Les lliçons de la senyora IDA (Isabel Díaz-Ayuso)

La gran política, oradora i estadista que presideix la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso ("Ayuso, libertad" com resava el seu lema de campanya electoral, i que tan bé li va sortir) ha tingut la magnanimitat d'honorar i engrandir el bagatge polític dels catalans amb la seva presència i saviesa al Círculo Ecuestre de Barcelona (un club privat situat en un palauet meravellós a la cruïlla de Balmes amb Diagonal, al que he pogut anar en algunes ocasions) i pronunciar-hi una conferència, amb la sala plena a vessar.

La presidenta, IDA pels amics, ha estat presentada per l'Albert Boadella, dramaturg, escriptor i assagista brillant que va passar de militar en posicions properes al catalanisme polític a -literalment- exiliar-se de Catalunya, liderar la creació de Ciudadanos, passar-se després a Unión Progreso y Democrácia i fer-se amic de personatges de l'extrema dreta ultranacionalista espanyola i anticatalana com Rosa Díez, Vargas Llosa, Cayetana Álvarez de Toleda i, és clar, Isabel Díaz-Ayuso. Boadella la va presentar com a "mi presidenta" fent una exaltació gairebé hagiogràfica de la política del PP i defensant que Madrid és -en contraposició a Catalunya, òbviament- el paradigma de la llibertat i la democràcia.

Díaz-Ayuso, amb la naturalitat d'oradora de barra de bar que la caracteritza, les va deixar anar a l'alçada d'un campanar (naturalment això va a gustos) però en el seu discurs no va fer altra cosa que contraposar la llibertat de Madrid amb les barbaritats comeses pel nacionalisme excloent de la Generalitat de Catalunya i el comunisme llibertari de l'alcaldessa de Barcelona.

Algunes de les perles que profereix la presidenta, que, com tots els extremismes de tot tipus, i adequadament alliçonada pel deixeble de Steve Bannon Miguel Ángel Rodríguez (MAR pels amics) es basa en reduir la realitat a conceptes binaris molt simples, oferint solucions populistes a problemes complexos ("Ayuso, libertad") i en considerar la mentida com un art, basat en el principi tantes vegades explicat que una mentida repetida mil vegades esdevé veritat. 

Exemples del seu discurs (molt ben esperonat a la introducció per Boadella) que li va fer de palmero (un senyor que havia estat tota la seva vida criticant tota mena de poder, en particular el polític i l'eclesiàstic):

• "Si la Comunidad se ha convertido en la locomotora económica del país, ha sido gracias a la estabilidad política, a la lealtad institucional y a su forma de entender la vida" (i que queda tan ampla i no menciona -és clar, la pluja de milions que la realitat radial d'Espanya els ha bombardejat els darrers 25 anys)
• "Asfixiar a impuestos, disparar la deuda pública hasta récord histórico y señalar y amenazar a los empresarios (....) son práctias habitaules del proyecto del presidente de Gobierno que han de erradicarse urgentemente" (no deu llegir premsa econòmica la senyora presidenta, o algú li hauria d'haver explicat el nivell de deute públic d'Itàlia, el Japó o els Estats Units, per posar exemples de països "no sospitosos")
• "Tampoco seríamos tan falsos de no saludar al jefe del Estado en una recepción (per Aragonès i Colau), como ocurrió ayer aquí en Barcelona, para luego sentarnos a cenar con él y pedir dinero al presidente del Gobierno. La falta de respecto al jefe del Estado, que no se puede defender ante esa deslealtad, es pueril e innecesario, a la par que aísla cada vez más a Cataluña" (si el cap de l'Estat no es pot defensar, algú s'ho hauria de fer mirar i preguntar-se quin paper juga la monarquia a la democràcia d'Espanya, més enllà de fer de titella, saludar a la plebs i somriure a tort i a dret, llegir discursos que li escriuen i jugar a videojocs al Mobile davant una cohort d'altres "palmeros" de tota calanya i condició).

Vaig trobar a faltar però, en els discursos tant de Boadella com de la senyora Díaz-Ayuso, al·lusions a les operacions "Kitchen", "Gurtel", "Catalunya", al senyor Fernández Díaz i al Marcelo, a Villarejo, a la utilització inadequada i il·legal de fons reservats, a la justícia polititzada, a les escoltes il·legals i a la corrupció instal·lada de forma crònica al PP (un dels únics partits polítics del món condemnat per corrupció).

També es va oblidar d'explicar com de be funciona el model público-privat de Sanitat que impera per les seves barriades i com de contents n'estan els metges i reste de personal sanitari. 

Segurament la limitació de temps que els havien concedit els ho va impedir. 

Dos (pressumptes) corruptes que donen feina als periodistes

Perdonin la vanitat, però m'agrada considerar- me articulista, o columnista, encara que no cobri per fer-ho, al menys econòmicament, tot i que espiritualment, em sento molt ben pagat per la possibilitat d'escriure articles d'opinió amb regularitat. 

Als articulistes, doncs, alguns personatges polítics de primer (o segon) nivel però, paradoxalment, de perfil molt molt baix (tan baix que fan fins i tot una mica de mandra) com la Laura Borràs o en Jorge Fernández Díaz (més en Marcelo, el seu àngel de la guarda), ens atorguen la possibilitat d'escriure sobre ells de forma gairebé infinita, per tant, no podem més que estar-los molt agraïts: donen carnassa de forma periòdica.

Què afegir de la primera (dama) que no s'hagi escrit encara? Doncs segurament que els seus "trapis" -tal com surt escrit literalment en l'intercanvi de correus electrònics que ha sortit a la llum- amb l'adjudicatari dels contractes fraccionats de l'encàrrec del nou lloc web de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) que ha publicat aquesta setmana que avui s'acaba el diari Ara, han posat de manifest quelcom de molt rellevant. 

I la rellevància del que ha sortit a la llum (que és per a mi molt important)  és el fet que en els correus electrònics que s'han fet públics i transcrit literalment, la senyora Borràs expressa al seu amic i còmplice la seva preocupació per l'estricte acatament de les normes de contractació per part dels funcionaris de la Institució. Això doncs és una bona notícia. 

La funcionària, que porta per nom Assumpta, no veu bé els potencials tripijocs de la presidenta de l'ILC i de l'Isaias Herrero i posa tot de pegues a la presentació de les factures de les adjudicacions directes.

 Font: Diari Ara

El més important per a mi és que els funcionaris de l'administració pública facin la seva feina de fiscalització i que posin trabes a les martingales dels polítics i els seus interessos particulars. Això em dóna un petit bri d'esperança de que, afortunadament, no tot està perdut i que, encara que costi Déu i ajuda, fins i tot en el cas dels polítics, qui la fa, la paga.

I què dir del cas del polític nefast reconvertit a catòlic ultraconservador Jorge Fernández Díaz arran d'un viatge a Las Vegas en el que va veure la llum en un viatge a Las Vegas (a Las Vegas, de fet, mai no es fa de nit) i que va entrar en contacte amb el seu àngel de la guarda, el tal Marcelo)?

A un individu d'incompetència provada i manifesta, que té entre les seves virtuts deixar-se posar micròfons al seu propi despatx del Ministerio del Interior (va se llavors que el gran públic va saber de la trama per a carregar-se la sanitat catalana gràcies a la recerca periodística juntament amb Daniel de Alfonso -un altre "crack"-), el més decent que li hagués pogut passar pel cap seria la dimissió, ni que fos per dignitat, però això, és clar, és molt lluny de les virtuts d'aquest individu.

La cosa és tan flagrant que la fiscalia espanyola, que sempre sol escombrar cap a casa,  s'ha vist gairebé obligada a demanar presó, després d'una instrucció que ha durat com a mínim 8 anys (se li demana una pena de 15 anys) per un delicte que ells consideren acreditat arran de la trama de l'anomenat cas "Kitchen" per a robar els papers de Luís Bárcenas, ex-tresorer del PP i evitar que el partit pogués sortir incriminat. També la demana pel seu número dos, el que va ser secretari d'estat de seguretat Francisco Martínez i Eugenio Pino, aleshores director adjunt operatiu de la policía nacional i és clar, com no podia ser d'altra manera tractant-se de les clavegueres de l'estat, José Manuel Villarejo.

Tota una operació de brutícia amb utilització de fons reservats i amb mentides flagrants no només en comissió parlamentària sinó també en seu judicial per part de Fernández Díaz, per a qui això de mentir, és un pecat menor si es tracta de defensar el seu partit o la integritat territorial d'Espanya.  Segur que mentre mentia, el seu arcàngel Marcelo anava creuant els dits.

Però com diu la dita Castellana, "a cada cerdo le llega su San Martín" i malgrat que trigui una eternitat, sembla que hi ha acabarà havent justícia per dos personatges que no estan moralment capacitat per a estar en política.

Fer-se vell i perdre la dignitat

Després de moltes setmanes de flirtejtos, avui la premsa pàtria publica que finalment l’economista Ramon Tamames, un dels grans referents de la transició política espanyola durant els anys 70 del Segle XX, un comunista convençut a la seva joventut, serà el candidat escollit per part de l’extrema dreta de VOX per a presentar una moció de censura contra Pedro Sánchez. Una veritable demostració que en qualsevol moment tot pot anar a pitjor.

Tamames, a més a més de gran economista i professor universitari, va ser un dels grans referents teòrics -i pragmàtics- del comunisme restaurat a Espanya per gràcia d’Adolfo Suárez el dissabte de Glòria de l’any 1976, quan va legalitzar el Partit Comunista quan els militars i la seva cúpula devien ser de vacances de Setmana Santa.

A finals dels anys 70 Tamames va diputat a les Corts espanyoles, càrrec que va detentar fins el 1982, quan el Partit Socialista va arribar al poder. Va ser també tinent d’alcalde de l’ajuntament de Madrid entre el 1979 i el 1981 duran els anys el que Enrique Tierno Galván (el viejo profesor) va ser alcalde de la capital. 

Més tard, el 1984 va participar a la creació d’Izquierda Unida i per aquest mateix partit va ser escollit diputat el 1986. El 1989 va abandonar el partit i es va afiliar al partit que Adolfo Suárez va crear després de la desfeta d’Unión de Centro Democrático (la famosa UCD que té l’únic mèrit -no menor- d’haver permès que la transició política espanyola no acabés en una bassa de sang). Des d’aleshores he de confessar que no havia sentit a parlar més d’ell.

El 2012, amb 79 anys, i entenc que com a col·lofó a una brillant trajectòria acadèmica i política va ser triat membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. I aquí s’hagués acabat una història i una trajectòria pública brillant.

Però per resorts mentals encara del tot desconeguts, els humans, suposadament de la branca Sapiens Sapiens, som sempre capaços d’espatllar la nostra trajectòria en aquest curt periode de temps que ens ha estat donat al Planeta Terra. Ho va fer per exemple Jordi Pujol, que de fet, en un dels programes de l’Albert Om a TV3 de la sèrie “El convidat”, va confessar al periodista davant les càmeres, a tenor literal: “Encara sóc a temps d’espatllar la meva biografia”, i a fe que ho va fet, tot i que ara, al darrer minut, intenti maquillar-ho una mica.

Hi ha un altre cas de jutjat de guàrdia que em ve a la memòria, de transformacions polítiques que van d’extrem a extrem, el cas d’un tal Alejo Vidal-Quadras. Aquest personatge, catedràtic de física atòmica per la Universitat de Autònoma de Barcelona, va ser candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya (ja saben, aquella institució on a mi m’agradaria treballar com a funcionari de carrera) per Solidaritat Catalanya i després d’un pas per UCD i del PP, va acabar situant-se a la dreta d’Aznar i l’any 2015 s’afilia a VOX. 

La Natza Farré, periodista a la que admiro per la seva capacitat, brillantor i ploma esmolada (tot i que no comparteixo la majoria de les seves idees) escrivia ahir a l’Ara: “Durant la vida, si és raonablement llarga, els éssers humans anem canviant d’aspecte, i, a vegades, d’ideologia o de mentalitat….Ens estem fent un garbuix constant i tenim la troca tan embolicada que aviat no sabrem on som perquè no sabrem d’on venim…”. Doncs això mateix. 

Que una persona com Tamames, als 89 anys, es passi dies negociant amb Santiago Abascal sobre el format de la moció de censura a presentar per part de VOX contra el PSOE i que ell ha de liderar i que, al cim, a aquesta edat, un home que camina amb molta dificultat ajudat per un bastó, i que, com Biden o d’altres dinosaures, pràcticament no s’aguanta dret, però que tot i així vulgui tenir un afany de protagonisme a l’extrema dreta, només com a reacció contra Catalunya i les “concessions” que el PSOE ha fet als independentistes, vol dir que col·lectivament hem fet les coses molt malament d’una banda i de l’altra, vol dir que la necessitat de protagonisme de l’ésser humà, com la necessitat de riquesa o de poder, no s’esgoten amb l’edat, sinó que tot el contrari, poden accentuar-se.

Una demostració més que, com a espècie, utilitzant els sistemes de qualificació que el sistema educatiu actual fa servir, els humans “necessitem millorar”. En Tamames, que amb el pas dels anys ha anat a molt pitjor, encara més. A mi em faria vergonya aliena ser parent d’aquest senyor.

Xavier Trias: resurrecció de Convergència?

La deriva de l'antigua Convergència i Unió cap a Convergència en solitari primer (2015), i PdeCat posteriorment que en va agafar el relleu (2016) i finalment, Junts per Cat (com a resultat de l'escissió d'una part de la militància d'un PdeCat que no va convèncer a molts), es va produir en nomès 3 anys i va suposar una trencadissa de molta consideració perquè un nombre molt important de catalans es van quedar orfes de referents (entre d'altres, per què negar-ho, molts familiars del meu entorn).

Durant aquest periode de temps que va entre la desaparació de Convergència i l'actualitat (2015-2023) només han passat 7 anys -encara que quan s'hi pensa sembli una eternitat segurament per la convulsió provocada al país pel Procés i el post-Procés- i des d'aleshores, el votant de centre-dreta nacionalista català s'ha quedat desamparat i sense saber ben bé a qui votar. I en aigües turbulentes, tots els altres partits van llançar cants de sirena per a recollir votants de les desfetes del vaixell convergent.

Efectivament, Convergència i Unió va ser una màquina de guanyar eleccions al Parlament de Catalunya des de l'any 1984 al 2010, cosa que va permetre a Jordi Pujol ser ininterrumpudament president de la Generalitat de Catalunya des de l'any 1980 (aquell any a les eleccions CiU va obtenir 43 escons i Pujol va ser escollit amb 75 vots) fins a l'any 2003, 23 anys que van conformar una determinada manera d'entendre el país.

El país del seny, el pactisme, la puta i la ramoneta i la seva conseqüència: "el peix al cove", la voluntat d'eixamplar la base de país -d'aquests anys és la màxima: "és Català tot aquell que viu i treballa a Catalunya", recordem-, la proliferació d'infraestructures, però també el 3%, la corrupció, el clientelisme, l'enriquiment poc lícit -o directament il·licit- de l'entorn familiar de Jordi Pujol, etc...

Junts per Cat es va menjar el PdeCat després d'una molt curta batalla i és la única hereva veritable (per organització, militància i capacitat política) de l'antigua Convergència. El nou partit, a resultes dels fets d'Octubre de 2017 ha acabat tenint dues ànimes que han conviscut durant uns anys però que no tinc molt clar que continuin en el futur (no seria d'estranyar una nova escisió en breu com explicaré més endavant). 

Els fets del 2017 i la posterior creació de les estructures de "l'exili", és a dir, Waterloo i l'entorn de Carles Puigdemont, ha arrossegat una part de la militància del partit cap a postures molt radicalitzades, posicions independentistes de la línia dura que proclamen la confrontació i el conflicte amb Espanya (en allò que alguns militants d'aquesta facció anomenen "confrontació intel·ligent", que no he entès encara qué és el que vol dir) com a única forma d'avançar cap a la independència.

A Catalunya, aquesta branca és la que es coneix popularment com a "Laurisme" que  ve encapçada per la presidenta destituïda del Parlament de Catalunya, Laura Borràs i el seu entorn: Francesc de Dalmasas, (molt tocat per l'afer del programa de TV3 FAQS), Albert Batet, Gemma Neis, Ramon Tremosa, etc. que són la branca del partit que va votar per la sortida del Govern i es posiciona amb les tesis de Carles Puigdemont. Hi ha l'altra branca, la del pragmatisme, que no veu amb bons ulls la radicalització de les posicions del partit, entre els que es troba Xavier Trias.

Que el partit està dividit es va demostrar clarament en el referèndum (inaudit) que la formació va celebrar el 7 d'octubre de l'any passat en el que es va preguntar a la militància (va votar gairebé un 80% dels militats) si Junts havia de continuar formant part del govern de la Generalitat. El resultat el sap tothom, però va ser molt ajustat: 55,7% versus 42,4% i la resta van ser vots en blanc.

Si Trias va acceptar participar a la campanya per a les eleccions municipals a l'Ajuntament de Barcelona va ser exclussivament amb la condició de poder fer el seu equip i portar la campanya com ell considerés, sense cotilles imposades per Waterloo o l'entorn de Laura Borràs.

Bona prova d'això és que a la concentració de suport de la senyora Borràs la setmana anterior davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Trias no hi va anar a la concentració i en preguntar-li per què, va contestar: "he de treballar per a guanyar les eleccions, jo" i es va quedar tan ample. No hi havia ningú de l'entorn ex-convergent que va votar mantenir-se al Govern de la Generalitat, per exemple.

En la meva opinió hi ha dos fets que sabrem ben aviat que marcaran el futur de Junts per Cat, i eventualment la resurecció d'un partit més semblant a la Convergència Democràtica de Catalunya que vam conèixer, la del nacionalisme de dretes moderat que "va per feina": el resultat de les municipals de Barcelona i la sentència del judici de Laura Borràs.

Si Trias guanya (i les enquestes li donen opcions a dia d'avui) i Laura Borràs surt condemnada (i els números diuen que hi sortirà, perquè les proves són aclaparadores i no tenen res a veure amb la persecució a l'independentisme), el futur de Junts per Cat avançarà ràpidament cap a l'escissió.

Deute Públic als Estats Units: el més gran de la història

Aquests dies als Estats Units, a més a més del descarrilament del tren que transportava 20 vagons amb clorur de vinil (per fi sempla que després de gairebé 15 dies de silenci, de cop i volta tothom sembla haver-se adonat de la perillositat del vessament i l'explossió d'aquest material altament tòxic), es torna a parlar d'un possible tancament de les oficines i departaments federals del govern dels Estats Units. 

Aquest fet, que sembla inaudit a Europa, és relativament comú als Estats Units. 

De fet, la darrera vegada que va passar això va ser una mica abans de la pandèmia de Covid -ara la història del món, en comptes de la marca històrica "abans de Crist i després de Crist" es divideix entre "abans del Covid i despré del Covid"- moltes de les oficines del govern van haver de tancar i enviar als funcionaris a casa (sense cobrar) durant 35 dies, entre desembre de 2018 i gener de 2019 (jo era als Ests Units) perquè el pressupost federal estava exhaurit i  fins que republicans i demòcrates no es van posar d'acord pel eixamplar el marge de deute, bona part de l'administració nord-americana -els serveis no bàsics- van estar tancats. Semble increïble però és cert, i és que als Estats Units passen coses que són inversemblants a ulls dels europeus.

Aquest tancament, anomenat en Anglès "Federal government shut down" pot succeir, segons diverses projeccions no més tard de Juliol del 2023 si el congressistes no es posen d'acord en elevar -per enèssima vegada- el límit de deute dels Estats Units que atenció, es sitúa actualment en 31,4 trilions de dòlars, o sigui, 31,4 bilions (europeus) de dòlars, és a dir 31.400.000.000.000, en lletres, 31,4 milions de milions de dòlars. 

L'economia pública americana està afegint cada any un dèficit (diferència entre ingressos del govern, fonamentalment impostos, i despeses de l'administració pública, pensions, seguretat social, despesa militar i servei del deute bàsicament) d'entre 1,5 i 2 bilions de dòlars que òbviament s'han de finançar emetent més deute públic; els càlculs de l'oficina federal de pressupostos són que el deute públic nord-americà equival a un 128% del seu PIB (uns 24 bilions de dòlars). En termes relatius el dèficit no és el més gran del món (el récord l'ostenat el Japó que té un deute públic del 259% del seu PIB) però sí en termes absoluts i representa aproximadament el 35% de tot el deute que hi ha actualment emés al planeta Terra.

L'oficina federal del pressupost calcula que l'increments del tipus d'interès (els bons del tresor nord-americà a un any estan pagant actualment un 5% d'interès i els bons a 10 anys un 3,82%), la jubilació dels "baby boomers" i l'increment de la despesa militar, elevaran la xifra de deute en uns 19 bilions de dòlars els propers 10 anys. 

 

De moment, com  que el nivell màxim d'endeutament tècnicament ja s'ha assolit, el govern nord-americà ha començat a establir plans d'estalvi a l'hora que ja ha iniciat també la negociació amb els republicans per a augmentar el nivell màxim del deute. L'etern debat entre el lliberalisme dels republicans, contraris a pujar impostos i disposats a retallar totes les despeses amb contingut social (tipus seguretat social, "medicare", despeses per paliar el canvi climàtic, etc...) no així les militars o el pagament dels veterans de guerra i els demòcrates que volen (amb unes limitacions que no tenen res a veure amb el que succeeix a Europa amb la despesa social) mantenir el nivell de despesa.

Com a passat històricament, al final s'arribarà a un acord en el que els uns i els altres acabaran cedint, i probablement es podrà evitar el tancament de les oficines federals, però les projeccions de creixement del deute públic nord-americà són de proporcions còsmiques.

I òbviament, això no fa altra que endeutar les generacions futures que són les que hauran d'anar tornant un deute amb un creixement tan exponencial (vegeu el primer gràfic) que acabarà essent insostenible. 

I quan aquest moment arribi, si arriba, els Estats Units faran suspensió de pagaments, i si això succeix, la crisi no serà americana sinó planetària.

Benach, Garamendi i d'altres miserables

Avui hem sabut, gràcies a la croada del diari Ara contra la inmoralitat, o com a mínim, amoralitat de les retribucions del Parlament de Catalunya, que les modificacions legislatives que van permetre les llicències per edat i les indemnitzacions per jubilació es van coure a l'època en la que el senyor Benach (ERC) era president del Parlament, l'any 2005. Benach és el clar exemple de la màxima "jo vaig entrar en política per fer-me ric", atribuïda erròniament a Eduardo Zaplana (un altre peça), però que en realitat ve postular Vicente Sanz (secretari general del PP valencià als anys 90).

Va ser l'època en la que el senyor president del Parlament es va fer tunejar el seu vehicle oficial (amb el que anava cada dia que hi havia sessió al Parlament de Reus a Barcelona), òbviament amb xòfer, un Audi A8 4.2 que va costar 84.000 euros, als que cal afegir els accessoris que s'hi va fer posar per valor de 9.200 euros (que després, vist l'escàndol que es va generar, va fer retirar).

Les modificacions legislatives que es van fer aleshores (un paquet a mida, per dir-ho de manera fina) van permetre que els senyors Higini Clotas (PSC), Ernest Benach i Ramon Camps (aquell senyor de CiU petitet i amb bigoti falangista) poguessin percebre una "gratificació" d'entre 120.000 i 170.000 euros quan van plegar. Senzillament deplorable. No és possible cap altra valoració objectiva.

La desvergonya no té límit, i del senyor Benach, és l'enèssima que sento i llegeixo.  Una persona que ha viscut de la política un grapat d'anys de la seva vida (des dels vint anys), que no tenia ni títol universitari quan va ser escollit diputat i que quan va deixar la política, amb les espatlles ben cobertes per les dietes, els salaris i les indemnitzacions amb diner públic,  es va treure una titulació de....comunicació (de traca i mocador) per la UOC, Universitat Oberta de Catalunya (de piula i panyuelu). Ara Benach, fa de comunicador i docent, segons Wikipèdia.

Per acabar de reblar el clau, el 2012 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi en, atenció a la dada: "reconeixement a la seva valuaosa tasca com a 12è president del Paralemnt de Catalunhya durant set anys, entre 2003 i 2010". Si ja qüestionava abans les creus de Sant Jordi, ara que he fet aquesta petita recerca, no les qüestiono, les desconsidero, directament.

Benach pot fer companyia a un altre crack dels negocis amb diners dels altres, el senyor Antonio Garamendi, president de la patronal espanyola CEOE des de 2018, substituint a l'empresari català Joan Rossell i a qui li van renovar el càrrec el 2022 (per abrumadora majoria). Suposat empresari que fa molts anys que viu de la moma en comptes de viure de l'empresa.

Per curiositat periodística i antropològica he entrat al lloc web de la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales) per recabar informació i he arribat a vàries conclussions. La primera és que el lloc web dels empresaris és una porqueria de molt difícil navegavilitat, la qual cosa sembla una contradicció, però és ben real. Els convido a entrar-hi i fer-hi un cop d'ull, al cap de cinc minuts, un està marejat. 

La segona és que he volgut entrar de pet al "portal de transparencia" perquè a dia d'avui, qualsevol organització que es preui de ser moderna, ha de ternir un portal de transparència...perquè es facin una idea, fins i tot la Casa Real d'Espanya la té. Gairebé, gairebé, amb una mica d'imaginació, podríem ser capaços d'intuir el que cobra el Borbó (sumant assignacions directes, indirectes i més indirectes, és clar). Ni rastre del salari de 400.000 euros que se li ha assignat (per unanimitat dels 275 membres de la confederació) al senyor Garamendi. Ai las! resulta que la transparència s'acaba el 2021 i el que publica el web és: "La remuneración total devengada en el ejercicio 2021 por los miembros de la Junta y cargos Directivos de la Organización, tal y como se definen en sus estatutos, ascendió a un importe de 601 miles de euros correspondiente a Sueldos, dietas y otras remuneraciones (597 miles de euros a 31 de diciembre de 2020)". Quelcom no quadra, oi? Si el senyor Garamendi cobrava 350.000 euros fins al 2021 i el total de sous que va pagar la CEOE aquell any van ser 601.000 euros, voldria dir que una sola persona de les moltes que estan en nòmina de l'organització acaparava el 58% de la massa salarial...

On és el truc? Doncs que fins l'any passat el senyor Garamendi era autònom i per tant la seva retribució devia estar camuflada sobre l'epígraf de "servicios profesionales". On és la transparència? Enlloc, òbviament...o és que algú s'ho havia cregut?

El pitjor del tal Garamendi però, no és que cobri 400.000 euros i que hagi estat el principal detractor de la puja del salari mínim interprofessional (SMI), ja saben, el que cobren els més pobres dels pobres (els que han donat lloc a l'expressió "assalariats i pobres") a.... 1.080 euros al mes. Si existís un tribunal europeu o mundial de l'ètica (tan de bo existís) aquest senyor hagués estat condemnat, com a mínim, a cadena perpètua, i compartiria cel·la amb el senyor Benach. Però malauradament m'he despertat del somni que tenia fins fa una estona.

El pitjor és que avui hagi dit en unes declaracions al periodisme fet imparcialitat (Antena 3, Susanna Griso), arran de la polèmica que genera la seva retribució, en un país on el salari mig l'any 2022 es va situar el 24.009,12 euros l'any (Garamendi cobra 16,7 vegades aquest salari mig) declarant, a tenor literal: "Això és com quan hi ha una violació i diuen que la noia duia minifaldilla...Estem vivint l'atac constant a un empresari o a un altre i aquesta vegada m'ha tocat a mi. Això no té res a veure amb parlar del salari mínim o del que vulguem...". Garamendi utilitza molt adequadament, típic de la seva condició, el recurs dels miserables, espolsa merda cap a un altre costat i desvia l'atenció, que segurament acabarà colant...

Intel·ligència artificial

Des de fa anys tots els lectors ben informats sabem que s'estan fent enormes progressos en matèria d'intel·ligència artificial. Si fa uns 10 anys podíem parlar d'una intel·ligència molt preconcebuda i -en termes generals- poc pràctica, als darrers dos o tres anys s'han fet progressos molt exponencials. 

Un dels grans avenços en aquesta matèria ha estat l'anomenat Xat GPT, desenvolupat per OpenAI, una empresa formada tot just l'any 2015 amb un capital de 1.000 milions de dòlars, amb la participació majoritària de Microsoft i Elon Musk (la màxima de diner crida diner es compleix sempre, i en el cas del món de la tecnologia, encara més). 

Xat GPT va ser introduït en societat el desembre de l'any passat. Es tracta, en una síntesi d'article de blog, d'un model d'intel·ligència artificial creada amb codi obert que ha desenvolupat un xatbot que a diferència de les aplicacions d'intel·ligència artificial disponibles fins ara, és capaç de raonar d'una forma exponencialment superior a qualsevol bot que existís fins el moment, a partir d'un aprenentatge tan gran i interactiu (degut al creixement també exponencial de la possibilitat de processament de milions i milions de dades que tenen els ordinadors actuals) que té la capacitat de respondre a preguntes de forma raonada, molt semblant a la forma de pensar i interactuar que tenim els humans.

I això és molt positiu però altament preocupant, per múltiples raons. Tan preocupant que als Estats Units les grans universitats han prohibit treballs universitaris que no siguin posteriorment defensats oralment i en públic per evitar que aquests hagin estat preparats pel XatGPT. Jo el vaig provar no fa gaire i francament, vaig quedar molt sorprès del pas endevant que suposa per a la intel·ligència artifical.

La següent derivada, presentada aquesta setmana per Microsoft, com una evolució més d'aquest XatBot, ha estat la nova versió del cercador de Microsoft, Bing, que en una passa per avançar el seu gran competidor, el cercador Google, ha aplicat aquesta versió d'intel·ligència artifical al seu motor de cerca per fer una significativa passa endavant. 

Avui he escoltat un reportatge a NPR (National Public Radio, emisora pública de ràdio dels Estats Units que és una de les millors emissores que he sentit mai, per profunditat, imparcialitat i rigor) en el qual s'explicava la presentació del nou cercador que ha fet Microsoft i que evoluciona des de les respostes a preguntes basades en tornar enllaços per tal que la persona continüi la cerca individualment, a respostes gairebé "raonades" en les que si hom demana una recepta de cuina per exemple, el cercador no li torna una llista de pàgines web de receptes, sinó que li "personalitza" la recepta i li acaba dient fins i tot els ingredients i les proporcions. 

O si per exemple se li demana (són dues preguntes formulades per la persona que feia el reportatge a la ràdio) sobre quina bicicleta elèctrica és la millor tenint en compte que ha de ser compatible amb el maleter d'un Toyota Highlander  el cercador contesta donant la seva "opinió" sobre la millor bicicleta per dimensions, prestacions i preus, és a dir, que contesta la pregunta de l'usuari anant fins i tot més enllà de les expectatives inicials del que pregunta.

L'aplicació encara no està disponible pel gran públic, però com que jo sóc un "friki" d'aquestes novetats i Microsoft dóna l'opció a "apuntar-se" a la llista d'espera per a provar el nou cercador (que serà de moment disponible per invitació per tal d'evitar un possible col·lapse els primers dies que l'aplicació estigui disponible al públic en general), jo ho acabo de fer ara mateix. Si els resultats són espectaculars, ho explicaré en un altre article en aquest blog. 

Jo vull ser funcionari (del Parlament de Catalunya)

Llegint la premsa del cap de setmana passat he arribat a la conclusió que em vaig equivocar de feina. Quan de petits em preguntaven: "Tu què vols ser quan siguis gran?" la meva resposta sempre havia estat la d'escriptor o periodista. Somnis d'infantesa, pecats de joventut. En el fons però, ara que ho penso, sense remuneració (excepció feta d'un parell de novel·les on vaig cobrar algun dret d'autor durant uns quants anys), els meus somnis es van fer realitat. No he treballat en cap diari ni per compte de cap editorial però he escrit en revistes -de fet en vaig crear una que encara existeix, "Calaix de Sastre" a l'escola Vedruna, a Palamós- i he publicat llibres. Un petit divertimento intel·lectual.

Però si ara pogués tirar enrerre i em tornessin a formular la pregunta la resposta la tinc molt clara: "vull ser funcionari del Parlament de Catalunya".  El tracte que la institució professa als seus professionals és digne de les millors famílies, això sí, amb un petit matís, molt petit: pagat amb diners de tots, també els meus, també els seus, estimat lector, estimada lectora.

No només vam saber fa poc, de la mà del diari Ara, que hi havia un escandalós procediment de jubilació anticipada que permetia als funcionaris seguir cobrant el 100% del seu salari sense, atenció, ni tan sols acudir al seu lloc de treball,  sinó que la setmana passada vam descobrir -sí, sí, escric descobrir perquè això que aparentment era meridianament transparent, no ho sabia ni la ex-presidenta de la institució, Carme Forcadell- que el Parlament ha repartit, de forma totalment legal (a debatre si també legítima, que jo crec que no) 3,9 milions d'euros als seus funcionaris com a, atenció, "premis de jubilació" (literal). De debò? Em vaig equivocar de carrera i de feina, com suposo que pensaran la majoria de lectors d'aquest article.

La cosa consisteix en una norma que es va instaurar l'any 2008, ja recordaran, el fatídic any en que va comencar una de les més grans crisis econòmiques dels darrers 50 anys. Com que a la funció pública -a determinada funció pública- les crisis els rellisquen, aprofiten per a augmentar els seus privilegis. Aquesta norma va establir, veure per creure, que amb una antiguitat de 5 anys, a la jubilació, el funcionari en qüestió cobraria l'equivalent a un any de salari. Ho he hagut de llegir dues vegades. I aquest privilegi l'han percebut 71 persones, de les cuals, 34, els més intel·ligents de tots, ho van combinar amb la llicència per edat, és a dir, no només van cobrar un any de salari quan es van jubilar, sinó que a més  més van estar cinc anys cobrant sense treballar. On cal apuntar-se ? Bromes a part, la broma, valgui la redundància, ha costat a l'erari públic la no gens despreciable quantitat de 14,2 milions d'euros per llicències d'edat més 3,9 milions per primes de jubilació? Increïble, oi? Doncs, no. Real com la vida mateixa.

Un cop empaitat el lladre, òbviament, tot són justificacions. Excuses de mal pagador. Misèria i corporativisme. Els polítics que van instituir aquests acords (de tots els colors de l'arc parlamentari) es justifiquen ara dient que els privilegis s'han anat reduint (una vegada descoberts pel gran públic gràcies a la premsa, diria jo) i perquè, en paraules de la secretària d'ERC, Marta Vilalta: "Massa poques vegades els agraïm la feina que desenvolupen". Ja em perdonaran, però és que la declaració té pebrots. L'altre argument que donen -aquest encara és millor- és que el Parlament defensa els premis per tal de (literalment) "compensar la plena disponibilitat dels treballadors". 

De debò? L'argumentació continua dient que el premi "pretén compensar les característiques específiques dels serveis que presten els funcionaris de l'administració", i la "plena disponibilitat per a donar suport a l'activitat parlamentària, l'assessorament en funcions legislatives, i la immedaitesa de les actuacions que s'han de realitzar"...Ara que ho diuen, és ben cert, de tots és sabut l'estrès dels funcionaris del Parlament. Els hospitals en són plens de casos, els psicòlegs no donen l'abast en el tractament de les depressions i les receptes d'orfidal es dispensen per dotzenes, no per unitats. 

Exactament igual que passa a l'empresa privada: a mi també em doblaran el sou com a premi de jubilació perquè estic permanentment disponible. I Vostès, que treballen a l'empresa privada o que són pobres funcionaris de la Generalitat, segur que també compten amb premis a la jubilació, en concepte de serveis prestats.

Per pura curiositat antropològica he entrat al web del Parlament, www.parlament.cat, per entendre aquest règim salvatge d'hores de més en dates intempestives al que estan sotmesos els pobres funcionaris del Parlament, però...ai las! n'he sortit totalment decebut. Resulta que el que menys cobra, el Grup C1, nivell 3,  s'emporta un sou mensual (per 14 pagues) de 2.391,60 € al mes, 33.482,4 € bruts anuals, i el que més (sense antiguitats), un Grup A1, nivell 20, 11.346,46€ al mes, és a dir, 158.850,44 € l'any.

I els horaris, es preguntaran? Doncs si s'entra al web i es consulten els "Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya", edició 2022, la decepció és encara més gran. Els nostres herois, no només no tenen cap jornada laboral extraordinària sinó que, a més a més, a l'article 77 (horari de treball), pàgina 51, estipula concretament a l'article 77.3: "La jornada laboral setmanal en cap cas no pot ésser superior a la vigent en l'Administració de la Generalitat". Quina decepció que m'acabo d'emportar...! Jo que pensava en l'heroïcitat i la càrrega addicional d'hores que suposaria la "plena disponibilitat per a donar suport a l'activitat parlamentària, l'assessorament en funcions legislatives, i la immedaitesa de les actuacions que s'han de realitzar". 

Doncs no. La decepció, insisteixo, ha estat majúscula.

La insuportable lleugeresa de tot plegat

Des d’avui tornaré a estar uns dies als Estats Units. I una de les primeres coses que em crida l’atenció és el poc ressó nacional o internacional que va tenir una gran explossió de clorur de vinil en un tren que va descarrilar el dia 3 de febrer a la frontera entre els estats de Pensilvània i Ohio, relativament a prop de Columbus, on jo solc estar-me mentre treballo al país.

Avui, 13 de febrer se n’ha fet ressó algun mitjà de comunicació, en particular de Mèxic i se n’ha parlat també a la ràdio pública, la NPR, National Public Radio, però francament, no he trobat ni una sola menció de la notícia a la premsa espanyola (ni a El País, que té una edició americana).

El que va passar el 3 de febrer és el següent: un tren de Norfolk Southern, un dels grans operadors logístics ferroviaris del país, amb 100 vagons, que aviat és dit, va descarrilar per causes encara desconegudes entre Pensilvània i Ohio, a la població d´East Palestine. D´aquests 100 vagons, 20 portaven aquest material potencialment molt perillòs, i dels 20, 10 van descarrilar. 5 vagons portaven clorur de vinil, un compost químic altament perillós.

Les autoritats van confinar els 5.000 habitants de East Palestine ja que aquest material és potencialment cancerígen, i es va dictar ordre d’evacuació en un radi d’una milla quadrada de la zona del descarrilament. Malgrat que la informació va ser molt escassa, i pocs mitjants (la CCN, sí, per exemple) se’n van fer ressó,   la forta explossió i el fum que va ocasionar fan francament molt mala impressió (a Twitter hi ha fotos que fan pensar en una explossió atòmica, visible, també per fotos, des de dalt d’un avió comercial).

Segons divereses fonts hi ha milers de peixos, granotes, guilles morts a resultes de la contaminació posterior provocada pel vessament del clorur de vinil (s’utilitza en la fabricació de determinats plàstics tècnics com ara el PVC) però encara avui escoltant la notícia per la ràdio, té tot l’aspecte que l’Administració americana la vol silenciar tot el que pugui (el diari “La Vanguardia de México” titula un article avui, literlament: “Que es el Chernobil de Ohio?…el mayor desastre ambiental de los Estados Unidos y del que poco se habla”.

El cert és que aquest vessament pot haver provocat un episodi de contaminació de proporcions còsmiques i semblaria com si l’Administració americana (hi ha tan poques dades que també és precipitat fer l’afirmació del digital Mexicà) ho volgués silenciar, amb la complicitat de bona part de la premsa.

Des que s’ha tornat a entrar a una nova època de guerra freda aquesta vegada entre els Estats Units i la Xina i Rússia (etapa que creiem perfectament morta i enterrada després de la caiguda del mur de Berlí), ara les prioritats del gavinet de comunicació de la Casa Blanca són les de parlar d’avistament (i derribament) de globus xinesos, OVNIS i d’altres artilugis voladors no tripulats i no identificats, com els que l’aviació americana ha abatut aquests darrers dies, un a Alaska, un al Canadà i els altres dos, als Estats Units. 

Potser aquest accident acaba sense més conseqüències de les que ja ha tingut, però definitivament, fa pensar en que els mitjans -i més particularment els governs, que dominien molts mitjans- manipulen la nostra opinió i la nostra capacitat d’accés a informació lliure i contrastada tant com volen. No cal ser  de Turquia o a Síria per entendre que la llibertat de premsa té fisures fins i tot a les democràcies més consolidades del Planeta.

Governats i administrats per inútils. Quan la incompetència és la norma

Una lectura en diagonal de la premsa o un cop d'ull als telenotícies o una estona sentint notícies a la ràdio pot ser un gran estímul a la depressió individual i col·lectiva. Especialment darrerament. A Espanya i a Catalunya sembla que s'estiguin concatenant els astres per a fer-nos veure la incompetència dels nostres governants, els que viuen a càrrec dels impostos que els paguem. La llista de despropòsits, incompetència i fets que destapen la vergonya aliena és tan gran, que fa difícil de resumir-les en un sol article, però aquests dies n'he anat recopilant algunes. Posar-les juntes dona una idea, prenent prestada una obra del gran Quim Monzó,  de la magnitud de la tragèdia.

• Llei del només Sí és Sí. Què dir d'aquesta llei i dels seus efectes col·laterals que algú no sàpiga encara? Segurament amb bona intenció es va fer un nyap jurídic que els jutges (molts d'ells contraris al govern de Sánchez) han contribuït a interpretar a la seva conveniència (la revisió de sentències per a afavorir el condemnat quan la llei li pot aplicar una pena més baixa és una pura patranya i una maniobra). La qüestió però és que la incompetència, auspiciada pel desencontre constant entre els dos socis de govern, no fa més que impulsar la dreta. La realitat és que en 3 anys, el codi penal apricable a aquest tipus de delictes s'hauran modificat 3 vegades. Per llogar-hi cadires...

Font: Diari Ara

• El cas del policia infiltrat a grups d'esquerres i independentistes catalans. Una investigació periodística descobreix el cas. El govern més progressita de la història d'Espanya, de la mà del ministre Marlaska ho nega tot, mentint com a un "bellac" en traducció lliure del Castellà. Diu el ministre progressista, a tenor literal: “Li dic que les dones i els homes que conformen les forces i els cossos de seguretat de l'Estat compleixen en totes les seves actuacions els principis de legalitat i que els valors constitucionals formen part del seu dia a dia, perquè garanteixen per imperatiu constitucional i legal l'exercici dels nostres drets i llibertats, garantint no sols la persecució dels delictes, sinó també la prevenció d'aquests, i generant un espai perquè vostè i jo, tots nosaltres, puguem exercitar, dins de la diversitat, els nostres drets amb tranquil·litat”. Discurs buit de contingut i mentider i es queda tan ample. Infiltren un policia sense permís judicial, incomplint la llei i quan els enganxen només saben mentir. I a l'espia enxampat el premien amb un lloc de treball en una ambaixada a raó de 10.000 euros al mes.
• El cas dels trens de Renfe a Astúries. 31 trens de rodalies i mitja distància adjudicats a l'empresa CAF per valor, atenció, de 258 milions d'euros. Els trens estan mal disseyats i no passen pels túnels. Per sort encara s'havien de fabricar, però aquest error (gravíssim) retardarà el lliurament de les unitats un mínim de 3 anys i comportarà una muntanya de costos extraordinaris. L'escàndol es salda només amb dos responsables destituïts. 
• L'Ajuntament de Barcelona ha contractat en règim d'interinatge el ciutadà rus Stanislav Shevchuk Geraskin, considerat un terrorista global pel govern dels Estats Units. El tal Geraskin, membre del partit feixista rus anomenat Moviment Imperial Rus (partit ultranacionalista, feixista, anti-semita i directament implicat en el finançament de la invasió a Ucraïna), treballa des de gener de 2023 a la Direcció de Serveis de Llicències d'Urbanisme de l'Ajuntament. Aquest senyor, per accedir a aquesta plaça, no s'ho perdin, ha hagut de passar un test de personalitat, un test psicotècnic i una entrevista personal. Un arriba a la conclusió que els que formen part de l'equip de recursos humans de l'Ajuntament de Barcelona i que han entrevistat aquest individu, van obtenir les seves qualificacions i títols a la tòmbola de la Fira de Sant Narcís de Girona, ja saben, aquella que a més a més reparteix "Pan, jamón, chorizo y vino". O a la parada de les curses de camells, que pel cas, ve a ser el mateix.
• També hem sabut avui que l'Ajuntament de Barcelona ha trencat els seus llaços amb l'estat d'Israel i el seu agermanament amb la ciutat de Tel Aviv, per l'exercici per part d'aquest estat, l'aparheid contra el poble palestí. Semblaria que el primer ministre Netanyahu s'està fent farts de plorar després de conèixer la comunicació i la carta que li ha fet arribar l'alcaldessa. Ho entenc perfectament: com que a Barcelona no hi ha problemes (ni brutícia ni delinqüència ni narcotràfic ni caos a Ciutat Vella, ni furts, ni inseguretat, ans al contrari) la gran estadista Colau es dedica a fer diplomàcia internacional d'alt nivell per ocupar el seu temps lliure. Diuen fonts properes que el candidat a l'alcaldia Xavier Trias està encantat de la notícia i que en vol més.
• I acabo amb una notícia d'ahir que va fer tremolar els fonaments de Catalunya. La formació política "Junts per Cat", de la mà del seu portaveu Albert Batet (algú del seu partit podria ensenyar a aquest senyor una mica de dicció, de savoir faire i de savoir être?) anuncia una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat de Catalunya del 2023 dels que la formació n'és un contribuïdor fonamental i part implicada fins que van decidir sortir del govern fa quatre dies. Batet és la més ferma constatació de la veritat científica darrera del Principi de Peter postulat el 1969, ja saben, aquell que afirma que una persona va ascendint a la seva carrera professional fins a assolir el seu llindar d'incompetència, o dit d'un altra manera, com un bon alcalde esdevé un polític nefast, principi que podria també aplicar-se al senyor Puigdemont, gran alcalde de Girona, però pèssim polític en estaments superiors, excepte a la presidència de la República Piruleta de Waterloo. En fi, el senyor Batet justifica la moció com a una esmena total a la gestió del president Pere Aragonès i a la seva deriva de "comfortabilitat autonòmica".

En llegir tots aquests despropòsits, a més a més de molta ràbia, m'entren unes ganes intensíssimes de deixar de pagar els impostos. A Vostès també els passa? 

Josep Maria Espinàs, in memoriam

A hores d'ara no deu quedar ningú al país que no hagi sentit o llegit de la mort d'en Josep Maria Espinàs, però en aquest blog no puc sinó dedicar un "in memoriam" a una persona que he admirat moltíssim. Ens ha deixat un mestre amb totes les de la llei, un monstre de les paraules, de l'explicació d'històries quotidianes.

Que es mori una persona de noranta-cinc anys no és res especial. És llei de vida. I si la vida ha estat tan llarga, prolífica i ben aprofitada com la seva, hi ha poc del que queixar-se. Però en Josep Maria, malgrat que els darrers anys va estar força absent de la vida pública, era com aquell avi que sempre hi és i del que sempre un se'n recorda, sobre tot, si, com el meu cas, és un lletraferit. Per tant la seva mort deixa un gran buit, ens deixa una mica orfes a tots els que hem pogut gaudir de la seva saviesa.

De formació era advocat, més precisament, llicenciat en dret, perquè va exercir només 6 anys, i ja ben aviat es va dedicar al que veritablement li agradava: escriure.

Josep Maria Espinàs tenia la capacitat d'escriure per convertir en art allò que era quotidià. Durant la meva joventut el vaig llegir molt a l'Avui, on, poca broma, va escriure un article diari durant, atenció 23 anys, des que el diari va treure el primer número el 1976 (la seva secció es titulava "A la vora de..."), i després va seguir a El Periódico de Catalunya, on va continuar la seva activitat com a articulista fins l'any 2019, és a dir, durant vint anys més. En total va escriure més de deu mil articles, que es diu aviat.

El 17 de gener de 1999 va escriure el seu darrer article a l'Avui, que va titular "Adéu als lectors", del qual en destaco un paràgraf que descriu amb el mestratge propi dels genis la seva feina com a articulista: "L’articulisme diari, contràriament al que pot semblar a algú, és l’antirutina: obliga a pensar una mica cada dia, a pensar alguna cosa diferent de la d’ahir, i a construir aquesta petita idea nova a través de diverses reflexions i associacions d’idees. Una feina que no té gaires pretensions, però que és molt –i ho és cada dia– enriquidora i estimulant".

Espinàs tenia la virtud de escriure amb una prosa senzilla idees molt més profundes que el que aparentment podia semblar. El seu estil feia que un no es cansés mai de llegir-lo, escribís sobre un paisatge, una finestra o un poble. El seu estil i tarannà l'he trobat en alguns altres grans articulistes, malauradament ja traspassats (abans d'hora) i dels quals en vaig fer el meu petit homenatge en aquest blog: en Carles Capdevila i la Tatiana Sisquella, als que el càncer va arrebatar-los la vida quan encara tenien tantes coses a dir. Segurament van beure i es van inspirar en el mestre Espinàs, i si és el cas, que no ho sé, però ho sospito, ho van fer molt bé.

En Josep Maria Espinàs va ser un gran referent del periodisme català de l'últim quart del Segle XX i els primers anys del Segle XXI. Un treballador incansable i un narrador que segurament es va inspirar en altres grans monstres del periodisme com en Josep Pla o en Néstor Luján, als que va conèixer i amb els que es va relacionar.

Va fer televisió (Identitats, a TV3 i Personal i Instransferible al Canal 33), ràdio (va col·laborar setmanalment amb l'Antoni Bassas, un altre dels grans) durant els anys en que Bassas va dirigir i presentar "El matí de Catalunya Ràdio" i les seves intervencions també eren perles sense desperdici, teatre i novel·la. Són molt famoses les seves cròniques de viatge de la sèrie "A peu per...." que curiosament va iniciar amb un altre geni de la literatura i la crònica: Camilo José Cela, que el va acompanyar en el seu viatge al pirineu de Lleida, l'any 1957 juntament amb un parell de companys més. Va ser impulsor de la Nova Cançó i un dels fundadors del "Setze Jutges". Una persona polifacètica com poques en l'àmbit de la cultura. I un gran defensor i impulsor de la llengua Catalana.

Però el que avui he sabut, justament de la mà de l'Antoni Bassas, és la cirera del pastís: en Josep Maria Espinàs és coautor de l'himne del Barça, la qual cosa no deixa de resultar-me estrany però a l'hora familiar, ja ara entenc per què l'himne del Barça és tan equilibrat i universal.

Ens deixa un veritable monstre del periodisme, la saviesa, el "savoir faire" i el "savoir être" d'un personatge que tenia un cert punt d'afrancesament, que ell no va negar mai.

La Generalitat de Catalunya ha estat, aquesta vegada, a l'alçada de les circumstàncies i instal·larà la capella ardent amb el seu fèretre al Saló Sant Jordi demà dia 7 de febrer durant tot el dia per tal que els ciutadans li puguin rendir el darrer tribut. 

Una bona notícia

Segurament la notícia per excel·lència de la setmana que avui s'acaba és l'acord entre ERC i el PSC per a aprovar els pressupostos de la Generalitat per l'any 2023. És una molt bona notícia pel país i els ciutadans de Catalunya, tot i que no és aquest el pensament dels més puristes de l'ala més radical de l'independentime que consideren que aquest és un pressupost autonòmic d'engrunes.

Hi ha un corrent de pensament de gent que està fermament convençuda de la màxima "quant pitjor, millor", molt similar al que diuen els Cupaires: "cremem-ho tot per a renéixer" (en fi...). Molts de l'ala dura de Junts per Cat consideren que pactar aquests pressupostos amb el PSC és un acte botifler que alguns consideren d'"alta traïció". Darrerament utilitzen un terme encara més despectiu i patètic que em posa dels nervis: "nyordo" (de la mateixa manera que els unionistes també utilitzen més i més el mot inventat "separrates", igualment lamentable i desgraciat). No es recorden que Junts per Cat està governant a la Diputació de Barcelona amb el PSC o que els pressupostos que s'aprovaran en breu tenen una part important elaborada per la conselleria d'economia que dirigia l'ex-conseller Giró.

Sigui com sigui, n'hi ha molts de no tan radicals que consideren que les cessions que ha hagut de fer Esquerra Republicana han estat excessives i que això els acabarà passant factura electoral. N´hi ha que es freguen les mans perquè pensen que aquesta claudicació debilita el partit de Govern, i que aquests pressupostos ja no són els de la "majoria" independentista.

Estic raonablement convençut però (el dubte només es deriva de la mediocritat de personatges que tenim com a polítics, tant els independentistes com els constitucionalistes) que els pressupostos 2023 són intrínsecament bons pel país i pels ciutadans per diversos motius: són els més alts de la història de Catalunya, amb 41.025 milions d'euros (dels quals 1.185 provenen dels fons Next Generation), i que suposa un increment d'un 7,6% en relació als pressupostos de 2022; són uns pressupostos molt socials, que incrementen de forma considerable la despesa en els eixos clau del país: Educació, Sanitat i Empresa i Treball. Els dos primers s'emporten el 56% del pressupost total de despeses (excloent fonts no departamentals i servei del deute) i això és una bona notícia. Si a Educació i Sanitat hi afegim Drets Social, els tres conceptes acumulen el 66% del pressupost de despesa corrent, totes tres partides s'incrementen un 11% en relació a l'exercici 2022.

Els puristes que veuen en l'actitud de ERC una baixada de pantalons i una humiliació (que ningú es pensi que aprovo acríticament la gestió d'ERC, però dins de la misèria que hi ha, és moment de ser possibilitsta i sobre tot, pragmàtic) haurien de llegir la lletra petita sobre els acords en els que el partit republicà ha acabat cedint i entendran que ni demà ni demà passat hi haurà l'aeroport del Prat ampliat ni la B-40 vomitant vehicles a tort i a dret. I ja no dic res del Hard Rock Cafè...

Però al capdevall, la dada potser més significativa de totes, que té poc a veure amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya del 2023, és que la gran banca espanyola va guanyar el 2022... 20.000 milions d'euros! un benefici rècord que suposa, atenció, que la dada no és irrellevant, pràcticament el 50% del pressupost de la Generalitat pel 2023.

I la senyora Botín es queixava ahir de la imposició d'un impost extraordinari sobre els beneficis de la banca. Mentrestant però els bancs segueixen -estimulats i amparats pel Banc Central Europeu- apujant els tipus d'interés de préstecs i hipoteques i mantenint congelades les remuneracions a l'estalvi dels particulars. Això sí que és una vergonya, més gran i tot que els polítics als que paguem el sou amb els nostres impostos no es posin d'acord amb les coses veritablement importants.

Llums i ombres a TV3

No li podem negar a la televisió pública de Catalunya un paper molt destacable en el manteniment de la llengua Catalana. Sóc dels que penso que si el Català no està en una pitjor situació (segons els informes dels experts mai la llengua no havia estat pitjor en els darrers 20 anys) degut en una part molt important, a la televisió pública.

Hi ha un corrent d'opinió que considera que TV3 és una tele poc imparcial i que defensa obertament les tesis independentistes. No hi estic d'acord. És cert que tota televisió pública escombra sempre cap a les tesis del partit en el govern però crec fermament que a TV3 hi ha molta pluralitat, i ha estat així durant bona part de la seva història. Certament en alguns moments això no ha estat ben bé així, especialment durant el mandat del periodista valencià Vicent Sanchís (2017 a 2022), una "quota" en l'equilibri de govern entre ERC i Junts per Cat, en aquest cas, "suggerit" per Junts per Cat. Durant aquest periode, fins i tot el CAC, Consell de l'Audiovisual de Catalunya (organisme que depèn del govern de la Generalitat) va arribar a acusar de sectarime la televisió pública catalana. Tot i així hi ha una multiplicitat d'exemples que parlen de la pluralitat de TV3, la més important de les quals és que l'entorn "puigdemontista" critica TV3 de forma oberta i reiterada per ser excessivament "espanyolista".

Actualment el director de TV3, des de Juliol de 2022, és Sigfrid Gras, escollit per concurs públic i un periodista que va anunciar que venia amb la intenció de "despolititzar" TV3.

No obstant això, darrerament han aparegut diverses informacions que tornen a posar TV3 a la picota. La primera és la notícia sobre la remuneració de de Pilar Rahola per la seva participació al programa FAQS dels dissabtes al vespre, que no deixa de ser una herència de l'etapa Vicent Sanchís: 1.770 € per intervenció, és a dir, 7.108 € al mes durant els anys 2018 a 2021. Ho trobo un escàndol de magnituds desproporcionades. I el que això em fa pensar és, quants més contractes privats com el de la Rahola hi poden haver hagut durant aquesta etapa de Vicent Sanchís....La pròpia Rahola confessava a David Madí en una conversa interceptada per la Guardia Civil (font: Diari Ara), que Puigdemont li havia dit que Vicent Sanchís "pagaria" el fet de voler reduir les aparicions de la periodista al programa FAQS. Sembla mentida, oi? Doncs no. Així van determinades coses.

El segon "pollastre" el va protagonitzar un col·laborador del "late night" "Zona Franca" (programa conduït fins la setmana passada per Joel Díaz) que va relacionar en un gag el PSC amb una esvàstica i que va suposar la cancel·lació del contracte del periodista autor del gag, Manel Vidal i com a conseqüència d'aquest fet tant Joel Díaz com el gionista (i amic de Díaz) Magí García, també han abandonat el programa. Com a conseqüència d'això, el programa no s'emet des de la setmana passada. Una llàstima perquè programes com aquest són necessaris a qualsevol tipus de televisió, pública o privada.

Finalment, el programa "Planta Baixa" també va rebre moltes crítiques del sector més radical de Junts per Cat, quan en un moment del programa va sonar la ranxera mexicana "Rata de dos patas", amb tots els insults que comporta aquesta cançó (molt divertida, d'altra banda) mentre a la pantalla hi apareixia sobreimpressionada la figura de Carles Puigdemont. TV3, davant les crítiques (moltíssimes) ho va titllar de "fatal coincidència", tot i que el fet s'ha posat sota investigació.

En qualsevol cas, aquests tipus de fets, que també posen en qüestió els límits tant de l'humor com de l'autocensura, no deixen de ser indicatius de la "sensibilitat" en un sentit i un altre de moltíssima gent en relació a la televisió pública catalana, un instrument de cultura que, insisteixo, no només ha de continuar contribuint a fer de Catalunya un país normal amb una televisió moderna a l'alçada de les millors televisions públiques d'Europa, sinó també, i sobre tot, a preservar i difondre l'ús de la llengua Catalana.