Darrer dia del mes d'agost. Entre una cosa i una altra només he fet una setmana sencera de vacances. Per primera vegada en molts anys no he tingut la sensació d'estiu, de festa, de postes de sol inacabables, de capvespres de sobretaula amb gin-tònics repetits...Vaig tenir més estiu fins i tot fa dos anys, quan pràcticament no vaig fer vacances perquè era als Estats Units posant en marxa una nova fàbrica.
Darrer dia del mes d'agost. Aquest matí, quan anava a treballar i he enfilat l'A26 a l'alçada de Besalú, he vist els cims del Ripollès: el Puigmal, el Bastiments..., empolsimats -de fet, completament blancs-, cosa que feia anys que no veia. Sensacions estranyes. Canvi climàtic? Canvi de paradigma? Impossible d'afirmar. Fets incontestables i prou.
Tot un estiu en el que no hem parat de veure com els casos de positius de Covid-19 no deixaven de créixer (els meus dos fills, per exemple, entre centenars d'altres), però al mateix temps constatàvem un comportament dels contagis completament diferents dels mesos de març i abril, quan ens van confinar a tots plegats: molts casos de positius entre persones joves (70% per sota dels 35 anys als darrers dos mesos), amb una incidència d'ingrés hospitalari molt més baixa (res a veure el grau d'ocupació de les UVIS de tot just fa tres mesos) i un número de morts, altra vegada, que (malgrat que tots els morts compten) no té res a veure amb els que vam haver de lamentar durant el confinanent.
D'altra banda tinc extranyes sensacions respecte de les notícies que rebem dels mitjans de comunicació: (tot està manipulat, això ho sabem, però tanta casualitat m'exaspera...) premsa i ràdio i televisió, no només d'aquí, sinó a nivell mundial. No tinc la sensació que el tractament informatiu respecte del Coronavirus sigui el mateix que fa quatre o cinc mesos. Ni tampoc tinc la sensació que hi hagi -com ho diria?- un nivell de tractament informatiu coherent o si més no, racional, per a un ciutatà mig que tingui el costum d'informar-se amb regularitat, com modestament diria que és el meu cas.
Serà perquè hi ha un bon grapat de vacunes que -diuen- estaran a punt en els propers sis mesos; serà perquè tothom és conscient que el Planeta no es pot permetre, econòmicament i social, un altre confinament global, serà pel que sigui...però estaria bé parlar clar, i no tractar-nos als ciutadans en general, com si fóssim discapacitats mentals.
Fa setmanes que a la premsa no sento parlar d'Itàlia, i això -com a mínim- em sorprèn. No em crec que dos països veïns i germans en costums, hàbits i maneres de fer, tinguem comportaments epidemiològics tan diferents només 3 mesos després del Gran Confinament. És Itàlia una bassa d'oli amb comparació amb Espanya? Jo no sé vosaltres, però senzillament, no m'ho crec. No em crec que aquí tinguem un índex de rebrot de 200, que tot i sabent el que significa, no sé ben bé què vol dir a efectes pràctics. I que d'Itàlia ni se'n parli. No em crec que a Itàlia no hi hagi festes massives sense mascareta i sense respecte de les distàncies....O sí? Tampoc em vaig creure les xifres d'infectats i morts de la Xina, com així em van confirmar a posteriori els meus amics xinesos, però tot i aixi a la Xina, sembla, vist amb perspectiva, que la pandèmia ha quedat gairebé enterrada. Ens ho creiem?
No em crec que al Brasil, que ha deixat d'aparèixer a les notícies d'agència i a la premsa internacional, la pandèmia s'estigui comportant de forma diferent de fa dos mesos. Que el número de morts hagi baixat a nivells que deixin de ser notícia....Tampoc em crec que hagi desaparegut dels Estats Units (aquest cas el conec molt bé, i afirmo que la pandèmia segueix desbocada), i malgrat tot, el New York Times, només parla d'eleccions presidencials i disturbis racials. I de Rússia què me'n diríeu? Només es parla del racolzament de Vladimir Putin al dictador Lukaixenko, reelegit per quarta vegada, en unes eleccions brutes com cap altra. I la pandèmia? Tal dia farà un any....
Em preocupa profundament que els nostres governants ens diguin que tot està controlat, que el retorn a les escoles és segur (sense sarcasmes, en això hi estic totalment d'acord, en sóc un fervent defensor: tornada a l'escola presencial, amb totes les mesures de precaució i amb testos instantànis com els de l'embaràs, no ha de representar un problema), però fa un parell de dies hem sabut que la Generalitat està tirant endavant 5 annexes hospitalaris amb capacitat per unes 5.000 places addicionals que posen els pèls de gallina, ja que estaràn construïts en un temps rècord: 20 setmanes! Avui hem vist les maquetes als Telenotícies. No és el cas dels hospitals de campanya de Wuhan, eregits en 5 setmanes al mes de gener de 2020 (i avui ja, desmantellats), però pels nostres estàndards, 20 setmanes és com un prodigi, o un truc de màgia del mag Lari, vagi vostè a saber...
En fi, com a ciutadà conscient i generalmentben informat, estic en un e stat de perplexitat i inquietud com mai no havia estat. La incertesa sobre el futur a curt termini és una sensació molt nova, al menys per a mi, i francament, m'està costant de gestionar.
Com que sóc optimista de mena vull pensar, i penso efectivament, que hi haurà -potser, segurament- confinaments selectius a la tardor, i que no obviarem, ni a Catalunya ni a Espanya, una crisi econòmica i social sense precendents derivada de la macrodependència del turisme i de la precarietat i mala administració dels nostres governants, però tot i això, m'inclino a pensar que tot plegat serà menys dur que el que els taumaturgs i profetes dels mals averanys estan vaticinant hores d'ara, ni en número de víctimes de la Covid, ni en número de víctimes de la crisi econòmica. Això no obsta perquè pensi de forma convençuda que tant el model econòmic, com el model social i el model d'administració s'hagin de repensar de dalt a baix.
Però això serà motiu d'un altre blog.
