Donald Trump, probable futur president dels Estats Units

Segueixo d'aprop les resultats dels Caucus del Partit Republicà als Estats Units. La política americana sempre m'ha interessat. Ara, té un component antropològic que fa que m'interessi més que mai. La victòria del candidat Donald Trump a Iowa, que en un estat petit, pagès i ramader, majoritàriament blanc, molt cristià i conservador, no per esperada, va ser menys sorprenent. 

Tots els analistes tenien clar que guanyaria Trump, però el que resulta aclaparador és que la victòria fos tan contundent. Trump va aconseguir més del 70% dels vots electorals, amb un resultat que gairebé quintuplica el del seu immediat seguidor, Ron DeSantis, l'actual governador de Florida. La promesa republicana "moderada", Nikki Haley, es va quedar a un 8% dels vots.

El món civilitzat (suposadament, perquè ja no tinc gens clar què és avui en dia el món civilitzat, segur que no és pas el del jutge Manual García Castellón, però n'hi ha molts que estan convençuts que sí que ho és...) va buscar una justificació a la gran victòria republicana...."No n'hi ha per tant", deien uns; "És Iowa i prou, un estat de quatre grangers", afirmàvem els altres...

Però llavors van venir les primàries del partit conservador a New Hampshire, un estat d'una composició electoral molt més moderna (i moderada) que la de la rural Iowa (ja saben l'acudit de la pel·lícula "Oficial i Cavaller": "A Iowa només hi ha putes i vaques, i jo no veig que vostè tingui banyes", deia el sergent instructor Foley a un dels seus reclutes) també es va imposar Donald Trump. Si en un estat molt més civilitzat i europeu es va imposar Trump (cert que amb un avantatge no tan aclaparador com en el cas d'Iowa), no vull pensar què succeirà a Nevada d'aquí a quatre dies. 

A resultes de la desfeta a New Hampshire, DeSantis, que només va aconseguir un irrisori 0,6% dels volts, va anunciar al cap de poc que renunciava a la cursa per la nominació republicana (després d'haver-se gastat, literalment, més de dinou milions de dòlars des de 2021).

De moment, de moment, no podem dir que Trump sigui, encara, el candidat republicà a la presidència dels Estats Units, però sí que és cert que en funció del que passi durant el més de febrer, i el número de vots electorals que acabi aconseguint (fins ara lidera la cursa per 20 a 12), la nominació estarà decidida molt abans del més de juny.

I si això passa, tinc molts pocs dubtes que amb el corrent de conservadurisme sense matisos que està inundant el món civilitzat, Donald Trump esdevindrà el nou president dels Estats Units. A menys, és clar, que el partit republicà aconsegueixi en un temps rècord situar al punt de mira una candidata o un candidat amb més cara i ulls i sense la sensació de senectud i decrepitud física que traspua Joe Biden. I em sembla clar que Kamala Harris, la vice-presidenta, no és, ni de bon tros, la candidata a remplaçar-lo.

Donald Trump doncs tornarà a guanyar les eleccions com ho han fet descerebrats que des d'un punt de vista racional no haurien d'haver tingut cap opció: Orban a Hungria, Meloni a Itàlia, Milei a Argentina ...(aquest serà objecte d'un article monogràfic al meu blog ben aviat...). 

El món s'ha tornat un lloc que ha deixat de ser racional per a passar a ser matèria abonada pel populisme curt terminista més reaccionari. I així ens va.

L'emprenyament dels pagesos europeus

Aquest mes de gener he patit dues vegades en carns pròpies la ira dels pagesos europeus. 

La segona setmana de gener, en una fira a la que acudeixo cada any a Frankfurt els pagesos alemanys es van dedicar a manifestar-se i a tallar carreteres en protesta per la retallada del govern federal alemany als subsidis agrícoles, en particular al gasoil i la introducció d'un impost als vehicles agrícoles. Les manifestacions van afectar tota la ciutat de Frankfurt en una de les fires econòmiques, la Heimtextil, més importants de l'any a la ciutat i en determinants moments, el caos va ser de jutjat de guàrdia.

La setmana passada em vaig trobar amb una situació molt similar a les carreteres franceses. Concretament, el dimecres passat, a la tarda, tornant de Bordeaux cap a Girona per l'autopista A62, em vaig trobar enmig d'una de les protestes d'agricultors més grans i més ben organitzades en les que mai m'he vist implicat en tota la meva vida. Quan feia poc que havia entrat a l'autopista, els gendarmes ens van obligar a sortir-ne i a circular per carreteres comarcals i locals. Com que no sabia de què anava la festa vaig posar la ràdio i a l'emissora Europe 1 em vaig assabentar que tot plegat anava d'una manifestació massiva de pagesos de tot el país que es van organitzar per a tallar simultàniament totes les autopistes de França, des de Perpinyà fins a Lille, bloquejant les entrades a les grans ciutats: Marsella, Lyon, Toulouse, Bordeaux, Niça, Paris....

El motiu de la protesta? Doncs el mateix que en el cas dels pagesos alemanys: la retallada de les subvencions, a les que cal afegir (això ho vaig sentir a la ràdio tota l'estona que vaig estar buscant vies alternatives per a tornar a Girona, cosa que va resultar un petit infern i un retard molt considerable en l'hora d'arribada a casa) l'emprenyament per la manca de cas que els ha fet fins ara el govern francès.

En el cas de França, les protestes han estat de tal intensitat que el país sencer va quedar parcialment bloquejat i els incidents van ser de magnitud molt considerable (ho vaig viure en directe): des de fogueres a les entrades de les autopistes fins a ruixada de fems a diverses seus del ministeri d'agricultura. En el meu cas, l'amabilitat d'alguns conductors igual de perjudicats que jo em va permetre anar-me acostant cap a Toulouse on al cap de molta estona de desviaments a tort i a dret, vaig poder accedir finalment a l'autopista A62 i una vegada dins l'autopista ja vaig poder circular amb normalitat. El darrer que vaig sentir és que, en cas que la ignorància del govern francès persistís, els pagesos organitzarien una marxa sobre París...Que es vagi calçant monsieur Macron si això acaba succeint, perquè per bel·ligerants, als francesos no els guanya ningú.

Puc entendre el malestar dels pagesos, que, en el cas francès, i sempre del que vaig aprendre durant unes quantes hores de seguiment per ràdio, protesten no només per la retirada de subvencions (en les que jo mai no he cregut perquè creen col·lectius de privilegiats) sinó pel que diuen que suposa la competència deslleial de les importacions agrícoles i ramaderes de països de fora de la Unió, invocant que les importacions no estan sotmeses al mateix nivell d'exigències fitosanitàries que els productes produïts a França (de fet no fa gaire vaig escriure al blog sobre uns quants camions espanyols de verdures i vi volcats a Le Pertús, després de la frontera).

En concret i posant només un exemple dels diversos que van citar, un dels representants sindicals del pagesos afirmava que la meitat del pollastres que es consumeixen a França venen de la Xina i que aquestes importacions no estan subjectes al mateix nivell de requisits sanitaris.

Home, des del més absolut desconeixement m'atreviria a dir que aquesta afirmació és segurament exagerada sino directament falsa. Dubto molt que a la Unió Europea hi puguin entrar productes amb un nivell de garanties sanitàries que les que s'exigeixen als productors locals. Si això fora així, la indefensió dels consumidors europeus seria alarmant.

En dóna la sensació, insisteixo, des del desconeixement, que al darrere de la protesta hi ha un emprenyament que obeeix fonamentalment a la retirada de privilegis (a resultes de les retallades dels pressupostos europeus) i a la manca de competitivitat que es deriva del model subvencionat,  i que això sempre costa de païr.

Entenc el dret a tothom a la protesta i a tirar fems als que manen (en un acte que fins i tot considero saludable i un extraordinari exercici de democràcia), ara bé, d'aquí a causar un enorme perjudici a centenars de milers de ciutadans que es desplacen en vehicle i que no tenen absolutament res a veure amb les queixes dels pagesos, em sembla del tot abusiu, i és també una manera de guanyar-se l'animadversió d'una bona part de la població.

La maleïda (i il·legal) venda telefònica

Són les deu del matí d'un dia laborable qualsevol. Rebo una trucada telefònica d'un número de mòbil espanyol que no figura a la meva llista de contactes. Com que penso que es pot tractar d'alguna cosa important (hi ha molts metges que no figuren a la meva agenda, per exemple), l'agafo, una vegada més. Aquesta setmana que avui s'acaba m'ha passat molt més que de costum, calculo que unes quinze. No dec ser una excepció ja que fins i tot en Nacho de Sanahuja (humorista), en va parlar el dijous en el seu espai radiofònic de 2 minuts a RAC1 abans del davantal de les vuit d'en Basté (en Sanahuja es queixava del bombardeig que rebia de les companyies energètiques, en particular Endesa i Iberdrola). 

Quan m'entra una d'aquestes trucades, de vegades sento clarament, a l'altre costat de la línia, un sorollet de fons molt breu i molt subtil, com un xiuxiueig, abans que una persona amb veu sudamericana que em truca des d'un "call center" en el que treballen centenars de persones, em pregunti si jo sóc jo. Actualment ja penjo sense ni tan sols molestar-me a respondre´ls, però em torno a empipar amb els astres, amb la maleïda legislació d'aquest país, amb la impunitat amb la que moltes multinacionals operen i amb mi mateix per haver tornat a caure en el parany de la venda telefònica.

Abans les trucades "spam" s'identificaven per números amb molts dígits i procedents d'algú que et solia trucar habitualment a partir de los vuit o les nou del vespre, per assegurar-se que et trobava fora de la feina (ara això està prohibit i sembla ser l´única norma que es respecta). 

En aquells dies, no tan llunyans, m'agradava interactuar amb la persona que em trucava i fins i tot li demanava nom complet, número d'identificació i com havia accedit al meu número de telèfon, la qual cosa acabava de forma sistemàtica en un abandó de la trucada per part del teleoperador o teleoperadora: em penjaven el telèfon quan entenien que els estava prenent el número.

D'altres vegades, també per passar-m'ho bé, feia un "Núñez" i deia que jo no era el titular de la línia i que qui ho era era la meva esposa "que en estos momentos no puede ponerse por qué no está en casa" (entenc que tothom que em llegeix ha sentit la trucada que li van fer a l'aleshores president del FC Barcelona Josep Lluís Núñez des del programa "La Tribu de Catalunya Ràdio" en el que ell mateix va respondre -amb la seva inconfusible veu- dient que era el porter de l'edifici i que el senyor Núñez no era a casa). Si hi ha algú que encara no hagi sentit el fragment, recomano vivament que el busqui a internet perquè no té desperdici.

Al cap d'una estona de fer-los parlar, en castellà sudamericà el 99% de les vegades, els penjava el telèfon. Diguin-me sàdic, però davant la intrusió a la meva intimitat, me'n considerava legitimat, malgrat que el pobre tipus devia fer aquella feina a desgrat i per un salari mínim de vergonya.

Semblava que amb l'aprovació de diverses modificacions legislatives, la darrera, de juny de l'any passat, en la que es modifica l'article 66 de la Llei General de Telecomunicacions en el que es reconeix el dret, literalment, a "no rebre trucades no desitjades amb finalitats de comunicació comercial, excepte que existeixi consentiment previ del propi usuari per a rebre aquest tipus de comunicacions comercials", contemplant sancions de molta quantia en cas d'incompliment de la norma, les trucades "spam" desapareixerien de les nostres vides.

Res més lluny de la realitat. No només seguim rebent trucades no desitjades amb finalitat comercial, sinó que, al menys en el meu cas, en rebo moltes més des de fa un parell de mesos. I des de fa poc amb operadors que parlen Castellà i Català nostrats.

Per què succeeix això? Doncs sembla que, com a totes les lleis, les grans multinacionals s'emparen en que sempre (o gairebé sempre) hi ha consentiment previ. Quan firmen un contracte amb una d'aquestes operadores, moltes vegades hi ha una clàusula de consentient amagada a la condicions generals o particulars tan petita que passa per alt la majoria de les vegades, i a més a més, com que es tracta de contractes anomenats d'"adhesió" -vol dir que el que contracta no pot modificar ni una clàusula del contracte que li donen a signar, perquè si no, no t'ofereixen el servei-).

No obstant, el pitjor i la més gran de les escletxes és la de l'"interès legítim", un concepte difús que contempla la Directiva Europea 95/46 que estableix que "el tractament de dades ha de suposar un benefici o un interés per al responsable del tractament o un tercer, sempre i quan aquest benefici o interés prevalgui sobre els drets i llibertats fonamentals de l'interessat". 

Oi que sembla increïble com ens prenen el pèl fins i tot des de l'Unió Europea? Doncs aquesta és la realitat. Hi ha una mena de calaix de sastre que ampara a tots els grans operadors a trucar-te per assegurar-se que les teves dades són bones i evitar fraus de tercers, o per preguntar per la qualitat del servei que et presten, i és clar, de passada, com aquell qui no vol, et proven de colar un nou contracte d'electricitat, de telefonia, una pòlissa d'assegurança de responsabilitat civil per gos (em va passar no fa gaire) o un nou fons d'inversió.

En línia de l'article que vaig escriure ahir sobre la impunitat amb la que actúa el "Deep State", en el cas de les grans operadores multinacionals, estem exactament en la mateixa situació: se'ns pixen a sobre i diuen que plou.

Els nyaps del "Deep State"

El lamentable i inaudit espectacle al que estem assistint aquests darrers dies en relació a les notícies que es van sabent sobre l'operació Catalunya, orquestrada des del Ministerio del Interior i, per que apunten tots els indicis, amb ple coneixement de l'aleshores president del govern espanyol Mariano Rajoy, juntament amb el que també s'ha sabut de la punxada del telèfon de Pere Aragonès amb el software Pegasus, i el que tranquilament podem anomenar els deliris del jutge García Castellón, posen en dubte de manera molt seriosa la condició d'Espanya com a estat de dret i país democràtic. Dubto que a països de reputació democràtica més que qüestionable com ara Turquia, Xina o Rússia les coses es facin gaire millor que a Espanya, com a mínim quan la cosa va de "defensar la pàtria".

Perquè amb independència d'ideologies, costa d'entendre actuacions tan barroeres i parcials, fins i tot per algú que sigui clarament no independentista. 

Quan jo era adolescent, vaig gaudir durant molts anys del còmic Mortadelo y Filemón, la genial creació del gran dibuixant i humorista Francisco Ibáñez Talavera. Aquests dos personatges de còmic eren agents de la T.I.A., una mena d'agència d'espies l'acrònim de la qual corresponia a "Técnicos de Investigación Aeroterráquea". Aquests dos agents, comandats pel Súper, abreviació de Superintendente Vicente, anaven de nyap en nyap en aventures d'espies que ratllaven la més hilarant estupidesa. 

Ahir el President Aragonès, en una roda de premsa d'urgència per posicionar-se sobre el fet que el vàren espiar quan era vicepresident del Govern, va dir allò que és evident, que no es creu que el CNI l'espiés com a cap dels "CDR", perquè si així fora, es tractaria de l'agència d'intel·ligència més dolenta i barroera de tot el planeta. De fet va fer menció expressa al còmic Mortadelo y Filemón.

Dubto que ningú amb dos dits d'objectivitat es pugui creure que el CNI espiés Aragonès perquè hi havia "incidis" (a més a més d'una ordre judicial, no s'ho perdin) que el vicepresident coordinava els CDR, malgrat que tingués l'autorització judicial necessària.

D'altra banda, l'obsessió del jutge García Castellón per impedir la tornada a Espanya de Puigdemont i Rovira (vist que tots els jutges patriotes de l'Audiencia Nacional han admès per fi que cap euroordre de lliurament dels dos polítics a Espanya serà mai admesa per cap jutge de la Unió Europea) ha esdevingut tan parcial i malaltissa (com les obsessions de la jutgessa Lamela o el jutge Llarena) que el que resulta vergonyós és que ningú no gosi parar-li els peus. 

Les seves darreres interlocutòries intentant qualificar de terrorisme la manifestació a l'aeroport de Barcelona el 2019 perquè un ciutadà francès va morir d'un infart són de primer de guarderia (és tan absurd com qualificar de terrorisme el fet que si algú té un infart en un tren, i hi ha un col·lapse de trànsit i l'ambulància no pot arribar a temps de portar la persona infartada a l'hospital i es mor...). Banalitzar el terrorisme conculant els principis generals del dret em sembla una falta de respecte per víctimes de terrorisme de veritati un fet d'una gravetat extraordinària, tant que crec que se l'hauria d'inhabilitar (és el que succeiria en un veritable estat de dret). García Castellón seria un clar candidat a formar part de l'equip de Mortadelo y Filemón. Com afirmava ahir el president Aragonès, si no fos tan greu, fins i tot faria riure.

El magistrat emèrit del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, explicava ahir a RAC1 que les actuacions de García Castellón "acumula faltes disciplinàries tan greus que podrien comportar l'expulsió de la carrera judicial". Ara a més a més, en la seva obsessió dement, García acusa Tsunami Democràtic de voler atemptar contra el rei d'Espanya. Es pot tenir una ment més retorçada? En matèria de defensa de la unitat sagrada de la pàtria espanyola, segurament encara no ho hem vist tot, però aquesta darrera, convindran amb mi, estimats lectors, és de traca i mocador.

En un país com Espanya en el que la Constitució no prohibeix declarar-se contrari a la norma (a diferència d'altres estats de dubtosa reputació com Rússia o Xina, per exemple), no hi ha cabuda per a actuacions de part contra una part dels ciutadans del país, encara que aquests es declarin obertament independentistes i no constitucionalistes. Són ciutadans que també paguen els seus impostos i mentre no contravingin l'ordenament jurídic vigent estan legitimats a defensar les seves idees de manera legal i pacífica sense que l'estat hi pugui fer res en contra. Però això, és clar, només és la teoria.

A la pràctica però, sembla que pel "Deep State", tot s'hi val quan es tracta de defensar la unitat de la pàtria. I quan es diu tot, al menys per les actuacions que estem coneixent, vol dir, literalment, tot.

Podríem arribar a creure'ns que presidència del govern no està implicada en les martingales del CNI, de l'actual ministeri de l'interior i dels jutges patriòtics, però francament, cal molta fe per a no inferir que hi ha una actuació d'estat orquestrada contra els independentistes catalans.

A Madrid hi ha una dita que explicita de forma molt acurada el que estem vivint actualment en relació a aquests casos "Blanco y en botella, leche". Doncs això mateix.

Mercat de Calaf: la prestidigitació de Waterloo

Tinc en molt poca consideració els polítics que ens han tocat viure, malgrat que hi ha qui diu, segurament amb encert, que tenim els polítics que ens mereixem. Hi ha només una certesa, des del meu modest punt de vista: la mediocritat està instal·lada als parlaments, ministerios i conselleries, amb molt poques excepcions. De fet ho estem patint a diari.

Possiblement una de les raons d'aquest baix nivell és el també baix salari de càrrecs electes d'alta responsabilitat (en comparació amb el que es cobra a l'empresa privada), però el que també és cert és que, a igualtat de salari, el nivell ha anat empitjorant en proporció geomètrica als darrers anys. Enyoro els anys de Tierno Galván, Adolfo Suárez, Garrigues Walkers, Roca i Junyent, Arzalluz, Ardanza, Herrero de Miñón o Peces-Barba. O Manuel Pimentel o Trias de Bes. Fins i tot Durán Lleida, Artur Mas o Jordi Pujol.

Tot això em ve al cap després de l'espectacle de circ de barriada (de baixa estopa) que ha resultat la votació al Congrés dels Diputats aquesta setmana i que el PSOE ha acabat salvant "in extremis" en dues de les tres votacions que hi va defensar. 

Negociar és una part indispensable del joc polític quan no hi ha majories absolutes, i per tant forma part del joc acceptar concessions d'una banda i aconseguir-ne d'altres que en altres circumstàncies de força relativa es presentaven impossibles. Ara bé, fer les coses amb tant poca classe, tan baix to i de forma tan burda, al menys a mi, em fa sentir vergonya aliena. 

Els senyors de Waterloo està vist que des de la seva república de piruleta viuen als núvols, en un metavers paral·lel, des del que dóna la sensació, al menys des de fora i del desconeixement total del que passa a les estructures del partit, que el seu únic objectiu a la vida és perjudicar en tot moment i sota qualsevol circumstància als seus rivals -jo ja diria que clarament els deuen de considerar enemics- d'Esquerra Republicana de Catalunya. És l'enemic a destruir, a qualsevol preu, sembla.

Entenc que de cara a les pròximes eleccions autonòmiques Junts vulgui marcar posició i adjudicar-se triomfs en la negociació amb Madrid que els donin rèdit electoral (sobre tot si Puigdemont pot tornar a Catalunya i acaba presentat-se com a candidat a la presidència de la Generalitat), però fer-ho sense cap mena de coordinació ni comunicació prèvia amb el Govern de la Generalitat em sembla senzillament de jutjat de guàrdia.

Sobre tot perquè una vegada passa la notícia periodística (que d'altra banda contribueix a incrementar de forma notòria la crispació a la resta d'Espanya -també a Catalunya- i a fer que els catalans, de cara a la resta d'Espanya, acabem més enfangats a cada nova edició de despropòsits d'en Putxi i la seva cohort d'admiradors), el que queda de veritat és molt menys espectacular que els generals de Junts venen a tort i a dret per twitter, mar i aire.

Recorden que la aprovació del Català com a llengua d'ús al parlament europeu era una condició prèvia i innegociable de l'acord entre Junts i el PSOE? Doncs això mateix, com tantes i tantes fatxenderies dels Juntaires, no ha estat altra cosa -a la pràctica- que foc d'encenalls, ajornat de moment sine die. I de l'amnistia, ja en parlarem. No em malinterpretin, tan de bo les dues coses acabin materialitzant-se, perquè tan el Català a Europa com l'amnistia toquen, i toquen ara.

El que afirmo només és que no sé jo si l'estratègia d'anar-se generant enemics a cada cantonada els portarà el rèdit que esperen, però tinc la sensació personal que molt menys del que ells s'esperen. I després hi ha l'altra: només de pensar en la possibilitat de tornar a veure manant a personatges de la calanya de la Laura Borràs o l'Albert Batet em posa els pèls de punta.

Estimats Reis d'Orient...

Estimats Mags d'Orient, 

Jo no sé si m'he portat prou bé o no aquest any 2023 que acabem de deixar enrere, però al menys he intentat ser coherent com a ésser humà en tots els aspectes de la meva vida, tan familiarment, com personalment com professionalment. Penso que sempre es pot intentar ser millor persona i per tant en tota vida hi ha sense dubte un gran recorregut de millora, però insisteixo, Majestats, que he intentat fer les coses amb empatia i partit de la màxima de l'Emmanuel Kant.

Per això goso demanar-vos que em porteu alguns dels regals que només el Mags d'Orient em podeu concedir, ja que cap d'ells es pot comprar amb diners ni pagar amb targeta de crèdit. 

Us adjunto els deu regals que m'agradaria que em portéssiu, tot esperant la vostra magnanimitat i generositat, i ho faig amb prelació de prioritats, essent la primera la més important:

1. Pluja, pluja i més pluja. Però pluja de la bona. Una llevantada que duri una setmana seguida com les que feia a Palamós quan jo era petit. Sembla que us heu anticipat a la meva petició i ja heu anticipat part del regal. Només espero que el regal tingui continuïtat i que regui el nostre país amb la periodicitat que tocaria.
2. Una bona salut (general i lumbar), que em permeti continuar fent allò que m'agrada quan no treballo. Ja sé que no podré córrer més maratons ni mitges maratons però com a mínim m'agradaria poder esquiar, anar en bici i en moto i poder continuar fent esport amb la màxima normalitat.
3. La presa de consciència de tots plegats, però sobre tot dels poderosos, dels estralls que està ja causant i que causarà encara més el canvi climàtic i la seva acceleració. I que aquesta presa de consciència vingui seguida d'accions immediates, per exemple, la prohibició dels vols a destinacions a menys de dues hores entre aeroports. 
4. Una República com la que vam tenir el 1934, amb exili imprescindible (sinó el regal no seria complet) d'aquest reietó tan malcarat, tan poc neutral i tan poc amic dels Catalans, desitjant-li que se'n vagi a fer companyia a un corrupte que viu per allà al Golf Pèrsic, que avui justament fa anys (i que per cert, celebra amb una festa multitudinària a Abu Dabi a una mansió de 1.700 metres quadrats).
5. La obligatorietat de tots els polítics de retre comptes anualment a tots els ciutadans que els paguem el sou amb els seus impostos. 
6. La il·legalització de VOX.
7. Que a Espanya hi hagi justícia de veritat, i que els jutges deixin de tenir pensament (quasi) únic.
8. La caiguda de l'extrema dreta a tot el món. Que perdin totes les eleccions a les que es presentin al futur, tots en general, però si he de prioritzar dos noms, sobre tot, sobre tot, que Donald Trump perdi les eleccions als Estats Units i Marine Lepen a França.
9. La caiguda de Putin, Xi Jinping i Netanyahu. I per extensió de tots els tirans que governen el món. 
10. Un nou ordre mundial pel que fa a les migracions i als drets humans. Que la ONU serveixi per alguna cosa d'una vegada.

El curriculum de la senyora Díaz-Ayuso (i d'altres perles)

Generalment la gent molt de dretes, sobre tot si està ficada en política, té el mal costum de pensar-se que està per sobre del be i del mal. Moltes vegades els d'esquerra també, però aquests, com a mínim, fan esforços per dissimular (amb la notable excepció de la senyora Pilar Rahola, quan estava en política i la grua li va retirar el cotxe mal aparcat a Badalona). Això sol ser així sempre a tot arreu, però a la nostra estimada Ibèria m'atreviria a dir que aquest és un costum molt accentuat. 

Per començar un 2024 que ve carregat de males notícies des d'accidents de trànsit a incendis d'avions a Tokio, passant per terratrèmols i tsunamis i l'empitjorament de les activitats militars contra civils a Gaza i Ucraïna...llegeixo una notícia de la que ja he informat en algun altre article d'aquest blog: la presidenta de la Comunitat de Madrid es nega a publicar les dades del seu expedient acadèmic dels estudis de periodisme que va cursar a la Universidad Complutense de Madrid.

La qüestió es destapa quan un portal de verificació de dades -Newtral- va demanar, el febrer de 2023, l'expedient acadèmic de la presidenta a la facultat de periodisme, després que la presidenta fos nomenada "alumna il·lustre" de la Complutense. La senyora presidenta no només s'hi va negar sinó que va recórrer contra la decisió del Consell de Transparència de la Comunidad de Madrid al Tribunal Superior de Justícia de Madrid. I aquest darrer -els tribunals espanyols sempre en defensa de la justícia- va acceptar les mesures cautelars demanades per la presidenta fins que la decisió del Consell de Transparència no sigui ferma. Tot això fa una gran ferum de socarrim...

Intentant posar una mica de llum a la foscor em capbusso al web de la Comunidad de Madrid i el que trobo en relació al currículum de la meva admirada presidenta és el següent (sic): "Licenciada en Periodismo y Diploma de Estudios Avanzados por la Universidad Complutense de Madrid, ha obtenido también un Máster en Comunicación política y Protocolo. Ha trabajado en departamentos de comunicación de varias empresas y fundaciones, así como en emisoras de radio y prensa digital en España y otros países. Fue elegida diputada en la Asamblea de Madrid en 2011, y renovó su acta en esta cámara en las elecciones de 2015, 2019, 2021 y 2023, siendo en 2015 Portavoz Adjunta del Grupo Parlamentario Popular en la Asamblea. En el Gobierno autonómico ha sido Viceconsejera de Presidencia y Justicia y Presidenta de la Comunidad de Madrid desde agosto de 2019".

Home, la primera reflexió que se m'acut és que si té un "Diploma de Estudios Avanzados" y un "Máster en Comunicación política y Protocolo" segur que deu haver tret bones notes durant la carrera, no? Per què la senyora Díaz, càrrec públic electe número u de la Comunidad ens vol amagar el seu expedient acadèmic? 

La segona és que em sembla un currículum extraordinàriament pobre per exercir aquest càrrec (sempre he defensat que els CV dels polítics, a més a més de ser transparents i demostrables, han de tenir la preparació adequada al càrrec que han d'ocupar, i penso el mateix a Catalunya, no em semblava que en Puigdemont fos el candidat ideal a la presidència de la Generalitat...alcalde, i encara justet, justet).

La tercera és que no sé què caramb és un "Diploma de Estudios Avanzados" però em sona a "cursillu" com aquells que feia el seu company de partit Pablo Casado (va tenir la barra de dir que havia estudiat a Georgetown, Washington, quan en realitat va fer un curs d'una setmana a Madrid d'un programa d'aquella universitat). Perquè es facin una idea de com menteixen els polítics els adjunto la formació que acredita el senyor Casado...vostès s'ho creuen? Jo tampoc, i més després d'haver-lo sentit parlar, o la seva també companya de partit i predecesora en el càrrec Cristina Cifuentes (aquesta, a més a més de falsificar les seves notes de Màster de Dret Autonòmic, com va acreditar una investigació de ElDiario.es, va ser enxampada "in fraganti" robant dues cremes de 40 euros en un supermercat).

No serà que la senyora Díaz-Ayuso té por que li passi exactament el que li va passar a Cifuentes y a Casado quan ambdós van ser enxampats de ple amb mentides flagrants en el seu currículum? M'atreviria a dir que part d'això hi deu haver, si no, és difícil entendre aquesta resistència numantina...

Ara, res no m'estranya d'una senyora que abans de ser presidenta de la Comunidad Autónoma de Madrid tenia com a noble feina ser l'administradora i creadora de continguts (ara en diuen "Community Manager") del compte de Twitter (ara X) del gos de la que també va ser presidenta de la Comunidad de Madrid, la senyora Esperanza Aguirre, en Pecas. Si en volen saber més, busquin en compte del gosset, que té un perfil propi a X: Pecas Aguirre. Impressionant.