Si fa sis dies va morir el meu sogre i tota la família vam quedar amb una buidor i un defalliment difícil d'explicar amb paraules, la notícia d'avui, també luctuosa, m'ha agafat de sorpresa i m'ha deixat consternat.
Aquest matí hem sabut la tristíssima informació de la defunció d'en Jordi Sistach Roura, una altra gran persona que també deixa un buit molt gran, no només a la seva família i amics sinó també al poble de Palamós. En Jordi ens ha deixat per culpa d'un tumor cerebral a l'edat de 79 anys. Massa jove per morir encara, sobre tot per algú com ell que encara tenia moltes coses a dir i a fer.
Feia molt anys que coneixia en Jordi. Era un palamosí de tota la vida. Una professor al que recordo de l'etapa de La Salle Palamós, on el vaig conèixer de ben jove, i ja aleshores va despertar la meva admiració, com a docent i com a persona. Va ser molt amic del meu pare amb qui compartien la passió pel mar i de fet tenien tots dos les barques a l'amarratge a l'Associació Front de Mar a Palamós, el meu pare una menorquina, en Jordi un veler. Quan jo sortia a pescar amb el meu pare, recordo haver-lo trobat moltes vegades al seu veler, preparant-se per sortir. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb una paraula amable.
En Jordi era un gran amant de la vela i del nostre litoral. De fet, va impulsar la creació de l'Associació d'Amics de les Illes Formigues.
Per la seva implicació en la vida local i associativa va ser durant molts anys regidor pel PSC a l'Ajuntament de Palamós, des de 1991 a 1999. Durant aquells anys, vaig tenir-hi també una relació força intensa perquè em va demanar que col·laborés amb ell en la preparació del programa econòmic de la candidatura del PSC de l'any 1991. Jo aleshores feia dos anys que havia acabat la carrera d'Econòmiques i encara que vivia a Barcelona, anava a Palamós cada cap de setmana i vam estar-hi treballant plegats. En guardo molt bon record. El recordo com una persona generosa i altruista que buscava per damunt de tot el bé col·lectiu. Aquest altruisme el va portar a ser el primer Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Palamós, càrrec que va ocupar des de 2005 fins a 2016. I de fet, aquesta mateixa passió de servei el va portar a ser membre de la Fundació Vilmar, el Centre Oxalis o de l'Associació de Discapacitats de Girona.
Però si un fet em va cridar l'atenció d'en Jordi, anècdota relativament desconeguda, va ser la seva relació amb el cantant Pau Donés quan aquest va estudiar un parell de cursos de batxillerat a l'Institut de Sant Feliu de Guíxols i va tenir en Jordi Sistach com a professor de llengua i literatura.
En Pau parla d'en Jordi Sistach al seu llibre de memòries, que va publicar amb 50 anys: "50 palos...y sigo soñando" (Editorial Planeta, 2017). Escriu Donés: "Por aquel entonces yo tenía dieciséis años, era disléxico y un rebelde de mucho cuidado. Mi madre había fallecido hacía poco -es va suicidar (acotació meva, no ho escriu en Pau)- y os podéis imaginar la bomba de relojería que tenía el pobre profesor entre manos".
En Pau explicava que en Jordi, fent bé la seva feina de mestre en el sentit més ample de la paraula, li va despertar les ganes d'escriure. Tot això ho va explicar en Pau a en Carles Francino (eren molt amics) al programa de la Cadena Ser "La Ventana", arran de la publicació del seu llibre de memòries. Llavors l'equip del programa va localitzar en Jordi Sistach i li van ver una entrevista. Quan en Pau Donés va morir el juny del 2020, "La Ventana" el va tornar a trucar perquè en Jordi parlés d'ell. De casualitat vaig sentir l'entrevista fa tres anys, i em vaig emocionar. Pel coneixement que jo tenia d'en Jordi, ensenyant i altruista, i per la gran impressió que el mestre va deixar a en Pau Donés. Arrel de l'entrevista al programa de ràdio, en Pau i en Jordi es van retrobar, es van veure en un concert i mantenien el contacte per WhatsApp. Havien quedat per anar a navegar (passió que compartien) però la malaltia d'en Pau no ho va acabar permetent.
Encara fa un parell de mesos me'l vaig trobar a l'Esclat de Palamós. El vaig saludar i vam parlar un moment i sense saber res de la seva malaltia, vaig entendre que alguna cosa li passava, en la seva veu, la seva mirada i el rictus de la cara.
Descansa en pau, Jordi. Ens deixes però a la nostra memòria continua i continuarà el teu llegat.
Que els vents et portin ben lluny amb el teu veler estimat i que, com va escriure el 1911 Konstandinos Kavafis (en un poema versionat magníficament a la cançó "Viatge a Ítaca" per en Lluís Llach el 1976): "...No forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, i que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada