Abans d'ahir, després d'una reunió a Barcelona que va durar fins havent dinat, vaig quedar-me a la ciutat per assistir a l'obra "Love, Love, Love" d'en Ramon Gener i en Jose Corbacho, un musical amb l'orquestra simfònica del Vallès i la "Love Band" en directe. De l'obra, per les crítiques que havia llegit i per la reputació de la simfònica del Vallès, n'esperava francament més, però aquesta és una altra història. Em va agradar a trams, però sobre tot, no em va sorprendre, i això és el mínim que li demano a un concert o a un espectacle teatral.
El que sí em va sorprendre però -en el sentit de superar de llarg les meves expectatives- va ser la constatació que l'Eixample de Barcelona, capitanejat pel Passeig de Gràcia, estava en un estat d'ebullició que jo no recordava haver vist ni en l'any olímpic quan jo vivia a la capital i la ciutat es va posar de moda com a resultes dels Jocs Olímpics. Estem parlant d'un dimecres a la tarda d'un dia laborable. Convindrem que hi ha molta gent de vacances de Nadal, però tot i així, repeteixo, un dimecres a la tarda...
Com que el teatre Coliseum és a la Gran Via i anàvem amb temps de sobra, vam decidir caminar tot el passeig de Gràcia.
Dir que tot estava a rebentar és quedar-se curt. A La Pedrera -amb la meva parella ens vam quedar a dormir a Barcelona en un hotel del costat a Rosselló-Passeig de Gràcia- cues per entrar. Vam constatar el que havíem llegit en premsa: els turistes posen en risc la seva vida per a fer-se una foto enmig del passeig per tal de copsar com a teló de fons la il·luminació nadalenca de la via. Tot un despropòsit.
A les botigues de luxe de cantó i cantó del passeig cues regulades amb pilones unides per una corda i guàrdia de seguretat a la porta. Si a Massimo Dutti hi havia una gentada (molts asiàtics, però també francesos, italians, americans), a Cartier hi havia una cua al carrer que, sense exagerar, m'atreviria a afirmar que superava la cinquantena de persones. A Louis Vuitton, la cua era encara més gran i a Gucci i a Dior, abans d'arribar a l'hotel Majestic, no hi cabien ni les rates.
Al gegantí Zara que fa cantonada amb la Gran Via semblava que hi regalaven alguna cosa, tal era l'entrada i sortida d'humans. El summum de la histèria col·lectiva va arribar quan en arribar a l'alçada de la Rambla de Catalunya, al bar de tapes Ciutat Comtal es repetien les mateixes imatges que a moltes de les botigues del Passeig de Gràcia cues per entrar al bar. L'entrada es permetia estrictament cada vegada que hi havia sortides. I malgrat la imbecil.litat i la inversemblança de la postal, un nombre molt considerable de Sapiens Sapiens feia cua estoicament per a entrar a prendre's una tapa.
Avui a La Vanguardia, a la secció Viure hi ha un article titulat "L'imant nadalenc del Passeig de Gràcia" on el periodista detalla el que jo explico aquí i ho quantifica amb dades de TC Group Solutions, empresa especialitzada en el comptatge de persones, que certifica que el número de visitants del Passeig de Gràcia supera en un 15% els de la mateixa època de l'any passat (de 17 de novembre a 17 de desembre).
Només se m'acut fer un parell de reflexions al respecte.
El 2020, un cop se li van començar a veure les orelles a la pandèmia de Covid (gràcies a l'esforç de cooperació de la comunitat científica mundial que va permetre obtenir vacunes molt efectives en un temps rècord), semblava haver-hi un consens mundial al món "civilitzat" en el sentit que en endavant, les coses es farien d'una altra manera i que tots hauríem après les lliçons que ens va deparar l'epidèmia, en particular dels excessos que provocava el consumisme sense control. Res de res. Una vegada superades les pors inicials, l'orgia de consum desaforat no només s'ha mantingut, sinó que ha incrementat de forma exponencial.
La segona reflexió té a veure amb l'economia. Els mitjans ens bombardegen amb dades d'elevada inflació, pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, dificultats per arribar a finals de mes, desnonaments, pobresa cronificada, i malgrat tot, els restaurants són plens (pretendre menjar sense reserva en un lloc correcte és gairebé impossible), el teatre era ple (1.200 espectadors, cap d'ells estranger) i l'hotel era ple (amb un preu per habitació i nit que em fa vergonya reproduir aquí). Res de res. No acabo d'entendre com funciona tot plegat malgrat que bona part de la gasolina ve del sector turístic. Potser els models econòmics que vaig aprendre a la facultat estan del tot obsolets, en el món digital que ens ha tocat viure.
Els meus lectors habituals saben -n'he parlat diverses vegades en aquest blog- que he parlat en més d'una ocasió dels premis Darwin, que són aquells que s'atorguen a la mort més estúpida de persones que no tenen descendència (i això limita la transmissió genètica de l'estupidesa).
Sigui com sigui, com que estic imbuït d'esperit nadalenc i em sento generós, m'agradaria proposar un premi Darwin col·lectiu (amb la trampa de poder-lo atorgar -excepcionalment- a persones amb descendència i/o que no s'hagin mort) a tots els éssers humans que feien cua abans d'ahir per entrar en algun dels establiments de l'eix comercial més important de Barcelona i als que es jugaven la vida fent-se "selfies" als carrils del Passeig de Gràcia. Se'l mereixen totes i tots, amb escreix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada