"Puto" Black Friday

L'any passat escrivia en aquest mateix blog una reflexió sobre la importació de tradicions anglosaxones. Estem en un món global sí, i tot allò que ve del món "anglo" està de moda. Que els xinesos celebrin -el consumisme- de Nadal, o que aquí importem el "Halloween" ho trobo un peatge poc gratificant, però encara pot tenir un cert sentit, per la, diem-ne, transcendència del fenòmen des d'una perspectiva històrica (evidentment, totalment secularitzat, però en fi, això són figues d'un altre paner).

Ara bé, que per a fomentar el consumisme més salvatge i desaforat els grans comerciants hagin importat un fenòmen de tradició zero i de costums dubtoses fa una mica de repulsió.

L'any passat es va caracteritzar per molts anuncis a la tele que van fer ràpidament pedagogia de què passava el meravellós divendres abans del dia d'"Acció de Gràcies" (Thanksgiving). Aquest any, la cosa està ja desbordada fins a extrems malaltissos. Per això utilitzo una expressió molt vulgar per a titular aquest article, però és que se m'han inflat les gònades. Quan escric despectivament sobre el "puto" black friday és perquè estic emprenyat amb l'estupidesa humana, de la que em sento partícep i per tant m'avergonyeix, com m'avergonyeix -a un altre nivel moral per descomptat- que uns descerebrats disparin kalaisnikov i facin esclatar cinturons bomba en nom de Déu.

Avui sense anar més lluny, en obrir el correu electrònic de casa hi he trobat dos anuncis del Black Friday: el Corte Inglés i Sephora. Però és que a la ràdio he sentit que hi ha "Black Friday"....fins i tot als concessionaris de SEAT i de Hunday.

El black friday és una obscenitat, perquè no obeeix a res i perquè fomenta una orgia de consumisme que va ja del black monday al black saturday i....no us ho perdeu, El Corte Inglés també celebra el black friday "on line", que ha va començar ahir dimecres a les deu de la nit.

En fi, és el que ens ha tocat viure, i ho hem d'acceptar, però de vegades de vegades, se'm regiren tant les tripes que no puc evitar desfogar-me.

Carles Capdevila: una lliçó d'ètica i de vida

Com a subscriptor que sóc de l'"Ara" des de pràcticament la seva constitució ara fa cinc anys, he seguit de ben a prop les peripècies del diari i de molts dels seus articulistes. D'en Carles Capdevila m'agrada la seva empenta, el seu entusiasme, la seva positivitat.

No és el meu articulista preferit, però el llegeixo sempre, potser al final perquè començo el diari per les pàgines del darrere des de temps immemorials i primer em dedico als meus articulistes preferits: la Moliner, magistral (el seu article sobre la seva participació a la marató de Nova York és una petita obra mestra), els dissabtes l'Albert Om amb la seva carta, la Mònica Planas, imprescindible per entendre la tele a la Pell de Brau, en Sebastià Alzamora, brillant cronista polític -el Ramon Llull del Segle XXI-, el Toni Miró, fi analista, la subtilitat del Fernando Trias de Bes, la crònica sempre afinada d'en Vicenç Villatoro, l'Antoni Bassas sempre posant el dit a la llaga, i tants i tants altres.

L'"Ara" és el meu diari, perquè és un mitjà de qualitat, en Català i cosmopolita. M'agrada el seu ideari i la llibertat que professen els seus opinadors. Per això he seguit també de molt a prop la malaltia de'n Carles Capdevila. Quan va escriure que li havien detectat un càncer a la seva edat, va ser com si em clavessin un ganivet. Vaig tenir la mateixa sensació que amb la Tati Sisquella (que per cert, també era una habitual col·laboradora del diari), se'm van esquinçar les carns.

Des del primer article en que en Carles parlava del tumor no ha parat de lluitar i d'alegrar-nos el dia amb les seves reflexions plenes de vida i de positivisme. Recordo una crònica de quan després d'una sessió de quimio estava fotut físicament i deprimit anímicament, i va escriure un article memorable, que em va fer plorar. Adjunto l'enllaç per tal que qui vulgui el pugui llegar. És un exemple de tendreda admirable, extraordinari. En moments de tanta misèria moral, articles com aquests et reconcilien amb l'ésser humà.

http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Petons-duna-mare-gran-mon_0_1438056281.HTML

Tinc poc més a afegir després de rellegir-lo. Admiro el seu coratge. Admiro el Consell d'Administració de l'"Ara" que li ha proposat una posició de Director-Fundador, un lloc des del que podrà seguir escrivint un article diari, però sense la presió de la gestió. Ahir va escriure un comiat memorable, que encara té més sentit perquè segons ell mateix explica està gairebé curat, la qual cosa m'alegra profundament.

Conclou dient: "Em toca lluitar, viure, riure i escriure, i ho voldré fer dedicant totes les meves energies a aquestes quatre causes, i conciliant-ho amb la proximitat total a la gent que estimo".

El país necessita persones com en Carles Capdevila. Amb molts com ell, ens n'acabarem sortint. Segur.

Correcció política i inversions que "fugen" de Catalunya

Em fa gràcia tota aquesta tendència estranya (així ho qualificava més o menys l'Antoni Puigverd a "La Vanguardia" fa un parell de dies), que s'ha generat per la concatenació de diverses circumstàncies, totes elles adverses als interessos dels que defensem el "Procés sobiranista").

Certament, els atemptats terroristes de Paris i tota la crisi (un punt histèrica, m'atreveixo a afirmar) que se n'ha generat a resultes fan que s'hagi creat un corrent de prioritats europees en les que els interessos d'una part important de la població de Catalunya passen a un segon o a un tercer terme.

Ara, o cantes "La Marsellesa" o no ets un bon Europeu, un Europeu solidari i considerat envers els nostres conciutadans. O apostes per la "liberté, egalité et fraternité" de forma molt visible i cridanera, o estaràs condemnat a l'ostracisme.

El ja famós desajustament comptable de 1.300 milions d'Euros de la Generalitat que segons la Unió Europea cal comptar com a despesa de 2015 ha generat l'excusa ideal a l'Estat (vagis a saber si a petició del propi Estat Espanyol) per a intervenir encara més les ja més que intervingudes finances de la Generalitat de Catalunya, sí, els títols de deute de la qual tenen la qualificació d'escombreria per part de Moodys i Standard & Poors, degut a "les incerteses que genera el procés sobiranista", i això genera encara més desconfiança i els arguments perfectes per deixar anar més cubells de merda contra la meitat de Catalunya, la que és partidària del "dret a decidir". Al crit de "Catalunya no és soci de fiar" sembla que tot l'unionisme militant i recalcitrant s'ha posat d'acord en actuar amb veu única.

Això, afegit a la ja clàssica incapacitat dels Catalans de posar-nos d'acord en aquells aspectes que són veritablement transcendents, fa que s'hagi generat una situació estrambòtica en què sembla que tot allò que s'ha construït durant cinc anys se'n vagi en orris en cinc dies.

Per acabar-ho d'adobar, em fascina que de sobte, la premsa de la Caverna més la premsa unionista catalana ("Periódico de Catalunya", "Vanguardia") hagin escrit, com per art de màgia que, tot de cop, les empreses instal·lades a Catalunya comencen a fugir en massa. Tant fa que es posi a tot arreu l'exemple de Grifols, que com és sabut, no ha treslladat la seu a Madrid sinó a Dublí per una pura qüestió impositiva, o Valls Companys que sí que es tresllada a Madrid per qüestions purament logístiques i operatives. És curiós que en canvi, Planeta o Almirall, que no feien més que amenaçar en aquest sentit, encara siguin aquí (no vull precipitar-me, potser diuen que marxaran demà passat)...."El País" parlava de la fuita d'empreses que en conjunt sumen 1.500 milions d'euros de facturació.

Em fascina com en un tres i no res es munta una relació causa-efecte que dimonitza qualsevol opció que no sigui la que Castella defensa com la "legalitat i el sentit comú"...

En fi, bufen mals temps pel sobiranisme Català, però si algú a Madrit -concepte, no ciutat- es pensa que així s'acabarà amb el "Procés", em sembla que està ben, ben errat. El temps dirà.

 

Franquisme sociològic

Acabava l'entrada del blog del 20 de noviembre escrivint sobre el franquisme sociològic. Segueix existint i bona part de la dreta que ha governat Espanya des de l'any 1975, des de la "UCD" de l'Adolfo Suárez, passant per l'"Alianza Popular" de Manuel Fraga i posteriorment el "Partido Popular" de José Maria Aznar. De fet una bona part dels ministres, secretaris d'estat i alts càrrecs de l'administració pública espanyola es filla o néta de la generació de tecnòcrates  que van manar en temps del dictador.

Escrivia el politòleg Jordi Muñoz "fóra ingenu pensar que un règim tan arrelat a les estructures socials i polítques espanyoles com el franquisme es va volatilitzar de la nit al matí com si res a redós del consens constitucional de l'any 1978". Quanta raó. Només alguns exemples que em venen al cap per a reflexionar sobre quant franquisme sociològic és encara vigent.

Si no fóra així, no es podria explicar com existeix una cosa tan al·lucinant com la Fundación Nacional Francisco Franco (http://www.fnff.es/), una organització "sense ànim de lucre" que ha estat durant molt de temps subvencionada amb diners públics (encara que la pàgina web digui que no, és un no ara...). Costa de creure però és així. Algú s'imagina una fundació "Adolf Hitler" a Alemània? A Itàlia, que òbviament són tan llatins com nosaltres, existeix també la "Fondazione Benito Mussolini"  (http://www.ilduce.net/tag/fondazione-latina/), que tampoc té desperdici (aquests tampoc no es queden curts (la página web sosté que és un "sito de divulgazione della verità storica su Benito Mussolini").

També costa de creure que encara hi hagi estàtues de Franco en algunes ciutats i pobles d'Espanya, que quedin noms de carrers, i que la dreta (ni PP, ni Ciudadanos) hagi volgut condemnar mai el franquisme i el PP en particular s'hagi oposat sempre a la "Ley de la memoria histórica".

Sembla absurd que se celebrin mises per la memòria de Franco, però ni ha hagut moltes i a molts llocs aquest cap de setmana. Fins i tot a Figueres n'hi havia una de prevista (que pel que sembla s'ha celebrat sense interrupció fins l'any passat) que finalment, per la pressió popular el Bisbat de Girona ha acabat suspenent (de fet a la pàgina web de la "FNFF" encara hi figurava aquest vespre).

I finalment, una altra gran anomalia històrica és que es continüi mantenint un monument a l'horror com "El Valle de los Caidos" (http://www.valledeloscaidos.es). És una veritable vergonya que una cosa així existeixi i tingui la barra d'anomenar-se "monumento a la reconciliación", quan va ser construït per presoners polítics condemnats a treballs forçats, molts dels quals van morir allí, i quan el monument es va fer amb l'objectiu d'exaltar la victòria dels guanyadors i humiliar encara més els derrotatats.

El franquisme continua malhauradament viu, i això és així perquè la llei del silenci, la "omertà" de la que parla en David Fernàndez de la CUP, que va imposar la classe política que va conduir la mal anomenada "Transición" va impedir fer net. Hauran de passar anys encara perquè molts dels llegats d'aquells gairebé 40 anys d'història negra d'Espanya s'acabin d'esborrar.

"Dramàtica" baixada de temperatures

Bé, ja som diumenge, i avui, aquest matí, a primera hora, a les vuit en punt, quan em preparava per sortir a passejar amb l'Ona, abans de res he anat a mirar la temperatura exterior, esperant-me entre -10 i -15 graus centígrades...Doncs, ai las! El termòmetre marcava 10 graus, però positus.

Primer he pensat que encara estava adormit i que no podia ser. M'he anat a rentar la cara amb aigua freda i he tornat a palplantar-me davant l'estació metereològica, que -impertèrrita- continuava marcant 10 graus. En fí, he pensat, per si de cas abriguem-nos, no sigui que una vegada al carrer les temperatures comencin a davallar seriosament. I així ho hem fet. Amb l'Anna ens hem equipat fins les orelles, amb guants i roba d'abric.

Mitja hora després de caminar, a les ribes del Ter, prop del Trueta, em sobraven els guants i fins i tot la jaqueta. De fred, res de res. Com a molt una mica d'aire i un pèl de vent.

Tot aquest sarcasme ve al cas per fer seriosa autocrítica dels mitjans de comunicació. Durant tota aquesta semana a la ràdio -que és el mitjà que més escolto-, i en concret a cas Basté, semblava que aquest cap de setmana s'havia d'acabar el món i que la baixada de les temperatures del cap de setmana havia de ser cosa bàrbara. En Basté semblava tenir orgasmes cada dia quan li preguntava a la Mònica Usart per la baixada de les temperatures i aquesta li confirmava els pronòstics. "Dius que les temperatures baixaran 15 graus?" Preguntava en Basté esverat..."Doncs sí", li replicava la Usart tot excitada, "passarem a una situació de temperatures més baixes del que tocaria...".

 A Ca la Terribas, potser sense tant d'èmfasi, també hi havia orgasmes col·lectius cada vegada que la Gemma Puig parlava de baixades de temperatures durant la setmana.

I al capdevall, res de res. Fred de tardor, normalitzat i prou. Estem tan acostumats a magnificar-ho tot i hi ha tantes hores d'informació per omplir de continguts, que com diu la dita, "qui poca feina té, el gat pentina....". Els humans hem passat de la templança a la solemnització de la obvietat i a la sobreactuació constant. A la sublimació d'allò que és una mica diferent, noticiable. Els atemtats de Paris de la setmana passada en són una mostra.

Em sembla que els mitjans, tan àvids d'informar i d'agradar, moltes vegades el ridícul més espantós.

Deute públic espanyol

Entre tanta "Marsellesa", tant Estat Ìslàmic, tants twits cupaires i convergents i tanta tonteria amb el puto "clàssic" (demano perdó per la vulgaritat però és que no me n'he pogut estar....), que si queden tres dies i quatre hores, que si en Messi ha bategat a 123 pulsacions per minut a les cinc de la tarda després d'haver-se près el cacaolat, ens passen per alt coses molt seriores.

Algú s'adona que fa molt temps que ningú parla de Grècia? Hi ha un paio anonemat Tsipras, que es continua agenollant davant la Unió Europea per tal que li desbloquegin 2.000 milions que necessita per a pagar nòmines. Del déficit francès, agreujat d'aquí a uns mesos per "l'esforç de guerra" (i pel que, per cert, Brussel·les ha donat autorització) ningú no en demanarà explicacions. Així de dura és la realitat.

I a casa nostra, o a la casa que encara és nostra tot i que alguns només ens hi volen per a pagar, avui s'ha sabut que el déficit públic espanyol ha assolit el rècord de rècords de rècords, que diria el senyor Bohigues de Versió Rac1.

El deute públic de totes les administracions publiques espanyoles va acabar Setembre amb un increment de 11.975 milions d'euros (que es diu aviat) i situa el volum total de deute espanyol a l'astronòmica xifra de 1.062.000.000.000.000 d'euros (paga la pena escriure-ho), és a dir 1.062 BILIONS D'EUROS.

En termes relatius, aquest import del que deu Espanya suposa un 99,4% del PIB, és a dir, Espanya deu l'equivalent a tota la riquesa que tots els espanyols generen durant 365 dies. Esfereïdor, no ?

Per fer-se una idea de les mentides d'en Mariano Rajoy, només cal analitzar l'evolució del deute a curt termini (no sigui dit que el causant són els socialistes). A 30 de setembre de 2013, el déficit era del 93,2% del PIB, o sigui que en dos anys de l'era Rajoy el dèficit públic (malgrat la tan anunciada -i irreal- recuperació) ha pujat un 6,2%.

Curiosament, no hi ha gairebé ningú que en parli. Pura casualitat.

A 40 anys de la mort de Franco

Demà passat ferà 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat que he de confessar que no tinc grans imatges/records de la meva infantesa sí que recordo amb especial precisió alguns moments, i el de la nit de la mort de Franco i l'endemà les tinc molt gravades a la memoria, diria que gairebé amb nitidesa.

En Javier Cercas al seu extraordinari llibre "Anatomía de un instante" en el que escriu sobre el cop d'estat fallit del 23 de febrer de 1981, explica que determinats fets, de tant de repetir-los per la tele a posteriori s'han acabat deformant de tal manera, que ens poden acabar fer creure que vam viure determinats fets que no es van viure però que per aquest fenòmen de repetició els donem per descomptat, allò que els anglosaxos anomenen "taken for granted".

Podria ser el cas del 20 de novembre de 1975, jo tenia 9 anys i feia quart d'E.G.B. a La Salle Palamós, amb el professor "Carlus", de Torroella de Montgrí (aleshores no era Carles). Aquella nit llarguíssima, extraordinària, recordo que era un dijous, i el meu pare estava molt emocionat. A la nevera de la cuina i havia allò que aleshores anomenàvem xampany i que ara en diem cava, devia ser molt dolent, un "Delapierre" o similar, però tan se val, sense el paladar tan refinat com ara també es vivia.

La nit del 19 de novembre, quan la mort del dictador era ja només qüestió d'hores (o ja era mort però per les raons que fos no es volia anunciar encara), a la tele única en blanc i negre,  TVE (la "UHF" que era el segon canal de televisió només emitia a la nit i era pràcticament marginal) van programar una gran pel·lícula bèl·lica, "Objetivo Birmania" de Raoul Walsh protagonitzada per l'Errol Flynn. Recordo clarament que el meu pare em va deixar quedar-me a veure-la perquè em va dir "això ho has de viure, és un moment únic". La mort del dictador, el meu pare i les peripècies de l'Errol Flynn a la jungla birmana estan gravades a la meva memòria mentre visqui.

L'endemà divendres, i durant una setmana més, dol nacional i festa a l'escola. A La Salle ens van fer formar al pati, vam resar un "parenostre" ens van dir que en Franco era mort i ens van fer anar cap a casa. La festa continuava, a més a més els meus pares i tots els adults que ens envoltaven semblaven molt contents. No es podia dir res més.

Han passat moltíssimes coses des d'aquell 20N, col·loquialment diríem que ha plogut molt, i cal reconèixer obertament que moltes coses han canviat a millor (no totes, malhauradament). Sí que és cert però, i ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, l'anomenada "Transición" va tenir molt de camama.

En realitat, com a l'Argentina molts anys després, la "Transición" va voler equivaldre a la llei del silenci, la llei de l'oblit. Una frase en Castellà ho resumeix perfectament: "los mismos perros con distintos collares". A día d'avui el "franquisme" sociològic, aquell que va impregnar la Castella funcionarial, mesocràtica i colonial, continua governant amb mà de ferro sota el paraigües d'una monarquia parlamentària on hi ha el fill d'un corrupte anomenat a dit pel dictador (que a més a més, té el mal gust de portar per nom Felip), que en continua essent el cap de l'Estat.

Hem progressat, sí, però la segona Transició, la que trenqui amb el passat de veritat i d'una vegada per totes, és més necessària que mai. Han passat quaranta anys però és com si haguessin passat quaranta dies.

Reaccions post atemptats

Una de les virtuts que hauríem de tenir els éssers humans com a col·lectiu és la de temprança, és a dir, la de la moderació. A qualsevol humà amb dos dits de seny i de dignitat,  el que ha passat a Paris, en certa manera, és com si li hagués passat a ell mateix. Jo mateix estic aterrat i indignat com a humà que suposades persones siguin capaces de cometre atrociats com les que hem vist contra d'altres persones, i especialment contra persones innocents.

Però, com malhauradament sol passar en aquests casos, no parem de sentir i llegir expressions i manifestacions sobredimensionades i exagerades davant de determinats esdeveniments que superen els límits del que hom considera "normal" (hi hauria molt per a parlar del que es pot considerar com a normal, ja que a més a més la normalitat varia de forma significativa entre els uns i els altres). Les xarxes socials són capaces d'oferir el millor i el pitjor. En molts casos, la facilitat i l'anonimat possibiliten que hi hagi persones (bàrbars) que, amparant-se en aquest anonimat vagin de la llàgrima a la, altra vegada, barbàrie. Aquests darrers malalts que haurien d'estar tancats.

Tot això ve a col·lació arran de les reaccions que han provocat els terribles assassinats de fanàtics a Paris divendres passat. Tot el cap de setmana la xarxa ha anat plena de mostres de condol que en alguns casos brodaven la histèria, amb profussió d'imatges de la torre Eiffel enlutada, banderes de França per excitar en Le Pen, tuïts i retuïts ensucrats, televisions repetint una i mil vegades imatges de dol, repetint entrevistes, explicant tres dies seguits com va anar tot plegat. També manifestacions execrables de persones que defensen el que han fet aquests descerebrats i que se'n feliciten, i afegeixen que això no ha fet més que començar.

I després, venen les consignes de la mal entesa solidaritat. Ara resulta que per ser políticament correcte hom ha de comprar un manual per saber cantar "La Marsellesa". Tenim telenotícies amb "Marsellesa" per dies. Fins i tot els anglesos se suposa que l'haurien de cantar en el partit de seleccions de futbol d'Anglaterra contra França. Home, cal ser sensibles i mostrar tota la solidaritat i tot el condol, però sense arribar a la tonteria histèrica.

França és un exemple de dignitat com a país quan les coses es posen serioses. Una de les darreres que hem vist va ser la brillant intervenció de la fiscalia i de la policia franceses arrel de l'accident provocat de l'avió de GermanWings als Alps francesos. Tot un exemple d'eficàcia, discreció i feina ben feta. Ara, després d'aquest desgraciat incident, caldria que tots operéssim amb els mateixos principis. Solidaritat i condol sí, histèria i banalització, no.

L'altre errada al meu entendre, i aquí sí que França no crec que hagi actuat com cal, és la reacció immediata del: "ara veuràs", amb bombardejos a Síria, a la suposada seu del suposat Estat Islàmic. És l'aplicació de la llei del Talió, de la llei del "Far West", el que vulgarment anomenaríem com a "ull per ull, dent per dent". No crec que això sigui la solució de res, ans al contrari, penso que acabarà portant més violència i més dolor.

Penso que el que cal d'una vegada és que la mal anomenada "Comunitat Internacional" acabi de totes totes amb el finançament dels islamistes, que és l´única via per intentar trobar una solució definitiva. Volen bombardejar algú? Doncs vagin a Qatar i facin-ho bé d'una vegada. Destruir quatre cases buides en un desert al nord de Damasc no farà altra cosa que provocar més morts. Si no, temps al temps.

 

La darrera enquesta de C.E.O.

No per intuït o per sabut deixa de sorprendre l'estat de divisió en el que es troba la societat catalana quan parlem del "Procés". La darrera enquesta del Centre d'Estudis i Opinió, no fa altra que confirmar-ho. És fascinant veure com pràcticament el 48% dels Catalans vol la independència, mentre que el 49% no la vol.

No cal dir que la base sobiranista ha crescut molt durant els quatre o cinc darrers anys, i que en bona part aquest creixement és la resposta d'un col·lectiu de persones que veu que amb l'Estat Espanyol no hi ha res a fer, i que Catalunya no serà més que una simple colònia, o província.

Davant d'una situació tan complexa com aquesta, és normal veure el despropòsit de les sessions del Parlament de Catalunya la setmana passada. Hi ha una minoria majoritària que és insuficient per a escollir un president de la Generalitat i per a governar.

Madrit -concepte- es frega les mans i pensa, una vegada més (i de forma errònia, altre cop), que el "Procés" s'ha acabat, i que amb mesures econòmiques i cohercitives (de moment judicials) pot acabar amb tot plegat. Cert, només en part. Si s'utilitzen mesures econòmiques tipus tancament de l'aixeta del FLA, aleshores el 50% de la població de Catalunya que no és independentista també en sortirà perjudicada. Si finalment s'obtés per la suspensió de l'autonomia, també aquest altre 50% en sortiria molt perjudicat (és clarament evident que els serveis se'n resentirien).

Si es continua tensant la corda, no és d'estranyar que el número d'independentistes continüi creixent, i de fet la mateixa enquesta, feta després del 27S, afirma que "Junts pel Sí" treuria el mateix número de diputats mentre que la CUP en treuria 3 ó 4 més, la qual cosa vol dir que el total d'escons independentistas passaria de 72 a 75 ó 76, gairebé un 56% del diputats del Parlament, i en qualsevol cas, majoria absoluta (si fóren capaços de posar-se d'acord).

Sigui com sigui, penso que tot aquest atzucac només pot acabar-se de debò amb un referèndum. Si l'aparell de l'Estat fos intel·ligent (com ho van ser els anglesos amb els escocesos) aquest referèndum ja s'hauria celebrat, i amb tota probabilitat, celebrat fins avui, donaria una majoria (mínima si es vol, però majoria) als unionistes, i en Mariano i els seus s'haurien tret un problema gran per dues generacions com a mínim.

La barbàrie i el terror

La nit de divendres a dissabte vaig dormir molt malament, sense poder treure'm del cap les informacions que ens van arribar a darrera hora sobre els atentants a Paris, comesos per fanàtics islamistes.

Només 24 hores abans jo era a Paris, hi vaig anar per una reunió de treball i em va sobtar trobar a l'aeroport Charles de Gaulle un nivell de seguretat molt superior al normal (tornant de Xina hi vaig ser just la setmana abans i la seguretat -important- no era ni de bon tros tan exagerada com aquest dijous).

Hi havia alarma per possibles atentats terroristes i el control previ a l'embarcament se'm va fer etern. Em vaig exasperar per la lentitut. Ho vaig estar comentant amb una parella de sevillans joves que tornaven de vacances i em van confirmar que el centre de la ciutat era plena de militars amb metralletes "de les grans". Vaig trigar més d'una hora en pasar el control i vaig haver de creuar l'arc detector dues vegades, la primera per treure'm les sabates i la segona, per treure'm una moneda que m'havia deixat en una butxaca. Ho vaig trobar exagerat aleshores, però després ho he entès perfectament. Encara que ens haguéssim estat dues hores, i encara que hagués perdut l'avió. La seguretat col·lectiva, en les societats democràtiques no té preu, i per tant, malgrat les molèsties que ocasiona, no tenim dret a queixar-nos.

S'ha sentit molt aquestes darreres 48 hores, ho ha dit molta gent, però no puc més que estar-hi d'acrod. El que hi ha en joc poc té a veure amb religió, ni amb races, té només a veure amb l'extremisme i el fanatisme versus la llibertat i la democràcia.

Se m'acuden dues reflexions  sobre aquest tipus d'atentants que els fan més horripilants i que fan que causin l'efecte que volen provocar: el terror.

La primera és l'al·leatorietat de l'acte terrorista. Repeteixo: només 24 hores abans jo mateix era a Paris i em podia haver tocat a mi, o a qualsevol altra persona que fós al lloc inoportú en el moment inadequat, i això és el que magnifica la dimensió de l'acte terrorista: poc passar a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Ningú n'està exempt, tothom és una potencial víctima.

La segona és que, pel que he explicat abans, és obvi que l'alarma terrorista estava activada i que la policia i l'exèrcit tenien al carrer una presència superior al que és habitual. Alguna cosa devien saber.  I malgrat això, els terroristes van poder actuar kalasnikov en mà, sense que els serveis d'intel·ligència francesos ho haguéssin acabat de detectar. Aquest és el segon vessant del terror, la incapactitat de convertir una gran ciutat en un búnker, la impossibilitat de lliutar contra individus que estan disposats a immolar-se.

El pitjor de tot és que no veig que un increment de força contra EI a Síria sigui garantia de més seguretat. Probablement, ans al contrari. No és descartable que en breu hi torni a haver una altra barbarie sagnant com la de divendres. Caldrà confiar en l'eficàcia i la coordinació dels cossos de seguretat.

 

Pitu del "Xivarri": In Memoriam

Aquest vespre la meva mare m'ha trucat per dir-me que ha mort en Josep Vergonyós, més conegut a Palamós, com en Pitu del "Xivarri". Un tumor li ha arrebassat la vida.

Dues grans personalitats de la cuina palamosina ens han deixat en molt poc temps, primer en Fermí Navarro del restaurant "La Galera", aquest estiu, en plena temporada, i ara en Josep Vergonyós, en Pitu. Cap dels dos no tenia edat per morir. Tots dos tenien encara moltes coses a dir.

Avui el meu pare estaria molt trist, més ben dit, estaria desfet. I és que en Pitu era el seu amic. Amic de la infantesa, de Sant Joan de Palamós, amic de la família, amic dels de tota la vida, amic de veritat. Jo el recordo omnipresent als estius de la meva infantesa. Quan el restaurant "Xivarri" al carrer Roda, al costat de la que sempre havia estat la Plaça d'Espanya i després va ser la Plaça de la Vila, recordo esmorzars de forquilla i ganivet. Esmorzars de serrans i julioles amb pa amb tomàquet, que en Pitu cuinava al primer pis i ens menjavem tots tres, el meu pare, en Pitu i jo, abans que ell no comencés la preparació dels dinars.

El Xivarri havia estat un referent dels primers anys de la lluita política, durant els anys del darrer franquisme. El restaurant era (i és encara) un lloc icònic, ple de records d'aquella època. Temps en que el Xivarri era "el lloc" on els futurs polítics es trobaven, on es cantaven havaneres (la llegenda -que em penso que és certa- diu que l'Ortega i Monasterio va composar "El meu avi" en un parell d'hores al Xivarri,) on es va fer oposició de la que es podia fer als anys 70, on es va forjar una petita part de la Transició.

En Pitu va ser un restaurador molt important, als anys 70 i 80 a la cresta de la ona, i no va arribar més lluny perquè a ell ja li estava bé ser com era i fer el que volia. Va ser un esperit lliure i rebel que va fer exactament el que li va donar la gana tota la seva vida.

El recordo també com a un dels grans personatges dels primers "Carnestoltes" recuperats a Palamós, a principis dels 80. De fet va ser l'any 1983 ó el 1984, no ho recordo molt bé, que el Carnaval recuperat es celebrava a l'antic "Cinema Conchs", avui en dia Teatre-Auditori "La Gorga". Veure en Pitu del Xivarri disfressat de guàrdia civil, amb un vestit impecable, i un tricorni millor, no tenia desperdici. Potser barrejo imatges, però crec que no només es va disfressar de guàrdia civil aquell any, sino que a més a més, es va posar a la porta del "Conchs" a demanar almoina, cartellet inclòs. En  Pitu era un geni, una personalitat insubornable i rebel (amb causa).

Tinc també algunes altres grans memòries d'en Pitu, i del Xivarri. Amb la meva familia hi vam menjar dels millors arrossos a la cassola que un ésser humà hagi pogut menjar mai, sobre tot si es tractava d'un arròs a la cassola amb espardenyes. El meu pare, des del cel, deu estar plorant i llepant-se els dits al mateix temps.   

 ´

Hi vam celebrar algun dels darrers aniversaris de casament dels meus pares, l'11 de setembre de 2009, i també hi vam celebrar l'aniversari de l'11 de setembre de 2001. Mentre menjàvem l'arròs, en Pitu ens va posar la tele (ho recordaré tota la vida, la meva dona estava prenyada de'n Marc) i ens va dir: "s'han carregat les Torres Bessones,....és molt gros, molt gros....".

En fer-me més gran i venir menys a Palamós no vaig tenir l'ocasió de veure'l tant darrerament, però el seu record, la seva humanitat, i la seva personalitat, romandran imborrables.

Crec que vam coincidir la darrera vegada en l'enterrament d'un altre referent del catalanisme dels 70 i els 80, el periodista Miquel Diumé, que va morir el maig del 2008. En veure en Pitu li vaig preguntar que què hi feia allí (desconeixent que eren amics) i em va contestar: "no podia deixar d'acomiadar a l'amic Diumé, un gran periodista i un gran lliutador".

Una forta abraçada per l'Azucena i en Francesc. Pitu, amic, descansa en pau.

Impressions de Xina. Octubre de 2015 (III)

Una de les pre-conclusions del 13è Pla Quinquenal Xinès (2016-2020) les reunions del qual s'han acabat aquesta setmana, ha estat que la política del fill únic s'ha d'acabar. Establerta als temps de Mao Tse Tung als anys 70 del Segle XX amb l'objectiu de frenar la superpoblació i la pobresa, ara, gairebé cinquanta anys després, el Partit Comunista s'adona que les condicions d'aleshores no són les mateixes que les actuals.

Efectivament, tot i ser el país més poblat de la Terra (1.300 milions de persones al 2005, en base a les estadístiques de l'ONU, tot i que segons diuen els propis xinesos, a l'actualitat, la població voreja els 1.400 milions), l'envelliment de la població i, la desacceleració de les exportacions, han fet repensar el model.

La Xina doncs, anunciava oficialment el passat 30 d'Octubre que les parelles estaran autoritzades a tenir dos criatures sense haver de pagar una taxa per la segona (taxa que fins ara, i depenent de les circumstàncies podia arribar als 10.000 Euros).

Així doncs, els plans del Partit i del Govern apunten a duplicar el PIB i la renta per capita l'any 2020 (en relació als nivells de l'any 2010). Es tracta d'un Pla Quinquenal molt agressiu, el primer sota el mandat del president Xi Jingping i del primer ministre Li Keqiang.

La Xina sembla doncs disposada a entrar en una nova fase en la que el creixement basat en les exportacions i la mà d'obra barata, han de donar pas -en un termini relativament curt de temps- a un nou model inspirat en el creixement de la demanda interna i en el desenvolupament de la classe mitjana. Un repte descomunal en un país amb més de 100 milions de milionaris però on les desigualtats són encara molt manifestes i on el salari mig industrial no passa dels 400 USD mensuals, és a dir 4.800 USD per any.

Assolir els objetius dels 13.000 USD per capita suposa multiplicar els salaris mitjos actuals per 2,7 en cinc anys, i això només es pot fer generant molta inflació (strictu sensu més d'un 50% per any). I aquest model -sense dubte totalment legítim- acabarà amb la Xina "fàbrica del món" que coneixem actualment.

No vull dir que sigui un objectiu inassolible, però en un periode tan curt de temps sembla gairebé imposible.



Impressions de Xina. Octubre 2015 (II)

Aquests dies a Xina, un dels tòpics de conversa recurrents, és el creixement econòmic del tercer trimestre de 2015, que les estadístiques oficials situen al 6,9%. Hi ha consens en una cosa, aquests creixement és una dada estadística. És mentida? No ben bé. És veritat? Tampoc del tot.

El 6,9% es fonamenta en tres principis bàsics, mig veritat, mig mentida:

1- Les infrastructures publiques,

2- La construcció,

3- El canvi en la metodologia de contatge.

1- La Xina continua compensant la pèrdua de capacitat exportadora (per un fenòmen doble: la disminució de la demanda mundial, i la creixent deslocalització de la indústria molt intensiva de mà d'obra cap a països de molt més baix cost, en particular, Vietnam, Cambotja i Bangla Desh) amb les infrastructures publiques: continua sense parar l'espiral embogida de construcció de carreteres, autopistes i vies fèrries d'alta velocitat, no només a la costa est, sinó també al centre del país.

2- També al centre i al nord del país (zones que he visitat en aquest viatge), la voracitat constructora d'edificis residencials continua sense fre. És ven poc, però es construeix molt, al·legant una necessitat d'habitatge que ningú no sap d'on surt.

3- La metodologia ha estat adaptada per a fer meravelles comptables, com també ha fet recentment la Unió Europea (que recordem, computa l'estimació del valor afegit que genera la prostitució com a part del PIB). En el cas xinès, com que això de les putes oficialment no existeix, el que han fet és comptar el valor afegit dels autònoms dels serveis de transport, i això, és clar, suposa un petit increment (puntual, és clar, perquè com es compti dos períodes seguits ja s'ha acabat la gràcia...).

Desconec si hi ha un PIB exclussivament industrial d'indústria privada (sobre tot exportadora). Si hi és, al menys no transcendeix. Aquest índex segur que no mostra un creixement d'aquest tenor. La prova del nou és el preu dels contenidors marítims des de Xina a Europa (això, el govern de Xi Jinping no ho pot manipular). A principis d'any un contenidor de 40 peus de Shanghai a Barcelona costava 2.500 dòlars, actualment es pot trobar per 600.

Això és el KPI més vertader i la resta són punyetes i/o mentides estadístiques.

Impressions de Xina. Octubre 2015 (I)

Sempre hi ha quelcom als viatges a Xina que suposen un aprenentatge, tot i que després de tantes vegades d’anar-hi, hom pugui tenir la –falsa- presunció de conèixer-los una mica. Res més lluny de la realitat. A cada viatge descobreixo coses que ho no savia, o per pura ignorancia, donava per suposades.

 Això té a veure amb el recent canvi horari que com és sabut, els xinesos no apliquen, per pura coherència amb la seva manera pragmàtica d’entendre les coses, la vida i els negocis.

Com que sempre que tinc ocasió pregunto, i això del canvi d’horari em té, com saben els lectors del meu blog, més que indignat, resulta que vaig descubrir una cosa que no savia i que contribueix a aquesta fascinació pel pragmatisme, de vegades absolutament extrem dels xinesos. 


Xina, per geografia, té quatre fusos horaris diferents. Sembla del tot evident, que quan són les 8 del matí a Urumqui (on viuen els iugurs, a 7 ó 8 mil kilòmetres de la costa est), a Shaghai són les 12, al menys per hora solar. Doncs, no. Resulta que no. A cals xinesos, a les 8 del matí a Urumqui són les 8 del matí a Shanghai.

A la Xina tenen un sol fus horari, per decret-llei, o més ben dit, per decisió del Partit Comunista. La raó és lògica: tot el país funciona amb un sol rellotge, i pels bancs, per les institucions del Govern, pels serveis, pels horaris escolars i universitaris, sistema de transport i tantes i tantes altres coses, l’hora única és d’una simplicitat aclaparadora.
 

Ara bé, com totes les coses fetes a cop de decret-llei, no deixa d’haver-hi alguns inconvenients. El fus horari de referència és l’hora de la capital, és clar, l’hora de Beijing. El que vol dir que quan a Beijing són les 4 de la tarda, l’hora solar dels de Beijing són les 4 de la tarda, però a Urumqui, a les 4 de la tarda, sobre tot a l’hivern, no és que comenci a fosquejar, és que és negra nit.

 

Inconvenients de la democràcia a la xinesa.