Les eleccions basques de 2024

Les eleccions al País Basc d'ahir em deixen unes quantes certeses i també alguns interrogants i moltes incògnites i dubtes en relació als paral·lelismes que es solen fer entre els nacionalismes basc i català, tot i que jo penso que no tenen gaire res a veure, més enllà de les simpaties i el respecte amb els que sempre s'ha mirat el País Basc des de la Catalunya més nacionalista i els -més aviat- receles amb els que des del País Basc s'ha mirat el nacionalisme català en general i el Procés del 2017 en particular.

Les eleccions al País Basc refrendren d'entrada un factor clar: Euskadi vota en clau nacionalista, siguin euskaldun o castellanoparlants, tant li fa, allà es vota en clau nacional basca, i això és un fet incontestable -amb només una excepció, quan les eleccions les va guanyar el PSOE el 1986-.  Des de 1990 el PNB ha guanyat totes les eleccions sense excepció, i d'això en fa 34 anys! Qui pot parlar de veritat de desgast?

Els partits de disciplina purament espanyolista no han fet altra cosa que perdre les eleccions des de la restauració de l'estatut basc. En aquestes eleccions, no ha estat diferent. PSOE, PP i VOX sumen 20 diputats, és a dir, un 26% dels vots. Amb tots els matisos que es vulgui, els nacionalistes bascos, de dretes o d'esquerres, han tornat a guanyar les eleccions. Sumen 54 escons de 75 i això són paraules majors.

Ells van a la seva. Tenen el concert econòmic i el defensen amb poques paraules i molts fets. No hi ha una constant baralla de galls entre PNB i EH BILDU, van cadascú a defensar els seus programes, però sense buscar la destrucció de l'adversari. I molta practicitat.

De les qüestions relacionades amb la independència i ETA no se n'ha parlat pràcticament. De fet en l'única "relliscada" de Pello Otxandiano, el candidat de Bildu (enginyer de telecomunicacions de 40 anys amb un màster a Goteborg, Suècia) es va negar a considerar ETA com a grup terrorista, i aquestes declaracions, segur que han tingut un pes important en capgirar uns resultats en que les enquestes donaven BILDU com a gran guanyador de les eleccions. Després va demanar perdó si havia ferit sensibilitats, però ja era massa tard.

D'ETA se n'ha parlat a Madrid, on alguns (PP i VOX i així els ha anat) han volgut fer resucitar el terrorisme per interessos exclusivament electorals (quin fàstic, Déu meu, jugar així amb els sentiments de tanta gent...quina mena de gent sense ànima pot fer campanya invocant el fantasma d'ETA?).

La qüestió és que si BILDU fa una oposició responsable i constructiva, té molts números per esdevenir el guanyador de les properes eleccions basques i potser ja les europees del juny a Euskadi (si hi hagués circumscripció electoral).

Quantes diferències amb Catalunya on els dos grups independentistes estan més preocupats per la destrucció de l'altre (i del PSOE) que per a tenir i defensar un programa electoral amb cara i ulls i preparar-se per fer una obra de govern a favor de la ciutadania del país. De victimisme no es viu (el "cremem-ho tot és molt retòric i patriòtic, però a la pràctica no serveix per a res) com ho demostra el deteriorament i la decadència a tots nivells en el que ha caigut Catalunya des de fa anys, i jo no sé si sent independentista i prou (és a dir, sense tenir un programa econòmic amb prioritats molt clares) n'hi ha prou per a gestionar el país que tenim.

La inversió xinesa a la Zona Franca

La notícia d'aquest matí de tots els diaris editats a Catalunya (ja des d'ahir) és el desembarcament de l'empresa automobilística xinesa Chery a Europa, en concret a la Zona Franca de Barcelona, a les instal·lacions de l'antiga Nissan Motor Ibérica. Una notícia transcendent de mena, d'aquelles que no cada dia, ni tan sols cada més, surten als diaris.

Aquesta informació, és naturalment, portada de tots els diaris de Barcelona, però de cap portada dels de Madrid. He fet un cop d'ull als principals rotatius editats a la capital d'Espanya, hi ho he pogut constatar, però m'ha estat més fàcil llegir la notícia d'El Nacional (https://www.elnacional.cat/ca/politica/portades-madrid-no-interessa-chery-sino-eta_1200503_102.html). De Catalunya, el que més interessa és el fenòmen pallasil de l'Aliança Catalanya de la senyora Sílvia Orriols (quin especímen! si em permeten) i les aventures i desventures del "terrorista fugado" Puigdemont.

Així van les coses en aquestes terres i aquesta és una veritat com la copa d'un pi. Els èxits econòmics que poden beneficiar Catalunya no interessen gairebé ningú de la capital. Però no hem quedat que també som Espanya, que fem part d'Espanya? Doncs només quan interessa i pel que interessa. L'únic fet remarcable, i positiu, va estar la presència del president del Govern Pedro Sánchez, al costat del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a l'acte de signatura de l'acord entre entre Ebro i Chery.

L'acord, immens en termes econòmics, generarà quan la fàbrica estigui en ple funcionament, uns 1.200 llocs de treball directes (amb prioritat pels antics empleats de Nissan, molts d'ells a l'atur des de 2020, quan la japonesa va tancar les portes) i més de 20.000 indirectes l'any 2029, quan de la nova factoria de Barcelona es preveu que en surtin 150.000 vehicles, i de retruc, permet recuperar la mítica marca EBRO, de la que ens recordem els que ja tenim una certa edat.

Un èxit industrial per a Barcelona i Catalunya. I per l'equip que ho ha fet possible. Tinc l'orgull de poder escriure que una de les persones que l'han fet possible és un gran amic meu, cosa que m'omple de joia, per ell i per nosaltres, i pel futur industrial de Catalunya.

No vull fer política en aquest article, però si he de triar entre un Hard Rock Cafè o un parc temàtic de casinos i de lleure i hostaleria o un hub industrial automobilístic, entendran que des de la meva perspectiva no hi ha color. No hi ha color. Vinc de la indústria, on treballo des de fa més de vint-i-cinc anys i no puc obviar les virtuts de sostenibilitat, llarg termini i valor afegit que aporta la indústria, associada, naturalment, a salaris ben pagats i a un satèl·lits d'indústria auxiliar i de R+D que esdevenen un cercle  virtuós.

Chery serà el primer fabricant de vehicles xinès que desembarca a Europa, en una calculada política d'anticipar-se als aranzels que la UE posarà a la importació de cotxes elèctrics de fora de l'espai europeu. També naturalment, els polítics sempre van tard, són reactius i no proactius.

Després de l'absència a Xina des de finals de 2019 degut al tancament de fronteres que va causar el Covid19, vaig poder-hi tornar el juny passat. Puc afirmar que la transformació del país en només 5 anys en matèria de mobilitat elèctrica ha estat increïble. A Shanghai només es pot circular per les autopistes interurbanes si es té placa verda, és a dir, vehicle híbrid o elèctric, i més del 50% del vehicles que hi circulen ja ho són. Mai havia vist a la ciutat un cel tan blau i tan clar com vaig veure l'any passat. I si fa cinc anys la majoria de vehicles que circulaven per les seves carreteres eren europeus, coreans o japonesos, cinc anys després són xinesos. De cotxes estrangers només queden els de luxe, i no per a gaire temps.

En tot cas, una gran notícia per a Catalunya. Amic Jordi Bellobí, felicitats per aquest gran èxit.

La fi de les roses (i en part, de la il·lusió de Sant Jordi)

La setmana passada vaig veure a TV3, al telenotícies, un reportatge que entrevistava un cultivador de roses, "Flors Pons", empresa familiar ubicada al maresme amb més de 45 anys de tradició de cultiu i venda de flors. És l'últim cultivador de roses de Catalunya. Si fins als anys 80 del Segle XX, dels 7 milions de roses que es venen a Catalunya cada any només una petita part era importada d'Holanda i França (entre un 1% i un 2% del consum total), la proporció s'ha invertit en 40 anys. Enguany, només un 0,7% de les roses que es vendran (unes 50.000) seran catalanes. 

Les altres procedeixen fonamentalment de Colòmbia i Equador, països amb un clima en el que tot l'any és primavera i aquestes flors creixen de forma fàcil i sense restriccions dels productes fitosanitaris que es poden utilitzar, i naturalment, amb un cost de mà d'obra que és impossible d'igualar.

Tornem doncs a les raons que esgrimeixen els pagesos i que fa uns quants mesos van paralitzar mitja Europa amb vagues, bloquejos de carreteres i manifestacions (en la majoria dels casos justificades, tot i que no calia perjudicar -bloquejats a la carretera- als que no fem política) sobre normatives imposades per la Unió Europea en què les exigències a les produccions locals (en matèria, per exemple de pesticides i d'altres productes fitosanitaris) són extraordinàriament dures i en canvi productes marroquins, asiàtics o sud-americans tenen carta blanca per a entrar al mercat europeu sense restriccions ni exigències. 

No sóc pas proteccionista en matèria econonòmica, més aviat sóc de l'escola lliberal, però he d'admetre que comprar i regalar roses que cada any fan menys flaire (no sabia per què, però ara ja ho sé: perquè es passen molt de temps en càmeres frigorìfiques i viatgen en contenidors refrigerats durant més d'un mes des que han estat tallades) i que al cim no deixen cap valor afegit a Catalunya, em fa més aviat poca gràcia. O més ben dit, no me'n fa cap.

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat i economia circular i comprarem 7 milions de roses que procedeixen de l'altra banda de l'Atlàntic i que per ser transportades aquí consumiran una gran quantitat de combustible fòssil mentre els camps del Maresme i del Baix Llobregat romanen cada vegada més erms. És una mica absurd, no els sembla?

Si a això hi afegim la tristor que transmet el cartell institucional de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, que és on la celebració de la veritable Diada Nacional de Catalunya (a mi no m'agrada celebrar derrotes o si volen, no sóc de celebrar victòries borbòniques) és més multitudinària i vistosa, doncs a un li venen ganes de no celebrar gaire res.

Si s'hi fixen, el cartell és com l'alcalde Collboni. De fet, és un fidel reflex de la seva personalitat. Gris, anodí, desposseït de qualsevol personalitat i caràcter. Sense senyeres (Déu vos guard d'expressar qualsevol signe de catalanitat...), sense llibres i pràcticament sense roses. D'on surt tanta intel·ligència i empatia? Qui caram és el cervell que dissenya aquestes mediocritats, per no utilitzar un altre mot que també comença amb la lletra m?

Em queda el consol de pensar que la producció local de llibres sobre tot en Català, però també en Castellà (Catalunya és un referent mundial en l'edició de llibres en els dos idiomes) i la seva venda, serà aquest any, durant la setmana de Sant Jordi, molt alta, o al menys això diuen les previsions.

Jo hi contribuiré. Regalaré llibres en comptes de roses, un per a mi, i un altre pels altres membres de la meva família. 

"Expats": la nova plaga

El cap de setmana passat el vaig passar a Barcelona. Tot i que al Cap i Casal hi vaig pràcticament amb freqüència setmanal, ho faig gairebé sempre per motius estrictament laborals i per tant no solc fer-hi  turisme. De fet, la darrera vegada que hi havia anat per lleure va ser el 27 de desembre de l'any passat, que hi era per motius professionals i vaig aprofitar per quedar-me a veure una obra de teatre amb l'Anna. I aleshores va ser només una tarda-vespre amb la qual cosa poc vam poder veure, més enllà del teatre Coliseum.

Aquesta vegada hi hem passat un dia i mig també per anar a teatre, però hi hem anat amb més temps. A l'article d'avui no vull parlar de teatre però sí que aprofito per a fer un incís respecte del que vam anar a veure perquè es tracta d'un espectacle extraordinari. 

Vam anar al teatre Lliure de Gràcia on es representa "El dia del Watusi" del grandíssim novel·lista, malauradament traspassat molt abans d'hora Francisco Casavella (va morir als 48 anys). Quan vaig llegir la trilogia, escrita entre el 2002 i el 2003 i formada per les novel·les: "Los juegos feroces", "Viento y joyas" y "El idioma imposible", vaig quedar tan enganxat com quan he llegit algunes altres obres mestres de la literatura, com em va passar amb "La plaça del Diamant" de la Mercè Rodoreda o "Cien años de soledad" d'en Gabriel García Márquez. La trilogia em va impactar i agradar tant que l'he llegit dues vegades (i en breu ho tornaré a fer una tercera vegada). 

L'obra (que dura -atenció- més de 4 hores), la porta a escena el director, actor i guionista català Iván Morales, en una adaptació molt fidel a la novel·la, des del 12 d'abril fins al 9 de maig amb totes les entrades exhaurides des de fa setmanes. Si la podeu repescar en alguna programació posterior o a YouTube us recomano que no us la perdeu, i si heu llegit la trilogia, aleshores no us la podeu perdre.

Tornant al fil del que vull explicar avui, vam passejar tranquil·lament pel barri de Gràcia per anar al teatre i em va impressionar la transformació del barri des que jo vivia a Barcelona (a la dècada dels 90) i anava de copes a la plaça del Sol o a la festa major d'estiu. El turisme transforma les ciutats, no hi ha dubte d'això, i no sempre per bé (he llegit fa poc que a Kyoto han tancat el barri de les Geishes al turisme degut a la pressió insoportable pels habitants del barri, per no parlar del fenòmen d'expulsió de residents que hi ha hagut els darrers 10 anys a Venècia, per a posar només dos exemples prou coneguts).

A un barri de Gràcia molt peatonalitzat s'hi barrejaven, dissabte a la tarda, locals (un terç, en un exercici d'estadística "de nas" sense cap mena de rigor), guiris, als que es detectava d'una hora lluny per vestimenta i l'inseparable "google maps" a la mà i les fotografies instagrameres a cada cantonada (un altre terç), i els expats, aquella fauna que se suposa que treballen a la ciutat per empreses no catalanes, que venen, s'instal·len a la ciutat, on s'hi estan de mitja uns 5 anys, amb salaris altíssims, fan pujar els lloguers, provoquen inflació als serveis, no fan el més mínim esforç per a aprendre una mica de Català i ni tan sols Castellà (es relacionen exclusivament en Anglès), i utilitzen tots els serveis que ofereix la ciutat sense pagar ni un euro d'impostos. 

El fenòmen expat a Barcelona està molt ben explicat pel periodista i escriptor Antonio Baños al llibre editat per Viena Edicions "Barcelona no té solució", de març de 2023 i que recomano, és tot un retrat (molt fidel) d'una Barcelona que a mi no m'agrada i a moltíssims barcelonins, tampoc. Baños calcula que a la ciutat hi viuen actualment de forma permanent uns 55.000 expatriats (poca broma) on han transformat la fesomia urbana del Poble Nou i parcialment la de Gràcia. 

De fet al Poble Nou, pràcticament han desaparegut tots els bars "convencionals", els de tota la vida. Ara només hi ha els regentats per xinesos (una altra plaga) i els regentats per guiris que donen serveis a expats en locals on ofereixen "brunchs" i mandangues veganes i ultravitamíniques a preus exorbitants. Passejar per determinades zones del Poble Nou et situa en algun indret híbrid indeterminat a cavall entre Escandinàvia, Holanda i Nova York. No hi ha supermercats "normals" ni perruqueries "normals" ni tan sols botigues "normals" tot està pensat per i per al expats i les seves rendes astronòmiques.

Avui a la feina, en una reunió amb un proveïdor de serveis gironí, tot parlant d'on dinava, m'ha explicat amb resignació que ja només es pot dinar a la riba dreta de l'Onyar, perquè a l'esquerra (Casc Antic), ja no hi queden establiments per als locals, només apartaments turístics ("ara molts dies vaig a dinar a casa", m'ha dit), restaurants per expats -molts relacionats amb el ciclisme (una plaga immensa)-, botigues de bicicletes i accessoris i supermercats per expats. Una senyora gran amiga seva, que viu al barri vell, li explicava fa uns dies que ha tancat la darrera perruqueria "normal" del barri i que ara mateix no sap on anar-se a pentinar-se.

Si això és progrés i qualitat de vida, que algú que hi entengui més que nosaltres, que baixi i ens ho expliqui.

Caminem cap a l'extinció

No paro de comprovar en tot allò que m'envolta, en el meu entorn personal i professional que l'estultícia humana no té límits. En aquesta cursa estúpida i innecessària cap al no res, es veuen fenòmens cada vegada més increïbles, però que paradoxalment cada cop ens prenem amb més normalitat. 

No deixa de ser-ne una causa la manca de pòsit cultural de una gran part de la població, aquella que no llegeix mai, la que només s'alimenta de la immediatesa i de les "fake news" o de les notícies no contrastades ni gens ni mica que volten per internet. En aquest sentit només posaré un parell d'exemples recents de la tonteria que ens envolta.

El primer té a veure amb la Setmana Santa. En una societat occidental completament secularitzada en la que l'església catòlica hi té un paper cada vegada més marginal, sobre tot si ho comparem amb com estàvem fa només 25 anys (tinc un nebot de catorze anys que no sap el parenostre, perquè a l'escola laica on estudia, no li han ensenyat, cosa que d'altra banda trobo completament normal, però no deixa de sobtar a molts de la nostre generació i generacions anteriors), aquesta festivitat, de marcat sentit religiós fa només uns quants anys, ha esdevingut una aturada de vacances entre el final d'hivern i el principi de la primavera, que per a molts -el que poden econòmicament- suposa una setmana sencera de vacances i tot el fervor religiós s'ha transformat en un fenòmen turístic de masses totalment desvinculat de cap mena de sentit espiritual.

Queden processons per tradició i perquè al capdavall el sentit religiós primigeni s'ha transformat en un reclam que atreu moltíssima gent i que acaba generant milers d'euros en ingressos turístics. 

Doncs en aquest context, aquest any per primera vegada he començat a rebre (prometo que no exagero) correus electrònics i whatsApps de felicitació de la Setmana Santa. Ja no n'hi havia prou en felicitar el Nadal, després va ser el Thanksgiving dels nassos, més tard, el Black Friday, i ara, ara, la Setmana Santa.

Fa uns dies em van arribar de proveïdors xinesos i pakistanesos (comprensible perquè aquests per tal de vendre són capaços de lliurar el seu cos al diable), però el dimecres, en vaig rebre dos de proveïdors catalans. I això sí que no. Si ja m'emprenya rebre "felicitacions" de Nadal i Cap d'Any, es poden imaginar la meva estupefacció en rebre aquella escombraria en forma de correu. Un motiu seriós de revisió de la política de proveïdors i qüestionar-ne la continuïtat dels que no reuneixen les condicions mínimes de deontologia i sentit comú. 

I la segona. L'altre dia, de vacances per terres valencianes amb la família, l'Adrià em va fer sentir una part d'un podcast on uns individus (no en vaig arribar a copsar la filiació) entrevisten un fenòmen de les xarxes que es diu Amadeo Llados. Segur que alguns de Vostès n'han sentit parlar. Aquest paio és un xicot de 32 anys, instal·lat a Miami, amb el cos completament tatuat, amb el cabell tenyit de ros platí, amb fundes de dents postisses i blanquejades, que passeja una sudamericana de pits voluminosos (a la que anomena "mi amor") i que presumeix d'haver-se fet milionari en cinc o sis anys.

Doncs aquest perla, que sembla que s'ha fet ric amb les seves classes de fitness on line (no li trec el mèrit per això), abomina públicament dels estudis universitaris, dels que estan grassos i dels que són pobres. Presumeix d'haver deixat les drogues i l'alcohol (després d'haver-s'ho fumat tot, esnifat tot i begut tot), de llevar-se a les 5 del matí cada dia, de fer molt d'esport, de menjar molt sà i de despreciar els que no valoren els diners i el culte al cos. Es vanta de tenir dos Lamborghinis, que ell anomena col·loquialment "Lambos", rellotges de luxe i de guanyar 600.000 dòlars al mes. Un exemple d'estultícia elevada al cub. En un moment donat de l'entrevista (i després vaig ser incapaç de continuar escoltant) va dir que des que va començar a llegir llibres i que això li ha canviat la perspectiva de moltes coses. Un dels seus mestres, continuava, era el gran filòsof GREC (prometo que ho va dir), Marc Aureli. Òbviament, els suposats periodistes que l'entrevistaven tenien tanta feina en eixugar-se les baballes que no van ser capaços de dir-li que Marc Aureli era romà.

Així ens va. I ens queixem dels nostres polítics. No són altra cosa que un reflex del que passa a la nostra societat, cada vegada més nihilista.

Vinicius: "Teatro del bueno"

L'espectacle "Vinicius" durant la roda de premsa un dia abans del partit amistós entre les seleccions d'Espanya i el Brasil "contra el racisme" em va semblar lamentable. Una veritable vergonya.

Les llàgrimes de cocodril que va vessar a la part final de la roda de premsa on suposadament es va "emocionar" en parlar de com l'afecten els insults que li profereixen des d'alguns estadis en els que va a jugar són un escàndol d'hipocresia.

Al tal Vinicius no se'l xiula ni se l'escridassa per ser negre. No. De cap de les maneres. De negres com ell n'hi ha un fotimer a la lliga espanyola, i resulta que no hi ha ningú que es queixi d'insults racistes (al menys com a norma general). No serà que no hi hagi jugadors de pell fosca al Barça per exemple. Sense anar més lluny Lamine Llamal,  Jules Koundé o Alexandre Balde. I no tinc constància, o al menys a mi no em sona que cap dels tres jugadors s'hagin queixat mai d'insults racistes. Normal que no es queixin. Senzillament és que es tracta d'esportistes corrents, bons però corrents.

Si en comptes de ser jugadors de futbol discrets, intel·ligents i humils fossin arrogants, provocadors i xulangues, és raonablement probable  que algun descerebrat els insultés i aprofités la situació per a practicar racisme de grada de futbol.

El senyor Vinicius però, no és escridassat ni insultat per ser negre, ho és per ser idiota (qualificatiu que es podria aplicar de forma força generalitzada a molts personatges mediàtics, malauradament).

I que aquest penques estúpid i provocador tingui la barra de dir que, com a conseqüència dels insults racistes ha pensat deixar el futbol espanyol, és de traca i mocador. 

Un tipus que cobra 20,83 milions d'euros bruts per temporada (uns 10 milions nets), que tingui la barra de plorar per dir, ai las, que ha pensat deixar Espanya, però que s'eixuga la llagrimeta immediatament i continua jugant al Madrid, em provoca autèntica repulsió.

I un punt de fàstic també, per què no reconèixer-ho. He d'admetre que ja estic tip de parlar amb correcció política. Atenció, mai de la vida em farà fàstic ningú pel color de la seva pell (mostra supina d'estultícia) sinó per la seva actitud davant la vida. Em fa molt fàstic un tal José Maria Aznar (aquests dies té un gran imitador, Vladimir Putin, que nega la major de l'atemptat de Moscou i continua en la línia d'investigació de la "banda terrorista ETA", Vostès ja m'entenen), o Santiago Abascal, o la Sílvia Orriols, per a citar tres xenòfobs, ja que parlem de racisme, però tots tres personatges són blancs com el paper de fumar.

Li diria a Vinicius, si em volgués escoltar el consell, que es vagi buscant un altre club, per a plorar i seguir cobrant molts calers, perquè quan s'hagi de fer lloc per a instal·lar a la plantilla del Real Madrid a Mbabé, l'ésser superior no tindrà cap remordiment en fer-lo fora. Sinó, temps al temps. L'Olimpic de Miami sembla que està especialitzat en contractar velles glòries. Com a mínim, prometo investigar-ho.

Quan violar una noia surt barat

Sóc des de fa dies als Estats Units per raons professionals i per tant no segueixo com de costum l'actualitat de les nostres terres, però el divendres em va saltar una notícia del diari Ara al mòbil que em va deixar força glaçat. Després de complir un quart de la pena imposada, el futbolista Dani Alves pot sortir de la presó pagant una fiança d'un milió d'euros.

És del tot legal, segons he llegit, ja que la sentència no és ferma i el condemnat ha complert ja 14 mesos a la presó, però em sembla del tot il·legítim. De fet, no em sembla només il·legítim sinó que ho trobo un escàndol de proporcions majúscules. La mesura cautelar de retirada dels seus passaports brasiler i espanyol estan pensades per a impedir una possible fugida de l'estat però vist com funciona la justícia i la policia no em semblaria gens improbable que Alves provés de fugir de la justícia espanyola.

De fet, té recursos econòmics més que suficients a Mèxic i al Brasil per a poder viure tranquil·lament amagat amb una altra personalitat durant molt de temps o fins i tot la resta de la seva vida, no oblidem que a la seva edat, 40 anys, la seva carrera professional com a futbolista està pràcticament acabada. No seria el primer cas. De fet, en tenim un exemple molt recent, el cas d'un altre miserable, Luís Rubiales, per a qui la fiscalia va dictar ordre d'arrest la setmana passada arrel d'una investigació per a presumptes irregularitats del contracte de la FEF amb Aràbia Saudí per a la celebració de la Supercopa d'Espanya. El senyor Rubiales es troba instal·lat a la República Dominicana des de fa un temps, i segons he llegit en algun mitjà, no se'l veu amb gaires ganes de tornar a Espanya, on seria arrestat immediatament només d'aterrar a Barajas.

Afortunadament, sembla que per a Dani Alves no és tan senzill aconseguir aquest milió d'euros (una cosa inaudita després dels diners que ha arribat a guanyar com a futbolista, el que també demostra que a més a més de violador, és un descerebrat que deu haver gastat a cor que vols), la qual cosa ha impedit que pogués sortir la setmana passada (contra dipòsit de la fiança per aquest import podria haver deixat la presó el mateix divendres). El pare de Neymar  Jr. li va prestar els 150.000 euros que es van lliurar com a compensació a la víctima i que van contribuir a minorar el total de condemna, però aquest segon import, que en principi semblava que també li prestaria, no els ha acabat prestant després del rebombori i les protestes que hi ha hagut al Brasil quan s'ha sabut que Alves podria sortir amb llibertat amb fiança.

Jo tinc clar -com més gran em faig més clar ho veig- que la justícia no és igual per a tothom (que li preguntin sino al Borbó emèrit o a tants d'altes implicats en afers de corrupció com Correa -condemnat el 2017 a 13 anys de presó però amb permís penitenciari des de 2021-, o a Francisco Camps, Costa, Eduardo Zaplana, o Jordi Pujol Ferrussola, entre d'altres), però en casos de violació, el greuge és encara més gran, si hom té la percepció (que potser no es correspon a la realitat penal) que el fet que el condemnat sigui famós i sigui econòmicament solvent (o en disposició d'aconseguir amb els diners de la fiança amb una facilitat que la immensa majoria de mortals no tenen) li dona avantatges respecte a la resta de mortals.

Segueixo sense entendre, malgrat la revisió al codi penal de les condemnes per violació arran de la famosa llei del "només sí és si", per què les violacions a Espanya surten tan barates. Jo nego la major. No em sembla de justícia que malgrat la reforma del codi penal, una agressió sexual es castigui només amb una pena de presó de un a quatre anys.

Una justícia i un codi penal tan laxes fan que el carrer estigui ple de delinqüents reincidents (en particular els responsables de furts i robatoris i també de violadors) i que no sembla que hi hagi un clam ni popular ni entre els governants, per a canviar les lleis. He llegit en algun lloc "res no canvia si res no canvia" i efectivament és així.

La violació, que em sembla personalment un crim d'una barbàrie i uns falta d'humanitat esgarrifoses i injustificables, a Espanya surt terriblement barata, i no només això sinó que, a més a més, si la condemna no és ferma - i ja sabem de la lentitud de la justícia espanyola excepte si es tracta d'independentistes catalans- si hom té diners encara surt a més bon preu, com al mercat de Calaf, ja que després de complir una quarta part de la condemna, només calen calers per a poder sortir de la presó, i ens quedem tan amples.

Com Hamlet va exclamar, hi ha quelcom de podrit, i no és precisament en el Regne de Dinamarca sinó al Sud dels Pirineus.

Sóc més de Salvador Espriu que de Pere Quart

Si per una fortuna de l'atzar o alguna concatenació de circumstàncies astrals algun lector amb menys de, posem, una trentena d'anys, entrés per error en aquest blog i llegís el títol, segurament en tornaria a sortir, esverat, perquè podria arribar a pensar que estic parlant de polítics o de membres d'algun consell d'administració d'una cotitzada a l'IBEX 35. Fins i tot, podria a arribar a pensar que són dos jugadors de futbol del segle passat, perquè vist com està el percal educatiu, dubto que sàpiguen de qui es tracta. 

I veient les misèries dels nostres polítics (és una manera d'escriure, ja que jo no els considero "meus", malgrat que, malauradament contribueixo a pagar-los el salari amb els meus impostos) no puc més que declarar-me fan absolut de Salvador Espriu, aquell grandíssim poeta que va escriure, entre moltes altres obres mestres "Assaig de càntic en el temple" del seu llibre de poemes "El caminant i el mur".

En aquest poema, Espriu, fi observador del poble i de la gent entre els que vivia i bon antropòleg social, començava el seu assaig amb el següent vers: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!".

De gairebé tothom de la nostra edat és coneguda la rèplica a aquest poema que va fer Pere Quart (Joan Oliver) molts anys després en el seu "Assaig de plagi a la taverna", en el que defensa les virtuts de la terra, de Catalunya.

Doncs a l'admirat Pere Quart li diria, si pogués, que els nostres polítics no són ni nets, ni nobles, ni cults, ni rics, ni lliures, i per descomptat, no són ni desvetllats ni feliços.

La pantomima dels Comuns, que han deixat d'aprovar un pressupost per encara no se sap ben bé què, perquè si el seu nivell d'estultícia implica fer caure un govern per una futilitat com el Hard-Rock Cafè, més val que s'ho facin mirar. Posats a ser coherents haurien d'avocar per tirar a terra la majoria de construccions de la costa catalana, començant per Platja d'Aro i Lloret de Mar, seguint per Salou, Cambrils i un nombre incomptable de desgràcies ja fetes, malauradament. No vindrà d'una més, en un terreny que, al cim, és un erm.

L'oportunisme dels Socialistes, que després de les primeres enquestes del CEO (i en devien tenir de prèvies), es freguen les mans sabent-se guanyadors, per esdevenir una sucursal del socialisme de Madrid durant quatre anys (amb l'ajut dels Comuns, i qui sap? potser d'ERC).

La mediocritat d'ERC que més que governar ha donat la sensació (més sensació que no pas realitat, però això és el que la gent percep) que actuava com una gestoria de barriada. De veritat que des de 2021 no han pogut fer res més per a preparar-se contra una sequera que està esdevenint crònica? No s'ha pogut fer res més per a millorar Ensenyament? El fiasco a les presos catalanes tot just apareix aquests dies? I així en un incomptable número de temes. No som independents, però tenim una raonablement gran capacitat de gestió, però és clar, això requereix un cert talent..(ull, que no dic que els altres ho facin millor, per exemple el Madrid de la intel·lectual...-excepció feta dels bascos, que aquests sí que van a la seva i governen de veritat-).

I després hi ha l'escàndol -per a mi, naturalment que tothom pensi com vulgui, només faltaria- de la pallassada permanent del de la República Independent de Casa Meva (ai no! que això té el copyright d'IKEA..). De la república de piruleta de Waterloo. Ahir a Elna, congregant mil persones per a dir obvietats que farien avergonyir una persona que en tingui poca. Si tan valent és (que no) que hagués passat per la presó com van fer molts dels seus i d'Esquerra Republicana. Per què li ha servit tota la papanotxada? Doncs per viure 7 anys de la moma del consell de la república. El pitjor del cas és que continua amb la retòrica grandiloqüent i èpica de la confrontació intel·ligent. Espero poder entendre-ho algun dia.

Em fa gràcia que, i ara torno a Salvador Espriu, anirem unes eleccions el 12 de maig que ens donaran uns resultats molt semblants als que hi ha avui, cinc escons amunt, cinc escons avall.

I veurem si el senyor Puigdemont, que viu Nord enllà, tindrà el coratge de tornar per a ser candidat i fer campanya a aquesta covarda, vella i tan salvatge terra que es diu Catalunya.

Si ara tingués trenta anys, seria jo qui m'aniria Nord enllà.

Ara sí: Donald Trump ensenya el seu costat fosc

Ahir dissabte l'ex-president nord-americà Donald Trump va anar a donar suport al candidat a senador de l'estat d'Ohio pel partit republicà. I ho va fer a Vandalia, Dayton, a uns 150 kilòmetres de Columbus, on jo m'estic aquests dies. La veritat és que em va fer mandra acostar-m'hi i ni tan sols per un pur exercici d'antropologia vaig decidir-me. 

Confesso però que una vegada he sabut el que va dir en el seu discurs, m'hagués agradat ser-hi per intentar entendre una mica més la natura tant del personatge com dels seus votants.

Per resumir a grans trets el tenor de la seva al·locució, va ser un discurs agressiu, amb molts insults, despectiu cap a tothom que no pensi com ell i amenaçador, en el sentit que va venir a dir que si ell no guanyava les eleccions presidencials de novembre, no hi hauria més eleccions als Estats Units.

Ahir dissabte, el monstre va ensenyar com mai abans el seu rostre més vertader.

Dayton és una zona amb forta presència d'indústria automobilística i tot parlant d'economia i de la indústria de l'automoció va dir que si guanyava aplicaria aranzels duaners als cotxes importats (una mesura que l'administració Biden ja està fent amb, per exemple els teixits i els matalassos que procedeixen de diversos països, sobre tot, però no només, de la Xina). I va afegir -tradueixo literalment de l'Anglès- "Si no sóc escollit, hi haurà un bany de sang per a tots, això serà el mínim que succeirà. Hi haurà un bany de sang al país". 

Durant noranta minuts, als afores del aeroport de Dayton, a Vandalia, Donald Trump va fer un discurs farcit d'atacs i retòrica càustica. Va començar lloant les persones condemnades per l'atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, anomenant-los hostatges i "patriotes increïbles" (literal).

Després es va referir al migrats que entren als Estats Units per la frontera del Sud, en un llenguatge vulgar i deshumanitzat. Va dir, naturalment sense cap prova, en el seu més pur estil, que determinats països buidaven les seves presons de gent jove per enviar-los als Estats Units. I va afegir: "jo no sé si vosaltres els anomeneu persones, en alguns casos. En la meva opinió no són persones". I més tard s'hi va tornar a referir titllant-los d'"animals". No som a l'Alemània de 1938. Som als Estats Units de 2024, però es com si la història estigués donant voltes en cercles. No n'aprenem.

Si no fos pels immigrants els Estats Units les fàbriques estarien aturades, els camps sense cultivar i ningú no tindria cura de les persones grans. A la nostra fàbrica a Columbus, per exemple, el 90% dels nostres treballadors són immigrants. Sense ells, la fàbrica no funcionaria. I així en la majoria dels casos que conec.

Per referir-se al president Biden va utilitzar l'adjectiu "estùpid" i en un moment donat va arribar a dir-li: "tonto fill de.....". 

No és que Trump hagi perdut els papers (de fet durant el seu discurs va dir en diverses ocasions que li costava llegir el "teleprompter") és que ahir a Ohio es va despullar de tot diplomàcia i va mostrar el seu veritable jo, una ànima fosca com la del diable.

Un diable concorre a les eleccions presidencials als Estats Units, i el més fotut de tot és que l'any 2020 el van votar 75 milions de nord-americans. 

També Adolf Hitler va guanyar democràticament les eleccions alemanyes de 1933, i així els va anar a tots plegats...no només als alemanys, sinó al món sencer.

La resiliència de Rússia

L'any 2016 jo tenia a casa en acollida una jove britànica que donava classes d'Anglès a Maristes Girona, on van estudiar l'educació primària i la secundària els meus dos fills. La jove, Corinna, d'origens gairebé aristocràtics, té un pare diplomàtic d'alt rang i una mare compositora de música sacra.

Durant l'acollida els pares ens van visitar a casa a Girona i tot prenent el té de les cinc (no és conya) ens van explicar una mica la seva vida. El pare de la Corinna havia estat vice-ambaixador de Gran Bretanya a Moscú fins feia poc (el 2016 estava destinat a l'ambaixada britànica a Belgrad) i ens explicava que a l'ambaixada, a Moscou, hi tenien molts treballadors, més de 150, la majoria russos, d'un perfil en general, més aviat, gris -com la imatge, no gaire estereotipada, la veritat, que hom té dels russos-. Gent que treballava sense fer soroll i sense parlar, grisos funcionaris, en definitiva.

Doncs bé, el dia 17 de març de 2018, quan el president Vladimir Putin va signar el tractat d'adhesió de la República de Crimea a la Federació Rusa, es va produir un esclat de crits i joia entre el personal rus de l'ambaixada britànica a Moscou. El pare de la Corinna amb va dir que no havia vist res igual durant tota la seva estada a Rússia.

Aquesta és, en gran part, una de les causes que permeten que Rússia, un país amb un PNB similar al d'Itàlia, pugui mantenir una economia de guerra contra Ucraïna des de fa ara més de dos anys. 

És cert que les eleccions  a la presidència russa que se celebren fins avui són una farsa de magnitud gegantina (de fet, es permet el vot electrònic sense cap mena de garantia exterior que en permeti la certificació) i els tres altres candidats són titelles a sou de Putin que ni tan sols li fan oposició. L'oposició de veritat és a la presó, a l'exili o directament assassinada, com ens mostra el recent cas d'Alexei Navalni. Després de 24 anys a la presidència, demà Vladimir Putin tornarà a anunciar la seva victòria.

Ni tan sols hi ha la incògnita de saber quanta participació hi haurà a les eleccions perquè el vot no presencial a Rússia pot ser una gran font de frau, per tant queda clar que Putin arrassarà amb un percentatge de participació molt alt, segons alguns analistes del Washington Post entre el 70 i el 85% (no vol fer com en el cas de la Bielorússia de Lukashenko, on vota oficialment el 99% de la població i el 99,5% dels vots són per a la seva candidatura).

Però també és cert que Putin segueix comptant amb el suport de una gran part de la població, sobre tot entre la gent de més edat, la que ha sentit durant anys la humiliació a la que l'antiga "Rússia imperial" ha estat sotmesa. Aquest menysteniment d'Occident és el que ha fet que part de la població russa estigui d'acord amb els postulats del seu president. Quanta gent és una incògnita, però suficient com per a assegurar que malgrat l'estricte control policial i militar que hi ha al país, les possibilitats d'una rebel·lió interna.

A més a més, el que també és evident és que el bloqueig internacional promogut per Occident no ha impedit que Rússia segueixi funcionant amb una certa normalitat. La devaluació del ruble s'ha revertit, la inflació està sota control i la venda de recursos naturals a l'Índia, la Xina i altres països asiàtics ha permès una entrada de divises que continua alimentant la indústria de guerra russa. Les franquícies i negocis abandonats (literalment) per les grans cadenes i indústries occidentals han estat comprades a preu de saldo per empresaris russos i molts d'aquests negocis, amb noms canviats, tornen a funcionar (el cas de McDonalds és el més paradigmàtic, però ni de bon tros l'únic).

El món ja no és monocolor, de fet, cada vegada ho és menys i el suport indirecte de la Xina cap a Rússia (tot i que sense cap entusiasme per part de Xi Jing Pin) permet assegurar que tant la presidència de Putin com la Guerra d'Ucraïna, van per llarg.

 

Una fotografia que contribueix a l'autodestrucció de la monarquia britànica

La reina Isabel d'Anglaterra en un discurs el novembre de l'any 1992, any màgic pels catalans per la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrava els 40 anys de regnat, però qualificava aquell any com a "annus horribilis" en una expressió que va fer fortuna entre els mitjans de comunicació. 

Efectivament, quatre dies abans del discurs, un incendi devastava part del castell de Windsor, la residència reial, el príncep Andrew -que després s'ha vist involucrat en diversos escàndols de tipus sexual, el més important el cas de pederàstia de festes amb menors anomenat "Epstein" del que he parlat en aquest blog en alguna ocasió- es separava de Sarah Ferguson, a la que després alguns paparazzi van enganxar en topless a les platges de Saint Tropez i la princesa Diana de Gales col·laborava a la publicació d'una biografia autoritzada en la que detallava les infidelitats del seu marit, el príncep Carles.

Aquest any 2024 està sent la segona edició de l'"annus horribilis" de la família Windsor. I no parlo només dels problemes de salut del príncep Carles, afectat per un càncer i fora de la vida pública des de fa uns mesos, ni per la reina Camila, que va patir una mena de baixa per "estrès", ni dels problemes encara persistents del príncep Harry i la seva dona Megan Markle amb la premsa britànica i amb la seva família, ni dels problemes de salut de la princesa de Gales, Catherine Middleton, operada de cirugia abdominal sense que se n'hagin revelat els detalls.

El problema de veritat és la credibilitat. I quan això passa, és a dir, quan la credibilitat d'una institució fa aigües de manera tan evident i barroera, el castell de cartes es pot desmuntar en un moment. Només és qüestió de temps.

El dilluns d'aquesta setmana que s'acaba, volava cap a New York i vaig comprar La Vanguardia edició en paper (sobre tot per a fer els sudokus, però de passada, faig una lectura del diari, excepte de la secció de política, que m'avorreix sobiranament). A la secció de societat hi sortia una fotografia de la princesa de Gales posant amb cara de felicitat amb les seves tres criatures. La foto havia estat distribuïda el dia pel abans pel palau de Kensington i per tant era oficial. Naturalment tots els diaris "de dretes" la van publicar (la monarquia és símbol d'"ordre" per la gent més aviat de dretes i símbol de corrupció per la gent més aviat d'esquerres). 

Ben aviat però les xarxes socials van posar de manifest que la foto havia estat manipulada (les mans i la roba dels fills no acabava de quadrar) i per a més inri, la reial senyora apareixia sense l'anell de casada. Com a resultat de tot plegat Associated Press la va retirar de circulació ràpidament.

La col·laboradora del NYT Lindsay Crouse, escrivia en un article d'opinió el mateix dilluns 11 de març on deia: "S'entén que aquesta família -els Windsor- una institució sustentada per milions de dòlars dels contribuents britànics, sempre ha sobreviscut manipulant la confiança pública, però quan es mostra la maquinària de la manipulació, la confiança es debilita. Potser la Catherine realment passa la seva convalescència alterant fotografies familiars amb photoshop, però qui s'ho creu ara? Una monarquia moderna no pot mentir així i sortir il·lesa".

A la societat britànica contemporània, la monarquia ha jugat un rol similar al que el poeta romà Juvenal va definir com "panem et circenses", estratègia per a donar a les masses entreteniment per a desviar l'atenció de la societat dels greus problemes de fons de l'imperi en decadència, accentuada pel caòtic i esperpèntic episodi del Brexit. 

Naturalment, el pa i circ funciona quan el poble, que efectivament sustenta aquest muntatge anacrònic i del tot irracional, no té dubtes sobre la imatge de credibilitat que s'espera de "The Corporation" (com va denominar la família real britànica la periodista Celia Walden). 

Però quan de forma tan maldestra la monarquia britànica comet errada rera errada i la credibilitat fa aigües per tots costats, la paciència dels contribuents es pot acabar molt de pressa.

És el mateix que li pot passar a la monarquia espanyola amb tots els moviments del rei emèrit espanyol, que darrerament és més a Suïssa que als Emirats Àrabs en una preparació del que podria ser la seva tornada definitiva a Espanya. No sigui que al final, de tant estirar la corda, aquesta s'acabi trencant.

Isabel Díaz-Ayuso, aquesta gran intel·lectual

La setmana passada hi va haver una cimera dels membres del partit popular europeu a Bucarest en la que l'actual presidenta de la Unió Europea, l'alemanya Ursula Von der Leyen, va acabar comptant amb el suport dels membres d'aquest partit per a la seva reelecció per un mandat de 5 anys al capdavant del partit. 

Els populars espanyols hi van enviar una nodrida representació, on destacava, amb escreix, la presencia de la mai prou ben ponderada presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso.

La intervenció de la presidenta passarà segurament als anals de la història de l'oratòria, la retòrica i la dialèctica. Si tenen temps i estan d'humor, no es poden perdre aquesta al·legoria de la política. De debò que, si tenen estòmac i capacitat per suportar estoicament la vergonya aliena, el seu visionat és un exercici altament recomanable. 

Una vegada superada la vergonya, les "ocurrències" de la senyora Díaz-Ayuso són tan bones o fins i tot millors que els acudits de l'Eugenio (per cert, si no han vist la pel·lícula, no se la poden perdre, és una obra mestra). Adjunto l'enllaç per a que puguin gaudir dels cinc minuts de glòria de la presidenta. https://www.youtube.com/watch?v=oler6-1D1a4.

Algunes de les seves perles són, a tenor literal (no he tocat ni una coma del que va dir la senyora):

• "Ahí está Occidente, nacimos ahí y se tenga o no se tenga fe, tenemos una raíz judeocristiana, tenemos unas raíces de Grecia, de Roma, del derecho, que no podemos olvidar". El grandíssim Jorge Fernández Díaz, el del arcàngel, no ho hagués dit millor.
• "Por eso no considero que lo que ha pasado en Francia esta semana (es refereix al reconeixement de l'avortament a la constitució francesa, que no només va comptar amb el recolzament de la dreta tradicional sinó que fins i tot l'extrema dreta de la Marine Lepen hi va votar a favor...) sea ningún avance porque creo que nuestra defensa es la de la vida y más en una región, la europea en su conjunto, que se está envejeciendo". 
• Després va parlar de les drogues per a ús recreatiu (literal) a Alemània, per a criticar-les (francament, hi ha algú que sàpiga de què parla la senyora Díaz-Ayuso?).
• I va acabar denunciant la compra de mascaretes del cas "Koldo" utilitzant els "fons de tots els europeus". Naturalment, ni una paraula de les mascaretes en les que va intermediar el seu germà.

Com es poden imaginar, la senyora Díaz-Ayuso no va pronunciar ni una sola paraula amb altre idioma que no fos el Castellà, entre altres coses perquè és l'únic que parla. En els seus quaranta-cinc anys de vida ha tingut moltes altres prioritats que la de l'estudi d'altres idiomes.

Aquesta espasa de l'alta política i la diplomàcia pot ser, atenció, la candidata del Partido Popular a les properes eleccions generals espanyoles, quan el mediocre Alberto Núñez Feijóo, a l'igual que com va passar amb Pablo Casado, sigui defenestrat més aviat que no pas tard.

Trump té grans deixebles a Europa i la senyora Díaz-Ayuso n'és una de les avantatjades.

11 M - Tornem a ser on erem

Demà farà 20 anys de la massacre terrorista més gran de la història d'Espanya i d'Europa. 

Com el dia de setembre de 2011 (onze, per més "inri") en què dos avions van impactar als dos gratacels del World Trade Center de Nova York, l'onze de març de 2004 és una data en la que tothom recorda què estava fent aquell fatídic dia en el que van explotar els trens de rodalies de Madrid. Jo aleshores treballava a Biocentury (avui Bicentury), i tenia una reunió amb l'equip comercial i de marketing que recentment s'havia instal·lat en unes oficines a la Meridiana de Barcelona.

Recordo que quan vaig entrar, la Directora de Marketing em va dir, esveradíssima: "Ha habido un atentado en Madrid y han matado a muchas personas...los hijos de puta de ETA". No oblidaré mai la frase ni el to en el que la va pronunciar. La ràdio i televisió estatal ja havien començat la seva campanya de desinformació.

Els cossos dels 191 morts encara eren calents i la maquinària de propaganda del Partido Popular es va posar en marxa per, amb independència de que fos veritat o no, atribuir l'autoria de l'atemptat a ETA. Tres dies després hi ha via eleccions generals i el PP tenia clar, després del recolzament al suport del govern espanyol als Estats Units en la seva croada contra l'Irak -demostrada de forma pública a la cimera de les Azores un any abans, el 15 de març de 2003- que si l'atemptat no era d'ETA podien perdre unes eleccions que només unes dies abans, les enquestes vaticinaven que guanyarien per golejada.

Quan el paradigma de la mentida i la desinformació, personificada en la figura del aleshores ministre del interior, Ángel Acebes, va començar a informar de l'autoria d'ETA, Arnaldo Otegui es va afanyar a desmentir-la de forma categòrica. Eren 2/4 d'onze del matí del mateix dia de l'atemptat. 

Aquest tipus, l'Acebes, que avui és soci d'un bufet d'advocats a Madrid, és a més a més, conseller d'Iberdrola (el més clar exemple de les clavegueres de les portes giratòries) i el 2021 va cobrar ni més ni menys que 323.000 euros per aquest concepte (aquesta informació està disponible al portal de transparència d'Iberdrola i la poden consultar al següent enllaç: https://www.iberdrola.com/documents/20125/1606413/jga22_IA_InformeRemuneracionesConsejeros2021.pdf).  Un senyor que hauria de ser a la presó, de conseller d'una de les més grans empreses espanyoles, però així funciona l'Espanya del PP.

I mentrestant el director de TVE d'aleshores, Alfredo Urdazi (se'n recorden d'aquell personatge? la veu del seu amo que es va comportar exactament de forma contrària al que s'espera d'un periodista) anava insistint en que havia estat ETA. 

La cosa va ser tan bèstia que el mateix president del govern José María Aznar va trucar als directors dels principals diaris per a explicar que l'atemptat havia estat cosa d'ETA i la diplomàcia espanyola es va mobilitzar aconseguint fins i tot una resolució d'urgència del Consell de Seguretat de l'ONU (1530/2004) del mateix dia 11 de març condemnant l'atemptat d'ETA. 

Cap dels responsables d'aquella gran mentida col·lectiva ha pagat pel que van fer, ni per les mentides que van dir. D'aquest gran escàndol de la vida política espanyola no se n'ha parlat prou, però malauradament així van les coses en aquest estat. Democràcia més que imperfecta.

Avui, des de l'oposició, 20 anys més tard, continuen fent el mateix. La pressió sobre el PSOE arran del cas Koldo (malversació de fons públics durant la pandèmia de Covid per comissions privades en la compra de mascaretes) a partir de desinformació i mentides difoses per X (Twitter) i els mitjans afins (El Mundo, El Español, La Razón, ABC, El Confidencial, OK Diario y Libertad Digital) utilitza la mateixa estratègia de fer anar el ventilador per escampar porqueria sense que la veritat del que va passar els importi un rave (la policia i la fiscalia fa temps que investiguen el cas i Ábalos no ha estat acusat de res, aquesta és l'única informació contrastada a dia d'avui). 

Només cal recordar que el PP és l'únic partit polític condemnat a Espanya de forma fefaent per corrupció política, i que, de l'afer de les mascaretes, el germà de la senyora Díaz-Ayuso, per posar només un contra-exemple, també n'és un gran professional (però si la corrupció la fa el PP, aleshores la barra de medir és una altra).

Però el súmmum de la fatxenderia, la barra i el despropòsit l'exemplifica de forma contundent el Twit oficial del PP del dia 5 de març (contrastat, poden trobar-lo encara al Twitter oficial del PP, tenen tanta galta que ni tan sols han tingut la decència d'esborrar-lo): 

Aquest partit polític, és el principal partit de l'oposició espanyola. I aquest missatge és oficial. Costa de creure, però és així. Es tracta del mateix partit que va encimbellar el senyor Ángel Acebes al consell d'administració d'Iberdrola com a premi per les seves mentides, la desinformació i els serveis prestats a la mare pàtria. Trumpisme en estat pur. Imaginin-se el dia que tornin al poder. 

L'endemà del Superdimarts i el vot dels nord-americans

Estem en un moment cabdal en la cursa per a la presidència dels Estats Units.  No és una qüestió menor. El que passa als Estats Units afecta, i de quina manera, a la resta del món.  

Trump va guanyant Caucus darrera Caucus (les seves victòries d'ahir dimarts han forçat avui mateix la renúncia a la candidata Nikki Halley) i la nominació és ja un fet incontestable, només és qüestió de temps.

Tant, que el progressista New York Times, titula avui al seu editorial "Trump's Conquest of Republican Party matters to Every Americans" (Les conquestes de Trump al partit republicà importen a cada nord-americà). I diu en l'article que l'elecció de Trump com a candidat és una pura formalitat. I afegeix, literalment: "Això és una tragèdia pel Partit Republicà i pel país que pretén servir". Trump s'ha apoderat del partit republicà amb l'acceptació acrítica dels més rellevants membres del partit, segurament com a conseqüència del fervor de deixebles obnubilats que li professen molts dels militants de base, els que es fan sentir, alguns dels quals van protagonitzar (i continuen protagonitzant) actes violents i vandàlics com ara l'intent d'assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021.

Les notícies d'aquestes darreres setmanes sobre la potència mundial són veritablement preocupants. D'una banda hi ha la irreversibilitat de la candidatura de Trump, i d'altra banda es posa en qüestió a diari la capacitat mental de Joe Biden com a president i com a candidat. La premsa i els republicans en qüestionen les facultats i cert és que si bé a Trump se l'ha enxampat amb moltes llacunes de memòria, les de Biden fan feredat i preocupen tothom, no només els demòcrates. 

Com escrivia ahir, la cursa es decidirà entre els dos candidats, a menys que no succeeixi un miracle, i a tot això afectarà i molt la mobilització dels votants. El problema, des del meu punt de vista, és que els votants republicans, més fanatitzats i radicalitats, acudiran de forma massiva a les urnes. Entre els demòcrates, una gran participació és un gran signe d'interrogació, dependrà en bona part de la mobilització dels votants negres i hispans. 

Els perfils dels votants en alguns temes cabdals per a la ciutadania nord-americana marquen aquesta tendència, que es pot veure en aquesta gràfica adjunta d'una enquesta molt recent que pregunta a ciutadans nord-americans sobre immigració, un dels punts més calents de l'actual legislatura.

A la qüestió de sobre qui creu que és més fiable en matèria d'immigració, la balança es decanta clarament cap a Donald Trump (53% versus 41%). Per raça, els blancs sens educació superior (votants amb escassa formació, passió per les armes de foc i nul·la cultura política que es deixen influenciar amb facilitat) consideren que Trump és més fiable en un 67%, mentre que en el cas de les minories, el percentatge és completament oposat. 

La desgràcia, però, és que la militància republicana està molt més motivada i els més fanàtics creuen de forma cega i totalment acrítica que a Trump se li va negar una victòria legítima a les eleccions de 2020. 

Preocupa, i molt, que si els resultats de les eleccions del novembre són molt ajustades (que ja auguro que ho seran) i es decanten a favor dels demòcrates, pot acabar havent-hi un veritable cop d'estat (el que va estar a punt de ser-hi el 2020 serà un joc de nens comparat amb el que pot passar el novembre de 2024).

Superdimarts

Als Estats Units avui és un dels dies que, en circumstàncies "normals" es decidirien de facto els candidats a la presidència del país per part dels dos grans partits. Efectivament, avui es vota a 16 estats de la Unió que pràcticament decidiran quin serà el representant nominat per cadascun del partits per a concórrer a les eleccions a la presidència de país el dimarts dia 5 de novembre de 2024.

Però no hi ha emoció. Les cartes estan tirades. I com escrivia avui la Carme Colomina al diari Ara, per primera vegada en molts anys, molts votants nord-americans, la majoria segurament, aniran a votar sense ganes, amb el nas tapat. Cita Colomina el que escriu la columnista del diari New Yorker Jane Mayer: "Aquestes són les primàries menys atractives i menys interessants que qualsevol de nosaltres pugui recordar". Té tota la raó del món.

Més enllà dels militants i fanàtics, molts dels quals estan registrats per a votar als Caucus dels dos partits, el ciutadà de carrer, el que com vostè i com jo busca fonamentalment coherència en les polítiques (difícil trobar-ho a qualsevol lloc del planeta, avui dia), respecte als drets i principis fonamentals, pau, feina i prosperitat, no té avui cap candidat que els pugui representar. 

Serà la primera vegada que succeeix segurament en tota la història de la democràcia nord-americana. El que serà 47è president dels Estats Units no desperta cap emoció entre els votants de sentit comú (ja ni tan sols escric de "seny" o "d'ordre").

Si, com vaticinen tots els analistes, Trump i Biden són reelegits pels seus respectius partits com a candidats a la presidència, serà la primera vegada que es produeixi una repetició de candidats en dues eleccions presidencials consecutives des de 1956, quan Dwight D. Eisenhower va guanyar les eleccions presidencials per segona vegada consecutiva.

A mi, que sóc seguidor proper de l'actualitat nord-americana, els votants em semblen desconcertats. 

He parlat amb amics nord-americans demòcrates (clarament la que seria la meva opció si jo pogués votar -als USA ho puc fer tot excepte votar perquè no tinc la ciutadania-) que no entenen per què un president que de forma objectiva no està en condicions no només de presentar-se a la reelecció, sinó de seguir exercint el càrrec de forma plena (i amb dignitat) d'aquí a final de mandat el gener de 2025, continua entossudit a presentar-se com a candidat. I el pitjor és que no hi ha cap veu autoritzada a les files demòcrates que gosi desautoritzar-lo. Sí que és cert que Kamala Harris -desapareguda en combat durant gairebé tres anys- ha estat i està molt més activa i més mediàtica des de fa uns mesos, però no sembla, hores d'ara, que tingui cap suport intern suficient com per a fer un "sorpasso" al decrèpit ancià Joe Biden.

També tinc amics que voten republicà, per convicció i per tradició, que assisteixen amb incredulitat i perplexitat màxima a una situació en la que un personatge mentider i populista, acusat de crims molt greus en quatre macro-causes obertes contra ell acabarà amb tota seguretat essent el candidat a la presidència pel partit republicà. Per si no en tenia prou en guanyar els Caucus, el Tribunal Suprem (amb quatre dels nou membres escollits per ell mateix) van votar ahir per unanimitat anular les sentències dels estats de Maine i Colorado que l'impedien ser candidat a la re-elecció en els dos estats invocant l'esmena 14 de la Constitució (la que diu que una persona que hagi induït una rebel.lió contra el govern dels Estats Units és inelegible). 

Trump, amb l'ajuda de jutges -escorats a la dreta i a l'extrema dreta, en una clara semblança al que succeeix a l'Estat Espanyol- acabarà no tenint cap impediment per a ser candidat i la probabilitat que guanyi la nominació és superior, segons els experts, al 90%.

Si Biden guanya la nominació, cosa també més que probable a dia d'avui, hi haurà molts votants demòcrates que es quedaran a casa per no votar-no (però que per coherència tampoc poden votar Trump). Només un miracle -una malaltia greu o la mort de Biden- podria provocar que Kamala Harris acabés essent la candidata (i no seria en absolut una mala opció: dona, molt preparada, jove, amb experiència de govern i de color).

Si tot passa com està previst (tal i com té assimilat la "casta" nord-americana, encara que no sigui del seu màxim agrat) i no hi ha un inesperat gir de guió a darrera hora, tinguin pocs dubtes que, com vinc escrivint des de fa dies, Donald Trump serà el 47è president del Estats Units d'Amèrica, malgrat comptar amb, com a mínim, la meitat de la població del país completament en contra.

Ábalos: el judici paral·lel (molt necessari)

La política ibèrica, sia espanyola o catalana, ha esdevingut un pou de misèries sense fons on l'única estratègia sembla ser el desprestigi, la humiliació i la destrucció de l'adversari polític. Jo dic públicament que si em pogués fer ciutadà andorrà, ho faria sense dubtar. Com a mínim al Principat, la política és tan minsa, que hi ha poca matèria corruptible.

L'afer Ábalos torna a posar de manifest les més baixes passions de l'ésser humà personificades en una manera de fer política que treu les misèries més execrables de determinades persones que tenen l'oportunitat de saltar-se les normes per lucrar-se personalment (encara que això no sigui en perjudici de les arques públiques).

Avui he sentit l'entrevista (en diferit) que en Jordi Basté de Rac1 li va fer ahir a la nit a l'ex-ministre i ara ja ex-socialista Ábalos i em sembla molt qüestionable com un periodista de la seva solvència i categoria el blanquegi de manera tan descarada invocant el principi de la presumpció d'innocència que el PSOE s'ha passat pel folre (i d'això en Basté en va fer el seu "Davantal de les vuit" d'ahir al matí).

Home Basté, no crec que això vagi de presumpció d'innocència.  Això va de principis i de bona gestió de la "Res Publica". Això va de demostrar que cap dels col·laboradors del teu equip, cap de les teves persones de confiança, fa res que et pugui fer enrojolir. Jo personalment estic convençut que en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys, mai va posar la mà a la caixa, però estic fermament segur que va girar la cara cap a un altre cantó quan la seva senyora (la "mare superiora") i la majoria del seus fills, en particular l'hereu, es lucraven sense vergonya a costa de tràfec d'influències i comissions a dreta i esquerra.

Àbalos ha fet saltar la banca del PSOE perquè Sánchez ha fet bandera de la lluita contra la corrupció durant tots els anys del seu mandat. Va acomiadar el ministre Màximo Huerta primer, i després la ministra de sanitat Carmen Montón, i a punt va estar de saltar el famosíssim astronauta Pedro Duque per un afer de la compra d'un xalet que encara ara fa pudor de socarrim.

És evident que l'extrema dreta de Feijóo, Díaz-Ayuso i Abascal van per ell, i per tant, Sánchez havia de posar immediatament un dic de contenció contra un dels seus principals valedors, amics i col·laboradors durant molts anys, en particular, els anys de l'ostracisme de Sánchez en front els barons del partit.

Ábalos però es fa el suec, es nega a abandonar l'escó i segueix defensant davant tots els mitjans de comunicació que el vulguin escoltar (Rac1 entre d'altres) que ell és innocent. Efectivament, la fiscalia no l'acusa i no està investigat en la causa del caradura i delinqüent (ni tan sols presumpte) Koldo García. El procediment va ser irreprotxable (donada la situació excepcional de l'emergència del Covid, és clar), però ell era responsable de controlar aquell poca-vergonya (com en Pujol de controlar els seus fills o la impresentable de la Díaz-Ayuso el seu comissionista-germà o germà-comissionsta, també de mascaretes, però d'això avui, sembla que ningú de la dreta se'n recorda).

Només hi ha dos escenaris possibles (com en el cas Pujol i Díaz-Ayuso -entre molts d'altres- insisteixo): o ho sabia i per tant és culpable d'encobriment d'un col·laborador estret, o no ho sabia i per tant és culpable de no saber què es feia al seu ministeri.

Sigui com sigui, sembla que el cabdell d'aquest afer es va fen més gran i ja sonen els noms de Francina Armengol i Salvador Illa. Que no sigui que a Pedro Sánchez, tot d'una, la sort el comenci a abandonar.

Misèries de l'espècie humana (Facebook)

Llegeixo avui a La Vanguardia (amb "estupor i tremolors", que escriuria la meva admirada escriptora belga Amélie Nothomb, traduïda al Castellà pel també admirat i grandíssim Sergi Pàmies) que un jutge de Barcelona obre el primer procés penal a Europa contra la subcontracta de Meta Espanya (Facebook), una empresa que porta per nom CCC Barcelona Digital Services, amb oficines a la torre Glòries de Barcelona, per "danys" a un "moderador de continguts" o "revisor de continguts" (els eufemismes són, i perdonin-me la vulgaritat, acollonants), degut als (literalment, a la notícia) "greus trastorns mentals que va desenvolupar com a conseqüència del seu treball filtrant atrocitats -sic- a Facebook i Instagram". 

La notícia segueix, informant que és la primera vegada que s'obre un procés per via penal contra una empresa vinculada a Meta a Europa, ja que fins ara, totes les demandes s'havien limitat a l'àmbit laboral.

Com vinc escrivint fa temps al meu blog, el Sapiens Sapiens en general i com a espècie, fa temps que ha perdut el nord, i ho ha fet de manera total. Efectivament, ens hem retrobat amb els animals que ja érem -en general- però amb l'agreujant de la incapacitat de matisar, de discernir, de valorar, de ponderar.

Ara, avui en dia, en format digital i automàtic, les respostes són binàries (sí o no), instantànies (ara mateix) i extremes (blanc o negre). La matisació, el raonament crític, el diàleg, han desaparegut. Com diu un gran amic meu, deu ser que m'estic fent gran a marxes forçades.

No puc entendre que gent que voluntàriament ha decidit treballar (per sous més que correctes, dit sigui de passada) com a "moderadors de continguts" o "revisors de continguts" a una filial de Meta (Facebook, insisteixo) tinguin tantes depressions i tel·leles com per què, segons resa La Vanguardia, entre un 20 i un 25% del seus 2.000 empleats estiguin de baixa.

Com hagués dit el meu pare..."I un be negre amb potes rosses!"... Això no s'ho creu ningú que tingui dos dits de front. Estic molt habituat a tractar amb baixes fictícies per la meva condició de directiu d'empresa industrial des de fa moltíssims anys, i creguin-me, amics lectors, que la picaresca ibèrica no té límits. He vist casos de gent amb 380 dies de baixa que el cap de setmana balla a les discoteques... i amb això està dit gairebé tot.

La cosa bé a col·lació perquè la setmana passada, a Suïssa, en un paratge idíl·lic, vaig conèixer una "bartender" uruguaiana que havia treballat 5 anys per la filial de Meta a Barcelona a la Torre Glòries. La noia, jove i de bon veure, em va explicar que treballava com a "moderadora de continguts" i creguin-me si els dic que no la vaig veure gens ni mica afectada. Va plegar perquè va trobar una feina molt més ben pagada a Suïssa. Punt i final. 

Em va explicar que la feina inicial de moderació inicial de continguts la fan els robots (per alguna cosa ha de servir la maleïda intel·ligència artificial de la que tothom parla i molt pocs saben de què va) i que els "moderadors" intervenen a posteriori, i depenent del contingut del vídeo, posem per cas, d'un individu que es vol suïcidar en directe, ja no l'han de filtrar els treballadors de Meta perquè ja no els arriba, però tot i així, del que els arriba, em deia la noia que amb 20 segons, una persona normal era capaç de determinar si el que vindria era "publicable" o "censurable".

Però que malgrat tot, continuava la jove, molts dels seus companys de feina  arribaven fins al final dels vídeos, pel pur "morbo" i/o plaer de veure com acabaven les històries (un atropellament, un assassinat, una violació, etc...). 

Ella, la Karin, no va tenir mai cap problema ni d'ansietat, ni de depressió, ni de collonades diverses. Senzillament, deixava de visionar al cap de 20 segons  i enviava el vídeo a la secció de "no aptes". Simplement es tracta d'entendre el matís, tenir el sentit comú, raonar amb sentit crític. En cinc anys ningú li va recriminar la seva professionalitat. Ningú no la va qüestionar.

Tenim avui, en general, el nas molt fi, ens creiem amb molts drets i amb molts pocs deures. Deu ser que mirem massa el mòbil i veiem massa els telenotícies. Però això d'agafar depressions i posar demandes a tort i a dret, és propi de societats que han perdut el nord. I així ens va a tots plegats.

Protestar no és terrorisme (com ens hem de veure...)

Mentre la dreta reaccionària -i cada cop menys democràtica, en el sentit de visió més unidimensional (o estàs amb mi o contra mi)-, amparada pels Borbons (aquesta elit no escollida en cap elecció, ni democràtica ni amanyada, que ha demostrat una gran capacitat per defensar el status quo i acceptar la corrupció com a part del seu "modus vivendi") no para de defensar la independència de la justícia i de criticar qualsevol comentari en contra de determinats jutges (atenció, no de l'estament judicial), hem hagut d'assistir avui a un acte insòlit de defensa de la democràcia.

Democràcia en majúscula, és a dir, defensa de la llibertat d'expressió. En un país de la Unió Europea, en ple Segle XXI...

Feia molt de temps que no succeïa quelcom de semblant, i per tant té una transcedència fora de l'habitual. 

Un acte promogut per Òmnium Cultural (segurament ja al punt de mira dels jutges unionistes i esbiaixats tipus Aguirre, García-Castellón, Llarena  o d'altres mòmies similars, com a entitat terrorista o pseudo-terrorista) ha aplegat avui a Barcelona més de dues-centes persones, totes elles públiques i del món de la cultura o del periodisme, per a defensar que "protestar no és terrorisme". On ens hem de veure...Em recorda a mi l'any 1977, amb onze anys, amb enganxines a la carpeta que deien "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia"....Reculem a marxes forçades. És l'herència de Steve Bannon, del Trumpisme, de l'extrema dreta que s'ha apropiat d'una part de la judicatura (no només a Espanya, als Estats Units, també). 

Els jutges d'extrema dreta ja no s'amaguen. Ja no els cal. Tot per la unitat de la mare pàtria. Se saben poderosos. Emparats per una monarquia corrupta i una extrema dreta que ja no té cap vergonya amb mentir descaradament. Fan com Donald Trump en queixar-se de la justícia als Estats Units (perquè el volen jutjar a ell) o a Putin, que ja sense cap mena de vergonya executa els seus enemics sense posar-se ni tan sols vermell, ja sigui l'opositor Navalni o el pilot d'helicòpter Kuzminov, que havia desertat i vivia amb una altra entitat al País Valencià, i que va ser executat pels serveis secrets russos a Alacant, naturalment, amb total impunitat.

Gent de procedència diversa i idees molt diferents, molts dels quals -i això els honora- gens "sospitosos" de ser "indepes", com Carlos Bardem, Andreu Buenafuente o Jordi Évole.

El que s'està qüestionant aquí directament és la llibertat d'expressió. Els que s'omplen la boca de la meravellosa "transición que nos dimos entre todos" han endegat un procés d'involució que només reconeix els drets i els principis d'una part de la població (la que defensa els seus interessos). La consigna és ja, novament, sense cap mena de rubor per part d'ells, criminalitzar els drets fonamentals, i en particular el de la protesta. És tan absurd dir que Tsumani Democràtic és una organització terrorista, o dir que Puigdemont és un terrorista (amb qui els meus lectors saben que no combrego gens) com titllar també de terroristes els que es van manifestar davant la seu del PSOE a Ferran i van cremar un ninot de Pedro Sánchez...On és la ceguesa i la imparcialitat de la justícia?

Que trist és que aquestes alçades de la pel·lícula els fets ens portin cada vegada més a un escenari molt semblant al de l'Espanya de 1936.

La cara i la creu del cas Alves

La sentència coneguda aquesta setmana sobre el més mediàtic cas d'abús sexual que hem viscut els darrers mesos a Catalunya i a Espanya ha deixat un regust agredolç que no ha acabat de deixar satisfet ningú, ni la víctima, ni als defensors de la innocència del futbolista Dani Alves.

El que està clar és que la sentència és d'una claredat inqüestionable i reconfortant: el futbolista -recordem-ho, un personatge mediàtic, ric i poderós, sobre tot si el comparem amb la víctima- ha estat condemnat per violació, i això és, en la meva modesta opinió, un triomf de l'estat de dret, de la deontologia i de la justícia.

Els canvis constants de versió, les mentides i les mitges veritats d'Alves, juntament amb les imatges de les càmeres de seguretat de la discoteca fan que molts, sense haver llegit la sentència, ens pronunciem a favor de la condemna per un acte de violació consumat i provat.

La llei del "només sí és sí" que tanta polseguera i polèmica política va aixecar fa poc temps ara s'ha aplicat amb tot el seu pes. Quatre anys i mig de condemna no és un fet menor (encara que molts critiquin que és massa fluixa). Per molt que l'advocada del futbolista hagi ja anunciat que presentarà recurs i que alguns opinen que Alves sortirà de la presó d'aquí a quatre dies jo penso que això no serà així, i que es passarà una llarga temporada entre reixes (merescudament) a més a més de l'any que ja s'hi ha passat.

D'aquests darrers dies, rellegint tot el que s'ha publicat a premsa i els articles d'opinió, em crida l'atenció el que l'Empar Moliner va publicar el dijous a l'Ara ("Dani Alves, amb xampany, al reservat"), perquè el trobo encertat i brillant, com sempre. Essent objectius, això dels "reservats" de les discoteques i de les anomenades "noies d'imatge" (fins abans d'ahir desconeixia aquest terme) és una mostra de la irracionalitat i del masclisme encara imperant a la nostra societat i no deixa de ser un anacronisme propi de societats poc desenvolupades i gens igualitàries (encara que aquest fenomen es produeix a tot el món mundial...).

Aquests dies, amb amics i companys (i companyes) de feina comentant la sentència del cas, hem estat tots més o menys d'acord en aquella màxima tan nostrada que diu: "si no vols pols, no vagis a l'era". 

És evident que les dues "noies d'imatge" que van pujar al reservat on en Dani Alves i els seus col·legues estaven passant-se de voltes amb l'alcohol i -més que probablement- amb la cocaïna, per ballar i per beure amb ells, ja sabien que no anaven pas a missa de dotze i que part de la seva "feina" consistia en deixar-se petonejar i magrejar una mica a canvi del magre salari que els paga la discoteca, de quatre copes de Moët Chandon i potser un parell de ratlles de coca. 

No em sembla just que se les criminalitzi per una feina com aquesta. Al capdavall la pseudo-prostitució (humiliant) que suposa aquesta pràctica es fa la majoria de les vegades perquè no hi ha gaire alternatives per a moltes noies que veuen en aquesta "feina" una sortida professional per a guanyar-se la vida.

Tinc pocs dubtes que la "noia d'imatge" va entrar voluntàriament al lavabo del reservat amb aquest canalla anomenat Dani Alves. I tinc també pocs dubtes que al començament la noia va prestar el seu consentiment (aquí rau la clau de tot plegat) en alguna pràctica sexual, sigui un tocament, una masturbació o una fel·lació.

Però també tinc pocs (o més aviat cap) dubte que la cosa va pujar de to i que l'Alves, ebri i encocat, i molt probablement violent, va voler anar més enllà del que la noia volia consentir. I com a conseqüència d'això la noia va sortir del lavabo totalment descomposta i plorant, com mostren les càmeres de la discoteca. 

Allò va ser una violació en tota regla, i en aquest sentit, s'ha fet justícia. Ara bé, tan de bo no existissin ni els reservats de les discoteques ni les "noies d'imatge"....Quantes violacions com la que s'acaba de jutjar no hauran estat silenciades....?

La feina dels pagesos

Dedicat al meu cosí germà, ex-pagès

Ahir, El Periódico de Catalunya explicava que els pagesos dediquen un 20% de la seva jornada laboral a omplir paperassa que els reclama la burrocràcia de la Generalitat de Catalunya, una màquina que en moltes ocasions s'autoalimenta i s'autojustifica, sense que tota aquesta tasca administrativa acabi redundant ni en una major seguretat alimentària ni en un benefici pel contribuent. 

Vinc de família de pagesos per part de mare, i puc donar-ne fe de forma absoluta. Un cosí germà meu, que té titulació universitària superior però que després d'uns anys d'exercir a Barcelona com a professor de secundària, ha treballat gairebé tota la seva vida professional de pagès, a les finques de la família, m'ho explicava fa un parell d'anys: registre de consum d'aigua, registre de productes fitosanitaris, registres relacionats amb l'agricultura ecològica, balanços de masses, entrades i sortides,...burrocràcia de difícil comprensió com escrivia abans.

I de fet, el meu cosí, encara jove, que ha dedicat anys, inversió i estudis a millorar la qualitat dels seus cultius i dels productes que porta al mercat, molt preparat per a fer la feina que ha fet durant molts anys, ha pres la decisió, als últims anys de la seva carrera professional, de tornar al món de l'ensenyament.

És una decisió que estic segur que haurà estat molt dura per ell (no n'hem parlat en profunditat encara, però no em costa gens fer-me'n a la idea), però que l'entenc perfectament i que qualsevol persona amb dos dits de seny pot entendre.

A la duresa intrínseca de la vida dels pagesos (la feina del camp no entén ni de caps de setmana ni de vacances pagades ni, per descomptat, de 14 pagues de salari garantit) cal afegir-hi els estralls que el canvi climàtic està provocant (canvis de cicles estacionals, assecament de pous i capes freàtiques, manca de pluja, salinització de sòls, fenòmens meteorològics extrems, augment de les temperatures,...) i per acabar-ho d'adobar, la creixent llosa que suposen les exigències de la burocràcia del Govern de Catalunya.

En un dels cartells de les protestes d'aquests dies -que he vist per internet perquè he estat de viatge als Estats Units- hi deia: "Sense pagesos no hi haurà cervesa". I té raó, però no només això. No hi haurà verdures, ni llegums, ni cereal, ni carn, ni res de res. 

I veient els moviments que, encapçalats per Alemanya i França s'han acabat escampant per tota Europa com taca d'oli, el fenòmen no només és local, sinó que és global (la nostra vida està ja globalitzada en la majoria del que ens envolta) i els pagesos semblen la darrera baula de la cadena, que han de competir contra la competència deslleial de productes agrícoles de tercers països sense ni un mínim de les garanties fitosanitàries que s'exigeixen a la Unió Europea (per exemple la verdura i la fruita que ve del Marroc, sense anar més lluny), contra l'administració (que en comptes d'ajudar-los ha esdevingut un enemic), contra la cadena de distribució (on hauria d'intervenir l'administració i justament és on no ho fa) que permet que els pagesos cobrin sous de misèria mentre els que s'enriqueixen són els intermediaris i les grans cadenes de supermercats (només cal fer un simple exercici de traçabilitat del preu d'un préssec en origen i el cost al supermercat...).

Com més gran em faig més desencantat estic de com funciona aquest planeta en el que ens ha tocat viure.

Només un apunt final: l'única cosa amb la que no estic gens d'acord és amb que em tallin carreteres, ni pagesos, ni processistes ni collonaires. Jo també sóc un treballador. I em toca immensament la moral (m'he contingut, estimats lectors) que em putegin com si jo fos el culpable dels mals dels altres. Que bloquegin Sant Jaume, Moncloa, Zarzuela, i la Rue de la Loi, a Brussel·les, però si us plau, no emprenyeu a qui no toca.

10.000 soldats russos

Si des de Catalunya les patranyes de determinada part de la fiscalia i la justícia espanyoles per a evitar pel civil o pel militar el retorn de Puigdemont a Catalunya ja semblen ridícules, imagina't amiga lectora, amic lector, com sonen aquestes barbaritats des dels Estats Units, on són ara mateix. I ho escriu algú que tots els que em coneixen saben de la meva poca simpatia per Puigdemont.

Però com a consequència dels interessos de la política (no oblidem que d'aquí a quatre dies hi ha eleccions europees), el Parlament europeu ha instat una resolució per tal que la Eurocambra investigui les ingerències russes a la UE, naturalment això inclou la suposada ajuda a Catalunya per part de Rússia durant els dies del Procés. És la vella història de la mentida repetida i remenada un miler de vegades, fins que esdevingui veritat.

He intentat buscar qualsevol notícia relacionada amb aquesta resolució aquí als Estats Units i he estat incapaç de trobar res de res. Ni a la FOX, que calça com VOX o el PP. Aquí preocupen coses seriores: les inundacions a Califòrnia, la possible desqualificació de Trump com a candidat, la crisi migratòria a la frontera amb Mèxic, els incendis a Xile, la tensió política al Mitjà Orient, la capacitat mental de Biden....Això sí, la premsa cavernària madrilenya ha omplert pàgines i pàgines amb la possible vinculació de Puigdemont amb la trama rusa durant el dies del Procés.

Per fer una mica de memòria crec que tots recordarem que segons la investigació de la "trama" alguns empresaris catalans, recordo en aquests moments David Madí, Víctor Terradellas i Xavier Vendrell, entre d'altres, per exemple, van fer mans i mànigues per aconseguir que el Kremlin s'impliqués en el reconeixement de la independència de Catalunya després del referèndum i aportés diners, influència, i 10.000 timbalers del bruc caucàsics armats fins les dents, perquè "a una declaració d'independència sense morts ningú no li fa cas"....En fi. 

De fet, res de nou. Si recordo correctament hi ha dues causes obertes a Espanya en relació a la trama russa del Procés, encapçalades per jutge Javier Aguirre, aquell senyor que afirma que les connexions amb Rússia eren "àmplies". Però la realitat és que la causa està oberta des de fa sis anys i el jutge ha estat incapaç de tirar la causa endavant. De fet, avui l'Antoni Bassas a l'Ara escriu que ja al 2022 el Parlament Europeu va crear una comissió d'investigació "especial" sobre ingerències russes a la Unió Europea, i no va treure cap conclusió més enllà de les distorsions i mentides que va publicar determinada premsa madrilenya (la que va publicar que Trias i Mas tenien comptes a Suïssa i a Andorra i mentides similars).

Es trist veure com les institucions supranacionals Europees, que haurien d'estar preocupades pels temes que veritablement interessen els ciutadans europeus (els problemes del canvi climàtic o els dels agricultors, per exemple), cedeixin als jocs interessant de baixa calanya de politiquets de poca monta com són tots aquests diputats espanyols de dreta i extrema dreta. Una vergonya que aquestes persones cobrin sous quer els paguem entre tots.

El blanqueig de la monarquia espanyola

Llegeixo a la premsa rosa que la monarquia espanyola ha contractat els serveis de la cèlebre fotògrafa de celebritats (la redundància és un recurs estilístic que utilitzo amb coneixement de causa) Annie Leibovitz per a fotografiar la parella real Felip VI i Letizia Reina d'Espanya (com pel que sembla, la famosa fotògrafa nord-americana havia fet prèviament amb la reina Isabel II d'Anglaterra o el seu fill Carles); Leibovitz és considerada la fotògrafa millor pagada del planeta.

Anant una mica més en profunditat a la notícia, pel que sembla, no és pas la família real espanyola la que ha contractat l'artista (pel mòdic preu de 135.000 € la sessió d'un sol dia segons alguns mitjans i 250.000 € segons alguns altres) sinó que ho ha fet el Banc d'Espanya com a homenatge per a commemorar els 10 anys de regnat i els 20 de matrimoni. El Banc d'Espanya, pel que sembla, és una institució a la que li sobren els calés.

Caramba, caramba. 

Jo que no crec en les casualitats, ja és una gran casualitat el fet que aquesta sessió s'hagi contractat justament un mes després de l'escàndol mediàtic que van suposar les revelacions de Jaime del Burgo en relació a la suposada relació amb la reina Letizia quan aquesta ja estava casada amb el Borbó. I que ho hagi fet el Banc d'Espanya, institució entre les institucions, tampoc em sembla cap casualitat.

És una descarada operació de blanqueig de la monarquia (s'estimen, són feliços i es fan fotos junts per part de la fotògrafa més "guai" del panorama artístic actual) que no mostra cap mena de respecte per l'intel·lecte dels seus contribuents, que els paguen el sou i la resta de prevendes de les que gaudeixen mes rere mes. La sessió va tenir lloc ahir 7 de febrer i pel que sembla va mobilitzar una cohort d'estilistes, maquilladors, ajudants de cambra i d'altres secundaris.

El més divertit de tot és que l'Associació de Fotògrafs d'Espanya s'ha queixat formalment que l'encàrrec s'hagués formulat a una persona "estrangera", com si, en el món actual, hi hagués cap necessitat, ni de fotografiar reis, ni de que els fotògrafs siguin súbdits del regne.

La meva petita tesi al respecte és que aquesta sessió fotogràfica passarà sense cap pena ni glòria i només es revaloritzarà i es revitalitzarà sí (i només sí), la reina Letizia -com apunten algunes fonts ben informades- s'acaba separant del Borbó Felip V.

Donald Trump i el Tribunal Suprem dels Estats Units

Ahir dimarts, un Tribunal Federal d'apel·lació va refusar la petició d'immunitat que l'ex-president havia formulat en relació a les acusacions d'haver volgut subvertir el resultat de les eleccions presidencials de l'any 2020. El Tribunal d'apel·lació va dictaminar que haurà de ser jutjat acusat d'haver volgut canviar el resultat de les eleccions presidencials de 2020 al seu favor.

És una molt petita passa, però sense dubte, es tracta de l'única esperança de les democràcies occidentals i de la gent de bé per evitar una altra presidència del sonat de Donald Trump durant quatre anys més.

Que ningú canti victòria, però. Hi havia una audiència prevista per avui dijous, 8 de febrer, al Tribunal Suprem en la que els seus membres havien de debatre i acordar si Donald Trump pot ser aturat com a candidat a la presidència dels Estats Units invocant una provisió de l'esmena 14 de la Constitució dels Estats Units. Aquesta esmena prohibeix la possibilitat de tenir càrrecs polítics a persones que hagin pres part en una insurrecció contra els Estats Units.

Aquesta audiència s'ha retardat fins al 8 de març com a conseqüència del dictamen que s'esperava ahir sobre la petició d'immunitat de l'ex-president.

El debat al Suprem serà interessant perquè es tractarà de temes d'una gran transcendència factual i legal, incloent-hi si el paper de Donald Trump a l'atac al Capitoli el Gener de 2021 compta com un acte d'insurrecció i si aquesta esmena afecta els presidents o només és aplicable a servidors oficials de rang inferior.

Aquesta audiència suposarà la primera vegada que un Tribunal dil·lucidarà sobre fets que tindran un impacte molt gran en el futur polític i fins i tot legal de Donald Trump (que recordem està acusat en quatre grans casos, fins la data; cap d'ells però en cas de condemna, l'impediria de ser nomenat president dels Estats Units si guanyés les eleccions: així de bèstia és el sistema...).

El cas es torna més complexe perquè com més temps passi abans que un Tribunal es pronuncïi, més inapel·lable serà la candidatura de Trump a la nominació republicana. Efectivament, el 8 de febrer el votarà a Nevada (on la victòria de Trump s'espera aclaparadora), el 24 de febrer a South Carolina, on també es preveu que guanyi sense despentinar-se i el 27 de febrer a Michigan, on la seva rival Nikki Haley té alguna possibilitat. 

La decisió del Tribunal serà tècnica i es limitarà a la qüestió estricta de si Trump pot ser aparèixer com a candidat a les primàries del estat de Colorado, on recordem-ho, la secretaria d'estat va determinar que Donald Trump no és un candidat vàlid com a conseqüència de la seva participació als intents de modificar els resultats de les eleccions de 2020. La secretaria d'estat de Maine ha fallat en el mateix sentit que Colorado, mentre que California, un estat històricament pro-demòcrata, ha determinat que sí que és elegible com a candidat....Un entutoll de molta consideració, tot plegat.

Naturalment Trump apel·larà qualsevol decisió judicial que li sigui desfavorable. I no podem oblidar que, al capdavall, si la darrera paraula la té el Tribunal Suprem del Estats Units, els números canten per sí sols: dels 9 membres del Tribunal, 6 han estat escollits per presidents republicans (així van tomar el dret a l'avortament...) i d'aquests 9, 3 han estat escollits per Donald Trump.

El panorama és molt interessant des d'un punt de vista antropològic, però essent realistes, les probabilitats de descavalcar Trump de la carrera presidencial són escasses. I, òbviament, tan de bo m'equivoqui.