I tot per un llaç groc

Si a un extraterrestre que acabés d'aterrar a Catalunya li expliquéssin la història que ha abocat el país a l'enèssima crisi política i judicial de la darrera dècada segurament tornaria a a agafar la seva nau espacial i marxaria cap a un altre planeta. 

I dic planeta perquè li desconsellariem anar a Austràlia, on el foc està arrassant el continent, semblant al que succeeix a Sibèria i l'Amazònia; li recomanaríem no anar a la Xina on de moment hi ha 41 milions de persones confinades al centre del país per culpa del coronavirus. Li diríem que no anès tampoc als Estats Units, no només perquè els estrangers no hi són benvinguts i hi aixequen murs i fronteres sinó perquè tenen un President negacionista i mentider que juga amb foc; també el persuadiríem per tal que no anès a Anglaterra, no sigui que Boris Johnson el volgués convèncer de les virtuts del Brexit. Li explicaríem, en resum, que el nostre planeta està patint una crisi deontològica, climàtica, política, social i judicial sense precedents a la història recent i que per tant fóra millor que se n'anés a buscar d'altres móns per explorar o colonitzar.

El que passa a Catalunya li costaria molt i molt d'entendre, perquè també costa d'entendre als que som d'aquí de tota la vida.

No sé què és el que succeirà els propers dies però de ben segur el futur a curt termini no augura res de bo. Dilluns hi ha una reunió de la mesa del Parlament on s'hauran de prendre decisions (el president Torrent) respecte de la inhabilitació o no de Joaquim Torra com a disputat. A mi em sembla molt clar que la Junta Electoral Central no té potestat, com a orgue no judicial, per a inhabilitar un diputat, però el Tribunal Suprem els ha ratificat. Torrent  no es pronuncia (i Esquerra Republicana tampoc), el President Sánchez continua dient que es reunirà al el President Torra, i la dreta cavernícola amenaça ara i adés que posarà més querelles a tort i a dret contra Torra, Torrent i la Santíssima Trinitat, si convé per tal de desestabilitzar Catalunya, el partit socialista i el govern de Sánchez.

I a Catalunya continua la guerra intestina i fraticida entre Junts per Cat i Esquerra Republicana amb l'horitzó ja posat en unes eleccions autonòmiques que s'albiren a la cantonada.

Un merder de molta consideració i de pronòstic, com a mínim, reservat.

El més kafkià i surrealista de tot plegat però, i això és el que segurament li costaria més d'entendre al nostre amic extraterrestre, és que tot va començar per una tossuderia estúpida i totalment inútil, d'un simbolisme que no aporta res,  de no voler retirar un llaç groc de la façana del Palau de la Generalitat. Una qüéstió més hormonal, més de pebrots, que d'intel·ligència, atribut aquest que sembla cada dia més absent en els nostres representants polítics (de tots colors, mena i condició).

L'absurda conclusió és doncs -amb independència del posicionament de la justícia espanyola, que això són figues d'un altre paner, i on tampoc sembla haver-hi la imparcialitat que un entendria com a raontable- que podem anar a una crisi de país i a unes noves eleccions per un tros de llaç de color groc. Increïble, oi?

Isabel Díaz Ayuso, aquesta gran estadista

El primer que crida l'atenció d'aquesta senyora és que la premsa l'anomena pel segon cognom, Ayuso, avui mateix, a La Vanguardia: "Ayuso "aznaritza" el seu gabinet amb Miguel Ángel Rodríguez". Deu ser que el cognom Díaz és massa vulgar o massa comú per a cridar l'atenció i és ben sabut que els periodistes necessiten que la "carnassa" sigui un esquer de consum ràpid. Aquesta deu ser la raó.

El segon, és que als darrers temps es prodiga més a la premsa que la Pilar Rahola a TV3: cada dos per tres surt a les notícies i no precisament per a mèrits d'aquells que passaran als llibres d'història. Les barbaritats les fa de dos en dos o de tres en tres.

I el tercer és que, en línia amb alguns grans pensadors del PP (i.e. Mariano Rajoy), primer dispara i després pensa. D'ella són les cèl·lebres frases com ara "el concebido no nacido" (parlant de l'avortament) o "me encantan los atascos de Madrid a las 3 de la madrugada" o "estoy a favor de romper con la dictadura de las feministas radicales".

De tots és sabut que aquesta senyora, tot i tenir una envejable joventut (41 anys) i no tenir -a diferència del seu "jefe"- un títol de la Juan Carlos I (equivalent a quan jo era a la Uni a tenir un títol de la Universidad de La Laguna a Tenerife) -ningú no et contractava si ensenyaves al currículum un títol de La Laguna- sino de la Complutense de Madrid (una Universitat, ras i curt, com cal) fa aigües cada vegada que obra la boca o pren una decisió.

Però, ai las! el seu títol és de periodisme, complementat amb un màster de comunicació i protocol. Ja em perdonaran els periodistes (tinc un parell de grans amics periodistes), i els màsters en comunicació i protocol però, amb tots els respectes, veig poca meritocràcia per a arribar a la presidència de la Comunidad de Madrid (província). 

Aznarista, aguirrista i casadista convençuda (el milloret de cada casa, en resum), militant i recalcitrat, creu que l'única manera de governar és fer la guerra pel seu compte i anar-se creant enemics a cada cantonada (fins i tot entre membres del seu partit i dels seus socis de govern, els grans estadistes de VOX i dels Ciudadanos).

Sense tirar d'hemeroteca, que vaig curt de temps, a les darreres  setmanes  n'ha dit i fet unes quantes a l'alçada d'un campanar:

• Va retardar la presentació dels pressupostos de la Comunitat 2020 perquè, literal, "a lo mejor a partir de enero como ministro de Hacienda España tiene "un etarra"".
• "La contaminació no mata": segurament afectada per una considerable ressaca, el 1 de gener en una entrevista nega, efectes pernicionosos de la contaminació generada pels cotxes a Madrid. Desmentida per experts de l'OMS el dia 3 de gener. I per mig món més.
• "Iremos a por el Mobile World Congress". Desmentida categòricament pel Conseller Delegat del Mobile ahir mateix.
• I l'última: avui s'ha fet public que contractarà un altre primera espasa del frontisme i de la radicalitat com a Cap de Gabinet: el grandíssim Miguel Ángel Rodríguez. Un altre especialista en generar-se enemics. Home de polèmiques i histrionismes consumats.

I així ens va a tots plegats. Mentre personatges com la Díaz Ayuso i el Miguel Ángel Rodríguez tinguin res a dir a la política, no podem anar bé de cap de les maneres.

VOX i el "Pin Parental"

Al programa electoral de les eleccions autonòmiques d'abril de 2019 i en el seu apartat referit a les mesures en relació a l'educació, el punt número 21 d'aquests simpàtics i pacífics patriotes diu literalment "Implantar el sistema de cheque escolar, el PIN parental y la autorización expresa con objeto que los padres tengan libertad para elegir la educación de sus hijos y se precise su consentimiento expreso para cualquier actividad con contenidos de valores éticos, sociales, cívicos, morales o sexuales. Excluir la enseñanza del islam en la escuela pública". O Tempora o Mores...que deja en gran Tulio Ciceró a la seva primera "Catilinària".

Doncs pel que sembla, a Murcia estan a punt d'aconseguir-ho. O al menys això és el que VOX demana a la regió de Murcia per a donar suport als pressupostos autonòmics del govern de PP i Ciudadanos.

El PIN parental (com el que hi ha disponible als canals de televisió  i a internet per evitar l'accés a continguts de violència o sexe a menors d'edat) l'utilitza VOX com a subterfugi, com sinònim de veto parental. És a dir, tota una declaració de principis: volem tenir el dret a decidir i triar el que s'ensenya als nostres fills a l'escola pública. Així és l'extrema dreta. Se'ls ha de reconèixer, malgrat la intel·ligència de mosquit i de sentit comú i la manca de coerència conceptual que tenen tots pleats, que al menys diuen el que diuen sense embuts.

Volen, ras i curt -tal com demanen a l'altre extrem de l'espectre alguns pares musulmans per a les seves filles pel que fa a l'educació física- poder decidir a quines classes/ponències impartides en horari lectiu deixen assistir als seus fills. Els extrems sempre es toquen. I això és el que hi ha. Continuo pensant que és de jutjat de guàrdia que Sapiens Sapiens equilibrats puguin votar aquests individus, però dec estar molt i molt equivocat perquè els han votat molts que abans votaven PP i Ciudadanos.

Em sembla una barbaritat de proporcions gegantines que conculca el que postula la constitució del 78 que ells tan defensen, que trenca amb el que estableixen els consells escolars (dels que representants dels pares en formen part, i que decideixen sobre activistas curriculars extra-temari, com si no hi haguessin pares de VOX als consells escolars) i que sobre tot trenca un parell de principis bàsics que són fonamentals: garantir la igualtat a l'escola pública i garantir l'aprenentatge i el respecte a les normes mínimes que han d'assegurar aspectes mínims en els que es fonamenta la convivència dels ciutadans que estan en etapa de formació. A casa que facin el que vulguin amb els seus fills, com si els volen fer resar el rosari.

Això és el que aporta l'extrema dreta en la majoria dels àmbits: crispació, segregació, sectarisme, radicalització. Ho estem veient des de fa molt de temps (el "Procés" sense dubte hi ha contribuit de forma no neglible) però molt catalitzat des del debat d'investidura de Pedro Sánchez. Es comença prohibint als fills que assisteixin a classes d'educació ètica o d'orientació sexual i s'acaba exigint l'autorització per a poder portar armes per "defensa personal". 

Ereccions i "doping"

Tornava jo ahir de la feina, com sempre escoltant la ràdio -cada dia que passa sóc més de ràdio, més de sèries i menys de televisió- quan vaig escoltar un anunci que em va cridar particularment l'atenció. 

Es tracta de la publicitat de la "Clínica Masculina Europea" (un nom molt altisonant per a una clínica, per cert) que explica sucintament que una possible cura contra la impotència sexual masculina es basa en el tractament de la sang. Aquí s'acaba l'anunci, tot destacant que tenen clíniques a Madrid (ciutat, no concepte), Barcelona i Girona. 

Tinc una significativa temptació de demanar hora perquè m'expliquin de què va el tractament en qüestió, així que quan arribo a casa em conecto a internet i clico "clínica masculina-europea", amb guió mig, com recalca la falca publicitària. Miro de trobar més informació però em demanen que contacti o que deixi el telèfon i l'email. Em fa mandra i desisteixo.

Avui però, ho torno a provar. Com a antropòleg afeccionat, estic temptat de fer com la Llucia Ramis quan va escriure l'article "Mi experiencia con el succionador de clítoris" (La Vanguardia, 6 de desembre de 2019, no se'l perdin, paga molt la pena), i demanar cita per tal que m'ho expliquin en viu i en directe. Per la manca de temps acuciant que és part inherent a la meva existència, decideixo postposar-ho, però sí tornar a provar connectar-me al seu lloc web.

I avui he tingut més sort. La cosa no té desperdici. El tractament en qüestió sona tan bé que he estat a punt de contractar-lo avui mateix. El tractament va, literalment, d'activació de cèl·lules mare per a la disfunció erèctil. 

Tracatà, tracatà. 

M'endinso en l'explicació i descobreixo que, la panacea de la disfunció erèctil porta per nom PRGF (acrònim de l'Anglès "Plasma Rich in Growth Factors", és a dir "plasma enriquit amb factors de creixement").

Recoi!!! Això promet. Segueixo i mentre llegeixo vaig sentint un creixent pessigolleig a l'entrecuix.

La Clínica Masculina em garanteix que el PRGF és el més important tractament per la impotència de causa orgànica (desconeixia que hi havia "impotències de causa inorgànica", però deu ser així...). Prometo explorar-ho i si és interessant, escriure-ho al blog.

La cosa, per fer-ho ras i curt, consisteix en prendre't el teu plasma sanguini, enriquir-lo amb "proteines bioactives" i tornar-te'l a injectar, prometent a l'usuari un penis que aconseguirà (literalment): "ereccions més fortes, més duradores i més plaenteres" ja que els factors de creixement estimularan la creació de nous teixits al cossos cavernosos i la creació de nous vasos sanguinis que milloraran la circulació a l'interior del penis.

Mai no m'hagués pogut imaginar que els tractaments d'eritopoyetrina, EPO pels amics (innocent de mi que em pensava que només s'aplicava als esportistes d'elit, en particular als ciclistes), també era indicat per als ciutadans de carrer que tenen interès en millorar la seva vida sexual.

El resum doncs és tan simple com "Dopar-se per a tenir ereccions". Més discret que el viagra, i més durador. Temptador, si tenim en compte els avantatges de la tècnica, segons la Clínica (en un tractament que dura com a mínim de 12 a 18 mesos): 

- El penis es fa més gruixut

- L'enforteix i li confereix un aspecte i textura més joves

- En corregeix la curvatura

- Augmenta la irrigació sanguínia i en conseqüència la qualitat i el tamany de l'erecció.

- Millora l'eficàcia dels fàrmacs com ara Viagra, Cialis o Levitra!!!

Em venen ganes de deixar tot el que estic fent i demanar hora per demà. 

No sé com els mascles de més de quaranta-cinc anys hem pogut  viure tants anys sense "doping", però gràcies a Déu, ja tenim la solució....I ben a prop de casa!

Is it good to be king?

Que les monarquies no estan de moda és la simple constatació d'una realitat cada vegada més objectiva.


Hi haurà més o menys afinitat per part de ciudadans de països on encara hi ha reis (a Espanya per exemple, en la darrera enquesta al respecte, de Juny de 2019, el percentatge d'acceptació de la institució és d'un sorprenent 50,8%) però a aquest anacronisme li passa com als cotxes de gasolina, els diaris de paper o les projeccions de pel·icules en sales cinematogràfiques: tenen els anys comptats.

Llegint una mica al respecte veig que queden al món 26 monarquies, algunes a països tan fascinants com Lesotho, Swazilàndia o Tonga, és a dir, un 13% dels països del planeta. Durant el Segle XX van desparèixer la majoria de monarquies del món i no sembla que a les que queden els pugui anar massa bé en un futur a mig termini.


Els que ho han vist clar són els (ex) ducs de Sussex, Henry de Windsor i Meghan Markle, que, parafrassejant el John Carlin, han decidit fer una declaració unilateral d'independència de la casa reial dels Windsor. Enric, sisè en la línia successòria al tro reial britànic, sap que les seves probabilitats d'acabar ser rei són encara més minces que les del seu pare, que a l'edat de 71 anys encara continua essent príncep.


A la decisió, que pel que sembla no ha estat anunciada abans a la seva àvia, la reina Elisabeth II, que se n'hauria assebentat per la prensa, hi haurà contribuït no només l'acosament constant al que la parella ha estat sotmesa per part dels tabloïds britànics, sinó també per l'escàndol de l'oncle Andrew de York, acusat de tenir amistats perilloses amb multimilionaris pederastres suïcides.


Aquest dilluns, hi va haver cònclave familiar amb la reina, el seu fill Charles i els dos nets (l'Andrew ha estat apartat de tota responsabilitat en el sí de la familia reail després de l'entrevista a la BBC en la que va ser incapaç de defensar la seva innocència), a resultes del qual hi ha haver un comunicat oficial de la reina, una "Royal Communication" en el que venia a dir -en un llenguatge estranyament col·loquial- que accepta el "Megxit".


La jove parella voldria el que a Calatayud en diuen: "la cuba llena y la abuela borracha". Mantenir-se fóra dels focus mediàtics, participar només de tant en tant en actes de representació i gaudir d'independència financera...Sí? Que m'expliqui com el jove príncep Henry. Com s'ho farà per a treballar al sector privat sense comprometre la seva família. Al Canadà, on sembla que es volen instal·lar part time? De què? Com no escrigui llibres o faci d'actor d'anuncis d'Armani, posem per cas, no el veig jo amb capacitat de fer gaire res de productiu. Com pagaràn els lloguers del seu palau a Anglaterra, com mantindran el seu tren de vida o es pagaran els guardaespatlles que els hauran de continuar protegint? Misteris encara per resoldre i on la reina hi té molt a dir.


Sempre els quedaria l'opció d'instal·lar-se com a protegits del rei Maha Vajiralongkorn de Tailandia, que, amb quatre dones i una concubina, té un sistema legislatiu amb la protecció d'una llei de lesa majestat que castiga amb dures sancions i fins a 35 anys de presó a qualsevol persona que faci un comentari negatiu sobre qualsevol membre de la familia reial.


I així van tots els de sang blava, de victòria en victòria fins a la desfeta final.