El dilema dels candidats republicans als Estats Units

La setmana passada va tenir lloc el primer gran debat dels candidats del partit Republicà a la nominació com a presidenciable a les eleccions de 2024. El debat, televisat per la cadena conservadora FOX, va comptar amb la presència d'11 dels 12 candidats fins el dia d'avui. Com és sabut, Donald Trump va contraprogramar i va decidir no anar-hi (fent un Feijóo, però amb molt més fonament que el gallec) i en canvi va concedir una entrevista a l'antic periodista ultra-conservador de la cadena, Tucker Carlson (acomiadat pel propietari, Rupert Murdoch) a la xarxa social "X", antic Twitter.

Els arguments que Trump va donar per a saltar-se el debat es van basar en el fet que les intencions de vot al bàndol republicà li donen un 50% d'intenció de vot, a gran distància del segon candidat, Ron de Santis, el governador de Florida, a qui se li atribueix entre un 15%, i el tercer candidat, Viviek Ramaswamy, nascut a Cincinnati de pares indis a qui se li assigna un 9%. És força probable que cap dels altres candidats, ni tan sols l'ex-vicepresident, Mike Pence, acabin tota la cursa presidencial donades les escasses expectatives de vot dels altres candidats.

El debat televisat va tenir una audiència de 12,8 milions de persones, en un país de 332 milions d'habitants, el que no deixa de ser una altra demostració que la televisió, sigui en obert o per cable, està patint una seriosa davallada d'audiències, també als Estats Units. L'entrevista de Carlson a Trump a X (va tenir una durada de 46 minuts) la van veure 14,8 milions de persones (jo en sóc un d'ells) que és la prova del 9 de que la televisió no tornarà a fer mai més les xifres d'audiència pre-xarxes socials i pre-plataformes.

Sigui com sigui, la nominació republicana genera una gran expectació entre la població nord-americana. En el bàndol demòcrata de moment no hi ha color perquè hi ha només dos cadidats i Biden lidera els enquestes amb més d'un 60% d'intenció de vot.

La qüestió però és al bàndol republicà. Donald Trump va rebre a les eleccions de 2020, atenció 74,2 milions de vots, que és una quantitat no negligible, ja que suposa gairebé un 47% dels sufragis.

El dilluns a la nit sopava a Arkansas amb un consultor que ha seguit les eleccions presidencials nord-americanes des de fa cinquanta anys i aquest té molt clar que Donald Trump serà clarament la persona designada com a candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà. Molts l'acabaran votant amb pinces al nas, però hores d'ara, malgrat les quatre grans imputacions judicials en marxa Indictements), i una o diverses possibles condemnes, hi ha consens en que, a menys que no es produeixi un miracle amb Ramaswamy (38 anys, empresari d'èxit, llicenciat per Harvard i Yale) i aconsegueixi en pocs mesos la popularitat que li cal per a poder ser el candidat electe, Trump en serà el guanyador de carrer.

La qüestió és però, que els votants republicans d'ordre (que en són molts) no veuen clar que un personatge amb les investigacions judicials en curs que té obertes, sigui el millor candidat pel seu partit. A New Hampshire, el primer estat de la Unió on es celebren primàries, hi ha una iniciativa republicana que pretén desqualificar Trump com a candidat invocant la 14ena. esmena de la Constitució dels Estats Units. Aquesta diu literalment, en la seva secció tercera: 

Cap persona podrà ser senadora o representant al Congrés, ni electora del president i vicepresident, o ocupar càrrecs, civils o militars, als Estats Units, o en qualsevol estat, si és que prèviament no ha prestat jurament, com a membre del Congrés, o com oficial dels Estats Units, o com a membre de qualsevol legislatura d'algun estat, o com a oficial del poder executiu o judicial, per defensar la Constitució dels Estats Units, si ha incorregut en insurrecció o rebel·lió contra aquests, o ha donat auxili o consol als seus enemics. Però el Congrés pot votar per dos terços de cada cambra, per retirar tal inhabilitat.

És sabut que per qualsevol altra causa, encara que sigui declarat culpable d'algun dels altres casos en què se l'acusa, cap llei ni norma no li impedirà ser president dels Estats Units. Només si en el cas on se'l jutja pels fets del 6 de gener de 2021 durant l'assalt al Capitoli prosperès, hi hauria la -remota- possibilitat d'invocar i tirar endavant la 14ena esmena. Tot i així, una esperança molt minça.

Així doncs, en circumstàncies "normals" Donald Trump serà el candidat republicà a la presidència dels Estats Units per segona vegada consecutiva. I que Déu ens agafi confessats.

Mètodes paral·lels: Luis Rubiales i Donald Trump

Els que encara estem una mica centrats i tocant de peus a terra, que voldria pensar -tal vegada ingènuament- que som, malgrat els temps que corren, una majoria, ens deixen perplexes determinades actituds de personatges que salvant entorns i distàncies actuen de formes absolutament calcades. Aquests darrers dies en tenim dos casos simultanis, Rubiales i Trump.

Hem assistit amb incredulitat al lamentable espectacle de la roda de premsa de Luis Rubiales aquest matí a l'Assemblea General de la RFEF (escric des dels Estats Units i per tant per mi encara és divendres) en la que amb un auditori majoritàriament masculí i interpretant un rol molt dolent de prestidigitació i transformisme, l'acusat ha esdevingut víctima i a diferència del que pràcticament tothom esperava després de la polseguera aixecada per la seva actitud masclista, xulesca i arrogant, no només no presenta la dimissió sino que, a més a més, es declara la víctima, menteix obertament respecte a Jennifer Hermoso, afirmant que la jugadora va ser la que va provocar la situació, és a dir, converteix la víctima en agressora. 

Aquesta estratègia és la que utilitza de forma recurrent l'extrema dreta (i.e.: els dolents són els immigrants que ens "roben" i ens prenen llocs de treball i totes les subvencions) i l'extrema esquerra (i.e.: el patriarcat i el "sistema" té la culpa de tots els mals del poble i de l'opressió de les minories LGTBIQ+; Només sí és sí ...) per difondre els seus missatges, els que proclamen solucions senzilles per a problemes complexos.

Els arguments de la roda de premsa que utilitza Rubiales són al·lucinants i tenen tots els elements de l'escola Steve Bannon-Donald Trump i es resumeixen en girar les tornes i atacar utilitzant tots els arguments que poden calar en un determinat sector de l'audiència. Efectivament, ha començat ja fent-se la víctima justificant el gest d'agafar-se els testicles i ha demanat perdó, amb una actitut de mascle arrogant que resta qualsevol mèrit a la petició. Ha tret de l'orgull de pare (les seves filles eren al Auditori, s'ha adreçat a elles vàries vegades, i el més esperpèntic, bona part de l'audiència l'ha aplaudit...), ha mencionat le seva espanyolitat deixant clara la seva ideologia, ha criminalizat el que ell anomena fals feminisme citant explícitament les ministres de Podemos, ha repetit diverses vegades que el petó va ser, literalment "espontani, mutu, eufòric i consentit" i ha continuat afirmant que el que se li pretén fer és l'execució d'un assassinat social.

Cap gest d'humiltat ni de contricció, només actitud arrogant i mirada desafiant. 

Amb poques hores de diferència, a l'altre costat de l'Atlàntic, l'ex-president del govern dels Estats Units Donald Trump entrava a una presó d'Atlanta (Fulton County jail), a l'estat de Georgia, per a dipositar la fiança que se li ha imposat de 200.000 dòlars i fer-se la foto policial (mug shot, en Anglès) com a investigat per "orquestrar una empresa criminal per tal de revertir els resultats de les eleccions del 2020 a l'estat de Georgia". És la seva quarta imputació en quatre mesos. 

Malgrat tot, ell utilitza aquesta imputació, com les altres tres, a favor seu. La prova és que la foto policial que li han fet, actitut desafiant i xulesca com la de Rubiales, o finsi tot pitjor, l'ha penjat a la seva pàgina web al cap d'unes hores, començant formalment la campanya per a recaptació de fons per les eleccions. 

És a dir, en un exercici idèntic al de Rubiales, Trump aprofita la situació per a presentar-se com a víctima de l'esquerra, d'una cacera de bruixes, afirmant que no pensa renunciar a la seva missió (que no titlla de messiànica però gairebé) de salvar Amèrica de les forces demoníaques del Bidenisme, afirmant amb contundència que no es rendirà ("I will never surrender") i salvarà el país de l'època de foscor a la que Joe Biden ha portat la nació. 

Trump va fer un "Feijóo" i va ser el gran absent del primer debat de candidats republicans (9 fins ara) que va organitzar la cadena de televisió FOX News (que era "amiga" de Trump però que ho ha deixat de ser) al·legant que el seu avantatge a les enquestes és tan gran (els sondejos li donen una estimació de vot entre els republicans del 52,4% mentre que el segon que el segueix, De Santis, té una estimació de 14,4%) que no li cal perdre el temps. 

Es va estimar més, a la mateixa hora que es feia el debat, concedir una entrevista al periodista ex-estrella de la FOX News, Tucker Carlson (acomiadat de la cadena, segons sembla, pel fill del propietari, Rupert Murdoch) que es va retransmetre en streaming per la xarxa X, l'antic Twitter, i que va tenir audiències milionàries. 

He de confessar, que de la mateixa manera que m'he empassat la roda de premsa de Rubiales, em vaig empassar els 45 minuts de l'entrevista de Carlson (que en determinats moments semblava més trumpista que Trump, en una demostració que el periodisme pot ser una professió sense cap mena d'objectivitat) i reconec que el discurs de Trump té quelcom d'hipnòtic. Si un extraterrestre sense context el sentís parlar, segurament quedaria enlluernat pel seu discurs, la seva memòria, la claretat del seu missatge. No debades el van votar gairebé 50 milions de nord-americans i tinc la gairebé certesa que tornarà a guanyar la nominació republicana. Agafin-se fort, que venen corbes.

La sospitosa mort de Prigozhin

No me les vull donar de saberut però en una conversa amb amics un dia després que les tropes del Grup Wagner es retiressin dels afores de Moscou, vaig vaticinar que al senyor de la guerra Evgueni Prigozhin li quedaven quatre telenotícies. Aquest tipus d'afer no és nou, de fet, com diuen a l'Alta Garrotxa, "és més vell que el cagar ajupit". 

En realitat, aquell 23 de juny Prigozhin va signar, en diferit, com hagués dit amb solvència la senyora De Cospedal, la seva sentència de mort. De fet, des d'aquell dia, el cap de mercenaris va desaparèixer del mapa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, com per art de màgia, quan abans d'aquests fets el seu nom apareixia fins i tot a la sopa. 

Fins avui.

Ara mateix la premsa es fa ressó d'un accident d'aviació al nord de Moscou (un jet privat) en el que hi viatjaven 10 persones, entre elles Evgueni Prigozhin, mercenari i amo i senyor del grup Wagner que va gosar enviar les seves tropes cap a Moscou el dissabte 23 de juny com a protesta per la mala direcció de les operacions militars al front d'Ucraïna, on Wagner hi té desplaçat un important contingent de tropes. Els cossos han quedat calcinats i són irreconeixibles, com no podia ser d'altra manera.

Pot ser un accident de veritat, però jo, que no sòc pas exactament un conspiranoïc, sóc reticent a creure-m'ho. Les coses gairebé mai no passen per casualitat. El poder absolut no tolera la dissidència de cap tipus i els grans dictadors han utilitzat tota mena de mitjans per eliminar opositors reals o potencials, o simplement silenciar les veus discordants. 

A la nostrada Pell de Brau tenim dos exemples que quadren moltíssim amb l'accident d'avió que ha tingut avui Prigozhin, segons anuncia la premsa mundial en les edicions de tarda-nit.

El general José Sanjurjo, exiliat a Portugal al començar la Guerra Civil Espanyola, i director de la Unión Militar Española, era qui suposadament havia d'encapçalar la rebelió contra la República. L'avió que l'havia de portar a Burgos des d'Estoril es va estavellar el 20 de juliol de 1936 pocs metres després de l'enlairament. Encara que no s'ha pogut demostrar mai, els tentacles del General Franco estaven darrere d'aquest curiós accident (com defensen historiadors de prestigi com Paul Preston o Ian Gibson).

El dia 3 de juliol de 1937, l'aleshores més ben posicionat general de la insurgència contra la República i de facto el Director de les operacions militars del bàndol rebel, el general Emilio Mola, va morir en -oh curiós- en un altre accident d'avió en un vol que el portava de Vitoria a Valladolid. A l'avió hi volaven 5 persones, incloent el seu ajudant, tinent coronel Pozas i el comandant de l'Estat Major Senac. No hi va haver cap informe oficial de l'accident ni es van trobar mai les restes de l'avió. Les coses gairebé mai no passen per casualitat. 

Hi ha un article molt interessant al respecte, del que en recomano la lectura, escrit pel periodista Julio César Rico que es titula "El misterio de la muerte del General Mola en Burgos". No té desperdici. 

És possible fins i tot que Putin o algun membre del seu estat major l'hagin llegit, degudament traduït al rus.

Rubiales, o el pitjor de cada casa

El petó no consentit del president de la federació espanyola de futbol a la jugadora Jennifer Hermoso després de la victòria de la selecció espanyola femenina a la final del campionat del món de futbol femení ha fet la volta al món, per a vergonya i escarni de la federació i de molts mascles de les Espanyes.

Aquí als Estats Units, on estic aquests dies treballant, tots els mitjans majoritaris, tant televisius com de premsa escrita, se n'han fet ressó, fins i tot cadenes de televisió com la CNN o diaris com el New York Times. A la seva edició d'avui, també el seriós Frankfurter Allgemeine es fa ressó de la vergonyosa actitud del senyor (?) Rubiales, persona que ocupa el càrrec de la federació des del 2018, any en què va substituir a Ángel Villar, essent escollit per majoria absoluta.

Rubiales va voler fer de còmic, emulant el gran Rubianes, però a diferència del màgic mestre dels monòlegs, l'ex-futbolista no en va sortir ben parat. I és que quan no es té classe (a diferència de Rubianes, que en tenia, i molta, malgrat la seva escatologia), no hi ha res a fer. Resa la dita Castellana: "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda".

A aquest individu les pulsions masclistes li supuren per tots els porus de la seva pell. De fet, ho porta escrit a la cara. Si em permeten la vulgaritat, l'aspecte de xuloputes d'aquest tipus el retrata i el delata. No cal ser ni psicòleg ni antropòleg per desemmascarar aquest personatge, que no serviria ni per a protagonitzar un còmic barat.

El petó no consentit és un acte absolutament inadequat i del tot innecessari, ja que hi ha moltes altres maneres de celebrar el merescut triomf de la selecció femenina de futbol sense que mig Estat -com a mínim- hagi de passar vergonya aliena. 

Però el que em crida més l'atenció de tot plegat, és la vulgaritat extrema del personatge, que, estant a la llotja de tribuna amb la reina borbona i la princesa borbona a escassos metres, l'home actua amb una procacitat i una vulgaritat fora de tots els límits. 

En més d'una ocasió durant el partit, cridant com un posseït, el tal Rubiales es posa compulsivament una mà als genitals i se'ls sacseja mentre els ulls li surten de les òrbites i amb l'altre mà aixeca el dit del mig. La foto adjunta n'és la prova del cotó.

I d'aquest comportament impropi d'un representant d'una institució pública com la Real Federación Española de Fútbol (RFEF), pràcticament cap mitjà se n'ha fet ressó, eclipsada la cosa pel petó no consentit. Doncs que volen que els digui? Personalment trobo tan greu una cosa com l'altra. Ja ho deia l'Arturo San Agustín en un memorable article periodístic sobre la primera Guerra del Golf: "els humans no som més que monos vestits". Aquesta màxima, aplicada a la fotografia que il·lustra aquest article, no pot ser més veritable i més encertada: un orangutà s'hagués comportat de ben segur amb més dignitat i decòrum.

I saben el pitjor de tot plegat? Doncs que en un país on no dimiteix ni el Tato, el senyor Rubiales, de qui molts han demanat el cap, ni pensa dimitir ni els seus companys de les federacions territorials li pensen demanar, si no, en tornarem a parlar després de la reunió de l'Assemblea Extraordinària de la RFEF, convocada per divendres d'aquesta setmana. El corporativisme imperant fa que els mascles de la manada es protegeixin entre ells. I així ens va a tots plegats.

Quan la política emmerda la cultura

I ja hi tornem a ser. Català versus Valencià. Llengua versus dialecte. Una polèmica més que superada ha tornat a revifar per culpa dels polítics. 

La jugada política de Junts -exigint que al Congrés es puguin parlar les 4 llengües oficials i que es formuli la petició del reconeixement del Català al Parlament Europeu com a contrapartida al recolzament de la candidata socialista Francina Armengol a la presidència del Parlament espanyol- em sembla bé perquè fa tornar aquest partit polític (o el que sigui que sigui això de Junts) al joc de la política i a més a més perquè em sembla que ha fet una petició que és més que raonable: el reconeixement de la realitat plurilingüistica d'Espanya.

Però això, òbviament, ha desfermat la ira i la ràbia fonamentalment blaveristes. Els valencians de dreta extrema i extrema dreta que no parlen valencià i que el voldrien veure definitivament convertit en una part més del folklore local, com ho són les falles o la "mascletà". Residualitzada i morta: la llengua dels llauraors.

La polèmica es centra -no podia ser d'altra manera- en el nom de la cosa. La Generalitat Valenciana (recordem-ho, d'extrema dreta, o al menys la seva Conselleria de Cultura, a mans d'un ex-torero) ha exigit (verb que té connotacions més fortes que demanar) "respecte a la Comunitat Valenciana i que la nostra llengua tingui el mateix estatus d'oficialitat que la resta de les llengües cooficials de l'Estat". Encomiable exigència, tot i que a ells, la utilització del valencià a les Corts espanyoles no se'ls hagués acudit demanar-la en cent vides. Recordem que són els que han dit publicament que substituiran tots els rètols al carrer on hi posa "València", i ho canviaran per la seva denominació "Valencia" sense accent greu, una aclaparadora mostra de sentit comú i de gestió adequada dels diners públics.

Home, no cal posar-se ferrucs, ni fer negacionisme històric. El Regne de València o País Valencià i les Illes Balears, o Regne de Malloca, van ser repoblats per Catalans (molts de les terres d'Urgell, en el cas de València) i aquesta és la raó històrica, i no altra, per la que a València es parla Valencià.

Els acadèmics de la llengua valenciana, el 2005 van aprovar el següent dictamen (que cau pel seu propi pes): "La llengua pròpia i històrica dels valencians, des d'un punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra, a més a més de L'Alguer, la franja oriental aragonesa i el departament francès dels Pirineus Orientals". Més clar i més científic impossible.

I la Real Academia Española de la Lengua, en la seva entrada número 6 respecte de la paraula "valenciano", la descriu com una varietat del Català. Normal, perquè científicament no hi ha cap mena de controvèrsia.

A partir d'aquí (o d'ací), la resta és pura política amb ganes de dividir i generar polèmica (amb molta mala llet i ràbia) i com a finalitat última, menystenir la llengua i el seu ús, fins a fer-la desaparèixer del mapa, que és el que en última instància volen el PP i VOX del País Valencià, perquè la llengua és part de la identitat, i ells d'identitat només en volen una, l'espanyola. Sinó que els ho preguntin als Bretons, als Occitans, als Corsos o als Catalans de la Catalunya Nord...i com han acabat les seves llengües i per extensió, la seva cultura.

Puc acceptar que si això del Congrés espanyol esdevé una realitat (que no ho veig gens clar, tot i les bones paraules i segurament, les bones intencions d'alguns polítics socialistes inclosa na Francina Armengol), la llengua s'anomeni Català/Valencià (jo dic que parlo Valencià del Nord), ara bé, voler mantenir el Valencià com a suposada llengua diferenciada és una barbaritat cientifica tan gran com si els Austríacs afirmessin que no parlen Alemany, o que els nord-americans que no parlen Anglès, o que els Quebequois no parlen Francès.

David Colomer: 20 anys d'absència

En l'edició d'avui de ElPunt Avui en Jordi Grau ens recorda, en un article molt personal, que demà farà vint anys de la mort d'en David Colomer. Avui tindria 52 anys i segurament seria un dels més grans escriptors vius en llengua catalana. Jo el vaig descobrir amb el seu segon llibre, Danys col·laterals (Quaders Crema, 2001), un recull d'onze relats curts sobre persones quotidianes, que dubten, que estan una mica perduts a la vida. Amb clares influències monzonianes, també de Sergi Pàmies, Colomer tenia un estil viu, atrevit, descarat, sarcàstic, cínic fins i tot. Eclèctic i directe, influït també, per la seva professió, la de periodista.

El seu primer recull de contes el va publicar a Edicions La Magrana,1991, obra de joventut que va titular "Préssecs i dièsel".

David Colomer va ser un gran periodista d'El Punt i El 9 Esportiu (ell es considerava periodista d'esports), que ell va ajudar a crear. Amb Danys col·laterals però, la crítica literària va descobrir un gran talent. Recordo haver sentit l'entrevista a la ràdio que en Jordi Basté li va fer i també l'Antoni Bassas. 

Era un diamant en brut, que tenia un gran futur en la literatura. De fet, quan va decidir anar-se'n i plegar de viure -en David es va tirar daltabaix d'un penya-segat a Port-Bou- tenia una novel·la pràcticament enllestida, que havia de titular-se La paciència del conill porquí i que, per amistats compartides, tinc la sort d'haver-ne llegit un manuscrit pràcticament acabat. 

No va viure prou per a veure la seva primera novel·la publicada. Una gran pèrdua sense cap mena de dubte, perquè tenia molt a oferir i hagués escrit les seves millors pàgines. Enyoro tot el que un talent com el seu no haurà pogut escriure mai.

La seva mort em va copsar, em va frapar intensament. En David era veí del meu barri, de La Devesa, i com a lletraferit que sóc m'hagués encantat conèixer-lo, parlar amb ell sobre literatura i vida. Però no va poder ser. Si encara fos viu, estic segur que haguéssim acabat coneixent-nos, ja que teníem amics comuns, alguns a El Punt. De fet, els confessaré un petit secret. Tinc una quarta novel·la començada, des de fa molt de temps (massa) i encara que no vull dir-ne el títol (perquè no sé si l'acabaré) sí que puc escriure la dedicatòria, que tenia pensada des que vaig concebre el guió d'aquesta novel·la: "A la memòria d’en David, malaguanyat molt abans d’hora".

En David va decidir plegar de viure. Va arribar a la conclusió que no podria superar la separació i que res que pogués fer no podria omplir mai més el buit que s'havia instal·lat a la seva vida a causa del mal d'amor i que el va portar, els darrers mesos de la seva vida, a una espiral de la que ja no en podria sortir. 

Acabo amb un dels darrers articles d'opinió que va publicar a El Punt, vint dies abans de morir. Segurament un presagi del que havia de venir. Tot i així, mentre el continuem recordant, en David seguirà viu en el cor dels que van tenir la sort de conèixer-lo i de molts que malauradament, no hi vam ser a temps.

l Tríptic Inèdit diumenge, 13 de juliol del 2003

Els Millors Moments

Però ara vull pensar en aquelles millors sensacions de la meva vida, aquelles que diuen que et passen pel cap quan et mors, com en el final d’American Beauty: en el meu cas penso ara en la sorra que se’m quedava clavada a la ferida quan queia amb la bicicleta de petit. Sempre pelat de genolls. Quan anava a l’estanc a comprar Mortadelo abans d’anar tots a la platja. Hi arribàvem i el pare plantava el para-sol a la platja amb aquells braços inqüestionables. Havíem conquerit la platja! La campana amb la que la directora de l’escola ens reclamava perquè entréssim a classe a les nou i que jo sentia lluny perquè, com sempre, anava tard. Aquells 15 de setembre, quan començava el curs i no sabíem qui seria el nou. Sempre vaig tenir la sensació que el nou era jo. Jo i la meva gran amiga Carme que va morir d’accident. La Carme i jo fumant una nit d’estiu en un camp de blat. Aquella quietud. I la remor llunyana dels cotxes circulant més enllà, per l’autopista. Quan em rebentava grans davant del mirall. El dia que vaig conèixer la meva dona, aquell sotrac que et fa el cor només un cop en la vida. Totes aquelles bogeries amb ella. La meva primera firma en aquest diari. Quan feiem l’amor al cotxe. Quan vaig conduir borratxo fins a l’hotel el dia que em vaig casar. Els nostres noms junts a les factures. Els nostres noms junts a les bústies. Els nostres noms junts en la nostra filla. El dia que va néixer ella i tot el que li vaig dir quan la vaig tenir per primer cop en braços. "Quan arribem a casa escoltarem Summertime de Miles Davis. I ja tinc ganes de comprar-te una bicicleta i de veure’t créixer, no créixer no, vull que sempre siguis la meva nena petita i m’encanta que em miris amb aquests ullets perquè no puc ser ara mateix la persona més feliç del món”.

David Colomer

Quan la justícia és injusta el sistema trontolla

He de reconèixer que la notícia em va deixar glaçat. De les més bèsties que he sentit en els darrers temps. I, en conseqüència, no podia deixar d'escriure'n una ressenya. Com a mínim, el dret a la queixa més profunda, més sentida.

Va ser a l'editorial de les vuit del matí de dimecres passat de "El món a RAC1" edició d'estiu, que condueix, ara que en Basté fa vacances, en Sergi Ambudio.

L'Ambudio va explicar una història de les que deixen sense alè. Fa vint anys, a Vilanova i la Geltrú, dos conductors que anaven competint fent curses de velocitat al centre de la vil·la van perdre el control de la cursa. Una història típica i tòpica de testosterona mal portada. Un vehicle n'avança un altre a gran velocitat i l'avançat sent el seu orgull de mascle ferit de mort i es posa a perseguir el cafre que l'acaba de passar. El que acaba de passar se n'adona, i també gall del galliner, accelera per evitar ser avançat. Ambdos vehicles s'embranquen en una cursa desenfrenada i al cap de poc un dels vehicles perd el control, surt de la seva calçada i es projecta contra un cotxe que venia en sentit contrari.

Al cotxe en qüestió hi viatjava una família de cinc membres. Un matrimoni i tres fills. La col·lisió va ser monstruosa, i el resultat, terrible. La mare té paràlisi a les extremitats i el pare i un dels fills invalidesa permanent. 

El problema és que aquest flagrant delicte ha prescrit. Els dos infractors, criminals acreditats, han estat absolts. Eximits de qualsevol pena i ni tan sols han passat una sola nit a la presó. La família no ha cobrat cap indemnització, i els criminals ni tan sols s'han posat en contacte amb les víctimes per a demanar perdó. Un prova més que no hi ha justícia ni terrenal ni divina. Aquests dos individus no mereixerien viure en llibertat, i no obstant, fan vida completament normal. Qui sap si conduint vehicles de gran cil·lindrada i excedint tots els límits de velocitat.

El problema de la justícia en aquest país, infradotada i sectària, és de proporcions descomunals. Una veritable democràcia no es pot permetre que passin coses com aquestes. Als del Procés se'ls va jutjar amb una encomiable diligència i rapidesa, a la resta dels mortals, doncs depèn. L'accident va tenir lloc el 2003 però el judici es va celebrar....12 anys més tard! El 2015 hi va haver el judici, però la sentència, de dos anys de presó i una multa pels infractors, va trigar tres anys més. Els advocats dels agressors van presentar diversos recursos per a retardar la sentència definitiva, fins arribar a la prescripció final.

I el pitjor del cas, és que en la sentència també es declara la prescripció de la responsabilitat civil i per tant es posa en qüestió la possibilitat per a la família de cobrar la inmemnització que els pertocaria. El summum dels summums de la injustícia. 

Aquests dies, que s'ha parlat molt de la notícia, especialment a Twitter, hi ha moltes veus que apunten que aquest retard segurament no és casual i que seria molt important conèixer el nom i la filiació dels criminals. Pot ser que siguin de casa bona? Pot ser que tinguin relació amb la justícia o amb les elits del poder? Doncs la sospita és raonable i per sortir de dubtes caldria posar llum i taquígrafs a tot plegat,  més que res perquè a algú, de la cúpula judicial hauria d'assumir responsabilitats per la falta de justícia. Si, a més a més de lentitud hi ha hagut prevaricació, algú hauria d'acabar a la garjola.

Són causes com aquestes les que fan que moltíssima gent, un nombre creixent de ciutadans, no cregui en el sistema. I arribarà algun dia que una massa encoleritzada sortirà al carrera a cremar-ho tot. I quan això succeeixi, potser ni la policia ho podrà aturar....

Ovnis i cotxes voladors

Ja fa alguns dies que, a les xarxes i als mitjans de comunicació seriosos (per a mi, mitjans seriosos són per exemple: "The New York Times", "El País",  "L'Ara" ó "La Vanguardia" encara que molts puguin no estar-hi d'acord), ens apareix la notícia de l'ex-alt càrrec d'intel·ligència i ex-militar dels Estats Units, David Grusch, declarant la setmana passada durant més de quatre hores davant d'una comissió de la Cambra de Representants dels Estats Units sobre un programa secret del govern dels Estats Units per a amagar l'existència de material de procedència extra-terrestre. 

La possible procedència extra-terrestre d'aquest material s'anomena tècnicament amb el seu acrònim anglès UAP ("Unidentified Aerial Phenomenon"), fenòmen aeri no identificat, i substitueix l'anterior acrònim que els anomenava UFO ("Unidentified Flying Object"). Òbviament tots hem pensat en OVNIS alguna vegada a les nostres vides, i probablement tots ens hem cregut -al menys quan erem joves- alguna de les teories conspiranoiques que parlaven de desaparicions d'avions al Triangle de les Bermudes o de seguiment de UAP per part de pilots de combat de les forces aèries nord-americanes.

I precisament aquesta notícia m'ha fet recordar una història de la nostra joventut.

Els que ja tenim una edat pensem que segurament un dels episodis més famosos que van tenir lloc en relació als OVNIS -i que van contribuir a augmentar-ne la llegenda- el va protagonitzar un programa de ràdio dirigit l'any 1938 per l'aleshores jove guionista Orson Welles, que difonia per la cadena de ràdio CBS versions radiofòniques d'obres de teatre (el programa es deia "The Mercury Theater on the Air").

El diumenge 30 d'octubre de 1938 a les 8 del vespre, el programa radiofònic va difondre una adaptació de la novel·la "La guerra dels mons" de l'escriptor H.G.Wells i anava d'una invesió alienígena (la història original s'ubicava a l'Anglaterra victoriana de finals del Segle XIX però Orson Welles la va traslladar a un poblet de New Jersey al 1938). El pols narratiu i el guió eren tan potents -amb suposades interrupcions de l'emissió per a donar pas a notícies d'última hora- que molta gent que es va incorporar a la sintonia una vegada el programa havia començat es va creure que es tractava d'una invasió extra-terrestre de veritat i es van col·lapsar centrals telefòniques i comissaries de policia. Molta gent va abandonar casa seva i va fugir espaordida. El colapse va ser de tal magnitud que l'endemà l'Orson Welles va haver de sortir a explicar que es tractava d'una broma de "Halloween" i va haver de demanar perdó.

Però al mateix temps que es publicava la notícia de la declaració de Grush -que acabarà òbviament arxivada- han començat a sortir notícies recurrents sobre el cotxe volador. I això ja no és una broma d'Orson Welles o un producte de la imaginació desbordant d'algun altre guionista (especialment ara que Hollywood està en peu de guerra i molts actors i guionistes en vaga indefinida).

La notícia, totalment contrastada, és que la FAA "Federal Aviation Administration", màxima autoritat nord-americana pel que fa a la regulació de l'espai aeri del país, acaba d'emetre un certificat d'aeronavegabilitat especial a favor de l'empresa de Palo Alto (California) Alef (https://alef.aero/) per a fer proves a l'espai aeri del primer cotxe volador del mon. 

Ho vam veure a la pel·lícula Blade Runner (Ridley Scott, 1982) en la que a un Los Angeles situat a un futur que aleshores era proper, 2019 (47 anys més tard), el cel de la ciutat estava solcat per cotxes que volaven. Allò era pura ficció.

Però ara això va de debò. Si la irrupció de la telefonia mòbil primer i els ordinadors portàtils i la Intel·ligència Artificial més tard ens han fet pensar que ja estem instal·lats al futur, l'aparició del cotxe elèctric volador no fa altra que confirmar aquesta teoria. De fet, al lloc web d'Alef, es pot passar una "pre-comanda" del vehicle volador, la primera sèrie del qual tindrà un preu estimat (segons l'empresa) de 299.999 dòlars - una ganga- i per tenir prioritat a la llista d'espera, només cal donar una paga i senyal de 1.500 dòlars.

La cosa és tan atractiva que m'ho estic rumiant de veritat, perquè això sí que es entrar tot d'una al futur de ciència ficció que no fa tant ens explicaven les pel·lícules.