Tics expressius i discursos imperfectes

En un món globalitzat i mediatitzat com l'actual, ens passem la vida sentint persones més o menys mediàtiques que ens trobem fins la sopa a teles i ràdios, sigui pel les seves declaracions o per les entrevistes a les que constantment estan exposades.

D'aquestes hem de distingir-ne com a mínim tres tipologies: les de les persones amb nivells culturals més aviat justos (esportistes, tertulians de teleescombreries, princeses del poble, cantants, etc),  la dels sudamericans, que formen part d'un altre planeta (el dels "tics"), i la de persones amb nivells culturals elevats però amb dificultats expressives per diversos motius, entre els quals en destaquen dos, la manca d'experiència o la timidesa (no són els únics però sí els més freqüents).

Entre el primer grup, em fascina la fauna dels futbolistes. Una entrevista a un futbolista pot suposar sentir en unes quantes respostes de tres minuts (de vegades en una sola resposta) l'expressió "quiero decir" una dotzena de vegades, o el més clàssic "quiecir".

Entre els segons, m'encanta i em mareja alhora la profusió d'"esteeeeee"'s que podem trobar en qualsevol sudamericà entrevistat, encara més si també pertany al primer col·lectiu. Sentir una entrevista a Lionel Messi (quan se l'arriba a entendre, que no és sempre) o al "Jefesito" (Javier Mascherano), és un monument al deix "esteeeeeee" o "eteeeeeee" (els xinesos tenen un tic similar que fan servir a tort i a dret, que es pronuncia "niger", equivalent a l'"esteeee" mexicà o argentí).

I entre els tercers hi ha dues persones a les que darrerament escolto amb molta atenció (per pura antropologia, no per afinitat) i que quant més escolto més em meravello (insisteixo, antropològicament parlant). Una és el gran Mariano Rajoy, que més que tics expressius eleva la parla a la categoria d'art abstracte, amb algunes frases ja clàssiques que passaran als anals de la lingüistica: "Somos sentimientos y tenemos seres humanos" (14/02/2016) o "Y la europea?" (22/09/2015) o "Lo que no van a hacer nunca las máquinas es fabricar máquinas" (9/03/2016). L'altre és la gran Ada Colau (o Colauessa, com li diuen al Versió Rac 1 d'en Toni Clapés), que no deu estar encara acostumada a canviar el discurs anti-sistema de les Plataformes anti-desnonaments pel discurs institucional com alcaldessa de Barcelona. La Colau, a la cresta de l'ona perquè no surt d'una polèmica per entrar a la següent, té un tic que m'agrada molt poc (però que segur que corregirà en un curt termini de temps): l'acabar dues de cada tres frases amb una pregunta -retòrica, perquè no espera cap resposta- que ella mateixa emfatitza, acabant-la amb un "No?". En les tres darreres entrevistes que li he sentit (en un termini de dues setmanes), li he comptabilitzat divuit "No?".

Apassionant, no?

Sense ficció: Pilots i Bicicletes vs cotxes

No sóc de mirar gaire la televisió, i menys entre setmana però ahir vaig fer una excepció, ja que, sense voler-ho, em vaig quedar literalment "atrapat" pel documental del "Sense ficció", sobre pilots (homes i dones) d'aviació comercial.

I de fet, no devia ser l'únic, ja que el programa va ser el més vist d'ahir el vespre a Catalunya, amb 427.000 espectadors i un "share" del 13,8%, que no és poc en un panorama televisiu tan fragmentat com l'actual. "Sense ficció" va emetre ahir dos documentals sobre mobilitat, el dels pilots i un segon sobre la dicotomia bicicleta versus cotxes a 4 grans ciutats del planeta. Tots dos reportatges excepcionalment ben fets i d'un interés general extraordinari.

El "Pilots" d'ahir a la nit és un document impressionat per diversos motius, primer de tot perquè aquests dies es compleix un any de l'avió de GermanWings estavellat als Alps francesos pel co-pilot alemany Andreas Lubitz (als darrers anys s'ha près molta consciència que volar, especialment amb c companyies de baix cost, pot ser fins i tot perillós), després perquè malgrat que volar ha esdevingut un acte quotidià i rutinari per una part molt important de la població (encara recordo quan el "pont aeri" costava 60.000 pessetes per trajecte fa vint-i-cinc anys i ara es pot volar de Barcelona a Madrid per menys de 100 euros) continua inspirant molt de respecte.

Part d'aquest respecte es deu segurament al desconeixement de com es desenvolupa la feina d'aquests professionals. El programa va seguir doncs 15 pilots en alguns dels seus dies de feina, desmitificant tòpics, reforçant la idea que la seguretat és la part més important (en un moment del documental un dels pilots diu: "pel que fa a la seguretat, el low cost no existeix"), i ho va complementar amb entrevistes a plató on expliquen anècdotes, inquietuts i intimitats i la filmació de les aficions d'alguns d'ells (entre les que hi havia el salt al buit a Macau, la conducció d'avionetes o la pesca de riu amb pluma).

A part del valor intrínsec del document, per l'interés que desperta veure com treballen uns professionals que fan volar aparells que costen 50 milions d'euros, el guió, la realització i la producció del documental li conferien un interés afegit. Paga la pena veure'l si no ho heu pogut fer (entenc que el programa es pot veure a TV3 a la carta).

Del documental que seguia, produït per WG Film, "Bicicletes vs cotxes" es reflexa des de diferents perspectives la "batalla" entre defensors i detractors de l'ús de la bicicleta a Copenhagen, Sao Paulo, Los Angeles i Toronto, també d'un gran valor didàctic. Només cal donar dues dades per entendre la magnitut de la tragèdia. A Sao Paolo hi ha un promig d'un ciclista mort cada dia (7 milions de cotxes matriculats), i a Copenhagen van a treballar amb bicicleta més persones que a tots els Estats Units. També de factura excel·lent, el programa manté literalment enganxat al televisor. Dos "Sense ficcions" sense desperdici.

 

Legió d'honor i hipocresia

Continuant amb l'entrada que acabo de publicar avui mateix, llegeixo a "The Guardian" que a primers de mes, el dia 6 de mars, França, representada pel President de la República, François Hollande, va concedir la més alta distinció que la República Francesa atorga, la "Légion d'Honneur" al príncep saudita Mohammed bin Nayef , hereu al tro d'Aràbia Saudita i ministre de l'interior.

Entroncant amb el que escrivíem a l'entrada anterior en relació a criteris d'adjudicació (medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona adjudicada -i ara retirada- a Cristina de Borbó), no acabo d'entendre quins poder ser els motius que acrediten el senyor bin Nayef (segurament molt respectable) com a mereixedor de tal distinció (no n'hi ha d'altra més important a França).

La versió oficial és que se li ha atorgat pel suport del seu país, Aràbia Saudita, en la lluita contra el terrorisme d'Estat Islàmic, en particular, a partir dels atemptats del 15 de novembre de 2015 a París. Però altra vegada, com en el cas de Barcelona, em semblen uns criteris d'una feblesa que fa esfereir.

Seria ingenu no tenir en compte que la política fa estranys companys de viatge i que això de les aliances polítiques és molt complicat i que els ciutadans del carrer som incapaços d'entendre-ho, en particular si fa referència a tot el merder que hi ha instal"·lat a l'Orient Mitjà entre Síria i Irak.

Només en aquest contexte es pot entendre que tan alta distinció hagi estat concedida al representant d'un estat on, només aquest any 2016 s'han executat setanta (sí, setanta) condemnes a mort, utilitzant el simpàtic mètode de la decapitació (el que per cert fan servir també els nois d'Estat Islàmic), un estat on les dones tenen gairebé menys drets que els camells, i un estat on la llibertat d'expressió és com una broma de mal gust.

De medalles i d'altres misteris

Llegeixo ahir a l'Ara que l'Ajuntament de Barcelona ha votat una moció per a retirar a la infanta Cristina de Borbó la medalla d'or que la ciutat li va concedir fa gairebé vint anys, quan es va casar a Barcelona amb l'aleshores jugador de hándbol, Iñaki Urdangarin, i que simultàniament la Comissió de Presidència ha acceptat la renuncia i restitució física de la medalla d'or que Jordi Pujol va presentar el Juliol del 2014, després del reconeixement i publicació de les seves corrupteles andorranes.

Tot això em sembla fantàstic i fins i tot de sentit comú (sembla evident que -i perdoneu-me la vulgaritat, una vegada se'ls hi han vist els ous és molt fàcil dir que són mascles), però el que em pregunto com a pas previ, és el criteri d'adjudicació de medalles d'or de ciutats, sigui Barcelona, Madrid (ciutat, no concepte), Vladivostok o Koudougou (Burkina Fasso).

Segur que deu haver-hi algun tipus de criteri protocolitzat, una llista de mèrits, un jurat, no sé, algun catàleg de fets objectius que permeti fer entenedor al comú dels mortals els mèrits que una determinada persona ha fet per tal de merèixer aital distinció.

He volgut fer la prova i me n'he anat al lloc web de l'Ajuntament de Barcelona, i he cercat durant una bona estona, tant a l'apartat de Transparència i al del Plenari, i a cap dels dos he trobat cap referència sobre el tema. Després he anat a Premsa, i aquí, posant l'expressió "medalla d'or" al cercador, m'han sortir 1120 resultats, però ailas! només són comunicats de premsa. Total, que pel que sembla la transparència no arriba pas tan lluny com per explicar com va això de les medalles.

Però gaire, gaire ben muntat no ho deuen tenir (o no ho devien tenir quan es van concedir les medalles als distingits Cristina de Borbó i Grecia i Jordi Pujol i Soley).

Jo voldria entendre que les medalles d'or s'haurien de concedir a persones que han fet una contribució molt positiva amb ciència, cultura, integració, medicina, recerca, o fets veritablement rellevants i de valor afegit per les ciutats que les concedeixen...

Perquè si l'únic mèrit que va fer la reial esposa de l'Urdangarin (a part de ser reial) va ser casar-se a Barcelona i si l'únic mèrit que va fer l'ex molt honorable que ara ja no ho és, va ser ser president de la Generalitat, anem força arreglats. A l'una tot li ve de neixament, que ja de per sí constitueix una flagrant arbitrarietat, i l'altre li ve de presentar-se a diverses eleccions i guanyar-les. Merits sensiblement febles, al meu entendre.

En Tintin i en Milú avui ploren

Vivim en un món cada vegada més convuls. I avui no tenia pas precisament pensat escriure sobre els atemptats d'aquest matí a Brussel·les.

Volia escriure sobre la mort d'en Carles Flavià, i del pre-concurs de creditors d'Unió, o de la miseria moral dels Europeus com a concepte de civilització quan veiem els vergonyosos acords de deportació assolits amb Turquia, o de la incomprensible lleugeresa verbal de Donald Trump, o del 0,7% que Madrit (concepte, no ciutat) vol recentralitzar d'una manera irreverent i incomprensible, o dels tres mesos sense govern a Madrit (concepte), de l'1% de ciutadania a la que li causa gran o molt gran preocupació la possible independència de Catalunya, i del cas Noos, que passarà als anals de la història de la "defraudació fiscal d'Estat" (un terme que podríem equiparar, salvant les distàncies, al de "terrorisme d'Estat"), però ho haurem de deixar per un altre moment, en que no tingui l'ànima tan dolguda.

Jo era a Paris un dia abans dels atemptats del 15 de novembre, i vaig escriure en una entrada del blog que vaig titular "La barbàrie i el terror". Aleshores ja sabia que aquell atemptat no seria sino el començament (o més aviat la continuació) d'una nova forma de terror que té com a únic objectiu instaurar la por, el pànic, entre els ciutadans del carrer.


És inversemblant que cada vegada que escoltem la ràdio o veiem la tele ens parlin d'una successió de desgràcies concatenades que ens deixen sense alè, sense capacitat de sorpresa, ni de reacció. L'assimilació de la vergonya o de l'horror com a fet quotidià.


Ho parlava aquesta mateixa tarda amb un bon amic de Torrelodones. En només un cap de setmana hem viscut l'acord de la vergonya entre Europa (la dels funcionaris aïllats en un barri residencial del que només en surten per a prendre un avió volant en classe preferent o business -fa un parell d'anys els europarlamentaris van votar a propòsit d'aquesta qüestió i van decidir mantener el privilegi de volar en preferent-) i la Turquia de l'autoritarisme neoislamista, l'accident de Freginals, que ha segat la vida de 13 estudiants joveníssimes, i avui, sense solta ni volta ens llevem amb la notícia de 14 morts que n'acaben sent 30 (fa poca estona, segurament el degoteig de víctimes encara pujarà).


Hi ha motius per deixar d'escoltar i veure notícies. Però no n'hi ha prous per llençar la tovallola. Precisament per evitar que els terroristes aconsegueixin els seus objectius, hi ha motius per l'esperança, per la lliuta, per pensar que la majoria dels que creiem en les llibertats no podem deixar de fer la nostra vida, de viatjar, de prendre avions, d'anar en metro, de fer vida normal, en definitiva, per culpa del terror. Avui en Tintin i en Milú ploren, però demà el jove reporter tornarà a la feina. I demà jo aniré a treballar amb més ganes, expressant la meva solidaritat cap a les víctimes dels atentants però en un estat d'esperit serè i positiu, pensant que més tard o més d'hora, la societat civilitzada acabarà amb la barbàrie.

Refugiats Sirians

Les imatges que aquests darrers dies hem vist tant en prensa com a la televisió sobre el drama dels refugiats Sirians amuntegats de qualsevol manera al camp de refugiats d'Idomeni, a la frontera entre Macedònia i Grècia, és el més clar símptoma del fracàs d'Europa, tant des d'un punt de vista institucional (Europa com a institució política amb una clara i única unitat d'acció) com des d'un punt de vista moral (l'Europa dels valors i dels drets humans fa aigües per tots cantons).

L'anomenada "Crisi dels refugiats Sirians" la Unió Europea l'ha portat amb el peu girat des dels inicis. No hi ha hagut en cap moment unitat d'acció, ni coordinació, ni  idees, ni humanitat, ni res de res. La senyora Merkel, que al començament de la crisi (inexplicable que comencés fa tan poc temps quan la guerra de Síria fa més de quatre anys que dura), semblava voler acollir els refugiats amb les mans obertes. I llavors va passar el que va pasar per Cap d'Any, a Berlín, a Munich, a d'altres grans ciutats,...mascles refugiats, immigrants intentant abusar massivament de dones aquella nit. Un despropòsit conseqüència de la improvisació i de la manca de plans a mig termini.

A Alemània, a Franckfurt aquest mes de Gener, jo vaig veure el resultat de la generositat de la senyora cancellera: dotzenes i dotzenes d'homes -només homes- refugiats, tirats de qualsevol manera als parcs públics de la ciutat, sense ni ajut ni res a fer. Si això no és manca de planificació i propaganda....

El repartiment teòric de quotes, que volia imposar Alemània, no va fer altra cosa que retreure i tensionar encara més els països pels quals passava la ruta dels refugiats cap a Alemània. El resultat ha estat el restabliment de controls fronterers més gran des de la instauració del Tractat de Schengen. Uns col·legues de feina Suecs em deien no fa gaire que mai de la seva vida havien tingut tants problemas per a crear la frontera entre Suècia i Dinamarca. Ara el problema el té Grècia, com si aquest país no en tingués prou de problemas!!

I llavors, això sí, venen les reunions urgents dels gavinets de crisis, anunciades amb bombo i platerets. Davant d'una situació de gravetat màxima, acuciant, els capitosts de la Unió Europea decideixen organitzar una cimera pel cap de.... dues setmanes!!! I...què fan? s'espolsen la merda de sobre i per tota solució negocien que sigui Turquia el país que tanqui les fronteres, a canvi de diners. Tot plegat, aquest mercantilisme, aquesta manca de moral, quan estem parlant de persones que fugen d'una guerra, em sembla un despropòsit que em fa sentir vergonya de la meva condició de ciutadà Europeu.

Està ben clar que hi ha d'altres solucions i que les coses es poden fer d'una altra manera, amb coordinació, amb visió de llarg termini, amb voluntat de trobar solucions sostenibles, no només a Europa sino també a Síria. Però perquè tot això passés caldria la voluntat política de fer-ho i aquesta, malhauradament, brilla per la seva absència.

"Compi Yogui"

Els que segueixen amb certa assiduïtat el meu blog saben de la meva indiferència o més aviat petita aversió per les institucions monàrquiques en general, i per la monarquia borbònica en particular. No puc evitar pensar en el rei d'Espanya (francès) Felip V, i en la urticària que em produeix tot el que està relacionat amb ell, i el seu oncle, Lluís XIV, "le roi Soleil".

El borbó Juan Carlos I, ara rei emèrit després d'abdicar una mica abans que no "l'abdiquéssin", era un home que la Caverna madrilenya va batejar com a "campechano", tot i que després s'han anat coneguen altres facetes del monarca, com ara la seva afició a la caça "major", siguin ossos a Rumania, paquiderms a Botswana, princeses alemanyes o comissions del 3% de les monarquies del Golf Pèrsic.

L'abdicació va ser una clara maniobra que tenia com a gairebé única finalitat salvar la institució d'un creixent desprestigi que podia haver acabat malament (pels seus interessos i pels de molts de la "casta", no pas per a la inmensa majoria dels ciutadans als que hores d'ara segurament la monarquia els interessa ben poc). Les esperances eren que l'adveniment del reialme del dofí  Felip (tercer en la línia biològica de successió, recordem-ho, per a posar de manifest una altra de les tantes anomalies de tot això tan estrany i caduc que representen les monarquies al segle XXI), jove, format a la prestigiosa universitat de Georgetown, Washington DC i a l'acadèmia aèria de Zaragoza, casat amb una plebeia divorciada, per a més inri, permetrien la restauració en molt poc temps, del prestigi perdut de la monarquia espanyola.

Fins aquí la teoria. El borbonet s'ha mostrat modern, equilibrat i poc donat a la "campechanía", moderat, excepte quan es tracta de fotre canya amb Catalunya que per això és tan bo con el més centralista i espanyolista dels polítics espanyols. Ara bé aquest aura de superioritat moral i de classe que arrosseguen no la se poden treure del cim ni quan dissimulen.

El recent cas de la publicació de fragments de WhatsApp de Felipe i Letizia són altament aclaridors de moltes coses i permeten treure clares conclusions. D'acord que la privatitat és un principi que mai no s'hauria de vulnerar, però crec que fàcilment ens posarem d'acord en que no és el mateix un ciutadà ordinari que el més alt representant de les institucions de l'Estat.

Els reis escriuen un Whats a l'empresari Javier López Madrid, ex-directiu de Bankia i "investigat" (m'agradava més la paraula "imputat") per haver-se patejat "pressumptament" 35.000 euros en dinars, viatges i similars amb una targeta opaca, de color "black", per fer-ho ben fet, i li mostren comprensió i solidaritat. La Leti, que l'anomena "compi yogui" (per què pel que sembla feien ioga junts, coses de rics), li escriu literalment: "Sabemos quien eres, sabes quienes somos. Nos conocemos, nos queremos, nos respetamos. Lo demás merde (en Francès), Un beso compi yogui. Miss You". Collons que fort!!!Fins i tot jo, que sóc un descregut, quedo impressionat.

És això precisament el que ens fa mal als pagadors d'IRPFS. La pretensió d'aquesta colla d'estar absolutament convençuts que tenen una alçada moral superior; es creuen literalment superiors (i per això ens tracten com a "plebs", com el que ells estan convençuts que som, subdits misarables..), es pensen per damunt del bé i del mal, es senten part d'una casta d'intocables per naixement i posició, i això, creuen ells, els dota d'absoluta immunitat per a fer el que els doni la gana, sense guardar ni tan sols les formes.

Encara que una part de la Caverna madrilenya ha fet mans i mànigues per pasar de puntetes sobre aquesta notícia la màgia de les xarxes socials fa que ni la censura ni l'autocensura funcionin ja. Gràcies a Déu. Aquests whatsApps s'enviaven l'octubre del 2014, i el 24 de desembre del mateix any, l'acabat de coronar Felip VI de Borbó (19 de juny) de 2014, en el seu primer discurs de Nadal, deia, entre d'altres perles, exactament això: "hay que cortar de raíz y sin contemplaciones la corrupción como “objetivo irrenunciable” para la “profunda regeneración” que precisa nuestra “vida colectiva”.

Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley.

Quan morir-se és car

Es ben sabut que a la ciutat de Girona, i a tantes altres de la Península Ibèrica, la mort és un monopoli de la multinacional Mémora, empresa que pertany a la societat de capital risc britànica 3i. Aquests darrers dies, Mémora torna a estar d'actualitat a casa nostra perquè els partits de dretes de la ciutat de Girona, es a dir: Ciudadanos, Convergencia i el PP, han fet front comú per evitar que la moció de la CUP de fer de la funerària un servei públic, ha estat rebutjat.  De fet, res que no ens hagi d'estranyar, venint de la dreta.

Mémora, actualment amb seu a Barcelona,  va facturar l'any 2015 la no gens despreciable xifra de 172 milions d'euros, va efectuar més de 46.000 "serveis" (en diuen de forma molt eufemística, tot i que sospito que els "serveis" deuen voler dir enterraments i incineracions, vaja, però ja se sap que les mercantils políticament correctes, sobre tot si es tracta de multinacionals, mai no diuen les coses pel seu nom). Òbviament, m'ha estat del tot impossible esbrinar el benefici de l'empresa, però la intueixo alta, sobre tot si tenim en compte el preu que cobren pels seus serveis.

A Girona, on Mémora opera en absolut règim de monopoli (escandalòs, tractant-se d'un servei fonamental pels ciutadans), morir-se costa un promig de 4.600 Euros (l'empresa "matitza" 3.800 Euros més IVA, com si al ciutadà del carrer, que no se'l pot deduir, li importés tres bledes la distinció), però estem parlant d'un servei mig, que en ja majoria de les ocasions s'enfila fàcilment per sobre dels 6.000 Euros.

Curiosament, a Figueres, on aquest monopoli no existeix, el preu mig d'un enterrament no supera els 2.800 Euros, que és més o menys el que costa morir-se a Perpinyà (i a la resta de França).

Entrar al lloc web de Mémora és com entrar en el món de la irrealitat, on tot és, més que políticament correcte, bonic, blanc, lleuger, livià, gairebé eteri. I si tens la mala sort de morir-te fora de la Península no cap patir, Mémora Internacional et porta a casa, en un taüt fabricat en una empresa propia, Eurocoffin, que al web publiciten de la següent manera (no disponbile en Català, la part de Mémora internacional": "Eurocoffin....destaca por su innovación, sostenibilidad, alta calidad y la posibilidad de ofrecer la máxima personalización a los productos que ofrecemos".

No aconsegueixo comprendre com els nostres Ajuntaments, que paguem amb els nostres impostos permeten que es perpetuin situacions de monopoli que no fan altre que maximitzar el benefici d'una multinacional i costar -injustificadament- un munt de diners als ciutadans.

Un veritable escàndol, això sí, legal i amb tots els permisos.

La línia 9 del metro de Barcelona

La Generalitat de Catalunya ha desplegat les darreres setmanes una important campanya de propaganda (no dic d’informació i de promoció, que també, sino sobre tot de propaganda) arran de la inauguració de la Línia 9 amb la seva arribada a l’aeroport de Barcelona.

El dia de l’inauguració oficial, 11 de febrer, festiu a Barcelona per la cel·lebració Santa Eulàlia, la Generalitat va transmetre a tort i a dret allò de la feina ben feta i de la capacitat de fer grans obres d’infrastructura sense la necessitat dels diners de l’Estat. Tampoc calia fer el ridícul no convidant la ministra de Foment (o fent-ho de forma extemporània després que es fes públic que no se l’havia convidat). Algun dels estirabots en els parlaments oficials va provocar que García Albiol marxés a meitat de discurs (el “nosaltres sí que en sabem” i el “l’Estat ha desertat de les inversions a Catalunya”). Crec que caldria un punt més d’humiltat i autocrítica que –de moment- no he vist enlloc ni per part de ningú.

No dic que una línia de metro que connecti l’aeroport, la zona franca i el centre de la ciutat, can Zam i  Gorg, no sigui una cosa bona, que ho és, però hi ha tres aspectes dels que crec que com a ciutadans i “taxpayers” se’ns haurien d’explicar una mica més abastament. Tot això ho dic sense haver llegit res del que pugui explicar el web de TMB.

La primera de totes és una desviació pressupostària de gairebé  7 vegades (dels 2.464 milions pressupostats als més de 16.600 milions que haurà acabat costant). La pífia de l’aeroport d’Algüaire, a Lleida, és un joc de nens petits, comparat amb aquest despropòsit. Sóc conscient que l’execució de l’obra en fases, degut a múltiples motius, entre d’altres, l’esvoranc del Carmel al 2005 han retardad significativament l’obra (el que s’ha inaugurat fins ara ha trigat 14 anys i ha suposat un retard de 7 anys), i que una obra d’aquesta magnitud costa sempre molt més si es fa a trams que si es fa de cop, però tot i així algú hauria de comparèixer al Parlament, o crear una comissió ad-hoc per a parlar –i explicar a la ciutadania- aquesta desviació. La raó fonamental: concepció d’obra faraònica i manca de planificació.

La segona és que algú també hauria d’explicar com és possible que a dia d’avui es construeixi un metro que triga gairebé una hora a connectar aeroport amb Plaça de Catalunya, essent, de llarg el mitjà de transport més lent (comparat amb el tren i el taxi), tot i incorporar una gran quantitat de tecnología, entre d’altres la circulació sense conductor.

I la tercera és el cost per l’usuari. A sobre que és el mitjà més lent, també és molt més car que el tren.

Tinc curiositat quan algun responsable de l’administració ens donarà explicacions raonades i raonables sobre tot aquest afer. No sigui que acabi passant com l’aeroport d’Algüaire (no puc evitar tornar-lo a mencionar), a Lleida, que va costar el doble del que estava pressupostat i resulta que no l’utilitza gairebé ningú: una destinació de diner públic d’una intel·ligència política portentosa, fora del comú. Em pregunto quants 3% no hi devien haver....

Albert Sánchez Piñol: Vae Victus

Vae Victus (editorial la Campana, en Català, amb traducció de Xavier Pàmies) era una novel.la que tenia pendent de llegir des que va sortir publicada. De fet me la vaig anar a comprar la mateixa semana de la publicació, el novembre de l'any passat.

L'Albert Sánchez Piñol ha esdevingut un referent literari imprescindible en la literatura catalana contemporània: La pell freda ha estat traduïda a 37 idiomes, i Victus, amb 250.000 exemplars venuts, traducció a 16 llengües i amb drets de pantalla venuts, suposen només dos exemples de la "universalitat" de l'escriptor.

He de reconèixer que Sánchez Piñol m'agrada molt, tant com novel·lista, com com a articulista de premsa (les seves col·laboracions al diari Ara han estat brillants). El vaig descobrir justament amb La pell freda, fa 14 anys, i vaig quedar absolutament prendat del seu estil.

Amb Victus, va construir una obra mestra, escrita en Castellà, invocant la llibertat del creador per escriure en la llengua que li doni la gana ( i creant, de passada una polèmica que li va anar molt bé a la promoció del llibre). Les aventures de la Guerra de Successió explicades per l'enginyer Martí Zuviria enganxen des de les primeres pàgines, on es narra la seva formació com a enginyer militar a Bazoches, pel gran enginyer i militar francès, compte de Vauvan.

Pel que fa a Vae Victus algunes de les critiques que en vaig llegir l'any passat la titllaven d'una obra (contrastada de forma inevitable amb Victus) que no es podia comparar, ni per qualitat literària ni per construcció de les històries (n'hi ha quatre) amb Victus, on hi ha pràcticament unanimitat en considerar-la una obra mestra.

Doncs he de dir que, amb alguna matització, estic totalment en desacord amb els crítics. Vae Victus és una altra gran novel·la, que té la virtut natural de continuar narrant les aventures d'un personatge que hem conegut abastament en la novel·la anterior (i que Sánchez deixa clarament la porta oberta a fer-ne una tercera part, explicant probablement la relació de Martí Zuviría amb Frederic de Prussia, o més endavant amb el mateix George Washington).

La fina ironia (i moltes vegades el sarcarse) que Sánchez Piñol posa en boca de Zuviría ens regala una pàgines extraordinàries, molt ben lligades històricament (en quatre capítols), i que narren les desventures zuvirianes a partir del 12 de setembre de 1714. Sánchez demostra una capacitat fora del comú en barrejar magistralment ficció enquadrada en esdeveniments històrics concrets i precisos on probablement la única cosa inventada sigui precisament la presència de l'enginyer Zuviria.

Vae Victus, és sense dubte una novel·la totalment recomanable i una joia que es devora en molt pocs dies.

Lloguer d'ossos panda

Aquesta darrera setmana he estat a la Xina per motius professionals. Ja he explicat d’altres vegades que els focus informatius als mitjans d’informació a la Xina tenen poc a veure amb els dels mitjans Europeus o Nord-americans. Molt poc es parla de la campanya presidencial als Estats Units i Europa només surt a les teles i en prensa per a explicar-ne la crisi dels refugiats Sirians a Grècia. Les notícies pre-eminents d’aquesta setmana són les del congrés del Partit Comunista i la presentació del 13è pla quinquenal 2016-2021, a la que es dediquen pàgines i pàgines i hores i hores de noticiaris, tots convenientment passats pel filtre de la censura, que va de mal en pitjor. Aquesta vegada la curiositat més rellevant deu ser la prohibició total dels congressistes de fumar (fins l’any passat hi havia zones habilitades per fumadors al palau de congressos on es celebrava l’esdeveniment).

Però de les notícies de consum intern que més m’han cridat l’atenció hi ha la del lloguer de dos ossos panda a un centre de conservació de la natura de Corea del Sud. Llegeixo que un mascle de tres anys i mig i una femella de dos i mig, tots dos madurs sexualment (els mascles de espècie, maduren sexualment més tard que les famelles; en el cas dels Sapiens Sapiens hi ha mascles que no maduren mai), han estat llogats per un periode de 20 anys, amb finalitats formatives i per a estimular la procreació dels dos ossos.

El més interessant és que al “pack” hi va una cuidadora durant sis mesos que s’assegurarà de la perfecta aclimatació de la parella al nou hàbitat. Com tot el que fan els xinesos, aquest “préstec” no és de franc, per això he utilitzat la paraula “lloguer”. El preu? La mòdica xifra d’un milió de dòlars per any. Ara que les reserves de divises de Xina estan començant a disminuir, se les empesquen de tots colors per a fer diners.

Els ossos panda, a més a més de ser un dels grans símbols de la Xina, s’han convertit també en una font de generació de divises, o sigui que ara que els ha arribat la crisi, els pobres panda també posen el seu grau de sorra en les exportacions del país.

 

Brexit

No deixa de ser curiós que la màxima de Campoamor sobre la relativitat del punt de vista tingui encara avui dia tanta vigència en tots els àmbits de la política. Res no és una veritat absoluta, i segons qui s’ho mira pot ser ben blanc i segons qui, negre con la nit.

En aquest sentit, hi ha una bona part de ciutadans de l’imperi de Sa Majestat Britànica que no se senten a gust amb la idea d’Europa, de l’Europa unida. Més aviat, no combreguen amb la Unió Europea de buròcrates amb seu a Brussel·les, que al damunt, els pren part de les seves competències (80% de les legislacions nacionals europees són transpolació de legislació comunitària).

I quan dic una bona part vull dir que són, com a mínim i segons les darreres enquestes, el 50% dels britànics (Escòcia a part), si no més. David Cameron s’ha ficat en un bon embolic. No es podrà dir que no li agradin els reptes. A l’any 2014, el referèndum a Escòcia va estar molt a punt de provocar-li un disgust, i dels grossos. Aquest any 2016, és possible, fins i tot probable, que el resultat del referèndum del 28 de juny li acabi essent advers i que, en cumpliment de la seva paraula s’hagin d’iniciar les negociacions per tal de permetre la sortida del Regne Unit del club dels 28. Un fet insòlit i no previst en els Tractats de la Unió.

I llavors, què? Doncs, si ens hem d’escoltar a alguns dels honorables membres de la caverna espanyolista, amb sòlids coneixements de dret comunitari, sembla clar que els britànics vagaran sense rumb pel l’espai sideral per sempre més. Perduts en una mena de llimb del que no se sap com sortir. Pobrets! La qüestió però, és que als Britànics, aquesta passejada espaial sembla no preocupar-los ni gaire ni gens.

La Comissió Europea, que fa només uns dies ja va fer totes les concessions que es podien fer sense trencar les cartes, diu que no s’hi posarà, i que no farà campanya a favor que els britànics s’acabi quedant dins del Club. En l’afer grec van estar terriblement militants i alineats amb els dictamens del FMI i del BCE, amenaçant els ciutadans grecs amb l’adveniment de les Set Desgràcies. En el cas català, es tractava d’un afer intern d’Espanya, i en el cas del Regne Unit sembla que la posició serà la mateixa.

Ara bé, els escocesos no semblen tan contents amb la idea del referèndum i el que és ben segur és que no tenen cap mena de ganes de sortir de la Unió Europea (Escòcia seria, com a país, receptor net de fons comunitaris). Ja diuen que en cas que el Regne Unit decideix sortir, ells es volen quedar i per tant voldran repetir el referèndum per a separar-se del Regne Unit per a tornar-se a unir amb La Unió Europea. No és una paradoxa?

Doncs sí, ho és: tot un embolic. Perquè està molt clar que si els Britànics volen sortir, això tampoc no està contemplat ni el en Tractat fundacional de la Unió ni en els reglaments interns, i per tant s’haurà de fer un vestit a mida. En el cas dels Catalans, si hi volguéssim entrar després d’una separació amistosa amb la resta d’Espanya, també estaríem vagant per l’espai sideral? Quina nacionalitat acabaríem tenint? Preguntes per les que ningú no té resposta, ni el senyor Mariano Rajoy.

 

La població al Japó: un avís

Llegeixo al “China Daily” de finals de febrer un fet força insòlit. Per primera vegada a la història del país nipó el cens de 2015 revela una disminució de la població en relació a la que hi havia censada en el darrer que es va fer, l’any 2010. Efectivament, aleshores la població del Japó era de 128,1 milions de persones i quatre anys després ha passat a ser de 127,1 milions, és a dir, una disminució del 0,7%. En cinc anys la población japonesa ha disminuït en 947.000 persones, i això és la primera vegada que succeeix des que es van iniciar els censs l’any 1920. El fet és insòlit perquè Japó és el país del món amb més elevada longevitat, que se situa en 84 anys (80 en els homes i 87 en les dones).

Aquesta constatació del Japó no deixa de ser premonitòria del que està començant a succeir en les societats post-industrials i que té visos de convertir-se en un dels problemes més importants pel sosteniment del sistema públic de pensions de les seguretats socials de molts països occidentals.

Japó és un dels països que, precisament pel seu elevat nivel de desenvolupament, combina dos fets que estan ja començant a succeir en major o menor escala a molts països d’Europa, Espanya inclosa: la baixa taxa de natalitat. Japó, en té una de les més baixes del món, de 1,4 fills per dona, però Espanya no li va gaire al darrere. A títol també d’exemple, les polítiques econòmiques que volen dur a terme els xinesos i la relaxació de la política de fill únic són dues de les mesures amb les que la Xina vol contribuir a canviar una tendència que també estan començant a viure.

El Japó a diferència d’Europa, no rep un fluxe migratori prou significatiu com per permetre compensar la pèrdua de població. La insularitat, juntament amb la dificultat idiomàtica i el caràcter japonés –que no destaca precisament per la seva simpatia pels estrangers i per tot allò que no sigui japonés (en japonès hi ha una paraula més aviat despectiva per a designar els estrangers: “gaijin”)- fan que el fluxe migratori no contribueixi al manteniment de la població, a diferència del que ha passat a molts països d’Europa, entre d’altres, clarament, el cas espanyol, amb constant fluxes migratoris des de mitjans dels anys vuitanta.

La progressiva concentració de la riquesa en mans de molts pocs  -tal com acredita el darrer informe d’Oxfam-, la crisi econòmica dels darrers anys i els grans avenços tecnològics en matèria d’automatització i robòtica aplicades a la indústria, estan provocant una precarització tal del treball que poc contribueix al foment de la natalitat entre les parelles en edat fèrtil.

L’envelliment i la disminució de la població seran dos dels problemes als que s’hauran d’enfrontar les societats més desenvolupades als propers anys, i el repte no és precisament petit.