Giant Language model Test Room (GLTR)

La darrera entrada del blog del mes de Juliol l'escric amb un punt, deixeu-me ser vulgar, d'acolloniment. Aquest mes que avui s'acaba ha estat un desastre des de molts punts de vista, tots, des de la la perspectiva de la condició humana (Eric Fromm no estaria gens satisfet de veure-ho), del nostre present i del nostre futur, gens encoratjador, tot sigui dit.

Juliol del 2019 ha transitat entre la constatació de l'acceleració del canvi climàtic, que ja és un fet (jo no havia vist mai de la meva vida en el termòmetre del cotxe o la moto, 46 graus centígrades) fins i tot pels negacionistes recalcitrants tipus Donald Trump ("la culpa és del Xinesos i de la seva propaganda"), l'avenç imparable del populisme instal·lat en l'hipèrbole, l'exegeració i la mentida,  l'evidència de la degeneració de la classe política (constitució de govern fallida a Espanya, elecció de Boris Johnson com a primer ministre britànic, i el triomf de la imbecilitat com a concepte en clara expansió (l'amic Josep Ramírez em passa el "link" de l'article de Màrius Carol a La Vanguardia d'avui, que és una joia que cal llegir.

 https://www.lavanguardia.com/opinion/20190731/463795297179/el-triomf-de-la-imbecillitat.html ).

I així ens va, al col·lectiu cada vegada més mal anomenat de Sàpiens, Sàpiens. Cada  tincdia que passa tinc més clar que l'espècie camina cap a l'autodestrucció a passes de gegant (ahir els humans vam consumir tots els recursos del Planeta Terra per a tot un any segons "Global Footprint Network", quan aquesta fita es produia a finals de desembre tot just l'any 1970: en 50 anys hem fet una correguda impressionant cap a l'esgotament de recursos via sobre-explotació).

I tot això degudament combinat amb l'altre gran problema del Segle XXI que és, sense dubte, el perill associat a la (part negativa) de la utilització de la intel·ligència artificial.

Uns científics de IBM,  del MIT (Massachussets Institute of Technology) i de Harvard estan experimentant amb una eina que està dissenyada per a detectar els textes que corren per la xarxa que no han estat escrits per humans sino per algoritmes dissenyats per robots. Si el març del 2016 una novel·la escrita per un robot va quedar finalista del concurs literari Hoshi Shinichi al Japó, imagineu-vos que pot fer, amb el suport tecnològic adequat, personatges com Putin, Erdogan, Salvini, Trump, Bolsonaro, Puigdemont i d'altres "imbècils" (en el sentit Mariuscarolià de la paraula)....

L'algoritme d'anàlisi es troba disponible a Internet i es poden fer proves per a detectar la probabilitat que un text hagi estat escrit per un robot o un humà. El sistema codifica amb colors les probabilitats i quan més verd hi ha en el texte analitzat, més probable és que sigui generat per un algoritme d'intel·ligència artificial. http://gltr.io/dist/index.html

Jo ho he provat amb dos textes, el primer "The likelihood of finding life in Mars is very little" (la probabilitat de trobar vida a Mart és molt escassa), amb el resultat que la paraula "likelihood", probabilitat, és molt improbable que hagi estat escrita per un robot.

Llavors hi he posat: "Trump is the greatest president of the history of United States", i...curiós, no? la probabilitat que hagi estat escrita per un robot puja exponencialment.

I així ens anem movent per una existència que no sabem ben bé on ens està portant, entre la Siri, l'Alexia i la Cortana que ens espien des dels nostres mòbils i ordinadors, i la intel·ligència artificial que ens contamina cada vegada més amb notícies falses....

Mediocritat i política: desprestigi creixent

El mercat de Calaf en el que s'ha convertit la política en general, i la de la Pell de Brau en particular, fan sentir una certa (o una molta) recança d'aquelles tardes de la Transició de la jove democràcia espanyola en la que els polítics feien de polítics en majúscules i intentaven, al menys intentaven, fer veure que defensaven l'interès comú (i encara estic avui convençut que molts ho feien de veritat). I amb tots els defectes que es vulgui, Pactes de la Moncloa, Pactes de Toledo i altres gran acords van permetre un avenç del que en va gaudir tota la societat, tota.

El que hem viscut en aquesta investidura fallida de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol ha estat un acte de tacticisme curt-terminista per part de tots els partits polítics sense excepció. o diria que amb la sola excepció d'un Gabril Rufián desconegut que va fer un discurs que em vaig haver de llegir dues vegades per creure'm que no havia estat somiant.

La constatació d'aquest tacticisme per part de la ciutadania és tan evident, que no és d'estranyar que en eleccions no considerades "estratègiques" (aquestes ho eren per la qüestió catalana i el perill de l'extrema dreta radical) els ciutadans senzillament deixin d'anar a votar.

Cada vegada és més freqüent la percepció per part del ciutadà corrent que el que pretenen els polítics actuals és guanyar el poder i perpetuar-s'hi tant com sigui possible. Pels diners que cobren com a polítics? No. No ens enganyem. 

Els nostres polítics estan mal pagats (o ho estarien si fessin la feina que se suposa que han de fer, o la responsabilitat de gestionar pressupostos multimil·lionaris); a l'empresa privada, amb el mateix nivell de responsabilitat o de gestió pressupostària guanyarien molt més, però no els contractaria ningú. Es volen perpetuar per la capacitat d'influència, pel poder pel poder (la famosa eròtica del poder que diu tenir una gran part de veritat), per les portes giratòries. Pels consells d'administració posteriors tan ben remunerats, per la informació privilegiada. Trist, però realitat que es constata dia sí i dia també.

I si es mira el nivell discursiu, els grans oradors i estadistes han estat substituïts per a "pandillers" de carrer ("pendencieros" es diu en Castellà) que fan servir arguments i llenguatge que no superaria un examen de selectivitat senzillet. Només com a exemple l'alusió en el discurs de Rivera a "la banda" cada vegada que parlava del Partit Socialista i els seus suposats aliats separatistes i comunistes, va ser més que desagradable, directament repulsiu, fins i tot per a molts votants de Ciudadanos (així li va a aquest noiet crispat i cada vegada més radicalitzat, enfadat amb el món i amb si mateix).

Hom treu la conclusió que tacticisme, curt-terminisme i globus sonda del CIS són els elements que controlen les maniobres dels polítics. L'art de la negociació, l'amplitud de mires, la cessió intel·ligent, i el pacte, tan necessaris en entorns de fragmentació electoral i d'escons tan important com els que estem vivint (i més que ens hi haurem d'anar acostumant: s'han acabat les majories absolutes durant molt de temps, afirmo amb contundència-) brillen per la seva absència.

Si Maquiavel fos viu, es posaria les mans al cap. Avui Fèlix Riera, cita en un diari al brillant pensador amb una de les frases del seu llibre "El Príncep", i diu així: "de vegades les paraules han de servir per enfosquir els fets, però s'ha de fer de manera que ningú se n'adoni, d'això, i si algú se n'adona, s'han de tenir preparades les excuses per a presentar immediatament".  No se m'acut tanta intel·ligència en personatges com Rivera, Sánchez, Iglesias, Casado, Abascal o Borràs, per citar alguns dels congressistes més populars.

I que fan els polítics mentrestant? El mateix que fa en Donald Trump, Salvini o Bolsonaro. Purgar dins les seves estructures els que els poden fer ombra en aquesta finalitat última de perpetuar-se al poder tot el temps que puguin. Ho acaba de fer Rivera a Ciudadanos, purgar als que encara no han marxat del partit i li poden fer ombra. El mateix acaba de fer Pablo Casado al PP (expulsant afins a De Cospedal), Iglesias ho va fer amb Echenique i en Sánchez ha aconseguit que de la Sultana ni se'n parli. La frase: "los mismos perros con distintos collares" cobra més sentit que mai.

Només com simple exemple, els dos editorials de La Vanguardia d'avui: "Els líders de les dretes es blinden", i "Trump s'envolta d'incondicionals". Els sona? Doncs per aquí van els trets.

Avui, tinc menys clar que ahir que hi hagi acord al Setembre i que hi hagi finalment govern. Seria una mostra de generositat i intel·ligència en la nostra classe política que francament em semblaria un miracle. Diria que, ara que les enquestes els són favorables, anem cap a una re-edició de les eleccions generals. I tan de bo m'equivoqui.

USA: l'Amèrica de Donald Trump i d'altres derivades

A La Vanguardia de diumenge passat, en John Carlin -cada setmana estinc més enganxat als seus articles en aquest diari, un analista amb un coneixement i una amplitud de mires espectacular- feia una interesant reflexió sobre l'Amèrica de Donald Trump, aprofitant un viatge a Seattle que va fer  fa uns dies ("Sin sueño en Seattle", La Vanguardia 21/07/2019).

De fet, el seu article comença comentant una conversa amb un "company" de barra que es va trobar just arribat a Seattle, a la barra d'un bar fent un tequila a les set de la tarda per a combatre el "jet lag" just només aterrar després d'un vol de 10 hores des de Londres.

Em vaig sentir molt indentificat amb l'escena. Als Estats Units, sentar-se a la barra d'un bar sol, i tenir un o dos taburets més enllà, a dreta o esquerra, una altra persona sola, del sexe que sigui, és sinònim de començar una conversa de barra, que pot acabar de moltes maneres, depenent del tarannà dels personatges, però la cosa pot anar des de compartir 4 copes, que es pagaràn a mitges (ara convido jo, i ara tu t'ofereixes a pagar, sense ni tan sols saber com es diu el/la company/companya) i aquí Déu i després Glòria, a acabar tancant el bar amb unes interessants "reflexions de taverna" que ja al carrer poden continuar i acabar al cap de molta estona amb internanvi de noms i telèfons i promeses d'amistat eterna.

En fi, tornant al que ens ocupa, en Carlin es va trobar un personatge extravagant que semblava tocar-la més bé del que la seva aparença podia suggerir. La tesi de l'amic de taverna d'en Carlin era que quan més salvatges els comportaments i actuacions d'en Trump (arrel de la proposta d'expulsar "als seus països" 4 congressistes demòcrates....3 de les quals nascudes....és clar.... als Estats Units!!), més ràpida serà la derrota final del republicans a les eleccions del 2020.

Carlin acaba invocant unes frases de Jane Goodall (la primatòloga magistralment interpretada per Sigourney Weaver a "Gorillas in the Mist") que no em puc estar de reproduir: " En muchos sentidos la manera de actuar de Donald Trump me recuerda a los chimpancés machos y sus rituales de dominación. Para impresionar a sus rivales, los machos que desean ascender en la jerarquía hacen despliegues espectaculares: pisoteando fuerte, palmeando el suelo, agitando ramas o tirando piedras”.

Malhauradament no sóc tan optimista. Dimarts, sopant amb uns assessors a Columbus, en comentar aquest tema, em deien que la realitat és que malgrat tots els malgrats, el comportament de Trump té un públic molt identificable i a més a més creixent. I que la possibilitats de tornar a guanyar les eleccions són molt altes. Trist, però comparteixo aquesta opinió. A Ohio, on em passo bona part de la vida des de fa dos anys i mig aquesta és una realitat innegable. A més a més, l'economia no pot funcionar millor. I si la gent té diners a la butxaca, les preocupacions evolucionen cap a aspectes no tan bàsics.

En un símil amb el que passa a casa nostra podríem dir que hi havia una Catalunya silenciada a la que la irrupció de Ciudadanos va donar veu i va permetre sortir de l'armari i va fer onejar sense complexes ni vergonyes la bandera d'Espanya, quan una altra Catalunya també radical va començar a tirar pel dret com si representés a la immensa majoria de catalans.

Doncs això és el que passa avui als Estats Units. Les misèries de la frontera sud i l'agressivitat de Trump, ja obertament racista, sense complexes,  tenen un racolzament molt i molt important de parts creixents de la població. Són gent que mai no han estat a l'armari (en aquest sentit aquí la correcció política no s'estila gens, al menys en afers polítics) però que ara públicament declaren "ja n'hi ha prou" i defensen "l'Amèrica pels americans" que no se sap ben bé que vol dir però tothom té molt clar que es refereix a l'Amèrica "wasp", els white anglosaxon people que encara ara dominen les finances, l'administració i l'economia. Però que òbviament se senten amenaçats, pels negres, pels hispans, pels russos, pels xinesos, per la resta del món...Tenen por, i la por provoca comportaments atàvics. Això és el que passa avui als Estats Units (i afegeixo, a bona part del món mundial).

Ben atiat el foc amb els "wasps" empobrits dels "rust belts" industrials del mitjà oest així com dels ramaders i els pagesos de bona part de l'Amèrica interior....Dakotas, Tennesse, Arkansa, Missouri , Indiana, Nebraska, Kansas, Oklahoma, Colorado....Trump va consolidant la seva candidatura per a la re-elecció sense que, de moment, hi hagi cap altre candidat republicà que li faci ombra.

I així anem els humans retrocedint de la forma més palmària des de fa dècades. La República de Weimar, com també citava Carlin, no sembla ara un fet impossible, com podia semblar fa tot just quatre dies.

Boris Johnson: o com posar gasolina al foc

Llegeixo a "The New York Times" que Boris Johnson serà anomenat aquesta setmana primer ministre britànic en substitució de Theresa May. Sense cap mena de dubte és una notícia de gran transcendència. I també sense cap mena de dubte és una notícia dolenta, molt dolenta, en un entorn i un contexte en el que les notícies dolentes sovintegen tant que diria que ens hi hem acostumat, i acabem vivint "com si" no passés res. Quin remei, no?

De fet, en tenim ben a prop multitud d'exemples concrets d'aquest "acostumar-se a conviure amb els desastres" que provoca una classe política que la majoria de ciutadans del món civilitzat, afirmo amb contundència que no ens mereixem. 

Exemples de supervivència ciutadana i de país malgrat la seva classe política les tenim a Itàlia (on des del final de la Segona Guerra Mundial hi ha hagut tants governs que és gairebé impossible comptar-los) o a Grècia, on la població ha resistit estoïcament les misèries i les corrupteles de decenes d'anys de robatori i nepotisme dels Karamanlís, dels Papandreous, dels Mitsotakis, o a Bèlgica, un país totalment i permanentment dividit en dues meitats que no fa soroll (deu ser de resultes de la capitalitat comunitària) on no fa gaire van estar gairebé dos anys sense govern...i no va passar res de res (ans el contrari, els indicadors econòmics van millorar tots sense excepció).

A la Gran Bretanya, un extraordinari país, bressol de la civilització moderna (com Pèrsia primer i Egipte i Grècia després ho van ser de la civilització antigua), fundador de la democràcia parlamentària, inventor del sufragi universal, dels drets civils i de tants i tant altres progressos vinculats amb l'evolució del Sàpiens Sàpiens, fa temps que algú els va posar el dit a l'ull. Els va fer un encanteri, els va llençar un "mal de ojos" que es diu a Andalusia.

Hi ha haver un descerebrat, de nom David Cameron, que hauria d'haver estat condemnat a galeres i que el que ha estat fent aquests dies (impressionant del que és capaç la classe política!!) és gaudir d'unes vacances a Costa Rica a un resort al mòdic preu de 1,725 lliures esterlines per nit (1.950 euros, cèntim amunt, cèntim avall), que va decidir convocar un referèndum per a salvar políticament el seu cul.

El resultat? Doncs ras i curt que la Gran Bretanya s'enfronta a una de les pitjors crisis que ha viscut des dels temps de Chamberlain, i que han conclós en el nomenament d'un altre descerebrat si cal pitjor que Cameron, com a primer ministre britànic. Ja trobo a faltar el sentit comú i sentit d'estat de la Theresa May....

Johnson no enganya, com el cotó fluix de "Don Limpio" o "Mister Proper". És exactament com Donald Trump. Un histrió ros, amb melena despentinada, un dibuit animat que diu tantes mentides per minut com les del seu col·lega Trump a l'altre costat de l'Atlàntic. Amics de conveniències i al·liats en l'esperpent. Un drama per a la civilització.

Amb un individu que denfesa un Brexit dur si cal amb tal de sortir de la Unió Europea (Déu meu, quina presó...) sí o sí, per les bones o per les "males" el 31 d'Octubre, i que anuncia que ho tindrà tot enllestit en cent dies en un sentit o en un altre, és un piròman que defensa la seva cadira i la seva ambició de ser primer ministre britànic (per fi ho ha aconseguit) a qualsevol preu.

Auguro temps complicats i de revolta a dins el Regne Unit, perquè hi ha molta gent sensata que no estarà d'acord amb abandonar la Unió amb un Brexit "dur".

L'única pregunta que continua sense resposta és...com és possible que el Partit Conservador Britànic hagi pogut escollir un candidat com aquests? I sóc incapaç de trobar-ne la resposta. De fet, és la mateixa pregunta que em vaig fer quan els nord-americans van escollir Donald Trump com a president....segueixo sense resposta.

Alguna cosa es mor a l'ànima (segona part)

Des dels Estats Units és difícil mantenir-se plenament informat del que passa a casa nostra, malgrat que miro de llegir amb certa assiduïtat continguts de premsa catalana, de poder, cada dia. Però hi ha notícies tan "micro" i d'un abast tan local que és gairebé impossible assebentar-se'n, fins i tot per premsa.

Les xarxes socials però permeten recuperar aquesta petita parcel·la d'allò que és més nostre. Una interessant curiositat que va començar de la mà d'un amic de la generació dels que vam estudiar a La Salle Palamós, és un grup de WhatsApp, esdevingut societat gastronòmica (sobre tot), i punt de contacte freqüent per a vells companys d'EGB que ens hem retrobat (molts) gràcies a la iniciativa d'en Joan Gómez, mestre de cerimònies d'aquesta societat.

Des d'aquest Grup, m'arriba avui tarda (al meu matí als Estats Units) una notícia molt trista, de la mà del bon amic Pere Perpinyà, i és el tancament de la Llibreria "La Gavina" de Palamós, en un curt de "Ràdio Capital" (jo ni sabia de l'existència d'aquesta emissora...).

No només perquè sóc escriptor aficionat (que també), el tancament de llibreries m'arriba particularment a les venes. En aquest mateix blogg, el día 24 de gener de 2016 també vaig escriure sobre el tancament d'una altra de les grans llibreries de Girona, la "Carlemany" de la Joana Teixidor, "la" llibreria del barri de La Devesa de Girona. Aleshores vaig titular la meva entrada de blog "Alguna cosa es mor a l'ànima".

Ara, el trasbals que em provoca aquest altre tancament m'obliga a recuperar el títol d'aquella entrada, per una notícia malhauradament massa freqüent. Després de la Carlemany, i abans de La Gavina, també va tancar una altra llibreria del meu barri gironí, la "Helmántica" de la Inés. Un altre referent que durant molts anys va ser una gran promotora de la cultura al barri.

Sempre recordaré La Gavina com a part de la meva història de creixement i aprenentatge cultural. Va ser una icona per a mi i molts d'altres des del seu naixament, quan jo tenia 10 anys i vivia a Palamós. Des dels inicis amb la Catalina Cargol, la tia de la Montse, que va ser un gran referent de la cultura palamosina durant molts anys. La Montse li va prendre el relleu amb mestratge i dedicació. Si de debò plega (o es veu obligada a plegar) serà una gran pèrdua, perquè la Montse Cargol és una gran llibretera, en majúscules.

A La Gavina, i a la Carlemany, hi vaig tenir durant molts anys les tres novel·les que tinc publicades, i en ambdues, el recolzament que hi vaig trobar des del primer dia va ser molt encoratjador.

A la notícia de Ràdio Capital que després he llegit sencera, defensen -entre d'altres- el concurs d'ajuts públics per a mantenir les llibreries obertes. Les subvencions públiques gairebé mai no estàn justificades, i en aquest cas, si no s'aborda el problema de fons, subvencionar és llençar recursos de tots a les escombreries, fent només que l'agonia sigui més llarga.

No és la solució, ni tampoc és "Amazon" l'arrel del problema (no ajuda gens, reconeixem-ho, però no és la mare dels ous).  Escrivia el 2016 que la Carlemany era un referent en la venda de llibres digitals (a La Gavina també n'hi ha) i malgrat això no va poder sortir-se'n.

El problema és que a la societat actual no es llegeix, i en conseqüència, no es compra. Diria que ni tan sols es pirateja, o no es fa ni de bon tros com succeeix amb la música. El 60% de les vendes de llibres

s'esdevenen durant la setmana de Sant Jordi (ajudat per un 10% de descompte), i segons dades del Departament de Cultura de la Generalitat, més del 50% de la població catalana major de 14 anys (dades de 2017), declara no llegir ni un sol llibre a l'any. I aquesta és la veritable arrel del problema.

Així doncs, anirem veient un lent degoteig de tancament de llibreries que seràn subtituïdes per bars, perruqueries o salons d'ungles regentats per xinesos o basars regentats per pakistanesos.

Una revolució a Instagram

Instagram ha anunciat aquesta setmana que avui s'acaba que està en ple procés de prova pilot en determinats països consistent en que els usuaris deixarien de visualitzar els "Like" de tots els altres usuaris i només veurien els que els fan a ells.

En un comunicat de premsa i Twitter, l'empresa californiana ha fet públic que la primera prova pilot va començar el passat mes de maig al Canadà i des d'aquest mes de Juliol s'hi afegeixen Austràlia, Itàlia, Irlanda, el Japó, Brasil i Nova Zelanda. Si això arriba a Espanya serà una bomba!!! La consulta dels sicòlegs i les vendes de "trankimazin" en diràn bé.

Jo ho trobo una notícia extraordinària, tot i que hi haurà amb tota seguretat, una munió de persones a les que això no els agradarà ni gens ni mica i que al capdavall, si aquesta prova pilot es consolida, acabaran abandonant Instagram i buscant d'altres aplicacions socials que els permetin seguir mantenint i alimentant el seu ego.

Les primeres que se'n ressentiràn seràn les malanomenades "influencers", i ho escric en femení perquè malgrat que hi ha alguns homes que ho són, la immensa majoria són dones. És evident que la consolidació d'aquesta nova manera d'entendre l'aplicació els fotrà la clientela -o al menys una bona part- enlaire. Un/una "influencer" ho és i té èxit com a tal i de retruc -i el més important- pot fer d'aquesta etiqueta/professió una manera de guanyar-se la vida, en la mesura en que sap que té una muntanya de seguidors, de persones que visualitzen els seus continguts i que posen "likes" a tot el que fan.

A Catalunya tenim algunes "influencers" de veritable renom: Patry Jordan (gironina que té un milió de seguidors a Instagram, que aviat és dit), Aida Domech -Dulceida- (la que té més seguidors d'Espanya) i Alba Paul (també gironina amb un milió de seguidors), entre d'altres. Què passarà amb aquestes senyores si aquesta nova estratègia es consolida i a l'aplicació YouTube (on totes les "influencers" tenen els seus canals) decideix fer el mateix? Doncs que se'ls acabarà part del xollo i hauran d'invertir -pagant- per a mantenir els seus seguidors.

Però no només els i les "influencers" se'n ressentiràn. Instagram és sinòmim de vanitat. No penjo fotografies pel plaer de penjar fotografies, sino que ho faig en la mesura i amb l'única finalitat que em posin "Likes". Quan més "Likes" em posin, més autorealitzat/ada em sento i més feliça sóc, sobre tot per comparació amb els meus amics/amigues. Adrenalina per a l'ego.

Vull publicar fotos, sobre tot meves, aprofitant que sóc jove/jova, guapo/guapa, perquè em posin molts de "Likes". Els "likes" en sí preocupen relativament poc, només ho fan en la mesura que els competidors -perquè la xarxa està plena de competidors, d'enveges mal sanes, de molta manca d'autoestima- en tenen menys que jo. Entre la generació dels "milènials" hi ha una veritable i exacerbada competició entre els anomenats "popus" per veure qui la té més gran....(la llista de "Likes" vull dir).

Mijas, perla de la Costa del Sol

A la joiosa i turística localitat de Mijas, en plena Costa del Sol, les forces polítiques que van obtenir representació a les darreres municipals han, per fi, arribat a un acord i des d'aquesta setmana que demà s'acaba, ja tenen alcalde.

Si res no ho espatlla, el senyor Josele González, que fins a on sabem no té cap grau de parentiu amb l'ex-president del govern espanyol, serà l'alcalde de la localitat fins l'any 2023. L'acord de govern s'ha assolit amb el partit dels Ciudadanos, després de setmanes de feixugues negociacions.

L'equip de govern estarà format per 14 regidors, 8 socialistes i 6 del Ciudadanos. El pacte s'ha segellat amb un acord programatic de 60 punts. El primer, diu a tenor literal: "Defendemos desde nuestro municipio la unidad de España y el Estado de las Autonomías como garantía de un país de ciudadanos libres e iguales. Contemplamos la utilización de todos los instrumentos del Estado...para hacer frente al separatismo....incluida la aplicación del artículo 155 en Cataluña en el caso de que el Govern de la Generalitat (han respectat el Català, impressionant!) siga sin acatar el orden constitucional....".

Ho trobo sensacional. De traca i mocador. Que en un municipi andalús de més de vuitanta mil habitants l'acord programàtic contempli en primer lloc la defensa de la sacrosanta unitat de la pàtria i l'aplicació de l'article 155 sona a broma del dia dels Sants Innocents. Si això s'explica en algun indret fora d'Espanya, només es podria entendre com a un acudit. Doncs no, és veritat. Es pot consultar les hemeroteques dels diaris i és fàcil trobar els 60 punts de l'acord programàtic de l'Ajuntament de Mijas. El més curiós és que l'article, dóna com a fet consumat que el Govern de la Generalitat no acata l'ordre constitucional, cosa que trobo fantàstica.

Serà que a Mijas no hi ha altres problemes més importants que la unitat d'Espanya, com, només per a posar un exemple, un 17% d'atur, i una economia tan poc diversificada que el 75% de l'activitat econòmica depèn del turisme.

Però, ai las, els catalans....aquests catalans.... Vull pensar que des del PSOE s'han posat la pinça al nas i han signat un acord en el que aquest punt  és més virtual que el Bitcoin.

Però preocupa que els Ciudadanos hagin fet de la catalanofòbia el seu principal, per no dir únic, element programàtic, juntament amb el nacionalisme espanyol extrem. De fet, els lectors d'un diari tan poc sospitós de ser llegit per Puigdemonts, Torras i d'altres separatistes radicals, en l'enquesta d'ahir sobre si hi havia catalanofòbia a Espanya un 72% de lectors afirmen que sí, i ull l'han votada més de vint-i-dues mil persones.

Emprenya que amb diners dels nostres impostos s'acabin pagant salaris de descerebrats que atien l'odi d'una forma tan mesquina i perillosa. El separadors radicals són tan perillosos com els separatistes radicals, perquè posen les emocions exacerbades al davant de qualsevol altra consideració. I així anem.

El petit consol que em queda és que la deriva que ha agafat Ciudadanos, i en particular el seu líder Albert Ribera i la seva segona Inés Arrimadas, se'ls està girant com un boomerang. Que algú tan poc sospitós de ser poc espanyol com en Francesc de Carreras, fundador del partit, hagi decidit abandonar-lo, un més després del degoteix que va començar ja fa setmanes, vol dir que la deriva empresa per aquest parell i els que els segueixen és més perillosa del que aparentment podria semblar.

Des dels USA (II): Immigració i Frontera Sud

Des de la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units, la inmigració il·legal ha estat un dels cavalls de batalla de la seva administració i de la seva política. De fet, la promesa de la construcció d'un mur que segellés la totalitat de frontera sud entre els Estats Units i Mèxic i la negativa del Congrés d'atorgar-li 5.500 milions de dòlars pel seu finançament, va arribar a provocar el tancament patronal parcial més gran de la història del país ("government shutdown") que va durar 35 dies, entre desembre de 2018 i gener de 2019.

Sigui com sigui, i malgrat el reforçament de les fronteres, la immigració il·legal continua essent un problema molt greu (que té múltiples vessants), i que s'ha anat fent més gran als darrers anys en general (tant a Europa com als Estats Units), i als darrers mesos en particular, per l'intent massiu d'immigrants centre-americans, procedents d'Hondures, Guatemala, Veneçuela, Brasil, i d'altres països, d'accedir als Estats Units, molts fugint de la misèria, d'altres, fugint d'una gairebé segura mort als seus països en voler ser recrutats per narcotraficants o grups paramilitars. 

Els darrers dos mesos, s'ha produït una escalada que ha fet que el problema (de fet una veritable crisi humanitària) sigui més visible pel ciutadà del carrer i que sigui present a les notícies dia i nit. Això té a veure tant en la major pressió fronterera des de Mèxic per evitar les entrades massives (després de l'amenaça de Donald Trump de posar un primer aranzel del 5% a tots els productes exportats per Mèxic) com en una major pressió dels "border protection agents" dels Estats Units seguint les noves directrius de l'Administració Trump.

Aquests dies les imatges televisives de centres d'"internament" d'immigrants sense papers, molts en busca d'asil polític amb dotzenes o centenars d'homes joves "engabiats" de facto en espais molt reduïts, durant dies, sense les mínimes condicions higièniques, amb nens sols en centres de detenció, a l'espera de possibles deportacions massives (tot i que els casos de petició d'asil els ha d'aprovar o denegar un jutge federal) a McAllen, El Paso, Laredo, Nogales, Tijuana, ha tornat a provocar un debat públic entre els favorables a la revisió de la normativa d'internament i el tracte humanitari (generalment demòcrates i votants demòcrates) i els favorables al compliment estricte de la llei (generalment conservadors i votants conservadors). Mike  Pence, com a conseqüència de les crítiques massives contra l'Administració Trump aquests darrers dies, va haver de donar la cara i va anar el divendres passat a visitar un d'aquests centres d'internament, acompanyat de congressites republicats i periodistes i càmeres de televisió.

Òbviament va aprofitar per fer política i criticar el "New York Times" (un dels diaris que denúncia de forma més crítica i directa  el que està passant a la frontera sud dels Estats Units), i va acabar dient que la culpa és en darrera instància dels demòcrates que no els deixen acabar el mur ni dotar la protecció fronterera de més recursos.

Malhauradament es fa política amb els drets humans i s'utilitza políticament drames humans per a defensar els interessos dels uns o dels altres explotant la misèria dels més desfavorits. Això, en un país on fa falta mà d'obra a pràcticament a tots els estats de la Unió (a Ohio els anuncis de les empreses de tota mena buscant treballadors els veig de forma diària, a tot arreu). Una veritable paradoxa, que demostra per damunt de qualsevol altra cosa que amb la immigració es fa molta política i s'utilitza molt poc el sentit comú.

Avui però l'escalada ha agafat una dimensió encara pitjor: aquest matí han començat redades a algunes de les principals ciutats del país (Los Angeles, Atlanta, Chicago, New York, Miami, Huston) per a detenir i deportar de forma immediata inmigrants sense papers abans que cap jutge no ho pugui aturar (tot i que molts d'ells portin anys al país treballant de forma precària o il·legal). Un fet totalment inaudit de proporcions encara desconegudes, tot i que ha aixecat una onada d'indignació entre molts ciutadans nord-americans i avui mateix han començat protestes massives al carrer.

No és però que la Unió Europea estigui tractant de forma gaire més humana la situació de la migració desesperada del persones subsaharianes des del Marroc o des de Líbia, i per tant, no hi ha cap motiu d'orgull envers Europa en relació a aquest mateix fenòmen. 

Com a essers humans tenim un gran motiu per a sentir vergonya dels que suposadament ens representen. Esten fent passes de gegant cap a una involució que feia molts anys que no veiem, ni als Estats Units i a Europa. I així anem, progressant cap al passat.

Des dels USA (I): Huracans i Pederàstria

Aquests dies als Estats Units d'Amèrica, es posi el canal que es posi, des de la dreta més extrema que representa la FOX, la branca més anti-Trump que representa la CNN, o les cadenes públiques, tant de ràdio com de televisió, es parla de forma gairebé monogràfica sobre un número molt limitat de temes.

Tots referents a notícies d'abast exclussivament nacional.

De fet, als Nord-Americans en general, els ha interessat sempre més aviat poc la resta del Planeta, o el que passa a la resta del món, amb l'excepció de sí allò que passa pot afectar els interessos dels Estats Units.  Per això s'ha parlat tant darrerament de dos països: la Xina (per la guerra comercial i tecnològica entre la primera i segona potències mundials), i l'Iran i les tensions derivades de l'anunci d'aquest país de l'increment de la seva capacitat d'enriquiment d'urani.

Però aquesta setmana els temes han estat fonamentalment quatre, dos que ja porten un temps arrossegant-se, perquè no són pròpiament novetat sinó notícia en evolució: la immigració il·legal i la frontera amb Mèxic i la cursa cap a les eleccions presidencials de 2020. El primer el tractaré en una entrada de blog posterior.

Els altres dos sí que són notícies que s'acaben de produir, i per tant incorporen un element de novetat: la tempesta tropical "Barry" a Louisiana, una zona tradicionalment castigada per huracans i tempestes tropicals. Qui no recorda els efectes devastadors del "Katrina" l'any 2005 a l'àrea metropolitana de New Orleans? Aquella darrera setmana d'agost van acabar morint gairebé 1.500 persones i els danys que va provocar l'huracà encara no s'han acabat de recuperar completament (els càlculs fet post huracà van determinar uns danys per valor de més de 70.000 milions de dòlars). Per això tothom està molt conscienciat i des de fa dies que especialistes de l'exèrcit estan muntant dics de contenció (el Mississippi està en un dels cabals més grans en molts anys) i hi ha amples zones evacuades. Aquesta vegada es tem més els efectes de la pluja continuada que s'espera, que no pas de la força dels vents.

El segon tema està relacionat amb la detenció de Jeffrey Epstein, un multiminionari de New York qualificat legalment de "sex offender" i detingut tot just després que aterrés amb el seu jet privat de retorn de París. Aquest cas em recorda en part l'espectacular detenció a l'aeroport JFK de l'aleshores president del FMI, el francès Dominique Strauss-Kahn, després que una cambrera d'habitacions d'un hotel de luxe de Manhattan presentés una denúncia contra ell per presumpta violació.

Darrerament a tot el món, hi ha una autèntica onada  popular i de les administracions de molts països del món en contra de l'abús i la violència sexual contra les dones, i en particular contra menors d'edat (ja era hora!). Epstin és multimilionari i compta amb amics molt poderosos, entre d'altres l'ex-president Bill Clinton i l'actual president Donald Trump. Tot i això, donat que ja havia estat condemnat per un cas similar el 2008 (tot i que aleshores el fiscal de Florida li va acabar atorgant inmunitat i per un delicte que el podria haver estat condemnat a sentència perpètua va ser condemnat a 18 mesos, en una cel·la a part, amb llibertat 12 hores al dia 6 dies a la setmana, i amb un compliment final de només 13 mesos), aquesta vegada no li ha estat concedida la llibertat sota fiança (risc de fugida). Que la justícia no és igual per a tothom, ho sospitàvem, però casos com aquests, ho posen clarament en evidència.

Ara Epstein però és a la presó des del 6 de juliol acusat de trafic sexual i conspiració per tràfic sexual amb menors d'edat (portava noies, gairebé nenes, a casa seva i suposadament les pagava per tal que els fessis massatges  completament nues). El que s'ha publicat, d'un presumpte monstre com aquest segur que és només la punta del iceberg,  però els seus advocats ja s'han posat en marxa i invoquen l'acord d'inmunitat del 2008, i, tot i que és a la presó, el jutge instructor ho està investigant. Esperem que dos anys d'investigacions del FBI i una muntanya de proves, acabin tenint-lo tancat a la presó fins que s'hi podreixi.

Hong Kong

Aquests darrers dies estem presenciant una de les revoltes més importants d'un territori de la Xina (no continental) que desafia el poder i la uniformitat de Beijing.

Es tracta sense cap gènere de dubte de la revolta més important contra Beijing des de les manifestacions de la plaça de Tiananmen del maig i juny del 1989. En aquell moment, el règim va haver de prendre la decisió d'escoltar les reivindicacions dels manifestats -bàsicament estudiants- o aplicar mà dura contra les protestes. Malgrat una divisió incial en el sí del Partit Comunista es va finalment optar per la via de la repressió. Es calcula que el número de víctimes va oscil.lar entre els 300 (CIA, Govern Xinès) i 2.600 (Creu Roja xinesa).

El cas de Hong Kong és especial, al menys des de la perspectiva dels no xinesos, com ho és Urumuchi, el Tibet o Taiwan. Hong Kong, colònia britànica durant més de 100 anys, va esdevenir part final del colonialisme britànic el dia 1 de Juliol de 1997 (just fa 22 anys) quan els territoris britànics que constituïen Hong Kong van passar a formar part d'una anomenada regió administrativa especial sota administració de la República Popular de la Xina (el que es va conèixer com la fòrmula "un país, dos sistemes"). Durant alguns anys almenys, Hong Kong va continuar gaudint d'una certa autonomia, i d'un règim de llibertats molt superiors al de la resta de la Xina.

El fet però és que en aquests 22 anys l'administració de Beijing ha fet tot el que ha pogut per a colonitzar al seu estil l'antigua colònia. Ho han fet amb Urumchi (on han enviat de forma massiva persones de l'ètnia Han - la dominant al país- per a diluir el sentiment nacional, la cultura i la llengua dels iugurs) i també amb el Tíbet. L'exèrcit xinès utilitza tecnologia de reconeixement facial de Huawei per a tenir controlada la població dels territoris "rebels". Hi ha centres d'internament, anomenats oficialment de "reeducació" en ambdós territoris on hi ha reclosos molts homes d'edats entre els 15 i els 60 anys. Sembla una mentida o exageració, però drons de l'exèrcit americà ho han fotografiat.  La Xina no admet cap mena de dissidència. Amb Hong Kong, una vegada recuperat, no farà cap execepció.

L'ex-colònia britànica ja va protagonitzar fa uns anys  (2014) l'anomenada revolució dels paraigües, que bàsicament era una protesta contra la imposició per part de Beijing d'un sistema d'elecció al Parlament de Hong Kong basat en l'elecció prèvia d'un grup d'"elegibles" (1.200 persones), més aviat afins al règim de Beijing (és el que es coneix com a democràcia orgànica o democràcia del nomenament a dit).

Aquesta vegada la protesta ha anat més enllà, perquè tot i que els manifestants han aconseguit aturar la llei que permetia l'extradició directa a la Xina continental de persones "sospitoses" de ser una amenaça per a la seguretat nacional xinesa Beijing s'ha pres aquesta acció com una amenaça molt i molt seriosa. Mala peça al teler. En un Parlament, ara sí, dominat per afins al règim de Beijing, la llei s'aprovarà més aviat que no pas tard. I no descarto que hi hagi violència, si les protestes persisteixen.

De moment Beijing, que ja té prou fronts oberts, ha permès que el conflicte sigui gestionat per les autoritats locals, però no hi ha dubte que no permetràn que la cosa se'ls escapi de les mans (tampoc no ho van permetre a Tiananmen, ni al Tíbet).

Com tampoc no n'hi ha que encara que el règim d'"un país, dos sistemes" s'extingueix el 2047, la Xina continental, de facto, està fent mans i mànigues per acabar amb l'oposició sense fer massa soroll i de ben segur, que si les protestes persisteixen, acabarà intervenint, i sense que ningú de la resta del món s'hi oposi -ni Europa ni els Estats Units- tornarem a tenir un altre Tiananment.

Temps al temps.....