Reflexions de Taverna: nou llibre

Una vegada publicat el meu habitual resum de l'any, acabo l'últim escric de 2020 amb la darrera revisió del meu nou llibre, Reflexions de Taverna 2011-2019. Estarà disponible a partir de la setmana vinent, en format epub i pdf, que pujaré al meu blog. 

Durant els dies del confinament vaig aprofitar per començar a donar forma a un projecte que feia molt temps que tenia al cap: encapsular una selecció dels articles més personals i els que més m'agraden de gairebé 10 anys i més de 1.000 articles al blog i editar-los en format de llibre.

Preparar i seleccionar el material no ha estat fàcil ni ràpid. L'edició amb la meva editora de capçalera, la Rita Masó (em va preparar l'edició de "Doble Parella" i "La Guerra de l'Avi"), també ens ha portat més temps del que esperava ja que a més a més d'articles, hi he incorporat una sèrie de fotografies personals classificades per anys. Ras i curt, el que jo em pensava que estaria a punt pel Sant Jordi que els editors catalans es van treure de la màniga per a pal·liar parcialment el desatre del 23 d'abril, tampoc no va ser possible.

Finalment aquest mes de desembre ens hem posat les piles i hem enllestit el llibre. És el meu projecte més personal i com a tal, em fa especial il·lusió. Òbviament, el penjo de franc.

Bon Any 2021!

2020: L'any que vam viure amb més intensitat

El 2020 han passat tantes coses que d'entrada fa la impressió que no hagi passat un any sino com a mínim, un lustre.  La voràgine dels esdeveniments d'un any marcat per la pandèmia del Coronavirus, però no només, ha estat tan al·lucinant, que fa de mal fer el que intento fer cada any des d'en fa 10, és a dir un resum des esdeveniments més significatius, en clau d'opinió i blog (els resums dels fets els deixo pels diaris, que ho fan molt més bé que jo).

Escrivia el 2019 quelcom que tot i continuar essent vàlid, ha acabat superat per aquest 2020, any que tots trigarem molt a oblidar, si és que algun dia ho arribem a fer. Deia el 2019: "Vivim enganxats al maleït telèfon mòbil i els canvis en tots els àmbits es succeeixen amb una cel·leritat que és difícil d'assimilar, de païr, de controlar. Aviat els nostres fills no sabran què era una llibreria, ni els diaris de paper, ni els vinils, ni moltes de les professions qu encara avui dia estem exercint...; com escrivia ahir, la indústira de l'automoció està a les portes d'una revolució de dimensió encara inponderable....., la televisió és un aparell que els menors de 20 anys no encenen ni per casualitat...".

Tot segueix essent cert (gairebé, amb els vinils em vaig equivocar...), tot va encara més de pressa. En un any s'ha accelerat la dependència de la tecnologia (esperem que no hi hagi l'apagada digital que els malestrucs vaticinen, perquè si això succeeix, estarem veritablement perduts), que a la vegada, ens ha salvat la vida a molts de nosaltres. Què hagués estat la pandèmia sense el teletreball? Una hecatombe molt superior a la que molts han hagut de passar durant aquest any 2020. El teletreball ha acabat salvant molts llocs de treball i un deteriorament de l'economia que hagués estat molt pitjor. Els tòpics em fan molta ràbia (com a articulista i escriptor aficionat), però que el teletreball "ha vingut per a quedar-se" és una realitat inqüestionable.

Hem après que era possible treballar de veritat des del menjador de casa, amb pijama o xandall (aquest és un altre tòpic del que parlaré en un altre moment) i que moltes coses han funcionat més o menys -tan bé- com si fóssim presencialment a les oficines, o a les fàbriques. De fet, tinc amics al sector de les assegurances, assessorament professional, advocacia, de la banca d'inversió i de la banca d'empresa que encara no han tornat als seus despatxos des de març de 2020, demostrant, com diu l'anunci d'Estrella Damm (cada vegada més previsible i més original, per cert) que "hi ha d'haver una altra manera de viure" i que aquesta no només és possible sinó que a més a més aporta molts avantatges als que la viuen: menys pol·lució, menys despesa energètica, menys hores miserablement perdudes en desplaçaments evitables, menys reunions presencials estalviables, menys necessitat de grans espais de lloguer al centre de les ciutats.... 

Hem près consciència (veurem per quant de temps...) que el creixement infinit és impossible, perquè té conseqüències que fins la pandèmia obviàvem (tot i conèixer-les perfectament, però ens giravem d'esquenes fent com si no ho veiéssim), però que en tres mesos hem pogut veure en la seva màxima plenitud: ciutats desertes per les que es passegen animals salvatges, peixos que tornen als canals de Venècia, major diminució de concentració de diòxid de nitrògen a l'atmosfera en 40 anys, aire més pur, cels més clars, mas més blaus, albirament de dofins en zones de la costa on feia dècades que no se'n veien...

Hem conegut el millor i del pitjor del Sàpiens Sàpiens. La solidaritat i altruisme sense límits, l'esforç ingent i injustament mal pagat de la nostra classe mèdica, dels treballadors socials, dels logístics, que han fet que el món digital s'aliés amb la logística per fer possible que el món que hem conegut no s'aturés del tot, o en ocasions pràcticament gens. I d'altra banda, el negacionisme extrem, l'egoïsme, el curterminisme polític (sobre tot per part de les dretes i extremes dretes, a tot el món), l'estultícia.

Ens han robat una part de les nostres vides. Qui em tornarà la graduació del meu fill petit? Qui li tornarà el seu viatge de fi de curs? Qui ens tornarà el sopar de cap d'any que deixarem de fer amb els nostres amics? Qui ens tornarà les abraçades, els petons, els concerts, els sopars, els crits de joia, les festes i la vida que hem perdut durant el 2020 i que segurament encara perdrem durant els primers mesos de 2021?

Ens han robat també part de l'esperança. S'ha consumat el Brexit, amb conseqüències (com escrivia ahir) que trigarem encara a veure, però que seran qualsevol cosa excepte negligibles. S'han perpetuat dictadures monstruoses (de veritat o encobertes) que continuen campant com si res: Xina, Turquia, Rússia, Aràbia Saudita. Als Estats Units la pandèmia Donald Trump ha estat a punt de desencadenar una veritable guerra civil. Encara ara prego als Déus perquè arribi el 6 de gener i els congressistes i senadors nord-americans ratifiquin en Joe Biden (darrer escull potencial abans de la presa de possessió el 20 de gener de 2021).

En ha deixat gent molt gran, que han aportat molt a les nostres vides. La llista és llarga, n'anomeno només uns quants que m'han copsat particularment: Pau Donés ("Eso que tu me das" m'ha fet plorar com feia anys que no feia), Montserrat Carulla, Rosa Maria Sardà, Kobe Briant, Albert Uderzo, Kenny Rogers, Luis Eduardo Aute, Michael Robinson, Carlos Ruíz Zafón (admiradíssim escriptor), Juan Marsé (un altre), Quino (la Mafalda ha estat una de les grans filòsofes del Segle XX), Connery (el millor James Bond),  John Le Carré. De forma conscient ometo en Diego Armando Maradona, un pallasso drogadicte que va saber jugar a futbol una estona.

S'ha consolidat la misèria, els ERTOS, el low cost, la desigualtat extrema, una part creixent de la població condemnada de forma programada a pobresa endèmica i sistèmica. Mentre els "Amazons" de torn han fet el seu agost, molts comerços, pimes i restaurants han abaixat les persianes per sempre més, el 2% de la població més rica, s'ha fet encara més rica durant la pandèmia.

I malgrat tot, continuo tenint fe en el gènere humà. La Humanitat, amb majúscules ha estat capaç de desenvolupar vacunes contra la Covid en un tems rècord, col·laborant com mai abans la comunitat científica havia fet. 

Hi ha motius per l'esperança.

Brexit: punt i final

Diu el refranyer popular que "No hi ha mal que duri cent anys ni cos que no el pugui resistir", doncs el mal (que  una altra dita molt popular valenciana sitúa a Almansa, País Valencià: "Quan el mal ve d'Almança a tots alcança", en una clara alusió a la pèrdua de València a mans dels Borbons a la batalla d'Almansa el 1704), no ha durat 100 anys, però sí 47, exactament els que el Regne Unit de la Gran Bretanya ha format part, primer de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i després de la Unió Europea.

La Gran Bretanya va entrar a la Comunitat Europea l'u de gener 1973, juntament amb Irlanda i Dinamarca (Noruega també era candidata entrar-hi però va decidir en referèndum de no adherir-s'hi), després del treball efectuat per l'aleshores primer ministre Edward Heath, europeista convençut. L'entrada a la Comunitat del Regne Unit va tenir una forta oposició per part de França, de la mà del General De Gaulle, que no veia clara la participació d'un país que "va a la seva" i que podia, a més a més eclipsar part del protagonisme de França a la Comunitat Europea.

Sigui com sigui, la relació entre Gran Bretanya i Europa sempre ha estat un camí d'estires i arronses, fonamentalment perquè els britànics -comerciants per demunt de tot- volien un mercat únic però no veien gens clara la cessió de sobirania a Brussel·les, és a dir, la idea de la unió política els produïa més aviat repulsió, i s'hi van oposar tant com van poder. Una de les seves grans figures polítiques, la primera ministra Margaret Thatcher (1979-1990) va mostrar-se clarament en contra d'una major integració política (discurs de Bruges el 1988).

La incomoditat dels anglosaxons amb la idea d'una Europa cada vegada més unida ve de lluny. Només dos anys després de la seva adhesió, el 1975, la Gran Bretanya va convocar un referèndum (no vinculant, però el primer de la història de la nació) en el que es consultava a la ciutadania si estava d'acord en seguir formant part de la Comunitat Europea. Aleshores Margaret Thatcher, líder de l'oposició) va defensar el sí convençuda que la unió econòmica era molt favorable als interessos de la Gran Bretanya i que la unió política no arribaria mai.

Al referèndum, que va formular una pregunta simple i concreta "Do you think that the United Kingdom should stay in the European Community (the Common Market)?", hi va guanyar el sí per ampla majoria (un 67%) amb una participació electoral molt significativa, de més del 64% del cens electoral. Curiosament, el Scottish National Party, avui gran defensor d'Europa, va votar pel No. 

Tot i així, durant el seu mandat, Thatcher va fer tot el que va poder per a impedir el creixement del que ella anomenava "la burocràcia de Brussel·les".  I conforme l'eix franco-alemany anava avançant en la idea d'una major unitat política i un objectiu final de la creació d'una veritable federació d'estats europeus (Estats Units d'Europa), la incomoditat de la Gran Bretanya es feia més i més evident.

I el 2015 va arribar el desastre, en forma de promesa d'un segon referèndum per part del re-elegit primer ministre David Cameron, que, en compliment de la seva promesa electoral va impulsar un referèndum en el que ell defensava el sí a la permanència (dins una Unió Europea reformada). La pregunta, també clara i directa, deia: "Should the United Kingdom remain as a member of the European Union or leave the European Union?". En aquest cas també, la pregunta només admetia un sí o un no. El referèndum va tenir lloc el 23 de juny de 2016. Aquella vigília de Sant Joan, que tots els de la meva edat tenim molt propera els mercats es van trasbalsar i les cases d'apostes van perdre molts diners.

Com a coseqüència del missatge de la por d'un població envellida que temia pel pagament de les seves pensions, el resultat va ser de 52% en contra (vot rural i d'edat avançada)  i 48% a favor (vot urbà, jove i Escòcia) amb una participació massiva de més del 72% del cens electoral. David Cameron, reconeguent el resultat com una derrota, va renunciar al càrrec amb efectes immediats.

La resta és història recent que tots coneixem bé. Gairebé 4 anys de negociacions esperpèntiques que van costar el càrrec, entre d'altres a la primera ministra Theresa May, i el rebuig de l'acord diverses vegades a la Cambra dels Comuns.

Qui hi perd en aquest divorci? Clarament tots, com succeiria en una guerra nuclear. Però hi ha un bàndol més perdedor que l'altre i aquest és netament la Gran Bretanya, que ja ha vist durant aquests quatre anys com un degoteig d'inversions industrials triaven la seva reubicació a l'Europa continental, a l'igual que algunes de les poderoses agències de la Unió Europea, com la del medicament, que va passar de Londres a Amsterdam.

El mateix ha anat succeint (i serà pitjor al 2021) amb els fluxes de capitals i serveis financers, pels que no podem oblidar que aquí no hi ha acord com el de lliure comerç i les entitats financeres britàniques no tindran llicència per a operar a la Unió Europea, per la qual cosa es preveu una fluxe de sortides de capitals molt important i una deslocalització que pot acabar amb Londres com a una de les places financeres més importants del planeta, a favor de Franckfurt, París o Amsterdam. I no està gens clar què acabarà passant amb Escòcia, on la primera ministra, Nicole Sturgeon, ja ha anunciat que quan es controli la pandèmia, Escòcia solicitarà decidir sobre el seu futur una segona vegada.

No està gens clar encara què acabarà passant i acabo com he començat escrivint que "no hi ha mal que duri cent anys", però Europa perd la segona economia, el tercer país amb més població, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i posseïdor de l'arma nuclear. El Regne Unit ja no és l'imperi que va ser, però continua essent una potència massa important com per a no afectar la resta de la Unió Europea.

La llei del 'eutanàsia i l'església catòlica

Si en alguns aspectes de drets individuals i socials es pot afirmar que estem avui més bé que fa uns quants anys -ara que sembla que està de moda afirmar que fa uns anys es vivia millor- és en la millora de la capacitat individual de decidir respecte d'aspectes bàsics de la nostra existència com a éssers humans. 

Determinades institucions però, com els partits de dreta extrema i extrema dreta i l'església catòlica, que tot i la laïcitat del pais continua convençuda de ser un poder fàctic, no ho tenen gens clar.

Però malgrat tot, avancem. A Espanya en concret, una primera fita dels darrers anys va ser la llei del divorci (promulgada per la Segona República el 1932 i abolida després de la victòria de Francisco Franco) de l'any 1981, en el que suposava un incipient restabliment de drets.

Quatre anys més tard va arribar la llei de l'avortament (1985), que el despenalitzava sota certs supòsits (violació, malformació del fetus i risc per la vida de la mare) i que ha estat esmenada aquest 2020 amb la inclusió d'un supòsit de despenalització total fins a la setmana 14 de gestació. 

I hem hagut d'esperar fins a desembre de 2020, fa quatre dies,  per a que la llei de l'eutanàsia fos aprovada per les corts espanyoles (amb àmplia majoria, per cert, 198 vots a favor, 138 en contra i dues abstencions). Encara que sembli retòric i oportunista, una fita històrica sense cap mena de dubte. Espanya esdevé el sisè país del món a regular-la, reconeixent el dret a morir amb dignitat quan no hi ha cap possibilitat de recuperar-se d'una situació terminal.

En la meva opinió, la llei de l'eutanàsia és un instrument fonamental dels drets individuals que a més a més, pels extractes de la mateixa que he tingut ocasió de llegir, és equilibrada, garantista i regula el dret a l'objecció de consciència dels metges que no vulguin implicar-s'hi. Una llei que sembla objectivament justa.

L'església catòlica com a institució -amb notables excepcions de persones que la respresenten des de la base- fa passes de gegant cap a la involució. Òbviament, es van oposar a la llei del divorci, invocant la sagrada i indisoluble unitat del matrimoni (com Espanya, vaja!), després, naturalment es van oposar a la llei de l'avortament, apel·lant que la vida és un dret sagrat intocable, i, com no podia ser d'altra manera, han presentat dura batalla ideològica contra la llei de l'eutanàsia.

Un vell conegut d'aquest blog, el cardenal de València, Antonio Cañizares, va afirmar uns dies abans de la seva aprovació, adreçant-se literalment als diputats del Congrés: "seréis responsables ante Dios y antes los hombres". Si el cardenal Rouco Varela fos viu, se li hagués afegit amb delit, segurament l'hagués fins i tot abraçat. Què bèstia! De vegades, la llibertat d'expresió és un dret fonamental que alguns no es mereixen. De la mateixa manera que no es pot fer apologia del nazisme o del terrorisme, tampoc hauria de ser permès que es proferissin amenaces i barbaritats com les que ens té acostumats el cardenal Cañizares.

Encara convençuts que estan en una posició de superioritat moral respecte de la resta de mortals, els dirigents de l'església catòlica espanyola es creuen en potestat de determinar -entre molts altres- què han de fer les dones amb els seus cossos, com s'han de viure les relacions de parella, i que la vida es sagrada en qualsevol circumstància  i que ningú no té dret a acabar-la excepte Déu.

Fent un exercici d'objectivitat i de racionalisme desapassionat, sembla difícil de creure que aquestes posicions es puguin provar d'imposar a la parròquia amb la contundència amb que ho fa l'església. Avui mateix, la Conferència Episcopal espanyola, de la mà del seu secretari general, Luis Argüelles, "anima" els ciutadans a "demanar en el seu testament vital que no se'ls apliqui l'eutanàsia". És ben curiós, en el meu testament vital que fa anys que vaig atorgar (2010), hi vaig fer incloure una clàusula en sentit exactament contrari: "...En cas d'estar legalitzada l'eutanàsia activa autoritza la seva aplicació". Dos anys més tard, davant el càncer de pàncrees terminal, vaig prometre al meu pare que el portaria a Suïssa si les circumstàncies així ho requerissin. Considero l'eutanàsia, amb totes les garanties, un dret fonamental del que tot ciutadà hauria de poder tenir la oportunitat de conèixer i eventualment decidir. Per a mi és una de les més altes fites de llibertat que un ésser humà pot tenir. 

És evident que cadascú pot dir i opinar el que consideri oportú en funció de les seves creences i la seva consciència, només faltaria! Però arrogar-se el dret a dir als altres què poden fer i què no amb les seves vides invocant la llei de Déu, em sembla un acte de fanatisme cavernícola.

Em sembla del tot obvi que gairebé ningú no decidiria posar final a la seva vida en circumstàncies de salut física i mental plena. Com ningú no posaria fi voluntàriament a un embaràs desitjat per la mare, ni a un matrimoni si les condicions no fossin de convivència impossible. 

Però l'església catòlica no sembla tenir cap voluntat d'adaptar-se a un entorn tan canviant com el que vivim. I per això, està condemnada irreversiblement a l'extinció.

El discurs del rei, el dia després

Que als 54 anys m'hagi de considerar encara un il·lús o un ingenu té coses bones i dolentes. 

La més dolenta és que encara em crec part del que diu la premsa i les meves expectatives sobre el discurs borbònic d'ahir a les 9 del vespre eren tan grans que vaig congregar la meva família al menjador per seguir-lo. Vist el pollastre que ha muntat un rei emèrit corrupte i mancat de tota ètica i estètica i que ha acabat fugint d'Espanya per la porta del darrere, hom es pensava que en el discurs d'ahir el seu fill aprofitaria l'ocasió per fer cau i net i renunciar a la part més fosca del llegat del seu pare.

La part bona és que estava racionalment convençut que en un país on res no canvia i al capdevall, amb alguns matisos -però no gaires-, acabaven detentant les estructures del poder "los mismos perros con distintos collares", i plenament segur que malgrat el que digués la premsa -que suposadament havia tingut accés al text del discurs- el Borbó faria el seu mateix discurs de cada any de nadar i guardar la roba, sobre tot després del reportatge en clau hagiogràfica que els de Televisió Espanyola ("la nuestra") li van fer al programa immediatament abans del discurs. 

Així doncs no m'he endut cap sorpresa, però encara que molt i molt petita, albergava una mínima esperança que després dels immensos pollastres de corrupció que s'han fet públics, algú que aspira a ser el rei de tots els espanyols trencaria amb el seu passat de forma clara i contundent.

Era el component de "morbo" del que escrivia en el meu blog d'ahir: pensar que el Borbó podria abdicar públicament del seu pare corrupte. Com a mínim pensava que hi hauria una espurna de concessió a la vergonya...Però què caram..! Res de res, de res, de res. Aquí tothom neda i guarda la roba. Qui dia passa, any empeny, que diu la dita. Vergonya aliena. "Shame on you, Borbó".

Però no. Hi ha una explicació que ho aclareix tot: els Borbón són un clan que actua amb la mateixa filosofia que fan els clans mafiós, i com a tal, es protegeixen els uns als altres fins al final. Sense concessions. Sense penediments. Sense escrúpols. Sense cap mena de deontologia.

Com que el discurs va ser d'una buidor irreverent, de la seva intervernció de 15 minuts d'ahir en voldria destacar algunes de les petites misèries (de forma més que de fons, perquè com he escrit, de fons no n'hi havia cap).

Una dicció lamentable. Tot i ser enregistrat i amb teleprompter, li vaig detectar al Borbó -com a mínim- tres "galls" força evidents que la realització no es va preocupar de corregir. Deixadesa? Incapacitat del personatge? O simplement calia fer el que calia, i quan més aviat enllestit millor, que millor (segurament això és el que pensava el realitzador o la realitzadora).

Una realització poc encertada. Els primers plans de la cara del rei, deixant en evidència un maquillatge molt excessiu, una dentició a la mandíbula inferior poc cuidada i una profussió d'arrugues d'expressió al front, es podien haver fet de forma ostensiblement millor.

Una escenografia de pla i contra-pla en la que destacava un exemplar de la constitució espanyola després dels primers minuts, combinada amb una fotografia del Borbó amb mascareta conferien al discurs un trist aire de "dejà-vu", que no només no aportava res de res sinó que conforme passaven els minuts acabava fent patir a qualsevol telespectador intel·ligent.

Vull pensar, que amb independència d'ideologies, molts dels espectadors que ahir estaven veient discurs, quan van veure de què anava el percarl només tenien ganes que s'acabés per anar a taula i començar la Nit de Nadal.

El discurs del rei

En una societat normal, el discurs de la nit de Nadal del rei d'Espanya, o del de Papúa Nova Guinea (que, dit sigui de passada és la reina Isabel II d'Anglaterra) passaria desapercebut per gairebé tothom, tant per la població  com pels mitjans de comunicació.

Però com que Espanya, en matèria de monarquia -i en alguns altres temes- no acaba de ser una societat normal, el discurs del rei continua essent notícia i genera pàgines i pàgines als mitjans. De fet, també genera un cert interés pel ciutadà de carrer ja que més de 7,5 milions d'espectadors el van seguir als 25 canals que el van retransmetre a Espanya el 2019, xifra que es manté més o menys constant -amb certa tendència a la baixa- des del 2010.

És efectivament sorprenent que tant a mitjans de l'àmit més nacionalista català com el diari Ara com a mitjans del més gran nacionalisme espanyol, obrin coincidint i encapçalant les portades d'avui amb una notícia sobre el discurs del rei d'aquest vespre.

A La Vanguàrdia d'avui, la notícia que presideix la portada diu: "El Rei es distanciarà de Joan Carles i reafirmarà l'honestedat de la Corona".

Què és el que el poble, la classe política i els mitjans busquen en el discurs del rei? Jo francament, no ho acabo d'entendre, per més que hi doni voltes i més voltes. És un discurs que el Borbó es limita a llegir, simple i planament, perquè és sabut de tothom que la seva al·locució la prepara l'equip de comunicació de la Zarzuela i que s'acaba demanant l'autorització de presidència del govern abans que aquest sigui gravat.

A més a més, si els mitjans afirmen en la seva edició d'aquest matí que el rei es distanciarà (en futur) del seu pare, és que ja han tingut accés al contingut (o tal vegada només especulen) i per tant el discurs per se no té cap gràcia ni cap contingut de novetat. La Vanguardia especula en que "el discurs 'aquesta nit serà el reflex del que va pronunciar el dia de la proclamació". Més "espòilers" per tant. 

Segueixo insistint, en la meva condició d'antropòleg aficionat, en que no acabo d'entendre on és la gràcia d'aquesta pallassada i que tampoc entenc què és el que fa que 7,5 milions d'espanyols (un 15% de la població) es posi davant del televisor per empassar-se un discurs d'una figura institucional que no escriu el seu discurs, sinó que llegeix amb "telepromter" el que li deixen llegir, que no governa i que no té cap capacitat de gestió ni d'influència real sobre l'esdevenidor del país.

Només se m'acudeixen dues respostes: un gran interès en mantenir el status quo per part d'una oligarquia molt poderosa que continua influint en els mitjans i segueix manant malgrat el partit que hi hagi al govern, i un gran desitg de "morbo" per part de la població.

En un any tan complicat com aquest 2020 i en vistes a la desclassificació i propagació urbi et orbe de les corruptel·les del seu reial i emèrit pare primer i a la seva fugida -amb nocturnitat, diumengitat i traïdoria- després, el "morbo" farà que sense dubte aquest any el discurs del Borbó, absolutament buit de continguts, com sempre, tingui una de les millors audiències dels darrers anys.

Cleveland Indians i el nou puritanisme estúpid

Escrivia en John Carlin a l'edició de diumenge 6 de desembre a La Vanguardia un article titulat "Els nous puritans anglesos" on posava un exemple esgarrifós d'aquesta nova -falsa- moral que sembla presidir una part del món, anomenat civilitzat, en particular, als països anglosaxons.

Explicava en Carlin la polèmica que es va desfermar a Anglaterra quan el jugador uruguaià del Manchester United, Edison Calvini, acabat d'exportar del Paris Saint Germain, i després de marcar dos gols i que molts seguidors i amics el felicitessin, va respondre per Instagram (gran cagada!) -al seu amic, que òbviament era negre- "Gracias, negrito". 

Immediatament va ser condenmnat. Les xarxes el van crucificar, va ser acusat de racista i els periodistes esportius van demanar a la federació anglesa una suspensió per tres partits. Va estar fins i tot a punt de veure's amb el contracte rescindit, cosa que només va evitar demanant disculpes públiques. Ha aparegut una nova casta, diu Carlin, de guardians de la moral que provenen sobre tot dels sectors més de l'esquerra. Correcció política revisionista i estúpida. Trenquem amb el passat. Cremem-ho tot.

Bé, ja va escriure Einstein que l'estupidesa humana, com l'Univers, és infinita. I jo hi afegeixo que involucionem amb passes fermes cap al nihilisme com a espècie. Això si no ens carreguem aquest pobre Planeta abans.

Em ve el cap aquest article arran de la polèmica que ja fa dies que dura però que aquesta setmana ha acabat d'esclatar en relació a l'equip de beisbol dels Cleveland Indians, resident, òbviament, a la ciutat de Cleveland, Ohio ("com no podria ser d'altra manera" afegiria amb vehemència la molt nostrada consellera de sanitat, la mai prou ben ponderada Alba Vergés).

Bé, la qüestió és que degut a les pressions de les organitzacions anti-racistes dels Estats Units, la franquícia ha hagut de prendre la decisió de canviar el nom del club, després de...105 anys d'història!! Podran aguantar-lo aquesta temporada perquè tot el merxandatge i uniformes estan ja retolats, però la propietat dels Indians ha comunicat el canvi de nom de forma irrevocable per la temporada 2021-2022.

En fer-se oficial la notícia, la directora executiva dels líders empresarials indígenes dels Estats Units, Praire Bighorn-Blount (que ja té pebrots el nom) ha afirmat a un mitjà esportiu americà que espera que baixin els suïcidis entre la comunitat nativa. Afegeix amb solemnitat, que la seva gent -en particular els més joves- es veuen humiliats quan els no nadius vesteixen vestits sagrats indis i fan servir noms i mascotes que fan referència a les tribus. Com abans, però al revés. Revisionisme nihilista i revanxista, sense cap sentit, ni lògica, ni coherència. Posats a revisar, hauríem de cremar el Planeta i tots els seus habitants. El que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Fins i tot en Donald Trump, amb qui no estic d'acord en res, ha escrit un Twitt que, sense que serveixi de precedent de res, comparteixo.

https://twitter.com/USRealityCheck/status/1338298502707892225?s=20

Cleveland Indians dropping controversial team name The Cleveland Indians are dropping their controversial nickname, according to a report. Following in the footsteps of the Washington Football Team, Cleveland will remove the “Indians” moniker man... http://twib.in/l/XBnGaKaLn64A #USRC

Només em queda afegir un corol·lari. No només ens hem begut l'enteniment, com a col·lectiu, amb tot això de la correcció política, sinó que ens hem passat de frenada, hem enterrat el sentit comú i ens hem tornat directament gilipolles, sense pal.liatius.  

300.000 morts

La setmana comença als Estats Units amb dues notícies extremes: una de molt bona, els representants dels Estats han ratificat els vots electorals sense disidències i oficialment res no pot ja aturar la presa de possessió de Joe Biden com a nou president dels Estats Units el 20 de Gener de 2021; i una de molt dolenta: avui s'ha confirmat la superació de 300.000 morts per Covid 19. En concret, el web de John Hopkins Universtity (la font d'informació mundial de referència per a les estadístiques mundials sobre l'evolució de la malaltia) acredita 300.382 persones mortes als Estats Units per aquest virus, encapçalant tristement el récord mundial de persones mortes per la pandèmia.

Avui a la NPR, National Public Radio (emissora pública, independent i de gran qualitat) han donat una data que m'ha causat impacte. Explicaven que aquesta xifra és superior al número de soldats dels Estats Units morts en combat durant la Segona Guerra Mundial. Efectivament després d'algunes recerques he comprovat que és comunment acceptat que el número de militars morts en batalla durant aquella guerra va ser de gairebé 300.000. En concret, 291.557 i un total de 405.000 morts -(Font: Oxford University Press). Una pandèmia més mortífera pels americans que la més mortífera de totes les guerres.

El pitjor del cas però és l'enorme divisió respecte de la pandèmia a la societat nord-americana. Avui també s'ha fet pública una enquesta que revela que el 25% dels nord-americans són totalment contraris a la vacuna i n'hi ha gairebé un 15% més que no es pronuncien. El divendres vaig veure entrar en una sucursal bancària on jo era una senyora que, malgrat un avís gegant a la porta de la prohibició d'entrar sense mascareta, ho va ver amb total despreci de la norma i la indiferència dels empleats (ningú no li va recriminar l'actuació).

Continua havent-hi molta gent que considera que això del virus no va amb ella, i que en exercicis de frivolitat quasi suïcida, posen la seva vida i la dels que els envolten en perill. Només dos exemples que parlen per sí mateixos. Un molt a prop meu. 

A Columbus, capital d'Ohio, des d'on escric al blog aquests dies, la policia va van clausurar un club nocturn el diumenge 6 de desembre, on s'hi celebrava, atenció, un concert il·legal amb....500 participants, sense mascareta, ni distància social i amb molta gent compartint ampolles de cervesa sense got. Sembla impossible, oi? Doncs no ho és. Adjunto la foto que la policia de Columbus va circular en roda de premsa (Fonts: Columbus Dispatch i CNN).

I als Hamptons de New York, uns dies abans, en una mansió llogada per Airbn, un individu va celebrar-hi una festa privada a la que va convidar, atenció, 400 persones. Va ser el mateix propietari el que, en veure les primeres imatges de les càmeres de la mansió, i que l'organitzador, quan va pensar-hi les va desconnectar totes, va avisar la policia que es va presentar a la casa i va clausurar la festa.

El pitjor no és la manca de consciència, civisme i solidaritat d'aquests individus, òbviament, tots joves, sino que la policia, a Columbus i a New York, es va limitar a aixecar acta administrativa sense sancionar ningú i ni tan sols agafar els noms i les dades dels assistents.

Com que molts no s'ho creuen, el control de la malaltia encara és lluny. Hi ha tan negacionisme que l'administració federal Trump acaba d'aprovar un paquet per import de 250 milions de dòlars per difondre i encoratjar la campanya de vacunació que aquesta setmana ha començat amb l'arribada de les primeres dosis de Pfizer als Estats Units. Però no serà una tasca gens fàcil...

"Emotional support" als avions als USA

Fins avui encara es pot volar als avions de les companyies aèries de bandera nord-americana amb animals de companyia a la mateixa cabina. 

Sense entrar en molt detall respecte el tipus d'animals amb els que fins a 31 de desembre de 2020, avui és legal portar a la cabina de passatgers, i de franc sense cap mena recàrrec,  hi trobem gossos -els més freqüents- però també gats, conills (essent aquests tres animals -segons les estadístiques del Departament de Transport dels Estats Units- els més habituals), i fins i tot, ara que ha esclatat una polèmica en relació a això, es mencionen casos de passatgers que viatgen amb porquets, ocells, gallines i gall d'indis com a animals de companyia.

Puc donar fe que he volat moltes vegades en avions de bandera nord-americana amb passatgers molt a prop meu acompanyats de gossos, només lligats amb la corretja, no dins d'una gàbia. El darrer, fa molts pocs dies, en un vol de Detroit a Columbus on vaig tenir la sort d'un "upgrade" a primera classe, i al costat del passadís un senyor viatjava amb un canitx gegant al seu costat, ocupant un seient de passatger. Dit sigui de passada que l'animal es va portar de forma impecable durant tot el viatge.

Per què aquests animals poden volar a la cabina al costat del seus amos? Doncs perquè una norma de l'aviació comercial nord-amerciana en vigor encara avui, permet als passatgers que acreditin mitjançant un certificat mèdic que volar els provoca ansietat i/o estrès i que viatjar amb les seves mascotes els ajuda emocionalment a superar aquesta por. I d'aquesta manea s'estalvien el recàrrec de 175$ que cal pagar per a portar un animal a l'avió i a més a més els permet que la bèstia en qüestió no hagi de viatjar engabiat a la bodega de l'avió amb les maletes, sinó que ho pot fer com si fos un passatger més. Fantàstic, no?

És a dir, si jo aconsegueixo que un metge col·lega em signi un certificat acreditat que tinc ansietat i volar amb el meu gos me la manté sota control, m'estalvio un munt de problemes i de diners. 

Les xifres, especialment els darrers anys, han assolit proporcions gegantines. Només per a fer-se'n una idea, la companyia Delta, va transportar a cabina l'any 2019, més de 600.000 animals de companyia (versus una xifra de 250.000 l'any 2017), segons Associated Press.

Per això algú, en veure la falta de sentit comú dels seus compatriotes, ha decidit posar-hi seny. I per aquesta mateix raó als Estats Units, la nova normativa del Departament de Transport ha aixecat molta polseguera o està trobant una forta oposició, sobre tot entre la gent més gran. 

Però les companyies aèries hi estan d'acord de forma unànime, i la norma ja no té marxa enrere. Normal. D'entrada perquè el seu personal de cabina està força tip de netejar, fonamentalment, miccions de gossos, però també perquè es calcula que ingressaran en tarifes addicionals, més de 60 milions de dòlars l'any. 

La pandèmia dels crèdits estudiantils als Estats Units

Els crèdits universitaris als Estats Units han esdevingut, fonamentalment a partir de la crisi de 2008, una altra de les grans bombolles que està en aquests moments, agreujada per la pandèmia, a punt d'esclatar. 

Si no ha esclatat abans és perquè el govern federal va decretar una moratòria en el repagament per aquells afectats per la pandèmia, i per tant, durant aquest periode els impagaments no es computen com a morositat sinó que són legalment en "stand by"... Però la moratòria s'acaba el 31 de desembre de 2020 (com la del desnonament per impagament de lloguer o hipoteca, de la que vaig parlar en un dels meus articles sobre els Estats Units recents).

El total de crèdits universitaris vius a dia d'avui als USA supera -atenció- els 1,6 trilions de dòlars en terminologia anglosaxona.

Ho expressaré en xifres perquè s'entengui més bé la magnitud de la tragèdia: 1.600.000.000.000 de dòlars, és a dir, 1,6 bilions de dòlars en terminologia europea. Per tal que encara es pugui apreciar millor, com a xifra comparativa diré que el PIB espanyol l'any 2019 va ser de 1.245.000.000.000 € (1.495.000.000.000 dòlars al canvi d'avui). Així doncs, el deute estudiantil dels nord-americans, resumint, és un 7% superior al PIB espanyol. 

Hi ha 45 milions de nord-americans (atenció, un 13,5% de la població) que mantenen un deute viu per import d'aquesta bestialitat, amb un deute promig de 36.000 dòlars. Vist així, en deute promig per càpita, no sembla tan dramàtic, el problema és que l'estadística és molt enganyosa, i hi ha moltes persones a les que els deutes universitaris han arruinat, o estan a punt d'arruinar les seves vides. Només una dada, colpidora: les dones representen un 56% de la població universitària d'avui, però detenen un 75% del total del deute. Dones, negres i hispans acumulen la part més gran del pastís del deute. Aquesta és una realitat, molt més enllà de l'estadística.

El deute universitari és la segona font de deute als Estats Units, només per sota del deute hipotecari (aquí al menys hi ha una garantia real) i per sobre dels crèdits per adquirir automòbils (on també hi ha una garantia real). Darrere dels préstecs estudiantils no hi ha res més que l'esperança de trobar una feina ben pagada que permeti el retorn del préstec una vegada s'acabin els estudis. Però les perspectives són cada vegada més magres, especialment des que va esclatar la pandèmia del Coronavirus.

Perquè s'ha arribat fins aquí? Doncs tota aquesta muntanya s'ha anat acumulant als darrers 40 anys, a partir dels anys 80 del Segle XX i la decisió de l'Administració Reagan de tallar dràsticament les beques i les subvencions al sistema universitari nord-americà. I les univestitats es van veure en l'obligació d'incrementar el cost de les seves matrícules de forma exponencial. Però fins a primers del Segle XXI el tema estava encara sota control. Va ser arrel de la gran recessió de 2007-2008 que la retallada a les beques i subvencions universitàries va assolir un rècord. I el preu de les matrícules va pujar encara més. I com que la crisi es perllongava, moltes persones que no trobaven feina van pensar que les seves probabilitats millorarien si incrementaven la seva educació. Durant aquells anys el número de matriculacions van augmentar en proporció a com augmentaven els costos d'estudiar, els anomenants en Anglès "tuition fees". 

Només perquè us pogueu fer una idea, (https://www.tuitiontracker.org/school.html?unitid=190150), un curs acadèmic a l'Universitat de Columbia (New York), al nord de Manhatan, costa 83.293 dòlars per any (si no es tenen beques o subvencions), és a dir la totalitat de la matrícula comptant també allotjament al campus. Per tant, una carrera promig de 4 anys costa aproximadament 333.000 dòlars, uns 280.000 euros, més el cost de la manutenció. Harvard, Yale, Stanford, estan més o menys al mateix nivell, uns 80.000 dòlars l'any. 

La proporció entre el que es paga actualment per l'educació universitària, de màster i doctorat als Estats Units (un negoci de proporcions bíbliques, al meu entendre totalment sobrevalorat i sobredimensionat, sino, que li preguntin a l'Elon Musk) i el que s'acaba rebent, ratlla no l'estafa però sí, la presa de pèl. Com es diu en Anglès "it's not worth it".

Fa de molt mal dir com acabarà tot plegat. El que s'està debatent actualment és una immensa condonació del deute que acabaria assumint el govern federal (generant a la vegada més endeutament del país més endeutat del planeta), però a dia d'avui, això encara no està gens clar.

Un suposat cercle virtuós esdevingut cercle viciós.

Estampes dels Estats Units: contradiccions (II)

El 26 de juny de 2008 al cas "Districte de Columbia contra Heller" el Tribunal Suprem dels Estats Units va fallar, per primera vegada des de 1939, interpretant la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units.

El Tribunal va determinar i ratificar que la Segona Esmena confereix un dret individual inalienable a posseir armes de foc pels preceptes que la llei considera tradicionalment legítims, com ara el dret a l'autodefensa. En aquesta mateixa sentència va decretar il·legals dues provisions del Districte de Columbia, una que prohibia les armes de mà i una segona que determinava que les armes legals mantingudes a casa havien de tenir-se bé desmuntades, bé amb el gallet bloquejat.

Què deia literalment la Segona Esmena a la Constitució dels Pares Fundadors? Doncs l'aprovada pels Estats diu literalment: "A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the People to keep and bear arms shall not be infringed". Traduït a tenor literal: "Essent necessària una milícia ben organitzada per a la seguretat d'un Estat lliure, el dret de la Gent de tenir i portar armes no pot ser restringit".

Als Estats Units les armes són no només un dret, sinó una passió i una cultura. A més a més, tenir armes de foc és fàcil (es poden comprar al Walmart) i barat. Només calen 3 requisits, raonablement fàcils de cumplir: ser major d'edat, tenir carnet de conduir en vigor o "social security number" i no tenir antecedents penals. A partir d'aquí, es pot comprar fins i tot una metralladora militar (sempre i quan s'hagi fabricat abans de 1986...). Jo que compleixo els tres requisits, per uns 450 dòlars (449,99, per ser exactes) podria agenciar-me una Browning Buck Mark Medallion Semi-Automatic pistol. Si la demanés mentre escric aquest article, al web de "Sportsman's Warehouse", me n'asseguren el lliurament abans del 15 de desembre. Només em caldria clicar a "confirm the order" i ja ho tindríem...

Només una dada exemplifica aquesta passió. A Texas, un estat amb 29 milions d'habitats i líder en número d'armes per càpita, hi ha registrades més de 830.000 armes en mans de particulars, és a dir, 1 de cada 3 habitants té una arma de foc. A Florida, el segon, 1 de cada 2 habitants té una arma de foc. Esgarrifós, oi? Sí, però real com la vida mateixa. A molts locals hi ha rètols que, o bé prohibeixen entrar-hi amb armes, o bé, tener una mena de "guardarroba" a l'entrada on t'hi fan deixar la pistola. Al costat de Groveport, hi ha un centre de tir on per un preu mòdic, em puc passar mitja hora disparant amb una carabina M4 fabricada per l'empresa Colt, l'arma oficial de les forces armades dels Estats Units, successora del mític M16.

A la nostra empresa vam haver d'esmenar el nostre "Employee Handbook" per fer menció expressa que no es pot entrar amb armes de cap mena (fins aleshores no havia entrat ningú amb armes de foc però sí amb ganivets i no pas precisanament de taula...). 

El segon element en joc, el que constitueix el cirereta del cóctel és la combinació de la facilitat de posseir armes amb la cultura dels opioides, analgèsics i tranquilitzants al país. Hipermedicació i moltes vegades sense consell professional. 

Hi ha una part creixent de la població dels Estats Units que pren de forma recurrent el que podríem anomenar drogues legals. Opioides (analgèsics o medicaments per combatre el dolor) i tranquilitzants (antidepresius - inhibidors de la serotonina-). Una combinació tan explosiva com la de les armes de foc. Trobar aquests tipus de substàncies a les farmàcies de Walgreens, CVS Pharmacy, McKesson o Walmart és tan fàcil com comprar caramels. Es calcula que només el 2017 els opiodes van matar gairebé 48.000 persones al país. Aquesta altra pandèmia va degenarar tant que el mateix Donald Trump va decretar una emergència mèdica el 2017. Com totes les decisions de Trump però, després del decret, no es van assignar fons per a combatre el problema, que a dia d'avui persisteix en tota la seva cruesa.

El consum d'opioides i antidepressius -adequadament combinats amb la ingesta d'alcohol en molts casos- és un dels principals causants de l'absentisme professional a les empreses, provocant pèrdues multimilionàries i creixents. I el suïcidi, en molts casos induïts per la depressió, la novena causa de mort al país. La indústria farmacèutica, totalment privada als Estats Units, és una maquinària molt poderosa i amb una extraordinària capacitat de lobby que omple de medicaments la vida del ciutadà normal. Com escrivia al meu darrer article: els anuncis de medicaments són dels més abundants als canals de televisió nord-americans i l'accessibilitat als medicaments als supermercats, tant amb recepta com sense, molt elevada. 

Si això ho combinem amb un una situació creixent d'empobriment global de la població i de destrucció de la classe mitja (el principal graner de vots de Donald Trump a les anteriors eleccions presidencials)  tenim la tempesta perfecta: armes, medicaments a l'abast de tothom i pobresa planificada.

Estampes dels Estats Units: contradiccions (I)

Pels que hagin viatjat als Estats Units amb certa freqüència, hi ha determinades constatacions que no els semblaran estranyes, com el fet que, a la -encara- primera potència mundial, la xarxa de insfrastructura de transports del país està a anys llum de la que tenim a Europa, però sobre tot, de la que tenen a Àsia, i en particular a la Xina, potser amb l'única excepció dels aeroports.

Efectivament, van ser els primer en tenir grans autopistes, les anomenades "Interestates", lliures de peatge pràcticament totes, amb comptades excepcions, però també els que, en general les tenen en pitjor estat de conservació. A la Xina, no hi ha una autopista que sigui gratuïta, i a Europa, excepció feta d'Alemània i els països escandinaus, tampoc. Hi ha molt a dir de les vies de peatge com a contrapartida a una explotació de concessió privada, però com a mínim, la infrastructura està en perfecte estat. No és avui dia el cas de moltes autopistes dels Estats Units.

Paral·lelament, als USA, el país del planeta Terra amb més cotxes per cada mil habitants, 786 (San Marino, Monaco i Lienchestein en tenen més, però això són mentides estadístiques i no compten), té una de les flotes automobilístiques en pitjor estat de manteniment del món. Alguns elements són claus per a entendre això, el primer i el més important és que als Estats Units no hi ha ITV. Això fa que la quantitat de ferralla que circula per les carreteres és tan gran, que rigui'n-se vostès de Cuba. 

La conseqüència: el gran número de vehicles abandonats als vorals de carreteres, i -sobre tot- autopistes. És molt improbable, en un dia qualsevol, entrar a fer un trajecte per autopista als Estats Units, encara que sigui curt, i no trobar un cotxe avariat que ha estat abandonat, de forma temporal o permanent. De fet, un dels dos principals motius de les absències laborals als Estats Units, l'anomenat "call off", és l'al·legació de problemes amb el vehicle. El segon, les malalties.

Un segon problema relacionat amb la mobilitat és el gran número de vehicles que circulen sense assegurança per les carreteres, sobre tot persones de classes baixes. Les assegurances són cares i hi ha molta gent que de forma conscient decideix prescindir-ne. Un element mitigador però, encara que no serveixi de consol, és que hi ha molt pocs accidents de trànsit. I això també és un desincentivador a l'adquisició d'una assegurança. A diferència del que succeeix a Europa, als Estats Units (tot i la virtual inexistència de radars a les carreteres i autopistes) els límits de velocitat es respecten raonablement. Els nord-americans no només no circulen de pressa, sino que, en termes generals, condueixen molt bé.

Una altra de les constatacions, res que sigui nou, però el que preocupa és l'alarmant tendència exponencial del fenonem, és l'obesitat, i associat amb ell, les malalties que se'n deriven: colesterol, hipertensió, malalties cardiovasculars, i de retruc, l'abús de medicaments de tota mena. A la nostra empresa, acabem de contractar una persona molt jove per al departament de Supply Chain i li hem hagut de comprar una cadira especial perquè no cabia a la cadira normal de la seva antecessora (que no era precisament una sílfide).

Un simple visionat diari d'uns quants canals de televisió (sobre tot a primeres hores del dia i a últimes de la tarda/vespre, quan el consum televisiu és més gran) permet adonar-se amb facilitat que els anuncis estan dominats per tres grans blocs: els de menjar escombreria (malgrat que l'anunci de les calories és obligatori fins i tot als menus dels restaurants), els de medicaments, entre els que predominen els de prescripció per a dietes d'aprimament, -i els antidepressius, però això serà motiu d'una altra entrada- i els de cotxes.

El menjar escombreria és una pandèmia als Estats Units, el país del món amb major consum per capita de fast food i menjar processat, seguit de França, Canadà i el Regne Unit. Vaig escriure fa temps sobre una altra particularitat dels iankis: tenen cuines molt grans on cuinen dos cops l'any: el dia de Thanksgiving i el dia de Nadal. La resta de l'any, escalfen menjar processat o menjar adquirit als restaurants al microones. I això redunda de forma directa en el sobre-pes. Els hàbits alimentaris hi tenen molt a veure, gairebé en són l'única clau. Són grans, grans consumidors de pizza, hamburgueses, donuts i begudes ensucrades amb gas. La meva apreciació és que és un fenòmen que en comptes de reduir-se, va a més. Veure persones obeses o molt obeses als supermercats -no necessàriament gaire grans- desplaçant-se amb els cotxets elèctrics que es posen a la disposició de persones amb mobilitat reduïda, és una constant que segons la meva percepció va en augment.

I en contrast, la profussió de medicaments amb i sense recepta que hi ha al mercat per aprimar-se. Literalment, centernars. Conec alguns casos de persones -a la nostra empresa- que ingereixen menjar escombreria a diari, però que abans de prendre la pizza es prenen dues pastilles del seu medicament per a aprimar.

Estats Units i pandèmia: una visió des del terreny

Deprés de gairebé 10 dies als Estats Units,  observo, com a constatació més significativa, la profunda divisió que mostra societat nord-americana després de les eleccions entre els que consideren que Donald Trump és el legítim guanyador de les presidencials, i els que pensen que és un mentider i un delinqüent. 

El que succeeix a Espanya entre la dreta extrema i el centre i l'esquerra, els odis viscerals i atàvics, són una broma de nens petits comparat amb com les gasten per aquí. Perquè allà dirimeixen part de les seves diferències amb armes de foc. I qui la té més gran prova de fer-ho valer.

Aquests darrers dies he penjat algunes fotos a Instagram sobre aquesta percepció. Efectivament, molts cartells de suport a Trump i Pence de la campanya electoral per part de simpatitzants republicants no tan sols no s'han retirat, sinó que se n'han posat més i en posicions més altes, com ahir deia una partidària de Donald Trump de Georgia, per "evitar que hi arribin els que els volen treure". Hi ha un corrent d'opinió força significatiu que està convençut que en Donald Trump es treurà un conill del barret per anular el resultat de les eleccions i auto-proclamar-se president.

Només com a exemple - després dels fracassos d'Arizona i Pensylvannia- a Georgia s'estan recomptat els vots per tercera vegada. Fins i tot els republicans amb seny n'estan fins al capdemunt. Quan el propi secretari de justícia dels Estats Units, William Barr, amic personal de Donald Trump, admet que no hi ha motius justificats que puguin fer pensar en frau electoral massiu, no cal pensar altra cosa que el president Trump s'està quedant sol. Però també ha demostrat que té la intenció (i les ganes) de resistir fins al final.

I en aquesta solitud, comencen a aflorar les grans contraccions del que ell ha venut com a el llegat del seu mandat. Avui s'han publicat els resultats de les peticions d'atur de la setmana passada. Més de 712.000 persones han solicitat subsidi d'atur, el que situa la xifra oficial d'aturats en 6,1 milions de persones. També avui, les xifres de morts per coronavirus en un sol dia han assolit un nou récord: 2.700 persones mortes. I la cirera del pastís: als Estats Units hi ha avui uns 54 milions de ciutadans que tenen problemes per a assegurar l'alimentació, és a dir, sobre una població total de 330 milions de persones, aproximadament un 16% no té garantia dels 3 àpats. Puc donar fe d'aquesta darrera perquè l'equivalent al Banc d'Aliments de casa nostra als Estats Units, al costat d'on resideixo, porta una activitat frenètica de recepció, càrrega i distribució de menjar. Fa molts anys que viatjo als Estats Units i això, confesso que fins ara no ho havia vist mai.

I finalment, les dades de l'afectació del Coronavirus estan desbordades. Avui, 3 de desembre, repeteixo, un total de 2.700 persones han mort als Estats Units com a conseqüència del Covid-19, la xifra més alta des que va començar la pandèmia. Les últimes xifres són esfereïdores, equivalents a afirmar que cada 30 segons es contagia un ciutadà nord-americà com a conseqüència del Coronaviris.

El pitjor d'aquest panorama és que les coses poden anar, valgui la redundància, a pitjor: a 31 de desembre s'acaba el subsidi especial de desocupació associat a la pandèmia i també s'acaben les moratòries als desnonaments dels que no paguen lloguers o hipoteques. En circumstàncies normals es podria parlar d'una pròrroga, però davant d'una transició tan dura com la que ha començat, no està gens clar què passarà a partir de l'1 de gener de 2021.

La derrota final de Donald Trump

Als Estats Units, hores d’ara ja ningú no té cap dubte que el 20 de gener de 2021 Joe Biden serà proclamat president dels Estats Units. Tan és així que un dels empresaris que va contribuir a a finançar la campanya electoral de Donald Trump li acaba de reclamar que li torni els diners, i no pas pocs (2,5 milions de dòlars) que li va fer com a donació.

Donald Trump segueix sense fer l'anomenada ¨concession¨, el reconeixement de la victòria de Biden, però el to, degut fonamentalment a les successives derrotes judicials en relació al recompte, ha anat canviant. Els darrers dies, entre reclusions a la Casa Blanca i partits de golf els caps de setmana al seu camp de golf privat a Virginia, mostrant el perfil més baix des que va ser escollit president dels Estats Units, ha anat, de facto, permetent que la futura administració Biden tingui accés a la informació d’intel·ligència i altra informació confidencial. De forma més oficiosa que no oficial, la transició ha començat aquesta setmana que avui s’acaba.

La darrera derrota que es va conèixer ahir, és la negació del Tribunal Superior de Pensylvània a acceptar la petició de Trump d'anul·lar part dels vots per correu. Així doncs, malgrat els esforços del seu advocat principal en aquests litigis, Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York, milionari i decadent, el seu pla per guanyar les eleccions als jutjats es pot donar avui per completament fracassat. 

És només aquesta constatació, i no pas el seu reconeixement de la victòria de Biden, la que ha fet que Donald Trump -que en els seus Twitts continua negant la seva derrota una vegada i una altra- admeti en privat que la transició és inevitable. 

De fet, les seus caps de setmana dedicats al golf (metre estic escrivint aquest article ell està jugant a golf amb els seus fills) són la prova més fefaent - com explicaven avui a les notícies de les 8 del matí a la NBC - del reconeixement que no hi ha res a fer.

Aquesta és, al meu entendre, la lectura més contundent de la fortalesa del sistema polític i judicial nord-americà. Malgrat que en un determinat moment Donald Trump es va pensar omnipotent com a president, i que podia fer pràcticament el que volgués (de fet durant bona part del seu mandat així va ser), i malgrat destitucions exprés via Twitter d’alts càrrecs de la seva pròpia Administració tan sols pel fet de per fer comentaris reconeixent la victòria de Biden, la realitat s’ha acabat imposant: hi ha límits molt marcats al poder presidencial.

La transició a la nova presidència ha començat malgrat Donald Trump, i aquesta és, al cap-de-vall, la notícia que demostra, una vegada més, la grandesa de la democràcia nord-americana.

Una història de Nadal a New York

Als Estats Units, com a conseqüència de la concatenació de dues crisis extraordinàries: una pandèmia de  coronavirus que des del març ha costat la vida a més de 261.000 nord-americans (dades actualitzades avui, dia de Thanksgiving), i una pandèmia de trumpisme que ha qüestionat -i està qüestionant- seriosament els límits de la democràcia al país, la immensa majoria de la gent -la bona gent- té la tendència a desconnectar de tanta pressió (com a la resta del món, diria), i cercar històries que facin somriure. 

I això, immediatament després que s'hagi fet públic als Estats Units un estudi en el que es qüestiona l´ús terapèutic de la marihuana (que és una altra gran pandèmia al país i que és legal en una colla d'estats).

Així doncs, el blog d'avui té esperit nadalenc i hi vull explicar una història que s'ha fet viral al país (desconec si ha traspassat fronteres). És la història d'un mussol.

Com cada any per aquestes dates el Rockefeller Center, en ple cor de Manhattan, planta un avet gegant (23 metres d'alçada) procedent del nord de l'estat de New York, concretament, de la població d'Oneonta. L'avet el transporta un gran camió recorrent les 170 milles (274 kilòmetres) que separen aquesta població del centre de Manhattan. L'operació va durar un total de 4 dies.

La sorpresa va ser que una vegada a New York, els operaris que estaven col·locant l'avet, hi van trobar un petit mussol, viu, però desorientat, deshidratat i en males condicions. Un dels operaris va advertir de forma immediata el centre de recuperació d'aus salvatges de Ravensbeard (Ravensbeard Wildlife Center). El mussol va ser immediatament batejat com a Rocky (molt americà). 

Els tècnics del centre d'aus salvatges van considerar que un viatge de tornarda a Oneonta en aquelles condicions suposava un greu perill per la seva vida i se'l van endur al centre per a mirar de recuperar-lo. Un cop allí es van adonar que el mussol no era un mascle sinó una femella, tot i això, el van seguir anomenant Rocky.

Abans d'ahir, una setmana després de la seva descoberta, van tornar la Rocky a la llibertat, ja totalment recuperada.

Una usuària de Facebook va escriure el que segurament és el sentiment de molts americans: "This made me tear up a little, in a good way! Happy life Rocky".

Doncs això, de tant en tant no parlar de política o de pandèmies és un exercici molt saludable.

Volar en temps de pandèmia

No agafava un vol, ni a Europa ni transoceànic des d'exactament el dia 9 de març, quan vaig fugir dels Estats Units abans d'hora en un vol des de Nova York que anava ple d'espanyols que fugien espaordits de la pandèmiade coronavirus (jo entre ells).

Avui, més de 8 mesos després, ho he tornat a fer. Escrit el meu primer bloc des dels Estats Units des de fa un temps tan llarg, que em sembla una eternitat. De fet, no ha estat fàcil aconseguir el permís per a entrar als Estats Units, tot i tenir un visat de negocis (E-2) que fins ara em permetia entrar sense restriccions i sense límit de temps d'estada. Arran del coronavirus, una altra de les excentricitats de Donald Trump va ser una prohibició total d'entrada de persones no nord-americanes, ni tan sols estudiants universitaris. 

Vista la polseguera que aquesta decisió va arrossegar, i després d'una queixa formal del món universitari i de la Unió Europea, el mes de Juliol es va publicar una "presidential proclamation" que permetia relaxar aquesta prohibició si el motiu del viatge era suficientment justificat. No cal dir que els vistats de turisme, els famosos ESTA, no estan permesos encara avui, i ho s'obté permís per a esdeveniemts socials tipus casaments o enterraments. En el meu cas, ha costat 30 dies aconseguir un permís limitat a 30 dies d'estada.

En tot cas, després d'haver-me passat moltes hores de la meva vida volant per aquests móns de Déu, val a dir que la d'avui ha estat una experiència antropològicament molt interessant (per diferent). Arribar a un aeroport de Barcelona completament desert, em xoca com ho va fer el dia 10 de març, quan vaig arribar, en plena corba de pujada de la pandèmia, 3 dies abans del confinament total.

Òbviament pràcticament totes les botigues eren tancades. Sobta però que el meu vol a Amsterdam anava completament ple (segurament per la gran reducció de freqüència), però una vegada aterrats a Schipool, un dels més grans hubs aeris d'Europa, la sensació de desert m'ha tornat a envair. Molt poca gent i també com a Barcelona, molts comerços tancats.

A Schipool, gran hub asiàtic, he vist un número significatiu de xinesos que anaven vestits de cap a peus com si treballessin a l'hospital de Sant Pau. Sense exagerar. El vestit blanc que cobreix tot el cop amb cintes blaves de fixació a les extremitats, mascareta, ulleres protectores i pantalla. Fa posar els pèls de punta, però en desgreuge, val a dir que a la Xina, avui per avui, no hi ha casos de covid.

Els avantages de volar en temps de pandèmia però, són múltiples. No cal ni de bon tros arribar amb tanta antel·lació com quan volar semblava tan normal com anar a comprar al Mercadona. Hi ha molt lloc per aparcar, no hi ha cues a facturació, ni al control de seguretat, ni a l'embarcament. I per acabar-ho de rematar, l'amabilitat de tot els personal dels aeroports, fins i tot de la policia -que ja és dir- és infinitament superior a la que hi havia abans de la pandèmia, i a la que hi haurà si això recupera el pick de normalitat dels darrers anys (que pel bé del Planeta espero que no succeeixi, tot i que no n'estic gens segur).

El vol Amsterdam - Detroit a més a més, anava a un 30% d'un avió Airbus 350-900 nou acabat d'estrenar. I el millor, he creuat la frontera una vegada arribat a Detroit, en 10 minuts des de la sortida de l'avió, batent el més impensable récord de velocitat per passar el "Border control" des que volo als Estats Units (una vegada a Atlanta vaig fer 3 hores i mitja, per a entrar al país).

Desconcert informatiu i vital

Aquesta situació de pandèmia irresolta fins ara (excepció feta de la Xina on semblen ternir-ho tot sota control?? -al menys informatiu-) i sense un final visible, ens està afectant a tots plegats molt més del que segurament ens arribem a pensar.

No hi ha certeses ni informatives ni intuïtives, només una inseguretat personal i col·lectiva totals, moltes esperances dipositades de una col·lecció de presumptes vacunes de les que ni sabem res ni estem preparant per a saber-ne i pel que sembla, sobre les que ens van dosificant la informació per anar fent bullir els mercats de valors del món mundial, ara i adés.

Però sobre tot hi ha un desconcert respecte del que és veritat i del que és presumpte, que m'atreviria a dir que és global i difícil d'entendre i de pair per a la majoria dels éssers humans que voldrien estar mínimanent informats. En resum, els que trien el que és notícia ens tenen desconcertats, corpresos i esmaperduts. Hem perdut referents i això ens desconcerta encara més.

Efectivament, fins fa quatre dies se'ns "venia" que a Itàlia sí que ho havien fet bé, i que totes les errades de previsió de la primera onada (el virus va entrar a Europa per Lombardia, via Wuhan) havien estat corregit a la segona. Parlo de fa molt poc (vegi's hemeroteques). Dels dies en què si volies entrar a Itàlia procedent d'Espanya et miraven gairebé com un proscrit, i havies de ser sotmès a controls de temperatura a cada cantonada. Doncs bé, aquest cap de setmana passat he vist al telenotícies vespre imatges esfereïdores de pacients desplomant-se morts a hospitals del sud d'Itàlia pendents de ser atesos, i cues de cotxes aturats en el seu camí cap a l'hospital de Nàpols amb mascareta d'oxígen per arribar-hi vius...

L'exemple de Madrid és així mateix palmari. També fins fa quatre dies (setembre) els índex de la regió estaven d'entre els pitjors de tot Europa, i del món. Avui, només un mes i mig després, Madrid és una festa, el toc de queda comença a mitja nit, i bars, restaurants, teatres i sales de concerts han romàs oberts durant tota aquesta segona onada, mentre restauradors i actors i productors catalans s'estiren els cabells. Els tests d'antígens -sembla- han accelerat el control dels positius (com també ha fet Eslovènia). És aquesta la solució? Si és veritat, perquè els tests d'antígens no estan implantats a tot el món com a referent del combat de la propagació de la malaltia? Per què cadascú fa la guerra pel seu compte? Misteris que ni en Fernando Simón ni l'Alba Vergés poden resoldre.

La setmana passada, la vacuna de Pfizer (eficàcia 80%, diuen) provoca la pujada borsària més alta a tot el planeta en deu anys, i això que, el seu conseller delegat es ven les accions alhora que s'anuncia la bona nova i al mateix temps s'informa que la vacuna s'ha d'administrar en dues dosis i té una dificultat logística extrema per a arribar a tota la població, car cal maltenir-la a 80 graus sota zero.

Avui, la vacuna de la farmacèutica Moderna anuncia una eficàcia del 94,5% en administració monodosi i les borses de tot el món cauen moderadament. Pregunta: On és la racionalitat? Resposta: enlloc.

L'Àsia semblava que, superada la primera onada, estava lliure de virus i ho estaven gestionant tan i tan bé (a resultes de "l'elevada disciplina" dels asiàtics en contrast amb el "llibertinatge" d'europeus i nord-americans). Avui els contagis al Japó i a Corea del Sud tornen a estar disparats. I de la Xina? Doncs vagin vostès a saber...En una dictadura amb el control ferri de la informació que hi ha allí res no és veritat ni mentida, tot és del color del cristall que mira el partit comunista.

I els Estats Units? Doncs el desconcert és apoteòsic. A la situació insòlita del bloqueig de la transició presidencial, s'hi afegeix una situació de virus desbocada i un descontrol total sobre el que es pot fer i el que no. A Ohio per exemple, estat que conec bé, han suspès les escoles presencials, però el futbol està en plena efervescència, i per a mostra, dos botons: una foto (NYT) de l'estadi de futbol americà de Columbus aquest cap de setmana passat, i una gràfica (també NYT) de l'evolució de la pandèmia a nivell global. I així anem avançant cap a una nova realitat completament desconeguda i sense referents sòlids fins la data.

Ohio, Columbus State Buckeyes Stadium

 

Lotoautònoms

Si no fos que se n'ha fet ressó la premsa generalista, diria que la notícia de la concessió d'ajuts de la Generalitat als autònoms sembla una notícia de "El Mundo Today". Si hagués succeït a Colòmbia o Burkina Fasso, encara ho hagués pogut -mig- entendre. Però que passi a Catalunya, em toca la fibra sensible i de retruc, les parts baixes.

El passat 27 d'octubre ja vam tenir l'ocasió de gaudir de l'exemple de l'extraordinària preparació jurídica i coordinació intedepartamental entre els Departaments d'Interior, Presidència i Treball en relació al teletreball i les "diferents visions" al respecte del Govern de la Generalitat: una veritable olla de grills.

Aquesta setmana es torna a posar de manifest la incommensurable mediocritat, manca de criteri i de sentit comú dels polítics que gestionen els nostres diners i el nostre país. A més a més d'expressar una vegada més que el que tenim no és un govern, sinó una guirigall en el que les lluites intestines pel poder pesen molt més que el criteri de servei públic, que és l'únic que hauria de regir. Ara per ara només hi ha un objectiu, una fita: 14 de febrer de 2021. La voluntat de servei públic, queda, naturalment relegada com una qüestió no secundària, sinó terciària.

A hores d'ara, qualsevol lector mínimament informat sabrà que la concessió d'ajuts als autònoms afectats pel segon confinament, fonamentalment restauració, bars, gimnasos, centres d'estètica i centres culturals ha estat un fiasco total. La crònica d'un fracàs anunciat, perpetrat una vegada més pel Departament de Treball (ERC) amb l'inestimable col·laboració del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública (Junts per Cat).

Tots sabem de les penúries pressupostàries de l'administració catalana (i espanyola) però d'aquí a fer un ridícul espantós, estratosfèric, hi ha, com a mínim, la frontera de la dignitat. Sabem que aquí és impensable un pla d'ajuts a autònoms com a Alemània (on els autònoms en atur forçat per tancament percebran el 75% de les seves despeses de novembre de 2019) o a França on autònoms i petites empreses podran arribar a percebre fins a 10.000 € mensuals depenent de la pèrdua de facturació acreditada.

20 milions d'euros. Aquesta és la xifra que l'administració catalana ha posat a disposició dels gairebé 500.000 autònoms afectats pels tancaments a Catalunya (mentre a Madrid bars i restaurants segueixen oberts fins a les 10 de la nit, i es permeten cerimònies religioses amb reunió de 600 persones però no l'obertura de cinemes, teatres i sales de concerts).

La resta és història. Un portal que s'obre el dilluns per a tramitar les solicituds en línia i que colapsa al cap de poca estona per un allau de connexions (informàtica de fireta). Unes subvencions misèrrimes de 2.000 € adjudicades a partir de l'objectivíssim criteri d'en Jordi Basté de RAC1 (el primer que arriba és el primer que seu) fins a exhaurir la quota de 20 milions (10.000 solicituds). 

De res no val que la Budó aparegui amb cara de pomes agres demanant disculpes o que en Sergi Sabrià culpi l'Estat de la manca de recursos (recurs fàcil i recurrent). Per fer el ridícul d'aquesta manera és millor no fer res, ni tan sols culpar l'Estat. Com a mínim ens estalviem el mal tràngol de l'escarni tots plegats. I de passada evitem donar carnassa a l'extrema dreta dels Ciudadanos, Vox i PP.  

Sento vergonya aliena, com mai no havia sentit amb tanta intensitat dels polítics que ocupen càrrecs a l'administració però que no ens representen. Si fa uns anys, ser Català era motiu d'orgull (malgrat les corruptel·les de la família Pujol i dels Convergents) ara em venen ganes d'amagar-me sota la taula i fer-me fonedís cada vegada que m'assebento d'una nova fita d'aquest govern que no tenim. El pitjor des del retorn de l'autogovern, amb molta diferència. Tant que fins i tot enyoro el govern tripartit de 2006 presidit pel Molt Honorable Montilla.

Diferents vares de mesurar

Quan erem (més) joves, hi havia una frase de Don Quijote de La Mancha que em tenia fascinat, i la utilització de la qual ha perdurat en el temps "Con la iglesia hemos topado, Sancho", fent al·lusió a l'enorme poder que l'Església catòlica tenia com a institució a la segona meitat del Segle XVI i a principis del Segle XVII.

El poder de l'Església es va mantener ben viu al Segle XVIII, va passar alts i baixos al Segle XIX i a començaments del Segle XX, però la victòria de la "Cruzada nacional" de Francisco Franco va retornar-li un protagonisme -i unes prebendes- que van durar fins gairebé finals de segle.

I pel que es veu, aquest protagonisme, o poder a l'ombra, sembla continuar ben present a dia d'avui. Per a mostra, la missa concelebrada pel cardenal Omella a la basílica de la Sagrada Família aquest dissabte passat per a beatificar al màrtir Joan Roig, assassinat per un escamot de la FAI el Setembre de 1936.

Tot el meu respecte pel beat, del que no havia sentit a parlar fins dissabte passat (hi ha haver, malauradament molts innocents brutalment assassinats pels descerebrats de la FAI, i en Joan Roig és un de tants altres), però la cerimònia en qüestió va reunir més de 600 persones a la Sagrada Família. Es van mantenir les distàncies de seguretat, cert (avui mateix ho certificava, a instàncies de les preguntes d'en Xavier Grasset al "Més 324", en Miquel Iceta) però la celebració està completament fora de lloc. Extemporània i injusta. Per no afegir-hi, prescindible.

Si aquesta missa la va autoritzar Sanitat, el Procicat, l'Alba Vergés en persona o l'Esperit Sant, és del tot indiferent en vistes a la magnitud de l'error comés. Un error i un greuge comparatiu impressionant en enfront als centenars, milers de ciudadans l'economia dels quals depèn d'un sou com a empleats o propietaris d'un negoci (generalment petit) relacionat amb la cultura, la restauració, els bars, o els salons d'estètica i bellesa, i que fa molts dies que no poden treballar per donar compliment a un decret de la Generalitat de Catalunya.

Quin poder ocult té encara la institució que un estat laic i una autonomia encara més laica, autoritzin aquest esdeveniment i alhora mantingui bars, restaurants, gimnassos, teatres i cinemes tancats?

On és la coherència? El cardenal Joan Josep Omella es felicitava, cofoi, en un article ahir a La Vanguardia, en el que començava enorgullint-se de la celebració de la missa i continuava afirmant que "l'eucaristia és la font i el camal de tota vida cristiana". 

Home, no seré pas jo qui posi en dubte els dogmes de fe de l'Església catòlica, però sí que, com a ciutadà angoixat per la situació de contagis que encara tenia disparats, afirmo que és incomprensible, innecessari i sobre tot, injusta, una celebració d'aquesta mena d'actes per escarni dels que han hagut de tancar els seus negocis per decret-llei.

Crec que ens mereixem saber com va anar aquesta autorització. Com i quan es va tramitar? Davant quin organisme públic? Qui la va autoritzar? Quan ho va fer?

Són preguntes per les que com a ciutadans i pagadors d'impostos ens mereixem resposta. Coneixent el percal, però, dubto que n'acabem traient l'aigua clara. "La banca sempre guanya", diu una altra frase que també forma part de la nostra cultura popular.

  

Victòria de Joe Biden, al capdevall

Després de la primera alegria de la tarda, la victòria del Barça contra el Betis per 5 a 2, en un partit que es pot acabar qualificant de -raonablement- bo, arriba la segona alegria del dia, de la setmana i segurament del que portem de Segle XXI, la victòria de Joe Biden, o més aviat, perquè d'això es tractava al capdevall, la derrota de Donald Trump.

Perquè al final, d'això es tractava. S'ha repetit per activa i per passiva que a Biden li falta carisma, li falta energia, li falta joventut...trempera en definitiva (malgrat tenir el talent, l'experiència i la capacitat, diguin el que diguin els seus oponents). 

Tots sabem que Biden no pot repetir i que ocuparà la presidència dels Estats Units només un sol mandat. Quan acabi aquesta presidència, el 2025, tindrà 82 anys i per tant no es podrà tornar a presentar. Però qui sap? Una vice-presidenta (la primera a la història del país), afro-americana i que aleshores tindrà 60 anys, pot esdevenir la primera presidenta -dona i negra- dels Estats Units. Els temps estan canviant, i malgrat tots els malgrats, sembla que el Sapiens Sapiens es resisteix a l'extinció, a tornar enrere, al cap i a la fi.

Quines primeres conclusions d'emergència (que hauríem d'haver tret fa dos dies) en podem treure?

• Han estat les eleccions amb la major participació de la història de la democràcia nord-americana: han votat aproximadament 150 milions de persones. Sobre un cens electoral de 245 milions de persones majors de 18 anys, vol dir que ha votat més d'un 61% de la població amb dret a vot, una fita històrica, que evidencia la importància d'aquestes eleccions, i que, efectivament les transforma en un referèndum sobre la gestió de Donald Trum`p.
• Sorprèn malgrat tot, la gran quantitat de vots que ha obtingut Donald Trump. A ulls europeus, un president que ha basat el seu mandat en la no-política, la mentida, l'exageració, l'exabrupte, el twitter i el mal caràcter, ha obtinut fins a aquest moment 70,4 milions de vots, equivalent a un 47,7% del total de vots vàlids emesos.
• És a dir, el país està més dividit i -segurament- més enfrontat que mai. Hi ha més de 70 milions de votants, armats fins les dents, a més a més, que estàn molt emprenyats amb la derrota del seu ídol (més que amb la victòria de Biden), la qual cosa, suposa un risc d'incendi molt important si algú hi tira un misto encès.
• Al final, el vot de les minories, llatins i negres (amb l'excepció de l'anticastrista i antichavista Florida) han acabat decantant la balança a favor de Biden. El sentit comú s'ha acabat imposant. Ha costat, i n'hem tingut dubtes, però al final, el que havia de ser ha estat.
• Costa d'entendre, però, per què un president mentider, excèntric, missògic, racista i poc ortodox, ha aconseguit, després de 4 anys desastrosos, el suport de gairebé el 50% dels votants.
• Trump ha seguit capitalitzant el vot anglosaxó supremacista, el de la classe mitja empobrida formada per treballadors industrials sense estudis superiors que han vist que les seves fàbriques es movien cap a Àsia i Mèxic i que les seves oportunitats de reconversió eren escasses o nul·les.
• Trump ha explotat això molt bé. Afirmo perquè ho conec de primera mà, que durant la pandèmia i post-pandèmia de Covid19 la generositat de l'estat federal (18,1 $ hora per estar-se a casa veient Nexflix i menjant crispetes) ha fet que costés trobar treballadores i treballadors per a les fàbriques (amb un salari mitjà per hora que ronda els 15$). A la nostra fàbrica dels Estats Units, encara avui, tenim línies parades per falta de mà d'obra interessada a treballar.

Caldrà que els demòcrates ho tinguin molt en compte, i que la seva màxima de governar per tothom sigui certa, perquè altrament, pot acabar pasant qualsevol cosa. Recordem, fins al mes de Setembre als Estats Units s'han venut 19 milions d'armes. És com si cada persona de Catalunya se n'hagués comprat 3, perquè ens fem una idea de la magnitud de la potencial bomba sobre la que s'assenta el país després de la victòria demòcrata.

Biden i Harris tenen molta feina (en són conscients),  sobre tot la de recuperar el prestigi internacional dels Estats Units, cosir ferides i recuperar la unitat, i tornar a liderar el món "lliure" en matèria de democràcia (que Trump no ha parat de posar el qüestió en constatar que els vots li anaven girant l'esquena), desfent les desgràcies que Trump ha anat teixint durant els darrers 4 anys.

Icones que el Coronavirus s'ha endut (per sempre)

Durant tota la meva adolescència vaig treballar d'ajudant de cambrer primer i de cambrer més tard, els caps de setmana, estius, setmanes santes, nadals i caps d'any al restaurant Big Rock d'en Carles Camós, primer a la mítica Plaça dels Arbres a Palamós i molt més tard al Mas Cruanyes de la pujada de Masnou, a Platja d'Aro. 

Allí, amb una colla d'amics de tota la vida, que encara conservo -companys de La Salle Palamós primer i el Vedruna més tard-, en Manel, en Pitu, en Vicenç, l'Enric, en Woody, vàrem descobrir i aprendre a estimar els valors de la bona cuina, de la gastronomia en el sentit més ample de la paraula. Vàrem treballar molt però vam aprendre més i vàrem servir clients molt exigents de diverses nacionalitats europees que ens van ensenyar molt, ens van permetre practicar idiomes i ens van regalar generoses propines (eren altres temps). Va ser aleshores que vam iniciar-nos en un món fascinant, anant a dinar i/o sopar a restaurants clàssics del nostre entorn com Els Tinars (Llagostera), La Gamba (Palamos) o El Dorado Petit (Sant Feliu de Guíxols).

Al Big Rock vam descobrir el món de les guies Michelin, les Gourmetour i les Repsol (quan venia un inspector, suposadament d'incògnit, que en Carles Camós detectava a la milla, tothom hi havia de posar els cinc sentits. Deia en Camós, literalment, cridant a cor que vols en entrar a la cuina: "Oido cocina: Service soigné, inspector de la guía Michelin en la mesa 3, muchísimo ojo"). Vam somniar amb els grans xefs francesos, Paul Bocuse -i el seu mític restaurant Bocuse a Collonges-au-mont d'or, a Lyon, al que tinc el privilegi d'haver dinat-, Robuchon, Ducasse, Loiseau (suïcidat el 2003 en conèixer que havia perdut la tercera estrella Michelin) i vam aprendre a gaudir d'una bona taula. Plaer del que encara gaudim ara, 35 anys després.

D'aquella época ens ve el gust per rodar per aquests móns de Déu a la cerca d'experiències gastronòmiques: l'Arzak (Irun), l'Arguiñano (Zarautz), Elcano (Guetaria) , la Napoule (Mandelieu, Côte d'Azur), la Tour d'Argent (Paris), el Bulli (Roses), el Zalacain (Madrid)....I tants i tant d'altres que els anys 90 van esdevenir famosos i van atreure clients del món sencer.

Aquests dies he conegut la trista notícia del tancament definitiu de dues icones de la cuina mundial. 

El primer, el restaurant Orana, a Adelaire, Austràlia, amb una estrella Michelin, i dirigit pel xef Jock Zonfrillo, estava especializat en cuina aborigen (confesso que era una de les metes assignatures pendents i feia temps que era al meu cap com a part d'un recorregut per Austràlia). A la seva pàgina web, hi ha una explicació rasa i curta on Zofrillo explica el perquè del tancament definitiu i que posa la pell de gallina: "Like all my hospo mates around the world, COVID closed our doors. For us, with our leasing ending in a couple of months and the current restrictions meaning we can't break even, our closure has become permanent. As we packed up our little restaurant back in March, with ex-staff coming in to help as a team, we had no idea how long this thing would last for, none of us thought it would mean the end". 

Avui he sabut del tancament per siempre d'una altra icona, el Zalacaín de Madrid (amb una pàgina web encara activa, però que anuncia el tancament temporal per la situació sanitària) que romania tancat des de març de 2020. Va ser el primer restaurant espanyol a tenir 3 estrelles Michelin (1987). Ja mai més no es podrà gaudir del seu carpaccio de gamba blanca o el seu mític steack tartare acompanyat de les patatas souflé.

Si restaurants amb un prestigi com aquests no han pogut resistir la crisi, no vull pensar en què succeirà amb els centenars, milers de bars i restaurants, negocis familiars en la immensa majoria que amb els dos tancaments han vist les seves probabilitats de supervivència molt amenaçades.

L'equilibri entre la preservació de la salut i l'economia té una frontera difícil de discernir i no tinc clar encara quina és la posició deontològicament més correcta, si la de salvar vides directament lluitant per tallar la transmissió del virus, o la de salvar vides preservant el manteniment de l'activitat econòmica. Si el mes de març tenia clar que la solució correcta era la primera, ara, vist en perspectiva, no ho acabo de tenir del tot clar.