Les misèries de Junts x Cat

He de dir que, com tants altres ciutadans d'aquesta terra, estic cansat de les misèries del tacticisme de part de l'independentisme del país i que moltes vegades, cada cop més sovint, per desgràcia, faig meus els versos inicials del mestre Espriu en el seu "Assaig de càntic en el temple", quan escribia, fa una petita eternitat: "Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunayar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".

Ahir escribia que la norma al Parlament de Catalunya era la misèria moral. Reprodueixo literalment: "Acostumats a la col·lecció d' insults, improperis, baix to, mala educació, estultícia, despit i despreci amb que es solen tractar els diputats entre ells, en particular els indepes versus els unionistes (i viceversa), el nivell de civilitat amb que va transcórrer la sessió és -per desgràcia- un fet destacable".

Això del debat dels pressupostos, està clar, era una excepció, el fet destacable. Ahir ja vam tornar a la normalitat del pati de parvulari i del to execrable. Si el sistema és laxe en els mecanismes pels quals qualsevol indocumental por acabar esdevenint alcalde de Badalona, president de la Generalitat o presidenta de la Comunidad de Madrid, per posar només tres exemples del tot pertinents, el nivell d'exigència per a permetre que un ciutadà sigui elegible com a diputat és tan o encara més baix.

Sinó que li preguntin al vicepresident primer del Parlament de Catalunya, un absolut impresentable que porta per nom Josep Costa i Rosselló. Aquest individu, de la calanya moral d'individus com Santiago Abascal (el de VOX), tenen el dubtós mèrit de no haver treballat mai de la vida a l'empresa privada. Tipus que s'han arrossegat de la Universitat a la política (o viceversa). Un tipus que com el principal atribut intel·lectual té en el seu bagatge un llibre que es titula "O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l'independentisme". Tota una declaració de principis, que diria en Joaquín Luna.

En Costa, plenament radicalitzat com a deixeble destacat del mestre de Waterloo, té una única consigna a curt termini: perjudicar tan com pugui els seus socis d'Esquerra Republicana en general i al president del Parlament Roger Torrent en particular. Un exemple desapassionat de coherència i sentit comú. Impressionant.

Com enyoro els temps de Convergència! Malgrat la màfia dels Pujol Ferrussola i els 3% hi havia polítics com Déu mana, gent que pensava i treballava en clau de país, en el bon sentit de la paraula, no en tacticismes de misèries partidistes de curt termini i baixa volada. Això de Junts x Cat aplega el pitjor de cada casa. No parem de veure'n exemples a diari.

A Costa ahir se li va veure el llautó (no és, ni de lluny, la primera vegada). El personatge és tan maldestre que es va deixar el seu micro obert abans de començar una reunió telemàtica de la mesa del Parlament. En Costa parlava per telèfon a micro obert amb el vicepresident segon, Joan García, de Ciudadanos. Fins aquí tot normal. Però la conversa versava sobre un donatiu de 2 milions d'euros de romanent del 2019 del Parlament que s'havia d'aprovar per a donar al tresor de la Generalitat per a ser destinada a centres de recerca, atenció i hospitals. En Costa li demanava a en García que sota cap concepte aquest donatiu havia d'acabar permetent una foto de Torrent i Pere Aragonès fent donació d'un xec.

Impressionant el nivell! A les escoles de barriada marginal dubto que hi hagi tanta mala llet i tanta mesquinesa.

Al menys l'alcalde de Badalona, adequadament inspirat pel seu partit, va tenir la dignitat de dimitir. A aquest desgraciat la idea ni li ha passat pel cap i als del seu partit encara menys.

Així va el país.

Una nova realitat

De les notícies dels darrers dies em crida particularment l'atenció una que ha passat relativament desapercebuda, engolida per aquesta nova realitat anomenada Coronavirus. Es tracta de l'aprovació -per fi- d'uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya, després de 3 anys de pròrroga, amb els vots dels dos contrincants acèrrims, Junts x Cat i ERC amb l'abstenció dels Comuns.

La notícia en sí, no és gran cosa, ja que uns pressupostos gestats, negociats i pactats abans de l'esclat del Covid-19 tenen tanta credibilitat com qualsevol declaració d'en Quim Torra, és a dir, més aviat poca, però marca un parell de fets que són interessants de destacar.

El primer és que el debat i la votació van destacar pel nivell de civilització dels diputats, cosa que és d'agrair per part dels que -sense poder-nos-hi oposar- paguem els seus salaris amb els nostres impostos. Acostumats a la col·lecció d' insults, improperis, baix to, mala educació, estultícia, despit i despreci amb que es solen tractar els diputats entre ells, en particular els indepes versus els unionistes (i viceversa), el nivell de civilitat amb que va transcórrer la sessió és -per desgràcia- un fet destacable.

El segon, que em sembla d'una transcendència que ha passat no relativament, sinó del tot desapercebuda, és que l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat es va fer per primera vegada amb només, i remarco, només, 21 diputats a l'hemicicle, la resta, vots delegats i vots telemàtics (25 en concret). En una situació excepcional va quedar demostrat que el vot a distància és ja una realitat que la tecnologia permet. I que pot funcionar amb totes les garanties. El meu fill gran va fer el seu treball de recerca sobre vot electrònic i va acreditar que es pot articular una votació electrònica amb totes les garanties (hi ha més frau en les votacions físiques, sinó que els ho preguntin als del PP quan fan venir autocars als convents perquè les monges vagin a votar. Endevinen a qui?). 

És evident que entre molts altres canvis, el daltabaix del coronavirus ens està demostrant que en gran part la nostra vida ja és parcialment (i cada vegada més) digital. Els meus fills (un a la facultat de Química i l'altre a segon de batxillerat) estan fent classes amb gairebé normalitat des de casa amb els seus portàtils, i com ells, una gran majoria d'estudiants universitaris i de secundària.  El teletreball ha esdevingut una realitat que s'ha demostrat en molts casos d'una eficiència impensable tot just fa uns mesos (un "win-win" tant per l'empresa -treballadors més motivats i sense temps perduts en estúpids desplaçaments i embussos de tràfic- com pels treballadors -major capacitat de conciliació laboral i familiar, menys pèrdues de temps-). Comerços tradicionals, totalment analògics han començat a obrir-se a la possibilitat d'imitar el model "Amazon" però amb l'avantatge de la proximitat.

Només cal assegurar que no hi hagi fractura digital i que la digitalització no generi bosses de marginació per falta d'ordinadors, però això no sembla pas un impossible: a Espanya, el 91,5% de les llars tenen accés a internet a través d'un ordinador, i 97% tenen telèfons mòbils (dels quals 90% mòbils intel·ligents).

Un bon amic de Madrid (ciutat) que treballa al món dels serveis financers em deia tot just aquest cap de setmana que la seva empresa (Mútua Madrileña, no pas una empresa qualsevol), ha decidit que una bona part dels seus equips (més del 50%) continuaran treballant en format de teletreball com a mínim fins el mes de setembre i és molt probable que una part dels equips estableixin en part el teletreball com a permanent (per exemple els dilluns i els divendres). 

Una nova realitat està trucant a la porta, i el coronavirus no ha fet més que catalitzar-la.

Ho explicava bé fa uns dies Manuel Castells des del seu "Observatorio global" a La Vanguardia: "No hi haurà marxa enrere. Perquè la nova normalitat no serà com la que vam conèixer. I perquè igual com una sanitat pública molt més potent serà la nostra garantia de supervivència, la digitalització completa de la nostra organització econòmica i social passarà a definir-se com a estructura permanent de manteniment de la nostra comunicació en qualsevol circumstància".

Des d'aquest punt de vista hi haurà un abans i un després. La nova realitat serà tant física com digital. Segurament molt més digital però no necessàriament menys física. 

Jo espero també que la digitalització arribi a la tan desprestigiada política. La notícia del Parlament de Catalunya és un bri d'esperança. Això de les eleccions físiques amb urnes, paperetes (rebudes per correu), propaganda electoral, movilitzacions massives de treballadors forçats (he tingut la sort que només m'ha tocat estar en una mesa electoral en 32 anys que fa que voto, vaig ser president de mesa i és una experiència que pagaria molts diners per no repetir, si em tornés a tocar) i vots en paper és un anacronisme indigne del Segle XXI. 

Poder votar des de casa amb certificat digital, o eventualment, i per aquells que no tinguin ordinador anar a centres de votació electrònica, em sembla d'una lògica aclaparadora. I sobre tot, sobre tot, que això mateix faci que s'acabin les campanyes electorals (la qual cosa seria una altra gran contribució a la salut mental dels ciutadans).

L'(eccccs) alcalde de Badalona

Corria febrer de l'any 1996 i a Badalona es va produir un incident molt desagradable que es va fer viral i que va protagonitzar l'ex-política, reconvertida a periodista, tertuliana i escriptora, Pilar Rahola. En un acte de campanya electoral (aleshores militava a Esquerra Republicana) va aparcar malament el seu cotxe i la grua se li va endur el vehicle cap al dipòsit municipal.

Quan ella i xofer van anar-lo a buscar, la Pilar es va negar a satisfer la corresponent multa, invocant davant el funcionari que li'n reclamava el pagament aquell principi tant franquista del "Vostè no sap amb qui està parlant...". El cas és que se'n va ensortir (en aquell moment) però que desprès va haver de rectificar en tota regla i va pagar la multa i va demanar disculpes.

La notícia d'avui, notícia en majúscules, que ha eclipsat molta de la informació diària sobre el Coronavius, hi té relació ben directa. Perquè va sobre un polític. Perquè va sobre Badalona. Perquè va de prepotència. Però també va d'altres coses.

A hores d'ara, quarts d'onze de la nit, dubto que hi hagi algú mínimament informat que no conegui el lamentable episodi que va protagonitzar ara fa vint-i-quatre hores el ja ex-alcalde de Badalona, Àlex Pastor. La relació dels fets la sap tothom. Alcalde que circula per l'Eixample de Barcelona a quarts de deu del vespre d'ahir dimarts en el seu cotxe amb el seu gos a dintre (saltant-se el confinament). Per a reblar el clau, va begut. Fa esses i crida l'atenció d'una patrulla de mossos de seguretat ciutadana que el comença a seguir i l'insta a aturar el vehicle.

No ho fa, continua conduint i només s'atura quan  s'enduu per davant unes quantes pilones de plàstic del carril bici. Els policies li demanen la identificació i fer-se les proves d'alcoholèmia. I aquí comença l'esperpent. Pastor es mostra agressiu. És nega a identificar-se. Utilitza el raholià "Vostès no saben amb qui estan parlant...". La cosa va a majors. Ariba una altra patrulla de mossos i una de la guàrdia urbana. 

Pastor acaba enfrontant-se als policies, emmanillat i al terre (moment que va aprofitar per a queixelar la cama d'un dels agents, que va acabar demanant la baixa).  Es nega a fer la prova de l'alcoholèmia i a declarar i acaba detingut i passant la nit als calabossos del mossos de la comissaria de Les Corts.

Diuen que la realitat supera sempre la més inversemblants de les ficcions. No deixem de constatar, gairebé a diari, que aquesta és una aseveració absolutament certa.

També hores d'ara ja tothom sap que el partit socialista, en el que militava Pastor, l'ha donat de baixa del partit i li ha demanat la dimissió, que el ja ex-alcalde ha presentat durant el dia d'avui.

Fins aquí la pel·lícula dels fets (lamentables i que em provoquen una gran tristesa). A partir d'aquí les preguntes (sense resposta, com tantes que tenen a veure amb la nostra classe política).

• Què feia l'alcalde de Badalona a quarts de deu del vespre, trencant el confinament, borratxo, acompanyat del gos i conduint a Barcelona? No podia anar de festa, perquè els bars i sales de festa estan tancats. No debia anar de putes (al menys les dels anuncis de La Vanguardia) perquè els putuferis "oficials" també estan tancats. No anava a casa de cap amic perquè també està prohibit. On anava doncs? Misteri. 
• Més encara, com dirien els Dupond&Dupont. Quin sentit té emborratxar-se a Badalona (on, a casa seva? dins el seu cotxe?) i agafar el cotxe un dimarts a quarts de deu del vespre? On és la gràcia o el sentit? 
• Pel que he anat llegint a twitter i als mitjans, els problemes de Pastor amb la beguda eren vox populi a l'ajuntament de Badalona (conegut fint i tot per aquell altre gran badaloní, especialista en reparació d'electrodomèstics, que van batejar amb el nom de Xavier García Albiol). Com és que cap grup polític, no només els del seu partit, però la resta de grups (especialment els hiperpuristes de la CUP, encapçalats per la Dolors Sabaté), permeten que una persona així passi a ocupar un càrrec públic de tanta rellevància com l'alcaldia d'una de les ciutats més importants de Catalunya?
• Suposem que el punt anterior sigui un accident i succeeixi per concatenació de desafortunades casualitats. Acceptem-ho. Però quan es dóna el primer incient provocat per l'alcalde i els seus problemes amb l'alcohol (pel que sembla n'hi ha hagut més d'un, i algun de sonat) com és que el seu partit li permet? Com és que l'oposició ho permet? Com és que no és cessat de forma fulminant?
• Com és que no hi ha un protocol públic que faci que aquestes situacions, actituds i comportaments no siguin possibles?

La conclussió preliminar de tot plegat (potser algun dia trobarem una versió una mica més creïble que la del stress....) és que es demostra una vegada més que en aquest país (i a tot el món), qualsevol desgraciat pot esdevenir polític, cobrar un salari públic i el nivell d'exigències i responsabilitats són ben minses. 

Que personatges de la talla moral i intel·lectual de Ronald Reagan, Donald Trump, Arnold Schwartzeneger, Matteo Salvini, Victor Orbán, Boris Johnson, Rodríguez Zapatero, Jorge Fernández Díaz, Pablo Casado, Cristina Cifuentes, Isabel Díaz Ayuso, Santiago Abascal, Àlex Pastor, Laura Borràs, Carles Puigdemont, Miquel Buch o Joaquim Torra per citar-ne només alguns, hagin pogut o puguin ser avui polítics és la prova més evident que el nivell d'exigències es gairebé nul.

Com a contribuents hauríem d'exigir de forma immediata (post-confinament) una reforma de la llei que regula l'accés als càrrecs públics per augmentar-ne la transparència i els nivells d'exigència. 

Això que tinguem un president de la Generalitat al que han donat el carnet de president a l'atracció del les curses de camells després d'haver guanyat una cursa és una disfunció amb la que, definitivament, hauríem d'acabar.  

Confinament: dia 32

Deia la saviesa popular en forma de refranyer -quan aquest encara era conegut per a la majoria de ciutatans, tan joves com adults- en català "a l'abril, aigües mil" i en castellà "en abril, aguas mil y todas en un barril". 

Doncs aquest any sí. Des del confinament, fa tres dies que només veig ploure per la finestra del despatx de casa. Pluja de llevant, com les d'abans. Com les que ens tenien tota una setmana enxopats en diversos episodis, any rere any, hivern rere hivern i primavera rere primavera, al Palamós de la meva infantesa. Pluja de llevant que regava la terra abastament i que omplia de neu les muntanyes del Ripollès i la Cerdanya.

La natura és sàvia. Tot i que ens pensem que tenim la capacitat de domar-la, dominar-la i transformar-la, no deixem de ser-ne uns inquilins insignificants, encara que siguem multitud. 

Deu ser que quan els humans deixem d'interferir en la vida del Planeta durant un temps (molt curt), les coses tornen a lloc de forma sorprenent i amb molta rapidesa. En Tomas Molina no deixa de sorprendre'ns molts vespres aquests dies de confinament ensenyant-nos a l'espai del Temps al final del telenotícies vespre, com la fauna, segurament desconcertada, campa sense por per voreres i avingudes de les nostres ciutats i costes desertes. Dofins que no s'albiraven des de la costa de feia anys, ànecs i peixos als canals de Venècia, cangurs que salten per ciutats australianes, llúdrigues a les rieres, senglars que baixen de Collserola i es passegen per la Diagonal de Barcelona...

I no només la pluja sembla haver tornat a lloc, sinó que les mesures de sorolls i contaminació atmosfèrica han baixat arreu a nivells no vistos en els darrers cinquanta anys.

Si no fóra pels devastadors efectes econòmics de l'aturada d'una cadena econòmica que no està concebuda per a ser trencada de cop (precisament per l'efecte d'explosió en cadena que ho arrossega tot) diria que aquesta aturada tècnica és, no només un avís (molt seriós) de com estem maltractant la nostra Terra sinó també una clara indicació que no podem seguir amb el ritme que determina el creixement permanent (cal facturar més, cal que vinguin més turistes, cal rebre més creuers, cal consumir més, cal que aterrin més passatgers, cal que volin més avions, que es venguin més cotxes, que guanyem més diners, que construim més edificis, que gastem més diners), perquè aquest ens porta cap a l'autodestrucció de forma exponencial.

Haurem de repensar seriosament el model, globalment, i no com a països aïllats sinó com a espècie. Fa molt temps que s'en parla d'això, però segurament ara serà inevitable. Hem de passar del concepte de creixement permanent al "downshifting", concepte associat a repensar les prioritats, fugint del materialisme compulsiu i obsessiu i reduir tensió, estrès, i retrobar l'equilibri entre feina, lleure, família i realització personal. Treballar  i fer diners per viure era el concepte no fa tan de temps (no viure per treballar i fer diners), i hi haurem de retornar.

Només cal veure la destrucció a la Xina -disfressada de "progrés"- des de l'obertura de Mao Zegong als anys 60 del Segle XX fins ara. Han passat seixanta anys però la transformació, no només econòmica sinó també i especialment medioambiental són difícils per no dir impossibles, de revertir. Amb això no vull dir que els gestors del partit comunitsa no hagin transformat una societat de camperols en una societat de classe mitja urbana, que sí que ho han fet, però això ha generat més felicitat o més frustració? Qui sap? El que sí està clar és que la incidència de càncers, obesitat, sobre tot infantil, malalties cardiovasculars i depressions actualment a la Xina és la més alta de la seva història.

En fi, tornant al confinament, en aquests darrers setze dies he fet comptades sortides de casa, per anar al supermercat, a la farmàcia, a comprar el diari el cap de setmana (a la benzinera, que ja han passat a major vida quioscs i llibreries, al menys al meu barri) i a baixar la brossa i a reciclar.

I en aquestes curtes passejades he notat que malgrat el confinament -o potser per això- el civisme de molts conciutadans es degrada a mesura que passen els dies; observo amb profunda tristesa que els carrers són plens de defecacions de gos (com mai no havia vist abans), i això que soc propietari de gos i un gran defensor (però no dels propietaris incívics i insolidaris) i els contenidors més bruts que mai.

I és quan veig això que torno a perdre la fe en una espècie que, o canvia molt en un termini molt curt de temps, o està condemnada a l'extinció.

Disbauxa, despropòsits, desconfinament

Aquesta pandèmia global ens està oferint (de franc) lliçons d'antropologia gairebé a diari. I la veritat és que jo no paro d'aprendre. El meu fill gran, l'Adrià, un dels més fidels lectors d'aquest blog, em deia abans d'ahir: "papa, hauries d'escriure d'altres temes perquè això del coronavirus ja cansa...". I segurament té raó, des de la perspectiva d'un jove de 20 anys. Però, talment com si d'una droga es tractés, l'actualitat no deixa de posar en qüestió la nostra condició de Sapiens Sapiens. I jo no puc parar d'escriure. És fascinant.

Alguns exemples. 

1. Desconfinament de nens

Si fins fa quatre dies la Generalitat de Catalunya era partidària del confinament absolut de Catalunya, demanant permís a Madrid per tractar el país com si fora un convent de clausura (amenaçant fins i tot amb anar al Tribunal Europeu ja que "Espanya" no ens ho permetia...), tot de cop...tatxan, tatxan, com per art de màgia, com si hagués passat una plaga de llagosta que hagués fet una menjada col·lectiva de coco a un número significatiu de persones, gairebé tothom (tothom mediàtic, vull dir) surt a defensar que la nostra canalla necessita sortir a esbargir-se. 

Pobrissons. No aguanten més i han d'anar al parc. Però al parc no. Només es recomana que facin volts a l'illa del seu barri. Allò que abans en deien la "mansana". Perquè els parcs continuen i continuaran tancats...En fi. 

El trio Calavarera (per si sou nous al blog: Budó, Buch, Vergés), el president de la Generalitat, l'Ada Colau, la Díaz Ayuso...Com si s'haguessin posat d'acord en un despròposit col·lectiu que s'hagi transmès per telepatia, diuen....."Els nens han de sortir"....No fós cas que acabessin afectats per algun trauma que els marqués la resta de la seva vida. Jo, perdoneu-me la vulgaritat, al·lucino en colors.

Sort que la gent de carrer, els que paguem impostos i parlem més aviat poc, ho tenim més clar. Una enquesta al respecte publicada aquesta nit per TV3 diu que el 65% dels pares no estan d'acord amb el desconfinament dels nens...Gràcies a Déu. Per un moment em pensava que m'havia tornat boig.

2. De militars i d'altres grans col·laboracions en la lluita contra la pandèmia

El debat sobre si els "uniformats", és a dir, comandaments de la guàrdia civil, policia nacional, exèrcit han d'aparèixer a les rodes de premsa diàries del govern espanyol (i els disbarats que els fan dir, i el ridícul que fan en les compareixences diàries, dignes no d'altres èpoques, sinó d'altres dimensions -les dimensions desconegudes-) acaba d'arribar a un "pic" (com el pic del coronavirus del que cada dia ens il·lustren els nostres polítics -cada vegada que l'Alba Vergés parla del pic, a mi, és que em ve com una mena de pessigolleig incontrolable...-.). 

La que li han muntat al pobre comandament en cap de la guàrdia civil per dir una cosa que no deixa de ser lògica fins a cert punt,  entre l'extrema dreta, la dreta extrema i els perroflautes (molt ben representants en aquest cas per l'Ada Colau)...És el que pot succeir quan en comptes de metges surten militars a parlar de la gestió d'una pandèmia.

El missatge/idea genial de tractar la pandèmia com una guerra (enemics invisibles i d'altres mandanges per l'estil...), la devia proposar algun il·luminat/ada que es va treure el títol de "Marquèting i Comunicació" a la Universidad Juan Carlos I (ja saben, aquella que dona títols fins i tot al Pablo Casado). En aquest sentit, no us podeu perdre l'article del David Fernández a l'"Ara", dissabte passat, és del tot il·lustratiu. Una petita perla.

https://www.ara.cat/opinio/david-fernandez-mala-reputacio-coronavirus-covid-19_0_2436956424.html

3. Disbauxa Darwinista (als Estats Units, és clar)

Avui als Estats Units, la meva segona residència gairebé fins a l'adveniment del Coronavirus,  hi ha dues notícies que criden l'atenció per damunt de qualsevol altra. La primera és la caiguda del preu dels futurs del petroli del mes de maig a uns nivells mai vistos: ha arribat a cotitzar a...-39,9 dòlars per barril! Pels que no sou experts en economia, això vol dir, fent-ho senzill, que si a algú se li acut comprar un barril de petroli amb data de lliurament maig, li donen el barril i a més a més 40 dòlars...Fascinant oi? 

Hi ha tant petroli al mercat i tan poca demanda, que els dipòsits de cru (els estratègics i els no estratègics) estan tan plens que, literalment, el petroli els surt per les orelles i no saben on emmagatzemar-lo. Això no és altra cosa que una indicació clara que els nivells d'activitat el mes de Maig estaran per sota del Maig del 1945, quan es va firmar la capitulació d'Alemanya al final de la Segona Guerra Mundial. Així està el panorama.

Però la segona notícia em crida més l'atenció. Paga la pena que us connecteu al arxiu de YouTube que us adjunto https://www.youtube.com/watch?v=EdkauH6NBzE.

Com sigui que els estats federals dels Estats Units tenen la potestat final de decidir sobre el confinament de la població, i aquest confinament ja fa massa dies que dura (el un país on la precarietat dels drets socials és la norma), molta gent ha sortit voluntàriament aquest cap de setmana (trencant la prohibició de sortir que regeix a molts estats de la Unió - a gairebé tots, de fet-) a manifestar-se demanant que s'acabi amb en confinament. Poc importen els 770.000 infectats diagnosticats, ni els més de 37.000 morts (coneguts). 

El que compta és que en un país on la gent del carrer té armes (moltíssima més gent del que, lectors, us podríeu imaginar) i no té un sistema de protecció social públic potent que garanteixi la seva salut, el ciutadà mig necessita de forma imperativa tornar a treballar per a poder pagar les factures. Així de cruel, així de real. 

No és que creguin en el darwinisme del que fa gala el seu president, que també, sinó que, en un país on l'individualisme és norma. el que passi al col·lectiu més vulnerable, la gent gran, els importa tres pitus (a diferència de la resta del món occidental i d'Àsia). Així de clar. Si fa uns dies hi havia cues a les botigues d'armes, les manifestacions d'aquest cap de setmana són un clar senyal que aquestes armes es faran servir si aquest confinament dura fins el límit de posar en risc les economies domèstiques d'un número molt significatiu de famílies nord-americanes.

Projecte "Castor": un malson que no s'acaba

Aquests dies de confinament he aprofitat per reprendre un projecte d'aquells que feia molt temps que tenia al cap i que ara, disposant d'una mica més de temps, estic acabant d'enllestir: el recull en un llibre dels que considero els millors articles del blog Reflexions de Taverna dels anys 2011 al 2019 (9 anys, que es diu en un moment). Espero tenir-lo a punt abans de finals del mes d'abril.

Revisant doncs articles i notes, un dels que he seleccionat el vaig escriure el 12 d'octubre (data assenyalada com poques) de 2013 i portava per títol: "Obscurantisme: el projecte Castor". Doncs avui, gairebé set anys després en tornaré a parlar.

Recordem que el projecte Castor es va firmar (aprovat pel govern del grandíssim José Luis Rodríguez Zapatero, àlies "Apoyaré", i el ministre d'indústria de l'època, un altre dels grans, Miguel Sebastián) amb clàusula indemnitzatòria en cas de reversió de la concessió. Una fantàstica iniciativa d'un govern socialista que acordava ja com a principi la socialització de pèrdues si el projecte fracassava però no determinava cap mena de clàsula respecte dels beneficis si el projecte tenia èxit (un impost especial, posem per cas). Fantàstic. 

Quan les evidències científiques que el projecte estava provocant -en una relació causa efecte inapel·lable- moviments sísmics a Castellò i Tarragona, el govern va decidir aturar el projecte.

Quan jo vaig escriure l'article el 2012 ja se sabia que l'estat pagaria una indemnització de 1.350 milions d'Euros a Florentino Pérez (el Ser Superior), però jo pensava, ingenu de mi, que l'alarma social generada per aquest fet acabaria paralitzant-ne el desemborsament. Doncs no. El que tampoc sabia és que la broma del projecte estratègic d'emmagatzemament de gas ens podria acabar costant a tots els contribuents, segons fonts de l'OCU (https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/gas-luz/noticias/nota-castor) 4.730 milions d'Euros en 30 anys (en recàrrecs a les factures del gas, i a Espanya tenim el dubtós privilegi de ser els europeus que paguem les factures de gas més altes d'Europa).

El fet rellevant és la resposta a una pregunta formulada pel senador de Compromís Carles Mulet García en relació als costos de manteniment del projecte Castor entre els anys 2014 al 2017 (últim any que Enagás va cobrar). I la resposta és esfereïdora: 42 milions d'euros.

De fet el que va demanar en realitat Carles Mulet va ser l'accés als informes de les auditories dels costos de manteniment del projecte i les liquidacions econòmiques efectuades a Enagás des de desembre de 2014 (http://www.senado.es/web/expedientdocblobservlet?legis=14&id=2049).

Òbviament, i com és fàcilment deduïble, la solicitud va ser "no admesa", és a dir, denegada. Continua l'obscurantisme. I això que el Tribunal Suprem ha estimat un recurs contenciós-administratiu de la CECOT (patronal catalana) que reconeix la obligació per Enagás de retornar als contribuents els costos d'operació i manteniment del projecte. Però només la reconeix. No aprofundeix en res més.

Tot i la manifesta voluntat del govern actual de desmantellar el projecte anunciada ara fa un any per la ministra de transició ecològica, Teresa Ribero (gener de 2019), no hi ha hagut, que se sàpiga, cap més moviment al respecte. Tot plegat, un embolic on només hi ha, fins ara, dues realitats tangibles: el cobrament de la indemnització per part de l'empresa de Florentino Pérez, i els sobrecostos que hem pagat els contribuents. A les esferes de la casta, sempre solen guanyar els mateixos.

Us imagineu quants respiradors, quantes mascaretes, quantes bates, quantes UCIS podrien haver-se beneficiat d'aquests 42 milions d'euros?  

Coronavirus: estadístiques, mentides i gestió

No sé si a tothom li passa el mateix que a mi, però totes les xifres de nous contagis, recuperacions i morts associats a la pandèmia del Coronavirus m'ha arribat a saturar. Fins a l'extrem que directament he deixat de fer-ne cas. Ni tan sols me les miro. Si durant els primers dies de la pandèmia em connectava un parell de vegades el dia el lloc web de la John Hopkins University, ara fa ja més d'una setmana que no m'hi connecto. He arribat a la trista conclusió que les xifres amb les que ens bombardegen per terra, mar i aire, són mentides estadístiques.

Durant el franquisme corria una dita molt interessant que deia que a l'Espanya dels anys 50 del segle passat hi havia tres tipus de mentides: 

• les mentides de Falange (perquè ens en fem una idea, com les mentides del govern xinès en relació a totes les notícies sobre la Xina que es publiquen pel consum exterior, les del NODO, vaja),
• les mentides de veritat (és a dir, les mentides de tota la vida), i
• les mentides estadístiques. 

Per il·lustrar-ho, la definició de mentida estadística (d'aquells anys, però això continua perfectament essent vàlid a dia d'avui) era aquella que deia que si una persona menjava dos pollastres i una altra no en menjava cap, equivalia a dir que cada persona menjava un pollastre.

Doncs això és exactament el que està passant amb la gestió estadística de les xifres del coronavirus, que en un afany per parts dels governs (tots sense excepció, a la Xina, a Burkina Fasso, a Espanya i a Catalunya) de fer públiques amb exasperant insistència les xifres que més els convé ens maregen de tal manera que al capdevall els arbres no ens deixen veure el bosc.

Hi ha una frase atribuïda a Stalin, dictador, assassí i genocida, que tal vegada va dir una sola cosa sensata en tota la seva vida (si és veritat que la va dir, però com afirmen a Itàlia "se non è vero, è ben trovato") i que és: "una persona morta és una tragèdia, un milió de morts és una estadística". Doncs tinc la sensació que això és el mateix que estan fent els nostres governs: intentar amagar una tragèdia marejant-nos amb estadístiques.

La realitat és que ningú sap quants infectats hi ha, perquè els testos PCR o d'altres que indiquen si una persona està infectada pel coronavirus no s'estan practicant de forma sistemàtica a tota la població (a diferència del que han fet coreans, singapuresos o japonesos, per citar-ne alguns). Partint d'aquesta premisa bàsica, totes les estadístiques que es publiquen són una pura mentida. Ras i curt.

Amb una de les indústries farmacèutiques més importants i potents d'Europa i segurament del món, a Espanya hem estat incapaços de fer el que estan fent els alemanys, és a dir, fer 500.000 testos per setmana, amb la previsió d'arribar a un milió de testos per setmana en els propers dies. A cap dels personatges que surten cada dia a fer rodes de premsa -alguns envoltats de militars i guàrdies civils i d'altres despotricant a diari sobre "el gobierno del estado español"- se'ls ha acudit cap mesura per planificar un programa per a produir i implementar testos per a tota la població? Doncs sembla que no. 

La improvisació és constant, és paràmetre. I aquest és, a més a més, un dels problemes més grans a l'hora de gestionar el desconfinament.

En sistemes de gestió empresarial, a la gestió de dades amb sistemes de gestió potents -els anomenants ERP acrònim d'"enterprise resource planning"- es sol dir, que si a un "ERP" li entres, i perdoneu la vulgaritat, porqueria, el sistema et torna porqueria. Doncs això és exactament igual. Si no se sap quanta gent està infectada (moltes persones poden ser perfectament assimptomàtiques), la gestió del desconfinament es farà a cegues i amb un sobrecost econòmic elevadíssim que es podria evitar en gran part.

Però segurament això és demanar massa als nostres gestors, als que paguem entre tots amb els nostres impostos.

El que no podrà manipular Donald Trump

Si m'haguéssin fet apostar tot just fa un mes qui guanyaria les properes eleccions nord-americanes del novembre de 2020 hagués afirmat sense cap dubte que Donald Trump. No només perquè l'economia continués en una de les majors etapes expansives des de la Segona Guerra Mundial sino perquè una part important de la població -que a més a més coincideix amb els que més exerceixen el dret de vot- creia fermament en la bondat de la gestió econòmica del president, però també de política internacional, i d'inmigració.

Però ningú podria preveure l'adveniment del Covid-19, aquell virus que a la Casa Blanca anomenen amb tan mala llet "Chinese Virus". Ni tan sols l'home que ho sap tot, el totpoderós Donald Trump.

El professor Xavier Ferràs explicava la setmana passada en una frase ben trobada com les tres regions més poderoses del Planeta han abordat la pandèmia,  i ho anomenava les "tres D": Disciplina asiàtica, Descoordinació Europea, Darwinisme Nord-americà. No pot ser més gràfic ni més real.

L'enfoc anoglasaxó en general i el dels Estats Units era fins fa quatre dies clarament darwinista. La selecció natural forma part de l'evolució biològica dels éssers vius, i per tant, la pròpia natura diu que caldrà pagar un cert peatge en víctimes (les capes més febles de la societat, persones velles i/o amb patologies càrdiovasculars prèvies). Però en veure que l'expansió de la malaltia -en un país sense sistema universal públic de salut-  adquiria una velocitat estratosfèrica, van haver de fer un gir de 180 graus, exactament com ho va haver de fer Boris Johnson al Regne Unit.

I va arribar, és clar,  el confinament. De fet, han passat gairebé set-cents anys des de la pesta més mortífera que s'ha documentat, la pesta negra que va assolar Àsia i Europa als volts de 1350, però les mesures bàsiques per a frenar-ne l'expansió són les mateixes: higiene, confinament i distància social. 

O sigui que als Estats Units han acabat arribant a aquesta conclusió, per força, quan les projeccions estadístiques els començaven a anticipar un escenari dantesc de més de 250.000 morts.

I això, òbviament, té una immediata repercussió en l'economia. La nostra fàbrica a Columbus, Ohio, està tancada per ordre del governador des del 24 de març, amb una extensió total del "lockdown", ja confirmada, com a mínim fins al 1 de maig. Tots a l'atur, amb una tornada a la feina completament incerta, hores d'ara. Això, és clar, ha disparat les demandes de subsidi d'atur: en dues setmanes han sumat sis milions d'aturats, i projeccions economètriques en l'escenari d'una durada del confinament total fins a finals de juny estan proposticant un 30% d'atur. I això en un país on la classe mitja i les classes populars viuen a crèdit i sense estalvis, pot ser un drama de proporcions bíbliques.

Dues imatges d'aquesta setmana setmana m'han copsat profundament. 

La primera és la de cues inmenses de ciutadans davant de les botigues....d'armes, és clar! Aquí, els primers dies del confinament, arrasàvem el paper de vàter de les lleixes del Mercadona, allà les de munició pels subfusells M-16 i les Browning Parabellum de 9 mil·límetres. Un clar símptoma que hi ha una part dels nord-americans que pensen que aquesta crisi desembocarà en greus problemes econòmics i que els caldrà defensar-se de possibles assalts (de fet, a Sicília, ja hem tingut les primeres notícies d'assalts a supermercats, no és el mateix en la forma però sí en el fons).

La segona és, a vista de dron, la de l'enterrament de morts no reclamats en taüts dipositats en fosses comunes al nord de Brooklyn. New York ja és la ciutat amb més morts del Planeta, i el pic de l'expansió del virus encara no ha arribat.

Passi el que passi, i acabi quan acabi la fase més virulenta de la pandèmia als Estats Units, aquí tampoc res no tornarà a ser igual. Els projectes de sanitat universal ("Obamacare") tornaran a posar-se al cim de la taula amb més força i en funció de quan profunda sigui la ferida econòmica que quedi, l'últra liberalisme extrem es qüestionarà de totes totes. Això, afegit al fet que Bernie Sanders s'ha retirat de la campanya a favor de la unitat dels demòcrates, dóna a Joe Biden una extraordinària oportunitat per revertir unes expectatives de victòria per la que fa només quatre dies ningú no hagués apostat ni un bitllet de dòlar.

La frase de campanya a les presidencials del 1992 "És l'economia, estúpids" torna a adquirir un protagonisme inesperat (en un país on fa quatre dies l'atur era del 3,5%). No podem oblidar que aquesta va ser la clau de la victòria de Bill Clinton quan s'enfrontava a un George Bush victoriós en política exterior després de guanyar la Guerra del Golf o enterrar la Guerra Freda.

Coronavirus: gestió, mentides, llibertat

Avui és un dia especial. Dijous Sant. Acabo de "tancar" el portàtil de feina després d'un dia de treballar, confinat, però sense parar.  

Dijous Sant era un dia que la meva família, especialment quan el meu pare era viu, però també després, ens n'anavem a veure la desfilada de manajes a Verges, a les cinc de la tarda (avui a les cinc de la tarda encara estava treballant...). Tot un clàssic al que hi tinc associats moments inesborrables de la meva vida: records d'anar-hi de nen, mentjant bunyols a casa dels nostres parents, records de jove, de solter, de casat, amb nadons, amb nens ja adolescents i amb gossa. Una part de la meva vida associada a una tradició màgica. 

Després, passejada sense pressa badant pels pobles dels voltants, fent temps fins l'hora d'anar a sopar a Can Quel a Foixà i en alguna ocasió, havent sopat, a la representació de la Passió, i per a reblar-ho, la processó amb la dansa de la mort i l'encesa de les espelmes al Carrer dels Cargols. Només per pura curiositat he entrat al web oficial de la Processó de Verges i em crida l'atenció una espurna d'esperança, que em fa dibuixar un somriure al rostre. Diu la plana: "Falten 357 dies pel Dijous Sant de 2021".  Jo ja hi voldria ser. Voldria anar a dormir i despertar-me del malson l'abril de 2021.

I amb tot això, ja portem un munt de temps confinats, ebris d'informació, en molts casos contradictòria i amb sentiments cada vegada més contraposats. Començo a veure, a sentir, a palpar, comentaris de "Catalans emprenyats i Espanyols emprenyats". Voldria compartir algunes reflexions de collita pròpia sobre les fa alguns dies que medito.

La gestió de la crisi. Definitivament això de gestionar la pandèmia del coronavirus com si es tractés d'una "guerra contra un enmic invisible" amb tota la corresponent parafernàlia de llenguatge militar és d'una vulgaritat excecrable. Una parida que només pot sortir de la ment de gent simple, de persones amb pocs recursos, no del que esperem de gestors que dirigeixen un estat de 50 milions de persones (que estem en mans de ximples és sobradament conegut, però que al cim ens prenguin per estúpids és més del que crec que hem de tolerar). L´"Unidos podremos" encartant tots els diaris d'Espanya fa tres setmanes costa una fortuna, és pu_a propaganda que no serveix per res (ni per a aixecar l'ànim de la tropa, parlant amb llenguatge militar) i que resta capacitat financera per a comprar molts equips mèdics de primera necessitat en temps de pandèmia.

L'escenificació de les rodes de premsa del Govern d'Espanya amb tot de militars gerontocràtics al darrera dels portaveus fa mitja basarda. Rememora èpoques feliçment enterrades. Veure el Borbó fill del Caçador d'Elefants vestit de pallasso militar fent discursos grandiloquents em provoca una barraja de fàstic i pànic, a parts iguals.

Ho han fet tan malament, que ni tan sols es posen d'acord en com es comptabilitzen els morts. Al menys els francesos reconeixen que els morts a les residències d'avis no es comptabilitzen. Però és que aquí ni tan sols no ho sabem.

De tota aquesta mediocritat només es salva una bona part de la societat civil, començant pels grans professionals de la salut que tenim, i seguint per la bona gent que ha de treballar en condicions molt difícils i donant el millor de sí per a que els malalts i els confinats poguem tirar endavant.

Les mentides. La primera i més important: el número de morts. Tots els governs hi juguen d'una manera tan descarada que fa molta vergonya. Començant, és clar, per les dades que venen de la Xina. Com a dictadura de primera divisió (juga a la Champions de les Dictadures) ha tingut la desvegonya d'intentar fer creure que el número de morts al seu país ha estat de 3.359 persones! Pregunta de passarell: Algú amb dos dits de seny es pot creure que la nostra petita Catalunya hagi tingut fins ara el mateix número de morts que tota la immensa Xina? Ens prenen per brètols i se'ns pixen al cim. Només una dada per a la reflexió: en dos mesos i mig a la Xina s'han donat de baixa més de 250.000 línies de telèfon mòbil...I aquí ho deixo. 

I llavors tota la mentida associada amb els testos PRC i les mascaretes. Pregunto: una borbona menor d'edat ha de tenir prioritat per a fer-li el test abans que un ciutadà que paga els seus impostos de forma religiosa i que treballa en una activitat considerada essencial, jugant-se la salut cada dia? Jo penso que no. Les mentides associades a les màscares són d'un calibre encara més gran. L'única raó per la que el nostre propi govern fomenta l'ambigüitat és ben senzilla, molt trivial: no hi ha màscares per a tothom. O sigui que es vagin preparant pel post-confinament, que s'apunta delicat de nassos, especialment si es vol fer que la màscara sigui obligatòria durant una temporada llarga (o molt llarga).

Per acabar amb el capítol de mentides, les rodes de premsa i les declaracions dels polítics són, altra vegada, una mostra del baix nivell de la classe política que tenim. Fent un exercici d'autocrítica, les rodes de premsa a Catalunya, cada dia al migdia del Trio Calavera: els/les consellerseres Budó, Buch i Vergés (altrament coneguda com a "com no podria ser d'altra manera") em foten una gràcia increïble quan tiren -a diari- merda contra el Govern d'Espanya. Realment cal? Per més inri, quan critiquen sistemàticament i diària el malament que ho fa el Govern d'Espanya, ho diuen en Castellà, per tocar més els pebrots. Diuen: "això no ens ho permet el Gobierno de España", amb èmfasi i prosòdia. Una pura misèria. Un baix to difícil de pair.

Llibertat. El coronavirus constitueix una extraordinària oportunitat per a les autoritats de tot el Planeta per a retallar-nos les llibertats individuals. Ho veig com un perill molt real, que ja estem començant a intuir. Geolocalitzacions, vigilància telefònica, vigilància de confinaments per videocàmares, i ben aviat potser via xip implantat a l'epidermis (diran que és "per la vostra seguretat i protecció" és clar). Diumenge passat a La Vanguadia hi havia un article extraordinari d'un autor de culte per mi, Yuval Noah Hariri, israelià, autor de "Sapiens" i "Homo Deus", entre d'altres, que recomano de forma  molt especial. N'adjunto l'enllaç, pels lectors curiosos.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20200405/48285133216/yuval-harari-mundo-despues-coronavirus.html. 

Hariri reflexiona sobre la post-pandèmia i les seves conseqüències per a la nostra llibertat individual, com a membres de les societats occidentals democràtiques que hem gaudit, especialment les generacions a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, d'un periode de llibertat individual com mai abans s'havia assolit a la història de l'ésser humà damunt la Terra. 

És òbvi que la relació del ciutadà amb els poders fàctics a l'Àsia (moltes dictadures, sistemes educatius basats en la disciplina fèrria i l'obediència total a l'autoritat -el Japó que és una democràcia molt consolidada n'és un clar exemple-) és molt diferent i que el concepte de "remat" creient i disciplinat, d'obediència cega amb el cap cot, està molt implantat allà. 

A Europa, als Estats Units, això és molt diferent. Sentim, sento, les nostres llibertats individuals amenaçades per culpa del virus, insisteixo, una excusa perfecta per a incrementar el nivell de control individual. També aquí haurem de passar comptes i revelar-nos després de superar la pandèmia. He tingut la temptació de pensar que es pot retardar la comercialització a gran escala d'una vacuna per a tenir-nos controlats durant més temps.

Alguns dels nostres hàbits llatins, mediterranis, costaran de recuperar, i potser aquí també, res mai no tornarà a ser igual. Ens podrem abraçar pel carrer? Ens podrem fer petons sense màscara i amb llengua? Podrem anar als restaurants més de quatre persones? Ens podrem tocar en públic i sense guants? Podrem viure els concerts sentint les aixelles dels veïns enganxats a les nostres? De quina manera tornarem a les platges, amb dos metres de separació entre tovallola i tovallola? I a les platges nudistes? Podrem anar-hi a pèl però amb la mascareta com a única prenda obligatòria? Tot plegat fa mitja por.

Preguntes sense resposta però sobre les que haurem d'anar pensant. No sigui que el coronovirus ens prengui alguna cosa més que tot el que ja ens ha pres fins ara.

Paco "el Pocero"

Els lectors habituals del meu blog saben que sóc aficionat al gènere dels obituaris. Especialment quan el finat o la finada són personatges o bé que m'apreciava molt o que són veritablement singulars, en el sentit d'especímens únics. Si fa uns dies, el mes de febrer, escribia sobre la mort de "Mad" Mike Huges, aquell grandíssim prohom que va construir un cohet casolà (de fet en va construir 3, al pati de casa seva) per a enlairar-s'hi a bord tot pilotant-lo ell mateix i demostrar que la Terra és plana, avui la necrològica és per a Francisco Hernando Contreras, "Paco el Pocero", víctima del Covid19.

Segurament tindria molt més sentit escriure sobre Luís Eduardo Aute, un dels grans de veritat, que ens deixa abans d'hora, però sobre ell n'ha escrit gent que en sap molt més que jo i que l'han glossat millor  del que jo podria aportar.

No és el cas que ens ocupa. A mi els que m'interessen són els personatges de perfil antropològic marcat.  Paco el Pocero va ser un d'aquests homes. Nascut en un barri de barraques de Madrid, va ser el prototip d'home fet a si mateix. L'Alfredo Pascual la clava a El País quan escriu: "una personalidad desbordante y analfabeta, capaz de ver el futuro de mil y un negocios, pero nunca sus límites legales".

El Pocero, com li agradava que li diguessin, en honor a la professió del seu pare, va nèixer en la més absoluta misèria i va fer de tot per a, valgui la contradicció, sortir del pou de la pobresa: escombriaire, reciclador, repartidor, i netejador de clavegueres.  A les seves memòries escriu que la primera dutxa la va fer amb 29 anys quan va tenir el primer pis en propietat.

Un home fet a sí mateix, analfabet -no va trepitjar mai l'escola- però amb una clara ambició i missió a la vida, canviar de classe social, fer-se ric. Ho va aconseguir en el món de la construcció. De regentar una petita empresa de transports arrel de la creació de Mercamadrid, va passar a les formigoneres i al blocs de pisos. Corren els anys vuitanta, els del "pelotazo" i del tot s'hi val per fer diners, la legalitat era de vegades un escull que es podia arreglar amb diners (com va fer un altres del grans, Jesús Gil y Gil). I "el Pocero" els va fer sense saber llegir ni pràcticament escriure. Es va fer milionari i ho va fer saber "urbi et orbe". Va arribar a tenir els dos iots més grans d'Espanya, el Clarena I, de 47 metres, més gran que el Fortuna del Caçador d'Elefants i després el Clarena II, de 72 metres. També va arribar posseir una flota de jets privats. Paco el Pocero es vantava d'haver sopat amb el rei emèrit i haver-li regalat un rellotge d'or. El casament de la seva filla el va celebrar un altre gran personatge, el cardenal Cañizares ("y no hay que desir nada más", hagués dit el gran Johan).

Va tenir amics de veritat fets al mateix barri de Tetuán (Ángel Nieto y Ortega Cano) i amics polítics, el milloret de cada casa: Eduardo Zaplana ("yo entré en política para forrarme") o José Bono ("mi padre fue falangista"). I aquests nous amics el van ajudar a començar el projecte més megalòman que mai s'hagi fet a les Espanyes: Seseña. Un projecte de 13.000 vivendes al sequerral de Toledo, sense aigua, entre un abocador de pneumàtics gegants i la línea de l'AVE. El seu estil es caracteritzava pel suborn i l'amenaça quan no aconseguia els seus objectius (en el millor estil Jesús Gil, mestre de mestres).

Seseña era una localitat d'uns 6.000 habitants abans de la colonització del Pocero. En Paco hi va construir "Residencial Francisco Hernando". Aquella bogeria projectava addicionalment camps de futbol, estadis, llacs (insisteixo, en un lloc sense aigua), i parcs gegantins. De les 13.000 vivendes en va poder construir només 5.000, deixant vials, accessos i infrastructura comuna sense acabar quan va venir la gran crisi del totxo de 2008. Jo ho he vist amb els meus ulls, i allò no té nom. És una autèntica vergonya que algú ho hagi permès, i que a més a més, qui ho va permetre, Eduardo Zaplana, li acabés concedint la Medalla al Treball. L'Espanya de la pandereta, dels sobres i dels "amigachos".  La seva màxima: "res no és il·legal si no acabes a la presó".

Va esclatar la bombolla immobiliària i el Pocero va anar a buscar terra menys cremada a Guinea Equatorial, on hi pensava construir 36.000 vivendes, però va acabar escaldat i amb laudes internacionals amb el dictador Obiang Nguema.

L'home del consorci empresarial que va guanyar centenars de milions d'euros va acabar, com passa en la immensa majoria de casos de megalòmans sense escrúpols, perdent Seseña, mig arruinat i amb un deute amb Hisenda de més de cent milions d'euros.

"1793" Una novel·la imprescindible

Em vaig començar a interessar per la novel·la negra escandinava fa molts anys, de la mà de Karin Fossum (Noruega, 1956) amb una història anomenada "El ojo de Eva" (Debolsillo) on ens introdueix l'inspector Sejer, però va ser amb Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium quan vaig quedar definitivament enganxat al gènere negre escandinau. Larsson (Suècia, 1954) , mort d'un atac de cor als 50 anys -sense haver vist publicades les seves novel·les-, aconsegueix captivar el lector des de la primera pàgina d'una forma gairebé narcòtica. La seva prematura mort ens va privar de grans històries que la seva capacitat creativa i narrativa ens hagués de ben segur regalat.

Malgrat això, la saga Millenium ha continuat de la mà del també periodista i escriptor suec David Lagercrantz, que ha escrit 3 novel·les més de la saga (la darrera "La noia que va viure dues vegades" Columna Edicions, 2019, és també altament addictiva), amb notable mestratge i una enorme capacitat d'emular no només l'estil narratiu de Larsson, sinó també la complexitat de trames que mostren una societat sueca farcida de polítics i jutges corruptes i gent amb molt pocs escrúpols (en contraposició a l'Escandinàvia idealitzada que tenim sobre tot al Sud d'Europa, aquell "nord enllà, on diuen que la gent es nota i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç").

En aquesta mateixa línia de mestratge narratiu, apareix de forma magistral una nova figura emergent de la literatura negra sueca, que ha triomfat amb la seva primera novel·la: "1793" (Narrativa Salamandra, 2020). L'autor, un suec de 41 anys (Estocolm 1979), Niklas Natt och Dag. El seu cognom traduït literalment vol dir "nit i dia", i pertany a una de les més nobles nissagues sueques.  

Aquesta obra, publicada originalment a Suècia el 2017 (a Espanya es va publicar a finals de gener de 2020, fins a l'extrem que des que la vaig reservar a Abacus fins que em van trucar va passar més d'un mes) ha esdevingut un fenomen de vendes a tota Europa (més de 300.000 llibres venuts) i és la primera part d'una trilogia de la qual ja hi ha escrita la segona, "1794"  i  part de la tercera "1795". Va ser premiada com millor llibre de l'any a Suècia el 2017.

"1793" és una novel·la amb ambientació històrica molt fidel a l'Estocolm de finals del segle XVIII, als mesos posteriors a la mort del rei Gustau III, assassinat en un ball de màscares, i es caracteritza per un realisme i una cruesa narrativa que arriba al fons de l'ànima i transporta a les atmòsferes pudents dels carrers insalubres i les tavernes farcides de borratxos dels barris populars i la corrupció i la manca d'escrúpols de la noblesa i de les classes dirigents.

Enmig d'aquest panorama, una parella absolutament antagònica, formada por un advocat malalt de tisi, Cecile Winger i Mickel Cardell, un ex-soldat de la guerra amb Rússia al que aquesta li va arrabassar un braç,  es veuran inmersos en la resolució d'un crim horripilant:  un cadàver fortament mutilat, sense ulls, ni llengua, ni braços i cames és trobat casualment per Cardell al llac Fatburen, al barri de Södermalm al Sud d'Estocolm.

La novel·la està estructurada en quatre parts (les quatre estacions de l'any), però sense seguir un ordre cronològic: tardor, estiu, primavera i hivern. A la primera part és quan es descobreix el crim i la parella formada per Winger, culte, educat, delicat i amb una salut tan febre que ha de lliutar contra el rellotge perquè vol resoldre el crim abans de morir, i Cardell, dur, talòs, poc cultivat, alcohòlic, han de lliurar completament sols per a resoldre un dels crims més abjectes que es poden cometre.

Als dos capítols següents hi apareixen dos nous personatges aparentment sense cap relació que culminaran a la quarta part, "el millor dels llops" que s'esdevé a l'hivern de 1793. 

1793, no només és una novel·la molt ben escrita sinó també un relat en que l'autor es capbussa de forma magistral en la natura de l'ésser humà, amb una reflexió profunda sobre el principi del "homo lupus homini" i la maldat i la crueltat humanes. Addicionalment fa una descripció gairebé costumista d'una època (la post-revolució francesa) que estan arribant a Suècia provocant aires de revolta així com del modus vivendi de les diferents classes socials.

Enmig de tot això, Winger i Cardell es complementen per arribar a descobrir una veritat que no deixarà ningú indiferent.

Confinament: dia 16

Doncs ja portem 16 dies de confinament i sembla que la cosa va per llarg (ara mateix mentre escric, el govern acaba d'anunciar que es prorroga fins el dia 26 d'abril), o sigui que ens ho hem de prendre amb molta filosofia i treure profit de cada instant, de les petites coses, de viure com si fos el darrer dia. Avui l'Eva Piquer, escrivia a l'Ara, amb molt encert: "val la pena tancar les coses cada dia, cada moment, com les tancava aquell petó de bona nit que ens reconciliava amb el món quan érem petits".

El confinament -al menys en el meu cas- i malgrat el teletreball, m'ha donat molt temps lliure (sense viatges ni desplaçaments, grans lladres de temps, ni vida social) que aprofito per a fer coses que sempre em queden endarrerides (ordenar aquelles fotos dels darrers dos viatges, rejuntar aquelles rajoles del bany,  endreçar calaixos), però també i en particular, fer aquelles coses que més m'agraden: llegir, escriure i escoltar música. 

Un d'aquests plaers és la lectura física dels diaris en paper el cap de setmana. Esmorzar amb un parell de diaris sobre la taula de la cuina, passar les pàgines, flairar la tinta, sense pressa, seleccionant els articles d'opinió, és quelcom que no té preu (i costa extraordinàriament poc, menys de 4 euros), i el plaer s'incrementa amb la consciència que estar dues hores llegint els diaris no et genera gens de mala consciència. L'únic problema és haver d'anar a una gasolinera, la Repsol del Carrer Santa Eugènia, per a poder comprar diaris físics. Li deia avui a l'empleat: si només fa deu anys m'haguessin dit que només podria comprar diaris de paper en una gasolinera no m'ho hauria cregut. La realitat d'aquests nostres dies és una distopia que costa de païr.

De fet, les novetats més significatives en aquest món irreal que ens ha tocat veure, en el que més enllà de les notícies mundials sobre la pandèmia, les estadístiques de l'evolució de contagis i morts, les rodes de premsa d'aquesta altra plaga anomenada polítics hi ha poc més a explicar (acabada la plaga haurem de passar comptes de la vergonya de la manca de previsió, la manca de mitjans i la vergonya de les recriminacions dels uns als altres i viceversa) tenen també a veure amb la malaltia, però d'una altra manera.

Fins no fa gaire, almenys jo mateix, i ja ben començat el confinament, veia la malaltia de força lluny, com si no anés amb mi, pensant ingènuament que allò no anava amb nosaltres, que els que s'infecten són els altres, un número, una mera estadística actualitzada a diari al web de la John Hopkins i al Telenotícies edició vespre.

Però, ai las!, la realitat aquesta de la que parlem, que no distingueix entre classes, ni sexes, ni religions, et posa al teu lloc i et clava plantufades per a les que jo no estava preparat...

En pocs dies, un dels meus millors amics de Madrid em truca per dir-me que té la malaltia, el meu germà ha d'ingressar a l'hospital amb la mateixa malaltia i amb pronòstic reservat, i un altre dels meus millors amics em truca per explicar-me que el seu pare ha mort de coronavirus, pim, pam, al mateix hospital en què el meu germà està ingressat. No vull ni pensar el dolor addicional que suposa no poder acomiadar-te d'un familiar, i menys del teu pare. Rebre una simple nota de la funerària: "comuniquem defunció del pare. Enterrament demà al matí. El nostre més sincer condol", és una de les coses més bèsties que et poden passar a la vida. Però és real, com la vida i la mort. I quan et toca de prop fa un mal que és difícil d'apaivagar. Estem preparats per a postposar un viatge, però no per a ajornar el dol.

I tot això en menys de set dies, entre l'entrada de blog del dia 26 de març i la d'avui. Una bufetada amb totes les de la llei. Retorno a les paraules de l'Eva Piquer, que també va patir la mort del seu marit, el meu admirat Carles Capdevila: "val la pena tancar les coses cada dia".

I un darrer apunt per acabar aquesta entrada, les paraules d'Ignacio Garriga, portaveu de sanitat d'aquesta inmundícia que porta per nom VOX, el 4 de juliol de 2019 (citació extreta d'un article de l'Ara escrit pel grandíssim David Fernàndez que es titula "Mascarada" i que no us podeu perdre): "La Sanitat universal i gratuïta és una plaga". Haver de conviure amb individus que pensin i parlin com aquesta escombraria humana em fa agafar molt mal cos. 

Repeteixo, haurem de passar comptes quan s'acabi tot aquest desgavell.

La propera Creu de Sant Jordi hauria d'anar pels àngels de la guarda

Si una cosa ha demostrat aquesta crisi -ho he escrit en d'altres ocasions i des de fa molt de temps- és que el nostre sistema sanitari és un tresor del que només ens n'adonem quan s'esdevenen situacions  límit que gairebé sempre donem per descomptades, com diu l'expressió anglesa que ho recull amb molta més precisió: "taken for granted": un accident, un part difícil, una malaltia sobtada, un problema cardíac agut, un càncer....

Tenim la millor Sanitat del món, en majúscules, perquè malgrat tots els malgrats i no em vull repetir respecte de les mancances materials que també he denunciat des d'aquest blog, que són moltes -especialment en situacions límit com l'actual- tenim persones que reuneixen dues característiques fonamentals perquè qualsevol àmbit de la societat funcioni: professionals molt ben preparats i una voluntat de servei encomiable, difícil de trobar en altres àmbits,  en altres sectors d'activitat. La cura de la salut i el benestar de les persones és quelcom de molt seriós, no tothom ho pot fer, perquè no això no va de diners, va de vocació. I aquesta generositat, malpagada i moltes vegades mal valorada, no s'aprèn. Qui vol dedicar la seva vida professional a ser metge o metgessa, infermera o infermer, cel·lador, conductor/a d'ambulàncies és d'una pasta especial, i això no hi ha diners que ho pagui.

El reconeixement diari a aquest col·lectiu cada dia a les vuit del vespre des de fa ja molts dies, des del confinament, des dels balcons, no només no s'atura, sino que jo m'atreviria a dir que fins i tot va a més.

Tot reconeixement és poc per la feina increïble que fan aquesta gent. Els veritables herois, els que no fan distincions ni per edat ni per condició social. Són  els veriables àngels de la guarda. I són reals, existeixen, tot i no tenir ales. Ho puc dir amb veritable coneixement de causa. Quan van néixer els meus fills, quan el meu pare va rebre tractament de càncer i va morir a l'hospital Josep Trueta. Quan el meu germà, afectat de Coronavirus i ingressat a l'hospital Dos de Maig des de fa 15 dies no té paraules per agrair la professionalitat i la dedicació d'uns metges i infermers/eres que fan molt més del que el jurament hipocràtic els exigeix.

He pensat que a tot aquest col·lectiu d'herois se'ls hauria de dedicar la Creu de Sant Jordi del 2020. Òbviament l'esdeveniment s'haurà d'ajornar, com s'ha fet amb la cel·lebració del dia de la rosa i el llibre, però tot i així penso que seria una forma molt bonica que el país tindria de retre homenatge a persones que estan per damunt de la resta de mortals.

Extret literalment del lloc web de la Generalitat en relació a aquesta distinció, diu: "la Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s'atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica".

Doncs bé, jo com a ciutadà, pagador d'impostos, demano des d'aquí i també ho traslladaré a la Generalitat, que s'atorgui la Creu de Sant Jordi del 2020 al Col·lectiu de professionals de la Sanitat de Catalunya, els nostres Àngels de la Guarda. 

Dedico aquesta entrada del blog  a la Fina Perramon, metgessa del Trueta i amiga i a en Rafel Vera, metge de Sant Joan de Déu i amic. Herois, tots dos. I al meu germà Miquel, i als professionals que l'estan cuidant com si fos un membre de la seva família.

A tots vosaltres, a tots ells, moltes gràcies. Mai, ni en deu vides, us podrem arribar a agraïr el que esteu fent per a nosaltres.