Anys trepidants

Volia titular aquesta darrera entrada de l'any "Balanç d'un any trepidant", però tiro de l'hemeroteca del meu blog i veig que al 2017, la meva penúltima entrada (la darrera va ser per a anunciar que deixava d'escriure temporalment, durant el 2018, com així va ser) es va titular exactament igual.

Em repeteixo? Em faig gran? Home, segurament hi ha una mica d'ambdues coses, però el que més em sorprèn en rellegir l'article és que 2017 va ser un any efectivament molt trepidant, a Catalunya, Espanya i al món. També 2019 ha estat un any trepidant en tots els àmbits a tot arreu. És fascinant constatar com la globalització imprimeix a les nostres vides un sentit de vertigen que fa que vivim moltes coses, molt de pressa, i segurament de manera molt més superficial que fa uns anys.

Vivim enganxats al maleït telèfon mòbil i els canvis en tots els àmbits es succeeixen amb una cel·leritat que és difícil d'assimilar, de païr, de controlar. 

Aviat els nostres fills no sabran què era una llibreria, ni els diaris de paper, ni els vinils, ni moltes de les professions que encara avui dia estem exercint (els CAP Japonesos ja fan els primers diagnostics amb robots); com escrivia ahir, la indústria de l'automoció està a les portes d'una revolució de dimensió encara inponderable (ningú no conduirà d'aquí a 50 anys), la televisió és un aparell que els menors de 20 anys no encenen ni per casualitat, el format convencional de televisió no existirà d'aquí a 30 anys. YouTube i Netflix acabaran no només amb la tele sinó probablement també amb el cinema de projecció a les sales cinematogràfiques ("Els irlandesos" del Martin Scorsesse no s'ha arribat a estrenar als cinemes....).

La primera dècada del Segle XXI ens ha portat una acceleració de tot plegat. El canvi climàtic que semblava que podia començar a revertir-se (acords de París), sembla avui dia desbocat amb un trasvalsament del clima a nivell planetari. Les imatges que ens arriben dels Pols, d'Austràlia, de Somàlia, són la més ferma constació que el negacionisme no porta enlloc i que queda molt poc per a que la situació assoleixi un punt de no retorn.

Amb només 20 anys de nou Segle, la democràcia està en franca regressió a nivell planetari, i fenòmens impensables als 80 del Segle passat, com Donald Trump, Xi Jing Pin, Putin, Erdogan, Orban, Salvini, Boris Johnson, VOX,...han passat a formar part indestriable del nostre dia a dia, de les nostres vides. El pseudo-totalitarisme neoliberal està amenaçant de forma molt seriosa totes les conquestes socials i polítiques de dues o tres generacions.

I a tot això, per acabar-ho de rematar, el "low cost" s'ha imposat a les nostres vides. Ens em empobrit col·lectivament, en una gran maniobra de molt pocs que ha provocat una destrucció significativa de la classe mitja (això explica en part els èxits polítics d'impresentables com Trump). El mil·leurisme és avui un fenomen majoritari i no pas aïllat com ho era al darrer quart del Segle XX. 

Les sèries estan arrasant i ens empobreixen intel·lectualment d'una forma escandalosa. Hem deixat de llegir i de seguir així, aviat deixarem de pensar. Les teles i les ràdios que van permetre una certa normalització de llengues minoritàries i amenaçades com el Català deixaran de ser un vehicle que els nostres fills i nets puguin utilitzar per a preservar la llengua. Només sobreviuran les grans com l'Anglès, el Castellà, el Xinès, l'Àrab, el Rus i poques més. Si al continent africà van desaparèixer 50 llengues en 50 anys, des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a finals del Segle XX, no vull ni pensar com pot acabar el Segle XXI en aquest àmbit.

I malgrat tot, malgrat tot, continuo essent optimista. Penso que el futur segueix estant a les nostres mans i hi ha fets i senyals que em fan pensar que no hem de tirar la tovallola.

Bon Any 2020 a tothom!!!

Parole, parole, parole

Quan arriben aquestes dates sembla que sigui gairebé una obligació fer balanç de tot plegat. Els Sàpiens Sàpiens ens belluguem, ens comparem, ens estimem i ens odïem en base a les estadístiques que tipifiquen les nostres vides, les alimenten i les condicionen. 

Per Cap d'any hem de fer balanç de tot el que hem assolit i en tot allò en què hem fracassat. El que hem deixat enrere, els millors i els pitjors moments. Els que han nascut, els que han mort. Les guerres, els desastres naturals i no naturals. Les millors fotos, els millors llibres, les millors sèries, les millors pel·lícules, el millor esportista, la millor actriu, els noms més posats als nadons, els polítics més corruptes (aquí hauríem de dedicar un any sencer de blogs),....

Des de fa uns anys ençà una altra categoria s'ha posat de moda: la de les paraules més repetides, en una mena d'emulació del que és un "trending topic" però de caràcter anual i centrat en les paraules que més s'han fet servir i que per tant, esdevenen un reflex del "momentum" que viu la nostra societat.

Ahir alguns mitjans es feien ressó de les paraules que mês s'han repetit, tant en Castellà com en Català. El rànking és en molts casos previsible:

Castellà:

1. Emergencia Climática

2. Exhumación

3. Tra-tra

4. Succionador

5. Bloqueo

Català:

1. Sentència

2. Succionador

3. Tsunami (entenc que Democràtic, tot i que l'article no ho diu)

4. Emergència Climàtica

5. Aldarull.

Em falta temps per a esbrinar el que es diu a Anglosaxònia, però probablement: Trump, Brexit, Global warming, ocuparien les tres primeres posicions.

Tot molt previsible,....excepte....per succionador (de clítoris, òbviament). Aquesta, per mi és la gran revolució. Per fi, el veritable alliberament de la dona. Deixeu-vos de feminazis, de feministes radicals i d'òsties en vinagre. El que triomfa (adoneu-vos de la major modernor/obertura de mires dels Catalans versus la resta d'Espanyols, el succionador ocupa a Catalunya una notòria segona posició) és l'hedonisme. Prou de fracassos, desenganys i frustracions per manca de professionalitat dels mascles (en franca decadència en molts àmbits, especialment en el del sexe (i probablement també en el de l'amor)). 

El "Satisfyier pro 2.0 next generation" distribuït per una empresa de Badalona, ha estat el gran esclat dels darrers dotze mesos. Deixeu-vos de conyes, de Processos i de Brèxits. Mai un consolador havia tingut un èxit tan espatarrant (estocs esgotats durant setmanes senceres). Quina dona pot renunciar a un orgasme garantit (sense referèndum ni necessitat d'autodeterminació) per 25€ si s'adquireix de segona mà o per 49,95€ si és nou de trinca?

El futur de l'automòbil

Hi va haver un moment a finals del Segle XX on tenir places de pàrking, sobre tot a les grans ciutats era allò que en Català ferm podr íem anomenar "tenir un roc a la faixa", és a dir tenir una font permanent d'ingressos recurrents que permetien a l'afortunat propietari gairebé despreocupar-se del seu futur (si el número de places era suficient).

Han hagut de passar molt pocs anys perquè el paradigma s'hagi gairebé enfonsat -o estigui a les portes d'enfonsar-se-. 

El dia de Nadal els diaris de paper (un altre quasi-anacronisme) apareixen en un exemplar "vàlid" durant dos dies, el 25 i el 26, per tal que les redaccions puguin al menys fer dos dies seguits de descans. Vaig comprar-ne uns quants perquè encara conservo la tradició de guardar en paper els diaris d'algunes dates marcades, i un canvi de dècada és un d'elles. 

Em va cridar l'atenció a "La Vanguardia" un editorial que parlava dels reptes de la indústria de l'automoció ("La gran revolución del automóvil" portava per títol un dels editorials del diari), i en citava alguns, des d'una perspectiva industrial i tecnològica (sobre tot des de la posició d'Espanya de ser un dels principals fabricants de cotxes d'Europa -el segon- i del món -el setè-). Tots ells certs, sobre tot el gran canvi en el combustible que ha de propulsar els cotxes del futur a curt i mig termini. Sembla una evidència que el motor d'explossió propulsat per combustibles fòssils té els dies comptats, però avui dia encara no està clar quin serà el model que s'imposarà. El que està clan és que si el cotxe ha de ser massivament elèctric no hi ha parc de generació d'energia que ho aguanti, ni ara ni en els propers 50 anys. Una alternativa és el motor d'hidrogen. L'article ni el cita.

Però el que em sembla mas sorprenent és que un diari del prestigi d'aquest no pari esment i ni tan sols citi el canvi de paradigma en els usos del vehicle. Una obvietat que un diari com "La Vanguardia" senzillament ignora.

A Hong-Kong, a Beiging, a New York, el problema és un altre: ningú, i dic ningú en sentit gairebé literal, ja no compra cotxes: no els poden mantenir i el que és més important, no els necessiten. Les xarxes d'Uber, Lift, Cabify, el "car-sharing", l'accessibilitat dels cotxes de lloguer, fan que a les grans ciutats (incloses Barcelona i Madrid) els joves entre 20 i 40 anys ja no compren cotxes. 

Han substituït (com en molts altres àmbits de consum) el "pay to own" al "pay per use", que francament, és molt més intel·ligent. Als Estats Units es pot llogar un cotxe per hores, si cal. Per què haver de tenir pàrking, pagar IBI, manteniments, canvis d'oli, de pneumàtics i d'altres foteses per a una utilització, que com a molt, és d'un dia a la setmana (si hi arriba)? No té cap sentit econòmic....

Una consequència pràctica, que avui dia és encara a les baceroles: els concessionaris de cotxes estan en vies d'extinció (sí, així de radical: la reconversió ja ha començat). Tesla, al capdavant de totes les tendències del sector, ha començat a tancar concessionàris físics (excepte en cuitats on fa de "show room") i passa a tenir només concessionaris virtuals a la xarxa (molt més eficient i barat). Però no només això. La demanda de cotxes caurà en picat en els propers 25 anys i el sector haurà d'experimentar una reconversió tan dura com la que va patir la siderúrgia en el seu dia, o molt més recentment la banca. 

Els dies de l'automoció com a gran generador de llocs de treball estan molt a prop d'acabar-se. Si no, temps al temps. 

Justícia i independentisme (II)

En línia amb el que ahir escrivia en relació a com l'administració de Justícia Espanyola ha esdevingut el principal bastió de defensa de la unitat d'Espanya, hi ha un episodi interessant que ho reflexa de forma més que manifesta. Racomano la lectura d'un article al diari francès "Libération"que es titula: "Crise de nerfs espagnole à Strasbourg" que cita l'Empar Moliner en el seu article diari a l'"Ara" de divendres passat.

L'article del "Libération" descriu amb detall com el dijous 19 de desembre, cap a les dotze del migdia, el president del Parlament Europeu, l'italià David Sassoli, després d'una tensa espera reprèn el plenari per a llegir el resum del dictamen del Tribunal de Justícia de Luxemburg en relació a la immunitat dels Europarlamentaris electes espanyols des del mateix moment que han estat escollits, sense que per adquirir aquest dret hagin de passar per Madrid i jurar el càrrec. Sassoli acaba demanant a Espanya a "conformar-se" amb la resolució.

Tota la feina feta pels euròcrates espanyols durant els darrers temps se'n va en orris de cop i volta. Segons el periodista del "Libération" Jean Quatremer que signa l'article, la presidenta del grup socialista al Parlament Europeu, l'espanyola Iratxe García, exigeix de trobar-se en privat amb el president del Parlament en una sala de l'hemicicle de Strasbourg en presència d'una colla d'euròcrates. Malgrat els esforços de García, Sassoli no cedeix i quan ella veu no hi ha res a fer, "perd le contrôle de ses nerfs et se met à hurler: "Tu ne peux pas faire ça à l'Espagne, tu te rends compte de ce que tu vas faire?"". Amb ràbia, llença tots els dossiers que portava al terra.

La qüestió aquí és que aquest revés per a la Justícia espanyola és considerada per alguns com un ultratge a la nació espanyola ("no pots pas fer-li això a Espanya, t'adones del que estas a punt de fer?", com si es tractés d'una decidió personal del President, o com si ella pogués Fer alguna cosa per a revertir la sentència....), quan en realitat la sentència té molt més a veure amb la vertadera essència de la construcció europea, que faro de ben segur que els Estats se la mirin amb lupa.

Ningú no pot predir què passarà amb Junqueras, però el que sembla clar és que Ponsatí, Comín i Puigdemont acabaràn acreditats com a Eurodiputats. L'anècdota, que també cita el periodista Quatremer al mateix article és que l'administració del Parlament Europeu, la mateixa que pressionada per Madrit (concepte) va negar als dos Eurodiputats una acreditació provisional quan van ser escolias al juny, va decidir el 20 de desembre otorgar-los una autorització provisional d'un sol dia mentre s'estudia l'apel·lació de la sentència. Però entre nervios, càmeres, pressió mediàtica i desconcert generalitzat, se'ls acaba atorgant per error una acreditació d'un any...un altre gol per l'escaire.....

I mentrestant, fiscals i jutges espanyols s'estiren els cabells i pensen a tota velocitat com evitar l'excarceració de Junqueras. I així anem....

Justícia i Independentisme (I)

Els que em coneixen i els lectors habituals d'quest blogg saben sobradament de les meves diferències pel que fa al corrent oficial de l'anomenat "Procés" i del meu total desacord amb com s'ha portat tot plegat i de com s'ha enganyat (volgudament o per incapacitat) a moltes persones honrades que es van creure fil per randa el discurs de les estructures d'estat i els suposats suports internacionals.

Aquests mateixos lector saben també (o poden intuir) la meva més profunda animadversió pel personatge que porta per nom Joaquím Torra, 131è President de la Generalitat de Catalunya des de maig de 2018, nomenat a dit per Carles Puigdemont, 130è President de la  Generalitat, nomenat a dit per Artur Mas i els cadells de la CUP. Senzillament, com el Borbó, no han estat escollits pel poble, i francament, trobo que estàn molt lluny de representar-lo, especialment Joaquím Torra. A mi de ben segur, que estic molt lluny de ser de cap bloc, tampoc de l'anomentat "constitucionalista", no em representa ni gens ni mica. Les seves intervencions públiques em provoquen la majoria de les vegades vergonya, i com a català em sento ofès pel seu sectarisme i manca de sentit comme.

Dit això, no puc estar més en desacord amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que el 19 de desembre (data de trista memòria per a la justícia espanyola) que condemna el President de la Generalitat de Catalunya a un any i mig d'inhabilitació i una multa de 90.000 € a instàncies d'una denúncia de la JEC, per haver.....penjat un llaç groc a la façana de la seu de la Generalitat de Catalunya. 

La cosa és tan kafkiana que si no fós veritat, faria fins i tot riure.  Si se li explica això a un ciutadà d'algun país una mica més civilitatzat que el nostre, li resultaria difícil d'entendre, i a qualsevol de nosaltres, molt difícil d'explicar. Costa molt de creure aleshores en la independència de la justícia, al menys quan es tracta de tot allò que posi en perill l'Espanya eterna i la seva sacrosanta unitat.

De fet, hi ha una dada objectiva que molta gent no sap però que parla per sí mateixa. Dels 131 Presidents que ha tingut la Generalitat de Catalunya en tota la seva història, només dos -Pasqual Maragall i José Montilla- no han tingut causes obertes amb la justícia espanyola. Curiós, oi?

La sobreactuació de la justícia espanyola en aquest àmbit es torna a posar de manifest aquests dies quan s'ha passat en menys de tres mesos a aplicar la llei antiterrorista a quatre descerebrats dels CDR acusats de no sé quantes barbaritats, a deixar-los en llibertat sota fiança. Pur foc d'encenalls que convenia a la fiscalia (ja saben, aquella institució que "afina" les causes) per posar aigua al foc en els moments posteriors a la sentència del "Procés". Tot plegat una vergonya que hauria de fer reflexionar a la immensa majoria de demòcrates que configuren la societat espanyola.

Però n'hi ha quatre que només destil·len odi. Són els del PP i Ciudadanos que, sabent que fins que una sentència no és ferma no se'n pot demandar l'execució, han demanat que s'inhabiliti a Torra amb efectes immediats. No només són grans demòcrates sinó també grans coneixedors dels mecanismes de la justícia que ells tan defensen.

El dilema de l'independentisme (II)

Escrivia fa uns dies que en tot aquest "entotoll" de l'anomenant Procés hi ha un molt de passions desfermades i un poc de sentit comú. Com que fa anys que escric aquest blog, ningú que m'hagi llegit em podrà qüestionar la coherència de tot el que he anat escrivint i publicant des de 2011. 

És evident que hi ha alguns paradigmes que són el que són, malgrat que molts vulguin negar la major:

• El binomi amor-odi Catalunya-Espanya fa molt de temps que s'arrossega, i que com escrivia l'Ortega i Gasset: "la relación con Cataluña sólo se puede conllevar". És allò del "venceréis pero no convenceréis" del Millán Astray, ara novament de moda gràcies a la darrera pel·lícula de l'Alejandro Amenábar.
• L'Estat espanyol, entès com a estructura fonamental, té el monopoli de la violència i de la justícia, aquesta és una realitat incontestable que hi ha un sector important de l'independentisme que sembla encara, malgrat tot, no haver comprès.
• La idea de judicialitzar el procés Català ha estat simplement una mala idea: "mala peça al teler", i això, qualsevol persona amb dos dits de front ho veu més que clar i ho entén a la primera, vist el que s'ha vist a priori i a posteriori de l'1 d'octubre.
• L'independentisme ha mesurat malament les seves forces i ha jugat amb la bona fe de milers de Catalans que es van creure que les estructures d'estat estaven creades. Un dels enganys més contundents dels darrers quaranta anys. Es digui el que es digui, i segurament més d'un i més de dos m'excomunicaran, la política de "peix al cove" i fets consumats d'en Jordi Pujol han fet més per Catalunya que tot el "processisme" dels darrers quatre anys.
• La justícia espanyola és parcial i esbiaixada en molts casos (fruit d'una cultura corporativista que no deixa de ser una de les herències més intocades del franquisme). Quan es tracta de posar en qüestió la "sacrosanta unidad de la patria española", la cosa esdevé manifestament i indissimuladament palmària. No s'esforcen ni en dissimular. Que hi hagi individus com el jutge Llarena que no siguin a la presó per prevaricació (o com a mínim inhabilitats a perpetuïtat per a l'exercici de la seva feina), n'és una mostra palmària.

I amb tot això cal conviure i cal, malgrat tots els malgrats, tirar endavant. Perquè és evident que hi ha un enorme desencaix i una enorme frustració tant d'una part com de l'altra, però cal invocar al realisme i -sí, afirmo amb contundència- al pragmatisme.

Sembla que el congrés de ERC ha avalat la tesi del pragmatisme, i també sembla que, amb l'as a la màniga de la gran cagada del jutge Marchena i dels seu judici polititzat (Europa Dixit), les coses estan millor que mai per a fer un exercici de realitat i acceptar una negociació possibilitista (jo en diria realista) que permeti recuperar part de les inversions no executades als darrers anys i part de les reivindicacions històriques pendents que -en definitiva- redunden en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes.

Aquesta posició d'ERC, tindrà amb tota seguretat, un cost polític que els -abans moderats i ara radicals- de Junts per Catalunya voldran monopolitzar en unes eleccions autonòmiques catalanes que hauran d'arribar més d'hora que no pas tard.

Però m'atreviria a dir que l'aposta de realisme d'ERC és l´única viable avui en dia (tot i els crits d'unilateralisme que cal anunciar, per evitar que les bases més radicals acabin fent un boicot). I pel que sembla a resultes dels resultats del Congrés, ho ha entès la directiva d'ERC i la militància. Ni Espanya ni Catalunya es pot permetre una repetició electoral (que és el que VOX voldria), i tot i així, vista la remor de sabres que córre per l'Espanya més castissa, serà un miracle si la coalicció d'esquerres PSOE-Podemos acaba fructificant.

Els límits de "Tsumani Democràtic"

Hi ha poques coses en què  els Catalans siguem capaços de posar-nos d'acord. 

Som un poble en que discutim apassionadament, com si fóssim Italians o Grecs, respecte a un munt de principis bàsics: som més Catalans que Espanyols, o a l'inrevés? Cal ser pactista (política clàssica de peix al cove), o per contra cal trencar-ho tot per a renéixer més forts? Som més de llevar-nos d'hora o de treballar fins tard? Són de Catalunya Ràdio o de RAC1? Som més de restaurant o de sopar a casa?  Som de pagar escrupulosament tots els impostos o de demanar factures sense IVA? Som de sanitat pública o sanitat privada? Plans de pensions o Seguretat Social? Hi ha escoles de pensament perfectament antitètiques respecte d'aquests i molts d'altres temes.

En el cas del Barça, són sobradament conegudes les ja ancestrals discrepàncies entre Laportistes (escola Johan Cruyff) o Bartomeuistes, i és ben cert que les receptes per a governar el club, definir les plantilles, les inversions, el dèficit, la política de fitxatges, la política respecte de la Masia i el planter, la grada jove, la posició política del club, fins i tot les fílies i les fòbies pel que fa a si el Txingurri Valverde és l'entrenador que requereix el Barça o no. 

De forma anàloga, trobem els Dembelistes acèrrims i els seus detractors més punyents, que poden arribar a discutir de la seva joventut, disciplina vital i alimentària o fins i tot de com encarar els seus entrenaments per evitar que es "trenqui" cada dos per tres. El joc de l'Arturo Vidal ens té així mateix perfectament dividits.

Per no parlar del que va estar el culebrot de l'estiu passat: Neymar Júnior sí o no. I aquí, una vegada més i havia una divisió gairebé plena entre detractors i partidaris, la tempesta perfecta. 

Però hi ha una cosa, potser l´única, en la que molts Catalans i tots, tots els barcelonistes, socis i simpatitzants estem plenament d'acord: els partits del Barça. 

Encara que l'equip no trobi el Nord, encara que estigui al capdamunt de la lliga més de pur desencert dels rivals que no pas  per encerts propis, encara que el joc de l'equip no només no agradi, sinó que fins i tot avorreixi sobiranament, mostrant sobre el terreny un joc erràtic, sense rumb, sense esperit i sense continuïtat, .... hi ha una cosa, repeteixo que ens uneix a tots els barcelonistes: no ens agrada perdre'ns ni un partit. En el meu cas, quan sóc de viatge professional als Estats Units, els veig en diferit o per poc que pugui en directe, al pub irlandès de Columbus, a Easton Town.

I en aquest sentit no sé ben bé (de fet no ho sap gairebé ningú, pel que sembla) quines són les pretensions de "Tsumani Democràtic", més enllà de la petició d'entrar a l'estadi pancartes que diguin #SpainSitAndTalk “ a les grades i al terreny de joc. Però pel que sembla, aquesta petició no serà concedida perquè el reglament de la FEF i la FIFA ho prohibeixen i el Barça no es vol arriscar a un altre episodi de multes com el que va patir amb la FIFA a conseqüència de l'exhibició d'estelades.

Queda clar però que estan jugant amb foc si al final tot plegat acaba amb una protesta que impedeixi disputar el partit. Si això succeeix, "Tsumani Democratic" s'arrisca a perdre el favor de molts dels seus simpatitzants....perquè desenganyem-nos, una cosa és tallar l'AP-7 i deixar l'economia del país mig paralitzada durant 48 hores i l'altre, molt més seriosa, és deixar una munió de Catalans sense veure un partit del Barça, i més especialment un Barça-Madrid, on es juga quelcom més que un simple partit de futbol.

I tot això, tot això, no acabo de tenir clar que els simpàtics cadells demòcrates dels "Tsumani Democràtic" ho hagin tingut gaire en compte.

Dret a decidir a Guinea Equatorial

Avui s'estrena al festival internacional de cinema de Valladolid (Seminci) una pel·lícula documental dirigida pel periodista Marc Serena (Manresa, 1983) que porta per títol "El escritor de un país sin librerías" i que retrata la vida a la Guinea Equatorial d'avui dia, un dels països més tancats de l'Àfrica, una dictadura dirigida amb mà de ferro per Teodoro Obiang Nguema, país pel qual és gairebé impossible obtenir un visat d'entrada.

Guinea Equatorial viu des de la independència d'Espanya l'any 1968 sota la fèrria dictadura del clan Nguema i actualment, un nebot del primer president de la República, Teodoro Obiang, presideix el país des de fa molts anys.

Però el que m'ha cridat l'atenció d'aquesta notícia no és tant el documental (que també) com un fet que està molt relacionat amb el que està passant a Espanya en relació al "Procés Català". M'explico.

El dret a decidir, a l'Espanya ultra democràtica i ultra constitucional de 2019 sembla gairebé un anatema.  No es pot mencionar perquè, diuen alguns, conculca la constitució "que ens vam donar entre tots" el 1978. L'argument és senzill i falaç alhora: cap territori de l'Estat no pot decidir per sí sol el seu futur perquè forma part indisociable de la pàtria comuna, en conseqüència, cal que tots els espanyols s'expressin en relació a una part del territori. En definitiva, nega el tracte d'igual a igual a un territori històric, reconegut com a nacionalitat, al seu article 2, però alhora inseparable, ja que diu literalment: "Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas".

Però, ai las, resulta que en el cas de Guinea Equatorial, que a efectes territorials era una província espanyola des de 1959, el més dèspota, cruel i sanguinari dictador que hagi tingut Espanya probablement des de la unificació dels regnes de Castella i Aragó, jueu de cap a peus, improbable pare de la seva filla, home amb un sol testicle, antimasó, anticomunista i anticatalà fins a la medula, va ser el que el 1963 va permetre la votació d'un referèndum d'autonomia (on va guanyar el sí per ampla majoria de les quasi cent mil persones amb dret a vot) i  que cinc anys després, el 1968, va autoritzar un segon referèndum popular (11 d'agost de 1968) en un explícit reconeixement d'Espanya del "dret a decidir" de Guinea Equatorial.

Un 64% dels votants van votar a favor de la independència. El dia 9 d'octubre de 1968 el Butlletí Oficial de l'Estat de la dictadura franquista més bèstia que ha tingut Espanya, publicava el següent Decret (2.467/1968) -atenció, que la lectura del paràgraf que ve a continuació pot provocar urticària, al·lergies de tota mena i fins i tot hiperventilació i diarrees intermitents:

........................................................................

"DISPONGO: 

Artículo primero.-Se reconocen los resultados electorales proclamados por la Comisión Electoral de Guinea con fecha dos de octubre del corriente año, y en su virtud se tiene al excelentísimo señor don Francisco Macias Nguema como Presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial. 

Artículo segundo.- Se declara independiente el territorio de Guinea Ecuatorial, a partir de las doce horas del día doce de octubre del corriente año (acotació meva, 1968), en cuyo momento tendrá lugar la ceremonia de entrega de poderes al Presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial.

Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a nueve de octubre de mil novecientos sesenta y ocho, 

FRANCISCO FRANCO 

El Vicepresidente del Gobierno. 

LUIS CARRERO BLANCO".

No em digueu que, com a mínim, això no és mereixedor d'una serena i desapassionada reflexió.

El meravellós d'aquesta vida és que, si es vol, no es deixa d'aprendre coses cada dia, sobre tot la constatació del que avui resulta d'un negre impenetrable, demà pot ser blanc nuclear.

El dilema de l'independentisme (I)

Diumenge passat vaig tenir el plaer de compartir taula i conversa amb companys de tota la vida (la majoria vam cursar junts l'ensenyament general bàsic) a la barraca de l'amic Joan Gómez a S'Alguer, un privilegi d'aquells d'abans, dels que et fan donar gràcies a Déu per a poder gaudir d'una meravella paisatgística, d'una companyia i d'un menjar (excepcional dinar preparat per l'amic Ramon Guzmán, un crack de la cuina) dels que ja no hi ha oportunitat de disfrutar gaire vegades. Gaudir de tan en tant que la vida i el temps passis a poc a poc, i no pas a cop de "Twitt".

La colla era relativament nombrosa i, lògicament, hi havia sensibilitats polítiques de tota mena, des dels més propers a la causa independentista (la majoria, diria) fins al algun proper a VOX. Malgrat que al nostre grup donem preeminència a la gastronomia, és inevitable acabar parlant de política.

De les converses de taula i sobre-taula, entre turrons (David Candela, torroner excepcional, amb obrador a Xixona i botiga a Palamós), roms de canya de Guatemala reserva especial, ratafies i bourbons reserva de Kentucky, en vaig treure la conclusió que una majoria defensen la via de protesta i desobediència civil pel damunt de la via de la política amb mires posades al llarg termini. 

Legítim del tot òbviament, mentre el que es defensi sigui sempre la via pacífica (que és el cas), però penso jo, poc pragmàtic, perquè mentre l'Estat tingui el monopoli de la força (justícia, policia i exèrcit) no hi haurà res a fer a menys que el moviment independentista tingui una majoria aclaparadora (casos de les repúbliques Bàltiques, República Txeca, Eslovènia, Montenegro, etc.), que, com tots sabem, avui no és el cas de Catalunya.

El cert és que de vegades penso que els humans (Sàpiens Sàpiens de vegades no gaire Sàpiens, com defensa en un parell de llibres expectionals l'historiador Yuval Noah Hariri) som especialistes en ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Els mesos de setembre i octubre de 2017 poden titllar-se, analitzant-ne els resultats pràctics sense passió sinó amb objectivitat d'un immens fracàs col·lectiu en el que molta gent de bona fe es va mobilitzar pensant que les estructures d'estat i el suport internacional estaven garantits (tal com ens van assegurar del dret i del revès els polítics que ens van convèncer per anar a votar el dia 1 d'octubre - jo també hi vaig anar-).

El gran èxit va ser l'organització i la capacitat de convocatòria, i el valor d'una gent que es va exposar per convicció a les òsties de la policia nacional sense arronsar-se. Però una vegada més aquells mateixos polítics van ser capaços de convertir un èxit en fracàs en tan sols un parell de setmanes en unes votacions al Parlament de Catalunya que, encara ara, em fan morir de vergonya.

Ara hi ha una altra oportunitat extraordinària de fer passes de gegant cap a la consolidació d'una nova situació (potser mai no havia estat tan clara en els dos darrers anys) i pel que sembla, els "nostres" polítics, digui's ERC o Junts per Catalunya, estan només disposats -al menys de moment- a fer una estèril política de negacionisme i gesticulació que pot arruinar una oportunitat fantàstica d'avançar en positiu. Òbviament hi ha unes bases que pressionen i una animadversió mútua, diria que en molts casos ratllana a l'odi, entre els dos principals partits, que francament no ajuda gens ni mica.

Hi ha qui defensa amb convicció el "quant pitjor, millor", però francament, no conec cap cas a la història que això hagi provocat situacions de millora pel col·lectiu de la ciutadania. Potser és que no arribo més enllà.