dilluns, 31 d’agost del 2020

Expectació i sensacions estranyes

Darrer dia del mes d'agost. Entre una cosa i una altra només he fet una setmana sencera de vacances. Per primera vegada en molts anys no he tingut la sensació d'estiu, de festa, de postes de sol inacabables, de capvespres de sobretaula amb gin-tònics repetits...Vaig tenir més estiu fins i tot fa dos anys, quan  pràcticament no vaig fer vacances perquè era als Estats Units posant en marxa una nova fàbrica.

Darrer dia del mes d'agost. Aquest matí, quan anava a treballar i he enfilat l'A26 a l'alçada de Besalú, he vist els cims del Ripollès: el Puigmal, el Bastiments..., empolsimats -de fet, completament blancs-, cosa que feia anys que no veia. Sensacions estranyes. Canvi climàtic? Canvi de paradigma? Impossible d'afirmar. Fets incontestables i prou.

Tot un estiu en el que no hem parat de veure com els casos de positius de Covid-19 no deixaven de créixer (els meus dos fills, per exemple, entre centenars d'altres), però al mateix temps constatàvem un comportament dels contagis completament diferents dels mesos de març i abril, quan ens van confinar a tots plegats: molts casos de positius entre persones joves (70% per sota dels 35 anys als darrers dos mesos), amb una incidència d'ingrés hospitalari molt més baixa (res a veure el grau d'ocupació de les UVIS de tot just fa tres mesos) i un número de morts, altra vegada, que (malgrat que tots els morts compten) no té res a veure amb els que vam haver de lamentar durant el confinanent.

D'altra banda tinc extranyes sensacions respecte de les notícies que rebem dels mitjans de comunicació: (tot està manipulat, això ho sabem, però tanta casualitat m'exaspera...) premsa i ràdio i televisió, no només d'aquí, sinó a nivell mundial. No tinc la sensació que el tractament informatiu respecte del Coronavirus sigui el mateix que fa quatre o cinc mesos. Ni tampoc tinc la sensació que hi hagi -com ho diria?- un nivell de tractament informatiu coherent o si més no, racional, per a un ciutatà mig que tingui el costum d'informar-se amb regularitat, com modestament diria que és el meu cas.

Serà perquè hi ha un bon grapat de vacunes que -diuen- estaran a punt en els propers sis mesos; serà perquè tothom és conscient que el Planeta no es pot permetre, econòmicament i social, un altre confinament global, serà pel que sigui...però estaria bé parlar clar, i no tractar-nos als ciutadans en general, com si fóssim discapacitats mentals.

Fa setmanes que a la premsa no sento parlar d'Itàlia, i això -com a mínim- em sorprèn. No em crec que dos països veïns i germans en costums, hàbits i maneres de fer, tinguem comportaments epidemiològics tan diferents només 3 mesos després del Gran Confinament. És Itàlia una bassa d'oli amb comparació amb Espanya? Jo no sé vosaltres, però senzillament, no m'ho crec. No em crec que aquí tinguem un índex de rebrot de 200, que tot i sabent el que significa, no sé ben bé què vol dir a efectes pràctics. I que d'Itàlia ni se'n parli. No em crec que a Itàlia no hi hagi festes massives sense mascareta i sense respecte de les distàncies....O sí? Tampoc em vaig creure les xifres d'infectats i morts de la Xina, com així em van confirmar a posteriori els meus amics xinesos, però tot i aixi a la Xina, sembla, vist amb perspectiva, que la pandèmia ha quedat gairebé enterrada. Ens ho creiem?

No em crec que al Brasil, que ha deixat d'aparèixer a les notícies d'agència i a la premsa internacional, la pandèmia s'estigui comportant de forma diferent de fa dos mesos. Que el número de morts hagi baixat a nivells que deixin de ser notícia....Tampoc em crec que hagi desaparegut dels Estats Units (aquest cas el conec molt bé, i afirmo que la pandèmia segueix desbocada), i malgrat tot, el New York Times, només parla d'eleccions presidencials i disturbis racials. I de Rússia què me'n diríeu? Només es parla del racolzament de Vladimir Putin al dictador Lukaixenko, reelegit per quarta vegada, en unes eleccions brutes com cap altra. I la pandèmia? Tal dia farà un any....

Em preocupa profundament que els nostres governants ens diguin que tot està controlat, que el retorn a les escoles és segur (sense sarcasmes, en això hi estic totalment d'acord, en sóc un fervent defensor: tornada a l'escola presencial, amb totes les mesures de precaució i amb testos instantànis com els de l'embaràs, no ha de representar un problema), però fa un parell de dies hem sabut que la Generalitat està tirant endavant 5 annexes hospitalaris amb capacitat per unes 5.000 places addicionals que posen els pèls de gallina, ja que estaràn construïts en un temps rècord: 20 setmanes! Avui hem vist les maquetes als Telenotícies. No és el cas dels hospitals de campanya de Wuhan, eregits en 5 setmanes al mes de gener de 2020 (i avui ja, desmantellats), però pels nostres estàndards, 20 setmanes és com un prodigi, o un truc de màgia del mag Lari, vagi vostè a saber...

En fi, com a ciutadà conscient i generalmentben informat, estic en un e stat de perplexitat i inquietud com mai no havia estat. La incertesa sobre el futur a curt termini és una sensació molt nova, al menys per a mi, i francament, m'està costant de gestionar.

Com que sóc optimista de mena vull pensar, i penso efectivament, que hi haurà -potser, segurament- confinaments selectius a la tardor, i que no obviarem, ni a Catalunya ni a Espanya, una crisi econòmica i social sense precendents derivada de la macrodependència del turisme i de la precarietat i mala administració dels nostres governants, però tot i això, m'inclino a pensar que tot plegat serà menys dur que el que els taumaturgs i profetes dels mals averanys estan vaticinant hores d'ara, ni en número de víctimes de la Covid, ni en número de víctimes de la crisi econòmica. Això no obsta perquè pensi de forma convençuda que tant el model econòmic, com el model social i el model d'administració s'hagin de repensar de dalt a baix.

Però això serà motiu d'un altre blog.

dimarts, 25 d’agost del 2020

L' adéu de Messi

No solc escriure sobre futbol, però avui la "cosa" s'ho val.

Aquest vespre s'ha fet viral la comunicació via burofax (atenció mentar "burofax"en aquest context és com mentar el diable) d'en Leo Messi adreçada al Barça respecte de la seva voluntat de deixar el club al que ha militat els darrers 20 anys de la seva vida, és a dir, tota la seva vida professional, des que va començar la seva carrera com a futbolista amb 13 anys.

Les reaccions a les xarxes sociales no s'han fet esperar. Molts joves de l'edat dels meus fills, jugadors de futbol o aficionats, que van néixer amb en Messi com a jugador del primer equip, no se'n saben avenir. Hi ha molts joves que ara mateix están plorant. És quelcom semblant a un anatema: allò que era un pecat tan gran que era impossible fins i tot de pensar. Molts no s'imaginaven en Leo Messi jugant amb qualsevol altra samarreta que no fos la blaugrana, com si en comptes d'un ésser humà, es tractés d'una deïtat associada a l'Olimp del Barcelonisme, que al final de la seva carrera li cauria un càrrec com a entrenador, o director tècnic o vagi Vostè a saber quina altra patranya.

En Messi ha mort (pel Barça). Llarga vida a en Messi! Quan la notícia es fa pública per diversos mitjans -i esdevé viral- vol dir que la cosa ja és un fet consumat. Tot en aquesta vida s'acaba, fins i tot els 20 anys d'en Messi.

Sembla que hi hauria quatre clubs que tenen la capacitat econòmica de fitxar en Messi (atenció, estaríem parlant de 700 milions d'euros de clàusula de recisió perquè el jugador encara té un any de contracte): els dos Manchesters, el PSG, l'Inter de Milà.

L'altra gran notícia, que es comença a llegir a "Twitter" és que arran d'aquesta comunicació, en Bartomeu, que volir plegar esgotant mandat fins a Març de 2021, hauria informat de la seva dimissió imminent.

Home, si la marxa d'en Messi (d'altra banda alguns dia o alter havia de ser) serveix per a foragitar una Junta Directiva incapaç de gestionar un transatlàntic com el Barça, donar benvinguda sigui.

Al capdevall, tot té un principi i un fi, i Messi, s'acostava perillosament al seu fi futbolístic (33 anys), en un entorn de desmotivació, sia per l'anunciada marxa del seu amic Suárez, sia pel desastre en Lliga i Champions, sia per cansament natural de projecte. Game over. 

De les crisis n'afloren oportunitats. Fem que aquesta ho sigui. Netegem la Junta Directiva. Netegem el vestidor. Tormen a il·lusionar-nos amb el joc d'equip, amb les tertúlies esportives, amb els gols. No podem ancorar-nos en el passat. Tots els barcelonistes sabien que Messi no era humà, però també que era finit, i pel que sembla, molts dels que el van encimbellar ahir, avui el critiquen.

Estic convençut que la marxa d'en Messi ara és una oportunistat:

- El Barça fa caixa (amo un jugador "intocable" però que encara és prou jove i prou mite com per a generar molta caixa).

- El Barça pot renovar estructures sense por de tenir problemes de liquiditat (i això no ho poden dir tots els clubs).

- El Barça té problèmes de direcció, i per tant, moooooooolt abans del Març de 2021, hi huarà eleccions, digui el que digui en Bartomeu.

I que d'aquí en sortirà un club més fort, per descomptat, molt més fort i menys erràtic que el Barça de final de Champions o de final de Lliga.

S'esperem molts canvis, i desitgem que tots sàpiguen interpretar el seu paper amb dignitat i encert.

Conclusions, per acabar el "rollo":

- La marxa d'en Messi no és la fi del món.

- La marxa d'en Messi comporta algunes oportunistats significatives.

- La marxa d'en Messi és un detonador de la dimissió accelerada de la present Junta Directiva (i per tant, una oportunitat).

I per acabar, no oblidem que tot plegat confereix a l'imici de la temporada 2020-2021 un suplement de morbo que fa feredat. Bona rentrée.




divendres, 21 d’agost del 2020

Donald Trump: Les trampes del redemptor

Manllevo el títol d'un article brillant de novembre de 1999 que va escriure en Gregorio Morán a les seves clàssiques "Sabatinas intempesivas" que va ser censurat per "La Vanguardia" (i que jo vaig recuperar per aquest blog l'any 2014) perquè ja aleshores explicava de forma meridiana les corrupteles de la família Pujol Ferrussola. En reprodueixo a continuació un fragment altament il·lustratiu: "La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de sus señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo".

M'hi ha fet pensar la manera de fer de Donald Trump, amb formes molt més barroeres que les del Pujol del "laissez faire" però, salvant les distàncies, hi ha moltes similituds. Tots dos es creien en possessió de la veritat i la capacitat d'evangelitzar el poble, al que calia guiar de molt a prop, ensenyar-li la llum (o jo o el caos, parafrassejant el Borbó francès Lluís XIV: "L'État c'est moi"). Tots dos desprecien el qüestionament de les seves veritats absolutes. La mentida sistematitzada i el despreci del pensament crític són caracteríques comunes de tots dos personatges (i de molts polítics, per què negar-ho).

A Catalunya, per desmantellar la figura gairebé hagiogràfica de Jordi Pujol van caldre 23 anys, a Donald Trump li hauran calgut només 4 anys al poder al Estats Units no tan sols perquè fins i tots els més fervents creients descobrissin la veritable ànima negra del personatge, sino també per gairebé acabar amb el prestigi i la reputació de rigor dels Estats Units al món. La caiguda de Jordi Pujol a Catalunya, que el periodista Toni Soler va definir encertadament com "la mort del pare", va deixar orfes però també va fer obrir els ulls a molts catalans sobre la inexistència de l'oasi, o matitzant, molts van descobrir que l'idealitzat oasi havia esdevingut un fangar, en el que hi merdejaven trespercents, Ferroviales, Millets, Montulls, Bartos, Maciàs Alavedres, Prenafetes, i d'altres especímens i empreses de molt baixa catadura moral.  

Trump ha actuat de la mateixa manera, amb idèntica supèrbia i altiva prepotència però sense ni tan sols dissumular. Sense amagar-se'n, no li cal. Està en possessió de la veritat. Com Pujol i tants d'altres, o estàs amb mi o estàs contra mi (que li preguntin a Miquel Roca Junyent, per posar un exemple).

Trump ha permès l'enriquiment accelerat de molts de la seva camarilla (ahir van detenir Steve Bannon, un dels seus ideòlegs per estafa en relació a la contrucció del "mur" a la frontera amb Mèxic), inclosa la seva família; es va instal·lar durant molt temps en el negacionisme (el del coronavirus és palmari, però no és l'únic), ha contribuit a fomentar (per no dir directament alimentar) la fractura racial, amenaçant fins i tot en utilitzar la guàrdia nacional o l'exèrcit per aturar les manifestacions del #Blacklivesmatters; ha agreujat la distància econòmica entre els més rics i més pobres (entre d'altres ha pràcticament desmaltellat l'Obamacare); ha posat tot l'èmfasi que ha pogut en la construcció del mur i en l'aïllacionisme en general (va cancel·lar una visita a Dinamarca després que els danesos se'n fotessin obertament de la pretensió de comprar-los Groenlàndia...) i ha provocat una guerra comercial amb Xina (que de retruc ha acabat afectant mig món) les conseqüències de la qual tenen encara hores d'ara, un abast desconegut. 

Són només alguns dels seus llegats de la pràctica d'una política de terra cremada. Malhauradament n'hi ha molts més, pels que caldran llibres sencers, alguns dels quals ja han començat a publicar-se, entre d'altres el d'una seva neboda, titulat "God and Donald Trump" (del que els advocats de Trump en van intentar impedir la publicació fa poques setmanes, sense èxit), però també "God, Trump and Covid19", tots dos veritables perles.  

I ara, per fi, quan les enquestes li comencen a ser desfavorables, s'adona que els Demòcrates del tàndem Biden-Harris, tenen serioses possibilitats d'acabar guanyant les eleccions presidencials del 3 de novembre. És innegable que la convenció virtual republicana d'aquesta setmana ha estat un èxit del que el Partit Demòcrata ha estat molt mancat els darrers anys. 

I què fa Trump per contra-atacar? Doncs utilitzar les mateixes tàctiques de sempre, la primera, semblar un ombre de dubte (com ja va fer amb Barack Obama) sobre si la candidata a la vice-presidència, Kamala Harris, te dret a ser-ne qüestionant la seva nacionalitat nord-americana. Això després d'insultar-se dient públicament que és la senadora més barroera i més maleducada del Senat.

La segona, i molt més perillosa, és dificultar l'adequat funcionament del sistema públic de correus (US Postal Service) que ha de garantir el bon funcionament d'un vot per correu que es preveu massiu en aquestes eleccions atípiques i pandèmiques. Com? Frenant una llei que n'impedeix la dotació de fons necessaris per assegurar que tots els americans registrats rebin en temps i en forma el material per a poder exercir el seu dret de vot. Serà casualitat que el màxim responsable del servei postal és un gran donant del partit Republicà? El seu argument, mentider, per no perdre el costum, és que hi ha un risc de frau massiu i manipulació en el vot per correu.

I la tercera, continuar mentint i mentint, i mentint...

Vist el llegat d'aquesta presidència, hauria de succeir un veritable miracle per a què Donald Trump tornés a guanyar. Esperem que els Déus ens escoltin.


dijous, 20 d’agost del 2020

La defensa de l'Emèrit

La frase "los mismos perros con distintos collares" atribuïda a Ferran VII, anomenat el "Desitjat", curiosament també un Borbó (per part de mare) adquireix una rabiosa actualitat arran de la publicació ahir del manifest de defensa del llegat del rei emèrit Joan Carles I signat per -oh curiositat de curiositats- 75 ex alts càrrecs del PP i del PSOE durant els anys del seu regnat.

Entre els signataris del manifest, hi ha personatges de molt dubtosa ètica i estètica, que tenen en comú, entre d'altres coses, haver manat molt o força, haver estat en condició de repartir-se prebendes i accedir  ufanosos a acollir-se a les portes giratòries que proporciona el poder als seus allegats quan se'n rertiren, per tal de poder  continuar xuclant de la moma que paguem amb els nostres impostos, estimats lectors.

Alguns d'ells són un veritable escàndol en sí mateixos. És el cas d'Alfonso Guerra, àlies "el ribot de l'Estatut", o José Ignacio Wert, el ministre d'educació que pretenia espanyolitzar els nens catalans i que continua vivint a cos de rei a Paris, amb càrrec a pressupostos públics, o Rodolfo Martin Villa, carn de consell d'administració, que ja era diputat a corts franquistes el 1975 i que va ser ministre de relacions sindicals quan el cos del dictador encara era calent sota la seva tomba a la nau central de la basílica del Valle de los Caídos. Sense oblidar a grans estadistes de la talla de Soledad Becerrill, Jaime Mayor Oreja -gran entre els grans-, Esperanza Aguirre, Rodríguez Ibarra, Rafael Catalá, Ana Pastor o Josep Piqué, sense anar més lluny.

És un manifest cutre-bananero, de dues pàgines, propaganístic i sobre tot buit de contingut. El darrer paràgraf, en el que els signants pretenen donar lliços morals, és a cavall entre molt vergonyós i molt delirant, que el final queda reduït a un manament únic: preservar la constitució espanyola com a garant d'estabilitat, progrés i -sobre tot, sobre tot, ai las!- de la indivisibilitat de la mare pàtria. 

Diu, a tenor literal que, "insten a tots els ciutadans de bé", de totes les condicions ideològiques i polítiques a que "defiendan por todos los medios democráticos a su alcance la integridad política y territorial de la Nación y el buen nombre de las personas e instituciones que han hecho posible estos últimos y satisfactorios cuarenta años de historia común", car, al seu entendre "de ello en gran medida depende la misma calidad de nuestro futuro".

És a dir, embolica que fa fort. Barregen la integritat territorial amb la pressumpció d'innocència d'un rei, que, amb independència del que acabi determinant potencialment la justícia (internacional, car res no es pot esperar en aqeust sentit de la justícia espanyola, com estem constatant a diari), ha tingut un comportament moral excecrable durant bona part del seu regnat (amants, iots regalats, caceres d'elefants sense el coneixement del govern, vida farcida de luxes, comissions sobre barrils de petroli determinades pel dictador i a les que mai no va renunciar, comptes a Suïssa...).

Només el defensen per una sola raó: defensant-lo es defensen a ells mateixos i tots els de la seva casta. "Los mismos perros con distintos collares". Un veritable escàndol que diu molt poc a favor dels 75 signants del manifest (de fet no hi ha cap nom que el pugui a un fer dubtar, tots són mediocres, vulgars i arribistes) i que parla per sí mateix dels vicis que genera el poder exercit en un país amb encara pobres mecanismes de control democràtic. 

Tota una vergonya que no fa altra cosa que impulsar la demanda, a crits, d'un referéndum sobre le legitimitat de la monarquia i del "règim del 78".




dimarts, 18 d’agost del 2020

Atrinxerats

En aquests temps tan estranys i distòpics que ens han tocat viure, on la incertesa sobre el que succeirà a curt termini és l'única veritat, constato, entre amics, coneguts i saludats, un desconcert absolut barrejat amb un sentiment a cavall entre l'angoixa, la por, el neguit i els dubtes sobre com serà la tardor i com hi encaixaran les nostres vides, la del nostre cercle proper i de retruc com afectarà tot plegat la nostra butxaca i la nostra salut. 

Efectivament, mentre escrit aquest article tinc el fill petit positiu de coronavirus i el gran, que s'ha fet  el test PCR aquest matí, amb clara simptomatologia compatible amb el virus ara mateix. Pensar més enllà de quinze dies vista, vist el percal, se'm fa del tot coll amunt.

Enmig d'aquest panorama dantesc però, hi ha personatges les actituds dels quals no canvïen i que malgrat les evidències palmàries que ferien enrojolar un extra-terrestre, ells s'entossudeixen a girar-se d'esquenes a una realitat que els supera i continuen amb el seu tarannà egocèntric, altiu, desafiant el sentit comú, l'ètica i l'estètica. 

Vegem-ne alguns exemples:

  • Bartomeu i la Junta del Barça. En un món de gent normal, o ni tan sols això, només, repeteixo, només, en un món de gent decent, després de les debacles concatenades del Barça i dels seus decisors els darrers dos anys, la Junta hauria d'haver dimitit en bloc i nomenar una gestora interina amb l'única missió de preparar i conducir el club a noves eleccions a la major cel·leritat. Vostès ho han vist? Jo tampoc. Sentir l'entrevista a Bartomeu avui a Barça TV era un veritable desafiament a la paciència del ciutadà simpatitzant del Barça: no només no plega, sino que ho justifica. Viure per veure. Viure per creure.
  • El Rei Emèrit. Finalment, després de 14 dies d'estires i arronses de Moncloa, Zarzuela, periodistes, polítics i plebeus, ha acabat forçat a fer públic el seu parador: Emirats Àrabs Units, una autocràcia on la democràcia brilla per la seva absència i on els tractats d'extradició amb d'altres països són tan escassos com les alegries dels seguidors del Barça. Patètic, oi? Doncs sí, però mentrestant Moncloa diu que hi va enviar una escorta de 4 guàrdies civils perquè l'Emèrit és un ex-cap d'estat. Com a la cançó de Els Pets, em venen ganes de cantar: "Jo vull ser rei / ser per collons cap de l'Estat / tenir-ho tot fet / només per ser fill de papà". Doncs això mateix.
  • La Cayetana Álvarez de Toledo. Ai! Confesso que com l'Alicia Sánchez-Camacho, en Quimet Torra  o la Isabel Díaz-Ayuso, és una de les meves grans debilitats com a articulista. La senyora dóna molt de sí. Difícilment superable en els temps que corren. Tot el que pugui escriure sobre aquesta il·lustre dama queda curt i es veu superat per la (seva) realitat: prepotència, mala educació, altivesa, provocació, estultícia, revanxisme, vulgaritat, en suma. Per fi el PP moderat (branca gallega, fonamentalment) ha aconseguit fer veure a l'il·lustre licenciat que dirigeix el Partit, que sense un punt de centrisme (real o fictici, però al menys pretès), el PP dormirà a les catacumbes de l'oposició durant molts anys. Casado doncs, la destitueix al mes d'agost, que és el mateix que dir amb nocturnitat i traïdoria. Avui la noble política ha fet una roda de premsa improvisada a les portes del Congrés afirmant amb la xuleria dels pinxos irredempts que no està d'acord amb la seva destitució i que a més a més, és una pèssima decisió per Espanya. Curdons amb la tipa. S'ha de reconèixer que l'estupidesa no només és agosarada si no que no té límits. Auguro que abans de finals d'any la veurem a les files de VOX. Algú s'hi vol jugar res?
  • Quim Torra. Mestre de mestre de mestres. Mentre el pais i l'economia se'ns desmunten ell s'entossudeix amb obsessessió malaltissa a voler reprovar la monarquia borbònica al Parlament i a destituir al lletrat en cap que no ha públicat la resolució sencera. A la trinxera a la que viu el senyor Torra (als llimbs) ningú no li deu haver explicat que gestualitat absurda i virtual que no aporta res de positiu s'hauria de posposar per un altre moment. Per exemple, per quan lliguem gossos amb llangonisses.
  • Alexander Lukashenko. A l'autoanomenat darrer dictador d'Europa, guanyador fins ara d'eleccions presidencials per 95%-5%,  aquesta vegada el tret li està sortint per la culata. Tot i així, és capaç de fer matar els seus conciutadans per tal de mantenir-se al poder. De tota manera, per primera vegada el poble ha començat a dir prou, tant, que el mateix Putin s'hi comença a girar d'esquena.
  • Donald Trump. Una altra de les meves icones. Ha perdut tota espurna de credibilitat. Com Lukashenko, vol morir matant. Una desgràcia pels Estats Units i pel Planeta. Però això serà motiu de la meva entrada al blog de demà dimecres.


dimecres, 12 d’agost del 2020

Kamala Harris

El dia 1 de febrer de 2019 -com passa el temps!-, al blog, escrivia en una entrada titulada:"Des dels Estats Units (III): Presidencials". Aleshores es comencaven a presentar les primeres candidatures. Em va enganxar molts dies treballant als Estats Units i em vaig fer un tip de veure debats entre pre-candidats demòcrates i republicans a la CNN. Escrivia en aquesta entrada:

Una de les primeres candidatures a la presidència per part del partit Demòcrata l'encapçala Kamala Harris, jove (54 anys), negra i antigua fiscal en cap de l'estat de Califòrnia. Retingueu aquest nom, segur que se'n parlarà. Discurs molt en la línia "Obama", seré, assenyat, progressista. No sé si acabarà aconseguint la nominació perquè ser dona i negra no són precisament dos atributs que cotitzin a l'alça en un país cada vegada més conservador, però vist el desengany de molts votants demòcrates que es van quedar a casa en no voler votar per la Hillary Clinton són candidats potencials a tornar a votar una candidatura progressista fresca i sense morts a l'armari.

Vaticinava que se'n tornaria a parlar i efectivament, ja se'n torna a parlar. Joe Biden, candidat demòcrata a les eleccions presidencials del proper dia 3 de novembre, l'ha escollit avui com a segona del "ticket" demòcrata. Kamala Harris, senadora demòcrata per Califòrnia, antigua fiscal de districte de San Francisco i fiscal general de Califòrnia de 2011 a 2017, està a molt poc de convertir-se en la primera dona negra que podria esdevenir vice-presidenta dels Estats Units. Una gran notícia pel món civilitzat.

Sense cap mena de dubte és una decisió transcendent, valenta (el binomi "dona" i "negra" està encara molt estigmatitzat a tot arreu en general, i en particular, als Estats Units on el racisme no només és ben present avui dia, sino que als darrers dotze mesos, Donald Trump ha contribuït de forma conscient a atiar) i, al meu parer, molt encertada, perquè Harris és un actiu que pot sumar molts vots i restar-ne pocs.

Els assessors de campanya de Biden i ell mateix l'han clavat amb aquesta elecció. Kamala complementa de forma quasi perfecta a Joe Biden (i això que es van barallar moltíssim durant el període de nominació demòcrata). Que en assebentar-se'n Donald Trump hagi afirmat literalment avui: "És la més dolenta, horrible i irrespectuosa del Senat dels Estats Units" és un bon senyal. La confirmació que és una candidata que al Trump li fa molta por. He vist molts debats i entrevistes a Harris i puc afirmar amb contundència que és bona, agradable i respectuosa. Parla bé, és coherent, sap escoltar i captiva amb el seu discurs.

Kamala Harris aporta joventut (56 anys), experiència de gestió, pragmatisme i flexibilitat ideològica. És en certa manera una continuació de l'estil, la formació i el tarannà que van fer d'Obama un canditat amb molta credibilitat entre les comunitats dels invisibles: classe mitja industrial empobrida, negres, hispans i incrèduls/escèptics de la política (aquells que mai no es registren per anar a votar -com es sabut als USA, per a poder exercir el dret de vot cal registrar-se, no és un acte passiu, cal voler-ho fer-).

Els darrers esdeveniments als Estats Units relacionats amb el racisme i els disturbis que la mort de l'afroamericà George Floyd per asfíxia en una detenció amb abús de força van provocar han contribuït a mobilitzar una part de la població nord-americana que rarament acudeix a les urnes. L'elecció d'una defensora aferrissada dels drets humans i de la situació de les minories als Estats Units pot fer que el nombre de votants augmenti. Com a Espanya, als Estats Units l'abstenció tendeix a afavorir a la dreta i la participació a l'esquerra. De fet, a les presidencials de 2016, en termes absoluts, Hillary Clinton va treure uns 50.000 vots més que Donald Trump, que va guanyar per la repartició del vot electoral als estats. 

Kamala Harris, com Barak Omaba, és una gran defensora de millorar el sistema públic de seguretat social, per incrementar els recursos públics tipus "medicaid". Per a la CNN, Harris és una aposta clara, un valor segur. Pronostiquen a més a més, que, en cas que aquest tàndem guanyi les eleccions, la probabilitat que tornin a guanyar el 2024, és, amb les dades disponibles, avui, molt alta.

Aquesta decisió de Biden és una gran notícia pels Estats Units en general (reforça la candidatura d'un Biden gris, escassament eloqüent i amb poca capacitat oratòria i li confereix encara més capacitat de victòria demòcrata) i pel món civilitzat en particular.

Pels que hem viscut als Estats Units aquests darrers 4 anys (jo en primera persona durant setmanes i mesos) en Donald Trump és una distopia tan alarmant com la pandèmia de coronavirus o com Cayetana Álvarez de Toledo.


dimarts, 4 d’agost del 2020

Les repercussions de la fugida

Feia una mica de repelús llegir aquest matí les expressions de sorpresa i tristesa dels cronistes reials (quina professió tan curiosa....) de la premsa ibèrica més aviat de dretes (ABC, Razón, Mundo, Vanguardia). La cosa cau pel seu propi pes. Només a títol d'exemple: una lectura  de l'article d'avui de La Vanguardia de la Mariàngels Alcázar (que es possible que aviat es quedi sense clients)  m'ha provocat una sensació a cavall entre la indignació i l'estupor. 

Escriu a l'edició d'avui aquesta senyora: "...La expresión literal de trasladarse, "en estos momentos" fuera de España, incluye una clave importante. No habla de abandonar el país para siempre, ni niega la posibilidad de volver, no solo para atender los posibles requerimientos de la Fiscalía del Tribunal Supremo, sino que también se contempla la posibilidad de que, en cuanto se diriman los diferentes frentes judiciales que le afectan, directa o indirectamente, regresar a las dependencias del palacio de la Zarzuela, que ha sido su residencia oficial y familiar durante casi 60 años. En esas dependencias seguirá viviendo la reina Sofía, que ahora está instalada en el palacio de Marivent, pero quien no descarta la posibilidad de acompañar al rey Juan Carlos cuando se haga público el destino elegido". 

Què bèstia! que diria el gran i admirat Tortell Poltrona, menys pallasso i molt més persona que el pallaso que ha fugit en diumenge i per la porta falsa de l'assumpció de les seves responsabilitats.

Com es pot escriure això i quedar-se tan ample? Com pot un mitjà com La Vanguardia publicar-ho sense passar la censura de la decència, el periodisme de veritat i l'objectivitat? Algú pot creure's a aquestes alçades de la pel·lícula que el rei "tornarà a les seves dependències de la Zarzuela"? O que la reina Sofía -que ha hagut de soportar més humiliacions que els seguidors de l'Espanyol- se n'anirà a l'exili amb l'home que l'ha estat enganyant durant els darrers, com a mínim 40 anys de la seva vida conjugal? Què bèstia!

La premsa internacional hi posa molt menys sucre i narra els fets tan com raja, amb el que en anglès es coneix com "facts and figures", sense pronunciar-se de si la reina "descarta la possibilitat d'acompanyar el rei", entre d'altres perquè això no és altra cosa que una invenció (o un desig) de la periodista Alcázar.

"The New York Times", diari del que sóc subcriptor, no parla de l'emèrit en la seva edició nord-americana (on les eleccions presidencials de novembre, la pandèmia del Covid i la polèmica per la prohibició de la compra de Tik Tok a Microsoft per part del president Trump acaparen els titulars del dia) però sí que ho fa a l'edició europea.  Ja el títol de l'article és un exemple d'un periodisme que trobo a faltar a molts diaris del món: la remissió als fets. Diu títol i subtítol: "Juan Carlos, Spain’s Former King, Quits Country Amid Multiple Investigations. The former king’s departure, which comes as he faces financial inquiries, may fuel Spain’s political and social debate over the future of the monarchy".

La foto que encapçala l'article és tan autoexplicativa, que no em puc estar de reproduir-la. No cal afegir res més...


De manera similar es pronuncien els mitjans britànics, alemanys i francesos. Hi ha unanimitat en la consideraió de "fugida" com a conseqüència dels escàndols de la seva vida privada i pressumpta evassió fiscal. La clau, una altra vegada, el fiscal suís Yves Bertossa i la investigació que està compartint amb la Fiscalia del Tribunal Suprem.

El britànic "The Guardian" (conservador), parla directament que Joan Carles ha hagut de "marxar i exiliar-se".

L'Ara apunta a la seva edició d'avui que hi ha dos països candidats a l'acollida de Joan Carles: la República Dominicana (on seria protegit per un conegut empresari del sucre) o Portugal, país al que el seu pare Joan de Borbó hi va residir durant molt de temps.

Sigui com sigui, continua essent molt difícil justificar per què Zarzuela no informa d'on ha anat a exiliar-se el rei emèrit. És una implícita declaració/acceptació de culpabilitat interessada per salvar el cap i el trón de Felip VI. Com les rates o el capità del Costa Concordia Francesco Schettino, els primers en abandonar el vell vaixell a la deriva, abans que la cosa (nostra) no s'enfonsi del tot. 

Tot i així a ningú no se li escapa que la -convulsa- relació entre monarquia i poble a Espanya està tocada, i potser de mort. No debades van haver de fugir de l'estat alguns altres monarques abans de Joan Carles I: Ferran VII, Isabel II, Amadeo de Saboya (aquest té un particular récord de només 3 anys de regnat), Alfons XII (besavi de Joan Carles) i Alfons XIII (avi de Joan Carles).

Fets consumats: Joan Carles I va néixer a l'exili a Roma, i morirà segurament a l'exili, a Santo Domingo, o a Estoril. Qui sap si la resta de la família l'haurà d'acompanyar més aviat que tard.

dilluns, 3 d’agost del 2020

Monarquia borbònica: Un aire de "déjà vu"

Diuen que diuen a Madrid alguns refrenys que són més reals que la vida mateixa. Un dels que més m'agrada és el que fa: "Blanco y en botella, leche". 

Si la setmana passada les veus de l'ortodòxia i del periodisme benpensant del "establishment" afirmaven -en una pseudo-campanya de neteja d'imatge de l'Emèrit- que no semblava tan clar que hi hagués "causa" contra el Rei Emèrit Joan Carles I, avui la premsa pàtria i mundial escriu sobre la fugida (es pot disfressar com es vulgui, però és una fugida, com la que va fer el seu avi Alfons XIII) a un "parador desconegut". Fa un mes, quan la sortida d'Espanya del Rei Emèrit semblava cantada es va parlar molt de la República (bananera) Dominicana, sense tractat d'extradició amb la majoria e paísos civilitats del món mundial la notícia semblava tenir poca versemblança. Una suposada "fake new".

Avui, la sospita és un fet consumat. Blanco y en botella, leche. Si no tingués por de la justícia, Joan Carles I continuaria a Madrid, sembla tan evident que no caldria ni escriure-ho, no? El Rei Emèrit ha fugit, en un acte de covardia igual que el que va fer el seu avi el 13 d'abril de 1931, l'endemà de les eleccions municipals que van constituir de facto un referèndum que la monarquia espanyola ve perdre per golejada. Al menys, Alfons XIII va tenir una certa dignitat en plegar (que no abdicar, cosa que no va fer mai). Aquest va ser, a tenor literal, el seu comiat:

"Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo. Mi conciencia me dice que ese desvío no será definitivo, porque procuré siempre servir a España, puesto el único afán en el interés público hasta en las más críticas coyunturas. Un rey puede equivocarse, y sin duda erré yo alguna vez; pero sé bien que nuestra patria se mostró en todo tiempo generosa ante las culpas sin malicia.

Soy el rey de todos los españoles, y también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz forcejeo con quienes las combaten. Pero, resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia, de cuya custodia ha de pedirme un día cuenta rigurosa.
Espero a conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos.

También ahora creo cumplir el deber que me dicta mi amor a la Patria. Pido a Dios que tan hondo como yo lo sientan y lo cumplan los demás españoles".

En canvi, la nota que publica aquest vespre Casa Reial no té res a veure, escueta, fosca i buida de continguts. És més que evident que una persona que no té por de la veritat s'hi enfronta de forma directa i aferrissada. Quan un fuig ho fa perquè té por d'acabar entre reixes (la humiliació i l'escarni públic ja el patia des de la crisi de Botswana -"lo siento mucho, no volverá a ocurrir"-).

Com a mal menor va veure's obligat a abdicar a favor del seu fill Felip VI però ara, la pressió popular exigeix un peatge més gran, i l'operació es forja per a mirar de salvar el status quo monàrquic: "...con el mismo afán de servicio a España que inspiró mi reinado y ante la repercusión pública...que generan ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada, deseo manifestarte mi más absoluta disponibilidad para contribuir a facilitar el ejercicio de tus funciones".

És a dir, em fan sacrificar-me per a salvar la institució i de passada me'n vaig on no pugin jutjar-me i condemnar-me; en tot cas, ho hauran de fer en rebelia.

Em pregunto si n'hi haurà prou i el que crec sincerament és que si no fos per l'especial situació generada pel coronavirus (Espanya ja té prou merders) la monarquia estaria seriosament en perill de desaparició. Podríem dir que el Covid-19 ha salvat, momentàniament, la corona espanyola, però el desprestigi de la institució ha calat fan profundament que salvar aquest vaixell d'un naufragi se'm revela com una gesta titànica, que no tinc clar que ni el "deep state" sigui capaç de salvar.