Les claus de les eleccions presidencials als USA de dimarts 3 de novembre

No és cap novetat afirmar que la polarització de la societat nord-americana  ha crescut de forma molt significativa aquests quatre anys de mandat de Donald Trump. Aquest fet s'ha accentuat encara més aquests darrers dies de campanya on Trump sembla capaç de multiplicar-se i arribar a fer cinc actes de campanya en diferents Estats, el candidat centra el seu discurs-escombreria sobre la base de dos arguments molt simples -pura escola Bannon- però molt poderosos, la por i el ressentiment, i sembla que està fent feix entre les classes mitges rurals i industrials empobrides. El seu discurs no està basat en programes, sinó en una religió. És un déu pels seus votants. L'idolatren de forma cega, i s'han mobilitzat. Al menys és el que es desprén de les darreres enquestes d'intenció de vot.

Efectivament una enquesta publicada ahir pel CES (Cooperative Election Study) amb dades estratificades preses des de 29 de setembre fins 27 d'octubre situa l'avantatge de Biden en només 4 punts ("All likely voters", és a dir, amb respostes de persones que han dit que "probablement" votaran el candidat).  

La primera clau de volta que pot capgirar el resultat per l'un o per l'altre és el que s'anomenen els "Swing States", aquells que no voten de forma sistemàtica per demòcrates o republicans, sino que van canviant en funció de diversos paràmetres, entre d'altres, i per això les campanyes són tan importants, els darrers dies de campanya dels candidats. Només avui Trump farà 4 mítings a Pennsylvania i demà diumenge, 5 mítings a cinc estats diferents.

A ningú ben informat no se li escapa que els vots electorals de Califòrnia o Nova York seràn pels demòcrates. La clau rau als 12 "Swing States" que van variant el vot. En particular, el que passi a Texas (38 vots electorals), Florida (29), Pennsylvania (20), Ohio (18), Michigan (16), Georgia (16), North Carolina (15), Arizona (11) acabarà decidint que serà el 45è president dels Estats Units. A Columbus, Ohio, conec molta gent de classe mitja alta, professionals, amb estudis universitaris i cap discurs radicalitzat que votaran per Donald Trump...no els agrada l'alternativa d'un senyor que sembla molt més vell que Trump i mancat d'energia. Recordem que Hillary Clinton va guanyar en termes absoluts les eleccions de 2016 per 80.000 vots però les va perdre pels vots electorals. Com deia la cançó dels Abba: "the winner takes it all".

La segona clau serà la participació. És ben evident que aquestes eleccions han mobilitzat molta més gent que a la campanya del 2016 (en aquella campanya va votar uns 137 milions d'americans, sobre un cens electoral de 227, és a dir, un 60% dels americans amb dret de vot). Només fins ahir havien votat per avançat i per correu  85 milions de persones. És a dir, que un 62% del total que van votar a les presidencials de 2016 ja han votat. Es preveu doncs una participació històrica, que en teoria hauria d'afavorir el vot demòcrata: alguns estats "swing" no són ara tan homogenis ni racialment ni econòmicament com ho eren fa quatre anys.

I la tercera serà que és probable que els resultats de les eleccions no se sàpiguen la mateixa nit electoral com a conseqüència de la massiva participació per correu i avançada. El comportament dels candidats i de la població en general, però sobre tot el de les minories radicalitzades durant aquest compàs d'espera serà vital per a preservar l'ordre i l'estabilitat o sumir el país al caos i la violència. Només perquè us en feu una idea, a Wallmart han retirat les armes i les municions de les prestatgeries (ull!, no vol dir que no les segueixin venent, que ho fan, però al menys ho posen aquests dies una mica més difícil). Des d'inicis d'any s'han venut als Estats Units, atenció, 17 milions d'armes de foc, el que equival a dir, estadísticament, que al 2020 que un 5% de la població nord-americana s'ha comprat una arma de foc.

El que està clar és que passi el que passi, als Estats Units s'hi esperen jornades molt mogudes.

10.000 soldats russos. Operació Volhov

Els periodistes del New York Times diuen que si no existís en Donald Trump se l'haurien d'inventar. Efectivament tot i tractar-se d'un personatge boig i perillós, la seva excentricitat hilarant ha donat corda als periodistes per hores i hores de cròniques i lectures. Només a títol d'exemple, en John Carlin, periodista que respecto moltíssim, és als Estats Units seguint la seva campanya (la seva crònica d'avui no té desperdici, una joia periodística i antropològica).

En escenaris més nostrats, si no existís el Procés i els seus jutges defensors de la mare pàtria (ull, no tots són iguals, per forturna), ens els hauríem d'inventar. I si no fos perquè hi ha persones innocents que acaben passant dies a la presó sense causa, tindria fins i tot mitja gràcia. 

Ens distreuria d'una realitat distòpica que ens va minant la moral i els nervis cada dia que passa. Només també com a exemple: des de fa mesos tenia dues nits d'hotel resevades a França per a passar les festes de Sant Narcís de Girona amb la família. Avui, just el dia abans de marxar, el dubtosament honorable Monarca Republicà de la France me les ha fotut enlaire, per decret reial, i demà la Budó o la Vergés ho acabaran d'arreglar decretant confinaments perimetrals que tal vegada m'impediran fins i tot d'anar a veure la meva mare a Palamós. Paguem justos per pecadors. Polítics negligents i minories incíviques que conminen una majoria a patiments innecessaris, que certament no ens mereixem.

Anem al gra. Després d'inventar-se sedicions i rebelions del cos de Mossos d'Esquadra, precursors de bombes per part de quatre CDR arreplegats, conspiracions defraudatòries paranoides de Sandro Rosell (atenció i poca broma: 645 dies de presó preventiva), comptes suïsos de Mas o Trias, pobles fictícis com Sant Esteve de les Roures (que ja són pebrots i mala traça, si se'm permet la vulgaritat) on segons la Guàrdia Civil "un dels manifestants va aprofitar la caiguda d'un dels agents, que va quedar totalment indefens, per etzibar-li una brutal puntada de peu a la part posterior del cap" (extret d'una crònica de El Mundo de 28 de març de 2018)....ara un jutge instructor de Barcelona de nom Joaquín Aguirre, del Jutjat d'Instrucció número 1, s'ha inventat una connexió russa amb el Procés per a -literalment- desestabilitzar l'Estat, i segons la qual Rússia hauria ofert a Puigdemont 10.000 soldats abans de la proclamació de la DUI. Té pebrots la cosa. 

Si algú expliqués aquest conte a nens de guarderia, aquests segurament no se'l creurien. Els jutges patriòtics però, juguen a una altra lliga. La que afina la Fiscalia i executa la Guàrdia Civil.

I és que no tenen ni la decència mínima per entendre que estan fent un ridícul que traspassa fronteres, com ho han fet les patètiques euroordres del jutge Llanera.  I com es diu en Castellà, "a mayor abundamiento", bategen l'operació com a Operació Volhov, que, oh casualitats, és un nom d'un riu rus, però d'una batalla de la campanya de Rússia a la Segona Guerra Mundial a la que va participar la División Azúl, aquella formada per combatents voluntaris que van lluitar al costat de les tropes de Hitler contra la Rússia de Stalin. Tot molt democràtic i coherent. Francament, el binomi jutges patriòtics + guàrdia civil fa més por que una pedregada. Es creuen amb total impunitat i no els fa vegonya fer el ridícul. Tot sigui per la causa. Però tenim 21 persones a la presó, que vagi vostè a saber quant temps s'hi passaran en preventiva.

Efectivament, la mateixa Ambaixada de Rússia a Espanya ha reaccionat amb un Twitt (la cosa és tan grotesca que no merita ni tan sols una queixa oficial) en el que afirma amb sarcasme que la xifra del jutge espanyol no és correcta. Rússia havia d'enviar no 10.000, sinó més aviat 1000.000 de soldats ("se han dejado dos ceros", diu el Twitt) i afegeix "y lo más impactante de todo: las tropas deberían ser transportadas por aviones "Mosca" y "Chato" ensamblados en Cataluña durante la Guerra Civil y escondidos en un lugar seguro de la Cierra (literal) Catalana hasta recibir a través de estas publicaciones la orden cifrada de actuar".

Com hagués dit l'admirat i enyorat Johan Cruyff -acabaré l'article utilitzant una de les seves grans frases que ja formen part del patrimoni cultural del nostre poble-: "Y no hase falta desir nada más".

Teletraball sí, teletreball no. "La parte contratante de la primera parte"

Acabava el meu blog d'ahir escrivint sobre la manca de confiança i credibilitat que transmeten els (nostres) polítics. Avui n'hem tingut una mostra encara més palmària. De fet dues. 

Aquest matí unes declaracions molt poc precises i precipitades del conseller de Treball El Homrani (ERC) en una entrevista a RAC1 han generat als mitjans (que mengen d'un altre plat que la resta dels mortals) una gran polèmica (autoalimentada, que d'això els mitjans, que han d'omplir mooooooltes hores de programació, en són mestres) sobre si arran de la publicació d'un comunicat acordat el diumenge entre representants de Treball, Patronals i Sindicats, el teletreball esdevé obligatori o no.

És obvi que els mitjans, com gairebé de costum, han embolicat la troca d'una forma completament innecessària, ja que qualsevol lector ben informat (per no parlar, per descomptat dels periodistes)  hauria de saber hores d'ara que les competències en matèria laboral no estan transferides a la Generalitat i per tant és potestat de l'Estat regular sobre la, en tot cas, obligatorietat del teletreball. Aquí des de Treball s'ha acabat (a consciència o no, però el que compta és el que ha acabat succeint) generant una gran confusió entre la conveniència i l'obligatorietat.

Però com que la cohesió del govern de la Generalitat brilla per la seva absència (i el talent encara més), al cap de molt poca estona de les declaracions de El Homrani i segurament a instàncies dels periodistes, la consellera de Presidència Budó (JxCat) -la del Trio Calavera del primer confinament- ha sortit de forma contundent a desmentir el conseller de Treball (recolzada pel conseller d'Empresa Tremosa (JxCat), afirmant el que és una realitat inqüestionable (absència de competències), però d'una forma que només denota una total descordinació entre conselleries, una profunda rasa entre JxCat i ERC, en el que sembla l'escenificació de "dos governs dins el govern" i una imatge de desgovern absolut. Una vergonya (el pitjor és que no sembla que les eleccions del 14 de febrer de 2021 ens hagin de portar res millor...).

Sembla clar que el vessant ERC (encapçalat per Alba Vergés, àlies "com no podia ser d'altra manera") advoca pel que vindria a ser un potencial i proper confinament total (limitat en el temps) mentre que el vessant JxCat voldria preservar tant com es pugui l'activitat econòmica. Declaracions com les del metge Oriol Mitjà, opinador radiofònic i televisiu polemista per excel·lència que sembla postular la màxima de "o confinament total o extinció de l'espècie", no ajuden a posar una mica de seny i tranquil·litat a una més que complexa realitat que és pluridimensional, tot i que determinats talibans només en vegin un sol angle.

Semblaria coherent que el Govern de la Generalitat tingués una veu única i una posició clara que no confongués la ciutadania cada vegada que se'ls posa un micròfon davant dels morros (perdoneu-me la vulgaritat, però és així com em sento) i que com a complement, els polítics que ens representen prenessin decisions raonables i raonades sense estar tirant globus-sonda cada mitja hora per determinar si les mesures que es proposen seran o no mínimament acceptades. Aquesta no és manera de fer. L'actuació del Govern avui em transporta a "La parte contratante de la primera parte" de la mítica pel·lícula dels germans Marx "Una noche en la ópera". Diàleg per a besucs. 

Una prova del que dic -i això enllaça amb el que deia al primer paràgraf- és la portada de La Vanguardia d'avui: "Els experts advoquen per un confinament total de 15 dies a Catalunya". El títol de per sí, ja és prou equívoc, ambigu i per posar els pèls de punta (sobre tot si no hi ha cap decisió presa. Qui són els experts? Quina extensió de confimanent? Què vindrà després dels 15 dies?...preguntes sense resposta). 

Però és que el subtítol de la notícia és encara pitjor: "El Govern sospesa sol·licitar l'ampliació de l'alarma per decretar el tancament domiciliari amb escoles obertes, o només els caps de setmana". Sense entrar a valorar la correcció lèxica i gramatical del subtítol (lamentable), això és una prova evident de l'entropia i el caos en el que la mediocritat dels polítics i per extensió dels periodistes que els donen veu, sumeixen la ciutadania.

No és estrany doncs que aquesta confusió que van sembrant els polítics generi angoixa, ansietat i desconcert absolut. Avui m'ha costat Déu i ajuda explicar a la meva mare (a pregunta seva) quina és la situació actual respecte al que es pot fer, al que està prohibit i al que vindrà. Tinc molts companys de feina i amics que han decidit desconnectar de les notícies i que només escolten música, ja que vist l'alarmisme en el que ens han instal·lat, és molt millor estalviar-se l'angoixa del potser, fins a tenir la certesa del "ara ja, sí".

D'estats d'alarma, canvis d'hora i tocs de queda

Avui ha estat un dia trist, fosc com ho va ser ahir. Primer perquè malgrat que hi poso tota la intel·ligència, tot l'esforç i tota l'empatia de la que sóc capaç em veig en la total incapacitat d'entendre determinades decisions de polítics que condicionen la meva vida.

I no parlo de les estupideses, que ratllen el que hauria de tenir la consideració de responsabilitat penal, d'un feixista recalcitrant, indecent i indigne que és Santigo Abascal (ni un sol dia de contribució a la Seguretat social en un contracte amb una empresa privada en tota la seva vida professional), que gosa presentar una moció de censura que sap que perdrà per goleada, però que tot i així s'obstina en tirar endavant, per a lluïment personal. Tampoc parlo de les barbaritats que va proferir la diputada Andrea Levy a la comissió de cultura del Senat fa pocs dies, on francament, o la meva percepció està molt esbiaixada o aquesta senyora -que durant un temps vaig considerar una alenada d'aire fresc al PP- estava parlant sota l'efecte d'alguna substància, com a mínim altament excitant, com es por veure en les imatges que -Deo Gratias- profusament s'han encarregat de transmetre les xarxes socials. Com aquests dos agitadors profesionals -aquests d'extrema dreta- n'hi ha d'altres d'extrema esquerra, de suposats independentistes i altres personatges de molt baixa estopa. Com agraim, ai las! les intervencions del diputat del PNB Aitor Esteban, que ens transporta a un parlamentarisme malhauradament extingit.

Parlo en primer lloc dels polítics de la Unió Europea, que malgrat promeses repetides fins a l'extenuació, han estat incapaços d'acabar amb la barbaritat i el despropòsit -en ple Segle XXI, atenció- del canvi d'hora. Ahir diumenge, a les sis de la tarda ja era fosc. Per què? Doncs hores d'ara ningú amb dos dits de seny i de sentit comú és capaç d'explicar-s'ho. 

Durant els darrers 10 anys de la meva vida, he escrit diversos blogs al respecte, he enviat cartes a la Unió Europea, i he fet esforços racionals per a intentar comprendre la necessitat de l'horari d'estiu i el d'hivern, en ple Segle XXI repetido. Ningú no m'ho explica i ningú -amb una mica de sentit comú- no s'ho explica, però les inèrcies, que tot ho maten, fan que la realitat ens porti a que ahir -dia que es van tornar a limitar les nostres llibertats com no passava des de la Guerra Civil espanyola, primera onda de la pandèmia exclosa- a les 6 de la tarda ja fos fosc, acabant d'enfosquir un dia que ja de per sí era una bona taca negra a la nostra societat.

Un altre estat d'alarma. Un toc de queda que, excloent el confinament, ningú de les generacions nascudes a partir de 1950 no havia viscut en aquest Estat. El més fantàstic però, és l'acceptació acrítica i reasignada del mateix per part de tothom. En una resolució notificada en roda de premsa sense preguntes, un diumenge 25 d'octubre a les 5 de la tarda. Com va escriure el gran García Lorca al seu Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías: "El otoño vendrá con caracolas, uva de niebla y montes agrupados, pero nadie querrá mirar tus ojos, porque te has muerto para siempre...a las cinco de la tarde". Hem fet botellots i raves, tot il·legal, tot amb nocturnitat i al·levosia, i no ha passat res. Només que ha calgut el toc de queda com a única opció per a regular la mobilitat. Una vigilància policial que ens han fet passar com si fos en defensa nostra.

Em fa una mica la mateixa sensació. La llibertat com la va entendre una generació que va sobreviure una guerra i una dictadura està a punt de morir per siempre. Si hom tingués la sensació que és un sacrifici que cal fer perquè els gestors de la "res publica" ho fan amb coneixement de causa per a preservar la nostra salut i els nostres drets, doncs encara ho podria entendre i assimilar. 

Però res, de res, de res. Malauradament. Una moció de censura en plena segona onada de la pandèmia i els diputats pagats pel poble malbaratant el seu temps. Uns polítics que s'insulten i escridassen amb un profussió d'odi i de radicalisme que és no difícil, sino impossible de comprendre. Una polarització cap a una radicalització ideològica que no accepta ni diàleg, ni debat ni matisos. Només l'adscripció acrítica al seu ideari. O amb mi o contra mi. Aquest és el lema (únic). 

A Catalunya no és que estem gaire millor. L'espetacle vergonyós de les baralles entre Junts per Cat i Esquerra, malgrat el que diuen les enquestes del CEO (volem solució als problemes que ens afecten i la independència pot esperar) continua com si no estessim en temps d'alarma màxima. No els interesa la ciudadania, a cap d'ells, només els seu propi bé. Avui s'ha sabut que en Quim Torra, personatge gris que mai no hauria hagut de ser nomenat President de la Generalitat (un escàndol que el sistema no hauria de permetre,...com el fenomen Vox, o com que personatges com Ronald Reagan o Donald Trump puguin arribar a la presidència dels Estats Units) té dret a cobrar íntegrament la seva pensió d'ex-president de la Generalitat. Com deien els de la Generació del 68: "Arrêtez le monde, je veux descendre". Una altra vergonya del sistema que no té nom. 

I així ens van les coses. Premsa polaritzada com mai. Polítics radilalitzats que no pensen estratègicament ni per a la ciudadania, només per a ells mateixos, autoalimentant-se en la podridura del sistema. Un sistema que ha esdevingut una finalitat en sí mateixa. Manar. Esser reelegit. Seguir cobrant, seguir manant. Perpeturar-se. Amb més dissimul que Lukaixenko però intentant perpetuar-se de tota manera.

Una Europa que ens mira de reüll però que tampoc no s'acaba de creure ella mateixa, amb les fronteres exteriors farcides de problemes (immigració i ara mateix Turquia) i una situació respecte de la pandèmia que és incapaç de gestionar com una veritable Unió.

I el pitjor de tot plegat. Els polítics són incapaços de posar-se d'acord en les coses importants. Com són també incapaços de transmetre fiabilitat i confiança, i això no fa altra cosa que incrementar el neguit i l'estar d'ansietat dels administrats. 

Irresponsabilitat col·lectiva

En veure algunes de les imatges de premsa i televisió d'aquest cap de setmana passat em venen al cap dites de la saviesa popular com la que diu que "l'ull de l'amo alimenta el cavall" o aquella que fa "quan el gat no hi és els ratolins ballen". I és que no podem anar bé de cap de les maneres si fins i tot en situacions en les que només un punt de sentit comú ens hauria de fer mantenir col·lectivament actituds de prudència, ens comportem com australopitecus. De fet, pitjor que monos vestits (gran frase del periodista Arturo San Agustín). 

Malhauradament està vist que només amb mà dura, molt dura, les autoritats són capaces de fer que el bestiar obeeixi. No hi ha autocontrol per a una part minoritària però suficientment significativa de la població. No m'estranyaria que haguéssim d'acabar abocats a un segon confinament. No perquè no hi hagi mitjans materials a l'abast per a combatre la pandèmia (ara que hi ha un grau de coneixement de la malaltia molt més gran i no hi ha la manca de materials amb la que es van trobar els sanitaris el mes de març), sinó perquè potser serà l'única via de frenar l'expansió incontrolada del virus que tenim ara mateix.

Els exemples de comportaments incívics són múltiples, però fins i tot per creure'm jo mateix tanta irracionalitat global en vull compartir i tornar a enumerar 10, alguns dels més flagrants. L'ordre no és indicatiu de gravetat, perquè tots els trobo extraordinàriament difícils de creure, o si més no d'entendre:

• Confinament d'un jutjat de Saragossa en detectar-hi positius de Covid després de celebrar-s'hi, atenció...un vermut. Com que sé que resulta molt difícil de creure (premi Darwin a l'organitzador), adjunto l'enllaç a la notícia.  

https://www.heraldo.es/noticias/aragon/zaragoza/2020/10/20/covid-aragon-confinado-juzgado-zaragoza-celebrar-vermu-1401024.html

• Celebració massiva de comunions (encara se'n fan, pel que es veu...jo que em pensava que això ja formava part de la nostra prehistòria col·lectiva) a pobles de l'Aragó i del País Valencià fronterers amb Catalunya.

• Directament vinculat amb l'anterior, increment massiu de demanda de restaurants a la Franja de Ponent o a Vinaròs per part de veins de Lleida i Tarragona respectivament.

• "Raves" massives il·legals el cap de setmana, a Pontòs, a Barcelona, a Badalona, a Igualada, ....anunciades per canals d'internet, de pagament (algunes de 50€ l'entrada!), amb nul respecte de normativa, de l'ús de la mascareta. Ni distància ni punyetes, negacionisme en estat pur.

• Invasió de parcs i jardins per a fer-hi pícnics familiars, en la majoria dels casos de més de 6 persones. El cas del Parc de la Ciutadella el trobo particularment xocant. Què fa la policia local, s'ho mira girant la cara cap a l'altre cantó, en aquesta política de tolerància a la desobediència tan colauana? Deu ser això...

• Invasió literal dels parcs naturals de Catalunya per a fer pícnics, caçar bolets o senzillament passar el dia a la muntanya, sense respecte de cap mena de normativa. Les imatges de l'incivisme al Montseny són particularment frapants. 

• Comunitat de Madrid: de la denúncia a l'Estat per la declaració de l'estat d'alarma a la solicitud al mateix Estat de l'aplicació del toc de queda,...amb només deu dies de diferència.

• Constatació (reconeguda en molts casos, sense amagar-se'n) que molts dels infectats per Covid no fan la quarantena. L'excusa de "no tinc ningú per a passejar el gos" sovinteja tant que sona fins i tot irreverent.

• Donald Trump titllant d'idiota al doctor Fauci, epidemiòleg de prestigi i màxima autoritat de la malaltia als Estats Units afegint que d'haver-li fet cas (al doctor) ara hi hauria 500.000 morts. Això en un país amb -dades actualitzades ara mateix del web de la John Hopkins University- 8.237.000 infectats (un 20% del total mundial) i un 20% dels morts, en concret, 220.607.

• Sortides massives de cap de setmana a segones residències, fins i tot amb els restaurants tancats, fent cas omís de les recomanacions sanitàries.

Veient tot aquest panorama m'estranyaria que algú em preguntés com és que encara tinc dubtes raonables sobre una possible victòria de Donald Trump el dia 3 de novembre... 

A 19 dies de les eleccions presidencials nord-americanes

El 6 de novembre de 2016 escrivia un blog que vaig titular: "La incògnita de les eleccions presidencials nord-americanes". Aleshores, a pocs dires de les eleccions, vaig escriure el següent, que extracto a continuació:

"Sóc força mal taumaturg i espero equivocar-me (com ja ho vaig fer, i de ple, en el cas del referèndum sobre el "Brexit"), però el nas em diu que les probabilitats de Trump de guanyar són més altes del que es pensen alguns.

Trump té un missatge barroer, sexista i islamofòbic, però parla el llenguatge real de la gent del carrer, de la classe mitja blanca empobrida i desindustrialitzada, de la gent que considera que la immigració rep massa atenció i "els de casa" molta menys. És un discurs mentider i populista, però la realitat demostra que "cala" en un percentatge significatiu de nord-americans (l'Amèrica emprenyada, la que diu prou als impostos, a la burocràcia, a la discriminació positiva, al control sobre les armes, etcètera, etcètera...).

Tan de bo m'equivoqui, però tal vegada estem a les portes d'una sorpresa majúscula. I repeteixo, espero estar equivocat."

Doncs per desgràcia no em vaig equivocar, i a 19 dies de les properes eleccions presidencials als Estats Units, tinc mals pressentiments. Espero, és més, posaré ciris a Santa Rita, la patrona dels impossibles, que aquesta vegada sí, m'equivoqui. I en teoria, si hem de fer cas a les enquestes electorals  l'avantatge de Biden és encara molt gran. Avui mateix, una enquesta de la University of Southern California, atorga a Biden una distància de més d'un 13%, però a 19 dies tot és encara possible.

Com escrivia fa un parell de dies, no tinc gens clar que Trump hagi contret el Covid. No crec en els miracles, i menys si aquests tenen lloc en una persona obesa i hipertensa de 74 anys. Però la seva "performance" ha estat, cal admetre-ho, digna de la millor campanya. No només ven una extraordinària recuperació en pocs dies, sino que la utilitza electoralment per a menysprear el perill del virus "do not be afraid of Covid", va dir literalment en tornar a la Casa Blanca i per a potenciar els valors de l'esperit de superació nord-americà ("tenim la millor ciència i les millors medicines") i les promeses a tort i a dret (" garanteixo que cada americà tindrà la medicació prodigiosa, de franc"). Continua adreçant-se al mateix target electoral que fa 4 anys, la classe mitja empobrida, l'hereva de l'Amèrica anglosaxona, blanca i liberal que  ha hagut de patir com els pares i els avis eren més rics que els fills, que ha vist una "invasió" sense precedents d'immigrants llatinoamericans, que només Trump i el seu mur poden frenar.

Hi ha una percepció força generalitzada que a Biden li falta coratge per a imposar l'ordre i la llei i li falta força per a governar un país immens i polaritzat que requereix de mà dura i missatges molt clars. És més que evident que els votants conservadors, republicans, estan molt motivats i mobilitzats i, de ben segur aniran a votar. 

El problema es produirà si els votants demòcrates, i, sobre tot, els indecisos, aquells que odien Trump però que al mateix temps no els agrada Biden (per semblar massa vell i massa "d'esquerres", tot i que això als Estats Units és com una broma de mal gust) fan com van fer fa quatre anys (a molts demòcrates tampoc no els agradava Hillary Clinton i es van quedar a casa) i decideixen no registrar-se per a votar.

Als estats frontissa, com Ohio, que conec molt bé perquè m'hi he passat bona part dels darrers tres anys de la meva vida, el sistema electoral americà d'assignació de tots els vots de l'estat al guanyador, unit a la desmobilització dels votants demòcrates, pot concedir una victòria, encara avui inesperada, a Donald Trump. I això, amigues i amics lectors, constituiria pel món civilitzat, una pandèmia que duraria presumiblement quatre anys i tindria unes conseqüències mundials molt més devastadores que les del Coronavirus.

Egoisme i tossuderia extremes, una altra forma d'estupidesa humana

Com que ja ens hem acostumat a les males notícies sobre l'evolució de la segona onada del Coronavirus, tots plegats, en un exercici d'assèpsia mental d'altra banda completament imprescindible (sino tots entraríem en depressió), no només ja prestem poca -o menys- atenenció a les notícies del nous contagis i a les estadístiques de nous hospitalitzats i morts, hem acabat deixant les notícies de la pandèmia en segon pla i busquem d'altres informacions que ens omplin, ens indignin o ens alegrin una mica aquesta poc edificant part de la Història que ens està tocant viure. 

La setmana que es va acabar ahir ha vingut marcada entre d'altres per tres notícies que han acaparat l'atenció de mitjans, tertúlies, twitter i d'altres xarxes socials. Una catalana, una espanyola i una dels Estats Units, amb -òbviament- repercussió mundial.

Catalunya

La notícia catalana és l'enèssim despropòsit de la junta directiva del Barça presidida per Bartomeu en relació a la moció de censura. A un ciutadà mínimament informat li ha de costar el que no està escrit entendre com una junta que, amb dos representants a la comissió de validació de signatures, té la certesa que 19.380 socis han votat a favor de la moció s'entesti a entorpir i allargar innecessàriament el que és un clam, no només dels socis del Barça sino de bona part dels simpatitzants, la dimissió de la pitjor junta directiva de la història del Club.

Vaig sentir el divendres tarda com entrevistaven al "Tot costa" de Catalunya Ràdio el cap de l'assessoria jurídica del Barça, un tal Gómez Ponti, que em va semblar un personatge tan indigne que per no saber, no sap ni dir mentides. Va explicar, amb el to xulesc que tenen els sobrats, un sopar de duro sobre la denúncia a la Guardia Civil dels 300 vots pressumptament fraudulents (que d'altra banda ja havien estat anul·lats del recompte, i per tant exclosos) tan, tan fluix, absurd i increïble, que des del cotxe vaig sentir vergonya aliena. La junta caurà, o en la moció de censura o en les eleccions del març de l'any vinent si finalment aconsegueixen aturar-la en un exercici de filibusterime judicial. Em costa entendre què passa pel cap d'aquests bastards, atrinxerats a la junta directiva. Com poden tenir una intel·ligència emocional tan petita com per no entendre, després de tot el que ha passat, que el seu temps ha acabat i que si els quedés una espurna de dignitat haurien de plegar demà mateix, dia de la hispanitat. Però no ho faran, sortiran vençuts i humiliats, i la vikipèdia i els llibres d'història els recordaran per sempre més com la junta dels pitjors.

Espanya

Una altra mostra d'estultícia i indignitat és la que ha vingut de la mà de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Díaz-Ayuso, el seu conseller de sanitat i l'alcalde de Madrid, pel que fa a l'aplicació de l'estat d'alarma a la Comunitat de Madrid. Quan tothom, en particular la comunitat científica, diu que quelcom és blanc, entestar-se a defensar que és negra és d'una baixa altura de mires que hom pensa que ni políticament els pot sortir a compte. 

Als contubernis capitalins de la dreta extrema i l'extrema dreta només hi ha una màxima, una consigna, que passa per qualsevol mena de maniobra i tàctica, encara que sigui a costa de posar en risc la salut dels seus conciutadans: acabar amb Pedro Sánchez i el govern de coalicció que president. La ràbia, l'odi, són de tal magnitud que aquest col·lectiu només té una bandera, la del tot s'hi val. Avui la Joana Bonet menciona dues frases de dos representants de l'extrema dreta que fan posar els pèls de punta, i amb això està tot dit. Santiago Abascal: "el lunes obliguemos a los mafiosos a dimitir". Rosa Díez (la que va transmutar de socialista a reaccionària): "La soberbia, el despotismo y la falta de empatía es lo único que inspira la acción del psicópata. Este hombre es un peligro para la seguridad nacional". Aquest és el nivell, i així ens van, col·lectivament, les coses. 

Estats Units

El contagi de coronavirus per part del president Donald Trump, el seu ingrés en un hospital militar de Virgínia i la seva miraculosa recuperació han omplert pàgines i pàgines de la premsa i hores de telenotícies.

No sóc dels que mai hagin defensat la teoria de la confabulació, però ha arribat un moment que, donat l'abast de les mentides que ha proferit el president nord-americà, hom pensa que tot és possible. Un home obès de 74 anys no es pot recuperar d'un dia per un altre d'una forma tant miraculosa. Ni prenent aromes de Montserrat (llegeixi's el meu blog anterior per entendre'n el contexte) aquest guariment pot explicar-se de forma racional. Segons diversos mitjans, els metges van passar de considerar que el seu estat era crític, amb necessitat de respiració assistida, a una curació quai màgica gràcies a la "poderosa ciència mèdica dels Estats Units", la recepta de la qual el president posarà a disposició als seus conciutadans, de franc. 

No m'ho crec. Penso que Donald Trump no va contreure el coronavirus, i que tot es tracta d'una campanya orquestrada políticament des de presidència i dels seus assessors de campanya per tal de mirar de revertir unes enquestes qu el donen perdedor. Potser va tenir un costipat ford, fins i tot una grip, però no un coronavirus. No tinc cap dubte que Neil Armstrong, Aldrin i Collins van arribar a la Lluna (malgrat que encara -i cada vegada més- abunden les teories negacionistes) però no estic gens, gens, convençut que Donald Trump hagi estat malalt de Coronavirus.

Aromes de Montserrat i d'altres despropòsits

Montserrat i Poblet, paradigma Català dels monestirs benedictí i cistercenc respectivament, han estat llocs de culte on s'ha permès i es permet encara l'acollida d'hostes que hi poden passar uns dies de recolliment i meditació. Un company meu de la ja remota època d'estudiant a Cerdanyola del Vallès, als feliços 80 del segle passat, va passar uns dies a Poblet per a guarir-se d'una crisi existencial i va tornar renovat.

L'alcalde de Manlleu, Àlex Garrido, després que les xarxes socials bombardejessin a tort i a dret la seva poc galdosa sortida d'un local de Platja d'Aro, completament borratxo, va decidir també anar a recollir-se uns dies a Montserrat. Abans però va dir que per responsabilitat deixava el càrrec, de "forma irrevocable" (literal).

Però es veu que el guariment espiritual ha estat tan gran que l'home, no només ha retornat completament recuperat sinó que, en un exercici de funambulisme digne del Mago Pop, ha dit que continua al càrrec (adduint el gran suport que ha rebut per tal que no plegués) i que a més a més portarà al proper ple de l'ajuntament una proposta per a abordar el tema de -literalement- "l'exemplaritat dels representats polítics i els límits entre la vida pública i privada". Vista la recuperació, no sé jo si estimulada pels aromes de Montserrat que produeix la pròpia Abadia, tal vegada seria bo que els metges de la Seguretat Social ho tinguessin en compte, com a possible medicina substitutiva dels prozacs, trankimacins i els orfidals.

He fet una petita recerca sobre aquest polític del que -abans del seu empatx de gin-tònics d'aquest estiu- no en sabia res de res. I he de dir que he quedat molt sorprès. És una persona no només amb estudis superiors sinó que té obra publicada (7 llibres, que ja m'agradaria a mi...). Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració, toca el piano i parla diverses llengües, entre d'altres l'anglès i l'alemany. El portal de transparència de la Generalitat diu que percep una remuneració (dedicació exclussiva) de 46.500 € l'any, té un pis hipotecat, està al dia de les declaracions de l'IRPF i té un Dacia Sandero.

És a dir, una persona normal, sobradament preparada per a exercir el càrrec d'alcalde de Manlleu, posició que ocupa des de Juny de 2015. Em sorprèn doncs el seu comportament, post publicació del vídeo.

És obvi que una relliscada la pot tenir tothom i que qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra. No crec que per les imatges que van circular per internet s'hagi de condemnar ningú a l'ostracisme. De fet no va fer altra cosa que no poder sortir pel seu propi peu de la terrassa, d'on el van haver de treure un parell de guàrdies de seguretat. La sentència de les xarxes em sembla absolutament estúpida, hipòcrita i òbviament desmesurada.

Però precisament per això hi ha dues coses que em sorprenen.

La primera és aquesta absurda fermesa amb que Garrido diu que presenta la seva dimissió de forma completament "irrevocable". No era en absolut necessari des del meu punt de vista. Ningú li va exigir. No hi havia una denúncia per res, ni sospites de corrupció, ni res que justifiqués una declaració d'aquest tenor. Només es pot explicar a partir de la reacció poc meditada fruit de la vergonya immensa que l'home debia sentir en veure la seva intimitat, poc galdosa, francament, exposada urbi et orbe.

La segona és la rectificació, també del tot extemporània, i ara sí, molt poc edificant. Si l'home va dir que dimitia per dignitat, doncs endavant amb totes les seves conseqüències. El renunci que va fer quatre dies després només em fa pensar que en Garrido, que té dedicació exclussiva com a alcalde, deu necessitar les garrofes del càrrec per viure, i que vist com està el pati i la crisi econòmica galopant que s'acosta i que s'agreujarà significativament els propers mesos, segurament pensa que enlloc estarà tan bé com en un càrrec en el que hi té un sou garantit (a diferència del molts dels seus conciutadans manlleuencs) fins al 2023.

La utopia de la separació de poders

S'atribueix al moviment de la Il·lustració Francesa, i en particular al filòsof i polític Baró de Montesquieu, el desenvolupament del cos teòric de la separació de poders, que per primera vegada en la història de la política entesa com a la gestió de la "res publica", la cosa pública, distingueix, 50 anys abans de la Revolució Francesa, entre els poders executiu, legislatiu i judicial, com a garantia de la defensa dels ciutadans respecte dels abusos del poder concentrat en una sola persona o institució. Aquesta teoria també va ser profusament defensada i argumentada per Jean-Jacques Rousseau o als artífex de la independència dels Estats Units, Jefferson i Hamilton.

Homes cultes, il·lustrats i generosos que van entendre que el despotisme i la monarquia absoluta no tenien cap possibilitat de prosperar en un món de persones amb un accés cada vegada més gran a la informació i a la cultura. Segurament si aquests prohoms avui aixequessin el cap des de les seves tombes s'indignarien de forma indescriptible quan veiessin la utilització partidista, esbiaixada i corrupta del poder judicial per part de la classe política. En els casos dels Estats Units i d'Espanya aquesta vergonya seria particularment punyent.

El cas dels Estats Units, del que ja vaig escriure en aquest blog fa uns dies, es particularment punyent. Mai abans a la història de la democràcia nord-americana, un president dels Estats Units havia abusat de la seva funció de tal manera com ho està fent Donald Trump. Una de les potestats del president és la de proposar el nomenament de jutges del Tribunal Suprem quan es produeix una vacant. Proposta que ha de ser posteriorment ratificada pel Senat. Conculcant la voluntat de la jutjessa Gainsburg, que va morir de càncer fa un parall de setmanes (va deixar escrit que era la seva voluntat que la jutjessa o el jutge que la substituís fos escollida pel president que es designés a les eleccions presidencials del 3 de novembre), Trump va designar la setmana passada una jutgessa ultraconservadora com a substituta.

Per què ho va fer? Doncs perquè Trump sap que si perd les eleccions es veurà probablement inmers en un allau de demandes de tota ordre i condició, i perduda la condició d'aforat -donada la quantitat i la magnitud dels escàndols en els que està embolicat- la seva probabilitat d'acabar imputat i a la presó és significativament elevada (frau fiscal, estafa, abús de poder, difamació, pressumptes abusos sexuals,...). Per això, en una fugida cap endavant sense precedents, ja ha afirmat per activa i per passiva que, si perd, no acceptarà el resultat de les eleccions (seria insòlit als Estats Units, on el fair play fins ara ha institucionalitzat que el perdedor en vots electorals sempre ha reconegut la victòria del guanyador) i les impugnarà. Si ho fa davant el Tribunal Suprem òbviament confia en que els seus nomenaments acabaran posicionat-se al seu favor. Macabre però tristament plausible.

I a Espanya? Doncs l'escàndol de la renovació de la cúpula de l'orgue que governa el poder judicial espanyol (Consejo General del Poder Judicial -CGPJ-) em té antropològicament fascinat. Aquest orgue, presidit per Carlos Lesmes (durant 4 anys Director Genral de relacions amb l'Administració de Justícia, nomenat per José Maria Aznar), està en funcions i té els càrrecs caducats, atenció, des de fa dos anys. Però com sigui que es requereix una majoria del tres cinquenes parts del Congrés per a la seva renovació i el PP no s'hi avé (i VOX tampoc), el CGPJ segueix en funcions.

Com en el cas dels Estats Units, el problema és que un orgue en funcions, segueix fent nomenaments clau a la judicatura, com va passar la setmana passada. Què és el que provoca aquesta situació tan anòmala? Doncs que de facto, el CGPJ, més polititzat que mai, s'ha eregit en un contrapoder del govern central i en un obert defensor de la monarquia i la figura del rei. El paper de PP i VOX hi té molt a veure. El CGPJ té avui una majoria conservadora, començant per un president nomenat pel PP i que va ser alt càrrec del gover d'Aznar entre 1996 i 2004. Sembla un secret a veus que mentre hi hagi al poder executiu la coalicció Unides Podem/PSOE, la ultradreta es negarà a acceptar la renovació de la cúpula judicial, senzillament perquè ja els va bé. Un interès partidista que poc té a veure amb el sentit d'estat i amb el bé comú. Per què, doncs pel mateix motiu que als Estats Units. Una renovació ara, implicaria una més que probable majoria progressista al màxim orgue de la judicatura, i això el PP no està disposat a acceptar-ho, perquè pensa que aniria en detriment dels seus interessos.

Alguna cosa no funciona prou bé al sistema com perquè un orgue tan important faci tan de temps que estigui bloquejat (i que malgrat això continui exercint el funcions "com si no passés res", en una perversa disfunció del sistema polític espanyol). Ho estem vivint a diari en sentències que, si més no, fan qüestionar la imparcialitat i la ceguesa de la justícia. Només cito un exemple d'aquests darrers dies: Rodrigo Rato i els encausats per la sortida a borsa de Bànkia exculpats; Quim Torra inhabilitat dos anys per despenjar una pancarta fora de termini.

Però aquesta és l'amplitud de mires de la dreta extrema i l'extrema dreta, molts membres de la qual han obtingut importants títols universitaris i màsters en una de les més prestigiones universitats del planeta: la Rey Juan Carlos Primero.