dimecres, 31 de maig del 2017

Corrupció sistèmica

Demà al matí, primer dia de juny, el fiscal anticorrupció Manuel Moix, mallorquí per a més referencia, haurà presentat la seva dimissió al fiscal general de l'estat, José Manuel Maza. És a dir, presentarà la seva dimissió dos minuts abans que el revoquin, com avui, amb llum i taquígrafs davant els micròfons de periodistes de mitja Espanya, ha demanat el ministre de justícia, l'ínclit Rafael Català.

I és que sembla que Català està emprenyat (ves per on!). Resulta que el pobre ministre, tan ingenu ell, no tenia ni idea fins ahir o abans d'anir que, amb absoluta objectivitat i bona fe (capten la ironia?) havia defensat el nomenament d'un fiscal anticorrupció impol·lut i incorruptible que, ai las! té un percentatge d'una societat "off-shore" registrada al Panamá, propietària d'una vivenda (un palauet) digne de la deixa de l'avi Florenci....Això sí, a diferència de la deixa de l'avi Florenci, la societat panamenya havia estat "regularitzada" davant l'Agència Tributària.

Però el que ahir era l'home de consens del partit popular i de la mà incorruptible de Santa Teresa, avui mateix ja era carn de canó en boca de tothom (ja se sap, les rates i el capità Schettino són els primers d'abandonar el vaixell).

És clar, avui és un gran dia pel PP, ha aconseguit l'aprovació dels pressupostos generals de l'estat per 176 vots a favor i la resta són punyetes. Dos anys més d'estabilitat i de tirar de la moma. Amb sort, els votants d'aquí a dos anys ja s'hauran oblidat dels casos de corrupció que a dia d'avui envolten el PP i potser tornaràn a guanyar. El tramit més important de la legislatura, doncs, ha estat aprovat, amb el suport no gens interessat de PNB (que ara són uns àngels als que fins i tot els milloren el "Concert") i als canaris, als que els posaràn transport gairebé de franc.

Els casos de l'audiència nacional, de la fiscalía i del tribunal constitucional són veritablement de jutjat de guàrdia. Una anomalia greu del funcionament democràtic. No pot ser que un fiscal sigui nomenat per recomanació del govern senzillament perquè "és dels nostres" i ens acabarà demorant, arxivant o menystenint els casos de corrupció en els que hi ha embolicats polítics del PP.

Si això és independència del poder judicial (al menys d'una part del poder judicial), que baixi Déu i ho vegi. Jo ho trobo tot plegat un escàndol de proporcions majúscules.



dimarts, 30 de maig del 2017

AENA, el sentit comercial i la postveritat

La semana passada es va fer pública una notícia d'aquelles que sorprenen, sobre tot per l'absurditat del plantejament.

Un mitjà de comunicació català, diria que l'"Ara" es feia ressó que la compañía aèria de baix cost Norwegian (la meva opinió és que, entre les anomenades "low cost" és la millor en diferencia) estaria interessada, o millor dit, hagués estat interessada, en poder oferir un vol directe entre Barcelona i Tòkio, perquè en paraules del Conseller Delegat de la companyia, "hi ha mercat suficient" com per a obrir una ruta directa, però "el veto ens impedeix plantejar la ruta".

Però ai las! sembla ser que hi ha un conveni entre Espanya i Rússia que impedeix que cap avió amb destinació a Shanghai o Tokio pugui sobrevolar la Sibèria russa si el vol no té origen a Madrid (ciutat, no concepte, tot i que la cosa no deixa de ser conceptual). Al menys així ho va afirmar en una entrevista amb diversos mitjans de comunicació (també hi havia "Europa Press" i "La Vanguardia", el Conseller Delegat, senyor Bjorn Kjos. També és cert que després Norwegian, via Twitter es va "retractar" parcialment, dient que si no hi havia proposta concreta de vol no hi podia haver veto. Excusa de mal pagador, probablement propiciada pel fet que algú li debia tocar el crostó a Norwegian, empresa que té molt interés en obrir rutes també des de Madrid. També és sobradament conegut que Madrit (concepte), quan li convé, és capaç de posar una gran pressió per defensar els seus interessos.

Que AENA és un monopoli i que en conseqüència no opera segons les regles de mercat, això ho sap tothom (la seva rigidesa en les tarifes dels parkings va permetre l'afloració de negocis com "Aparca & Go" o "T3" que durant molts anys han gaudit de la inflexibilitat tarifària i pressupostària d'AENA). Que AENA té el màxim interés en beneficiar Barajas en detriment d'altres aeroports, en particular el de Barcelona, això també és sobradament conegut. Practicant la política del "perro del hortenano", ja saben, aquella que resa: "ni come ni deja comer", ha afavorert descaradament les rutes transcontinentals que tenen origen i/o destinació Madrid, enfront d'altres propostes. I entenc que aquí prima el concepte de capitalitat, més que els conceptes de rendibilitat o equitat territorial.

Ara bé, tot i això, em costa de creure que hi hagi el tal conveni que impedeixi que vols transcontinentals que surten de Barcelona sobrevolin la Federació Russa (això de només Sibèria és del tot absurd), ja que el dia 5 de maig d'aquest any es va inaugurar un vol directe Barcelona-Shanghai operat per China Air, que necessàriament ha de passar per sobre Rússia (vull pensar, tot i que també podria ser que volés per l'espai aeri de la zona del Sud de la frontera russa..., en fi, tot és possible, però poc probable), i que s'afegeix al vol que la companyia aèria xinesa ja opera entre Barcelona i Beijing des de fa tres anys.

És trist que haguem arribat a una situació en la que, parafrassejant Campoamor: "res no és veritat ni mentida...".Potser algun dia en traurem l'aigua clara (tot i que en dubto).


 


dissabte, 27 de maig del 2017

Wembley

Si alguna cosa s'ha repetit més que l'all aquests darrers dies ha estat la conmemoració de la celebració de la primera copa d'Europa guanyada pel Futbol Club Barcelona, tan d'actualitat aquests darrers dies, sobre tot per afers extraexportius.


La premsa nostrada ens ha avorrit de tant de parlar de la mare de totes les victòries. Wembley! Sembla que sigui gairebé obligaroti saber què feiem i on erem quan en Ronald Koeman va marcar el gol contra la Sampdòria. La fita ha esdevingut, per la premsa, que no pel ciutadà de carrer una fita a recordar amb igual transcendència que el dia que va morir en Franco, o el dia que van caure les Torres Bessones.


Posar a Google "Wembley copa d'Europa Barcelona" et retorna 571.000 resultats en 0,56 segons. Tothom que tingui un nom a la premsa d'aquest país ha recordat l'efemèride, amb major o menor fortuna. Fins i tot l'Albert Om (periodista, molt del Barça, però no periodista esportiu) dedica la contra de l'Ara del dissabte 20 de maig ("el dia D") a Vázquez Montalbán, gran barcelonista i millor escriptor (enyorat, enyorat), en citar-lo en la crònica de Wembley que va escriure en tornar d'Anglaterra. El cita en relació a un article que Vázquez havia escrit dies abans de la final i en el que es preguntava si Catalunya estaba preparada nacionalment per a una victòria a la Copa d'Europa.


Doncs vint-i-cinc anys després crec que la resposta a aquesta pregunta continua essent no. Un no en majúscules. No estem nacionalment preparats per digerir amb normalitat cap esdeveniment que ens enalteixi col·lectivament com a nació.


Aquest és el drama de Catalunya, i potser per això tenim, també col·lectivament, tanta necessitat d'auto-recordar-nos les fites que ens fan una mica menys petits com a poble (no més grans), encara que siguin fites futbolístiques.








dijous, 25 de maig del 2017

Psicodèlia made in Barça

Aquesta nit és probable que torni a rajar el xampany a Luz de Gas i a l'entrada, els Cohiba tornin a fumejar amb intensitat. En Jan Laporta i els 5 membres de l'equip directiu que no va acceptar el pacte que els proposava el Barça tenen un doble motiu de celebració. El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha fallat ratificant la sentència favorable de primera instància i el FC Barcelona, com ja ens té acostumats ha tornat a perdre una altra -l'enèssima- batalla judicial. Després de 7 anys, Laporta és el clar guanyador d'aquest cas, ja que tot i que el FC Barcelona té encara potestat de recurs, seria del gènere estúpid -i un insult als seus socis- que presentessin recurs.

El més sorprenent però és que al mateix dia que es coneixia aquesta sentència, Sandro Rosell, l'impulsor de la querella contra la junta de Laporta, entrava a la presó de Soto del Real en presó sense fiança. Ni els guionistes de La Riera ni els millors de Hollywood haguéssin estat capaços d'idear un argument tan recargolat. Sandro i Jan, Jan i Sandro, que van passar de ser cul i camisa a declarar-se enemics irreconciliables, i que ves per on, el que impulsa l'acció de responsabilitat contre Laporta, surt de l'Audiència Nacional per entrar a la presó.

La interlocutòria de la jutgessa Carmen Lamela és demolidora. Aquest matí en Jordi Basté a RAC1, a qui de vegades se li'n va l'olla i pixa fora de test, ha defensat Rosell amb certa vehemència dient que no creu que sigui culpable de res. Estic encuriosit per saber què és el que dirà demà. La interlocutòria és tan explícita i està tan ben documentada que és difícil opinar. Lamela justifica l'entrada en presó sense fiança per l'alt risc de destrucció de proves, i de fugida de l'estat. Si, com tot sembla -pressumptament, només pressumptament- apuntar, el que se l'imputa és cert, en Sandro tindrà molt de temps per a pensar i compartir tertúlia amb dos altres il·lustres habitants de la presó: l'expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i el fillíssim de le mare superiora, Jordi Pujol Ferrussola. Els tres tenors. Psicodèlia digna de David Bowie en estat pur.

Pressumptament Sandro Rosell ha mentit més que en Pinotxo, a la premsa, a la Junta del Barça, als seus col·laboradors, a tothom. Si pressumptament ha fet el que li imputa la jutgessa Lamela, és un vulgar mafiós especialitzat en "pilotassos" en paradisos fiscals. Un vulgar xorisso. No és la primera vegada que ho escric en aquest blog, tot i que ara, amb, com es diu en Anglès, "facts and figures".

Jo no sé què és el que té el Barça que atregui aquesta tipologia de personatges. Cal recordar que Núñez ja va estar a la presó (en qualitat de constructor i no de president), però la seva enginyeria fiscal era d'un barroer que esgarrifava. Rosell i Bartomeu estan enfangats fins al coll amb l'afer Neymar (un altre cas difícilíssim de justificar que he de reconèixer que tot i que l'he intentat entendre, no ho he aconseguit).

No sóc un gran culé i el futbol m´interessa molt relativament (sobre tot en el seu vessant antropològic no pas esportiu), però crec que una institució com el Barça, que estic molt d'acord que és més que un club, no es mereix tenir gestors com aquests. La gestió de Bartomeu, en general, i el cas de l'acció de responsabilitat en particular, així com insisteixo, el fitxatge de Neymar, són  casos de manca de criteri (l'acció de responsabilitat contra Laporta i la seva junta és una rabieta de nen petit portada als jutjats amb diners del club d'una forma infantil, barroera, injustificada), manca de professionalitat i manca de gestió. I això d'un equip que va tenir un ampli suport a les darreres eleccions.

Per no parlar dels resultats esportius i els econòmics (sobre tot aquests), però això -l'anàlisi de les finances- será motiu d'una altra entrada al blog.
 

 


dimecres, 24 de maig del 2017

El món s'ha tornat boig

De totes les animalades que he sentit i llegit als darrers anys (el qualificatiu de "bestieses" em sembla massa benèvol), la que he llegit avui ("La Vanguardia" 24/05/2017) m'ha fet recordar una vegada més que l'estultícia i l'estupidesa humana no tenen límits, i en aquest cas no m'estic referent a Donald Trump. Si avui fos 28 de desembre tindria molt clar que es tracta d'una divertida innocentada, però no, la cosa és real com la vida mateixa.

La noticia en qüestió, que el diari titula "Emporti's un iceberg a casa", parla per si sola. Parafrassejant el gran Mariano Rajoy, ens atrevim a dir que més que d'una notícia, es una autèntica "ocurrencia".

Resumint, es tracta d'un projecte per a portar gel de l'Antàrtida, en concret de les illes Heard (cantó australià) cap als Emirats Àrabs, com a una brillant idea per a paliar la sequera crònica que afecta el país del Golf Pèrsic. La idea ha vingut de la consultora local anomenada "National Advisor Bureau" (http://www.national-advisor.ae), que té un lloc web al que recomano entrar per fer-hi un cop d'ull perquè cal reconèixer que d'imaginació no els en falta.

Cada iceberg gegant dels que la consultora està considerant por contenir fins a 75.000 milions de litres d'aigua potable de la més gran qualitat. El pla, contempla remolcar icebergs gegants durant més de 9.000 kilòmetres i tindria la finalitat de resoldre els problemes crònics d'aigua dels Emirats Àrabs (un iceberg gegant podria satisfer les necessitats d'aigua  d'un milió de persones durant cinc anys). El projecte, contemplaria iniciar els tresllats a partir de l'any 2019.


Ilustración de un iceberg flotando frente a la costa de los Emiratos Árabes

Amb independència de la factibilitat tècnica d'una aventura com aquesta (per la que segur que es trobarien les solucions adequades), el que crida l'atenció és que un país que té una pluviometria pràcticament inexistent, 94 litres per m2 i any (a Catalunya és d'uns 500 litres m2 i anys), té un dels consums d'aigua per càpita més elevats del Planeta. I no sembla que la cultura de la sostenibilitat estigui gaire implantada al territori. Les famoses "3R" no deuen saber ni el que són.

A ningú no se li ha acudit fomentar l'estalvi i millorar les dessalinitzadores ni plantar arbres al desert i aplicar-hi sistemes intel·ligents de rec gota a gota, a títol d'exemple. Això seria massa racional, i per tant poc probable (és com ara posar l'estació de l'AVE de Tarragona en un descampat a 20 kilòmetres del centre de la ciutat, per exemple). 

Es tracta de fer-la grossa, ja que la premisa és que, com que es pot pagar, com més bèstia millor. Caldria que algú els digués que no tot es pot comprar amb diners, sobre tot si la solució proposada és medioambientalment insostenible i amb uns efectes col·laterals potencials completament desconeguts. En fi, una mostra més de com ens va com a Sapiens Sapiens.

Sort que tinc la gairebé certesa de que per una raó u altra (segurament de tipus legal) l'aventura no esdevindrà realitat.




dimarts, 23 de maig del 2017

La mort dels socialistes europeus

Diu la dita que les rates no són mai les últimes a abandonar el vaixell, excepte si aquestes rates són italianes i porten per cognom Schettino, en aquest cas, són de ben segur les primeres (per cert, la condemna de Schettino a 16 anys de presó ha estat recentment ratificada pel Tribunal Suprem Italià).

Em fa la sensació que al Partit Socialista Francès, aquesta percepció que tenim més d'un i més de dos, és generalitzada i de domini públic. Em va semblar d'una indignitat digna de Susana Díaz (si se'm permet la llicència), l'opció de l'ex primer ministre francès, Manuel Valls, Català de naixement per cert, que després de la seva desfeta personal a les primàries del Partit Socialista per a escollir candidat a les presidencials optés obertament per abandonar el partit i oferir-se amb braços obert a la nova formació d'Emmanuel Macron. Al meu entendre és una desvergonya digna d'un mediocre polític espanyol, però no pas d'un representant de la política francesa.

Potser perquè efectivament no és francès de naixement (va obtenir la nacionalitat francesa quan ja tenia 20 anys) la cultura de l'honor no forma pas part del seu bagatge.

Veig a Valls perdut en la indefinició per la que navega el socialisme europeu des de fa anys. Lluny queden els anys dels grans prohoms del socialisme europeu. D'Olof Palme, de François Mitterand, d' Helmut Schmidt, de Willy Brandt i tants d'altres socialistes que amb la seva visió, conviccions profundes, creença en la idea d'Europa i del progressisme, juntament amb una singular generositat política, van contribuir en fer del socialisme europeu una veritable opció de progrés social.

Però els esdeveniments dels darrers anys succeïts en un món cada vegada més global, on una socialdemocràcia mal entesa ha contribuït a fer crèixer de forma insostenible els dèficits públics (els exemples d'Itàlia, Grècia, Espanya -Catalunya inclosa, a l'època del "Tripartit" en són palmàries mostres...) i ha fomentat la cultura de la subvenció, el subsidi i el clientelisme polític. La conseqüència natural (ho acabem de veure aquest diumenge passat a les primàries del PSOE) han portat a que als partits socialistes els creixessin els nans per l'esquerra (en forma de Cinque Estelle, Syriza o Podemos) o per l'ultra-dreta nacionalista i xenòfoba (Front Nacional a França).

Valls, com ara la "lideressa" andalusa Susana Díaz, no ha fet altra cosa que viure de la política des que es van graduar a la Universitat (tots dos amb molt pocs mèrits, per cert). Han fet de la política un "modus vivendi" i això és el pitjor que li pot passar a un polític, esdevenir un professional de la política, perquè quan això succeeix, la principal prioritat és la de mantenir el càrrec, i poc importa si avui defenses els conservadors, o demà convoques una vaga general...Tot pel càrrec!

El socialisme europeu està en greu crisi i córre un sever risc de marginalització. I això, en països con Espanya o França, podria tenir unes conseqüències polítiques i socials dramàtiques. Temps al temps...

Barcelona, ara fa vint-i-cinc anys

Recordo que vaig viure els Jocs Olímpics de Barcelona amb una particular il·lusió. Aleshores tenia 25 anys, acabava d'aterrar després d'una extraordinària experiència laboral i personal als Estats Units de gairebé dos anys i la meva ciutat d'adopció d'aleshores (Girona encara quedava molt lluny, no era ni tan sols un projecte...) s'havia transformat de forma molt visible en molt pocs anys.

Eren anys d'unitat, d'eufòria. Mai abans (ni mai després) hi ha hagut tanta unanimitat a Catalunya en relació a un projecte compartit (exceptuant, potser, tot allò que s'ha vingut a anomenar "el Procés", i escric potser per a matitzar el terme "unitat"). No em cal aquí descobrir que els XXVens Jocs Olímpics de l'Era Moderna van ser un rotund èxit. Fins i tot el Borbó ara Emèrit, va entrar a l'estadi Olímpic acompanyat per les notes de "Els Segadors" i ningú, ningú, va tenir els nassos de xiular-lo (gran jugada de la diplomàcia Catalana i Espanyola, en majúscules).

Aquesta setmana passada en particular, hi ha hagut a tots els mitjans, premsa, ràdio, televisió i internet, la rememoració de la gran efemèride que va suposar l'organització dels Jocs Olímpics i la transformació urbana associada que això va suposar. Entrevistes a Mariscal, Abad, els gestors d'aleshores de l'Ajuntament de Barcelona,...No han ningú de banda, llevat dels morts (que ja en són uns quants) i Pasqual Maragall per raons òbvies.

Amb una clara manca de sentit autocrític, el corol·lari que m'ha semblat descodificar de -més o menys totes les entrevistes- és que Barcelona és el que és avui gràcies a l'impuls dels Jocs. Això és innegable, però tothom sembla dir-ho amb connotacions clarament positives. Jo només llenço un apunt per a la reflexió. No hi estic tan d'acord. Més ben dit, corregeixo, no hi estic gens d'acord.

Els Jocs van suposar una gran excusa col·lectiva, gràcies als quals es va invertir en infrastructures a Barcelona allò que no s'havia invertit als darrers 20 anys. Cert. Del llegat en queden les rondes, l'ampliació de la T1 al Prat, la millora integral de Montjuïc i l'anella Olímpica, palau Sant Jordi inclòs, la creació de la Villa Olímpica, i -molt important- la recuperació de les platges de Barcelona....

Però en contrapartida la ciutat pateix avui grans mals que són una herència directa d'haver posat Barcelona al món, ara fa 25 anys: el caos turístic (l'altre dia gairebé m'atropella un tipus amb un Segway...), els apartaments turístics, l'expulsió de residents del centre de la ciutat que no es poden permetre el luxe de pagar un pis de lloguer o una hipoteca, la despersonalització de la ciutat, la massificació als espais de cultura (pretendre entrar a la Sagrada Família, de nit o de dia, estiu o hivern, és tasca titànica, i m'atreviria a dir que, a dia d'avui gairebé impossible...), i la terciarització creixent de l'economia de la ciutat.

Barcelona va fer fa 25 anys, potser sense saber-ho, una aposta per ser coneguda al món, i a fe que aquesta aposta ha estat guanyadora, però els danys col·laterals que això ha comportat disminueixen, i de molt, els avantatges associats al creixent nombre de turistes que passen per la nostra ciutat. La terciarització de l'economia, la profussió del low cost, i l'absència d'una cultura de qualitat molt ben arrelada, fan que el model estigui esdevenint insostenible. 

I un model no sostenible exigeix solucions immediates per a repensar els propers 10 anys. No sembla però que l'alcaldessa barcelonina, en tingui massa ganes.




Victòria enverinada

La victòria del Pedro Sánchez a les primàries del PSOE per la Secretaria General segurament no és tan important com la derrota de la Susana Díaz. En contra de tot pronòstic, del suport mediàtic en general i de El País, en particular -que encara és un dels mitjans més llegits pels militants socialistes-, en contra de l'aparell del partit, en contra de la posició dels barons, en contra de tot i tothom, Pedro Sánchez ha guanyat de forma aclaparadora, amb un diferencial de vots respecte dels altres dos candidats que la fa indiscutible i inqüestionable.

Susana Díaz i l'aparell han menystingut de forma frívola i imprudent el que deien, pensaven i opinaven les bases, i segurament, segurament, la militància no van perdonar l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy. Especialment quan aquestes darreres setmanes han continuat aflorant de forma escandalosa i amb la total indiferència de la direcció del Partit Popular nous casos de corrupció. Don Mariano, com sempre, amaga el cap sota l'ala pensant que més tard o més d'hora acabarà escampant.

La votació d'ahir és clarament un vot de càstig. A l'aparell, a la gerontocràcia, al status quo, a la connivència amb la corrupció del Patit Popular. Als que manen, als que van expulsar de forma vergonyosa al Pedro Sánchez l'octubre de l'any passat, els ha sortit el tret per la cultata. Van retardar de forma inexplicable les primàries, pensant que en Pedro Sánchez estaria completament amortitzat, i vés per on, els militants tenen memòria...El sentit del vot d'ahir és la recuperació de l'empoderament del militant, tan obviat i menystingut durant molt i molt de temps.

Als que manen els ha fallat el "poble", la militància de base, vés quin problema, una petita errada de càlcul. Els militants no han entès el nostre missatge, deia entre línies ahir la Sultana/Susana, ergo, ho són beneits o són beneits. Els haurem d'educar adequadament perquè a les properes primàries ho facin més bé. 

Increïble però cert. Així és com pensen, així és com actúen. Si algú de l'aparell s'hagués pogut pensar, ni que fós remotament, el que ha acabat passant, no s'hagués fet la més mínima concessió. Aquest resultat, per a l'aparell, és un efecte colateral de la democràcia interna, un cadàver inesperat.

Però aquesta és també una victòria enverinada. Pedro Sánchez està molt sol. Ningú de l'aparell, llevat potser de Catalunya (on ha guanyat per més del 82% dels vots -la qual cosa també el posarà amb un cert compromís des de demà mateix-) i de les Balears. Ha comès moltes errades i s'ha enfadat gairebé amb tothom, sobre tot amb Pérez Rubalcaba, un dels seus mentors inicials. La seva erraticitat, els seus canvis d'opinió i el seu "tirar pel dret" l'han deixat amb el suport de la militància però amb l'animadversió de l'aparell. Grue dilema. Ahir la Susana, en reconèixer la derrota, ni tan sols va pronunciar el seu nom. Hi ha ferides no cicatritzades, i les cicatrius són molt gruixudes.

En Pedro Sánchez ha guanyat aquesta partida, però tinc seriosos dubtes que guanyi el joc. La divisió és profunda, sobre tot, com ha quedat palès, entre els militants i la cúpula del partit. El perill de l'escisió és ben latent, i la victòria de Pedro Sánchez pot ser pírrica i efímera. Només si té suficient mà esquerra i voluntat conciliadora té alguna oportunitat, i d'això darrer no n'estic gens convençut.

Continuarà ben aviat.



diumenge, 21 de maig del 2017

Les trampes de l'Estat Espanyol

Durant els darrers dies ha estat trista notícia el caos en el que l'Aeroport del Prat ha estat sumit pel que fa al control de passaports dels viatgers que anaven o procedien a/de fora de l'espai Schengen. La raó que aquest gran pensador i polític que porta per nom Enric Millo ha donat és que la Policia Nacional no té prous recursos i que s'està fent tot el possible per a retornar a la normalitat. El mal però, ja està fet, i el ridícul, una vegada més, ha estat i continua essent aclaparador.

Però això no és tot. La segona gran polèmica, encara vigent i n'hi ha per dies pel que sembla, és la "cita prèvia" per a la renovació del carnet d'identitat o el passaport (únic mètode actualment per a renovar aquests dos documents, imprescindibles per a moltes gestions). Si vostè prova de demanar hora, posem per cas, a una comissaria de policia, el més probable és que li donin hora per a finals de juliol, això amb sort. Avui he fet la prova en un parell de comissaries de Barcelona i el resultat que torna el web de la policia és, literalment, el següent: "En este momento esta oficina no tiene citas disponibles. Inténtelo posteriormente o seleccione otra oficina.". O sigui, si algú pensa sortir fora de vacances i té el passaport i/o el DNI caducats, que vagi resant i que comenci a demanar hora a la comissaria de Camprodón, que allí sempre tenen hores.

El gran filòsof Enric Millo, flamant delegat del govern espanyol a Catalunya, defensa que els ciutadans de Catalunya necessiten menys volades de coloms (referint-se al Procés), i més que els solventin els seus problemes reals i que els governs es dediquin a treballar per a la majoria dels ciutadans. Afirmació més que assenyada que no puc fer altra cosa que compartir.

Doncs bé, senyor Millo, la policia nacional de la que vostè és el màxim responsable polític a Catalunya, s'ho hauria de fer mirar, perquè si aquest és el nivell de servei que ens cal esperar de l'administració central, anem arreglats, com ho anem si esperem més infrastructures en temps i en forma, entre d'altres, el tan magrejat Corredor del Mediterrani.

A mi, només se m'acuden tres raons per les quals hi ha muntat aquest caos tan estratosfèric en relació amb la policia nacional:
  • Tenen veritables ganes de tocar els nassos als ciutadans (se'm fa difícil d'entendre però no ho veig imposible).
  • Són uns gestors extramadament mediocres i ho fan molt malament volent-ho fer bé (aquesta la valoro com a força problable).
  • La policia nacional té feina més prioritària, com ara preparar el pla per evitar el referéndum de l'1 d'octubre (aquesta també).
Tanta incompetència, però, i tanta manca de servei, els hauria de fer caure la cara de vergonya, però no penso pas que això els preocupi massa.

 


Susanita tiene un ratón....

Quan jo -i tots els de la generació dels 65,66,67,68,...- érem petits, "Los pallasos de la Tele", de l'única tele que existia aleshores, cantaven cançons que van esdevenir icòniques en aquells anys de post-franquisme, tele en blanc i negre, i "desarrollismo" a tutti plen.


Aleshores una de les cançons que més m'agradava dels pallasos de la tele, Gabi, Fobo, Miliki i Fofito, era aquella que deia "Susanita tiene un ratón, un ratón chiquitín, que come chocolate y turrón y bolitas de anís"... Segur que tots els de la meva generació  recordem encara la tonada. Era una cançó absurda, estúpida, que deia molt de l'estat d'estultícia col·lectiva del personal.


Érem més feliços, ingenus, i els nostres pares creien en l'esperit dels nous aires que suposava la "transició"...No hi havia procés, però tampoc hi havia, posem per cas,  Fernández Díaz ni "operacions Catalunya", en Jordi Pujol començava a escriure la seva llegenda,  la corrupció quedava restringida al cercle més íntim del "Generalísimo", i tot estava "atado y bien atado", si se'm permet utilizar terminologia del valle de los caídos, i el turisme i la construcció desbocada permetien l'afloració de nous rics que en pocs anys esdevenien milionaris.


La Susanita em ve el cap en culminar avui el procés de primàries per escollir nou secretari/a general a can PSOE. I tal vegada, tal vegada el tret li surti per la culata, tot i comptar amb el suport de l'aparell gerontocràtic del partit i indirectament amb el suport del PP.




La Susana Díaz, a l'igual que la cançó dels Aragón, té la virtut, a més a més de no tenir programa, de voler-se especialitzar en tractar d'idiotes els votants. Als votants que són senzills ciutadans de carrer, ho puc fins a cert punt entendre, però fins i tot tracta de retardats mentals els propis militants del partit.


Llegir el programa electoral (????) de la Susana Díaz seria hil·larant si no fos tan patètic que gairebé fa plorar de ràbia. En Sebastià Alzamora es descollonava literalment a l'Ara, en un article genial aquest divendres. En fa ràbia però, perquè no em cap al cap una persona com aquesta, que imita no tan sols el populisme barat de Felipe González sinó que fins i tot prova d'imitar-ne la seva veu i que utilitza tals arguments que al seu costat Lerroux hagués semblat un nen de pit.


La Susana Díaz a fet una campanya lamentable, dedicada a no construir res, sino a destruir al seu adversari polític, Pedro Sánchez, que més que adversari hom diria que tracta obertament d'enemic. El debat televisat d'aquesta setmana en va ser una mostra. Cap idea més enllà de la sublimació de l'obvietat i l'odi que destil·la cap a Sánchez.


Doncs pel que diuen les enquestes i una certa opinió qualificada apareguda en premsa és plausible, pot ser fins i tot probable que el resultat de la votació d'avui sigui molt estret, o que en Pedro Sánchez sigui capaç de guanyar. No deu ser tan fácil manipular els afiliats com ho va ser fer-ho amb la gerontocràcia, els barons territorials i tots aquells que tenen càrrecs i poltrones a defensar.








Seria una gran lliçó de sentit comú i veritable democràcia.


Sigui com sigui però, el resultat d'aquesta votació será un partit fragmentat en dues parts difícilment reconciliables a curt termini que córre un gran risc de veure's escindit i marginalitzat. Tots tenim encara ben presents els casos del PASOK a Grècia o del Partit Socialista Francès, que a la primera volta de les eleccions presidencials va treure un ridícul i testimonial 6% dels vots totals.