La derrota final de Donald Trump

Als Estats Units, hores d’ara ja ningú no té cap dubte que el 20 de gener de 2021 Joe Biden serà proclamat president dels Estats Units. Tan és així que un dels empresaris que va contribuir a a finançar la campanya electoral de Donald Trump li acaba de reclamar que li torni els diners, i no pas pocs (2,5 milions de dòlars) que li va fer com a donació.

Donald Trump segueix sense fer l'anomenada ¨concession¨, el reconeixement de la victòria de Biden, però el to, degut fonamentalment a les successives derrotes judicials en relació al recompte, ha anat canviant. Els darrers dies, entre reclusions a la Casa Blanca i partits de golf els caps de setmana al seu camp de golf privat a Virginia, mostrant el perfil més baix des que va ser escollit president dels Estats Units, ha anat, de facto, permetent que la futura administració Biden tingui accés a la informació d’intel·ligència i altra informació confidencial. De forma més oficiosa que no oficial, la transició ha començat aquesta setmana que avui s’acaba.

La darrera derrota que es va conèixer ahir, és la negació del Tribunal Superior de Pensylvània a acceptar la petició de Trump d'anul·lar part dels vots per correu. Així doncs, malgrat els esforços del seu advocat principal en aquests litigis, Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York, milionari i decadent, el seu pla per guanyar les eleccions als jutjats es pot donar avui per completament fracassat. 

És només aquesta constatació, i no pas el seu reconeixement de la victòria de Biden, la que ha fet que Donald Trump -que en els seus Twitts continua negant la seva derrota una vegada i una altra- admeti en privat que la transició és inevitable. 

De fet, les seus caps de setmana dedicats al golf (metre estic escrivint aquest article ell està jugant a golf amb els seus fills) són la prova més fefaent - com explicaven avui a les notícies de les 8 del matí a la NBC - del reconeixement que no hi ha res a fer.

Aquesta és, al meu entendre, la lectura més contundent de la fortalesa del sistema polític i judicial nord-americà. Malgrat que en un determinat moment Donald Trump es va pensar omnipotent com a president, i que podia fer pràcticament el que volgués (de fet durant bona part del seu mandat així va ser), i malgrat destitucions exprés via Twitter d’alts càrrecs de la seva pròpia Administració tan sols pel fet de per fer comentaris reconeixent la victòria de Biden, la realitat s’ha acabat imposant: hi ha límits molt marcats al poder presidencial.

La transició a la nova presidència ha començat malgrat Donald Trump, i aquesta és, al cap-de-vall, la notícia que demostra, una vegada més, la grandesa de la democràcia nord-americana.

Una història de Nadal a New York

Als Estats Units, com a conseqüència de la concatenació de dues crisis extraordinàries: una pandèmia de  coronavirus que des del març ha costat la vida a més de 261.000 nord-americans (dades actualitzades avui, dia de Thanksgiving), i una pandèmia de trumpisme que ha qüestionat -i està qüestionant- seriosament els límits de la democràcia al país, la immensa majoria de la gent -la bona gent- té la tendència a desconnectar de tanta pressió (com a la resta del món, diria), i cercar històries que facin somriure. 

I això, immediatament després que s'hagi fet públic als Estats Units un estudi en el que es qüestiona l´ús terapèutic de la marihuana (que és una altra gran pandèmia al país i que és legal en una colla d'estats).

Així doncs, el blog d'avui té esperit nadalenc i hi vull explicar una història que s'ha fet viral al país (desconec si ha traspassat fronteres). És la història d'un mussol.

Com cada any per aquestes dates el Rockefeller Center, en ple cor de Manhattan, planta un avet gegant (23 metres d'alçada) procedent del nord de l'estat de New York, concretament, de la població d'Oneonta. L'avet el transporta un gran camió recorrent les 170 milles (274 kilòmetres) que separen aquesta població del centre de Manhattan. L'operació va durar un total de 4 dies.

La sorpresa va ser que una vegada a New York, els operaris que estaven col·locant l'avet, hi van trobar un petit mussol, viu, però desorientat, deshidratat i en males condicions. Un dels operaris va advertir de forma immediata el centre de recuperació d'aus salvatges de Ravensbeard (Ravensbeard Wildlife Center). El mussol va ser immediatament batejat com a Rocky (molt americà). 

Els tècnics del centre d'aus salvatges van considerar que un viatge de tornarda a Oneonta en aquelles condicions suposava un greu perill per la seva vida i se'l van endur al centre per a mirar de recuperar-lo. Un cop allí es van adonar que el mussol no era un mascle sinó una femella, tot i això, el van seguir anomenant Rocky.

Abans d'ahir, una setmana després de la seva descoberta, van tornar la Rocky a la llibertat, ja totalment recuperada.

Una usuària de Facebook va escriure el que segurament és el sentiment de molts americans: "This made me tear up a little, in a good way! Happy life Rocky".

Doncs això, de tant en tant no parlar de política o de pandèmies és un exercici molt saludable.

Volar en temps de pandèmia

No agafava un vol, ni a Europa ni transoceànic des d'exactament el dia 9 de març, quan vaig fugir dels Estats Units abans d'hora en un vol des de Nova York que anava ple d'espanyols que fugien espaordits de la pandèmiade coronavirus (jo entre ells).

Avui, més de 8 mesos després, ho he tornat a fer. Escrit el meu primer bloc des dels Estats Units des de fa un temps tan llarg, que em sembla una eternitat. De fet, no ha estat fàcil aconseguir el permís per a entrar als Estats Units, tot i tenir un visat de negocis (E-2) que fins ara em permetia entrar sense restriccions i sense límit de temps d'estada. Arran del coronavirus, una altra de les excentricitats de Donald Trump va ser una prohibició total d'entrada de persones no nord-americanes, ni tan sols estudiants universitaris. 

Vista la polseguera que aquesta decisió va arrossegar, i després d'una queixa formal del món universitari i de la Unió Europea, el mes de Juliol es va publicar una "presidential proclamation" que permetia relaxar aquesta prohibició si el motiu del viatge era suficientment justificat. No cal dir que els vistats de turisme, els famosos ESTA, no estan permesos encara avui, i ho s'obté permís per a esdeveniemts socials tipus casaments o enterraments. En el meu cas, ha costat 30 dies aconseguir un permís limitat a 30 dies d'estada.

En tot cas, després d'haver-me passat moltes hores de la meva vida volant per aquests móns de Déu, val a dir que la d'avui ha estat una experiència antropològicament molt interessant (per diferent). Arribar a un aeroport de Barcelona completament desert, em xoca com ho va fer el dia 10 de març, quan vaig arribar, en plena corba de pujada de la pandèmia, 3 dies abans del confinament total.

Òbviament pràcticament totes les botigues eren tancades. Sobta però que el meu vol a Amsterdam anava completament ple (segurament per la gran reducció de freqüència), però una vegada aterrats a Schipool, un dels més grans hubs aeris d'Europa, la sensació de desert m'ha tornat a envair. Molt poca gent i també com a Barcelona, molts comerços tancats.

A Schipool, gran hub asiàtic, he vist un número significatiu de xinesos que anaven vestits de cap a peus com si treballessin a l'hospital de Sant Pau. Sense exagerar. El vestit blanc que cobreix tot el cop amb cintes blaves de fixació a les extremitats, mascareta, ulleres protectores i pantalla. Fa posar els pèls de punta, però en desgreuge, val a dir que a la Xina, avui per avui, no hi ha casos de covid.

Els avantages de volar en temps de pandèmia però, són múltiples. No cal ni de bon tros arribar amb tanta antel·lació com quan volar semblava tan normal com anar a comprar al Mercadona. Hi ha molt lloc per aparcar, no hi ha cues a facturació, ni al control de seguretat, ni a l'embarcament. I per acabar-ho de rematar, l'amabilitat de tot els personal dels aeroports, fins i tot de la policia -que ja és dir- és infinitament superior a la que hi havia abans de la pandèmia, i a la que hi haurà si això recupera el pick de normalitat dels darrers anys (que pel bé del Planeta espero que no succeeixi, tot i que no n'estic gens segur).

El vol Amsterdam - Detroit a més a més, anava a un 30% d'un avió Airbus 350-900 nou acabat d'estrenar. I el millor, he creuat la frontera una vegada arribat a Detroit, en 10 minuts des de la sortida de l'avió, batent el més impensable récord de velocitat per passar el "Border control" des que volo als Estats Units (una vegada a Atlanta vaig fer 3 hores i mitja, per a entrar al país).

Desconcert informatiu i vital

Aquesta situació de pandèmia irresolta fins ara (excepció feta de la Xina on semblen ternir-ho tot sota control?? -al menys informatiu-) i sense un final visible, ens està afectant a tots plegats molt més del que segurament ens arribem a pensar.

No hi ha certeses ni informatives ni intuïtives, només una inseguretat personal i col·lectiva totals, moltes esperances dipositades de una col·lecció de presumptes vacunes de les que ni sabem res ni estem preparant per a saber-ne i pel que sembla, sobre les que ens van dosificant la informació per anar fent bullir els mercats de valors del món mundial, ara i adés.

Però sobre tot hi ha un desconcert respecte del que és veritat i del que és presumpte, que m'atreviria a dir que és global i difícil d'entendre i de pair per a la majoria dels éssers humans que voldrien estar mínimanent informats. En resum, els que trien el que és notícia ens tenen desconcertats, corpresos i esmaperduts. Hem perdut referents i això ens desconcerta encara més.

Efectivament, fins fa quatre dies se'ns "venia" que a Itàlia sí que ho havien fet bé, i que totes les errades de previsió de la primera onada (el virus va entrar a Europa per Lombardia, via Wuhan) havien estat corregit a la segona. Parlo de fa molt poc (vegi's hemeroteques). Dels dies en què si volies entrar a Itàlia procedent d'Espanya et miraven gairebé com un proscrit, i havies de ser sotmès a controls de temperatura a cada cantonada. Doncs bé, aquest cap de setmana passat he vist al telenotícies vespre imatges esfereïdores de pacients desplomant-se morts a hospitals del sud d'Itàlia pendents de ser atesos, i cues de cotxes aturats en el seu camí cap a l'hospital de Nàpols amb mascareta d'oxígen per arribar-hi vius...

L'exemple de Madrid és així mateix palmari. També fins fa quatre dies (setembre) els índex de la regió estaven d'entre els pitjors de tot Europa, i del món. Avui, només un mes i mig després, Madrid és una festa, el toc de queda comença a mitja nit, i bars, restaurants, teatres i sales de concerts han romàs oberts durant tota aquesta segona onada, mentre restauradors i actors i productors catalans s'estiren els cabells. Els tests d'antígens -sembla- han accelerat el control dels positius (com també ha fet Eslovènia). És aquesta la solució? Si és veritat, perquè els tests d'antígens no estan implantats a tot el món com a referent del combat de la propagació de la malaltia? Per què cadascú fa la guerra pel seu compte? Misteris que ni en Fernando Simón ni l'Alba Vergés poden resoldre.

La setmana passada, la vacuna de Pfizer (eficàcia 80%, diuen) provoca la pujada borsària més alta a tot el planeta en deu anys, i això que, el seu conseller delegat es ven les accions alhora que s'anuncia la bona nova i al mateix temps s'informa que la vacuna s'ha d'administrar en dues dosis i té una dificultat logística extrema per a arribar a tota la població, car cal maltenir-la a 80 graus sota zero.

Avui, la vacuna de la farmacèutica Moderna anuncia una eficàcia del 94,5% en administració monodosi i les borses de tot el món cauen moderadament. Pregunta: On és la racionalitat? Resposta: enlloc.

L'Àsia semblava que, superada la primera onada, estava lliure de virus i ho estaven gestionant tan i tan bé (a resultes de "l'elevada disciplina" dels asiàtics en contrast amb el "llibertinatge" d'europeus i nord-americans). Avui els contagis al Japó i a Corea del Sud tornen a estar disparats. I de la Xina? Doncs vagin vostès a saber...En una dictadura amb el control ferri de la informació que hi ha allí res no és veritat ni mentida, tot és del color del cristall que mira el partit comunista.

I els Estats Units? Doncs el desconcert és apoteòsic. A la situació insòlita del bloqueig de la transició presidencial, s'hi afegeix una situació de virus desbocada i un descontrol total sobre el que es pot fer i el que no. A Ohio per exemple, estat que conec bé, han suspès les escoles presencials, però el futbol està en plena efervescència, i per a mostra, dos botons: una foto (NYT) de l'estadi de futbol americà de Columbus aquest cap de setmana passat, i una gràfica (també NYT) de l'evolució de la pandèmia a nivell global. I així anem avançant cap a una nova realitat completament desconeguda i sense referents sòlids fins la data.

Ohio, Columbus State Buckeyes Stadium

 

Lotoautònoms

Si no fos que se n'ha fet ressó la premsa generalista, diria que la notícia de la concessió d'ajuts de la Generalitat als autònoms sembla una notícia de "El Mundo Today". Si hagués succeït a Colòmbia o Burkina Fasso, encara ho hagués pogut -mig- entendre. Però que passi a Catalunya, em toca la fibra sensible i de retruc, les parts baixes.

El passat 27 d'octubre ja vam tenir l'ocasió de gaudir de l'exemple de l'extraordinària preparació jurídica i coordinació intedepartamental entre els Departaments d'Interior, Presidència i Treball en relació al teletreball i les "diferents visions" al respecte del Govern de la Generalitat: una veritable olla de grills.

Aquesta setmana es torna a posar de manifest la incommensurable mediocritat, manca de criteri i de sentit comú dels polítics que gestionen els nostres diners i el nostre país. A més a més d'expressar una vegada més que el que tenim no és un govern, sinó una guirigall en el que les lluites intestines pel poder pesen molt més que el criteri de servei públic, que és l'únic que hauria de regir. Ara per ara només hi ha un objectiu, una fita: 14 de febrer de 2021. La voluntat de servei públic, queda, naturalment relegada com una qüestió no secundària, sinó terciària.

A hores d'ara, qualsevol lector mínimament informat sabrà que la concessió d'ajuts als autònoms afectats pel segon confinament, fonamentalment restauració, bars, gimnasos, centres d'estètica i centres culturals ha estat un fiasco total. La crònica d'un fracàs anunciat, perpetrat una vegada més pel Departament de Treball (ERC) amb l'inestimable col·laboració del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública (Junts per Cat).

Tots sabem de les penúries pressupostàries de l'administració catalana (i espanyola) però d'aquí a fer un ridícul espantós, estratosfèric, hi ha, com a mínim, la frontera de la dignitat. Sabem que aquí és impensable un pla d'ajuts a autònoms com a Alemània (on els autònoms en atur forçat per tancament percebran el 75% de les seves despeses de novembre de 2019) o a França on autònoms i petites empreses podran arribar a percebre fins a 10.000 € mensuals depenent de la pèrdua de facturació acreditada.

20 milions d'euros. Aquesta és la xifra que l'administració catalana ha posat a disposició dels gairebé 500.000 autònoms afectats pels tancaments a Catalunya (mentre a Madrid bars i restaurants segueixen oberts fins a les 10 de la nit, i es permeten cerimònies religioses amb reunió de 600 persones però no l'obertura de cinemes, teatres i sales de concerts).

La resta és història. Un portal que s'obre el dilluns per a tramitar les solicituds en línia i que colapsa al cap de poca estona per un allau de connexions (informàtica de fireta). Unes subvencions misèrrimes de 2.000 € adjudicades a partir de l'objectivíssim criteri d'en Jordi Basté de RAC1 (el primer que arriba és el primer que seu) fins a exhaurir la quota de 20 milions (10.000 solicituds). 

De res no val que la Budó aparegui amb cara de pomes agres demanant disculpes o que en Sergi Sabrià culpi l'Estat de la manca de recursos (recurs fàcil i recurrent). Per fer el ridícul d'aquesta manera és millor no fer res, ni tan sols culpar l'Estat. Com a mínim ens estalviem el mal tràngol de l'escarni tots plegats. I de passada evitem donar carnassa a l'extrema dreta dels Ciudadanos, Vox i PP.  

Sento vergonya aliena, com mai no havia sentit amb tanta intensitat dels polítics que ocupen càrrecs a l'administració però que no ens representen. Si fa uns anys, ser Català era motiu d'orgull (malgrat les corruptel·les de la família Pujol i dels Convergents) ara em venen ganes d'amagar-me sota la taula i fer-me fonedís cada vegada que m'assebento d'una nova fita d'aquest govern que no tenim. El pitjor des del retorn de l'autogovern, amb molta diferència. Tant que fins i tot enyoro el govern tripartit de 2006 presidit pel Molt Honorable Montilla.

Diferents vares de mesurar

Quan erem (més) joves, hi havia una frase de Don Quijote de La Mancha que em tenia fascinat, i la utilització de la qual ha perdurat en el temps "Con la iglesia hemos topado, Sancho", fent al·lusió a l'enorme poder que l'Església catòlica tenia com a institució a la segona meitat del Segle XVI i a principis del Segle XVII.

El poder de l'Església es va mantener ben viu al Segle XVIII, va passar alts i baixos al Segle XIX i a començaments del Segle XX, però la victòria de la "Cruzada nacional" de Francisco Franco va retornar-li un protagonisme -i unes prebendes- que van durar fins gairebé finals de segle.

I pel que es veu, aquest protagonisme, o poder a l'ombra, sembla continuar ben present a dia d'avui. Per a mostra, la missa concelebrada pel cardenal Omella a la basílica de la Sagrada Família aquest dissabte passat per a beatificar al màrtir Joan Roig, assassinat per un escamot de la FAI el Setembre de 1936.

Tot el meu respecte pel beat, del que no havia sentit a parlar fins dissabte passat (hi ha haver, malauradament molts innocents brutalment assassinats pels descerebrats de la FAI, i en Joan Roig és un de tants altres), però la cerimònia en qüestió va reunir més de 600 persones a la Sagrada Família. Es van mantenir les distàncies de seguretat, cert (avui mateix ho certificava, a instàncies de les preguntes d'en Xavier Grasset al "Més 324", en Miquel Iceta) però la celebració està completament fora de lloc. Extemporània i injusta. Per no afegir-hi, prescindible.

Si aquesta missa la va autoritzar Sanitat, el Procicat, l'Alba Vergés en persona o l'Esperit Sant, és del tot indiferent en vistes a la magnitud de l'error comés. Un error i un greuge comparatiu impressionant en enfront als centenars, milers de ciudadans l'economia dels quals depèn d'un sou com a empleats o propietaris d'un negoci (generalment petit) relacionat amb la cultura, la restauració, els bars, o els salons d'estètica i bellesa, i que fa molts dies que no poden treballar per donar compliment a un decret de la Generalitat de Catalunya.

Quin poder ocult té encara la institució que un estat laic i una autonomia encara més laica, autoritzin aquest esdeveniment i alhora mantingui bars, restaurants, gimnassos, teatres i cinemes tancats?

On és la coherència? El cardenal Joan Josep Omella es felicitava, cofoi, en un article ahir a La Vanguardia, en el que començava enorgullint-se de la celebració de la missa i continuava afirmant que "l'eucaristia és la font i el camal de tota vida cristiana". 

Home, no seré pas jo qui posi en dubte els dogmes de fe de l'Església catòlica, però sí que, com a ciutadà angoixat per la situació de contagis que encara tenia disparats, afirmo que és incomprensible, innecessari i sobre tot, injusta, una celebració d'aquesta mena d'actes per escarni dels que han hagut de tancar els seus negocis per decret-llei.

Crec que ens mereixem saber com va anar aquesta autorització. Com i quan es va tramitar? Davant quin organisme públic? Qui la va autoritzar? Quan ho va fer?

Són preguntes per les que com a ciutadans i pagadors d'impostos ens mereixem resposta. Coneixent el percal, però, dubto que n'acabem traient l'aigua clara. "La banca sempre guanya", diu una altra frase que també forma part de la nostra cultura popular.

  

Victòria de Joe Biden, al capdevall

Després de la primera alegria de la tarda, la victòria del Barça contra el Betis per 5 a 2, en un partit que es pot acabar qualificant de -raonablement- bo, arriba la segona alegria del dia, de la setmana i segurament del que portem de Segle XXI, la victòria de Joe Biden, o més aviat, perquè d'això es tractava al capdevall, la derrota de Donald Trump.

Perquè al final, d'això es tractava. S'ha repetit per activa i per passiva que a Biden li falta carisma, li falta energia, li falta joventut...trempera en definitiva (malgrat tenir el talent, l'experiència i la capacitat, diguin el que diguin els seus oponents). 

Tots sabem que Biden no pot repetir i que ocuparà la presidència dels Estats Units només un sol mandat. Quan acabi aquesta presidència, el 2025, tindrà 82 anys i per tant no es podrà tornar a presentar. Però qui sap? Una vice-presidenta (la primera a la història del país), afro-americana i que aleshores tindrà 60 anys, pot esdevenir la primera presidenta -dona i negra- dels Estats Units. Els temps estan canviant, i malgrat tots els malgrats, sembla que el Sapiens Sapiens es resisteix a l'extinció, a tornar enrere, al cap i a la fi.

Quines primeres conclusions d'emergència (que hauríem d'haver tret fa dos dies) en podem treure?

• Han estat les eleccions amb la major participació de la història de la democràcia nord-americana: han votat aproximadament 150 milions de persones. Sobre un cens electoral de 245 milions de persones majors de 18 anys, vol dir que ha votat més d'un 61% de la població amb dret a vot, una fita històrica, que evidencia la importància d'aquestes eleccions, i que, efectivament les transforma en un referèndum sobre la gestió de Donald Trum`p.
• Sorprèn malgrat tot, la gran quantitat de vots que ha obtingut Donald Trump. A ulls europeus, un president que ha basat el seu mandat en la no-política, la mentida, l'exageració, l'exabrupte, el twitter i el mal caràcter, ha obtinut fins a aquest moment 70,4 milions de vots, equivalent a un 47,7% del total de vots vàlids emesos.
• És a dir, el país està més dividit i -segurament- més enfrontat que mai. Hi ha més de 70 milions de votants, armats fins les dents, a més a més, que estàn molt emprenyats amb la derrota del seu ídol (més que amb la victòria de Biden), la qual cosa, suposa un risc d'incendi molt important si algú hi tira un misto encès.
• Al final, el vot de les minories, llatins i negres (amb l'excepció de l'anticastrista i antichavista Florida) han acabat decantant la balança a favor de Biden. El sentit comú s'ha acabat imposant. Ha costat, i n'hem tingut dubtes, però al final, el que havia de ser ha estat.
• Costa d'entendre, però, per què un president mentider, excèntric, missògic, racista i poc ortodox, ha aconseguit, després de 4 anys desastrosos, el suport de gairebé el 50% dels votants.
• Trump ha seguit capitalitzant el vot anglosaxó supremacista, el de la classe mitja empobrida formada per treballadors industrials sense estudis superiors que han vist que les seves fàbriques es movien cap a Àsia i Mèxic i que les seves oportunitats de reconversió eren escasses o nul·les.
• Trump ha explotat això molt bé. Afirmo perquè ho conec de primera mà, que durant la pandèmia i post-pandèmia de Covid19 la generositat de l'estat federal (18,1 $ hora per estar-se a casa veient Nexflix i menjant crispetes) ha fet que costés trobar treballadores i treballadors per a les fàbriques (amb un salari mitjà per hora que ronda els 15$). A la nostra fàbrica dels Estats Units, encara avui, tenim línies parades per falta de mà d'obra interessada a treballar.

Caldrà que els demòcrates ho tinguin molt en compte, i que la seva màxima de governar per tothom sigui certa, perquè altrament, pot acabar pasant qualsevol cosa. Recordem, fins al mes de Setembre als Estats Units s'han venut 19 milions d'armes. És com si cada persona de Catalunya se n'hagués comprat 3, perquè ens fem una idea de la magnitud de la potencial bomba sobre la que s'assenta el país després de la victòria demòcrata.

Biden i Harris tenen molta feina (en són conscients),  sobre tot la de recuperar el prestigi internacional dels Estats Units, cosir ferides i recuperar la unitat, i tornar a liderar el món "lliure" en matèria de democràcia (que Trump no ha parat de posar el qüestió en constatar que els vots li anaven girant l'esquena), desfent les desgràcies que Trump ha anat teixint durant els darrers 4 anys.

Icones que el Coronavirus s'ha endut (per sempre)

Durant tota la meva adolescència vaig treballar d'ajudant de cambrer primer i de cambrer més tard, els caps de setmana, estius, setmanes santes, nadals i caps d'any al restaurant Big Rock d'en Carles Camós, primer a la mítica Plaça dels Arbres a Palamós i molt més tard al Mas Cruanyes de la pujada de Masnou, a Platja d'Aro. 

Allí, amb una colla d'amics de tota la vida, que encara conservo -companys de La Salle Palamós primer i el Vedruna més tard-, en Manel, en Pitu, en Vicenç, l'Enric, en Woody, vàrem descobrir i aprendre a estimar els valors de la bona cuina, de la gastronomia en el sentit més ample de la paraula. Vàrem treballar molt però vam aprendre més i vàrem servir clients molt exigents de diverses nacionalitats europees que ens van ensenyar molt, ens van permetre practicar idiomes i ens van regalar generoses propines (eren altres temps). Va ser aleshores que vam iniciar-nos en un món fascinant, anant a dinar i/o sopar a restaurants clàssics del nostre entorn com Els Tinars (Llagostera), La Gamba (Palamos) o El Dorado Petit (Sant Feliu de Guíxols).

Al Big Rock vam descobrir el món de les guies Michelin, les Gourmetour i les Repsol (quan venia un inspector, suposadament d'incògnit, que en Carles Camós detectava a la milla, tothom hi havia de posar els cinc sentits. Deia en Camós, literalment, cridant a cor que vols en entrar a la cuina: "Oido cocina: Service soigné, inspector de la guía Michelin en la mesa 3, muchísimo ojo"). Vam somniar amb els grans xefs francesos, Paul Bocuse -i el seu mític restaurant Bocuse a Collonges-au-mont d'or, a Lyon, al que tinc el privilegi d'haver dinat-, Robuchon, Ducasse, Loiseau (suïcidat el 2003 en conèixer que havia perdut la tercera estrella Michelin) i vam aprendre a gaudir d'una bona taula. Plaer del que encara gaudim ara, 35 anys després.

D'aquella época ens ve el gust per rodar per aquests móns de Déu a la cerca d'experiències gastronòmiques: l'Arzak (Irun), l'Arguiñano (Zarautz), Elcano (Guetaria) , la Napoule (Mandelieu, Côte d'Azur), la Tour d'Argent (Paris), el Bulli (Roses), el Zalacain (Madrid)....I tants i tant d'altres que els anys 90 van esdevenir famosos i van atreure clients del món sencer.

Aquests dies he conegut la trista notícia del tancament definitiu de dues icones de la cuina mundial. 

El primer, el restaurant Orana, a Adelaire, Austràlia, amb una estrella Michelin, i dirigit pel xef Jock Zonfrillo, estava especializat en cuina aborigen (confesso que era una de les metes assignatures pendents i feia temps que era al meu cap com a part d'un recorregut per Austràlia). A la seva pàgina web, hi ha una explicació rasa i curta on Zofrillo explica el perquè del tancament definitiu i que posa la pell de gallina: "Like all my hospo mates around the world, COVID closed our doors. For us, with our leasing ending in a couple of months and the current restrictions meaning we can't break even, our closure has become permanent. As we packed up our little restaurant back in March, with ex-staff coming in to help as a team, we had no idea how long this thing would last for, none of us thought it would mean the end". 

Avui he sabut del tancament per siempre d'una altra icona, el Zalacaín de Madrid (amb una pàgina web encara activa, però que anuncia el tancament temporal per la situació sanitària) que romania tancat des de març de 2020. Va ser el primer restaurant espanyol a tenir 3 estrelles Michelin (1987). Ja mai més no es podrà gaudir del seu carpaccio de gamba blanca o el seu mític steack tartare acompanyat de les patatas souflé.

Si restaurants amb un prestigi com aquests no han pogut resistir la crisi, no vull pensar en què succeirà amb els centenars, milers de bars i restaurants, negocis familiars en la immensa majoria que amb els dos tancaments han vist les seves probabilitats de supervivència molt amenaçades.

L'equilibri entre la preservació de la salut i l'economia té una frontera difícil de discernir i no tinc clar encara quina és la posició deontològicament més correcta, si la de salvar vides directament lluitant per tallar la transmissió del virus, o la de salvar vides preservant el manteniment de l'activitat econòmica. Si el mes de març tenia clar que la solució correcta era la primera, ara, vist en perspectiva, no ho acabo de tenir del tot clar.

Lo niego todo

Quan escric aquesta entrada, Biden va guanyant per 237 a 214 vots electorals a falta del recompte final a 6 estats, i superat l'ensurt inicial, sembla ara raonablement clar que Joe Biden serà el 46è president dels Estats Units. Però hi haurà moltes ocasions per a tornar-hi en els propers dies.

Per trencar una mica el gel i el focus d'atenció monotemàtic que durant les darreres quaranta-vuit hores han estat les eleccions presidencials nord-americanes, he decidir recuperar un article de la setmana passada que tenia a mig escriure. 

El divendres de la setmana passada el ministre de l'àngel de la guarda (Marcelo, pels amics) va comparèixer com a investigat (abans "imputat", paraula que segueix agradant-me molt més) a declarar davant el jutge Manuel García-Castellón de l'Audiencia Nacional  en relació a la instrucció del sumari del cas "Kitchen", ja saben, aquella operació il·legal articulada pel PP i el Ministerio de l'Interior per robar a Luis Bárcenas els documents de la suposada comptabilitat "B" del Partit Popular.

Fernández Díaz, ultra catòlic convers, que va veure la llum (i a Déu) durant un viatge al paradís del vici, Las Vegas, l'any 1991, i que escriu que veu la política com una "magnífica oportunitat per a l'apostolat, la santificació i el servei als altres" (que té nassos, la cosa) va declarar al jutge que ell es va assabentar de l'operació per la premsa. Literalment. Ho va negar tot. Ja se sap que quan s'és ultra, la fidelitat a la causa està per sobre de qualsevol altre valor, fins i tot la veritat.  Home de missa diària, si ha de mentir, es confessa i el marcador torna a quedar a zero. Aquesta és la gràcia de la confessió que el catolicisme posa al servei dels seus seguidors.

Només hi ha dues opcions. Cap més. O va mentir, cosa força probable (jo em decanto per aquesta), o va ser un ministre de pacotilla, ministre-armari, en el que seria una demostració que el "deep state" campa pels ministeris fent i desfent el que els convé. Tampoc és descartable, però el ministre de les afinacions de fiscalia, té tan poca credibilitat, que insisteixo, em costa molt de creure que no sabés res.

García-Castellón, gat vell, tampoc s'ho creu. Sobre tot perquè també va escoltar les declaracions d'un altre investigat, l'ex secretari d'estat de seguretat, Francisco Martínez, que va tirar de la manta primer davant la premsa i després davant del jutge explicant que la cúpula del ministeri (i més amunt) no només ho sabia tot sinó que va donar les instruccions de tirar endavant l'operació. I per això, els ha convocat tots a un careig el proper 13 de novembre. 

Si el que s'ha anat revelant sobre les evidències que conserva Francisco Martínez és cert, en Marcelo, l'àngel de la guarda de l'ex-ministre, haurà de fer miracles.

Eleccions presidencials als USA: Tensa espera

Doncs ja estem en ple procés de votació als Estats Units. Les imatges de les televisions ens han mostrat llargues cues a les "polling stations" (col·legis electorals), la qual cosa fa pensar que efectivament en aquestes eleccions es dirimeix quelcom més que si el 46è president dels Estats Units serà demòcrata o republicà.

Si tenim en compte el vot anticipat (al voltant dels 100 milions de votants, aquest matí, un 43% dels americans amb dret a vot) afegit a les llargues cues a molts col·legis electorals durant la jornada de votació d'avui, és raonable pensar que ens enfrontem a la més alta participació electoral de la història del Estats Units (on tradicionalment no sol votar gairé més d'un 60% dels electors amb dret a vot -els votants negres i hispans s'han desentès històricament de les eleccions presidencials).

No deixa de ser una bona notícia una alta participació, amb independència del sentit del vot. Acredita interés en el sistema, i no podem oblidar, malgrat tots els malgrats que la democràcia per sufragi universal continua essent el menys imperfecte de tots els sistemes de participació polítitca en la gestió d'un poble.

Però això indueix a pensar que no estem parlant d'unes eleccions presidencials convencionals sinó d'un plebiscit en el que es dirimeix si la gestió dels darrers quatre anys d'una persona aconvencional com Donald Trump, que no és, ni ha estat, ni vol definir-se com a polític, sinó com a empresari i home de carrers és refrendada per els 230 milions d'electors amb dret a vot (dels quals 32 milions d'hispans i 30 milions de negres).

Com escrivia ahir, els "swing states", els estats frontissa, seran els determinants en aquesta elecció. A Ohio, estat que conec bé, les estadístiques d'avui donen com a guanyador Donald Trump. Si això succeís a Ohio i a Arizona, Texas, Florida i Pennsylvania (aquest serà, sense dubte un dels estats clau), les opcions de Trump de renovar la presidència obtenint 270 vots electorals serien molt altes.

Com sigui que l'elevat vot per correu farà molt difícil conèixer el guanyador de les eleccions aquesta matinada, serà determinant el comportament de Trump durant els dos propers dies per a poder garantir una estabilitat civilitzada fins a conèixer els resultats.

Segurament demà no tindrem resultats definitius. L'espera doncs, serà tensa. Segurament la més tensa de totes les eleccions presidencials nord-americanes.