Joan Garcia passarà als anals de la història, com també ho farà el darrer gin-tònic al Castellet).

33. Seras, Sisco ("Contigo empezó todo". Una tenacitat fora del comú, malgrat les hores a les que es lleva cada dia).

34. Serrano, Pitu (no piula gens però fa la feina amb la precisió que sempre l'ha caracteritzat. Fuma uns puros horribles).

35. Soto, Félix (el seu somriure i la seva energia positiva continuen intactes malgrat el pas dels anys).

36. Valls, Josep Maria (un pou de seny i bon rollo, com quan jugava a bàsket).

37.  Vilaboa, Robert (ha fet un pacte amb el diable per ser exactament igual que fa 36 anys).

Hores d'ara totes les fotos que ens vam fer al restaurant "Mas Vin", malgrat la pluja i el fred que van intentar boicotejar la trobada,  han fet la volta a Europa via "Facebook" i per tant només afegiré "la foto": la foto de grup a les escales del col·legi "La Salle" on vam repetir l'exercici, intentant, amb èxit relatiu, recuperar la mateixa posició (els que hi erem, que no tots), 36 anys abans. 

Només em queda repetir allò que ja s'ha dit al grup de WhatsApp, que va ser un esdeveniment extraordinari, en plenitud de definició i que ens vam emplaçar a repetir d'aquí a un any, a l'"Espai del Peix" del pòsit de Palamós, esperant que alguns dels absents justificats (per ordre alfabètic: Balmaña Enric, Collell Pere, Garcia, Francesc, Garcia Miquel, Palomares Xevi, Vera Rafel) hi puguin ser l'any vinent. 

I "last and least", no puc tancar el blog sense dedicar un pensament als que hi haurien d'haver estat però que, malhauradament, ens han deixat: Ametller, Artero, Cugat, Ferrer Rojas, Navarro. Descanseu en pau, companys. Vàrem tenir un record per a vosaltres. Segur que des del Cel us vareu fotre un fart de riure (i us vau estalviar el fred i la pluja).

De consultes populars i altres estupideses

En poc temps, aquest país està esdevenint una petita Suïssa, al menys pel que fa a les consultes populars. En tenim tres exemples ben concrets de les dues darreres setmanes. Hi haurà més o menys encert en els plantejaments de totes elles, però el que és cert és que són una clara mostra de democràcia popular per una banda i d'estultícia aguda per una altra.

El primer, i el que més ha transcendit, ha estat la consulta de Tortosa, en relació al monument que hi ha al bell mig del riu conmemoratiu de la victòria franquista a la batalla de l'Ebre, el 1938, amb el resultat que tots sabem. Home, l'única queixa que hom podria objectar aquí és que la consulta tal vegada no s'hauria hagut de plantejar, ja que per llei (Llei de Memòria Històrica, d'octubre de 2007), aquest monument hauria d'haver estat retirat, ja que una de les seves disposicions estableix que s'hauran de retirar de l'espai públic "esments commemoratius d'exaltació personal o col·lectiva de l'aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura ". No hi ha més a afegir. Entenc el sentit del vot d'una majoria de ciutadans que no tenen memòria històrica (perquè ningú no els l'ha transmès) i que veuen en el monument de l'Ebre un símbol descontextualitzat de la seva ciutat que han vist des que van néixer. El que no acabo de veure clar és el gest de l'alcalde (o és que potser ho estic llegint malament o em perdo alguna cosa).

La segona consulta és encara més estúpida que la primera, i va tenir lloc fa uns dies a la magnífica i de vegades poc ponderada vil·la de Palafrugell. Aquesta vegada no van posar les urnes, sino que la consulta la van portar a terme funcionaris municipals. Es tractava de consultar els 83 veïns majors d'edat que viuen als  carrers Alfons XII i Isabel II si estaven d'acord en un canvi de nom (només perquè són noms borbònics, "atenció al nivell, companyia!"). Home, si la consulta hagués vingut acompanyada d'una ordenança municipal que digués que les despeses i pèrdues de temps derivades del canvi de nom (canvi D.N.I., carnet de conduir, sumministres, etc.) serien sufragades per l'Ajuntament encara ho podria entendre, però si no l'enquesta, que neix d'una moció que CiU (que és al govern amb el PSC) i ERC (a l'oposició) és per a portar-la al Sant Tribunal de la Bestiesa Bàrbara.

En fi, afortunadament que els veïns tenen molt més sentit comú que molts dels passarells que ens governen -i cobren per fer-ho- i òbviament el vot majoritari va ser contrari.

La tercera, és potser l'única que té sentit, i encara. Es va cel·lebrar a Olot a principis de mes per a conèixer si la població estava a favor o en contra de mantenir els correbous. Aquí calen destacar dos fets, el primer és  que la votació (com la que vaig referir fa uns dies de l'Ajuntament de Girona sobre el pressupost dels barris) es va fer de forma electrònica sense cap incident, i la segona és que tot i disposar de 7 dies per votar, només van fer-ho un 18% dels olotins amb dret de vot (a partir dels 16 anys). El resultat final va ser que un 60% estaven a favor de retirar-los. La meva pregunta però és si la cosa aquesta del correbou despertava tanta passió (tal que l'Ajuntament no s'atrevís a prohibir-los per ordenança municipal  i punt), com és que no va votar gairebé ni el "tato"?

I de fet, l'única consulta que caldria fer al meu parer, que és la de l'autodeterminació, aquesta no la deixaran fer.

Potser el que caldria fer seria fer una consulta popular per conèixer si la població catalana està a favor de prohibir les consultes populars, sobre tot si: a) no fan cap falta, i b) no interessen a ningú més que qui les convoca.

De dretes i d'esquerres

Si en un país es pot parlar encara de la immensa polaritat entre els que es consideren de dretes i els que es consideren d'esquerres, aquest, amb tots els matisos que es vulgui, és els Estats Units d'Amèrica.

Per la pròpia experiència d'haver-hi viscut dos anys, i pel seguiment que he anat fent dels Estats Units des que tenia vint-i-pocs anys, aquest és un país on, contràriament que a Europa, hi ha una diferència substancial entre ser de dretes i ser d'esquerres.

Vull dir amb això que els de dretes tenen les idees molt clares i que no s'estàn de subterfugis (com els europeus, que de vegades ens agrada utilitzar). Si hom és del Partit Republicà, i militant, és a dir, de carnet, no tindrà cap problema en dir que la posessió d'armes és un dret constitucional que proclama la segona esmena a la Constitució dels Estats Units. L'esmena diu, a tenor literal: "A well regulated mitilia being necessary to the security of a free State, the right of the People to keeep and bear arms shall not be infringed".

El més greu, però, és que aquesta esmena va ser ratificada fa quatre dies (el 28 de Juny de 2010), pel Tribunal Suprem dels Estats Units  en sentenciar que cap llei estatal o local pot restringir el dret de posseir o portar armes tal com reconeix la Segona Esmena.

I aquesta és l'Amèrica de Donald Trump. Resulta que en aquest país, bressol de l'ultraliberalisme com a tradició, adoptada fins i tot per a molts membres del Partit Demòcrata, hom pot comprar -a títol d'exemple- una metralladora AR-15, el fusell utilitzat a la matança d'Orlando d'abans d'ahir, per 500 dòlars, i això és així en 42 dels 50 estats de la Unió. 

Als Estats Units, per menys del que costa un Iphone 6, i per internet, hom pot adquirir un fusell que pot arribar a disparar 600 bales pe minut i després alguns s'escandalitzen de per què passa el que passa al país. Avui, sopant amb una nordamericana em confirma que això només és la punta de l'"iceberg" i que als USA, morts violentes per armes de foc n'hi ha moltes cada dia, i que només els casos més sagnants, els que més criden l'atenció dels periodistes, arriben a la resta del món, però que le televisions locals van farcides de notícies com aquesta.

Per tant, em sembla a mi que no hi ha disjuntiva entre el que hauria fer la població de dret -i de seny- dels Estats Units que tingui ganes de votar als comicis del proper novembre malgrat i el que li digui l'equip de campanya de Donald Trump.

És evident que la Hillary ha comès molts errors i que forma part de una de les famílies que conformen "la casta" dels Estats Units. Però no és menys cert que la candidatura se l'ha guanyat exclussivament per mèrits propis, i per defesar postures que estan amparades pel sentit comú i el bon gust, afegeixo.

Estic totalment d'acord en el fet que posar els codis nuclears en mans d'un descerebrat com en Donald Trump és d'un perill atòmic, valgui la redundància. Estic d'acord també en que potser caldria repensar el model, però encara que ser d'equerres a Amèrica també tingui una connotació molt diferent de la que podem tenir aquí a Europa, entre la seva dreta i la seva esquerra no hi ha color.

M'estimo molt més la casta dels Clinton que la dreta -extrema- d'en Donald Trump.

Diari de l'Iris

Aquest dissabte passat el diari "Ara" (15.000 exemplars) portava encartada un deliciós conte anomenat "Diari de l'Iris". Un compte escrit pel diputat Fabian Mohedano i il·lustrat per l'Elisa Soro.

Ja he escrit anteriorment en aquest blog sobre en Fabian Mohedano (http://www.fabianmohedano.cat/), diputat al Parlament de Catalunya, treballòleg -com ell mateix li agrada definir-se- i activista social. Paga la pena entrar al seu blog, és una mostra de coherència, sentit comú i treball desinteressat. Un veritable exemple, en tots els sentits.

Una de les seves principals obsessions és la de la reforma horària, idea i moviment del que ell n'és promotor a Catalunya. Un moviment que vol incidir en el canvi d'horaris, en la seva racionalització. De fet és el president del Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH) (http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consells-assessors/consell-assessor-per-a-la-reforma-horaria/).

El Diari de l'Iris és un  conte molt divertit que pretén només conscienciar tothom, especialment educadors i pares que a Catalunya i a Espanya tenim un dels horaris més extrems - i inadequats- del món. Només alguna dada, extreta de la part d'informació complementària del llibre (literal):

• Som el país que més tard sopa del Planeta Terra. Ho fem (com a mínim, i això ho he afegit jo) una hora més tard que països propers de la conca mediterrània com Itàlia, Portugal o Grècia.
• És l'herència franquista que ho ha fet possible (i afexeigo, sí, totalment d'acord, el fus horari que pertocaria a la major part d'Espanya, és el del Regne Unit o Portugal. Anem una hora tard per la voluntat d'en Franco. i això, 41 anys després de la seva mort, encara ningú no ha gosat canviar-ho).
• La manca de descans té una relació molt directa amb el rendiment educatiu....
• Tenim un 15% d'obesitat infantil i ja ens hem igualat als Estats Units. La dieta, però també els horaris, hi tenen molt a veure.
• Tenim les dones més estressades i medicades d'Europa i el desgavell horari, entre d'altres motius, i té molt a veure.

Paga la pena pensar-hi una mica, no?

Democràcia digital

Un periodista de "La Vanguardia" celebrava el dia de les passades eleccions generals, 20 de Desembre de 2015 -dia que la meva dona va estar obligada a presidir una mesa electoral, perdent miserablement un dia de la seva vida a canvi d'un plat de llenties-, l'excel·lsa organització dels comicis, amb milions de paperetes impreses, no se quants centenars de milers de sobres, noranta mil urnes, una gentada mobilitzada, sobre tot cossos i forces de seguretat, i un munt de ciutadans vilment utilitzats (permetin-me la llicència).

És trist que la democràcia digital, que compta amb mitjans més que suficients desde una perspectiva tecnològica, d'encriptació i per tant, de seguretat, no acabi d'implantar-se en les eleccions per escollir els representants del poble. L'estalvi, la rapidesa, la transparència i les oportunitats d'expandir la democràcia serien absolutament impressionants.

Aquests dies, els gironins hem tingut la sort de poder participar de forma activa i directa en una d'aquestes iniciatives. Es diu "Fica cullerada al teu barri" i es tracta de la consulta als barris que ha tingut lloc de forma exclussivament digital -per primera vegada- entre els dies 1 i 12 de juny. La consulta als barris és una eina de participació que l'Ajuntament de Girona va iniciar fa tres anys, el 2013.

Enguany, es tracta de decidir el destí de l'assignació pressupostària de la part dels pressupostos d'actuació als diferents barris de la ciutat, i que assigna un total 1,2 milions d'Euros del pressupost municipal que els ciutadans decideixen de forma directa, entre les actuacions pre-seleccionades.

Cada ciutadà ha rebut a casa seva un codi que li permetia participar a la votació després de la introducció del D.N.I.. He votat aquest matí, i el procés m'ha pres en total menys de cinc minuts. Una vegada emès el vot, el sistema et genera un certificat digital d'emissió de vot (acús de recepció) i que permet verificar, a posteriori que el vot ha estat efectivament comptabilitzat a l'opció on nosaltres havíem decidit donar el nostre vot.

Demà dia 13 s'obrirà la urna electrònica que determinarà el resultat de la votació, la qual es farà pública amb posterioritat al  web de l'Ajuntament.

Un exemple de democràcia digital del que molts haurien de prendre nota.

Les mentides d'Antena 3

Que Antena 3, empresa filial d'Atresmedia Corporación, és de dretes, ho sap fins i tot la meva gossa. La seva línia editorial, inspirada en el pensament del màxim accionista, Grupo Planeta, és més aviat casposa i molt passada de moda. Quin canal de televisió o mitjà de comunicació no es partidista a dia d'avui? Doncs segurament cap. Tothom es deu a qui paga les misses. No sé si això està bé o no ho està, però personalment veig com una utopia l'objectivitat dels mitjans de comunicació. De fet, l'objectivitat és un concepte ambigu que és difícil fins i tot de definir amb precisió.

També cal admetre però, que Atresmedia, per la via de l'absorció va acabar adquirint el canal de televisió La Sexta l'octubre de 2012, curiosament d'una línia editorial completament diferent a la d'Antena 3. Tot sigui dit que a La Sexta s'ha mantingut una línia de molta més independència que permet que comunicadors com Jordi Évole, Andreu Buenafuente o "El gran Wyoming" campin amb absoluta llibertat. Misteris de la vida...

El que no és acceptable però és la manipulació informativa utilitzant la distorsió i la mentida com a eines per a aconseguir una finalitat molt concreta com és provocar una reacció preconcebuda a l'espectador davant d'un fet, buscant un resultat determinat.

Avui la Mònica Planas en parla al seu article diari a l'Ara. És tan escandalós que no m'he pogut estar de deixar un altre tema del que volia escriure aquest vespre i he donat prioritat a aquesta burda, absurda i mentidera manipulació.

A aquestes alçades de la pel·lícula és possible que les xarxes socials ja en vagin plenes, però en faré un resum aquí perquè estic més que indignat. Tot ha sorgit arran que el nou consistori valencià ha canviat rètols de senyalització viària que estaven abans retolats en Castellà per rètols en Valencià.

Antena 3 fa un reportatge en el que intenta demostrar que aquest fet pot arribar a provocar accidents de trànsit per la incomprensió dels mateixos, que fan dubtar als conductors que no coneixen el Valencià. Home, ja d'entrada el discurs és rebuscat i d'una mala llet que fa sospitar de tan poc consistent que és l'afer. Si em diguéssin que el Valencià i el Castellà s'assemblen com el Swagili i l'Euskara, llavors hi podria estar fins i tot mig d'acord, però en aquest cas, em sembla, com a mínim, agafat pels pèls.

Però això no és tot. Fer una notícia d'una cosa que no ho és per pura motivació política és ben lliure i l'espectador també ho és de creure-s'ho o no, però utilitzar, com fa aquest reportatge la manipulació i la mentida, això no és tolerable. Els periodistes que signen el reportage entrevisten una suposada ciutadana (turista) que davant la càmera es fa la despistada dient que efectivament els rètols confonen i que no sap si ha de passar o aturar-se....En fi. A mi a Rússia això que li ha passat a aquesta senyora no m'ha passat mai, i això que tot està retolat en ciríl·lic.

Quina llàstima que l'entrevistada sigui una periodista valencianoparlant de Mediterraneo TV que va col·laborar en el passat amb Antena 3 com a redactora i que es diu Laura Herrera. A l'enllaç se la pot veure xerrant en un Valencià fluïd davant la càmera.

Quina vergonya, quina pena.

http://www.vilaweb.cat/noticies/antena-3-fa-passar-una-periodista-valencianoparlant-per-una-turista-que-no-enten-el-catala/

A IKEA li ha sortit un competidor potent

Encara no ha començat oficialment la campanya electoral per les eleccions del 26J i això ja és pitjor que un galliner sense gall.  

"

La transparència i el "fair play" de Ciudadanos es demostra en el vídeo que encara avui es podia trobar al seu web, que no té desperdici. És la demagògia més brutal que he vist en molt de temps. D'entrada filmat en un bar, que sembla ser el lloc natural de molts espanyols. Després encadenament de tòpics ("nosotrossomoslosbuenosytodoslosdemástontosyrufianes"), amb crítiques a tot " cristu" i en particular a Mariano Rajoy, de qui un dels personatges diu que s'ha passat 4 mesos sense fer res i llegint el Marca,al final l'"equalitzador" Rivera, salvapàtries. El patetisme és fastigós, sobre tot per aquells que havien de fer nova política.

L'enfrontament a "Ca n'Évole" entre en Pablo Iglesias i l'Albert Rivera de diumenge passat tampoc no té desperdici. Si això és la nova política (demagògia, arribisme, constants interrupcions, no escoltar l'altre, voler imposar punts de vista, mentir descaradament...) no sé en què es diferencia de la vella.

Tal vegada deu ser que el PP ha actualitzat el seu himne de campanya, i l'ha convertit en una al·lucinada salsera, ja se sap, per atreure el vot dels votants llatinoamericans que ell va contribuir a regularitzar primer i a nacionalitzar després.

A Catalunya, encara que sense eleccions -de moment, però ja en parlarem- hem assitit a un dels insòlits i més lamentables espectacles que la democràcia pot oferir. Fins i tot el 50% dels militants de la CUP han renegat de la posició de l'Assemblea, que decideix mantenir l'esmena a la totalitat amb quasi empat tècnic de vots a 29 a 26 i 3 abstencions. I això després de l'altre gran espectable del Barri de Gràcia i el "Banc Expropiat", en el que sembla que cremar contenidors, colpejar periodistes i dir barbaritats de la policia sembla la cosa més normal del món.

Però vet aquí que algú fa les coses diferents. I no tiro de sarcasme. Podemos ha envolcallat el seu programa electoral en un llibret que té un curiós aire de semblança al catàleg IKEA.

El catàleg/programa es pot despenjar gratuitament del web de Podemoss: http://lasonrisadeunpais.es, i els que l'han concebut pretenen que sigui el programa electoral més llegit d'Europa. Si es vol en paper cal pagar 1,80 € i te l'envïen a casa.  Definitivament, hi haurà molta gent que se'l llegirà perquè és atractiu. Els directors de campanya han pensat, i ho han fet bé, sempre que -entenc que ho han valorat molt bé- IKEA no els pugui interposar una demanada per usurpació de personalitat, idees i copyright.

Una prova més que en aquest Estat, quan es tracta d'imaginació, és imbatible. Fins i tot jo em llegiré el programa.