En política, la realitat és tossuda

Llegeixo la darrera enquesta del C.E.O., Centre d'Estudis d'Opinió, publicada fa un parell de dies i les conclusions que es desprenen de la mateixa no em sorprenen en absolut. Catalunya, quan es tracta d'eleccions autonòmiques, ha votat històricament diferent que la resta d'Espanya (amb la també evident excepció d'Euskadi).

El que diu l'enquesta del C.E.O. és que es comença a palpar un canvi de tendència davant d'unes noves eleccions (que podrien haver-se de celebrar a no trigar gaire vist el negre panorama que desplega a diari la relació entre els dos socis de govern, ERC i Junts). El PSC tornaria a guanyar les eleccions, aliè a la davallada que les enquestes li donen a la resta d'Espanya, i Junts podria perdre una part significativa dels seus suports. El PP frenaria la sagnia de vots i ERC podria quedar-se més o menys com està ara, en una forquilla que va dels 31 als 37 diputats (ara en té 33, els mateixos que el PSC). L'independentisme continua perdent suport i es situa al 41%.

A les eleccions del 14 de febrer al Parlament de 2021, l'independentisme, dividit, va obtenir una majoria absoluta tot i que el guanyador de les eleccions va ser el PSC amb gairebé un 2% més de vots.

El pacte, in extremis, entre ERC i Junts va permetre formar govern, que, a l'igual que a l'anterior legislatura, no ha acabat d'estar del tot cohesionat i ha estat constanment condicionat per les directrius de les direccions polítiques tant de ERC com de Junts. L'exemple més clar d'això és una "taula de diàleg" en la que només hi participa un dels socis del Govern i l'altre soci no fa altra que desacreditar-ne la utilitat dia si i dia també.

La formació de Govern  va ser ja la primera opera bufa de les moltes que s'han interpretat al Govern i al Parlament des d'aleshores, tot i que per teatre -del "bueno" que diria el gran i mai prou ponderat José Mourinho- el que ens ha ofert al Teatre Borràs, la senyora Borràs. 

La meva impressió és que el català de carrer, especialment els nacionalistes i independentistes, van assistir amb absoluta incredulitat i incomprensió a aquell lamentable espectable del desacord per a formar Govern, el primer de molts que han succeit després.

Des d'aleshores, les constants discrepàncies entre els socis de Govern no han fet altra cosa, en la meva opinió, que desprestigiar la credibilitat de l'independentisme, adscrit a una guerra oberta total pel poder entre els antics Covergents, esdevinguts ara radicals i "hereus" de l'Octubre de 2017 (els del "Ho tornarem a fer" - i tornarem a anar a la presó hi afegiria jo), i els d'ERC independentistes "de tota la vida" reconvertits ara en pragmàtics.

Es comença a detectar entre determinats sectors de Junts (alguns dels quals van demanar obertament que Laura Borràs fes "un pas al costat" (expressió que em desagrada profundament i que trobo absurda des del primer dia que es va començar a utilitzar) un cert desitg de tornar al pragmatisme que es va abandonar quan la direcció política del partit es va establir a Waterloo.

He escrit per activa i per passiva en aquest bloc que actituds com les de la "desobediència intel·ligent" no porten enlloc. Ho vam veure l'Octubre del 2017, quan els mitjans policials i judicials es van desplegar en forma de bomba de fragmentació. Amb un Estat infinitament més poderós, amb les eines de repressió a les mans i disposat a jugar brut (clavegueres, policía patriòtifa, Villarejo, Fernández Díaz, ...) no hi ha res a fer.

Però tan o més fort que això va ser la constatació de un gran nombre de catalans que s'havien cregut que les estructures d'estat estaven gairebé a punt i que els racolzaments internacionals ens plourien a cabassos, que tot era mentida, foc d'encenalls. Conec moltes persones que des d'ahoreshores no han anat a votar més en unes eleccions autonòmiques.

Només hi ha la possibilitat -i molt remora- que hi hagi una negociació política per un referèndum acordat (amb el que jo crec, insisteixo acordat) que, al meu entendre està basada en dos factors: fer una molt bona acció de govern, amb els mitjans limitats amb els que es compta, i aconseguir, segurament via la bona acció de govern, un major nivell d'adscripció o simpatia per la causa independentisa. 

La resta és, insisteixo, foc d'encenalls, i com que la realitat és tossuda, la política del "peix al cove" que durant tants anys va aplicar amb prou èxit el President Pujol, és el millor que es pot fer ara mateix, i en aquest sentit, la taula de diàleg i tots els altres instruments polítics bilaterals o multilaterals (al Consell de Política Fiscal i Financera el conseller Giró, de Junts, va tornar amb 3.000 milions per a Catalunya, benvingut) són instruments que no es poden obviar, perquè encara que ens entestem a imaginar-nos idil·liques Repúbliques, és l´única realitat que tenim el dia d'avui.

I en aquest sentit, el lamentable espectable de Borràs i per extensió del diputat Dalmases, no fa altra cosa que restar adeptes a la causa, com es va poder veure a la manifestació convocada per donar suport a Borràs a la sortida del Parlament després de la seva destitució i del seu posterior discurs incendiari. 

200 persones van anar a donar-li suport, persona amunt, persona avall. 

Inflació desbordada, però...

Els Sapiens Sapiens estem vivint aquests temps situacions insòlites que no havíem vist mai de les nostres vides (al menys els que en tenim 56 i per tant ja fa uns anys que ens arrosseguem per aquest Planeta) i que jo resumiria en quatre grans blocs:

• una guerra a Europa en ple Segle XXI, que fa ja sis mesos que dura i de la que se'n va parlar molt al començament (per l'efecte novetat, siguem francs), però que ha passat a ser un apunt petit a les pàgines interiors de la secció internacional dels diaris, i com diria el gran Julio Iglesias, "la vida sigue igual",
• uns efectes ben visibles del canvi climàtic que es catalitzen aquests darrers dies com mai abans, amb unes onades de calor i sequeres extremes també insòlites en determinades parts del Planeta, diguin el que diguin l'extrema dreta i els negacionistes climàtics,
• una situació política polaritzada cada vegada més cap als extrems, en particular, cap al populisme i la demagògia, que són els terrenys en els que l'extrema dreta se sent més còmoda, i finalment,
• una inflació galopant com no s'havia vist al món occidental des dels anys 80 del Segle XX, que posa en greu perill el creixement econòmic tal com l'han conegut un parell de generacions i que anticipa una recessió provocada pels reguladors per evitar mals majors.

D'aquests grans blocs segurament la inflació desbordada és la que preocupa més el ciutadà del carrer perquè té una afectació directa que palpa de manera immediata i que li afecta (ens afecta) la vida de forma significativa, amb una substancial reducció del poder adquisitiu, que en molts casos, condemna a bona part de la població a dirigir les seves despeses a satisfer les necessitats més bàsiques: alimentació, hipoteca, suministraments i poca cosa més.

La mala notícia és que aquesta inflació encara perdurarà durant una temporada i per tant tots en continuarem patint els efectes. Els gurus de l'economia diuen que després de l'estiu veurem la gran davallada, la gran recessió. És possible. En tot cas, els bancs centrals ja han començat a posar mesures per a frenar la inflació via disminució de la massa monetària en circulació a partir de l'increment dels tipus d'interés. La Reserva Federal va obrir camí fa uns mesos i ara el Banc Central Europeu s'hi suma amb una pujada inesperada del 0,5%, un increment inaudit i impensable només fa uns mesos, quan la política d'estímuls monetaris era la norma per evitar una recessió després de les limitacions provocades per la pandèmia de Coronavirus. 

La pujada de tipus d'interés té per objectiu refledar l'economia i si aquesta pujada és dràstica, el refledament pot desembocar de forma molt ràpida en una recessió degut a la frenada sobtada del crèdit i del consum. Aquesta és la intenció dels bancs centrals: un refledament immediat però de curta durada. 

De tota manera, la meva impressió és que el mercat tendeix a autoregular-se de forma bastant natural i el que estic observant professionalment les darreres setmanes és que els preus de les "commodities" (matèries primeres) i nolis han començat a baixar de forma sostinguda. És cert que encara tenim una inflació molt alta sobre tot en alimentació i energia, però també ho és que els preus del petroli han començat a caure des del pic del més de juny (i ara que sóc als Estats Units ho veig de forma objectiva en el preu de la gasolina, que ha passat de gairebé 4,5 dòlars per galó fa un parell de mesos a 3,55 dòlars avui).

I d'altres matèries primes, com ara el cotó estan en caiguda lliure i això es tradueix en preus d'importació de teixits i matèries primes a la baixa per primera vegada en dos anys (la depreciació de moltes monedes, en particular les asiàtiques, envers el dòlar, també ajuda a que els preus en dòlars de les materies primeres caiguin). 

Per què succeeix això? Doncs perquè com que les expectatives dels compradors i els inversors són que a la tardor s'aturarà tot i la demanda baixarà, deixen de comprar ara materials (molts tenen ja una situació de sobre estoc) degut a les seves expectatives de menors vendes i per tant, els preus tendeixen a baixar.

La meva hipòtesi és que hi haurà efectivament una retracció de la demanda i per tant una correcció, en forma de menor consum, que provocarà  -encara que els bancs centrals no haguessin intervingut com ho han fet- una caiguda de la inflació que el consumidor començarà a notar a partir del mes de setembre o octubre, i per tant, sóc de la opinió que la recessió, que serà inevitable, serà de curta durada, i l'any 2023 les aigües tornaran al seu curs. 

Sóc moderadament optimista, sense que això serveixi de precedent.

La prohibició de fumar a les platges

El temps que vaig viure als Estats Units, a principis dels anys 90 del segle passat, recordo que una de les coses que més em va impressionar va ser la campanya de persecució del tabac a tot el país en general que en aquells moments començava, amb una prohibició de fumar en espais públics -en particular- molt extesa i rigurosa. 

En una de les meves sortides de cap de setmana durant aquells anys vaig acabar a una petita ciutat universitària de l'estat de Colorado, anomenada Boulder (magnífica), on recordo perfectament que a tot el recinte universitari (l'any 1990, és a dir fa 32 anys) estava estrictament prohibit fumar així com a totes les entitats i edificis públics o de servei públic, incloses les piscines. Allò que des de fa poc veiem a l'entorn de l'hospital Trueta a Girona, fa molts anys que ja s'havia implantat a molts llocs com el Japó o els Estats Units.

Recordo, perquè em va quedar gravat, que al Starbucks del "downtown" de Boulder estava prohibit fumar fins i tot a la terrassa amb taules per asseure's i prendre un cafè que hi havia. Jo aleshores fumava i em costava infinitament entendre aquella limitació de llibertats individuals. Perquè al carrer, com a espai públic, també estava prohibit fumar. Conservo a la ment la patètica imatge d'haver-me hagut de tancar al cotxe per a fumar...

Però l'edat i l'experiència ho van posant tot a lloc, i quan vaig deixar de fumar de forma regular vaig començar a entendre coses que abans no entenia (pudor a la roba, a la casa, al cotxe,...una fortor impossible d'eliminar, per molt detergent o ambientador que s'hi posi, risc de malalties cardiovasculars...). I sense convertir-me en un anti-tabac militant (molts ex-fumadors acaben esdevenint apòstols de l'anti-tabaquisme) vaig intentar intruir la gent del meu cercle més íntim en la cultura anti-tabac (com em va dir l'oncòleg que tractava el meu pare, probablement ell no hagués contret el càncer de pàncrees que el va matar si no hagués estat pel tabac).

Recordo del anys 2000 la meva militància molt activa, ara sí, en l'educació preventiva contra el tabac als meus fills quan eren petits. De fet, he de dir que la campanya va funcionar molt bé perquè tant l'un com l'altre senten una vertadera aversió al tabac en general i al fum en particular. Una de les meves activitats preferides era la campanya de recollida de burilles a la platja de Palamós o a la de Sant Antoni de Calonge. 

Encara avui em faig creus de la quantitat de burilles (que, recordem-ho, no són biodegradables) que niuen sota la sorra de les nostres platges. No hi havia sessió de platja en la que entre tots tres no recollíssim com a mínim una cinquantena de burilles, i allò durant les setmanes d'estiu ho feiem amb molta freqüència. Recordo que molta gent ens mirava com a especímens estranys a tots tres però en particular a mi, que ara el cap de cartell d'aquella estranya activitat.

Després van venir els cons de plàstic que molts ajuntaments regalaven als seus ciutadans i estiuejants per tal que hi aboquessin les burilles. Òbviament els més cívics, una immensa majoria, ho van fer servir durant molt de temps, fins que, vull pensar, van decidir deixar de fumar a les platges, perquè si ho intentem racionalitzar, fumar té poc sentit, però a una platja encara en té més.

I és cert que molta gent ha deixat de fumar, i que a la platja és difícil ara mateix veure moltes persones fumant (una estampa que no fa tant era absolutament normal), però tot i així, jo -ara ja en solitari- no he abandonat la meva activitat de recollida sistemàtica de burilles al voltant del lloc de la platja on hi estiro la tovallola. I em podeu creure quan us dic que continuo recollint-ne moltes.

Per això, i sense que suposi una adhesió a les polítiques de l'alcaldessa de Barcelona, que saben els lectors del meu blog que -en general- no són sant de la meva devoció, aplaudeixo de forma entusiasta la prohibició total de fumar que l'Ajuntament de Barcelona acaba de fer a les platges de la ciutat (amb l'excepció de les terrasses dels xiringuitos on fumar continuarà estant permès). L'any passat es va fer a Barcelona una experiència pilot de prohibició (sense sanció però amb informació) a quatre platges i la resposta de la immensa majoria dels usuaris va ser tan positiva i entusiasta que l'Ajuntament ha decidit l'extensió de la norma (amb penalització reglamentària pels incumplidors) a totes les platges de la ciutat.

Per una vegada, i segurament, com a excepció que confirma la regla -i sense que senti un precedent-, estic plenament d'acord amb l'alcaldessa Colau i el seu consistori.

Laura Borràs i Francesc de Dalmases: quan hom es pensa que TV3 és la "nostra"

Encara que estigui a 4.300 milles de casa, és a dir a uns 7.000 kilòmetres de distància de la meva estimada Catalunya, no puc evitar fer-me ressó de la darrera derivada política del cas Laura Borràs, exemple suprem, des del meu modest punt de vista, de les males formes, la xavacaneria i la baixesa moral que no fa altra cosa que desprestigiar una i altra vegada, una part del moviment independentista de Catalunya. 

Els lectors informats sabran que la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, investigada per un pressumpte delicte de prevaricació i falsetat documental quan ocupava el càrrec de directora de l'Institució de les Lletres Catalanes i va adjudicar -pressumptament- a un amic seu, una sèrie de contractes per via de menor import per un valor total de més de 276.000 euros, va acceptar acudir al programa FAQS conduït per Cristina Puig (líder d'audiència a la seva franja horària, els dissabtes al vespre, amb 200.000 espectadors de mitjana i una quota de pantalla del 13,4%). FAQS ha estat en antena des del setembre de 2017 a juliol de 2022 i ha estat produït per El Terrat, integrat actualment a Mediapro.

A la caverna espanyolista li he sentit a dir des que s'emet aquest programa que FAQS és un programa independentista, emès a una tele independentista que està adreçat a un public independentista. No podria estar-hi més en desacord. Hi ha coses que hagués fet diferent a FAQS si n'hagués estat el productor o el director, però com a espectador que he estat de molts dels seus programes -especialment en l'etapa en que el mateix ha estat conduït per la Cristina Puig- no puc admetre que sigui un programa tan esbiaixat. Molts altres, de l'orbita més aviat independentista, consideren que el programa ha estat massa un altaveu de persones que defensen l'extrema dreta o l'utilització excessiva del Castellà en els seus programes.

Sigui com sigui, no podem oblidar que es tracta d'un "late night" pensat sobre tot per a l'entreteniment, i que dubto que les pretensions de tipus polítiques fossin l'ideari base del programa, tot i que sí que buscava de forma constant les entrevistes relacionades amb els temes d'actualitat més punyent i més calenta.

La Laura Borràs va ser al FAQS el 9 de juliol, penúltima emissió del format, i va ser entrevistada en la manera habitual del programa, amb preguntes per part de la Cris Puig i dels periodistes que habitualment participen al programa. Es tractava d'una oportunitat extraordinària per part de la presidenta per a presentar els seus arguments en relació a les acusacions de fiscalia respecte als fraccionaments de contractes. La senyora Borràs acabava de rebre el mateix dia 9 de juliol un homenatge de l'Ateneu Barcelonès per la seva "persecució política" en relació al cas, per tant no semblava gens estrany que l'entrevista de FAQS versés precisament sobre aquest tema, de màxima actualitat durant els primers dies de juliol. 

L'entrevista va durar més d'una hora i es va desenvolupar de forma més que correcta (des del meu punt de vista). Però quan un redactor del programa va detallar els motius de la causa oberta contra ella, i, ai las, va fer públics uns detalls molt poc reconfortants (cosa habitual en el format de FAQS), la senyora Borràs, es va posar nerviosa (com és possible que a la "meva tele" em facin preguntes com aquestes? es devia preguntar) i tirant d'ironia va dir: "jo pensava que venia a una entrevista, no a un interrogatori o a un judici previ".

De per sí, en un càrrec polític de màxima transcendència, aquesta afirmació és una sortida de to que li hauria de fer caure la cara de vergonya -estil Pilar Rahola: "Vostè no sap amb qui està parlant..."- però no només això, la senyora es va ofendre. Però, no s'ho perdin...encara n'hi ha més.

El diputat Francesc de Dalmases, de Junts per Catalunya -que, dic jo, devia exercir de comissari polític, com en el cas de les milícies republicanes durant la Guerra Civil d'Espanya- acompanyava a la presidenta del Parlament (calia, de debò?) i en acabar l'entrevista va agafar la periodista Carla Turró, subdirectora del programa, la va portar a una sala a part i la va esbroncar de forma inversemblant per les preguntes excessivament "punyents" que havia fet a Borràs (la mateixa Borràs li va etzibar: "Vostè és periodista, no fiscal").

L'escàndol del tal Francesc de Dalmases s'ha fet gran. Normal. No podia ser d'altra manera. Aquests que es pensen que Catalunya és seva i per extensió TV3 també, no han entès res de res i persisteixen en la seva il·lusió de la República Catalana de la Piruleta. 

No han entès que el país és plural i que per tal que aquest tingui credibilitat (especialment per a adherir més persones a la causa independentista), la televisió pública (encara que el programa el produeixi una productora privada) no pot retre pleitesia al poder i ha de fiscalitzar als polítics, i els ha de permetre retre comptes en públic. 

Per això penso que "Junts" ha perdut el nord i va a la deriva, una deriva que es basa en mantenir tantes poltrones com sigui possible, cobrar de la mamella pública i poca cosa més. I el que més m'emprenya és que tot això s'embolcalli en la bandera de la catalanitat. No fotem, fins aquí hem arribat. Jo sóc més Català que molts ells, gens sospitós de ser espanyolista, però el seu comportament m'avergonyeix.

Tanta incompetència, improvisació i manca de "savoir faire" el retrata extraordinàriament la gran periodista i crítica de televisió Mònica Planas en un article magistral al diari Ara del qual n'extracto la conclussió: "A la televisió púbica no s'hi va a rebre homenatges com el de l'Ateneu. Però no és l'únic gol en pròpia porta que s'ha marcat l'equip de Borràs. En comptes de vendre l'entrevista del FAQS com una exhibició tranquil·la per aclarir tots els detalls, van delatar tensions, temors i incomoditats. No només davnat les càmares, sinó, d'una manera encara més lletja, al darrere. El que haurien pogut vendre a l'audiència com un acte de transparència ha acabat per fer sensació d'acorralament".

Si amb un argument no creixerem en l'adhesió al país és amb el de posar la bandera com a resposta a totes les crítiques que es rebin per causes que res tenen a veure amb la independència. Repeteixo el que va dir la Pilar Rahola quan, fent campanya política per ERC a Badalona va aparcar malament el cotxe i la grua li va enretirar i en veure-ho es va adreçar als municipals que li portaven el cotxe al dipòsit municipal: "Vostès no saben amb qui estan parlant" els va dir.

El (NO) pas al costat de Laura Borràs

Podríem afirmar sense gaire risc d'equivocar-nos que la nostrada Laura Borràs és la Boris Johnson de Catalunya. Ambdos mantenen aferrissadament que per la dignitat del càrrec institucional que ocupen, no poden dimitir. Afegeixen que quan les coses es posen complicades, és quan més han de resistir. 

Avui per fi, Johnson no ha tingut cap altre remei que dimitir, però no ho ha fet per convicció, sinó perquè s'hi ha vist completament abocat quan tothom del seu partit, literalment, li ha girat l'esquena.

Però la senyora Borràs, com si es tractés d'una de les habitants del llogarret gal envoltat de guarnicions romanes, resisteix ara i sempre els invasors (que ella deu considerar que són els jutges espanyols) i defensa amb vehemència, que de diminir res de res. Per dignitat, diu. Com diria el meu admirat Tortell Poltrona: "Que bèstia!"

És el que pot passar quan es beu durant tants anys de la mamella pública, en el seu cas, com a mínim des del 2012. Com la senyora Colau que, com vaig escriure al blog d'ahir, només volia ser alcaldessa un mandat, i ja ho veuen.

Jo sóc un gran defensor de la presumció d'innocència i és fins i tot possible que la senyora Borràs ho pugui acreditat en el judici a la que sense dubte l'acabaran sotmetent, però el seu cas fa una olor de socarrim que gairebé puc flairar des de casa. Com sabran la majoria dels lectors, la causa oberta contra la presidenta del Parlament de Catalunya es deriva d'una sèrie d'adjudicacions de contractes de menor import (inferiors als 18.000 euros) a un amic seu quan ella era la directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). 

Amb aquest procediment va arribar a adjudicar al seu amic contractes per un valor total de més de 300.000 euros. Intervenció de la Generalitat ja la va advertir al seu dia (2014) que estava abusant de la figura dels contractes menors, però la senyora va afirmar que no estava fent res irregular. Home, jo no sóc ningú per a afirmar-lo, però convindran amb mi que l'olor de cremat és força intensa.

D'abusos a l'erari públic i de petites corrupteles (o grans) n'hi ha hagut des que el món és món i n'hi seguirà havent perquè la cobdícia és consubstancial a l'ésser humà, i si aquest ocupa posicions de poder, encara més (ja ho diu bé la dita catalana que "l'ocasió fa el lladre").

Amb això no estic dient que la senyora Borràs sigui culpable, el judici en tot cas ho determinarà, ara bé embolcallar-se amb la bandera i el patriotisme i escudar-se en l'anticatalanisme visceral de la justícia espanyola per a no diminir em sembla d'una falta d'ètica i de dignitat que no té nom. Fins i tot Carme Forcadell, que va ser presidenta del Parlament durant els fets de l'1 d'octubre, li ha aconsellat que dimiteixi pel bé de la institució.

El seu pas pel Parlament de Catalunya ha estat envoltat de polèmica i una gestió erràtica i poc exemplar. El cas de les llicències amb salari complert és un cas de proporcions descomunals, que ella hauria d'haver conegut quan va prendre càrrec de la institució i hauria hagut de posar fil a l'agulla per a corregir-ho. Però no. Ho va haver de destapar el diari Ara. Hi va haver el cas Juvillà, i avui n'hem tingut un altre exemple amb l'admissió del vot delegat de Lluís Puig, malgrat els advertiments del Tribunal Constitucional, guerres perdudes de bell antuvi sense cap mena de perspectiva de millora a curt o mig termini. 

Per fer-ho fàcil, només cal recordar que tot un president de la Generalitat va ser inhabilitat per a despenjar a destemps una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat. Increïble i absurd, però tan cert com que el sol sortirà demà.

Senyora Borràs, dimiteixi, per dignitat. Si per una d'aquelles casualitats fos innocent, demani que se li restitueixint títols i càrrecs amb honors, però mentre estigui investigada, si us plau, plegi, per respecte a la institució i a vostè mateixa. Però dubto que tingui la capacitat d'entendre una cosa tan senzilla. Així de trist.

Sandro Rosell: l'alcalde que jo votaria

Durant aquests 11 anys que porto escrivint articles a "Reflexions de Taverna", he escrit 12 articles en aquest blog en el que parlo de forma directa o indirecta de Sandro Rosell. L'últim el vaig publicar el 21 de febrer de 2021 i el vaig titular "Quan la justícia és parcial".

En més d'una ocasió he escrit en aquest blog que en Sandro Rosell no és sant de la meva devoció per molts motius, però sobre tot per raons d'escassa transparència en la etapa de gestor internacional d'esdeveniments esportius, en particular de l'època en que va treballar per la multinacional Nike des del Brasil i va fer amistat i negocis amb l'antic president de la confederació barsileira de fultol, Ricardo Texeira (un personatge molt fosc, que porta escrit a la cara que és un corrupte) i les seves  relacions amb Qatar, enfortides durant aquells anys (1999-2002).

No podem obviar ni oblidar que va ser Rosell que va impulsar el contracte de patrocini de la primera samarreta del Barça per part de Qatar Foundation i Qatar Airways (un país que ho respecta tot excepte els drets dels éssers humans, en particular, els de sexe femení) quan va ser president del Barça (2010-2014). Alguns periodistes francesos el van arribar a assenyar com a una de les persones que més va influir en la designació de Qatar com a seu del Mundial de Futbol d'aquest any. Tampoc puc oblidar que Sandro Rosell va ser l'impulsor d'una querella contra en Joan Laporta i la seva junta directiva quan ell va guanyar les eleccions a la presidència de 2010. Va ser la causa directa que Gardiola deixés el Barça i que Johan Cruyff tornés l'insignia que li van donar com a president d'honor del Club. La justícia va acabar absolent Laporta i el seu equip. Aleshores vaig pensar que en Rosell actuava per despit i avui ho segueixo pensant.

Ara bé, en un acte de desgreuje palmàriament objectiu, tampoc no hem d'oblidar (no podem oblidar) que una jutjessa prevaricadora i parcial, Carmen Lamela, va tancar Sandro Rosell en presó preventiva durant 645 dies, gairebé dos anys, que va passar tancat a Soto del Real (del 25 de maig de 2017 al 27 de febrer de 2019) i li va revocar fins a 13 vegades, en una mostra d'acarnissament incomprensible, la petició d'anulació de la presó preventiva. 

Darrerament s'ha fet públic que al darrere de la detenció i investigació de Rosell hi hauria hagut....-no podia ser d'altra manera si estem parlant d'un català proper a al nacionalisme i ex-president del Barça- el comissari José Antonio Villarejo. No m'estranyaria.

En qualsevol cas, el que compta és que, l'Audiència Nacional va absoldre Rosell i el seu soci de tots els càrrecs que se'ls imputava el 24 d'abril de 2019, dos mesos després de sortir de la presó sense fiança. Si no fos un cas de veritat que tots hem viscut en primera persona, ens costaria de creure. Em faig creus que aquesta individua continuï essent jutgessa, però aixó és part de la justícia espanyola, sobre tot la que defensa la branca "patriòtica".

Sandro Rosell després de l'absolució, es va querellar contra l'Estat Espanyol per responsabilitat patrimonial per import de 30 milions d'euros. M'aposto un pèsol amb qualsevol de vostès sobre quina serà la sentència en aquesta causa. 

Sandro Rosell torna a ser notícia aquests dies, i ho fa perquè s'està plantejant ser candidat a l'alcaldia de la ciutat de Barcelona. Amb un equip de gestors professionals, per gestionar Barcelona -afirma- per a tots els barcelonins, sense ideologies polítiques i disposat a pactar amb tots els partits excepte l'extrema dreta i l'extrema esquerra quan s'hagi d'arribar a grans consensos. He de dir que cada vegada que l'he sentit parlar des que va sortir de la presó m'ha agradat. Deu ser part del pragmatisme i la saviesa que s'adquireix entre reixes, sobre tot si aquestes són injustificades. 

Aquesta idea de gestió municipal s'enmarca en la tradició anglosaxona en la que la majoria de ciutats i pobles són "corporations", és a dir, persones jurídiques, que són gestionades com si es tractés d'empreses per equips professionals que tenen mandats de durada limitada. La gestió enfront la política. No em sembla pas una mala idea. A molts llocs del món aquest model funciona molt bé. Jo sóc dels que penso que gestionar Catalunya com una persona jurídica per part de professionals qualificats i no pas polítics mediocres o corruptes donaria rèdits molt superiors al conjunt de la ciutadania.

Vist el desastre monumental, galàctic, que ha organitzat l'alcaldessa Colau a Barcelona, una senyora per cert que -procedent del món de l'activisme anti-desnonaments- va dir quan va entrar a l'alcaldia que no repetiria...però pel que sembla, quan s'han tastat les mels del poder, ningú no se'n vol anar. Per què serà? 

De moment ja hi haurà estat dues legislatures, la segona gràcies a la inestimable col·laboració de Manuel Valls, aquell fatxenda que Ciudadanos va fitxar i que ha fracassat en totes les iniciatives que ha endagat des de fa molts anys (al final el van fer fora del parlament francès) excepte la de casar-se amb una senyora molt molt rica i molt molt de dretes. Com que Déu deu existir en alguna part de la Via Làctia, no permetrà un tercer mandat de la Colau. O al menys això és el que vaticinen les enquestes a dia d'avui.

Així doncs, vist el panorama dels polítics que hi ha a Barcelona actualment, seria capaç de tornar-me a empadronar a la ciutat -hi vaig viure durant molts anys i hi tal vegada hi podria tornar a viure- per a votar a en Rosell. Per molt malament que ho faci, ho farà infinitament millor que la Colau.