Una veu que s'apaga

L'apagada definitiva de la Ràdio Televisió Valenciana és una trista notícia per a la llengua i la cultura Catalanes. El País Valencià es queda sense cap mitjà que transmeti en Valencià. les hores d'agonia que s'han viscut mostren fins a quin punt pot arribar el cinisme dels polítics i fins a quin punt el PP posa els mitjans que calgui per a destruir tot allò que sigui diferent del corrent "main stream" Castellà.

 

La RTVV no va ser un exemple de pluralitat durant els seus 24 anys d'història. A diferència de TV3 va ser un mitjà absolutament manipulat i estigmatitzat pels polítics i en el que la presència del Valencià era cada vegada més minoritària i on una programació buida de continguts va fer que aquesta televisió no fós reconeguda pels valencians com a seva. Fins i tot els del propi PP la ignoraven. Conclussió, la Televisó Valenciana no va passar mai d'un "share" purament testimonial.

 

Això mentre el Consell de la RTVV va ser presidit per polítics o gestors posats a dit pels homes del PP. En el periode que va entre que l'Audiència Provincial va fallar que l'ERO era il·legal i la desconnexió total la Tele Valenciana es va autogestionar i durant aquest curt periode ha tingut el "share" més gran de la seva curta historia i ha donat veu a persones que sempre havien estat vetats al canal "pepero".

 

L'apagada de RTVV feta de forma patètica, amb nocturnitat i traïdoria, amb la intervenció de la policía nacional, com si d'una vulgar Grècia es tractés,  i amb una resistència ferotge per part dels treballadors,  te només una cosa positiva. Ha ensenyat als valencians la veritable cara del PP; el lleó ha ensenyat les urpes a la seva propia gent. Em consta que hi ha malestar entre molts votants del PP (un partit que amb el seu principal representant al banc dels acusast, va obtenir 1,2 milions de vots, que ja té nassos), i que molta gent que els ha votat i que els vota al País Valencià s'ho repensarà dues vegades abans de tornar-ho a fer.

 

Fabra s'ha tret la carota. La seva cara i gest amable no amaga la implacabilitat dels principis anti-valencians i anti-catalans que dominen la seva política. És un home Rajoy, un home Wert, un home que creu en una Espanya: "una, grande y madrileña", però potser al final, de tant tensar la corda, igual es troben amb alguna sorpresa.

 

 

L'educació a les Balears

Ja sabem que José Ramón Bauzà defensa el trilingüisme com a una de les vies -diu ell tot cofoi- de frenar el fracàs escolar i d'aconseguir que els nens mallorquins esdevinguin ciutadans cultes i moderns i renuncïin a l'adoctrinament nacionalista dels mestres que ensenyen en llengua Catalana per mor de la -ja extinta- inmersió lingüística.

 

En Bauzà té més raó que un sant, cal reconeixer-ho. Hi ha grans evidències que fins a la seva intervenció l'educació a les Illes Balears era un desastre integral i efectivament els estudiants sortien amb grans índex de fracàs escolar i sense unes bases mínimes de coneixement. Ja se sap, coses de voler ensenyar en Català.

 

Un exemple palmari és la seva Consellera d'Educació, Joana Maria Camps (que no deu haver arribat gaire lluny com a estudiant).

 

La tal Consellera és la prova vivent que el sistema educatiu balear s'ha de reformar a màxima velocitat, donant doncs tota la raó al Bauzà, "Pep Ramon" pels amics, també conegut per PP. En una intervenció aquesta setmana al Parlament de Ses Illes, la senyora Camps ha arribat a mencionar dues vegades, tot parlant -és clar- d'educació, de l'informe PISA. Doncs resulta que la Camps, en una intervenció traduïda del Castellà via traductor automàtic tipus "Google Translator" o similar, li han traduït a tenor literal Informe PISA per Informe "Trepitja".

 

He hagut de llegir la nota de premsa dues vegades perquè no m´ho podia creure. Que la Consellera d'Educació d'una Comunitat no tingui ni idea de l'informe PISA i dues vegades mencioni en públic Informe TREPITJA només pot voler dir que la Camps no té ni idea del que està parlant i això ja de per sí és greu en algú que ocupa un càrrec públic.

 

Però que una Consellera d'Educació no sàpiga què és l'informe PISA  és com si un mecànic no sabés el que és un cigoñal o una bugia. És una clara mostra de com fan les coses els polítics. En PP Ramón nomena càrrecs a dit amb independència dels seus coneixements i l'adeqüació de la persona al càrrec.

 

Intrínsecament fa pudor i vergonya, però després de tot l'enrenou provocat per aquest individu enfrontant-se a la majoria dels pares i comunitat educativa de Ses Illes, la descoberta d'aquest cas fa senzillament fàstic.

 

A que no dimiteix ningú?

 

 

 

La interlocutòria del jutge Ruz

En qualsevol pais normal, després de la interlocutòria d'ahir del jutge de l'Audiència Nacional española Pablo Ruz (DILIGENCIAS PREVIAS 275/2008. PIEZA SEPARADA “INFORME UDEF-BLA Nº 22.510/13”)
   
el president del govern i els orgues de govern de Partido Popular haurien presentat la dimissió. Però això, és clar, en un pais normal, no pas a Burkina Fasso.

 

És extraordinari que un jutge de l'Audiencia Naciaol manifesti a tenor literal (extret de l'interlocutòria) "la presunta existencia por parte del Partido Popular de una cierta corriente financiera de cobros y pagos continua en el tiempo, al margen de la contabilidad remitida por el Partido Popular al Tribunal de Cuentas, que, entre otros extremos pendientes de indagación, habría sido utilizada en el presente caso para atender a determinados pagos al arquitecto y responsable de la empresa UNIFICA encargada entre los años 2005 y 2011 de la ejecución de diversas obras de reforma y remodelación de la sede principal de la referida formación política en la ciudad de Madrid, sita en la calle Génova nº 13, pagos que no se habrían reflejado ni en la facturación ni en la contabilidad oficial, sino en la contabilidad paralela o “B” llevada en el seno de la citada formación y de la que eran presuntos encargados los imputados Luis Bárcenas Gutiérrez y Álvaro de Lapuerta Quintero...)" i que ningú del Partit Popular surti ni tan sols a donar explicacions.

 

El jutge Ruz és un profesional diligent i valent, però malgrat les pegues de tota mena que li ha posat tan Partido Popular com la pròpia policia, no ha tingut gaire feina. Les probes són aclaparadores (aquí tothom es creía investit d'impunitat perpètua) i al cim El Mundo li'n va fer una part important. I la "justicia de carrer" ja ha emès veredicte de culpabilitat. Allò que diuen a Madrit - ciutat, no concepte- "blanco y en botella, leche", que he citat en aquest blog en alguna altra ocasió, és en aquest cas una palmària realitat.

Tothom que estigui mínimament informat i tingui dos dits de sentit comú sap que el finançament extra-comptable per via de comissions contra adjudicació d'obra és tan real com que la terra gira al voltant del ´sol i no és exclussiu del PP sino de qualsevol partit que "ha tocat" responsabilitat de govern i per tant té la potestat d'adjudicar obra pública.
 

 I ara què? Doncs com sempre, per part del Partido Popular i en particular del seu màxim dirigent, a posar-hi una pàtina de temps, esperar que el temporal escampi i a centrar-se a resar perquè la crisi passi aviat (fent més enllà d'escanyar les autonomies molt poca gestió, tot sigui dit de passada) i a esperar també que no es pugui acabar de probar res (el jutge Ruz utilitza massa vegades la paraula "indiciario") o que la major part dels fets hagin prescrit.

Si amb l'afer del vessament de 63.000 litres de fuel al mar no va passar res, amb un fet menor com el diner negre del PP què ens podem esperar? Segurament que hi hagi "SENI" i que tot acabi, en expressió castellana "en agua de borrajas".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Corredor mediterrani: obscurantisme

 

Llegeixo al Blog de l'Eduard Nogués un post que em crida poderosament l'atenció: "El corredor mediterrani ha sigut APROVAT per la Comissió Europea en 546 vots favorables , 104 de CONTRARIS i 41 abstencions , PP , PSOE i el govern espanyol han votat en contra".

 

M'agradaria contrastar un tal despropòsit perquè costa de creure'l. Faig una cerca a premsa de tot l'espectre polític per assegurar una "certa" objectivitat. Tota la premsa fa menció a la votació, confirmant el que escriu l'Eduard quant als vots favorables, contraris i abstencions. No aconsegueixo conèixer però qui ha votat què a cap dels diaris que consulto i penso que és increïble aquest obscurantisme. Que no paguem els nostres impostos?

Em connecto al web del Parlament Europeu per veure si hi ha més sort i hi navego força estona. Trobo la votació (de forma no pas exactament fàcil). http://www.europarl.europa.eu. El Català brilla per la seva absència, tot i ser una llengua molt més parlada de les que apareixen al menú principal.

El resultat de la votació apareix tabulat en un quadre que reprodueixo sense les línies (que la importació es menja):

Asunto Enm.

n°

Autor - Autora VN, etc. Votaciones Votaciones por

VN/VE -

observaciones

200 + de 40

diputados

VN ↓

Anexo I, volumen

14/33

193 ECR ↓

Anexo I, volumen

16/33

194rev + de 40

diputados

↓

Anexo I, volumen

17/33

195rev + de 40

diputados

↓

Anexo II, seccion 2 196rev + de 40

diputados

↓

Votacion: propuesta de la Comision +

Votacion: Resolucion legislativa VN + 546, 104, 41 Sóc incapaç de descobrir com han votat els partits. Em faig creus de com funciona la democràcia....La burocracia i la partitocràcia es protegeix i s'autoalimenta. Les institucions no tenen remei.

D'infidelitats mentals o genitals

L'altra dia escoltava la Coppulo al "Suplement" de Catalunya Ràdio i parlàven d'un tema que, al principi em van venir ganes de passar-me a Flashbac perquè els fogots de la Coppulo de vegades em fan gràcia i d'altres m'exasperen i la nit anterior no havia dormit gaire bé.

 

Però com sigui que tenia més d'una hora d'autopista vaig aguantar una estona i al final va aconseguir captivar-me. El motiu de tertúlia amb psicòlegs, sexòlegs i opinadors de capçalera, era el resultat d'una enquesta sobre la infidelitat. Primer vaig pensar que seria un tòpic, però després de sentir el que en va coordinar els resultats vaig començar a interessar-me'n. La història es resumexi més o menys partint d'una o vàries (falses?) premises respecte de la infidelitat.

 

El postulat tradicional era que la infidelitat era fonamentalment masculina i que acabava essent mental (assumint òbviament l'apriorisme que la utilització de prostitutes no constitueix pròpiament infidelitat), ja que l'home infidel ho era perquè buscava en una altra l'amor i/o la passió que no havia trobat (o havia perdut) en la seva parella de sempre.

 

Doncs el resultat de l'enquesta és extraordinariament revelador: les dones són avui en dia tan o més infidels que els homes i les seves infidelitats són de forma gairebé exclussiva genitals, sense passió, sense compromís, sense pretendre deixar la parella estable, amb la que en moltes ocasions hi ha fills en comú.

 

Això posa de manifest com ha canviat el món de les relacions sexuals en particular i humanes en general. La dóna està més preparada avui en dia -interpretava el sexòleg, que alguna cosa deu saber al respecte- per diferenciar amor i compromís de fogot sexual i que té molt clar que són dues situacions diferents i que no tenen perquè ser incompatibles.

 

Em ve a la memoria el que m'explicava fa un temps una coneguda recent separada: "a les discoteques, les de la nostra edat i condició" busquen mascles per passar la nit amb desesperació i quan hi ha hagut una coincidencia de pulsions, se'n van a cada de l'un o de l'altra i es desperten l'endemà sense ni tan sols haver-se preguntat el nom. Pel que he vist en el poc temps que em bellugo en aquests terrenys, les dones sempre porten la iniciativa".

 

Les enquestes acaben sempre tenint un punt de raó (excepte les electorals, que fallen com escopetes de fira).

 

 

La vergonya de la Caballé

Llegeixo la premsa d'avui i com que ja passo les pàgines de política i del procés sobiranista i del Montorito  i de l'Espanya Imperial com si no existissin, em concentro en les notícies que són diferents. Però tot i l'esforç per a cercar la diferència, l'ambient està tan empeltat de separatisme i contra-separatisme que els periodistes busquen la notícia fins i tot en el fons d'una tassa de café.

 

M'interessa una entrevista que li fan a la Caballé, la soprano, el dia 13 de setembre a Saragossa, dos dies després de la Via Catalana, que per obscures circumstàncies no ha transcendit fins ara.

Sempre havia sospitat que la senyora en qüestió era molt, molt  de dretes (a diferència d'en Carreras o en Domingo, que són d'una altra fusta), com ho són la majoria de persones que ploren amb llàgrimes falses i veu de falset, però aquesta impostura no la imaginava tan depravada.

La Caballé diu que plora per les cadenes (fent referència a la Cadena Humana de l'11 de Setembre), però matitza, no fóra cas que algú li recriminés les tones d'or que porta al cim en forma de cadena, i diu: "Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata, però han de ser bones cadenes. No han de ser cadenes que separen i humilien". Ho trobo extraordinari, si senyor! Pit i collons. I afegeix aquell argument que l'Alicia Sánchez, "Alice" pels amics, fa servir amb tanta soltura i capteninent: ,  "S'ha dit que hi ha hagut un milió i mig de persones a la cadena, on eren els 7 milions?". La millor resposta seria: "Esperant el 12 d'octubre per a manifestar-se en contra de la Via Catalana", però no, no hi ha ni tan sols la gosadia de voler-hi posar imaginació: "Com que no em minifesto a favor, vol dir que estic en contra". Com es pot mancar tant d'intel·ligència? És l'edat?  Són els diners? És la ràbia dels contra els que pensen diferent?

 

Fins aquí, hom podría encara entendre-ho si la residència social, fiscal i personal de la senyora soprano fóra Catalunya (o Calatayud), però vés per on...La Caballé és resident fiscal a....Andorra. Home, senyora Caballé...que Vostè vulgui estalviar-se impostos ho entenc. És per alguns, o per molts, m'atreviria a dir, fins i tot legítim en persones que en guanyen tants com Vostè. Però dona, no s'ompli la boca d'espanyolitat, perquè llavors se li veu el plomall. No és pot anar omplint-se la boca d'Espanya i la seva bandera i tributar al "País dels Pirineus", només perquè allí la fiscalitat és més reduïda.

 

Fa veritable indignació un comportament com el seu. Torni els diners que ha estafat a l'erari públic espanyol. Tingui pebrots i sigui patriota. Potser fins i tot els farmacèutics catalans cobraran a temps, i llavors, prengui una "rojigualda" i ompli's la boca d'Espanya, que potser aleshores n'estarà totalment legitimada.

 

 

 

Chapapote

Hi ha coses de les que passen en aquesta Pell de Brau que encara tenen la capacitat d'escalfar-me (més que no pas refredar-me). La sentència del cas "Prestige" ha estat un altre clar cas d'aquesta manca d'independència de la justicia -manca veritable de separació de poders- que caracteritza les democràcies de baixa intensitat.

 

Després que transcendís que un indult d'aquells que no s'acaben d'entendre (violadors, pederastres, conductors suïcides) fóra d'un conductor assassí fill d'un personatge relacionat amb el poder ens trobem ara davant una sentència que quan algú en llegeixi la noticia fora d'Espanya girarà el cap a dreta i esquerre amb un somriure i pensarà...o dirà...."Això només pot passar al Sud...".

 

Costa d'entendre que el desastre ecològic més gran de la historia d'Europa trigui onze anys a jutjar-se. També costa d'entendre que un cas de potencial delicte ecològic es jutgi a Galícia i no a Estrasburg, o a Brussel·les; és a dir, que la competència en aquest tipus de delictes no estigui transferida a Europa.`

 

Però el que costa d'entendre de debò, el que encara em deixa estupefacte, el que ens demostra clarament que o el codi penal espanyol o la seva interpretació i aplicació foten aigües per tots costats és que ningú hagi estat declarat culpable. Ni l'armador del buc, ni els oficials que governaven el vaixell, ni els membres del govern que amb les seves actuacions i decisions negligents van contribuir a causar un desastre de magnitud estratosfèrica han estat declarats culpables.

 

És simplement extraordinari. En una decisió que els experts qualifiquen com a mínim d'insòlita, les autoritats del moment (algú recorda els "finos hilillos de plastilina" dels que parlava un ministre descerebrat que ara és el president del govern espanyol?) en comptes de portar el vaixell cap a la costa, el van allunyar. La conseqüència va ser el vessament al mar de 63.000 tones de combustible que van contaminar 3.000 km. de costa i van arribar a afectar terres tan llunyanes com Irlanda i  França.

 

I no passa res. I això dol, sobre tot als que encara ens queda un dit d'esperança en el sistema. Una jove valenciana paga uns bolquers pel seu nadó amb una targeta de crèdit robada o extraviada (en aquest cas tant fa) i la volen  engarjolar tres mesos (i estan a punt). Uns corruptes i uns descerebrats causen per acció o omissió el major desgavell ecològic de la Unió Europea i ni tan sols hi ha reclamació de responsabilitat civil.

 

No cal parlar-ne gaire més, ja que és del tot incomprensible. Ens hauríem de fer ciutadans del planeta Mart.

 

Astérix i els Pictes

L'altre dia anant a treure diners d'un caixer automàtic de Bankia, em vaig fixar en el rètol de la nova campanya publicitària que han endagat fa poc. Entre algun altre es veu el dibuix de l'abella Maia, de la Heidi i d'en Viki el Viking.  L'anunci deia quelcom així com "si vas riure amb ells, o si et van fer somniar, necessites un pla (de pensions és clar)". Vaig tornar a riure però de forma irònica. He de reconèixer que la ment que ha ideat aquesta campanya ho ha fet molt bé i ha donat de ple en un "target group" que de ben segur se sentirà molt ben identificat.

 

Probablement el creatiu que ha ideat la campanya en té entre 40 i 50 i ell també va viure Pippi Calzaslargas, Viki el Viking i Mazinger Z. Una petita esgarrifança em va recórrer l'espinada. No sé si necessito un pla (o molts) però el que sí sé és que tinc la percepció que els de la nostra generació ens fem grans a marxes forçades.

 

La cosa m'ha vingut al cap en voler escriure sobre la darrera creació d'Astérix: "Astérix i els Pictes" (Salvat Editores), 12,90 €. El darrer àlbum de la nissaga dels dos gals i el primer que ha estat dibuixat i ideat per una parella diferent a la d'Albert Uderzo (el dibuixant, encara viu) i el guionista René Goscinni (mort des de fa uns quants anys).

 

La història és potent i té la virtud de mantener-se absolutament fidel a l'esperit original de la parella creadora del guerrer gal. Conrad (dibuixant) i Ferri (guionista), sota la supervisió i aprovació d'Uderzo han estat capaços de recrear les aventures d'Astérix i Obélix com si no hagués passat el temps. La mateixa ironia, de vegades gairebé sarcasme (en alguns casos, com en els noms tal vegada una mica exagerada), la precissió en el dibuix, en cada viñeta, la potencia del guió, la documentació prèvia sobre el viatge i el lloc que els gals acabaran visitant, els gags clàssics, com el vaixell pirata que acaba naturalment enfonsat.

 

La història és divertida i encertada. Pictes eren els habitants de l'antigua Caledònia (Escòcia) i la història recrea de forma molt divertida els costums i el carácter dels escocesos.

 

Malgrat el pas del temps he gaudit de l'àlbum com quan tenia 20 anys. Hi ha històries i humor universals i atemporals. Astérix ho és, i els successors d'Uderzo i Goscinni ho han sabut captar a la perfecció.

 

En Rajoy té raó

Interpel·lat pel senador José Montilla de tan grata memòria pels Catalans, el señor Mariano Rajoy va dir la setmana passada al Senat que no tenia cap intenció de reformar la Constitució Espanyola de 1978.

 

I la raó que va esgrimir em sembla del tot coherent, i a més a més la comparteixo del tot. La seva resposta va venir a dir: "no pienso cambiar la Constitución para contentar a alguien que no se sentirá satisfecho con la reforma".

 

En Mariano Rajoy l'erra moltes vegades en les seves intenvecions públiques, però aquesta l'ha encertada de ple. La gran majoria dels catalans difícilment se sentirà satisfeta (actualment, seguranemt hagués estat molt diferent quan s'estava negociant la reforma de l'Estatut, aquell pel que un tal Alfonso Guerra hi va fer passar el ribot) ja que la reforma que es podria oferir hauria de  basar-se en una mena de "café para todos" per tal de mantenir els equilibris interns a can PP i a can PSOE, ja que des de cala Rosa Díez els estan posant una pressió al cim que tothom mira en clau electoral.

 

Si el que entén Castella és que la singularitat de Catalunya no pot reconèixer-se de cap manera, i aquest sembla ser l'escenari en el que estem instalats ara mateix, aleshores no hi ha efectivament reforma de la Constitució que valgui. A Catalunya no l'acceptarà ningú una reforma que només es  basés en una fòrmula de finançament "assimètrica dins la simetria", ni  la pròpia gent del PP ni la del PSOE.

 

Però d'altra banda, una reforma feta a mida per a intentar una passa més cap a una mena d'equilibri que permetés trobar "l'encaix de Catalunya a Espanya" tampoc sembla que pugui comptar amb la visió generosa i intel·ligent de bona part de l'Espanya d'arrel castellana.

 

Total, el desencontre -servit des de fa molt de temps- ara està fins i tot verbalitzat i publicat a la majoria dels mitjans de comunicació. Rajoy s'ha posicionat de forma molt clara, qui sap si pressionat per Aznar i "sus huestes"o pels membres de la seva actual executiva.

 

Davant d'aquesta claretat argumental, les terceres vies de visionaris tipus Durán i Lleida o Navarro, queden definitvament en via morta (Castella no vol una tercera via, de fet no en vol cap de via) i cobren força les visions que parlen de la consulta unilateral i no pactada, i una eventual declaració d'independència, també unilateral depenent dels resultats de la mateixa.

 

Encara veurem els famosos tancs baixant per la Diagonal....

 

 

 

 

 

RTT Valenciana (II)

Que la televisió pública valenciana segueixi emetent després de l'anunci de la Generalidad valenciana d'Albertito Fabra és un fet força insòlit.

 

Que ho faci el dia que la policia grega ha irromput (amb nocturnitat i al·levosia" a les instal·lacions de la radiotelevisió pública grega i n'ha desalotjat els professionals, que seguien emetent i funcionant malgrat el decret de tancament promulgat pel govern grec feia un parell de mesos) també. Segurament és casualitat, però la coincidència és d'una abrumadora plasticitat.

 

Ara bé, el que resulta més xocant de tot plegat és que en un sol dia la televisió valenciana, deslliurada de les regnes del poder que collava,  manipulava i censurava continguts i professionals, després de l'anunci del tancament, hagi passat d'una share de pantalla del 3% al 9%.

 

És insòlit sentir Quico Pi de la Serra o Raimon la la televisió valenciana (no se sentien des que en Joan Lerma la va crear fa 24 anys). És insòlit que entrevistin al vocalista d'Obrint Pas Xavi Sarrió (grup proscrit a la televisió del PP). És al·lucinant que s'hagi d'arribar a situacions límit per constatar que el canal que va inventar "Tómbola", un titella al servei del Partit Popular, pugui transformar-se en un potent mitjà d'oposició al poder popular només en 48 hores, i al que li surtin recolzaments com bolets.

 

Malhauradament la situació no es podrà allargar massa i la guardia civil, allà que no tenen mossos d'esquadra, farà en breu el mateix que han fet aquesta nit a Grècia, utilitzant l´única arma que pot silenciar la democràcia: la intimidació, la força bruta, la coacció.

 

És una llàstima que s'hagi hagut d'arribar a tal extrem per a constatar que un altre model de moltes coses és possible, i que els apriorismes s'assenten moltes vegades sobre fangs poc estables. Un altre món és possible. Ho estem veient cada dia: amb la plataforma antidesnonaments, amb l'acabament de la impunitat dels directius de banca corruptes, amb polítics estafadors, amb..... 

 

Sigui com sigui el PP pagarà un preu polític per la seva actuació. Primer per a la utilització partidista de la televisió pública, i segon perquè com s'ha pogut demostrar, sense directius ni polítics, moltes coses funcionen més bé (que els ho expliquin als belgues, que han estat més d'un any sense govern i res no ha deixat de funcionar....).

 

Mossos d'esquadra

Les explicacions del Conseller d'Interior Ramon Espadaler avui a TV3 i les del Director General dels Mossos Manel Prat a Catalunya Ràdio no m'acaben de convèncer.

 

Vagi per endavant que trobo la policia un mal necessari (tota, sigui del color que sigui, ja es digui "la nostra" o "la d'ells"). Com diu un amic que ho ha probat, els cops de porra dels nostres fan tan de mal com els d'ells.

 

 És a dir, que conceptualment mai no m'ha agradat la policia, com no m'agradaven els porters de discoteques quan anava a les discos (eren uns xuloputes ignorants que es creien importants per estar imbuïts del dret de dir "tu sí, tu no"), com tampoc m'ha agradat mai l'exèrcit, ni els guàrides de seguretat, ni la guardia civil, ni en general ningú que porti una pistola o similar arma de foc. Potser herència d'una visió més aviat esquerrana de la vida i la política, tot allò que fa flaire d'imposició em provoca repelús.

 

Les meves -escasses- experiències amb la policia de casa sempre han estat més aviat negatives, totes relacionades amb trànsit, és clar, algun excés de velocitat, una actitut arrogant en aturar-te per fer-te bufar en un control d'alcoholèmia, una retirada de punts per estar aturat en un vial d'una autovia, grans dosis de mala llet en la majoria dels casos, i poca cosa més.

 

Una cosa sembla clara, que ser policia a Ciutat Vella no deu resultar cosa fàcil, i en aquest sentit, entenc alguna de les declaracions que feia Prat aquest matí: "Tret que apareguin noves proves, entenem que [l'actuació dels Mossos pel cas Raval] és una operació més o menys correcta", ha dit a la Mònica Terribas a tenor literal. Què deu voler dir això de "més o menys"? L'actuació d'un cos policial no pot basar-se en el "més o menys", hi ha normes, protocols i els que cobren diner públic per defensar la seguretat de tots han de mantener unes actituts impecables, exemplars.

 

Puc estar d'acord en que la investigació de la policia nacional semblaria esbiaixada (tot allò que vingui del Ministeri de l'Interior cal posar-ho en quarentena, i més en una situació política tan convulsa com l'actual) i després de sentir la transcripció de la trucada de l'empresari mort a la policia municipal abans de la intervenció dels Mossos, encara més.

 

També puc estar d'acord en que el difunt no era pas precisament un sant, i en que no està clar que revés cops al cap, però a Madrid -ciutat- tenen una dita que fa: "Blanco y en botella, leche", i això és el que ens dónen a entendre les imatges que es van gravar en vídeo o per telèfon mòbil al lloc dels fets.

 

No em crec els testimonis dels veïns, antipolicia per natura, tampoc em crec l'informe de la nacional, però les imatges mostres una actitut de força desproporcionada davant d'un ciutatà -violent o no- que està estirat al terra, desarmat i emmanillat. Un espectacle indigne d'una democràcia com la que hauria de ser la nostra.

No puc estar d'acord en que hagi de ser una jutge la que decideixi que els mossos s'han d'imputar i només aleshores siguin retirats cautelarment del servei.

 

Fa prou temps que se'n parla, d'un tema que no hauria de ser notícia, per tranquilitat de tots plegats. Hi ha massa casos d'actuacions irregulars de la policia catalana (13 agents imputats només a la comissaria de  Ciutat Vella): desproporció en l'ús de la força, utilització indeguda de pilotes de goma davant manifestants desarmats (cas Ester Quintana i alguns altres, actuacions vexatòries en interrogatoris a comissaria (Les Corts és un clar exemple), i en general, una certa fatxenderia associada, defenso, a la tinença d'una pistola i a portar un uniforme. L'altre dia esmorzava a l'àrea de servei de l'AP7 a Bellaterra, que és punt habitual de reunió dels antiabalots dels mossos. Fan veritable por: armats fins a les dents i amb una cara de males puces que espanta només de veure-la.

 

Alguna cosa ha de canviar al cos dels mossos, al Menys des de la perspectiva de la transparència i la rendició de comptes, però ja se sap, vivim en una democràcia de baixa qualitat, també a l'oasi català, que ningú es pensi que en això el poble català sigui moralment superior. Aquí no dimiteix ni el Tato, bé sí, l'Oriol Pujol "parcialment".

 

 

 

 

Solidaritat amb la Ràdio Televisió Valenciana

La resposta del Govern de la Generalitat Valenciana a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València que anula l'ERO decretat per a la Ràdio Televisió valenciana Canal 9 l'agost del 2012 en virtut del que es van acomiadar 1.000 treballadors ha estat ordenar el tancament de la cadena.

 

Sigui com sigui, aquesta sentència li fa un gran favor a Alberto Fabra i la seva gent, perquè els justifica i embolcalla en una decisió que ells ja havien pres des de feia molt temps.

 

La Ràdio Televisió valenciana és un nucli de dissidents esquerranosos, nacionalistes valencials i  irreductibles antiPP que mai van voler-se baixar els pantalons davant dels designis de la dreta recalcitrant.

 

Avui mateix, després de conèixer-se la sentència del TSJV, i en la més burda imitació del que va passar a Grècia fa uns mesos, el Govern Valencià havia ordenat la suspensió de les emissions. Els treballadors però, han llegit un comunicat de disconformitat i desobediència,  han fet l'informatiu del vespre i han continuat amb la programació amb tota normalitat. És un clar exemple de desobediència civil que caldria practicar més sovint, per tal d'evitar les arbitrarietats de les classes dirigents.

Demà els portaran la guàrdia civil, com ja van fer  en el tencament de repetidors d'Acció Cultural del País Valencià, però la victòria moral és seva i ningú no els la podrà prendre mai més, amb independència del que acabi passant, que ho sap fins i tot un nen petit.

 

El govern valencià al·lega que no hi ha prou diners per pagar  les nòmines i afirma en un comunicat de premsa - literalment- que "la readmissió de més de mil empleats fa la seva continuïtat inviable, ja que només el cost de les despeses de personal d'una plantilla de 1.700 treballadors suposaria aproximadament 72 milions d'euros; una quantitat a la qual caldria sumar la despesa de funcionament i manteniment de RTVV, un cost que la Generalitat no pot assumir en aquests moments".

 

No expliquen però que potser no els tenen deguts als diners que els va costar la Copa Amèrica de vela, o els diners que ha costat portar la Fòrmula 1 a València, o els diners que han enterrat a Terra Mítica, o els diners que han invertit a la Ciutat de la Llum, actualment en suspensió de pagaments i amb un forat patrimonial de tres parells de nassos.

 

 

Wert seria un bon ministre a Burkina Fasso

L'Ignacio Wert no deixa de sorprendre'ns. És un home complert. Ideòleg de la FAES, l'escola de pensament de la dreta nacionalcatòlica benpensant, aquella que està treballant amb intensitat per, entre d'altres perles, espanyolitzar Catalunya (amb resultats mediocres m'atraveixo a afegir), gran coneixedor del Català (no és broma), home amb capacitat de treball extraordinària (tampoc és broma), però sobre tot, sobre tot, personatge posseït pel sectarisme digne del millor Aznar.

 

No n'hi ha hagut prou amb la massiva contestació a la seva LOMCE (recordem-ho, la cinquena llei d'educació en trenta pocs anys de democracia), que ara havia de tornar a quedar en evidència, no només a Espanya, sino també a la Unió Europea.

 

El 29 d'Octubre, a instàncies del ministre més estimat de l'Estat Espanyol, s'aprovava una ordre ministerial que suprimia les beques Erasmus que havia de pagar als estudiants el govern espanyol. Fins aquí bé, no vindrà d'una arbitrarietat més, però el problema rau en que la supressió de les beques es feia amb carácter retroactiu a alumnes espanyols que ja eren a les seves destinacions estudiant a universitats de la Unió Europea.

 

És el que passa a les democràcies de baixa qualitat, com ara Espanya o Burkina Fasso per posar un parell d'exemples: s'aprova una norma, que suposadament hauria de donar als administrats seguretat jurídica (se'n recorden dels ajuts a la generació d'energies renovables i les subvencions atorgades? Van desaparèixer quan el dèficit tarifari es va disparar -gran herència del govern Zapatero- i van deixar astorat un immens nucli d'inversors de capital estranger que pensaven que Espanya era territori jurídicament segur), i tot de cop, quan l'administrat ha pres determinades decisions en base a la norma aprovada, algun il·luminat decideix que la norma es tira enrerre.

 

Així és Espanya, un país que en comptes de fomentar la cultura i la internacionalització de l'educació dels seus súbdits aposta per apujar l'IVA cultural (cas veritablement de Harvard University, del que algun dia se'n parlarà com a clar exemple de despropòsit) o per eliminar unes beques per a estudiar fora d'Espanya que prèviament s'havien concedit.

 

L'únic consol en tot aquest immens despropòsit és que sortosament Espanya forma part -agradi o no- de la Unió Europea. I a aquesta, de la mà del portaveu de l'executiu  Olivier Bailly, en assabentar-se del que s'havia aprovat en Consell de Ministres el 29 d'Octubre, li han faltat cames per agafar el telèfon i cridar a l'ordre als descerebrats.

 

La Comissió Europea ha hagut doncs d'intervenir advertint el govern espanyol que hauria d'haver informat els estudiants beneficiaris d'una beca Erasmus que tenia la intenció de reduir la subvenció anual abans de l'inici del curs acadèmic i no pas quan aquests ja havien començat el curs. Normal, no? Doncs a Madrit -concepte- no se li va acudir a ningú. Vés que curiós.

 

Això sí, el ministre no rectifica anul·lant l'ordre ministerial (això seria massa digne), simplement la "deixa temporalment en suspens". Geni i figura.

 

 

Guerra bruta

Era evident que passaria, i de fet, ja n'hi va haver algunes mostres, a la campanya electoral del 2012 de les autonòmiques amb un famós esborrany d'informe policial del que mai més se n'ha sabut res...o sí, que una jutgessa ha arxivat la demanda d'Artur Mas i Jordi Pujol.

 

L'Estat castellà (que ho he escrit més d'una vegada, no és ni representa la diversitat d'Espanya, de cap de les maneres), i el seu nucli aliat: premsa cavernària de Madrit -concepte- (Razón, Mundo i ABC), teles i ràdios cavernàries (Intereconomia, 13TV), polítics immobilistes i empresaris del pont aeri ha començat una guerra bruta contra la causa sobiranista.

 

Ho hem vist amb els gestos envers Catalunya, ho hem vist recentment fins i tot en qüestions de protocol, es tracta de -com es diu en Castellà- "ningunearlos". Ho estem patint amb l'asfíxia econòmica, amb l'incompliment de les partides pressupostàries en infraestructures...Si serà flagrant que fins i tot la pròpia RENFE es queixa de la falta d'inversió a Catalunya.

 

Amb l'excusa burda i conceptualment incorrecta que la sobirania rau en el poble espanyol i que per tant s'ha de decidir al "Congreso de los Diputados", en vam tenir una mostra la semana pasada a instàncies d'UPyD, amb una Rosa Díez que s'omplia la boca ufanosa dient que havia aconseguit que 286 diputats votessin a favor que la sobirania "nacional" afecta "tot el poble espanyol" i que la nació espanyola és indisoluble. Ni al NODO ho haguessin dit millor.

 

Així doncs les armes de calibre més gruixut han estat posades sobre la taula, amb tota la virulència i desigualtat de mitjans, després de constatar l'èxit de la Via Catalana de l'Onze de Setembre. És a dir, Castella, en comptes d'entendre que té un problema i que aquest ha de ser abordat com a tal i per tant dialogat en una posició gens apriorista i en un plànol d'igualtat, opta pel camí exactament contrari:  la força de l'immobilisme, la imposició, la negació, l'espoli fiscal i econòmic (té nassos que després de tot el senyor Montoro digui que amb el FLA a Catalunya "cap proveïdor es quedarà sense cobrar"), la recentralització, l'espanyolització. En llenguatge col·loquial d'això se'n diu "se'ns pixen a sobre i diuen que plou".

 

Sembla difícil de creure que algú pugui governar negant l'evidència d'una part significativa de la població de Catalunya (amb tots els matisos que es vulgui, però cada vegada més transversal i cada vegada més extensa) que vol ser consultada sobre el futur polític de Catalunya. El resum sembla clar, i és aplicar la "recepta Mariano": esperar que la millora de l'economia desinfli el "souflé separatista" i amenaçar amb el cataclisme si algú gosa parlar d'independència. En aquesta darrera part, els mitjans afins, amb una exasperant manca de neutralitat i un partidisme que hauria d'insultar la intel·ligència dels seus propis lectors, hi contribueixen tot el que poden.

 

Només cal veure'n una petita mostra, a la premsa d'avui. Això és el que postula ABC: "La independència seria la ruïna". "Professors de l'Iese alerten que Catalunya perdria dos terços del seu comerç amb la resta d'Espanya". "El cop econòmic total seria de 25.000 milions, perquè també hi hauria fuga massiva d'empreses". No deuen haver sentit parlar dels països bàltics, ni d'Eslovàquia, ni d'Holanda, ni de Luxemburg, ni de Croàcia, ni de Kosovo, ni de Montenegro, ni.....

 

Si veritablement estan tan segurs i els preocupa tan poc l'afer, per què no ens deixen marxar, en comptes de fer titulars i articles incendiaris? O al menys, per què no ens deixen fer un referèndum?Només hi ha una resposta: perquè no és veritat, però ja se sap que quan hi ha guerra, s'hi val gairebé tot (menys les armes químiques, per mantenir neta la consciència dels benpensants).

 

 

Fires de Sant Narcís 2013

S'acaben les Fires de Sant Narcís amb el tradicional Castell de focs artificials que he anat a veure amb els meus fills al costat de casa, al pont de Fontajau. Encara que clàssics, cada any hi ha alguna innovació que fa que aquesta cloenda continui tenint un encant que els fa molt atractius. 

 

Han estat uns dies intensos en els que Girona continua guanyant posicions en quant a la seva capacitat de fer la feina ben feta, amb independencia del partit que governi la ciutat, la qual cosa és una bona mostra que hi ha administracions que funcionen fins i tot malgrat els polítics.

 

Fa ja una colla d'anys que estic instal·lat a la ciutat -de fet des de 1996- i he de confessar que cada vegada m'agrada més la ciutat i m'agraden més aquestes es fires. La ciutat es vesteix de gala i tothom vol que sigui el més lluïda possible. 

 

Algunes de les activitats, com ara el campionant d'Espanya de Trial Indor al pavelló de Fontajau (divendres 1 a les 18:00 hores) va ser francament espectacular, i la victoria de'n Toni Bou se'ns va fer curta, o la pujada castellera per les escales de la Catedral, també digne d'una visita.

 

Però només passejant pels carrers ja es copsa la festa. La ciutat s'ha imbuït un altre any d'aquesta atmosfera tan especial que s'esdevé i es respira per Sant Narcís.  Un ambient màgic, de carrers plens de gom a gom, de moltíssims visitants de fora de la ciutat que omplen terrasses, bars, restaurants i comerços.

 

Finalment, fins i tot ha fet una mica de fred, la qual cosa dóna més caliu no només a les castanyes i els panellets, sino a la festa en sí mateixa. El primer cap de semana de fires la ciutat -com la resta del país- estava encara sota els efectes d'un estiu prolongat que situava les temperaturas a prop dels trenta graus al migdia. Anar a "barraques" en màniga curta és una cosa que -tot i que ja ens hi hem anat acostumant- continua fent-se'm estrany.

 

Recordo quan amb divuit o vint anys venia a Girona per fires, des de Palamós. Eren dies d'estrena d'anoracks i prendes d'abrigar. La temperatura per Sant Narcís no deixa de ser una altra mostra de l'evidència del canvi climàtic.

 

Només una cosa ha anat a pitjor (potser és que em faig gran...): la quantitat d'alcohol que s'arriba a consumir a "barraques" i pel que em diuen companys que ha anat a servir-ne per a col·laborar amb alguna de les entitats que hi són representades, la joventut dels consumidors, sense distinció de sexe. Es beu molt i cada vegada són més joves. Em deia un bon amic que es va fer tips de demanar el carnet d'identitat. Aquest matí, anant a córrer amb l'Ona, he passat, ja de tornada per la zona de barraques. Semblava que hi hagués passat una marabunta alcohòlica. Hi havia un gran nombre de funcionaris municipals netejant. N'he comptat més de déu. El terra era un mar d'ampolles de vidre, plàstic i llaunes. Veritablement depriment, l'únic punt negre en una festa que cada vegada guanya més adeptes.