2021: un any per a passar pàgina

Escrivia a "Reflexions de Taverna" el darrer dia de l'any 2020 quelcom que va estar a punt de ser una profecia. Acabava un any nefast que ens va deixar el pitjor de la pandèmia de Coronavirus. Confinaments globals, una recessió econòmica sense parangó des de la Segona Guerra Mundial i una situació geopolítica complicada. Per sort Donald Trump va perdre les eleccions presidencials de novembre, però no va voler reconèixer en cap moment la seva derrota. Això vaig escriure el 31 de desembre de 2020: 

"Als Estats Units la pandèmia Donald Trump ha estat a punt de desencadenar una veritable guerra civil. Encara ara prego als Déus perquè arribi el 6 de gener i els congressistes i senadors nord-americans ratifiquin en Joe Biden (darrer escull potencial abans de la presa de possessió el 20 de gener de 2021)".

Va anar de poc que el 6 de gener de 2021 no es desencadenés quelcom desconegut als Estats Units fins aleshores que hagués pogut posar en perill l'estabilitat mundial. 

I aquest només va ser el començament d'un altre any per passar pàgina i oblidar en molts aspectes, en particular amb tot allò relacionat de forma directa i indirecta amb la pandèmia de Coronavirus, que ara tot just fa un any, semblava que ja li teníem un peu al coll i que gràcies a les vacunacions i als tractaments mèdics assajats amb èxit en pacients afectats de forma greu (el meu germà en va ser un d'ells) el 2021 ens permetria a tots plegats retornar a la normalitat. 

Quan el dia 8 de juny de 2021 vaig tenir la pauta completa de la vacuna em vaig pensar sincerament que el virus seria història en pocs mesos i que retornaríem a la nostra normalitat i a la nostra llibertat. Res més lluny de la realitat.

No només el virus no va remetre -una vacunació molt irregular al Planeta no hi va ajudar ni hi ajuda encara- sinó que com a conseqüència dels estímuls bilionaris que els governs dels països occidentals van abocar al sistema econòmic (encapçalat pels Estats Units però seguit de molt a prop per la Unió Europea) va acabar generant una sobredemanda a escala mundial que va sobreescalfar l'economia en pocs mesos.  Les conseqüències les hem viscut i les estem vivint encara ara i no sabem fins quan, i han estat i són encara dramàtiques pels ciutadans de carrer, és a dir, per a tots nosaltres.

Escassetat de disponibilitat de nolis marítims, retards i trencament de les cadenes de subministrament mundials, en particular amb totes les matèries primeres que venen d'Àsia en general i de la Xina en particular. 

Escassetat de matèries primes bàsiques: cotó, fusta, metalls... (degut a l'elevadíssima demanda i la manca de stocks) que han acabat generant uns increments de preus que s'han reproduït en cascada i han generat uns nivells d'inflació no vistos en els darrers vint-i-cinc anys. Avui llegia que el mercat de revenda de determinades joguines i jocs electrònics pot arribar al 300% dels preus normals.

Escalada de preus del gas natural (aquí cal afegir-hi tensions polítiques provocades en gran part per una Rússia que ha esdevingut un actor agressiu en el tauler geopolític mundial) i com a conseqüència de l'electricitat que ha batut rècords que semblaven impossibles fa tan sols uns mesos.

I per acabar-ho de reblar, l'aparició de la variant omicron del Coronavirus, que identificada a finals de novembre, es transmet a una velociatat fins ara no vista des que va començar la pandèmia i que ja ha esdevingut la principal. Com escrivia ahir, tots tenim ara coneguts, amics i parents afectats per aquesta nova variant. Em deia una amiga: "És un dels finals d'any més tristos que recordo". 

Hem cancel·lat per segon any consecutiu moltes celebracions de Cap d'Any, les que fan que la vida tingui una mica més de sentit -entre tanta tensió i tanta precarietat- perquè al capdevall la vida és celebració, és riure, és compartir, és abraçar-se, és ballar, és menjar...

Malgrat tot, com que sóc optimista de mena, ja porto la tercera dosi de la vacuna i he acabat l'any esquiant en família penso -de fet estic convençut- que el 2022 serà un any millor que el 2021 i serà el que veurà la fi del Coronavirus, que acabarà reduït a una simple grip.

Bon Any Nou a tothom!!

 

Com es posen en risc avui drets fonamentals

El corrent conservador radical que envaeix el món des de fa alguns anys (efecte Steve Bannon)  -n'he parlat en aquest foro unes quantes vegades, en particular els dos darrers anys- suposa clarament un risc no només per a la democràcia tal com la hem entès els darrers cinquanta anys al món occidental, sinó també per a les nostres llibertats individuals. 

La dreta i l'extrema dreta es prodiguen en els mitjans -convencionals i no convencials- i acaparen nous acòlits utilitzant missatges molt simplistes però molt efectius entre un ample col·lectiu de votants decebuts amb la classe política tradicional, empobrits pel capitalisme salvatge dels darrers temps (jo l'anomeno la "Glovolització" de l'economia) i per dos anys de coronavirus que han acabat de posar la cirera al pastís. 

Efectivament, assistim atònits -al menys jo- a l'eclossió del fenomen Éric Zemmour a França (el 30 de novembre va anunciar que es presentaria a les eleccions presidencials franceses a l'abril de 2022 i hi ha sondejos que ja li atorguen la seva presència a la segona volta), que deixa Marine Lepen com a una nena de pit al seu costat. O a l'aclaparadora victòria d'Isabel Díaz Ayuso a les darreres eleccions autonòmiques de Madrid on va guanyar per majoria absoluta i va arrasar en barris tradicionament d'esquerres amb un sol lema, que fa riure de tan simple i que sembla una broma però no ho és: "Ayuso, libertad". O al desafiament polonès de l'octubre en el que el tribunal constitucional polonès rebutja acceptar la pre-eminència del dret comunitari versus la legislació polonesa. Només en són uns quants exemples.

Amb l'excusa del respecte de les llibertats individuals, el populisme d'extrema dreta vol desmuntar les bases de la democràcia convencional i de l'estat de dret invocant sentiments i passions (immigració, nacionalisme, individualisme, etc), exaltant el patriotisme i tornant al conservadorisme social més reaccionari.

A l'altre costat de l'Atlàntic, als Estats Units, en tenim una mostra més que evident. Encara que avui sembli lluny, l'assalt al Congrés nord-americà del dia 6 de gener (que molts vam poder veure en directe mentre succeia a través de la CNN en rigorós directe) va estar molt a punt de fer molt de mal a una de les democràcies més consolidades del Planeta i no va passar res més gairebé de miracle. Tots tenim a la retina la imatge del "Braveheart" amb el tors nu, la cara pintada i el barret amb les banyes, o la defensa a ultrança de les armes que tants i tants problemes i víctimes provoca als Estats Units.

Però la cosa va a més. Durant el mandat de Donald Trump aquest, trencant una regla no escrita d'absoluta objectivitat a l'hora d'escollir els membres del Tribunal Suprem -que recordem-ho, tenen caràcter vitalici-, va designar durant el seu mandat 3 dels 9 membres del Suprem de marcat tarannà i trajectòria conservadores, de manera que actualment la situació és de 6 membres conservadors (els 3 designats per Trump ultraconservadors).

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha estat durant els últims anys el garant dels drets civils al país (va acabar amb la segregació racial a les escoles, va legalitzar l'abortament el 1973, i el casament de persones del mateix sexe el 2015), però actualment, com a conseqüència de la nova majoria, aquesta equanimitat i molts drets socials poden estar en perill. Ja fa uns mesos que determinats estats del país han anat restringint el número de setmanes en les que una dona té dret a abortar. La darrera, la llei de l'estat de Mississippi que prohibeix totalment l'abortament a partir de la setmana 15, cosa que -de facto- la convertiria en una de les més restrictives del món. Òbviament, la llei ha estat recorreguda i s'està a l'espera del dictament del Tribunal Suprem. Cas que aquest no tomés la llei de Mississippi, hi ha 20 estats més que estan preparant restriccions similars a l'abortament.

És un exemple més que significatiu del que està succeint en el món suposadament civilitzat als darrers temps. Només hi ha una manera de descriure-ho: estem entrant en un perillós terreny d'involució en tots els àmbits dels drets civils.  El dia 13 de desembre l'editorial del NYT escrivia: "But American politics today is not really normal. It may instead be in the midst of a radical shift away from the democratic rules and traditions that have guided the country for a very long time. An anti-democratic movement, inspired by Donald Trump but much larger than him, is making significant progress" que traduït literalment diu: " Però la política dels Estats Units avui no és realment normal. Pot estar, al contrari, al mig d'un gir radical des de les regles i tradicions democràtiques que han guiat el país des de fa molts anyus . Un moviment antidemocràtic, inspirat per Donald Trump però que el supera llargament, està tenint un increment molt significatiu". 

El que succeeixi a les properes eleccions al món occidental al 2022  pot marcar el rumb dels propers anys. I això, no deixa de ser una mala notícia.

Coronavirus: balanç de dos anys de pandèmia

Des de ja fa anys, és una tradició consolidada que els darrers dies de l'any els mitjans de comunicació acostumein a fer balanç de l'any que s'acaba. Ho fan tots els mitjans tant premsa com televisió, però jo enguany en recomano un que s'ha fet viral per WhatsApp i que és el monòleg d'en Bruno Oro respecte l'any 2021. Si algun lector o lectora del meu blog no ha tingut encara l'ocasió de veure'l, si us plau, demaneu a algú que l'hagi rebut que us el passi. No hi pot haver un millor resum.

En el meu cas, espero demà tenir temps de poder fer el meu ja tradicional resum de l'any a "Reflexions de Taverna" tot i que penso que cal fer-ne un d'especial i monogràfic abans del resum generalista referit al tema estrella dels darrers temps: la pandèmia de Coronavirus. 

Les xifres són esfereïdores. Ens hem acostumat a digerir l'estadística i hem acabat considerant les víctimes com a números. Segurament no hi ha massa més que es pugui fer, però no deixa de ser molt dur. Les dades parlen per sí soles.

Els prop de dos anys de pandèmia ens han deixat un llegat oficial de 5.418.524 morts, hi ha fonts que diuen que a aquest caldria sumar-li com a mínim un milió de morts més. És aviat dit, la xifra oficial respresenta, a efectes comparatius, el  71% de la població de Catalunya. O tots els ciutadans alemanys que van morir durant la Segona Guerra Mundial.

Hi ha hagut fins ahir, 283.130.000 casos de Coronavirus, equivalent al 64% de la població de la Unió Europea, la més afectada del Planeta juntament amb els Estats Units i el Brasil.

El país del món amb més víctimes continua essent els Estats Units, que encapçala el rànking de víctimes amb 820.000 persones, això representa 5 vegades més que els nord-americans morts durant cinc anys de guerra a la Segona Guerra Mundial. 

I sigui com sigui, ens hem hagut d'acostumar a l'estadística. Morts i percentatges que evolucionen cada dia i que ens indiquen només que el mal son no s'atura i que malgrat la vacunació, segueix més viu que mai. 

Les persones mortes com a simples peons d'una estadística macabra. Mai no havíem tingut tants amics, parents, coneguts i saludats amb Coronavirus, que aquests dos darrers mesos. Novembre i Desembre han estat els mesos de contagis més massius, a Espanya i a la majoria de països del món.

Hi ha motius per l'optimisme però (també els teníem ara fa un any i els hem hagut de "matitzar"). La vacunació majoritària (que no massiva) de la població mundial, ha disminuït de forma molt significativa la letalitat del virus, i la més que probable consecució durant l'any 2022 de la immunitat de remat farà que el Coronavirus acabi esdevenint un altre "simple" virus similar als de la grip que patim cada any. Mutarà, sí, segurament, però amb una vacuna de recordatori cada any probablement n'hi haurà prou. Jo recordo que quan era petit ens posaven moltes vacunes, i malgrat el que diguin els negacionistes de tota mena i consideració, no hem pas sortit tan malament.

Una altra -darrera- xifra i comparació que explica de forma molt ràpida que malgrat tot no estem tan malament. Ara fa un segle, al 2018, una pandèmia mundial com la que ara patim, l'anomenada "grip espanyola" va afectar 500 milions de persones, va durar 3 anys fins que no es va considerar del tot erradicada i va causar 50 milions de morts. Un segle després, la ciència i la col·laboració mundial entre cientìfics va aconseguir en menys d'un any vacunes que han suposat la disminució de la letalitat en un 90%. Està tot dit.

Una nova llei americana de la que s'ha parlat poc

Qualsevol persona mínimament informada sap de la "mà de ferro" amb que el govern xinès de Xi Jing Ping està tractant des de fa anys la regió autònoma de Xinjiang, habitada majoritàriament pels uigurs, fins que fa uns anys una política d'industrialització molt agressiva i foment de l'immigració per part del govern central va provocar una massiva entrada de xinesos de raça Han (la majoritària a la Xina) i ha diluït aquesta ètnia que ara representa menys de la meitat dels 22 milions d'habitants que té la regió.

Xinjiang és una regió rica en recursos naturals, principalment petroli i gas natural, i també en agricultura (un 20% del cotó mundial es produeix allí i representa el 84% del que produeix Xina)  i és estratègica pel govern xinès per la seva posició privilegiada a l'Àsia central.

De Xingjiang s'ha parlat sobre tot de la repressió xinesa sobre l'ètnia local, de la utilització massiva de camps de reeducació, així com sobre sistemes massius d'intel·ligència artificial per al control facial i de moviments de la població local. De fet el mes passat, que vaig esser als Estats Units, un reportatge de la CNN sobre Xina dedicava bona part del mateix a la situació dels uigurs a Xinjiang. Què hi ha de cert i que hi ha d'exageració/propaganda respecte de la situació real fa de mal dir, en un país on la informació està estrictament controlada pel govern central i tothom sap com les gasta el govern xinès amb els dissidents del pensament únic, sigui el Tibet, Hong Kong o Taiwan. 

El que és cert és que a partir de 2019 iniciatives impulsades des d'Europa i dels dels Estats Units han frenat dràsticament la utilització (al menys sobre el paper) del cotó de Xinjgiang invocant la seva recol·lecció utilitzant mà d'obra forçada (uigurs majoritàriament). A la meva empresa, ens calen certificats de traçabilitat molt estrictes per a garantir que el cotó dels teixits que importem de la Xina o del Pakistan no porten cotó procedent d'aquesta regió. Segurament feta la llei feta la trampa perquè els números no em quadrarien (si Xinjiang produeix el 20% del cotó mundial). És el mateix que em passa quan de vegades he fet comptes respecte del vi de Rioja que es produeix i les hectàrees de cultiu de vinya que hi han a la regió, o amb el "foie" del Périgord a França. Però aquesta és una altra pel·lícula.

Ara, el govern dels Estats Units, en guerra comercial i diplomàtica oberta contra la Xina acaba de ratificar una llei anomenada "Uyghur Forced Labor prevention Act" que ve a posar encara més tensió a les ja delicades relacions entre ambdues potències. La llei, aprovada pel Senat el 16 de desembre va ser rubricada pel president Biden el 23 de desembre (https://www.state.gov/the-signing-of-the-uyghur-forced-labor-prevention-act/) i sobre el paper estaria pensada per a acabar amb el treball forçat a Xinjiang. 

Per fer-ho curt, la llei no fa altra cosa que posar molt serioses trabes (encara més de les que hi ha actualment per a importar determinats components i materials des de la Xina donada la càrrega aranzelària addicional que suporten per a ser importats als USA) a la importació de productes fets en la seva totalitat o en part a Xinjiang (i aquesta regió, a més a més del cotó és un gran productor de silici, components electrònics, joguines, sabates, prendes de vestir, guants i material imprès, entre d'altres). 

A la pràctica la llei demana la inversió de la prova i fa que qui vulgui importar articles xinesos hagi d'acreditar que el que importi de la Xina no procedeix d'aquella regió.

També a la pràctica aquesta no és sinó un altre dels fets que fan pujar encara més la tensió entre els Estats Units i la Xina (els USA no enviaran cap delegació diplomàtica als jocs d'hivern de Beijing de febrer de 2022). I ja se sap com les gasta la Xina quan veu la seva sobinania nacional agredida. El darrer cas, la ruptura de relacions diplomàtiques de facto entre Lituània i la Xina degut al fet que la primera ha acceptat l'obertura d'una oficina de representació diplomàtica de Taiwan a Vilnius. Em deia un amic lituà la setmana passada que com a conseqüència d'això els lituans ja no poden importar res de la Xina de forma directa.

Així estan les coses i aquest increment de tensió no és cap bon auguri de cara a l'any 2022. En seguirem parlant.

De Tions, Tiones, Borbons i d'altres veleïtats nadalenques

En el meu cas visc les dates de Nadal les visc amb una certa dualitat, creixent conforme amb vaig fent més gran, o més vell.

D'una banda no puc deixar de sentir una sentiment a cavall entre entre la nostàlgia i l'emoció del record d'unes festes que quan era nen gaudia amb molta intensitat: les reunions familiars (sí, sense segones intencions), fer cagar el Tió, anar a esperar els reis - i comptar els dies que faltaven per què arribessin, fent avançar les seves figures al pessebre-... i que vaig tornar a disfrutar ja instal·lat a la trentena -segurament encara més que quan era infant- quan els meus fills eren petits i la seva emoció se m'encomanava  d'una forma indescriptible; i d'altra banda el fastigueig i la indiferència amb la que he viscut des d'adolescent l'orgia de dispendi, la mutació d'una certa espiritualitat en uns dies de celebracions esdevingudes vulgar mercantilitat i un canvi en les tradicions que em costa d'assimilar.

Efectivament, aquests últims Nadals -i no només els dos darrers, afectats de ple per la pandèmia de Coronavirus- han estat si més no estranys, en el sentit més literal de la paraula. Imbuïts per aquest sentiment de correcció polítca que ens comença a envair com si d'un altre virus es tractés-menys infecciós aparenment tot i que encara en desconeixem les conseqüències a mig termini-, hom tindria ganes d'engegar-ho tot a rodar i cridar ben fort que fins aquí, que ja n'hi ha prou.

No en teníem prou amb haver d'assistir amb descomunal impotència al mnysteniment i deteriorament a passes de gegant de la llengua Catalana - que ens fa constatar amb horror la normalització de termes i expressions com ara "el cagatió" (substantivitzat), la "nitbona", la "nitvella", les "felices festes" o el "feliç any nou"- i el fet de començar el desgavell de consum en les festes importades del "Black Friday" que fan que la disbauxa consumista comenci als volts del 25 de novembre i acabi passat Reis que aquests darres anys hem hagut d'observar, també amb escèptica resignació l'aplicació de l'estultícia de la correcció política a les tracicions nadalenques.

No soc gaire conservador, ni molt menys retrògrade, i òbviament accepto els canvis com a part consubstancial de l'evolució de la humanitat, però l'estupidesa em repugna, i cada dia més em costa de païr. 

Que haguem de parlar de Tió i de Tiona em sembla el summum de la idiotesa, però que, com hem sentit aquest any per primera vegada, determinades escoles i llars d'infant hagin abolit el fet de "pegar" el Tió amb el bastó per evitar incultar als infants sentiments de violència (que desprès els podrien provocar traumes insuperables) em sembla un fracàs de la nostra societat. 

Em fa vergonya formar part d'un col·lectiu humà que té individus (i individues, no fóra cas que algú volgués crucificar-me) que puguin arribar a plantejar-se aquest tipus d'imbecilitats. Sembla mentida però és veritat: hi ha com a mínim una vintena d'escoles a Catalunya que tenen mestres prou estúpids com per haver plantejat que al Tió (que en algunes escoles ja és tiona) no se l'ha de pegar...(el debat obert serà l'any vinent molt pitjor, i aviat ja no sabrem ni d'on venim ni cap on anem).

El gran Groucho Marx ho fa definir molt bé: "De victòria en victòria fins a la derrota final".

Una altra tradició nadalenca, tan casposa que fa també repelús (cada dia més), són els discursos de presidents de govern, central i autonòmic i el discurs del borbó. L'enfilall de tòpics, obvietats i ximpleries que diuen tots plegats causa directament un sentiment a cavall entre el rebuig i la indignació, en particula si hom té en compte que a tots ells els paguem el salari amb els nostres impostos, però el cas del discurs borbònic, enregistrat prèviament i llegit amb teleprompter, és tan rematadament penós que ja no atreu ni als seus acòlits. 

Aquest any el discurs reial, emès simultàniament per trenta canals de televió ha perdut 2,6 milions d'espectadors respecte l'any passat i s'ha situat en 7,9 milions de persones (que Déu n'hi Do...Ell deu pensar que mentre hi hagi rucs, ell anirà a cavall). Ni una paraula sobre el seu pare, ni l'encaix de Catalunya, ni la corrupció dels polítics... Res de res de res. Un lamentable brindis al sol...I això que a Televisió Espanyola es van dedicar els 15 minuts anteriors al discurs reial a fer una hagiografia mensualitzada de totes les memorables gestes del monarca el 2020. Cal tanta mediocritat televisiva i conceptual? Jo diria que no, però doctors té l'església.

L'única bona notícia entre tan disbarat i tant de virus és que sembla que el grau de transmissió de la variant òmicrom del Coronavirus comença a remetre i que als països que van avançats vint dies respecte a nosaltres -és el cas d'Anglaterra, per exemple- comencen a veure llum al final del túnel. A diferència de les grans onades anteriors les UCIS no estan desbordades, i això, enmig de tant desgavell, tantes instruccions contradictòries i tantes persones infectades i confinades, no deixa de ser un bri d'esperança de cares a l'any nou.

Omicron/Covid: un futur incert (II)

Avui, per fi, he aconseguit data per a la vacunació de la tercera dosi, pel 4 de gener (regal avançat de reis) i a més a més, no serà Pfizer sinó Moderna, fet que -segons els experts- millora la immunitat. Cal dir que a la que s'anuncia l'obertura de les cites prèvies per a la franja de 55 a 59 anys hi ha mobilitzacions importants.

Les dades de contagis són esfereïdores. Era als Estats Units quan vam saber de l'aparició de la nova variant sorgida a Sud-Àfrica (país amb un percentatge de vacunació enormement baix) el dia 26 de novembre, no fa ni un mes, i en menys d'un vint-i-cinc dies ha esdevingut la modalitat de coronavirus més extesa a tot el món.

Ahir vam sentir el Conseller Argimon explicar el número de contagis diaris, més de 10.000. És inaudit que amb un percentatge de vacunació tan alt els contagis pugin a aquesta velocitat. Si donem com a data oficial d'inici de la pandèmia a casa nostra el 13 de març de 2020, aviat farà dos anys, jo no havia tingut tants coneguts que han resultat positius les dues darreres setmanes. Tenim positius a la feina, positius entre els amics, i fins i tot positius entre els veïns. 

Hem hagut de suspendre el dinar de Nadal i acabem de suspendre ara mateix el sopar de Cap d'Any. Quan ens pensàvem que havíem recuperat la quasi-normalitat i que les restriccions quedaven enrerre, passarem col·lectivament uns Nadals molt pitjors que els de l'any 2020. Com escrivia fa uns dies: un futur cada vegada més incert. I ho seguirà essent fins que el món sencer no assoleixi quelcom semblant a la immunitat de remat.

Avui he parlat amb un proveïdor xinès que m'explicava que els xinesos no només tenen el passaport Covid, sinó que tenen els seus desplaçaments interiors (no poden sortir del país excepte en situacions molt justificades) controlats per una App. Depèn d'on viatgin han de confinar-se si es detecta algun cas de Covid al lloc on s'han desplaçat. Control total i tot i així, no estan exempts de viurus. La tercera dosi és també una prioritat del govern xinès, em diuen.

Si bé és cert que pel que sembla aquesta variant és menys letal, la transmissió es duplica cada tres dies. Torna la pressió al sistema hospitalari, i tornen els confinaments a Europa, primer va ser Àustria, ara és Holanda, i vist el panorama, no trigarem gaire a veure'n més.

Tenim la tempesta perfecta. Inflació desbocada, anunci de frenada d'estímuls per part dels bancs centrals per a ajudar a combatre-la (i pujada dels tipus d'interès ja en alguns països) i absoluta incertesa sobre l'evolució de la malantia i per extensió de l'economia. Un futur incert.

 I a Catalunya, més papiestes que el papa, anunciem  restriccions, en la meva opinió excessives (no veig en què pot contribuir a frenar la transmissió el toc de queda, ni el tancament del lleure nocturn, si es compleixen els protocols de control del passaport Covid...) mentre que a Madrid tornen a fer seva la màxima de "Ayuso, libertad" i la resta de comunitats autònomes no semblen estar massa per la tornada de les restriccions...

Tot plegat, un caos monumental que no fa res més que afegir desànim i cansament a una situació, malgrat la vacunació i les mesures sanitàries, completament descontrolada.

El Fill del xofer, Edicions 62 - Jordi Amat

Hi ha moments gravats a foc a la memòria cada història personal, que formen part indestriable de la vida i dels records vitals per sempre més. Moments com ara la mort del dictador Franco, el naixement dels fills, la caiguda de les Torres Bessones a New York, la primera copa d'Europa del Barça a Wembley,... són d'aquells que es recorden i que formen part de la memòria personal per sempre més. Cadascú té els seus moments, però tots recordem perfectament què feiem i on erem quan tal o tal fet va tenir lloc.

Un d'aquests fets en el meu cas és el de la fallida/intervenció de Banca Catalana. Corria l'any 1982 i jo tenia 16 anys acabats de fer quan els rumors sobre la manca de liquiditat de la institució presidida per Jordi Pujol es van extendre com la pòlvora. Jo era a casa, un dia d'estiu, i recordo que el meu pare em va demanar que l'acompanyés a retirar els diners que tenia dipositats a Banca Catalana de Palamós, a l'Avinguda 11 de Setembre, al costat de l'Òptica Sardó. 

Jo no sabia aleshores de què anava la pel·lícula però després que el meu pare em fés cinc cèntims de l'afer, la curiositat ve poder amb mi i el vaig acompanyar.

I sí, tinc gravades a la memòria algunes de les imatges d'aquell dia. La primera és la cua que hi havia per entrar a la sucursal quan hi vam arribar amb el meu pare, als volts del migdia. La segona, al carrer Nou (o carrer del "Bitàcora" com en diem molts palamosins) un furgó blindat de color groc de l'empresa Prosegur del que sortien un parell d'empleats amb saques de bitllets que anaven reposant els fons que els clients anaven retirant del banc. Quan vam poder entrar a l'entitat -i aquest és el tercer record- el client que teniem davant nostre va retirar cent quaranta milions de pessetes (841.000 € al canvi, que a valor corrent serien gairebé 3 milions d'€), els va dipositar tranquilament dins un maletí, va girar cua, el vaig seguir amb la mirada, va sortir de Banca Catalana, va creuar l'avinguda i va entrar a la sucursal del Banc Popular que hi havia just enfront de Banca Catalana.

Allò em va deixar força bocabadat i de tot el que vaig llegir aleshores (a posteriori) em va donar la sensació que hi havia hagut una maniobra orquestrada des de Madrid per a tombar el banc català que volia esdevenir el referent a la indústria catalana. El periodista Jordi Amat m'ha fet veure que ja aquells anys, a l'oasi català hi havia quelcom que feia una certa ferull de podrit.

A l'assaig "El fill del xòfer" (Edicions 62), Jordi Amat explica part de les claus d'aquells temps, del país i dels polítics i intel·lectuals que van voler transformar-lo, amb llums i -moltes- ombres. Una revisió de la història recent de Catalunya i d'alguns punts més que foscos per on s'hi relaten fets i moments de personatges com ara Pujol, Ortínez, Carreras, Pla, Vicenç Vives, Prenafeta, Alavedra, Trias Fargas, Felipe González, Mariano Rubio, Juan Luís Cebrián, i un llarg etcètera.

I ho fa de la mà de la vida d'un personatge peculiar i sinistre anomenat Alfons Quintà, fill de Josep Quintà, representant tèxtil de Figueres, que va acabar esdevenint, per pura casualitat, el xofer, secretari personal i home de confiança de Josep Pla (un intel·lectual també amb llums i ombres, malgrat el que diguin molts dels seus admiradors). 

El relat s'inicia quan Pla està agonitzant l'abril de 1981. Al seu funeral s'hi troben alguns dels grans polítics, industrials i financers de la Catalunya de l'època, començant per Jordi Pujol, escollit president de la Generalitat el 1980. Allí va coincidir amb Alfons Quintà, el fill del xofer de Josep Pla, periodista i advocat que va ser el delegat del diari El País a Catalunya, la persona que va liderar el projecte de creació de TV3 l'any 1983 juntament amb el polític i empresari Lluís Prenafeta, i posteriorment, i també de la mà de Prenafeta, va liderar el fallit projecte d'un diari catalanista escrit en castellà ("El Observador").

Jordi Amat relata els 50 darrers anys de la història de Catalunya resseguint la personalitat i la vida d'Alfons Quintà, periodista, advocat, jutge i fins i tot marí. Un personatge singular, obsessionat per a determinats temes entre els quals, Jordi Pujol i Banca Catalana (de fet el cas i el forat de Banca Catalana el va destapar Quintà en primícia), però no només. Al llarg de la seva trajectòria professional com a periodista (va començar a "El País" i va acabar gairebé sol i denostat escrivint de tan en tant a "Diari de Girona").

Quintà va investigar no només la fallida de Banca Catalana sinó també la compra per part de Pujol del setmanari "Destino" i del diari "El Correo Catalán", que van acabar també en estrepitoses fallides. Però heus aquí que la relació amb el poder ho pot arribar a capgirar tot. Efectivament, Quintà va passar de ser un flagell del poder (amb Jordi Pujol va passar de denostar-lo a acceptar-li l'encàrrec de la creació de TV3), a esdevenir un instrument del mateix. 

De la mà de Quintà i seguint la seva biografia i els seus articles, Amat fa un exercici dolorós de reconstrucció d'una història de Catalunya i d'alguns dels seus personatges (fins i tot del pare de Jordi Pujol, Florenci) que no és tan exemplar com alguns ens van fer voler creure. I tot profusament documentat en un exercici de rigor i profunditat fora del comú.

La vida de l'Alfons Quintà és el reflex de l'abandonament d'ell i la seva mare per part del seu pare, que es va una vegada va conèixer Josep Pla va dedicar-s'hi en cos i ànima i del resentiment que Quintà fill va arrossegar tota la seva vida i que va conformar la seva personalitat, i que va culminar el desembre 2016, ara fa cinc anys, amb l'assassinat de la seva companya uns minuts abans de suïcidar-se.

"El fill del xofer" és un llibre que pot resultat dolorós i que trenca algunes preconcepcions però que resulta molt imprescindible, i que entre d'altres explica com es va forjar la fortuna de Florenci Pujol a Suïssa, posteriorment amnistiada el 2012 i transferida a Andorra (la famosa "deixa" de l'avi Florenci).

Un llibre molt recomanable pels malalts d'història que es devora amb rapidesa i gairebé adicció. Ideal per aquestes dates de Nadal i pels possibles confinaments que s'acosten.

El Català com a arma de destrucció de Pablo Casado

En política hi ha determinades màximes que es remunten a la mateixa existència de les primeres organitzacions de govern dels estats moderns. Ja el 1532 el pensador i filòsof Niccolò Machiavelli sentava determinats fonaments sobre la política a la seva obra "Il principe" que encara avui són  vigents, algunes d'elles, més vigents que mai. 

Una d'aquestes màximes és que la veritat efectiva és més important que els ideals abstractes, i que com que la finalitat única explica i pot arribar a justificar tots els actes, aquesta veritat efectiva és el més gran dels objectius.

Pablo Casado, màster de màster de màsters (de la Universitat Juan Carlos I, per a memòria col·lectiva), un individu que no ha treballat mai a l'empresa privada ni a la pública, és a dir, que va decidir fer de la política la seva professió, també ha decidit  -especialment les darreres setmanes- que la veritat més efectiva és aquell tòpic tan sabut que "una mentida repetida mil vegades i adequadament torturada pot acabar esdevenint una veritat".

Les barbaritats que ha proferit aquest individu en les dues o tres setmanes que s'ha iniciat aquesta -falsa- polèmica sobre la imposició del 25% de Castellà a l'escola Turó del Drac de Canet de Mar, són no només de jutjat de guàrdia, sino que serien segurament susceptibles de ser portades a fiscalia per a demanar si són presumiblement constitutives d'un possible delicte d'odi. I ho escriu i ho penso seriosament.

Barrejar Kennedy, segreció racial als Estats Units, Apartheid, nazisme, terrorisme d'ETA, i per damut de tot plegat, mentir de forma descarnada com ho ha fet ell encara avui en dir literalment: "A Catalunya els professors tenen instruccions de no deixar anar al bany els nens que parlen Castellà", seria, en un país civilitzat, suficient per a què li retiressin l'acta de diputat. 

Un individu així no mereix que els ciutadans li paguem el seu salari (segurament a molts d'altres, d'aquí i d'allí, tampoc, però a aquest, amb motius ben objectius): aquests dies ha traspassat totes les línies vermelles. Fins i tot alguns membres del seu partit, com Núñez Feijoo li han demanat serenitat, que aquesta setmana ha perdut fins i tot al Parlament espanyol en pronunciar la ja cèlebre frase "¿Qué coño tiene que pasar en España para que asuma alguna responsabilidad? (adreçant-se al president Sánchez)".

Per què ho fa? I per què ara? Doncs fonamentalment es tracta d'una fugida cap endavant fonamentada en tres raons:

- 1. Raons internes: Isabel Díaz Ayuso li ha guanyat ja la partida de la popularitat no només a Madrid sinó a bona part d'Espanya. Necessita fer-se veure com sigui, aparèixer constantment als mitjans i per això, com més gran la dius, major és la probabilitat de sortir als mitjans (Machiavelli).

- 2. Raons externes: Es tracta de fer el que calgui per a guanyar-li la partida a VOX en la seva cursa per a recuperar el protagonisme -i els vots- de la part més dretana de l'electorat. Guanyar terreny en una cursa a la dreta que ja ha començat de cara a les eleccions generals que es convocaran per d'aquí a dos anys. Com sigui que Ciudadanos s'ha tornat a enganxar a un carro que va promoure des del minut primer de l'existència d'aquest partit, Casado no vol que li prenguin la iniciativa.

-3. Raons intríseques: Malgrat les evidències científiques dels bons resultats de la immersió lingüística i al mateix temps de la clara, evident i creixent recessió del Català en tots els àmbits (com la de moltes llengues minoritzades i sense Estat propi que les protegeixi), el PP en particular i la dreta en general no han entès mai el Català com a una llengua espanyola (per tant patrimoni que caldria preservar, protegir i fomentar) sinó més aviat com el més poderós element de diferenciació que té Catalunya. Per tant és l'enemic a exterminar. Aplicar tècniques de "valencianització" del Català a partir de l'atac a l'escola i als que el parlen és una passa més cap a l'objectiu final: la seva banalització, com a pas previ a la seva desaparició. No passa res si pel camí es genera artificialment una enorme crispació allà on no n'hi havia. El fi justifica els mitjans.

El més impressionant de tot és la creació, sense cap pudor ni escrúpol, de la mentida. N'ha proferit moltes sobre aquest afer, tantes que aquesta setmana he sentit la portaveu de l'AMPA de l'escola de Canet de mar, defensora aferrissada del model lingüístic de l'escola, filla d'andalús i casada amb un colombià que no ha pogut aguantar-se més i ha dit que l'únic conflicte que hi ha a l'escola és el que han creat els mitjans i determinats polítics. Si el senyor Casado l'hagués escoltat, segurament hagués estat incapaç de disparar tanta porqueria...o potser no. 

Repeteixo el que he escrit alguna vegada aquí: si jo fos del PP estaria amb un sentiment a cavall entre el desconcert i la vergonya.

Els misteris del comportament humà (I)

Resulta que torna a haver-hi bufetades per a posar-se la vacuna. Enrere han quedat aquells dies en els que al Departament de Salut li van caducar un número no gens despreciables de dosis perquè a partir d'un determinat nivell de vacunació, el sistema es va encastar contra algun dels pecats capitals que ens afecten als humans: la mandra, l'orgull o la ira (3 dels 7 pecats de fet).

Si avui Espanya està a un rati de vacunació amb doble dosi del 80% (i, atenció, el 13% ja amb la triple), quan el nivell mundial global és d'un 57%, això es deu fonamentalment a l'embranzida que ha suposat el fet de la obligatorietat de demanar el passaport covid als majors d'edat per a poder entrar als bars, restaurants i sales de festa. Bona iniciativa, afegeixo.

No és un tòpic, és una realitat palpable que hem pogut constatar aquests dies. A Espanya els bars i els restaurants són sagrats i no poder-hi entrar és una penitència molt pijtor que la de resar 150 parenostres.

No ha calgut imposar res més fort, ni l'amenaça de l'obligació per a poder acudir al centre de treball, ni la de restriccions addicionals de mobilitat pels no vacunats. Només ha calgut exigir-lo per a poder entrar al bar o al restaurant. O tempora, o mores! que va escriure Ciceró a les seves "Catilinàries" on ja es referia a la desídia i la corrupció dels seu temps.

Doncs han passat pràcticament dos mil anys però aquí tot pràcticament segueix igual: el sentit del bé col·elctiu brilla per la seva absència en un percentatge significatiu de la població i les reticències a vacunar-se només es curen amb l'amenaça de la prohibició de poder entrar als bars.

I malgrat això, en les quatre experiències gastronòmiques que he tingut des de l'entrada en vigor del passaport per ser admès als restaurants n'he tingut tres d'estricte compliment de la norma (dues a dos restaurants, un a  Girona i l'altre a Beuda -Besalú- i una tercera a un bar, també de Girona) i una quarta a un restaurant de muntanya prop de l'estació d'esquí de La Molina on, no només no se'ns va demanar el passaport Covid ("no ens pertoca fer de policies", vaig sentir) sinó que la distància social i la prevenció brillaven per la seva absència (sentia fins i tot la respiració dels veïns de la taula del costat) i, francament, la situació feia més aviat angúnia.

Vist com les gasta la variant omicron i com estan tornant les restriccions Pirineus enllà (sorprèn tornar a veure un estadi com l'Allianz Arena una altra vegada buit en la mitja part que vaig aguantar aquest dimecres del Bayern-Barça) em sembla kafkià que un dels debats més importants d'aquests darrers dies és si cal fer o suspendre els dinars/sopars d'empresa de Nadal.

Contradiccions i geopolítica als Estats Units

La confrontació política entre els republicans i els demòcrates és més oberta ara que fa 11 mesos -amb l'excepció de l'episodi de l'atac al Congrés del 6 de gener de 2021, quan tot plegat va anar del canto d'un "duro"- quan Joe Biden va prendre jurar el càrrec de president dels Estats Units. Les posicions dels uns i dels altres estan més polaritzades que mai, fins l'extrem que la popularitat del president Biden està actualment sota mínims, la més baixa des que que va prendre possessió de la presidència. Segon l'empresa multinacional de consultoria i sondejos Gallup, la popularitat del president, que era del 57% el mes de gener del 2021, és ara mateix del 42%, la més baixa del seu mandat.

Una inflació desbocada (6,2% al mes d'octubre, la més alta des del 1990), la manca incomprensible de treballadors al mercat laboral, els problemes i les mancances a la cadena de sumministraments, amb els ports de la costa oest dels Estats Units, i en particular, Long Beach a Los Angeles, amb un colapse que implica que un contenidor arribat de l'Àsia es pot passar gairebé dos mesos a port abans de sortir cap a la seva destinació final, els problemes amb la immigració a la frontera sud i un rati de vacunació que no acaba de millorar, han contribuït a baixar la popularitat del president, en la creença que no fa prou per a millorar la qualitat de vida pel ciutadà mig... 

Al capdavall, la situació econòmica té molt a veure amb el sentiment de la població i cert és que durant els anys de presidència de Trump es van aconseguir -conjunturalment afegiria jo- rècords èpics en un entorn d'una inflació baixíssima, una taxa de creixement del producte interior brut no vista des dels anys 70 i un atur situats a nivells mínims, pràcticament rotacionals.

La situació ha canviat radicament  en menys d'un any. En té la culpa el govern demòcrata? Certament no, però els seus esforços, centrats fonamentalment en millorar el rati de vacunació i el passar el pressupost d'inversió en infrastructures no sembla preocupar excessivament una població centrada en el curt terminisme que comença a notar escassetat de productes a les prestatgeries de les botigues i que els preus estan pujant de manera ja evident, en particular els productes d'alimentació.

L'altre dia vaig coincidir a un avió amb un metge anestessiòleg que em deia que la manca d'infermers/eres i personal a les residències de gent gran els provoca de retruc un colapse que els impedeix fer la seva feina en condicions normals.

Aquesta mateixa persona em confirmava -ahir ho vaig escriure al blog- que la vacunació ha esdevingut als Estats Units una arma política que els radicals d'un i altre cantó utilitzen per a defensar el seu discurs en un o altre sentit. Que el principal productor de vacunes del món, que paga i dóna premis per tal que la seva població es vacuni tingui una rati de vacunació amb doble pauta -avui- del 60% és un clar indicador que l'oposió a la vacuna té un clar component polític.

Hi ha certament un component de populisme, propaganda i agitació per part de les hordes "trumpianes" en aquesta situació, que semblen més mobilitzades que mai. A continuació mostro un parell d'exemples de com les gastes els republicans de l'extrema dreta als Estats Units (un exemple a prop de la nostra fàbrica a Groveport, Ohio):

Sembla mentida però puc assegurar amb fefaença que aquest sentiment i aquesta polarització és ben present avui als Estats Units. La darrera polèmica és el qüestionament molt bel·ligerant que fan determinats estats de la Unió amb majoria republicana de la llei de l'avortament, aprovada l'any 1973 i revocada de facto a Texas fa unes setmanes i ara sembla que podria córrer la mateixa sort a Louisiana i a Mississippi. És la involució que torna en la línia del populisme més descerebrat però que com a tal -vegi's l'exemple d'Éric Zemmour a França- molt efectiu per a cultivar l'ànima i el vot de les classes més perjudicades per les crisis econòmiques i socials.

La paradoxa de la gent més humil votant l'extrema dreta no és nou (Hitler va guanyar unes eleccions democràtiques el 1933), però que això passi al Segle XXI és per a fer-nos-ho mirar col·lectivament com a societat.

Omicrom/Covid: Un futur incert (I)

Des dels últims dies als Estats Units veig el panorama pels propers mesos més aviat incert, per no dir directament fosc. No penso ser l´únic.

Les notícies sobre la nova variant del Covid detectada a Sudàfrica i batejada per l'OMS com a "Omicron", la quinzena lletra de l'alfabet grec, és efectivament una mala notícia. Les borses mundials se n'han ressentit des de dilluns on els mercats van patir pèrdues espectaculars; a Europa per no anar més lluny, van caure en promig més d'un 4 per cent. 

Ja tenim aquí la cinquena variant/mutació "perillosa" identificada per la comunicat científica, precedida per la variant Delta, de la que ara mateix ja ningú sembla recordar-se'n (és impressionant la celeritat amb què les notícies esdevenen obsoletes en un món global i altament comunicat com el nostre). 

Com a curiositat, seguint les normes de nomenclatura de l'OMS, aquesta nova variant "perillosa" s'hauria d'haver anomenat NU, o XI (les lletres 13 i 14 de l'alfabet grec, però no s'han utilitzat, la primera, per la semblança fonètica amb la paraula "new" en Anglès i la segona per la coincidència amb el nom del president de la Xina, Xi Jing Pi -no fos cas que ara que diuen tenir l'exercit més potent del món, declaressin la guerra a la resta del Planeta en un atac d'emprenyament del líder perpetu dels valor xinesos...-).

El que es desprèn del que hem pogut llegir en mitjans, xarxes socials i veure als noticiaris televisius, és que aquesta mutació suposa un pas enrerre en el retorn a l'esperada i covejada normalitat.

En un entorn com aquest és fàcil fer demagògia i caure en la temptació, legítima si està ben documentada, d'afirmar que el mantiment de les patents sobre les vacunes impedeix els països amb menys recursos, vacunar la seva població. Els mitjans han de treure noves edicions cada dia i això suposa una pressió desfermada, i moltes vegades, quan no es tira de notícies d'agència es tira d'imaginació. 

En aquest sentit el director d'El Periódico, Albert Sáez tira de tòpic en el seu editorial d'avui titulat "Obviedades" en el que diu literalment: "Los seres humanos no solo somos animales capaces de tropezar dos veces en la misma piedra. Somos los únicos capaces de no tener en cuenta las obviedades que nuestra inteligencia nos permite identificar. Anta una pandemia como el covid-19, es obvio que no sirve de nada vacunar solo a una parte del mundo. Las variante ómicron ha hecho evidente lo obvio: las bajas tasas de vacunación en continentes como África elevan el riesgo de mutación del virus".

El que l'Albert Saéz no deu ignorar que a Sudàfrica, un país amb 60 milions d'ànimes, i amb un rati del 21,9% de la seva població vacunada està amb una situació de risc impressionant. Ara bé, el que el senyor Saéz no sembla saber és que això no té res a veure amb les patents. Vol això que no hi ha vacunes per a Sudàfrica? No, ni  de lluny. De fet -notícia d'avui del NYT, que a aquest sí que me'ls crec- el govern Sudafricà ha demanat a Johnson & Johnson i Pfizer d'aturar els enviaments de vacunes per por a que se'ls facin malbé. Edició d'avui del NYT, literal:

"Last week, just days before scientists discovered the Omicron variant, South Africa’s government asked Johnson & Johnson and Pfizer not to make some planned deliveries of their Covid-19 vaccines. The country already had more doses in storage than it could use — about 16 million, in a country of 60 million people — and officials were worried that further supplies would spoil before they could be used. (...) Today, though, a simple lack of access is less of a problem in many places. The U.S. and other rich countries are distributing hundreds of millions of doses for free, and pharmaceutical companies are selling others at a discounted price, often less than $10 a dose. In many poor countries, vaccinating the entire adult population would cost significantly less than 1 percent of annual G.D.P."

O sigui, ara ja sabem amb certa fiabilitat que no es tracta de ser més ric o més pobre, sinó de voler-se o no voler-se vacunar. En aquest sentit, llegir el New York Times avui esgarrifa. Literalment posa els pèls de punta. La conclusió es ben clara, a Kansas City, Lousville, Pretoria, Moscou o Lahore. La gent que no es vacuna és simplement perquè no es vol vacunar. Són negacionistes, i la seva negació és una forma de resistència a l'autoritat (afegit al fet que hi ha molta gent que de forma honesta no vol inocular-se substàncies estranyes al seu cos, per convicció, desconeixement o ignorància).

Una altra veritat estadística que parla per sí sola i que defineix el problema més com a polític que com a altra cosa, als Estats Units més el 35% dels votants republicans no estan vacunats (i segurament no ho estaran) mentre que aquest percentatge baixa al 10% en el cas dels demòcrates.

Què haurem d'acabar fent? Doncs probablement l´obligatorietat de la vacunació serà l'única solució -excepte en casos d'excepció per motius de salut-. L'edició de demà de La Vanguardia obre titulars amb la capçalera: "Brussel·les planteja la vacunació obligatòria per a tota la Unió Europea".

Segurament això és el que acabarà succeint, amb permís dels nostres Tribunals Superiors de Justícia que sembla que en comptes de jutges estiguin formats per llicenciats en medicina. De la mateixa manera que no ens pregunten quan naixem si volem ser espanyols o si volen anar a l'escola fins els 12 anys, o si volem tenir document nacional d'identitat, amb la vacuna tractant-se d'un problema mundial molt greu, s'haurà d'acabar fent el mateix.