He d'admetre que tinc una mena d'addicció quasi malaltissa al discurs dels Borbons de cada 24 de desembre. És ja un element més de l'attrezzo nadalenc. Ahir no en va ser una excepció en el fons, sí en el forma, ja que a l'hora en que s'emetia el missatge jo era al despatx fent feina amb els meus dos fills i tots tres vam interrompre el que estàvem fent per a escoltar-lo.
El discurs d'aquest 24 de desembre ha estat conceptualment diferent dels altres 10 intervencions que Felip VI havia fet fins ara. Ja és habitual, com ahir escrivia, que parlés primer dels problemes de bona part dels espanyols (econòmics, per trobar feina, vivenda digna,...), als que va dedicar escassament un minut, per acabar rematant després amb la unitat entre els espanyols i la voluntat d'entesa d'aquest "gran país" que fem entre tots, però allò d'ahir va ser força sorprenent.
El Borbó va fer una defensa aferrissada de la constitució d'una forma gairebé hagiogràfica: de fet va santificar la constitució, en el seu 45è aniversari. Un text doncs, tan sagrat del que no es pot tocar ni una coma. No hi cap cap reforma, cap relectura, cap interpretació més enllà del corsé dels que "hi entenen". No vaig comptar les vegades que va pronunciar aquesta paraula, però segur que que en algun mitjà escrit ho faran. (...). Doncs ho he trobat, la va pronunciar 14 vegades en una al·locució de 12 minuts. Un disc ratllat i inamovible amb paraules que fan veritable basarda, i les vaig recollir literalment mentre el sentia: "no hi ha vida fora de la constitució" o "España seguirà endavant" o "la nostra veritat com a nació", "dignitat i respecte al país", "respecte als interessos generals amb lleialtat a la constitució". Fora de la carta magna "no hi ha democràcia ni convivència possible". El Borbó fa una clara advertència, gairebé una amenaça a qui vulgui escolar-lo.
Aquest discurs, escrit per la casa real i aprovat pel govern no obeeix a altra cosa, en la meva modesta interpretació, a un intent quasi desesperat de manteniment del statu quo (és a dir: aquell "Jesusito, Jesusito, que me quede como estoy" que es deia en Castellà quan erem petits) després de les tensions que s'han generat arrel de la negociació del PSOE amb els grups nacionalistes sobre tot per l'amnistia, i totes les manifestacions de rebuig que això ha generat, molt hàbilment manipulades per la premsa de la caverna capitalina.
Discursos inaudits i manifestacions d'extrema dreta també insòlites que, una vegada més, no existirien si "el problema Catalán" que tan be va descriure el filòsof José Ortega i Gasset no fos una realitat palpable, mig soterrada els darrers anys, però sempre latent, sempre traient el cap, malgrat la divisió interna.
El rei observa amb preocupació com el castell de cartes se li desmembra per tots cantons. A la recent revelació de la infidelitat de la reina Letícia amb Jaime del Burgo (el seu ex-cunyat), se li suma la incomoditat que li generen les actuacions del seu pare, l'emèrit que va per lliure (l'altre dia era a Madrid per celebrar el 60è aniversari de la infanta Elena) i part del discurs de l'extrema dreta a les recents manifestacions de Ferran, amb el molt aclamat: "Borbones a los tiburones".
Així doncs la recepta és clara: "no meneallo". Blindem la constitució, no toquem res, i anem amb compte amb aquest projecte de llei d'amnistia, que pot trencar-ho tot (la democràcia i la convivència i de passada, la monarquia).
No toquem res que ja estem be com estem, ha vingut a dir. I aquest, benvolguda lectora, benvolgut lector, és el discurs dels que tenen por.
Bon Nadal i Bones Festes a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada