El virus de l'autodestrucció

Ho he escrit en moltes ocasions en aquest blog al llarg dels 10 anys que fa que l'escric: els Catalans tenim molt desenvolupada la capacitat d'autodestrucció. Segurament no hi ha cap altre poble al Planeta amb aquesta mateixa qualitat. Som incapaços de construir res que sigui durador. Potser per això des del Decret de Nova Planta i la repressió borbònica de Felip V a partir de 1714, aquest país ha estat incapaç de tenir un projecte compartit de futur. Potser ho portem a l'ADN: és el virus de l'autodestrucció.

El país ha estat històricament dividit. Sense que calgui remuntar-se a molts anys enrere, durant els esdeveniments que precediren l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, Catalunya estava també dividida entre els que volien cremar-ho tot (metafòricament i no tan metafòricament parlant) i els partidaris de l'ordre i l'economia. Durant el franquisme va passar el mateix: una classe mitja i baixa ben organitzada lluitava contra la desaparició de la cultura i la identitat catalanes, i una altra part de la població es dedicava a fer tants diners com podia de la mà del Plan de Estabilización de 1959 (preparat en gran part pel català Joan Sardà). I així mateix ha estat des d'aleshores. 

Als darrers anys, arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut de Catalunya del 2010, el sentiment indepentista ha anat creixent, fins a arribar segurament a un zènit l'1 d'octubre de 2017 en el que uns dos milions de catalans van votar al referèndum sobre la independència de Catalunya (és a dir, que hi van haver uns altres tres milions de persones que es van quedar a casa, i d'aquesta segona part, molt pocs en parlen).

Sempre he pensat també, que aquest Barça que ens representa a molts de nosaltres també és un clar exemple de la divisió dels Catalans: cruifistes versus  nuñiestes (més tard laportistes)....

Però com que la història s'accelera  com a conseqüència d'aquesta globalitat en la que vivim i en la immediatesa de les comunicacions que ens engoleix cada dia una mica més, la divisió també s'accelera. Ho estem veient aquests dies. Jo que per motius professionals sóc als Estats Units, assisteixo amb perplexitat i estupor (no per no imaginar-m'ho sino per la constatació de la mediocritat i inutilitat dels nostres polítics) als fets que estan succeint al voltant del govern de Catalunya (i que explica la CNN i l'ABC).

Tot plegat és un espectacle lamentable que no fa altra cosa que laminar el prestigi de Catalunya i els Catalans a la resta d'Espanya i del món. Els espanyols més viscerals es parteixen el pit de riure en veure com els nostres polítics suposadament independentistes s'estan cosint a ganivetades en la lluita per veure qui la té més gran (la capacitat d'aconseguir la independència i la capacitat de retenir el poder i els diners que això implica, és clar).

Si els països àrabs que envoltaven el petit territori d'Israel auto-proclamat independent el 1948 van ser incapaços de contenir i derrotar el nou estat va ser, en gran part (no només però sí en gran part), degut a que els jueus estaven units i creien en la seva causa i els àrab estaven desunits i recelaven constantment els uns dels altres.

La situació és tan grotesca que, encara que estigui en contra dels meus principis, només desitjo que això s'acabi i que hi hagi noves eleccions. I ja veurem si acabaré anant a votar.

Joan Oller, pressumpte innocent

Feia dies que volia escriure aquest article, perquè admirava profundament en Joan Ollé, que va morir el 30 d'agost als 66 anys d'un infart de miocardi a casa seva, a Barcelona.

Per raons diverses no el vaig escriure quan tocava però com que porto dins la recança de no haver-ho fet al seu moment ara fa un mes, he pensat que més val tard que mai i per tant aquesta entrada del blog va per en Joan. 

L'Ollé va morir, utilitzant terminologia militar, amb "deshonor". El van fer fora de l'Institut del Teatre del que era professor arran d'un article del diari Ara de febrer del 2021 titulat "Assetjament sexual i abús de poder a alumnes de l'Institut del Teatre" (20/02/2021, Albert Llimós i Núria Juanico).  No entraré jo a opinar ni a jutjar si en Joan Ollé va abusar del poder en la seva condició de professor, el que sí sé, fets provats, és que les denúncies de l'Ara (de les persones que l'Ara citava com a "assetjades") van ser arxivades primer pel propi Institut del Teatre i després per la fiscalia. 

Diuen els que el coneixien que l'Ollé, com a artista, era un personatge desinhibit a qui li agradava gaudir de la vida, que de vegades aixecava el to de veu i que potser, també de vegades bevia massa. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, i més en el món de la faràndula. Però d'això a rebre molt fortes acusacions d'assetjament sexual sense cap prova veritable hi ha un gran recorregut.

El seu cas me'n recorda un de molt més sonat als Estats Units, el de l'actor Morgan Freeman, acusat també d'assetjament, en una denúncia que va fer la cadena de televisió CNN el 2018, que no només no va tenir cap recorregut judicial, sinó que va acabar resultant ser del tot falsa. Però el mal a la seva reputació ja estava fet. La sospita, l'ombra del dubte sempre planarà sobre aquest actor -i activista mediambiental i polític-.

Amb en Joan Ollé segurament va passar quelcom similar. El mal ja estava fet malgrat no hi va haver ni tan sols cas. Les xarxes socials, instrument ideal per a difondre i amplificar rumors i notícies no confirmades, per no dir directament falses, van ocupar-se d'estendre la difamació fins a forçar-ne l'expulsió de l'Institut del Teatre.

El "me too" mal entès. La nova societat aquesta que ens ha tocat viure en la que la radicalitat i la correcció política mal entesa estan per damunt de tot plegat, moltes vegades, fins i tot de la veritat. Avui, si no trobes del tot apropiat que es pintin els passos de vianants amb els colors de la bandera LGTBI -o LGTBIQA+, pels més entesos en la matèria- resulta que ets feixista, o directament nazi. En aquest cas jo dec ser una mica feixista, doncs.

Com anyoro els temps en els que la intel·ligència i la reflexió formaven part del debat públic...

En Joan Ollé, juntament amb el seu estimat amic Joan Barril (un altre geni malauradament desaparegut també abans d'hora) em van fer passar extraordinaris moments de ràdio, en un dels millors programes que s'han fet mai a Catalunya i que es va dir "El Cafè de la República" (2000-2014) en el que en Joan, al final del programa improvisava amb un extraordinari mestratge versos sobre el contingut del programa. Com també enyoro aquell meravellós i estrambòlic programa a Televisió de Catalunya anomenat "L'illa del tresor" (premi nacional de televisió 2005). Ollé va ser un els fundadors de Dagoll Dagom i va dirigir un gran nombre d'obres de teatre, a més a més de dirigir moltes altres manifestacions culturals.

Al seu enterrament, mentre les xarxes socials el continuaven maltractant i assetjant (això sí que va ser assetjament de veritat), hi va assitir una gran representació de la cultura catalana i fins i tot el ministre Iceta i en Joan Manuel Serrat va cantar al costat del seu taüt. No hi va assistir cap representant de l'Ajuntament de Barcelona. Una pena que el sectarisme impedeixi retre un darrer homenatge a un dels grans. 

Descansi en pau un home de cultura que ha deixat al país un grandíssim llegat i que ha marxat de la vida, injustament, molt injustament, per la porta del darrere.

Itàlia com a mostra de la volatilitat de la política actual

Cent anys després que Benito Mussolini arribés al poder a Itàlia (després d'una marxa sobre Roma del seu Partito Nazionale Fascista, l'octubre de 1922) la història -que es belluga en cercles- es repeteix i els hereus del feixisme clàssic tornen al poder a Itàlia. És una mala notícia.

Itàlia, quarta potència econòmica europea, vuitena economia mundial i membre del G7, és un país que funciona malgrat la política. I ho dic perquè és un país on l'estabilitat brilla per la seva absència: ha tingut 68 governs en 76 anys, és a dir, que cada govern en promig ha durat ni més ni menys que 1,11 anys. Com es pot fer política en un panorama de fragmentació i divisió de vot com aquest?

De fet, el partit Fratelli d'Italia de la Georgia Meloni va guanyar les eleccions generals d'ahir (26% dels vots quan el 2018 n'havia tret un 4%) però ho va fer en un panorama de fragmentació del vot molt important i amb una participació electoral del 64% del cens, un 8% inferior a les darreres eleccions. Molta gent no ha anat a votat, com passa als darrers anys a molts altres països d'Europa, amb electors tips de tants incompliments i tantes mentides que decideixen tirar pel dret i deixar d'anar a votar, per no parlar dels joves, als que les martingales dels polítics que els gairebé tripliquen en edat els importa dues bledes. 

Sumant els vots dels altres dos partits de la coalicció d'extrema dreta, perquè no podem obviar que aquesta és la realitat, malgrat el blanquejament al que Meloni ha intentat sobmetre's els darrers dies de campanya, l'extrema dreta -Meloni, Salvini (que presideix el partit Lega, antigua Lega Nord), i el dinosaure polític Silvio Berlusconi (president de Forza Italia, amb 86 anys i una gran amistat amb Putin de la que no se n'amaga), han assolit el 46% dels vots. Mirat fredament, la derrota de l'esquerra no és tan aclaparadora (tot i que els seus resultats venen molt perjudicats pel sistema electoral italià, que castiga la fragmentació del vot), ja que el Moviment 5 Estrelles, i el Partit Democràtic d'Enrico Letta (que, per cert, ha dimitit en admetre la seva derrota en un gest que l'honora), han assolit el 34,3 % dels vots, amb un increment de gairebé 0,5% pel Partit Demòcrata (que no pot evitar la derrota degut a l'enorme retrocés del Moviment 5 Estrelles, que perd pràcticament un 17% de votants). 

 

Què ha passat? Doncs que Meloni ha capitalitzat el vot del desencís i paradoxalment molts votants tradicionals d'esquerra (obrers, estudiants i funcionaris) han passat de votar l'esquerra del Moviment 5 Estrelles, a votar l'extrema dreta. I els votants tradicionals de partits conservadors han votat a l'esquerra del Partit Democràtic, però ja se sap que els votats amb diners són una minoria comparat amb els votants de classe mitja i mitja-baixa. Això, aquesta manara de canalitzar el vot del descontentament pot arribar a causar estralls a Europa si no ho combatem de socarrel.

El que em sembla més perillós és el precedent de normalització de l'extrema dreta a tota Europa després de la victòria de Meloni a Itàlia. A França, la Marine LePen s'està fregant les mans com ho està fent el líder de VOX a Espanya, Santiago Abascal. Són temps de manca d'ideologia i de debat polític de fons. 

Impera el curt-terminisme i allò que fa guanyar vots. Diu Meloni (ho ha dit en algun dels seus mítings), que Mussolini va ser un bon polític, o que cal lluitar contra les desviacions, entenent com a tals la droga, l'alcoholisme, el tabaquisme, les apostes, les autolesions, l'obesitat, l'anorèxia, el bullying, entre d'altres.

El perill doncs és la "normalització" de partits que no són normals (Meloni va arribar a dir que s'havien d'enfonsar els vaixells que porten immigrats; després va matitzar, però el mal ja estava fet) i que admeten que Mussolini va ser un gran dirigent polític Italià.

Populisme fiscal

Al debat sobre l'Estatut de Núria a les Corts espanyoles de maig de 1932, el polític i pensador Ortega y Gasset, diputat a les corts pel partit "Agrupación al servicio de la República", es va oposar tant com va poder a l'aprovació del mateix i va encunyar la famosa expressió del "problema catalán". Extracto a continuació una petita part de la seva intervenció: "¿Qué diríamos de quien nos obligase sin remisión a resolver de golpe el problema de la cuadratura del círculo? Sencillamente diríamos que, con otras palabras, nos había invitado al suicidio. Pues bien, señores; yo sostengo que el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar, y al decir esto, conste que significo con ello, no sólo que los demás españoles tenemos que conllevarnos con los catalanes, sino que los catalanes también tienen que conllevarse con los demás españoles...".

Aquell Estatut, redactat a Núria i refrendat a Catalunya en referèndum el 1931 (masculí perquè aleshores les dones encara no podien votar) per un 99% dels votants (hi va participar un 75% del cens i es van presentar a més a més 400.000 signatures a favor per part de dones) va ser retallat (hi van passar el ribot, com a l'estatut de 2006 ho va fer el Tribunal Constitucional en sentència del 2010) i el mateix Ortega va acabar impulsant la idea d'un estatut per a totes les regions i nacionalitats d'Espanya, en allò que molts més anys més tard, durant la malanomenada Transición política espanyola, es va anomenar el "Café para todos" i tenia la clara -i única- pretensió de diluir la singularitat de Catalunya.

Després de tot el que ha passat en relació a Catalunya des de 2006 és ben evident que el "problema Catalán" al que també es va referir Ortega y Gasset com a "la cuadratura del círculo" (precisament perquè la cuadratura del cercle és impossible).

I la mostra més evident la tenim en el lamentable espectable que han proporcionat els líders del Partido Popular respecte a l'abolició de l'impost de donacions i succesions i patrimoni a Andalusia, amb el president de la Junta, el senyor Moreno Bonilla, fent una crida explícita als empresaris catalans de major poder adquisitiu a empadronar-se a Andalusia perquè a més a més de rebaixar-los la factura fiscal, a Andalusia no s'independitzaran mai d'Espanya "porqué somos orgullosa parte de España". Sembla que fins i tot tenen la intenció d'obrir una oficina a Barcelona per a promocionar-ne les bondats. Vaig haver de veure personalment les declaracions d'aquest personatge perquè no em podia creure el que havia llegit en premsa. Després s'hi va afegir el president de la Junta de Galícia.

No m'estranya que el "problema Catalán" estigui enquistat. Els extremismes no paren d'alimentar-lo. 

L'anticatalanisme no ha deixat d'existir mai. L'espanyolisme ranci no ha parat de manifestar-se des de la restauració de la democràcia el 1975. Ho va fer aquell producte creat des d'un laboratori i pagat per l'IBEX 35 que es va anomenar "Ciudadanos" (del que podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que en breu descansarà en pau), i ho segueix atiant una part de l'espanyolisme més ranci encapçalat pel Tribunal Constitucional i una bona part de l'estament judicial, però també per Vox i -sense gaire dissimul- pel Partido Popular i part del Partit Socialista (els barons gerontocràtics, tipus Felipe González o Rodríguez Ibarra).

Al populisme fiscal de la comunitat de Madrid (Ayuso, libertad) -avui a la portada de La Vanguardia hi ve a mitja pàgina la notícia de que Madrid concrenta el 65% de les grans fortunes d'Espanya- s'hi han afegit els de Galícia i Andalusia.

Que a Andalusia, gran receptora de fons de solidaritat (als que Catalunya hi contribueix de forma molt directa) i amb un PIB per càpita d'uns 17.000 Euros (Madrid 32.000 i Catalunya 28.000) es practiqui una política de "dumping" fiscal amb crida oberta i explícita als empresaris catalans a empadronar-se a Andalusia, em sembla d'un desvergonyiment de jutjat de guàrdia. És senzillament fer trampes amb fatxenderia. Però ja se sap, tot allò que va contra els catalans dóna vots fora de Catalunya. Tots recordarem el trist "A por ellos" de finals de Setembre de 2017, en els comiats a alguns dels dispositius de la polícia nacional per evitar el referèndum d'autodeterminació de 2017. 

I això alimenta de retruc els discursos d'exaltats de Junts per Cat com la Laura Borràs, atiant el foc i fent que les flames siguin més grans en comptes de més petites. Escriu avui a l'Ara en Toni Soler: "El que ha fet Moreno Bonilla amb la seva invitació als catalans rics no només és classista, no només és de dretes, sinó que és, abans que res, una nova incitació a la catalanofòbia, que és un dels motors polítics i electorals del PP".

No puc sinó donar-li la raó.

Anacronismes i poder de seducció

Les exèquies de la reina Isabel II d'Anglaterra van acabar ahir per fi, després d'onze dies en els que fins i tot el més desconnectat dels mortals ha quedat empatxat de monarquia britànica i d'una cerimònia que va ser rigurosament planificada per la monarca ara traspassada.

Tot plegat fa una pudor d'arna difícilment suportable per als ciutadans "normals", dels quals excloc aquells admiradors devots del anacronisme que suposa una monarquia que continua fent profusió de distància amb el poble que no l'ha votat, d'opulència extrema i de protocols, usos i costums que tal vegada serien apropiats pels segles XVIII i XIX però que, analitzats objectivament, provoquen una mica/força repulsa en ple segle XXI, al menys així és com em sento jo. 

Òbviament com més de dretes i com més ric, més probabilitat hi ha de sentir-se atret per la màgia antigua, quasi cinematogràfica, de la posta en escena de casaments, enterraments i coronacions règies. Però també les classes més populars senten una certa predisposició a l'emmirallament i a l'admiració acrítica d'uns personatges pintorescos que van de recepció en recepció, de festa en festa i de vestit de gala a vestit de gala, i als que possiblement voldrien semblar-se. La BBC ha fet una cobertura extraordinària de l'esdeveniment, fins a nivells de patetisme, com ara que tots els i les periodistes acreditats per a cobrir l'esdeveniment, havien de vestir rigorosament de negre.

Ho hem vist moltes vegades. La televisió i les mal anomenades "revistes del cor", d'entre les que, a terres hispanes ha destacat per damunt de les altres la revista "Hola" amb el seu històric redactor en cap Jaime Peñafiel, han estat instruments d'exalçació monàrquica, o la seva homònima britànica "Hello" (també "Lecturas" o "10 minutos" per citar-ne les més ràncies.) En destacaria la cobertura informativa del casament de l'actual rei del Regne Unit, Carles d'Anglaterra amb Diana Spencer, o el casament de Felip VI amb Letizia Ortiz, o l'enterrament de la mateixa Diana. Només a títol d'exemple i entrant avui mateix a la portada de l'edició digital de l'"Hola" podem veure que hi ha la pestanya "Casas Reales" i que la primera part només parla de la reialesa.

Si agafem les pàgines de la premsa conservadora, "La Razón" fins i tot analitza per què el cadàver de la reina va ser portat (estirat) per 98 "mariners" en comptes de per cavalls. L'absurd esdevé notícia. Quina justificació periodística hi ha en una cobertura més que exagerada de la mort d'una cap d'estat de 96 anys durant onze dies, amb un cadàver passejant-se per llarg i l'ample del Regne Unit? Jo objectivament diria que cap, però com diu la dita "Doctors té l'Església". 

Deu ser que la decadència britànica és un fet que es ve produint a poc a poc, i que el Regne conserva encara part del seu anacrònic "glamour", perquè la seva diplomàcia ha tingut la capacitat de convocar i aconseguir la presència de 500 representants de pràcticament tot el món, entre cases reals i caps d'estat. Tal vegada perquè a molts mortals els agrada pensar que qualsevol temps passat va ser millor.

De motius pel morbo col·lectiu no n'han faltat, des del material amb que està fet el taüt o les hores de cua que molts estoics ciutadans britànics han hagut d'aguantar per a poder acomiadar-se de la reina. Però per morbo, el de la sempre peculiar premsa espanyola que ha sucat pa al caprici del protocol britànic de posar junts rei espanyol, emèrit, reina espanyola i emèrita. Les fotos que han transcendit són un veritable poema gràfic. La reina Letizia al costat del seu sogre, fa la mateixa cara d'estrenyiment que tindria una persona que fa 3 dies que no va de ventre. Farreras a "La Sexta" ja especulava en com serà l'enterrament de l'emèrit, i si serà un funeral d'estat o no... 

Tanta pudor de resclosit em provoca arcades de tal magnitud que he de reconèixer que és un espectacle televisiu i multimèdia que he seguit tan poc com he pogut, com moltes i molts de la meva generació.

De tot el que he llegit en premsa aquests dos darrers dies, em quedo amb un dels articles de portada del diari "El Punt Avui" que porta per títol: "Anacronisme majestuós. Elisabet II enterrada onze dies després de morir". No hi podria estar més d'acord.

Quimeres i hipocresies

Llegeixo avui al diari Ara una notícia que diu que Brussel·les vol prohibir la venda de productes fets amb treball forçat. Tot això arran de la recent publicació d'una investigació de l'Organització Mundial del Treball que determina que les víctimes del treball forçat han augmentat un 10,85% els darrers cinc anys.

Una gran declaració d'intencions, certament. I una gran fal·làcia, al mateix temps, perquè mentre no hi hagi un canvi de model de consum, malgrat la declaració de bones intencions per part dels nostres polítics, aquesta declaració d'intencions és tan buida de continguts com la declaració unilateral d'independència que la senyora Dolors Feliu de la ANC vol plantejar pel segon semestre del 2023.

D'entrada, el primer que caldria fer seria establir una correcta definició del que s'entén per "treball forçat". Si definim com a treball forçat aquell que està practicat per menors d'edat semi-esclavitzats (a països com Cambodja, Vietnam, Sri Lanka o India, per citar alguns exemples prou documentats) o presoners polítics (Xina) llavors la Unió Europea hauria de prohibir la importació de productes (en particular del tèxtil i de l'electrònica) de la pràctica totalitat del Sud-Est Asiàtic.

Poso un exemple que conec bé perquè em toca de prop: vaig escriure un article fa algun temps a "Reflexions de Taverna" en el que explicava les conseqüències de la plena aplicació de la Uyghur Forced Labor Prevention Act aprovada pel Senat dels Estats Units al Desembre de 2021. Aquesta llei té com a finalitat darrera prohibir de facto la importació d'articles fabricats o amb components procedents de la regió autònoma xinesa de Xingjiang. Sigui per humanitarisme (que no m'ho crec) o com una passa més de l'escalada de la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units (que ja m'ho crec més).

La realitat és que el 85% del cotó que es produeix a la Xina (un dels primers productors mundials) procedeix de Xingjiang, o sigui que a efectes pràctics, l'aplicació estricta d'aquesta llei suposarà als Estats Unitas la prohibició d'importar cotó o articles fabricats amb cotó procedents de la Xina (US Customs pot aturar i bloquejar contenidors que procedeixin de la Xina, en el sí d'aquesta llei, des del 22 de juny de 2022). Per a més informació sobre la utilització de treball forçat a la Xina o al Tibet (fonamentalment en "camps de reeducació") es pot consultar al següent enllaç: https://www.voanews.com/a/un-rapporteur-finds-evidence-of-forced-labor-in-xinjiang-tibet-/6705968.html.

Ara bé, si extenem la consideració de treball forçat el de fàbriques del nord i l'oest de la Xina (unes quantes de les quals jo he visitat, i per tant, parlo amb coneixement de causa) el que practiques moltíssimes persones majors d'edat, amb contracte de treball i seguretat social, que treballen 28 dies al mes, 10 hores al dia, o sigui, 280 hores a la setmana per 650 dòlars al mes, resulta que molts treballadors i treballadores de filatures, teixiduries, fàbriques de tintura, acabament i tallers de confecció treballen per un salari hora d'una mica més de 2,32 dòlars. 

Jo no sé si això és equivalent a treball forçat o no, però el que està clar és que no es tracta de salaris dignes ni condicions de treball acceptables si les comparem amb les normatives europees (i les de la decència, l'ètica i l'estètica).

El problema rau en el fet que, per a canviar aquest paradigma, caldria deixar de comprar samarretes, jaquetes i vestits a Zara, H&M, Cortefiel, Mango, Desigual, etc. per 10 euros la peça, i sobre tot deixar-les de comprar amb la freqüència que molts de nosaltres ho fem.

Fer una definició interessada de treball forçat i tancar els ulls davant de realitats com les que explico és un exercici d'hipocresia força indigne. Només a títol de recordatori, una notícia que molts dels lectors recordaran: l'abril del 2013, una fàbrica tèxtil de Bangladesh (segon major exportador de productes tèxtils del món, després de la Xina) es va enfonsar i això va provocar la mort de més de 1.100 treballadores i treballadors de l'empresa (Rana Plaza). Part de la producció d'aquesta empresa la compraven empreses com Zara o El Corte Inglés.

Però ja se sap que els europeus ho volem tot, com resa la màxima Castellana "bueno, bonito y barato" i la cirereta del pastís és que volem que a més a més els treballadors que proveeixen les botigues de Zara o de Wallmart tinguin condicions de treball dignes. Com diu un amic meu, això és com voler "la cuba llena y la abuela borracha". 

Però avui, en roda de premsa, la senyora Von der Leyer s'ha omplert la boca explicant als periodistes les mesures que prendrà la Unió Europea per assegurar que res del que arribi importat a la zona comunitària estigui fet amb treball forçat. Una altra que, com a bona funcionària,  viu al Planeta Piruleta.

La resiliència de l'independentisme i l'atzucac que en resulta

La setmana passada parlava amb el meu perruquer sobre les actes de la Diada a Barcelona i com era previsible, ell em va preguntar si aniria a Barcelona el diumenge, és a dir, ahir. Jo intuia que em feia la pregunta perquè ell, militant convençut de l'independentisme local, no se n'ha perdut ni una des de fa 10 anys.

Li vaig contestar que el meu desencís era tan gran que més m'estimava no desaprofitar un diumenge anant a una mani, i que tenia millors alternatives (sentiment que veig compartit amb moltes persones, amics, coneguts i saludats del meu entorn). Ell em va confessar que cap dels seus amics (també molt de la ceba) hi anirien però que ell sí que hi assistiria per pur sentit de convicció republicana i independentista. El panorama era certament desencoratjador. 

Però hi ha una realitat tossuda que és molt més resilient que les estratègies curterministes de divisió que practiquen amb devoció els nostres polítics. Fossin 150.000 persones (recompte de la Guàrdia Urbana) o 700.000 (segons l'ANC), el cert és que les imatges parlen per sí mateixes. Hi havia moltíssima gent. Una veritable gernació. Ja li agradaria a qualsevol moviment social de qualsevol territori del món aconseguir reunir tantes persones la tarda d'un diumenge d'estiu, de molta xafogor, a més a més. M'agradaria que es fes un recompte de quants britànics participaran sortint al carrer a les exèquies de la reina Elisabeth II dilluns de la setmana vinent a Londres.

Ara bé, aquesta participació que no podem sino qualificar de massiva, no pot amagar un fet comentat per cronistes, opinadors, politics de baixa volada i membres d'entitats sobiranistes amb parladets al cap. I jo definiria aquest fet, més aviat un sentiment, de desencís i impotència. Una fotografia del diari Ara, que prenc prestada per aquest article, em sembla que resumeix aquest sentiment de forma més que encertada: "Estic fins als collons de tots nosaltres". He trobat que aquesta sentència expressa de forma magistral el sentiment de molts independentistes (i de molts Catalans que es van creure el discurs del 1 d'octubre de 2017) als que el desencís els ha pogut, fins l'extrem de convertir aquesta impotència en un gairebé total desinterès i un allunyament de la vida política a Catalunya (i per extensió a Espanya i a la resta del planeta).

L'exemple patètic que han donat partits polítics i institucions (de vergonya els missatges gairebé contradictoris d'Òmnium Cultural i l'ANC) no ha ajudat a fer baixar aquest emprenyament col·lectiu. El catalanisme polític no havia estat mai tan dividit ni enfrontat, i podria estar-ho encara més si els de l'ANC (uns altres que, com els del Consell de la República i Waterloo viuen al Planeta Piruleta) decideixen presentar llistes cíviques de ciutadans (conculcant el que els propis estatus de l'Assemblea estableixen) a les properes eleccions a Catalunya.

Doncs bé, ja hem celebrat la Diada, ja hem sentit i vist les declaracions dels uns contra els altres en una guerra de tots contra tots on només compten els protagonismes personals i el tacticisme curterminista per a seguir, al capdevall, enganxats a la mamella dels salaris públics (l'exemple de la senyora Laura Borràs és autoexplicatiu).

I ara què? Em pregunto jo i es pregunten molts. Clarament anem cap a unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya de la que en sentirem a parlar als propers dies. Avui sembla impossible que els dos partits que conformen el Govern de Catalunya puguin seguir governant després d'aquesta Diada i de la merda a palades que s'han tirat els uns als altres.

I mentrestant allò que caldria que fessin els que voldrien eixamplar la base independentista, que és governar al servei dels ciutadans de Catalunya, queda en l'oblit i ja que sembla que només compten les proclames maximalistes tipus "ganes de veure'ns als carrers", "botiflers: la història us jutjarà" o "tornem-hi per vèncer la independència" (jo em pregunto vèncer a qui i tornem a què?, a fer l'estrepitós ridícul de les no estructures d'estat del 2017?). Parlar és de franc, i quan no es tenen responsabilitats de govern encara més (ANC's, Consells de la República i assimilats). Avui dia, titllar algú de botifler és com utilitzar el terme "nazi" per a insultar a un adversari: resulta fàcil, recurrent i efectista. A cop de "twitt" es guanyen els carrers, però de forma tan efímera que fa mitja vergonya fer una pregunta tan senzilla tal que: què és el que penseu fer de veritat per a canviar les coses? Hi ha una expressió anglosaxona que cada dia m'agrada més: "facts and figures", i els que parlen tant (i tan barat) no tenen ni els "facts" ni les "figures" només proclames buides que el vent s'emporta.

Potser si es toqués més de peus a terra i es governés més per la gent, tal vegada es prendria els polítics més seriosament, fins i tot nosaltres mateixos ens acabaríem prenent més seriosament.

God save "The Firm"

Torna l'activitat a "Reflexions de Taverna" després d'una desconnexió digital de gairebé un mes. El darrer blog el vaig publicar el dia 12 d'agost, és a dir, fa 28 dies. Des que escric al blog, excepte per la interrupció anunciada del 2018, mai no havia estat tan de temps sense publicar.

Sóc dels que defensen que de tant en tant cal fer vacances de veritat. I això vol dir desconnectar-se també d'una certa forma d'esclavatge que comporta la necessitat d'estar permanentment publicant o penjant comentaris a les xarxes socials o fotografies a Instagram i/o Tik Tok. Fins i tot desconnectar de WhatsApp i de Gmail és de tant en tant absolutament necessari des d'un punt de vista d'assèpsia intel·lectual. 

Ho solc fer cada any el mes d'agost, però aquest 2022, m'ho he pres molt seriosament; deu ser cosa de l'edat...Tant que no pensava tornar a escriure fins la setmana vinent, però una de les meves més assídues lectores m'ha enviat avui un WhatsApp per preguntar-me si era viu i per recordar-me que aquesta setmana ha traspassat Elisabeth Windsor, Elisabeth II. Torno però amb les piles carregades. 

I d'això escriurem avui. Perquè la mort de la reina del Regne Unit està a la cresta de la ona des d'un punt de vista informatiu, sense dubte una de les gran notícies de l'any i del Segle XXI,  i perquè no reconeixer-ho, perquè em fa una mandra de boig escriure sobre l'11 de Setembre vist el patètic panorama que ens ofereixen els nostres governants, partits de l'oposició i "entitats" (els senyors i senyores de l'ANC s'ho haurien de fer mirar, per cert, perquè viuen, no al Planeta Piruleta, sinó a l'Atlàntida, aquell continent desaparegut sota les aigües i títol d'un magnífic poema de Jacint Verdaguer que l'any 1877 va guanyar els Jocs Florals en les seves 3 categories - patria, fe i amor- la qual cosa li va reportar l'honor de ser declarar Mestre en Gai Saber).

Ahir sopava a casa amb uns amics britànics i no vaig poder estar-me de demanar-los la seva opinió sobre la mort de la reina del Regne Unit. Com no podia ser d'altra manera,  van aflorar tots els tòpics que la premsa i la televisió ens ha servit, a mode de bombardeig inesgotable, aquests darrers tres dies, i la constatació que la monarquia gaudeix encara d'una relativa bona salut al Regne Unit l'any 2022, quan un 60% de la població considera que Carles III serà un bon rei malgrat els diversos escàndols en els que s'ha vist implicat durant els seus anys com a príncep, en particular tot allò relacionat amb Diana de Gal·les i la seva aleshores amant, Camila Parker-Bowles.

Jo no he deixat de preguntar-me, retòricament, perquè les monarquies són tan importants, al menys des d'un punt de vista mediàtic. Costa d'entendre, especialment, quan aquestes institucions no tenen avui en dia, al menys a Europa, cap poder real ni cap capacitat d'intervenció en la vida política del país. Diuen els experts que aporten neutralitat i estabilitat. No pas més que si en comptes de monarquia hi hagués una República, amb l'avantantge que a la República el cap d'estat és escollit democràticament cada 7 anys.

Entenc, òbviament, la transcendència històrica i simbòlica d'un regnat, el d'Elisabeth II, de més de 70 anys, en els que els esdeveniments al Regne Unit i al món s'han catalitzat a una velocitat vertiginosa, i en els que la humanitat ha assistit a canvis d'una magnitud inconcebible, però em costa d'entendre el motiu de tant rebombori mediàtic a dia d'avui per la mort d'una persona de 96 anys, que a més a més, regnava sense manar ni governar. Era la crònica d'una mort anunciada (com diuen els savis, "de vell no es passa").

El que em posa tot plegat més en context és el que el meu amic Mike, britànic fins a la medul.la i més aviat conservador quan a preferències polítiques, em va explicar ahir respecte de la Royal Family. Com han pogut aguantar tants escàndols? (des del "tampax" de la Camila Parker fins a la presumpta pederàstria del fill preferit de la reina, el príncep Andrew), doncs perquè la Institució Monàrquica (en majúscules) és sagrada, des d'un punt de vista conceptual i, valgui la redundància, institucional. Tan sagrada que els britànics cultes l'anomenen "The Firm" (que vindria a ser traduït com "l'empresa").

És el valor garant de l'estabilitat del país. És l'empresa que sacrifica el que calgui, fins i tot membres de la seva pròpia família -sigui el princep Andrew o el príncep Harry i la plebea Megan Merckel- per tal de preservar l'honorabilitat i la reputació de la Institució. 

És l'empresa que es manté distant de la plebs (els Winsor s'han caracteritzat per la seva proverbial arrogància) però que la mateix temps és capaç de reaccionar quan els índex de popularitat davallen com a conseqüència d'algun dels escàndols que han protagonitzat de manera periòdica al llarg dels anys, començant pel mateix marit de la reina difunta, el Duc d'Edimburg, mort l'any passat, al que, com es sabut i adequadament reportat, les faldilles alienes li van causar més d'un disguts.

La monarquia britànica, representada per "The Firm" és on és per evitar que res no canvïi. Ni fins i tot després del Brexit (que la monarquia britànica no va entedre mai) o dels referèndums a Escòcia. "The Firm" representa l'estabilitat de la institució i de retruc, del país.

Intentant evitar paral·lelismes perquè les comparacions sempres són odioses, "The Firm", és una mica similar al xiringo que la monarquia borbònica té muntada a les Espanyes. No amb tanta professionalitat com els britànics, però Déu n'hi do.

La "Compañía", com la podríem anomenar aquí, s'ha encarregat de fer abdicar a l'emèrit Juan Carlos I per evitar que res no es trenqués després d'una cacera d'elefants, de l'aflorament públic de la seva amant (ara ex) i de la descoberta de la seva fortuna, com també s'ha encarregat d'apartar de la família reial les pomes podrides, primer va ser Jaime de Marichalar, presumpte marit de la infanta Elena, després el jugador de handball -i presumpte estudiant d'Esade- Iñaki Urdangarín, i més tard la pròpia infanta Cristina, pressumpta treballadora de CaixaBank.

Hi ha una dita castellana que resumeix la situació d'una forma magistral, encara mai superada: "los mismos perros con distintos collares". Doncs això.