Per a tot aquells que provem d'entendre el món que ens envolta i els que, com jo, intentem modestament fer-nos cronistes d'una certa realitat objectiva (si és que la realitat existeix com a veritat col·lectiva), o com a mínim la realitat que publiquen els mitjans de comunicació (que sol ser molt diferent en funció de la ideologia dels que paguen el mitjà), el d'avui ha estat la culminació d'un dia molt interessant antropològicament parlant. Esperpèntic si hom l'hagués seguit exclusivament en lectura atenta de la premsa de dreta i extrema dreta.
Fa uns quants dies que el Madrid dels Àustries està literalment copat per terra (pòsters de la princesa Elionor ocupen de forma massiva tots els fanals del centre de Madrid), sota terra (els geos i les forces de seguretat vigilen el subsol de la capital) i aire (drons de la policia nacional patrullen intensament els cels de la capital per assegurar que no hi ha cap risc), i si Madrid tingués mar (el Manzanares no compta malgrat que alguns patriotes capitalins han intentat donar a aquest riu la importància d'un mar) hi hauria vaixells cuirassat vigilat la costa.
Òbviament, estic escrivint sobre l'acte suprem de l'enèsim intent de blanqueig de la institució monàrquica. La jura de la Constitució espanyola per part de la primogènita al regne d'Espanya en assolir la majoria d'edat. La monarquia, com la religió, tal com explica magistralment l'historiador israelià Yuval Noa Harari, és una invenció humana que en els temps de la intel·ligència artificial i el món hiperconnectat costa cada vegada més de païr.
La cosa és tan kafkiana, que, en un petit exercici d'història-ficció, si avui Felip VI i Letizia Ortiz decidissin tenir un altre fill i aquest fos un varó, passaria de forma automàtica a ser el legítim hereu del tron del Regne d'Espanya. Histèric, oi? Doncs no, real com la monarquia mateixa. Elionor seria automàticament desposseïda de la seva condició d'hereva de la corona d'Espanya.
Però com que la probabilitat estadística que un rei Borbó de 55 anys i una reina consort plebea de 51 anys tinguin una altra criatura és entre remota i nul·la, avui s'ha entronitzat la que serà de totes totes, excepte si un referèndum ho impedeix (si es fes l'opció de la República en sortiria clarament vencedora i per això no es convocarà mai), la futura reina d' Espanya.
La cosa, com gairebé tot en política, va per barriades. Han faltat 56 diputats a la cerimònia de jura (un 15% del Parlament), que no és un fet menor i del qual la casa reial hauria de prendre nota, però dubto que ho faci. Qui dia passa, any empeny.
L'acte, però, ha tingut la benedicció papal des de Felipe González fins a José María Aznar, als que s'ha vist xerrant com si fossin companys del joc del mus. I a més a més, en una escenificació digna de la millor tradició de la monarquia britànica, la realització televisiva ha contribuït encara més a exaltar l'acte. La princesa anava vestida d'un blanc immaculat (significant exactament això, l'absència de màcula, de pecat, de culpa), que tenia la pretensió exaltar-ne la joventut i la bellesa. Si llegeixen la crònica de la Mariàngels Alcázar a La Vanguardia sobre l'exaltació de la institució i no se'ls indigesta el sopar, els pago un cafè a tots.
Els hagiògrafs de l'Espanya imperial han tingut diverses ereccions durant la cerimònia (entre els que incloc la Mariàngels Alcázar de La Vanguardia). Per exemple, resa José F. Peláez a l'adalid de la premsa d'extrema dreta espanyola (ABC), en un article titular "Doscientos treinta y ocho segundos" (els 3 minuts i 96 segons que els representants del poble -"xist"- han aplaudit a la princesa: "El aplauso ocultó por un instante el sonido de nuestra decadencia. Duró doscientos treinta y ocho segundos, pero resultó suficiente, para volver a ser, de modo provisional, un país serio. La nación educada, respetuosa y decente que un día fuimos".
Costa trobar les paraules després d'una manifestació llepaculs i afectada tan poc objectiva com aquesta. A la mateixa s'hi volca tota la ràbia, incomprensió i frustració de la constatació que malgrat prosopopeies, pleonasmes i impostura, la realitat és que si avui es fes un referèndum sobre la forma de govern d'Espanya (no tenen pebrots de convocar-lo), un 41% votaria a favor de la República i només un 35% a favor de la Monarquia (avui ho publiquen els mitjans escrits). Com que hi ha enemics, pensa l'extrema dreta, millor mantenir la militància exaltada (la mateixa que després reuneix 100.000 persones contra l'amnistia a Madrid i crida "Puigdemont a prisión"). Tot està connectat. A Madrid capital, el tot i les parts es confonen. Ayuso, libertad.
Si volen la informació completa sobre la valoració de la monarquia, la poden trobar en un interessant article que publica avui el diari Ara (https://www.ara.cat/politica/catalans-votaria-republica-referendum-monarquia_1_1040721.html).
El que l'opinador de l'ABC obvia és que la decadència la protagonitza una certa idea d'Espanya que fa olor no ja d'arnes, sinó directament de formol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada