Vacunes, filiació política, classe social

En això de les vacunes també hi ha classes socials, política i barriades. I no és precisament un fenòmen local sinó que les estadístiques determinen clarament que és un moviment global. 

És ja perfectament conegut que hi ha un indissociable binomi entre el rati de vacunació i la disminució dels ingressos hospitalaris i de la mortalitat, i en conseqüència, els països que més van pagar per les primeres vacunes són aquells on la incidència de la malaltia va disminuir de forma més significativa i amb més celeritat (Regne Unit, Estats Units, Israel, Península Aràbiga).

Però aquesta mateixa pauta també es dóna -mundialment- entre persones de dretes i d'esquerres i entre persones amb major nivell d'educació i menor nivell.

Als Estats Units, el fenòmen està tan clar que les estadístiques parlen per si soles (però insisteixo: les estadístiques determinen que és un fenòmen mundial, exclosa la Xina on ningú no sap en realitat el que hi passa). 

Els estats que majoritàriament van votar Biden a les presidencials de Novembre del 2020 són aquells on el rati de vacunació és més alt, com il·lustra la següent gràfica de l'edició del NYT d'avui:

Els estats que més van votar Donald Trump (on hi ha una gran massa de negacionistes, començant pel mateix ex-president) el rati de vacunació és molt més baix i la incidència de la malaltia més alta. Efectivament, als comptats on el vot va ser aclaparadorament per Trump, només el 34% de la població està avui vacunada amb dues dosis, mentre que als comptats que van votar per Biden, aquest percentatge s'eleva al 45%. Un exemple que parla per si sol: a Marin County, a San Francisco, més del 90% de la població major de 12 anys ha rebut com a mínim una dosi. Aquest comptat ha acabat literalment amb la incidència del virus, amb només 3 casos confirmats per dia a les darreres setmanes.

I dins dels Estats Units, entre els estats amb més vacunació hi ha una correlació directa entre nivell d'educació i raça i vacunació: com més alt el nivell d'estudis, més alt el nivell de vacunació, que assoleix nivells de més del 90% entre la població amb estudis universitaris.

De forma similar el percentatge de vacunació és proporcionalment molt superior entre la població anglosaxona que entre els hispans o les persones de raça negra. També es produeix el fenòmen, igualment a escala mundial, en virtud del qual a les barriades més pobles o amb major percentatge de població immigrada o minories, el rati de vacunació és més baix (a Barcelona, per exemple, el barri amb un percentatge de població vacunada més baix és -com és fàcilment deduïble- Ciutat Vella).

Conclusió: les estadístiques demostren de forma fefaent que les vacunes són efectives, i molt, en totes les variants conegudes de Coronavirus, fins i tot amb la variant més contagiosa fins ara, que és la Delta, la que prové de L'Índia. Per tant, la iniciativa de les autoritats sanitàries d'apressar la vacunació dels estractes més humils de la població i dels joves a partir dels 19 anys és una excel·lent notícia que permetrà que aquesta ja anomenada "cinquena onada" es quedi en una anècdota si som capaços de vacunar els nostres joves de forma massiva en les properes setmanes.

Les elèctriques espanyoles: una altra forma de "Deep State"

Aquest mes de Juny que estem acabant haurem pagat col·lectivament a Espanya la factura elèctrica més elevada de la història. A un ciutadà del carrer, encara que tingui formació acadèmica superior, li costa d'entendre exactament els perquès, que al capdevall es resumeixen, com els deu manaments, en un de sol: per què Espanya paga l'energia elèctrica amb la fiscalitat més cara d'Europa, o perquè l'electricitat a Espanya és un 20% més cara que a França o a Alemània? 

Hi ha moltes explicacions "pseudo-tècniques" en relació a la subhasta diària d'electricitat, l'estructura de generació de l'electricitat a Espanya i al dèficit tarifari, però la realitat és que no es pot entendre que un mercat de preu regulat permeti al mateix temps que els consumidors cada vegada paguin més per la factura elèctrica, que l'Estat recapti més impostos i que les empreses elèctriques guanyin més diners i per extensió paguin més dividends als accionistes. 

En un mercat desregulat tot això es podria entendre, però en un mercat de bens públics (i l'electricitat ho és), això és -insisteixo- difícilment comprensible. Tot plegat en el mercat elèctric està caracteritzat per una constant que es pot definir amb dues característiques: falta de transparència i abús de posició dominant.

Es barreja política, poder i posició de pseudo-monopoli amb una impunitat difícilment comprensible. 

Avui mateix, per exemple, s'ha fet públic el "re" nomenament d'Àngel Acabes Paniagua com a membre de la Comissió Executiva Delegada d'Iberdrola. Els sona el personatge? Al Polònia de TV3 el trobem molt a faltar (gran caracterització del genial Bruno Oro). Ministre de l'Interior quan hi va haver l'atemptat islamista a Madrid l'11 de març de 2004, va defensar fins al ridícul l'autoria d'ETA de l'atemptat, la qual cosa va tenir un impacte directe en la pèrdua de les eleccions generals per part del Partido Popular 3 dies després, el 14 de març de 2004.

Acebes té una carrera post-política de veritable vergonya. Un exemple de com les portes giratòries funcionen a Espanya. 

El 2011 l'anomenen membre del consell i president de la comissió d'auditoria de BFA, la matriu de Bankia, immediatament després de la sortida a borsa d'aquesta entitat (presidida per un altre grandíssim d'Espanya, Rodrigo Rato -los mismos perros con distintos collares-). Dimiteix immediatament abans de la reformulació dels comptes de Bankia i al cap de dos dies, Iberdrola el fitxa com a conseller independent del consell d'administració (amb atribucions sobre auditoria, supervisió del risc i nomenaments...és, per exemplificar-ho de forma simple, com posar una serp a vigilar un niu amb ous d'ocell). Imputat per apropiació indeguda tant al Cas Bankia (aquí també per falsificació de comptes i administració deslleial) com al Cas Bárcenas. 

Tot i aquestes imputacions, Iberdrola el manté al consell fins el 2019, cosa que no deu passar a cap altre país civilitzat del món. El més interessant de tot és que, mentre el Tribunal de Cuentas va imposant fiances milionàries als polítics catalans, l'Audiència Nacional va absoldre Acebes de qualsevol responsabilitat al Cas Bankia al Setembre de 2020. Conclusió? Els membres del "Deep State" es protegeixen entre ells, perquè formen part de la mateixa casta.

Aquesta absolució dóna cobertura a Iberdrola per a tornar-lo a nomenar conseller, a proposta del mateix Ignacio Galán (President i amic) i previ informe favorable de la comissió de nomenaments. La notícia és fresca d'aquesta mateixa tarda.

Això en una empresa, Iberdrola, que l'any 2020 va guanyar després d'impostos 3.600 milions d'euros de benefici net, i va repartir un dividend de 0,42 € per acció, un 5% més que l'any anterior. Per acabar-ho d'adobar, i poder pagar salaris astronòmics de consellers i executius, el primer trimestre de 2021, Iberdrola ha guanyat 1.084 milions d'euros (amb un creixement del 12% respecte al primer trimestre de 2020), resultat que per simple projecció situaria l'anualitzat a 2021 a 4.336 milions d'euros (un 20% per sobre el resultat de 2020). Però el resultat final de 2021, vist l'increment de tarifes segur que serà molt superior. Òbviament, una situació econòmica similar, la reporta també Endesa (491 milions d'euros de benefici el primer trimestre de 2021)

Si això no és "Deep State", on tots els que "compten" hi surten guanyant, que baixi Déu i ho vegi.

La nova Santa Inquisició i Andreu Mas-Colell

Quan semblava que el partit socialista hi està posant molt de la seva part per a intentar refer els llaços amb Catalunya, quan la concessió dels indults i la sortida dels presos de les presons de Lledoners i Puig de les Basses semblava donar ales a l'inici d'una nova etapa, els tentacles de l'Estat tornen a mostrar-se en forma de flagell a qualsevol cosa, actitud o persona que hagi tingut la més mínima relació amb el Procés.

La nova Santa Inquisició es diu Tribunal de Cuentas. I em refereixo a aquest tribunal com a Santa Inquisició per dos motius. El primer perquè va ser fundat el dos de juliol de 1437 (té per tant 583 anys), i el Tribunal de la Santa Inquisició l'u de novembre de 1478, per tant totes dues institucions tenen allò que en Castellà es diu "rancio abolengo", amb la particularitat que la primera continua existint avui i la Santa Inquisició es va abolir de facto el 1835. 

El segon perquè no deixa de ser una institució política -els seus membres són escollits per un mandat de 9 anys pel Congrés i el Senat- que designa els seus membres d'una forma un tant sospitosa. Si els dic que un dels consellers (escollit el juliol de 2012) es diu Aznar López i és germà d'un ex-president del govern espanyol, crec que els quedarà molt clar el que vull dir: "los mismos perros con distintos collares", diu la dita. És un altre organisme dels representants del que podríem anomenar el "deep state". Qualsevol arma és vàlida per a defensar la indisoluble unitat de la pàtria. I si s'ha de prevaricar, dons es prevarica, que segur que fiscalia ho acabarà afinant...

Així doncs, el Tribunal de Cuentas (encarregat de fiscalitzar comptes i activitats de partits polítics i institucions de l'Estat i les Autonomies) està, des de fa molt temps, posant aigua al vi de la distenció i intentant, amb marcada opacitat i falta de transparència, condemnar per malversació i així embargar els comptes i les propietats de persones que aquest organisme considera va ser una part cabal en la organització del procés, des del primer referèndum del 9N. Hi ha 39 alts càrrecs investigats per la pressumpta utilització il·legal de fons públics en la promoció del intenacional del Procés de l'u d'Octubre de 2017.

De tots ells, en molts casos amb acusacions i fiscalitzacions de molts de dubtosa imparcialitat, segurament l'investigat més flagrant és l'ex-conseller d'economia Andreu Mas-Colell, professor d'economia de la Universitat de Berckley i catedràdic de la Universitat de Harvard, fins que va decidir tornar a Catalunya el 1995. No queden clares, o al menys no han transcendit públicament, les acusacions de la Santa Inquisició contra Mas-Colell, però si el que he pogut esbrinar és cert, el cas seria un escàndol de proporcions gegantines. 

Aparentment, se li imputaria com a malversació, una sèrie de viatges que Mas-Colell va fer per a aconseguir que l'ICF (Institut Català de Finances) fos admès com a membre a l'Associació Europea de Banca Pública (EAPV). Si això és cert, és curiós que l'adhesió a la mateixa institució per part de IVF (Institut Valencià de Finances) no hagi estat objecte de fiscalització per part de la Santa Inquisició. Això fa el mateix tuf que la declaració de determinats articles de l'Estatut de Catalunya com a inconstitucionals per part del TC, que eren idèntics als que tenia l'Estatut d'Andalusia i que mai no van estar qüestionats.

La cosa és tan palmària, i en aquest mateix sentit, tan grotesca, que 33 premis Nobel d'economia han escrit una carta pública de repulsa, estupefacció i solidaritat amb Mas-Colell (https://elpais.com/espana/2021-06-22/en-apoyo-a-andreu-mas-colell.html). També s'ha pronunciat en aquest mateix sentit l'Associació Econòmica Europea.

És trist i lamentable que organismes com aquests puguin, de forma més que arbitrària, enfonsar en la misèria un dels més prestigiosos economistes que té Catalunya i Espanya, sense altra motiu real que el d'haver format part del govern "secessionista" d'Artur Mas. 

La resolució del Consell d'Europa d'aquesta setmana en relació a la sentència del Procés, és un altre toc d'atenció a una forma d'impartir justícia que és més que qüestionable. Lamentablement tot això allunya Espanya de la homologació europea i recorda aquella manifestació de suport a Franco, en les èpoques més dures de la repulsa mundial a la dictadura franquista, en la que hi havia una pancarta on es podia llegir: "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS". 

Si la cosa va de collons, en això no els guanya ningú.

Un dia important

Es tingui la ideologia política que es tingui, es sigui independentista, unionista o sentitcomunista -definició que s’atribueix a aquelles i a aquells que tenen sentit comú, espècie actualment en vies d’extinció- avui és un dia, objectivament parlant, que passarà als anals de la història d'Espanya i d'Europa. 

És un dia important. Pel que té de simbòlic, pel que té de fàctic, pel que suposa com a nou punt de partida polític d'un conflicte que ha estat artificialment i innecessària judicialitzat per la dreta rància de tota la vida. Pel que suposa de recuperació de la normalitat per a unes persones que han passat injustament més de tres anys de les seves vides a presó, amb el patiment que això comporta per a les seves famílies i per a ells mateixos. Persones sense delictes de sang, sense delictes que siguin mereixedors de penes d'un nivell de crueltat completament innecessari (ho he escrit diverses vegades en aquest blog i continuo sostenint-ho).

Avui el govern d'Espanya ha aprovat el decret que confirma els indults als polítics catalans presos -condicionals i amb matitzacions que confereixen a aquesta condicionalitat escassa validesa jurídica, però indults en definitiva-  el Borbó ha ratificat el decret aquesta mateixa tarda, i és més que probable que demà dimecres, revetlla de Sant Joan, festa carregada d'un gran simbolisme per Catalunya i els catalans, els presos surtin de Lledoners i les preses de Puig de les Basses. 

L'escenografia va venir precedida d'una gran posta en escena per part de Pedro Sànchez al Liceu de Barcelona, davant de 300 convidats. El president Sànchez, un artista de la supervivència política i de les postes en escena, va pronunciar un discurs ahir dilluns, de 30 minuts, en el que no hi va faltar una referència, només de començar, a Miquel Martí Pol i el seu poema "Ara mateix" (poema musicat per en Lluís Llach que em continua posant la pell de gallina cada vegad que el llegeixo o el sento). En Sànchez i el seu equip de comunicació saben el que es fan, tot i obviar bona part del sentit últim de les paraules de Martí i Pol. Es podrà estar més d'acord o menys amb el plantejament dels indults, però és indubtable que és un gest de valentia política cabdal. 

Pedro Sànchez s'enfronta a molts dels seus barons, començant per un Felipe González que ben aviat se'l podrà confondre amb un votant de VOX, i amb la dreta pura i dura, des de la IDA (aquesta dona, a més a més de cada dia semblar més de l'escola de Bannon, sembla que efectivament, no hi és tota en les seves alocucions públiques) fins a un Pablo Casado que es troba entre les cordes d'una extrema dreta que amenaça en treure-li una muntanya de votants.

Però en Sànchez, que malgrat la patinada de la trobada fantasma amb el president dels Estats Units Joe Biden sembla tenir una floreta al cul, els astres li van de cara. La manifestació de diumenge passat a Colón va ser un fracàs estrepitós d'una dreta dividida que no acaba de trobar el nord, els empresaris es van pronunciar a favor dels indults, descol·locant encara més un Pablo Casado completament descol·locat, superat per VOX per la dreta i per la seva deixebla Díaz-Ayuso en populisme i popularitat, i fins i tot la conferència episcopal, tradicionalment de dretes i anticatalana es va pronunciar a favor dels indults.

Sembla obvi que el judici al Procés va ser completament polític (el pronunciament del Tribunal Europeu de Drets Humans d'aquesta setmana representa una clara clatellada a una part del sistema judicial espanyol, el que està precisament relacionat amb la sentència del Procés i totes les causes paral·leles que encara cuejen i que afecten, atenció, a més de 3.000 persones...), que les penes tenen molt de revenja i poc de justícia, i que per tant la reclamació d'amnistia versus indults sembla del tot legítima per part dels independentistes. Però el passat és el passat, l'amnistia s'hauria de votar per llei (no és descartable que s'hi pugui arribar en un procés de negociació) i hem de ser pràctics. Si el govern d'Espanya estigués en aquests moments en mans del PP, els presos catalans complirien fins al darrer dia de les seves penes a la presó, sense permisos ni històries. Aquesta em sembla una hipòtesi d'una aclaparadora plausibilitat, que confereix al gest de Sánchez, encara més valor.

Molts diran que Sánchez s'avança al que possiblement fallarà el TEDH d'aquí a uns anys i que vol evitar un ridícul encara més gran a la justícia espanyola, a la que el mateix informe que s'ha fet públic, votat per una clara majoria de representants europeus, equipara la justícia espanyola a la turca (una dubtosa reputació, vaja) però insisteixo que cal tenir-los molt ben posats per a afrontar el risc polític que suposa la concessió dels indults.

De la part dels independentistes radicals, aquells que pensen amb els peus, els prohoms del "Ho tornarem a fer" (què tornarem a fer, em pregunto, el ridícul, les falses promeses a una àmplia majoria de catalans il·lusionats pel que va resultar en un engany col·lectiu de proporcions gegantines?), només hi ha una consigna, compartida amb VOX i el PP, que citaré en castellà, que té més força: "cuanto peor, mejor". Francament, després del ridícul al que ens van sotmetre, continuar l'escenificació de la confrontació perpètua -contra un contrincant infinitament més fort, amb els mitjans de repressió al seu costat i amb un suport de la població catalana que no arriba al 50%- em sembla una estratègia del tot equivocada i sobre tot, infructuosa. Així es va demostrar al 2017, així es demostraria ara. El "ho tornarem a fer" sense un suport de la població catalana superant el 75%, em sembla d'una esterilitat que ratlla l'estupidesa.

En definitiva, els indults insisteixo, sense ser cap solució ni cap concessió "magnànima", suposen un pas de gegant cap a la oberutra d'un nou paradigma, d'unes noves regles del joc. Cal seure's a la taula i practicar la distensió. Cal ser pragmàtic, com ho són els bascos. Si anem a una taula de diàleg amb els principis maximalistes que alguns voldrien com a resultat final de la negociació (amnistia i autodeterminació), mal anirem, i el conflicte es perpetuarà, en perjudici de tots els catalans (i espanyols).

Si conflictes més difícils com ara el d'Irlanda del Nord es van poder superar, no veig per què a Catalunya això ha de ser impossible. Només ho serà si alguns continuen entestats en demanar la lluna en un cove. Amén.

Vacunació i retorn a un passat que semblava lluny

La setmana passada va ser una gran setmana per a mi i per a moltes persones de la generació del 66 que hem completat la pauta de la vacunació contra la Covid, en el meu cas -i en la pràctica totalitat dels meus amics, coneguts i saludats- amb la vacuna de Pfizer-Biontech.  8 de juny de 2021, data que des de JA, passa als anals de dates que conformen la història personal d'algunes persones, de ben segur, la meva. Gairebé al mateix nivell que la mort del dictador Franco (20N75), les primeres eleccions generals (11J76) o la caiguda de les Torres Bessones (11S2001).

D'aquí a molts anys recordaré aquell 8 de juny com el dia que vaig experimentar una sensació d' alleujament com feia molt de temps que no sentia. Si només fa un parell d'anys algú m'hagués dit  que m'alegraria de rebre una vacuna (acte, d'altra banda associat a la nostra infantesa i a les marques permanents que aquestes ens van deixar a sobre les espatlles) m'hagués costat de creure. Directament ho hauria negat. Fins a la Covid, les vacunes estaven associades a la infantesa i al passat.

Però després d'un any i mig de patiment, la realitat acaba imposant-se. Aquesta sensació de protecció/immunitat i de tancament d'etapa (llòbrega) crec que és un sentiment compartit per a molts de la meva generació i dels de més edat que nosaltres que també tenen la pauta completa. 

Dissabte al matí passava jo amb la moto per davant del parc de La Devesa i vaig veure una llarga cua de persones que  esperaven disciplinadament el seu torn per accedir al recinte on tenia lloc la vacunació, el Palau Firal. Em va semblar estrany veure tanta cua perquè en les dues ocasions que jo hi vaig anar per a vacunar-me de primera i segona dosi respectivament, va ser "arribar i moldre", però el que és cert és que aquelles persones no mostraven la cara de tedi i emprenyament que solem fer els humans -cada vegada més impacients- quan hem de fer alguna cua -al supermercat, a l'entrada d'un espectacle, perquè ens donin taula a un restaurant...-. L'ambient em va semblar més aviat distès i relaxat: parlaven entre ells i més aviat somreien. 

Visualitzem aquests dies en les nostres pròpies carns el triomf de la ciència en contra de la malaltia. El resultat extraordinari d'una col·laboració de científics a nivell mundial que han permès l'obtenció d'un antídot contra el Coronavius SARS 19 en un temps rècord. Una gesta col·lectiva del Sapiens Sapiens de la que cal sentir-se orgullós. Si algú ens hagués dit en els temps més foscos del confinament, l'abril de 2020, que el Juny de 2021 el 100% de la població espanyola de més de 80 anys estaria vacunada segurament no ens ho hauríem cregut. Estem al davant d'una gran gesta de l'ésser humà. D'un triomf col·lectiu. Després, en afegir-hi el debat dels diners el triomf s'enfosqueix lleugerament, però no resta mèrit a la victòria científica.

Tot això que té de bo la vacunació, però, no amaga l'essència més pura i visceral de l'ésser humà. Com deia l'altre dia un amic i company de feina: "quan la majoria de la població adulta estigui vacunada (recordem, objectiu de la EU, 70% de vacunació abans del 31 de Juliol) no hi haurà prou taules als restaurants, prou  places als avions, prous llits als hotels, ni prou putes als bars de llums vermells" (perdonin la vulgaritat de la llicència, però la cita és força literal).

El meu amic té raó. L'ésser humà és l'únic mamífer que ensopega dues, tres, deu vegades amb la mateixa pedra (tots, en major o menor grau). No ho podem evitar, és superior a tots nosaltres. No n'acabem d'aprendre i dubto que ho acabam de fer mai. Els actes de contricció que ens vam prometre tots plegats "una altra manera de fer és possible", queden ara al bagul dels records. Volem festa, volen vall, volem nit, volem sopars, focs d'artifici, atraccions de fira, viatjar. Més que mai. Cremem-ho tot, que el mon s'acaba, i ara és de debò. La variant Delta ja treu el cap darrera la porta. Ara cal festa grossa, no fos cas que demà ens tornin a confinar.

Tornem a veure vols de Vueling a Munich a 36€ (i per tant ens n'anirem a dinar i tornarem al vespre, gràcies Vueling per la teva generositat infinita), pensions completes a Lloret a 60€ per dia, i ben aviat tornarem a gaudir de 30.000 creueristes sortint del port de Barcelona a omplir les Rambles, la Catedral i la Sagrada Família, on a alguns els robaran la cartera, i el rellotge, i els oferiran delicioses sangries la ressaca de les quals els durarà encara a l'escala que faran a Còrsega un parell de dies després. No cal que ens transformem en una economia més sostenible, menys orientada al turisme. Venem ventalls amb motius de toros i paelles a les Rambles. Tots contents i aquí pau i després....després ja en parlarem.

Els nostres probes empresaris, satisfets amb l'ampliació de l'aeroport del Prat (no m'acostumo a dir-ne Josep Terradellas) s'ompliran la boca explicant que l'ocupació hotelera a Barcelona és del 95% i que la tercera pista hi ha contribuït de forma de-fi-ni-ti-va.

I que si els xinesos no tornen -encara- a Barcelona, la culpa no és de la Covid sinó de Xi Jing Ping.

La decadència dels valors i del sistema educatiu

Llegeixo aquesta setmana amb incredulitat i estupefacció una notícia de les que fan reflexionar. El titular de premsa deia: "Es podrà passar de curs sense límit de suspensos i en batxillerat amb un". Es tracta d'un real decret d'educació que està ultimant el ministeri d'educació i FP de cares al curs 2021-2022. A l'ESO, un alumne podrà passar de curs amb dues assignatures no aprovades, i fins i tot es podrà presentar a la selectivitat amb una assignatura suspesa. Fantàstic. Sense subte serà una gran contribució a crear noves generacions de mediocres, així sí amb el títol d'ESO, batxillerat o FP a la butxaca.

Si el fons de la qüestió pot ser ben intencionat (evitar la cultura de repetició de curs que és molt més elevat a Espanya que al promig d'Europa, fomentar l'autonomia dels centres educatius i impulsar una educació no només basada en les notes) de l'aplicació pràctica en pot resultar un cataclisme que acabi conttribuint a empitjorar -encara més- el lamentable nivell educatiu que, en general, tenen els nostres joves.

No cal un exercici de recerca periodística extraordinari per a constatar una realitat, la traslació pràctica de la qual la patim cada dia. Només cal parlar amb un mestre per conèixer que una de les màximes que més es repeteixen és sempre la mateixa: "el nivell és molt baix". Hi ho és per molts motius que seria simplista pretendre abordar en un article d'opinió, però al meu entendre hi ha diversos factors clau que ajuden a entendre la situació actual:

• La utilització política de l'educació
• Uns fluxes migratoris molt importants que necessàriament han tingut un impacte
• L'irrupció massiva de les noves tecnologies (la part més negativa de les mateixes, que no tot ho és)
• La immediatesa del mon global i digital en el que vivim.

Si bé les dues primeres causes són distintivament ibèriques, la tercera i la quarta (sobre tot la quarta) tenen àmbit mundial, no hi ha fronteres que valguin.

De fet, des de 1980 fins a 2020 s'han aprovat 8 lleis educatives a Espanya, de la LOECE a la LOMLOE (una nova llei cada 5 anys), que no sé si és exactament el que caldria per tal d'assegurar un sistema educatiu robust. Només comparant-ho amb un país que és un referent en l'educació de la seva gent es pot entendre la diferència. A Finlàndia (millors qualificacions a escala mundial a l'informe PISA que avalua els sistemes educatius dels països de la OCDE) la llei d'educació vigent (Basic Education Act 628) és de 1998, és a dir, té 23 anys, i reforma una llei dels anys 70.

La taxa de fracàs escolar a Espanya en edats joves el 2020 va ser del 16% (El País, 29/01/2021), la més baixa des del 2011(26,3%), però la més alta d'Europa (que té una taxa de fracàs promig del 10%).

El fenòmen migratori dels darrers 10 anys no ha ajudat en absolut. Insisteixo, només cal parlar-ne amb els mestres. Els pares dels immigrants, que d'altres problemes deuen tenir, deleguen la funció educativa de forma gairebé exclussiva a l'escola i de vegades els alumnes no tenen ni les competències lingüístiques bàsiques ni el recorregut previ per a ser capaços de seguir el ritme promig. La conseqüència pràctica és que el nivell general baixa, i que als centres privats i concertats on la ràtio d'alumnes immigrants i amb necessitats especials és molt més baixa, el nivell mig és molt més alt. És una constatació de la realitat. No dic que no es pugui canviar, només que el que s'ha fet als darrers anys és clarament insuficient.

I finalment, el canvi de paradigma, la buidor de la immediatesa i de les noves tecnologies mal utilitzades. Hi ha un article de principis de juny de l'escriptor i professor universitari Gabriel Magalhaes (La Vanguardia, 08/06/2021, "Orfes del saber"), que no només és una joia de lectura imprescindible, sino que a més a més descriu a la perfecció i des de dintre el com hem arribat fins a qui. N'extrec alguns paràgrafs perquè no pot estar més ben explicat.

"Fer classes avui dia, en algunes universitats, en certes carreres, és com pujar en una pastera i intentar portar a la llunyana costa del saber, (...),una multitud de joves que, culturalment, transporten amb ells una pobresa subsahariana.(...).Per tant, en el cas de moltes carreres (no de totes, per descomptat), la universitat ha deixat de ser un ascensor social (...). La majoria (d'estudiants) han tingut infanteses plenes de regals i ara, els amenaça el destí mendicant de la precarietat. És la història de la Ventafocs explicada al revés. Com hem arribat fins aquí? M'he adonat que els països europeus han perdut el control d'un territori clau: aquell lloc íntim, magmàtic, on es troben les referències culturals de cada ésser humà. Aquí hi entren, per exemple, els bons llibres, les obres d'art, les dates, persones i idees que van canviar el món. (...). Ara, als més joves se'ls deixa anar massa aviat en una mena d'espai sideral per on circulen en les naus de la tauleta, el telèfon mòbil, l'ordinador. Ningú no els guia, i ells es queden flotatn en jocs, en xarxes socials, buits. Anys així, acumulant el no-res. Oblidant tot allò que la cultura dels seus països sempre ha intentar recordar. I aquesta gent es perd dels mapes culturals i deixa gairebé de saber caminar nous coneixements que no siguin l'eterna distracció en què viuen abduïts".

Es pot dir més alt, però no més clar.

La pandèmia dels petards

Aquesta pandèmia de Coronavirus que ens ha amargat la vida durant gairebé el darrer any i mig de les nostres vides ha tingut també alguns aspectes positius. 

Tots vam  reconèixer i segurament agraïr la pausa d'estrès i contaminació que vam donar, involuntàriament i a nivell mundial, a la nostra vella i maltractada Terra durant els dies de confinament més estricte, quan els avions van deixar de volar, els creuers de solcar els mars, i els cotxes de circular per les carreteres. La indústria no es va aturar del tot, però sí totes aquelles considerades no essencials, la qual cosa va permetre registrar els nivells d'emissió de diòxid de nitrogen i de carboni més baixos de les darreres dues dècades. Per una temporada vam assistir a la disminució més bèstia de metalls pesats a l'atmosfera que molts poden recordar.

Vam poder copsar col·lectivament la potència d'un Planeta que en deixar de ser salvatgement explotat es tornava a oferir la millor cara: cels d'un blau intens, piuladisses d'ocells que feia molts anys que no sentíem, visionat de dofins a les costes i peixos i ànecs als rius i canals urbans.

Però si d'un efecte col·lateral de la pandèmia estic particularment agraït és que l'any 2020 no es pogués celebrar la revetlla de Sant Joan. No és que li tingui cap mania al solstici d'estiu (tot i que he de dir que jo sóc molt més d'hivern) ni a les festes col·lectives estivals, al contrari, sóc el primer que m'agrada gaudir de llargs sopars amb sobretaules que s'allarguen fins ben entrada la matinada. 

El que no soporto són els petards. És superior a la meva capacitat de raciocini i a la meva paciència. Les explossions i el foc em treuen de polleguera. Sóc conscient que tot això de les celebracions relacionades amb les fogueres estan atàvicament lligades a l'existència del Sapiens, Sapiens, en particular a la Mediterrània Occidental. Però l'any passat vam -mig- celebrar el Sant Joan, a casa, amb un nivell de civisme i silenci extraordinaris, que vaig agrair el que no està escrit. 

L'altre dia l'aguda ploma d'en Quim Monzó explicava a La Vanguardia (12/06/2021) que el diumenge 6 de juny ja va aparèixer un anunci a tota plana de l'empresa Petardos CM, una de les més grans del sector i que munta parades que sorgeixen com bolets del no res a primer de juny a tot arreu. Una altra pandèmia.

Si en desaparèixer el toc de queda vam assistir astorats i estupefactes a les concentracions de centenars, milers de persones a les platges de Barcelona, al Passeig del Born, a la Castellana de Madrid per a celebrar botellots massius amb un nivell de salvatgeria, no puc ni imaginar com serà el Sant Joan d'enguany. 

No cal ser taumaturg per a predir una veritable orgia de fogueres, foc d'artifici, cohets, petards, cebes, traques i tota mena d'artefactes pirotècnics i explossius. També és fàcil intuir que donat que gels hidroalcohòlics i foc lliguen més aviat poc, les urgències dels hospitals poden arribar a colapsar-se per ferides de foc i amputacions de dits. Els humans ensopeguem amb la mateixa pedra no dues, sino dotzenes de vegades. No n'aprenem ni a òsties, que diu l'expressió popular.

Però si alguns humans ho passem malament amb els artefactes explossius, només els propietaris de gossos i gats (en Monzó hi afegeix "nens i altres animals de companyia") som veritablement conscients del pànic més absolut en què aquests mamífers viuen aquest festival de la pirotència que comença uns dies abans de la Revetlla i acaba als volts de la Revetlla de Sant Pere. La meva gossa, l'Ona, entra en uns atacs de pànic tals que quan arriba aquesta època cal arrossegar-la literalment perquè surti al carrer, i la nit de la Revetlla s'amaga al racó més allunyat de la terrassa des d'un es veuen i es senten els focs.

Hi havia qui deia que la pandèmia ens hauria ensenyat col·lectivament a comportar-nos de forma més sensata en el futur, i que a la post-pandèmia res no tornaria a ser ben bé igual. Si algú s'ho va pensar per un moment, deuria ser sota els efectes d'una borratxera d'ingenuïtat.

13J: La manifestació de Colón contra els indults

Ahir, a La Vanguardia, algú tan poc sospitós de ser nacionalista català o pro-independentista disparava amb bala contra la política del PP en relació a Catalunya, basada en dos tipus d'actuació completament errònia, escrivia ell i subscrit jo: judicialització de la política (és a dir, passar-li el mort a un altre) i exaltació dels ànims de la massa mitjançant un discurs populista i de recollida de suports via firmes (ho han fet diverses vegades, sobre tot per carregar contra l'Estatut de Catalunya del 2010).

L'enverinament de la dreta en relació als indults pretèn fonamentalment continuar amb la companya per a debilitar a Pedro Sánchez, però de passada, reafirmar-se en la seva espanyolitat per a marcar pit i no quedar desbancats per un VOX que sense complexes afirma que secessionisme és gairebé equivalent a terrorisme.

Avui hi ha hagut l'acte en contra dels indults a la plaça Colón de Madrid, famosa per la seva bandera espanyola, que oneja majestuosa des de 2001 (gentilesa del grandíssim patriota José Maria Aznar) en un màstil de 50 metres d'alçada i 20 tones de pes. La bandera, doncs, de 294 metres quadrats i 35 kilograms de pes, ha presidit avui, una vegada més, una manifestació de la dreta més rància en contra de. Difícilment trobarem en aquesta dreta una concentració per anar a favor de. 

Però aquesta vegada, el PP, a diferència del que va passar a la darrera concentració a Colón de febrer de 2019 (la que va acabar amb Albert Rivera a les eleccions de Novembre  i va catapultar VOX al congrés dels diputats), ha volgut assistir-hi clarament separat de VOX. La dreta s'ha manifestat dividida i amb molts dels barons del PP que se'n van desmarcar ràpidament i ni tan sols hi han volgut assistir.

De fet, si el 2019 el protagonisme va ser per Rivera, aquesta vegada Pablo Casado s'ha mantingut en un discret segon pla cedint bona part de la iniciativa a la IDA (Isabel Díaz Ayuso), ja saben la presidenta de la Comunidad de Madrid, que té un poderesíssim i complex ideari: "Vota Ayuso-vota Libertad".

La manifestació, organitzada per grans patriotes, d'una desconeguda entitat civil anomenada "Unión 78" (això del 78 als de la dreta extrema sembla que els provoqui orgasmes...) ha estat presidida per alguns dels més clàssics personatges de l'anti-catalanisme visceral: Rosa Díez, que tot i no aixecar cap després del fracas d'UPyD, no deixa de remenar la cua; Fernando Sabater (filòsof que té fonamentalment una dèria: contra Catalunya es viu millor), María Sangil (PP basc) i un altre grandíssim anti, Andrés Trapiello (una llàstima perquè escriu bé, però pensa com un radical i no se n'amaga).

Discursos tòpics, en els que la paraula traïdor (adreçada a Pedro Sànchez) i colpistes (pels polítics catalans) han sovintejat. Entre la concurrència, molta bandera espanyola a mode de capa i molts crits de dubtós tenor i fins i tot un legionari entonant "Soy el novio de la muerte". En fi, caspòs, ranci, ratllant la indignitat.

Al final la gran notícia d'avui és que malgrat que feia dies que escalfaven motors, han aconseguit convocar només 25.000 persones, segons la policia nacional. Com hagués escrit William Shakesperare: "molt soróll per a res".

L'ampliació de l'Aeroport de Barcelona

Fa dies que l'ampliació de l'aeroport de Barcelona és un tema -molt- noticiable. De fet, fa un mes, semblava, segons l'enfoc que certa premsa hi conferia, que la negativa a l'ampliació venia dels sectors "indepes" cosa que provocava l'estupefacció dels opinadors barcelonins i madrilenys amb ínfules de ser objectius que només entenien la negativa perquè la iniciativa de l'ampliació venia d'AENA, i per tant, de Madrid.

Tot això succeia en uns dies en els que encara - després de més de 75 dies després de les eleccions del 14F - no hi havia govern i semblava que ens abocàvem a unes noves eleccions. El status quo, doncs posava al mateix costat de la balança independentistes i negació del progrés de Catalunya, només perquè la iniciativa no venia de Catalunya.

La setmana passada hi va haver una reunió i un manifest del que alguns mitjans anomenen la "societat civil" (em pregunto si jo sóc part d'aquesta societat civil, perquè ni vaig firmar res ni vaig anar enlloc) en defensa de l'ampliació de l'aeroport. Un diari amb una gran i mundialment reconeguda independència de cap mena d'ideologia com "El Español" de Pedro J. Ramírez publicava el dia 30 de maig el següent: "Más de 200 entidades reclaman la ampliación del aeropuerto de El Prat. "Es imprescindible". Manifiesto de la sociedad civil a favor de agrandar las instalaciones, que consideran capitales para atraer inversión y en la recuperación pos-Covid". Fascinant, i segurament cert per a alguns.

Només avui, després de setmanes i setmanes d'omplir de titulars immediats els mitjans sobre la notícia, i els arguments dels uns i dels altres he aconseguit entendre de què va la cosa. I la cosa va d'ampliar en 500 metres la pista 3 i de construir una terminal satèl·lit que entenc que seria la terminal T3. El problema és que això suposaria "menjar-se" 47 hectàrees de l'espai humit protegit de La Ricarda, que es veuria abocat a la desaparició si s'aprovés l'ampliació.

Però aquest no és el problema final, com s'ha volgut donar a entendre des de determinada premsa, el problema real és que l'aprovació d'aquesta operació no està ni en mans d'AENA, ni del Govern central ni de la Generalitat, sino de Brussel·les. Si una infraestructura bàsica com aquesta ha de crèixer i en fer-ho s'ha de menjar un espai natural, l'aprovació està condicionada a una compensació en termes de territori que multipliqui el terreny perdut en una determinada ràtio i que els terrenys aportats com a compensació tinguin com a mínim el mateix valor ambiental que la part destruïda.

Home, si tenim en compte que en la primera ampliació de l'aeroport la superfície que s'havia d'aportar com a comensació no es va acabar de complir mai, doncs no m'estranya que hi hagi molts col·lectius locals i ecologistes que es malfïin.

Si per progrés entenem passar de 55 milions de passatgers l'any (topall amb la capacitat actual) a 70 milions amb l'ampliació (per l'increment d'operacions d'enlairament i aterrartge que aquesta permetria), doncs, efectivament això seria progrés. Tornaríem a veure una Barcelona sobresaturada de turistes de tot plomatge i condició que cercarien desesperadament pisos turístics i bars i restaurants, alcohol i menjar barat. Així va ser als darrers anys. Jo no sé si la Barcelona de negocis hi guanyaria gaire, el que és segur és que la que viu del turisme segur que sí. Pa per avui i fan per demà, com s'ha vist arran de la pandemia. 

La Covid ens ha salvat temporalment de la "lloretització" de Barcelona, però pel que sembla, aquest és el model de creixement que la "societat civil" demanda per a Barcelona.

A mi no em sembla que aquest sigui el model que ens cal, però això només és una opinió personal. Ara bé, si la cosa va de portar més gent a casa nostra, crec que el model de creixement pel que s'ha d'apostar és per connectar els aeroports de Barcelona i Reus al de Barcelona i fer-ne en definitiva les pistes 4 i 5 de l'aeroport de El Prat. Amb una connexió d'alta velocitat com cal, s'aportaria molt valor al territori i segurament es contribuiria a continuar la descentralització del model turístic.

Quan veig el lamentable estat de buidor i semi-abandonament de l'aeroport de Girona (no conec el cas de Reus, però a l'aeroport de Girona, m'hi acosto amb certa freqüència), amb aquell monstre de pàrking en front a l'edifici de la Terminal completament buit se'm remounen les tripes, perquè aquesta infraestructura també l'hem pagat amb els nostres impostos i fa anys que s'infrautilitza, en concret des que la Diputació i la Generalitat van deixar de cedir al xantatge de Michael O'Leary i aquest va deixar d'enganyar els seus clients dient que volava a Girona-Barcelona i va acabar volant, aquesta vegada de veritat, a Barcelona.

França i les llengües minoritàries

El dia 8 d'abril, a la veïna França va tenir lloc un fet extraordinari en un estat tan jacobí com el francès: l'Assemblée Nationale Française va aprovar una llei, anomenada popularment Llei Molac -degut al seu impulsor, el diputat bretó Paul Molac-, relativa a la protecció i promoció de les llengües territorials franceses en particular al sistema educatiu francès, per 274 vots a favor i 76 vots en contra. Adjunto a continuació l'enllaç al lloc web de l'Assemblée Nationale.

https://www.assemblee-nationale.fr/dyn/15/dossiers/protection_patrimoniale_langues_regionales

El que té de més especial aquesta llei és que es va aprovar com una inciativa nascuda des del Parlament francès i sense comptar amb el suport del poder executiu, és a dir, del govern francès. De fet, el ministre d'educació Jean-Michel Blanquer, va manifestar-hi la seva oposició des del primer moment. Un desafiament en tota regla del poder legislatiu versus el poder executiu. De fet, els més hostils a la llei van ser els diputats del partit LREM (La république en marche), el partit del president de la República, Emmanuel Macron.

Però a França, ai las, el poder executiu té unes prerrogatives molt importants. Parlant en plata, el govern mana molt. I de fet, la resposta del govern no es va fer esperar gaire. El dia 21 de maig el Consell Constitucional Francès, que ve a ser com el Tribunal Constitucional espanyol, va tombar la llei Molac, prohibint la immersió lingüística en les llengües minoritàries a l'escola pública, i va fer un pas més, prohibint la inscripció al registre civil dels accents diacrònics que s'utilitzen en algunes de les llengües que es parlen a França. La sentència va invocar l'article segon de la Constitució Francesa que estableix que el Francès és la llengua de la República. Els sona tot plegat? A mi, moltíssim. És una música que a Catalunya coneixem molt bé.

Però el que segurament no s'esperava el govern francès és l'extraordinària reacció de les regions a la resolució del Consell Constitucional. El dissabte 29 de maig, només 8 dies després de la resolució del Constitucional hi va haver manifestacions molt importants a moltes ciutats de França en defensa del Català, del Bretó, del Cors, de l'Occità en una acció convocada pel col·lectiu anomenat "Pour que vivent nos langues". 

No només això. Un notícia d'agència d'aquest vespre menciona una carta adreçada al president Macron signada per tots els presidents regionals de França sense excepció en la que demanen la protecció efectiva de les llengües regionals. Una petita revolta en tota regla. Tal vegada un anunci que alguna cosa, també a França, està canviant.

Macron però, com a bon polític, va nedar i guardar la roba en criticar la resolució del Consell Constitucional i defensar al seu compte de Facebook que govern i parlament legislin per a defensar el bilingüisme i les llengües regionals. Probablement hi té molt a veure el fet que hi hagi properament eleccions regionals i departamentals.

Indults i PP: la política de la confrontació permanent

Si hom entra avui al lloc web del PP, www.pp.es, es trobarà a la primera pàgina, la d'inici, un rectangle que cobreix parcialment l'enorme bandera d'Espanya que hi ha de fons, a la que s'hi pot llegir, literalment:  "Por la Constitución, la Justicia y por España", firma contra los indultos de Sánchez (en negreta) a los condenados por sedición".

L'aspiració de la colla pessigolla d'en Pablo Casado, polític instal·lat permenentment a la mediocritat, cosa perfectament comprensible en algú que té el poc honorable privilegi de tenir una llicenciatura en administració i direcció d'empreses per la Universidad Juan Carlos I, ja saben, aquella que regala títols de màster als polítics, és la d'exaltar els sentiments més baixos de la part més radicalitzada de la ciutadania de dretes per a obtenir com a rèdit polític únic la destrucció total del seu adversari.

Si féssim una anàlisi de text del que apareix a la pàgina d'inici del PP, hi trobaríem tots els elements de la simplicitat més infantilitzant: el PP és l'únic partit que defensa la Constitució, la justícia (el Tribunal Suprem s'acaba de pronunciar en contra dels indults als presos catalans) i per extensió l'Espanya eterna, única, homogènia, indivisible...Per això cal recollir firmes contra uns indults sobre els que el govern encara no s'ha pronunciat, però que el text ja personalitza en la figura de Sánchez "los indultos de Sánchez", els bateja, i com a cirereta recorda que els indults -pressumptes- són pels condemnats per una pena no menor, la de sedició. Cóctel perfecte. La seva aspiració és obtenir 100.000 signatures, abans de la manifestació contra els indults del diumenge 13 de juny a la plaça Colón a la que el PP vol arribar armat amb aquestes signatures, per a distingir-se de VOX, que òbviament està sucant pa a la situació i s'erigeix, aquest també com a únic salvador de la mare pàtria.

La dèria del PP per la recollida de signatures ve de lluny. La seva darrera gran campanya, orquestrada per Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre, també va anar - com no podia ser d'altra manera, que diria l'ex-consellera Vergés- contra Catalunya, també de forma conceptual. 

Efectivament, l'abril de 2006 el PP presentava al Congrés, una proposició no de llei, acompanyada -atenció!- de 4 milions de signatures, per a demanar un referèndum a tota Espanya sobre l'Estatut de Catalunya (aquell que va aprovar el Congrés de Madrid i el Parlament de Catalunya, en aquest darrer cas, amb els vots favorables dels diputats del PP). El discurs de fa 14 anys era exactament igual que el d'ara, si subtituim la paraula "indult" per la d'"Estatut de Catalunya". Deia aleshores don Mariano: "No es una iniciativa ni de derechas ni de izquierdas ni de centro, sino en defensa de las reglas del juego del 78, de la nación española y de la igualdad entre los españoles".

Igualtat uniformitzadora i irreflexiva. Si podessin fer desaparèixer el Català amb un encanteri, l'esborrarien del planeta en un tres i no res. Com també ho farien amb la immersió lingüística i amb TV3. Els molesta la diferència, forma part del seu ADN. 

No cal abundar gaire en el fet que aquella campanya del PP de 2005 va ser -en gran part- la culpable de la situació a la que estem instal.lats avui. La radicalitat i l'animadversió sobre un estatut que era pràcticament calcat al nou estatut d'Andalusia -que òbviament el PP no va recórrer ni en va demanar signatures per un referèndum- , va desencadenar la més massiva manifestació un 11 de setembre que s'havia produït mai. Aleshores, segons el C.E.O. el suport a la independència era d'un 13% de la població de Catalunya. Actualment estem al 48%.

La transferència de la responsabilitat d'atacar el problema del creixent independentisme català de la política a la justícia, per obra i gràcia de Mariano Rajoy va acabar de complicar un problema ja de per si terriblement complexe. Des del PP han actuat en aquest cas -i en d'altres similars- com a piròmans en comptes de com a bombers.

Al tradicional anti-catalanisme del PP de tota la vida, se li afegeix ara la necessitat permanent de desmarcar-se de VOX, que els desborda per la dreta, i els obliga a tenir iniciatives per a demostrar davant l'opinió pública de dretes que són més papistes que el papa i que ells són els veritables defensors de les essències. 

Si la papereta de Pedro Sánchez ja de per sí era complicadíssima, un acte de prestidigitació que no deixarà content ningú, ni als que no volen sentir a parlar d'indults VOX, Ciudadanos i PP, ni als que no volen sentir a parlar d'indults (perquè reclamen amnistia), els partits independentistes catalans, Junts x Cat i ERC.

Pablo Casado és, repeteixo, un piròman jugant amb foc, que segurament no ha calibrat adequadament les potencials conseqüències d'aquesta nova i desafortunada campanya.