Palanques futbolístiques i lògiques que no entenc

Hi va haver un temps quan només es parlava, eufemísticament és clar, de "fer un pas al costat". La desafortunada expressió la va popularitzar l'Artur Mas al gener del 2016 per exigències de la CUP (fins alehores jo no l'havia sentit a dir mai, i dubto que nigú la fes servir, almenys de forma global). 

Aleshores aquell "pas al costat" va portar Puigdemont (un alcalde que va assolir el seu límit de competència) a la presidència de la Generalitat i una muntanya de problemes i despropòsits per a Catalunya i els Catalans que encara avui dia arrosseguem, però això és tota una altra història, de final no pas precisament feliç.

Confesso que encara avui, malgrat estar curat de tot espant, em costa d'entendre l'estupidesa de no dir les coses pel seu nom. Això de "traspassar" (quan tota la vida s'ha dit morir), "donar a llum" (per parir), centre penitenciari (per presó) i d'altres correccions polítiques o religioses em posen més aviat neguitós. La de "pas al costat" (plegar, dimitir o fotre el camp) és encara més de jutjat de guàrdia. Directament em provoca arcades.

Dit això, darrerament s'ha posat de moda, a l'argot futbolístic de Can Barça, l'eufemisme de l'"activació de palanques". 

Ara, de la venda precipitada de patrimoni se'n diu, ras i curt, "activació de palanques econòmiques". A mi, que això ho digués un personatge mediocre, sinistre i impresentable com en Josep Maria Bartomeu, el principal artífex de la ruïna del Club, encara ho podria mig entendre, però que ho faci en Jan Laporta, francament, m'emprenya una mica més. 

El Barça s'està venent el patrimoni com a conseqüència de la nefesta gestió econòmica de l'anterior junta directiva, que ha arruïnat el Club, i això és tan clar com el canvi climàtic o que avui és divendres.

El que em sobta de tot plegat, però, i això no té res a veure ni amb els eufemismes ni amb les "palanques", és el fet que la política juga un paper molt important en tot aquest embolic en el que el Barça s'ha vist abocat. 

El mateix organisme que avui, divendres 12 d'agost, un dia abans de començar la lliga masculina espanyola de futbol, no ha pogut inscriure encara a 5 futbolistes del Barça (entre els quals Lewandowski i Rafinha) perquè La Liga ha de comprovar que el Club compleix les condicions de "Fair Play" en relació als límits salarials (el que paga als seus jugadors respecte dels seus ingressos), i que defensava fa uns mesos que si el Barça s'avenia a la venda col·lectiva dels clubs espanyols d'un percentge de drets televisius no hi hauria cap problema per inscriure tots els jugadors del Barça, Messi inclòs, que aleshores representava un 40% de la massa salarial del Barça.

Així doncs, si el Barça s'avenia als desitjos de Tebas (venda de drets televisius a DAZN i renuncia a la creació d'una superlliga europea al marge de la UEFA), amb un ingrés d'uns 280 milions d'euros, dels quals només un 75% es podrien fer servir per a complir els criteris de la massa salarial, tots els problemes per inscriure jugadors s'esvaïen, ara, que ja no hi ha en Messi, i que les vendes de patrimoni i el patrocini de Spotify, han generat ingressos que suposen com a mínim 3 vegades aquesta quantitat, ara doncs, tenim greus problemes per inscriure 5 jugadors.

Les diferents vares de mesurar contribueixen a la creació d'eufemismes.

La reialesa desperta (baixes) passions

Com que algun dels meus apreciats lectors m'ha dit que darrerament escric sobre temes molt seriosos i donat que estem en ple període estival-vacacional (tot i que aquest mes jo no faig vacances), avui he decidit escriure sobre temes que fan riure, com la família real espanyola (no és l'unica que fa riure, però és la que tenim més a prop i que permet escriure "cròniques d'urgència estival").

I com que la meva referència monàrquica de capçalera és el diari dels Godó, me n'he anat de caps cap a La Vanguardia per a començar la meva recerca no científica.

I efectivament, per no perdre els bons costums, la Mariángel Alcázar (cronista reial que només falta que els faci petons a la planta dels peus) fa periodisme d'alta volada, com acredita el paràgraf final del seu article d'avui 10 d'agost al diari: "Durante el paseo, el Rey ha lucido polo azul, bermudas caqui y mocasines Tod's; la Reina, pantalón corto, blusa de lino blanca, bolso con tela de llengo y "espardenyes" (sic) planas, mientras la princesa Leonor y la infanta Sofia han escogido sendos vestidos cortos etampados". Com diria el gran filòsof -i ex-jugador de futbol i ex-entrenador a estones lliures- Bern Schuster: "No hase falta desir nada más" (expressió també literal, com les espardenyes de la Leti). 

L'article el broda una foto de tots quatre passejant com turismes per un carreró del casc antic de Palma sense que s'intueixi ni un sol guardaespatlles, com si d'una família normal es tractés. Atrezzo portat a la perfecció. Un deu pel realitzador.

El periodisme no seria el mateix si la reialesa no tingués hagiògrafs tan qualificats com la Mariángel.

Deu ser que o bé aquest país està molt avorrit o mancat de notícies de debò o és que en període vacional -on passen més aviat poques coses- escriure sobre temes intrascendents és una distracció per a molts, que t'acaba fent riure encara que no vulguis. 

Una simple recerca a la xarxa demostra que la família reial espanyola continua acaparant pàgines i pàgines a revistes i diaris, digitals i de paper. Potser és que, al capdevall, no som tan republicans com sembla, o, acostumats a tenir part del nostre material genètic esculpit a base de segles de vasallatge, genuflexions i impunitats de tot pellatge, els serbs de la gleva ens auto-flagel·lem fins a sentir una certa satisfacció consumint àvidament les heroiques gestes dels membres de la reialesa i per extensió de tots els "Grandes de España".

A Semana una altra capçalera de l'actualitat de lectura imprescindible, publiquen avui a la seva edició digital un article que porta per títol: "El estilazo de la Infanta Sofía, con su mejor look del verano (lleno de tendencias)", també acompanyat de les fotografies de la passejada reial d'avui a Palma. 

Palma està donant molt de sí aquests dies que té el -gens- freqüent privilegi de gaudir de la visita reial. Les relacions (molt refetes pel que sembla) entre la reina Letizia i la seva sogra, la reina emèrita Sofia, són també tema de profunda reflexió des de fa dies, a premsa rosa i premsa gris. A la revista Hola, no donen l'abast. 

Com també ha estat notícia el viatge llampec del rei Felip VI a Colòmbia, interrompent les seves merescudes vacances d'estiu per assistir a la presa de possessió del nou president del país, Gustavo Petro (al cim, un paio d'esquerres) i la polèmica generada sobre si el rei es va aixecar o no, com la resta d'assistents, al pas de l'espasa de Simón Bolívar, relíquia nacional a Colòmbia i símbol de la lluita contra el colonitzador espanyol. "La espada de Bolívar salpica la presencia del Rey en la toma de posesión de Petro", escriu també a La Vanguardia la cronista reial de capçalera. Literatura en estat pur.

Però de totes les notícies, em quedo amb una que ha aparegut a la premsa rosa britànica, en concret al  Daily Express que publica un altre titular sense desperdici: "She is too old for this! Queen Letizia's look devides fans as she wears a short Zara dress". Impressionant. De traca i mocador. Tant que m'he empassat la notícia fins al final (també digna d'una periodista que llegiria amb fruició si fos viu, el polític i Nobel de literatura Winston Churchill). 

L'article acaba amb un més que apropiat (traduït de l'Anglès): "El vestit rosa pujat va deixar els fans reials dividits amb molts d'ells argumentant que el vestit era "massa curt" i més apropiat per les seves filles". Es veu que  hi ha molts que opinen que amb 49 anys portar una faldilla per sobre genoll si ets membre de la reialesa, és quelcom semblant a una heretgia. Ara bé, possiblement molts d'aquests que s'esquincen ara els vestits li feien palmes a l'emèrit a la seva visita a Sanxenxo a finals del mes de maig.

Com deia la meva àvia, que Déu tingui a la seva glòria: "Qui feina no té, el gat pentina".

El (greu) problema dels semiconductors si avui Xina envaeix Taiwan

Els semiconductors, dels que tothom parla darrerament, són elements que en funció de diverses variables poden comportar-se com a conductors elèctrics o com a aïllants, i els principals en són el silici, el germani o el carboni. Els semiconductors, cada vegada més presents a la indústria, són el principal component en la fabricació de xips i micro-xips, imprescindibles avui en dia per a la fabricació de smartphones, automòbils, aparells electrònics i armes, entre d'altres.

I aquí és on rau el problema: el 90% d'aquests semiconductors de fabricació massiva (els anomenants de "5 nanòmetres") es fabriquen a Taiwan, en  concret en una empresa que es diu TSMC (Taiwan Semiconductor Manufacturing Corporation). Als Estats Unit, que sí que fabriquen xips i micro-xips (a l'igual que a la Unió Europea) no tenen ni una sola fàbrica de semiconductors, ja que fa anys aquesta indústria es va deslocalitzar a l'Àsia. Per això, si la Xina envaís Taiwan i tallés de sobte el fluxe d'exportacions de semiconductors cap als Estats Units, la indústria i la seguretat nacional d'aquest país es podrien veure seriosament amenaçades. També les de la Unió Europea. 

Als Estats Units i a Europa es fabriquen xips i micro-xips, però més del 85% de la producció mundial d'aquests components electrònics bàsics els fabriquen empreses a Taiwan i Corea del Sud.

Per això, en aquest context, no vaig entendre en absolut la visita de la senyora Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, a Taipei la setmana passada. Segurament hi ha moltes qüestions de geopolítica que els humans mortals no coneixem i per tant, no disposo de la informació per a jutjar l'actuació de la senyora Pelosi, però per dir-ho en llenguatge "castís", a Madrid postulen: "blanco y en botella, leche". No sé com acabarà tot plegat però el risc d'arribar a un punt de no retorn, si no es va acabar tocant, jo diria que hi va ser molt a prop.

Als USA, conscients d'aquesta limitació des de fa temps, un grup de senadors del partit republicà i el demòcrata van negociar l'estiu passat una llei, anomenada "Llei de Xips i Ciència", que inclou 52.000 milions de dòlars per a promoure la indústria domèstica de semiconductors, per tal de poder competir en aquest àmbit de tu a tu amb la Xina. Aquesta llei està pensada per oferir a la indústria local els subsidis que altres països ofereixen als fabricants de semiconductors (entre d'altres Corea del Sud, Xina, Japó, l'Índia i Alemània).

El problema però és que és que les diferències entre polítics han endarrerit l'aprovació d'aquesta llei fins aquesta setmana i s'ha perdut un temps preciós si finalment les tensions amb la Xina s'agreugen.

Sigui com sigui, aprovada la llei, els moviments entre les grans corporacions, totes en avançat estat de gestació, comencen a sortir de l'armari. Un exemple és l'anunci avui d'un dels més grans fabricants del món, Micron Technologies, que acaba d'anunciar una inversió pels propers 8 anys de prop de 40.000 milions de dòlars per a fabricar semiconductors als Estats Units.

De forma similar, TSMC està construint una nova fàbrica a Arizona (inversió de 12.000 milions de dòlars per a fabricar xipxs de 5 nanòmetres al 2024), i Samsumg va anunciar fa poc que està invertint 17.000 milions de dòlars a Texas amb l'objectiu d'arrencar la producció massiva de semiconductors també el 2024.

De vegades, les tensions i les crisis contribueixen a trencar monopolis, i en aquest sentit afavoreixen la competència mundial, però si finalment Xina decidís envair Taiwan, tal vegada el món occidental entraria en una crisi industrial i de seguretat militar de molt imprevisible pronòstic.

Kansas com a esperança

A Kansas, un estat dels Estats Units que amb una població de 3 milions d'habitants, històricament han governat els conservadors (des de 1861 hi ha hagut 45 governadors, dels quals 32 republicans), i és un estat on a les darreres eleccions presidencials va guanyar Donald Trump de forma molt clara, s'ha celebrat aquesta setmana passada un referendum sobre l'avortament, el primer però segurament no l'únic que tindrà lloc als estats de la Unió.

El resultat ha estat tan aclaparador que els Republicans n'han pres nota. Es tracta d'una gran victòria del manteniment del dret a l'avortament, en un estat molt conservador, i que no deixa indiferent cap polític. Un 59% dels votants han optat pel manteniment del status quo, és a dir, mantenir l'avortament legal.

Kansas ha votat per esmenar -li la plana al Tribunal Suprem dels Estats Units, que en els darrers anys, com a conseqüència de nomenaments partidistes per part de Donald Trump (mai no s'acabarà de saber el mal que un boig perillós com Donald Trump ha fet al món en general i als Estats Units en particular), ha passat de ser una institució respectada pel conjunt de la ciutadania a un orgue parcial fortament polititzat i esbiaixat cap a la dreta. La prova la tenim en els centenars de manifestacions que hi ha hagut davant dels tribunals superiors de justícia de tots els Estats de la Unió des que es va conèixer la sentència definitiva que anulava Roe versus Wade.

La sort és que la democràcia als Estats Units és una institució molt consolidada i sagrada i els estats, afortunadament, tenen una gran capacitat per a legislar (pràcticament il·limitada excepte en matèria d'exèrcit, política exterior i moneda).

Avui el New York Times extrapolava els resultats de Kansas si hi haguessin referendums a tota la Unió. 

El resultat previsible seria que 4 de cada 5 estats, és a dir, un 80%, votarien a favor del manteniment del dret a l'avortament. Segurament no caldrà. Els estats on l'avortament és i continuarà essent legal, faran el que calgui per a facilitar que persones dels estats veïns on l'avortament hagi estat declarat il·legal, tinguin facilitat per a accedir a aquest dret.

El sentiment és tan visible que avui mateix, polítics republicans dels més radicals, partidaris de la prohibició total de l'avortament fa un parell de setmanes (fins i tot en casos de violació, malformacions o risc per la vida de la mare) han començat a matitzar la seva opinió recalcant que en particular en aquests tres casos, no es qüestionen la legalitat de l'avortament. Alguna cosa haurem guanyat doncs amb aquest referendum.

Li comentava a un amic fa uns dies que en democràcia no totes les causes poden ser sotmeses a referendum (va ser un error, per exemple, sotmetre un tema tan tècnic com el Brexit a votació popular), però afers que tenen a veure amb drets universals i amb el cos d'una part de la població (les dones, en aquest cas) han de ser del tot subjecte de referendum i totes les persones han de poder votar.

Aplíqui's aquest concepte a d'altres qüestions que fa molt temps que preocupen a bona part de la ciutadania de Catalunya.

  

Energia, canvi climàtic, estultícia universal

És força probable que alguns dels paradigmes amb els que havíem crescut els de la nostra generació, els anomenats "baby boomers" i les generacions posteriors, estiguin canviant de forma irreversible degut a l'acceleració dels efectes i conseqüències del canvi climàtic (ja ben presents al Planeta) i la situació de crisi energètica provocada per la invasió russa a Ucraïna.

Efectivament, ens hem fet grans sota la premisa d'un creixement infinit basat en energies fòssils molt barates  i pràcticament inesgotables (un barril de petroli mai va costar més de 25 dòlars fins l'any 2003 i va assolir el preu màxim l'any 2008, uns 140 dòlars per barril per a tornar-se a  situar sobre els 25 dòlars durant el "lockdown" provocat per la pandèmia de coronavirus a nivell mundial). 

La guerra a Ucraïna i les amenaces de Rússia de deixar Europa sense gas i petroli com a represàlia a les sancions econòmiques imposades per la Comunitat Occidental han generat una situació d'alarma gairebé global entre la ciutadania europea  i els nostres governants -sempre improvisant i anant a remolc de la situació-  ens estan preparant per a una tardor i hivern de veritable drama èpic. 

I això no només a Espanya sinó a tota Europa. Que els ho preguntin sinó als alemanys, tan savis ells, que van ser incapaços d'interpretar l'impacte potencial per a la seva economia basada en la importació de combustible fòssil barat, que l'annexió de Crimea per part de Rússia el 2014 podria arribar a tenir. Miopia de curt termini. Com diu la dita: "a tot arreu se'n fan de bolets, quan plou".

Potser no són  tan males notícies, en el fons. Potser fins i tot ens obligaran a un saludable canvi d'hàbits. Com diu la publicitat cervesera: hi ha d'haver una altra manera de viure. Però de debò, no d'anunci de televisió i Instagram.

Un bon amic em recomanava llegir avui l'article de Josep Martí Blanch a La Vanguardia  que es titula "Estalvieu energia! Estem en guerra" que bàsicament ve a dir que els nostres governants ens estan preparant per si la situació a la tardor i hivern s'escalfa (en sentit figurat, òbviament) però només per interessos exclussivament polítics. N'extracto la conclusió: "els polítics alemanys, italians, espanyols, francesos i d’altres caminen, governants i oposicions, amb la calculadora a la mà mirant d’encertar en cada moment quin és el llindar de dolor de les seves poblacions, bé sigui per no perdre el Govern si es té, bé per arribar-hi si s’és oposició".

Com que és del tot evident que no podem comptar per a res de seriós amb els polítics, ens haurem d'espavilar de forma individual i col·lectiva.

Tal vegada aquesta situació indesitjada ens faci tocar de peus a terra d'una vegada per totes i retornem a postures de sentit comú, de quan la meteorologia es comportava com era d'esperar i un any es dividia climàticament en quatre estacions (que s'han vist reduïdes a dos des de fa ja uns anys, degut a la catalització dels efectes sobre el clima provocats per una activitat humana desbocada).

En poso un exemple pràctic que tots hem viscut (i vivim)  a casa nostra però els que anem amb certa freqüència als Estats Units patim més que aquí a Europa. El dissabte passat estava fent escala a l'aeroport d'Atlanta (el més gran dels Estats Units) i literalment em pelava de fred. El més paradoxal és que molta de la gent que hi havia a la terminal (preparada com a conseqüència d'experiències prèvies) anava amb màniga llarga o jaqueta  i només uns pocs despistats i/o ingenus -entre els que m'incloc- amb màniga curta i pantaló curt. 

No exagero si dic que la temperatura interior devia rondar els 20 graus. Una cop dins l'avió que ens tornava a Barcelona (on també feia una fred de boig) em vaig haver d'embolicar amb la manta que et trobes al seient per a recuperar la calor corporal. Als Estats Units això no és l'excepció sinó la regla a edifici públics, centres comercials, supermercats i restaurants on cal anar amb jaqueta a l'estiu i pràcticament amb samarreta de tires a l'hivern ja que la calefacció la posen a no menys de 30 graus. Diu Martí Blanch, amb més raó que un sant que, haurem de restaurar l'hàbit d'anar a treballar a l'hivern amb roba apropiada i (...) deixarem de fer l'idiota sopant al desembre en terrasses amb estufes.

La situació que estem patint des de fa uns anys amb l'acceleració i l'increment de freqüència d'incidents climàtics extrems (sequeres, inundacions, tifons, tornados,erupcions volcàniques) i una més que probable escassetat d'energia fòssil barata ens ajudaran, tal vegada, a restaurar els hàbits tan saludables que els nostres avis i els nostres pares sàviament ens havien inculcat (i que durant els darrers anys havíem oblidat del tot): apagar el llum en sortir d'una habitació, tancar les aixetes quan ens rentem les dents, dutxar-se amb racionalitat i no pas tres vegades al dia, i posar la calefacció sense haver d'anar en màniga curta a dins a casa. 

Però això, és clar, succeia quan erem pobres -i teníem seny-  i el paradigma del creixement perpetu i el consum desfermat no s'havien instal·lat a les nostres vides. Segurament renovar l'armari diverses vegades l'any no sigui un hàbit que els poguem permetre, en un futur a curt termini. Tal vegada aviat "només" hi haurà una altra manera de viure. 

Potser aquest bany de realitat ens ajudi a obrir els ulls de forma col·lectiva.

Ministeris inútils i plagis evitables

Per a l'Adrià. El més gran seguidor de "Reflexions de Taverna"

Recordo que fa uns anys, corria la primavera del 2009, el Patronat de Turisme de la Costa Brava, dirigit aleshores per Dolors Batallé (ERC, càrrec òbviament polític), en una campanya promocional del centenari de la Costa Brava (i de retruc del Fòrum Gastronòmic de Girona) amb l'edició de 30.000 exemplars, a més a més de la campanya publicitària pròpiament, va aixecar un gran rebombori per la utilització d'imatges falses (no manipulades, però sí falses) en el material promocional que va editar. 

En concret, es van utilitzar tres fotografies que no corresponien a cap indret de la província de Girona (era quan es començava a promocionar la marca Pirineu de Girona-Costa Brava, vaja un "mar i muntanya"). Dues de les fotografies, de platja, il·lustraven les meravelles de la costa que va batejar Ferran Agulló el 1908, però,...ai las! no es tractava pas de fotografies de Castell ni de Port Lligat, es van utilitzar, ni més ni menys, una imatge d'una platja de les Bahames, i una altra de Perth, Austràlia. Quant a la promoció de l'activitat de neu, les pistes de La Masella van ser substituïdes per una atractiva fotografia d'un indret de neu del Canadà. Ho va descobrir La Vanguardia, i recordo que van fer una campanya molt agressiva en contra del Patronat. 

No cal que els digui que a resultes d'aquell incident no va dimitir ni el Tato. Es va intentar donar explicacions que no van convèncer ningú, al menys no a mi, i ni tan sols es va rescindir un altre encàrrec a la mateixa empresa responsable del fiasco, per fer el pla de comunicació del Patronat.

El que més m'incomoda de tot plegat, no és tant l'error, que es pot produir, sinó la nul·la capacitat per part d'aquella administració d'auditar el producte per tercers per evitar precisament situacions com la que es va generar. Gestionar diner públic té un component addicional de responsabilitat, és diner que paguen tots els ciutadans però que no tenen la capacitat de decidir com s'utilitzen, per això la rendició de comptes és sempre important, però quan es cometen errors, encara més. 

Tot això m'ha vingut al cap en llegir com les xarxes socials bullen arran de, aquesta vegada sí, la manipulació intencionada de fotografies de dones en una campanya del Ministerio de Igualdad del govern més progressista de la història d'Espanya. Aquesta vegada, La Vanguardia també ha publicat l'escàndol, però cuiosament, a diferència del que va fer amb el Patronat de Turisme, el tracta benèvolament, titllant-lo de (literal): "Un fiasco benintencionat". La campanya del Ministerio porta per nom "El verano también es nuestro" i en el cartell promocional hi apareixen 5 senyores en una platja que, diguem-ne, no correponen al prototip de bellesa a l'ús, ara en diuen eufemísticament "cossos no normatius" (tres són grasses  i a una li falta un pit, de la cinquena no sabria dir on rau la "diferència")...

Doncs resulta que l'empresa Arte Mapache, a la que es va encarregar la campanya, va utilitzar fotos d'Instagram d'aquestes senyores, sense demanar-los permís i al cim, manipulant la seva fotografia. El cas de la cinquena noia, que no entenia, és absolutament palmari. En realitat a la noia li falta una cama però ella no ho viu, òbviament, com a motiu de vergonya, sinó amb la més absoluta normalitat.

Jo no sé què hi ha i què no de benintencionat en la utilització d'imatges sense permís i en la manipulació de les mateixes. Naturalment, les senyores s'han queixat i ja han dit que interposaran les corresponents denúncies. No només s'han malbaratat recursos públics sinó que a més a més s'hauran de pagar indemnitzacions a les persones afectades. Per no parlar del desprestigi mundial en el que ha caigut el Ministerio de Igualdad.

Una vegada més, un cas de jutjat de guàrdia, que demostra com en moltes ocasions, els polítics, no només malbaraten recursos públics (segur que no ho farien si els diners fossin seus), sinó que acredita també la manca de capacitat dels que gestionen aquests recursos. 

Com és possible que es pugui publicar una campanya com aquesta, sense filtres ni verificacions en un món digitalitzat i instantàni com el del planeta en el que vivim? No hi trobo cap explicació raonable, tot i que estic segur que els responsables polítics de la campanya del Ministerio debien estar més que cofois.

Òbviament, dubto que dimiteixi ningú ni que hi hagi conseqüències polítiques, però no m'estranya gens ni mica que aquesta carnassa acabi donant rèdit polític a la dreta i l'extrema dreta. 

No sé ben bé per a què serveix ni quines funcions tan imprescindibles fa el Ministerio de Igualdad (atenció, no qüestiono la igualtat, que és un principi que hauria de ser universal però que malauradament tots sabem que no ho és, sinó amb com es gasten els diners públics), però una visita al seu web (https://www.igualdad.gob.es/Paginas/index.aspx) deixa perles com aquestes: 

• Irene Montero: "El orgullo LGTBI hace de España un país mejor, más libre y democrático".
• El Ministerio de Igualdad presenta el cartel "Crecer con Orgullo" para visibilizar la diversidad.
• Igualdad presenta el "Estudio sobre las necesidades y demandas de las personas no binarias en España".

En fi, no sé si és que em faig gran, però jo assignaria recursos públics a d'altres actuacions més prioritàries des d'un punt de vista social com per exemple, sense anar gaire lluny, a paliar la pobresa energètica. 

El senyor Núñez Feijóo i el senyor Santiago Abascal deuen estar salivejant mentre es freguen les mans amb fruició abans d'anar-se'n de vacances.

La involució de l'ètica

L'homicidi aquest cap de setmana passat d'un venedor ambulant nigerià a la ciutat italiana de Civitanova Marche, població turística de la costa del mar Adriàtic, a mans d'un ciutadà italià de 39 anys, és un fet que m'ha deixat corprès. No només perquè es va produir a plena llum del dia i en un lloc molt cèntric d'aquesta ciutat (que pertany a la regió de les Marques, governada per l'extrema dreta de "Fratelli d'Italia"), sinó perquè el fet va succeir davant la gairebé total indiferència dels testimonis. L'assassí té antecedents penals i pel que ha transcendit un historial de problemes psiquiàtrics.

A la desraó, s'hi afegeix l'ignomínia de marat un ésser humà com si fós un gos rabiós. I el que és pitjor, ens hem tornat infiderents a la barbàrie, a la incivilitat. 

Aquest fet tràgic m´ha fet recordar una imatge que encara ara tinc gravada a la retina, que va ser portada de molts diaris en el seu dia, que reprodueixo a continuació, i que és la d'una parella de banyistes en una platja andalusa, el setembre de l'any 2000, que amb total indiferència contemplaven el cadàver d'un ésser humà que va morir ofegat intentant sortir del seu infern.

O l'assassinat de George Floyd el maig del 2020 a mans de la policia de Minneapolis, que hagués quedat amb tota probabilitat impune si no hagués estat per l'esclat social que aquest fet va provocar.

O el més recent incident d'intent massiu d'assalt a la tanca de Melilla per part de subsaharians (sudanesos) a finals del mes de juny, que va acabar oficialment amb 23 morts (37 segons les ONG marroquines) abatuts de forma injustificable per la gendarmeria marroquina amb el "placet" indirecte del govern espanyol. Les paraules de Pedro Sánchez van ser exactament: "Fue un ataque a la integridad territorial de nuestro país, de una manera violenta. (...) La gendarmería marroquí trabajó coordinadamente con los agentes españoles para repeler este asalto tan violento".  Com no podia ser d'altra manera, la culpa sempre és dels altres, i Sánchez, un supervivent nat, ho té clar: "Si hay un responsable de todo lo que ha sucedido en esa frontera son las mafias que trafican con seres humanos". 

En fi, si això és el que diu l'esquerra, el "gobierno más progresista que ha tenido España", no vull ni pensar quines haguéssin estat les declaracions de Núñez Feijóo o Santiago Abascal.

I aquest és el gran problema. En un món cada vegada més polaritzat i individualista, els valors ètics són substituïts pel curterminisme que marca la política, que acaba induint comportaments col·lectius gens compatibles amb un món de principis ètics. Només compta fer més diners, o tenir més poder; encara que pugui semblar una reducció simplista, en el fons no hi ha gaire més principis que presideixin els avui en dia els actes del polítics i de moltes empreses.

A Itàlia, després de la recent dimissió del primer ministre Dragghi, s'han convocat unes eleccions generals pel 25 de setembre que, segons els sondejos, podria guanyar l'extrema dreta de "Fratelli d'Italia" (partit polític escindit el 2012 del partit neofeixista "MSI" que pren el seu nom del primer vers de l'himne nacional italià). Sort que l'himne nacional espanyol no té lletra (allò de la Marta Sánchez va ser una broma de mal gust, que començava amb "Vuelvo a casa, a mi amada tierra"), però de ser així probablement VOX es diria avui "Arriba España"  (primer vers de la lletra extra-oficial de l'himne del falangisme espanyol del Segle XX, diria que escrita per l'ultradretà José Maria Pemán).

El panorama a curt termini és veritablement desolador. En un moment en què el canvi climàtic ha deixat de ser una notícia de la irreversibilitat d'un futur a curt o mig termini de seguir amb el nivell actual d'emissions, per una realitat que ens afecta ja de forma global a nivell planetari avui, se'ns presenta un futur en el que haurem de tirar de més energies fòssils degut a la guerra d'Ucraïna i la dreta extrema i l'extrema dreta -en general negacionistes del canvi climàtic i de principis fonamentals de la carta de drets de les Nacions Unides- semblen tenir més racolzament que mai, i el que és pitjor, el suport de la classe mitja baixa i baixa que habitualment havia votat a l'esquerra però que desesperada per la situació de precarietat que envolta a molts, escolta els cants de sirena de populismes barats i curt terministes com els d'Abascal, Marine Le Pen o la líder de Fratteli d'Italia de Georgia Meloni.

Només per fer-se una idea de com pensa aquesta gent, els deixo tastar unes declaracions de Meloni respecte de la immigració: "Itàlia ha de repatriar els immigrants de nou cap als seus països i després enfonsar els vaixells que els rescatarien".

Aquest és el nivell. I l'ètica? Doncs ni hi és ni se l'espera.