Ahir a la tarda vaig veure amb el meu fill petit a Movistar+ el partit de futbol de la Champions masculina entre el Barça i el Shakhtar Donetsk ucraïnès. Ara feia dies que no veia cap partit de futbol a Dzan o a Movistar+. El primer que em va sobtar és que aquella bandera ucraïnesa que apareixia a la part superior de les pantalles, a la dreta de la retolació dels partits, ha desaparegut completament dels mapes televisius.
També em va xocar que en un partit d'un equip de la ciutat de Donetsk, al Donbass, ocupat per les tropes russes des del començament de la guerra entre Rússia i Ucraïna, els comentaristes esportius no fessin ni la més mínima al·lusió a la guerra (al menys durant l'estona que vaig veure el partit, que va ser gairebé tot). Com si un fóra normal del tot que un equip de Donetsk jugui des de 2014 a l'estadi olímpic de Kiev, a 730 quilòmetres de la seva ciutat.
Fullejo La Vanguardia digital i l'Ara digital, en cerca de notícies recents sobre Ucraïna. Ni una sola menció des de fa dies. Tampoc a El País. Al New York Times s'hi pot llegir una crònica d'ahir de Maria Varenikova sobre les vídues dels soldats ucraïnesos (no és per tant una notícia fresca). Res de res. Encefalograma pla. La insuportable lleugeresa de l'ésser, la inutilitat de l'existència, el Nietzche qüestionat, que tan brillantment va novel·lar Milan Kundera l'any 1984.
Hem normalitzat una guerra més, una vegada més. La passió consumista de la instantaneïtat en la que vivim immersos ha fet desaparèixer per complet la guerra d'Ucraïna de les notícies i de les nostres vides. Senzillament ha deixat de ser notícia. Els morts al front del Donbass i de Mariupol, de Zaporizhia han deixat pas als morts de Gaza, de Cisjordània. Hem assimilat un horror per a entrar en un altre de molt pitjor. Però els éssers humans no semblem tenir capacitat per a gestionar tanta indignitat a la vegada, només de consumir-la.
Poca esperança doncs pels ucraïnesos si els diners i les armes europees i americanes deixen de fluir. Poca esperança de cap iniciativa de pau. L'ONU té el 2023 un pressupost de 3.400 milions de dòlars, però és incapaç de lidiar al mateix temps amb dues conteses separades només per 1.857 quilòmetres segons m'informa Google Maps. De què serveixen tants diners? Pel que es veu, en termes pràctics, de ben poc, més enllà de finançar les vides d'una colla de privilegiats i d'ex-polítics de porta giratòria (i per exemple, el seu secretari general, Antonio Guterres).
I mentrestant, a Gaza, Hamas i l'exèrcit israelià es segueixen matant en nom de Déu. I nosaltres asseguts a la cadira o el sofà de casa no fem altra cosa que ser "voyeurs", gairebé còmplices, d'un altre seriós desafiament a la dignitat de l'existència humana. D'un veritable genocidi que perpetúa el primer genocidi que va perpretrar Hamàs el 6 d'octubre. Com escrivia l'altre dia, no hi ha ni bons ni dolents. Afegeixo, només botxins i víctimes. I per desgràcia no existeix cap justícia divina que els pugui jutjar i condemnar. Els inspiradors de la violència més extrema, més descarnada, no són altres que els més fervents creients en els seus Déus (els ultraortodoxes jueus i els gihadistes de Hamàs i de Hezbolah). A tots aquests els haurien de jutjar tribunals civils per crims contra la Humanitat.
Ahir al diari Ara, l'escriptora Najat el Hamchi escrivia un article brillant ("Matem Déu d'una vegada per totes") del que n'extracto un fragment que trobo no només molt encertat, sinó també ridículament obvi, de sentit comú. "A hores d’ara ja podem acusar Nietzsche d’excessivament optimista, perquè Déu no només no ha mort sinó que ens continua matant, els homes se segueixen matant en el seu nom més que mai. En molts casos potser és només una excusa, no ho nego, però potser seria hora que d’una vegada per totes ens desféssim d’aquestes fantasies nefastes que hem confós amb la realitat i rematéssim la feina del filòsof alemany. Els creients s’aferren a la religió perquè no poden suportar el fet de no saber, de no trobar sentit, però quin sentit té creure en éssers sobrenaturals, en superherois i personatges màgics? Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè l’única manera que tenen d’erigir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porti la contrària."
Acabo amb un altre article de Gregorio Morán (de les seves ja difuntes "Sabatinas intempestivas" a La Vanguardia, aquest molt més antic, de març de 2015 sobre la pel·lícula Tombuctú: "....Arriben els gihadistes per imposar la prohibició d'aquells plaers que feien d'una ciutat un lloc difícil però grat. Viure i deixar viure s'ha convertit en una tasca cada vegada més àrdua des que una colla de sonats, aquí i allà, van decidir que perquè ells sobrevisquessin inflats d'orgull i superades les seves humiliacions, seria necessari complir amb el dogma. Déu, que sempre havia estat mut d'ençà que el van inventar, necessita intermediaris que sàpiguen interpretar els seus gestos. Van néixer els bruixots i després els summes sacerdots i finalment els àugurs, els rabins, els imams, els capellans, els pastors luterans... Mentre ells assegurin que tenen la clau de l'eternitat sempre hi haurà qui pensi que el millor és creure en el per-si-de-cas".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada