Josep Barceló Rodríguez: In Memoriam

En Josep Barceló, el meu sogre, va morir el dia 5 de desembre i el vam enterrar el dia 7 a l'església de Sant Martí, a Palafrugell. He escrit molts obituaris ens els 12 anys que fa que tinc aquest bloc, però només dos són de familiars molt propers. Fa onze anys em va tocar amb el meu pare. Ahir va ser  amb el meu sogre. Aquest és el meu petit tribut a la seva memòria.

"Feia temps que sabies que s’acabava Josep, n’eres esgarrifosament conscient, i ho vas portar amb una enteresa com només les grans persones són capaces de fer-ho. Quan no fa gaire et vaig acompanyar a la visita amb un dels oncòlegs de la Clínica Girona, que no et coneixia, i es va llegir el teu historial mèdic, en acabar va aixecar el cap per mirar-te amb serenor, gairebé amb incredulitat, i va afirmar: “Estàs molt malalt, Josep, ho saps?” I  tu  el vas contestar mirant-lo als ulls: “Sí, ho sé. I tant que ho sé”…I vas afegir: “Aguantarem fins allà on puguem”. Llavors ell et va tornar a preguntar: “Et fa por la mort, Josep?”, i tu altra vegada, de forma serena i clara, ple de dignitat, li vas contestar que no, que no te’n feia gens. Era el dimecres 4 d’octubre. Només han passat dos mesos. El maleït càncer va avançar, implacable, com una piconadora, sense aturador.

I fins aquí has arribat Josep, amb un senyoratge i una integritat que només alguns són capaços de portar com ho has fet tu. Mai no vas voler fer patir ningú, mai no vas voler molestar ningú, fins al final has volgut ser tu mateix.

I només les darreres setmanes, i encara degut a la insistència dels teus fills, vas acceptar que t’acompanyessin a les visites de la desfilada de metges i infermeres que van acompanyar-te els darrers dies de la teva vida. Encara conduies fins fa molt poc, i encara fins fa quatre dies xerraves i recordaves anècdotes, fets i persones amb una precisió i una memòria que meravella.

Ja costa trovar persones amb tanta claretat mental. I això que els últims mesos estaves veritablement malalt, Josep, però tu, sencer, ni una queixa, ni un rictus de dolor, i sempre amb el somriure als llavis i només, només bones paraules. Fins el darrer moment. Encara et veig llegint La Vanguardia a la cadira de la teva habitació, aquest cap de setmana passat, a la Gent Gran de Palamós o gaudint de la passejada fins a la zona de rehabilitació per parar aquest sol que tant t’agradava.

Fins gairebé el darrer dia et vas dutxar, et vas pentinar, vas voler vestir-te, vas voler que tothom et veiés arreglat i sencer, com si només, entre cometes, estiguessis una mica malalt i ben aviat poguessin tornar cap a casa per poder tornar-te a passejar per Llafranc. El teu estimat Llafranc, que ha estat i serà per sempre, el poble de la teva vida, un dels teus amors, juntament amb la teva esposa i la teva família.

Se’m tornen a omplir els ulls de llàgrimes mentre escric aquestes ratlles. Feia temps que no sentia una emoció tan intensa, tan profunda, com la que sento aquests dies, com la que sento ara mateix, que és la mateixa que vaig sentir fa onze anys, quan vam acomiadar el meu pare, perquè de fet, aquests darrers onze anys, també m’has fet de pare, i per això també no és fàcil dir-te adéu, com també li ho vas fer a en Martí, o a la Melanie.

Et trobarem molt a faltar perquè omplies molt i ens omplies a tots els que t’envoltaven. Al voltant de la taula, gaudint de la conversa, d’un bon arròs, d’una bona copa de cava, llegint, vivint, en definitiva. Sempre estaves a punt per fer coses, per sortir, per viatjar, per esquiar, per conèixer llocs, persones, experiències. Et podien tocar les tres a la platja de Llafranc mentre tota la familia t’esperàvem a taula per dinar. I llavors arribaves, per fi, tranquil, sense pressa, amb el teu banyador negre, i alguns et miràvem com volent dir...que no tens rellotge? I tu impassible, tranquil, somrient. Així eres, i així et recordarem.

La teva bondat i la teva generositat amb tots els que t’envoltaven no coneixia límits, de vegades jo me’n feia creus de com podies ser tan bona persona en un món a voltes tan malparit i tan despiatat, però això formava part del teu tarannà, de la teva manera d’entendre la vida, de la teva filosofia. També per això t’admiro i et respectaré sempre. La nit de dissabte a diumenge, que vaig passar a l’hospital amb tu, pensava en els anys que feia que ens coneixíem. Des dels meus vint-i-dos o vint-i-tres, i ja en tinc cinquanta-set. Han passat més de trenta-tres anys i ara m’adono que m’has donat molt, m’has ensenyat molt, perquè has estat una persona sàbia, en el sentit més classic i pur de la paraula.

I segurament també per això has viscut amb una plenitut que no tothom pot dir. Has viscut sense rancúnies, sense mala llet. I has gaudit molt d’aquesta vida, de la teva vida, en la que vas saber compaginar el treball, la teva visió empresarial, el lleure i la família. Vas tenir la sort de jubilar-te jove i això et va permetre gaudir d’una qualitat de vida de luxe durant molt de temps i fins fa gairebé quatre dies malgrat que la leucèmia feia ja un temps que t’estava rosegant.

I més que volies viure, Josep. Encara et va faltar temps. Aquell creuer que era un dels teus somnis i que no vas poder fer degut a la maleïda pandèmia de Covid. Havíem d’anar a dinar a Ca La Paula, a Castellfollit de la Roca, i havíem quedat per anar a veure l’empresa on treballo, a Sant Joan les Fonts. I havies d’anar a Calonge i a Sant Daniel, a veure les germanes de la meva mare, i havíem d’anar a menjar ostres a Leucat…Tantes coses Josep, tantes coses encara.

Però deixes petjada. No te’n vas sense deixar res. La teva esposa, els teus fills i els teus sis néts et continuarem recordant. La patacada és forta, i l’adéu molt dur de païr. Com ja vaig escriure a la cerimònia de comiat del meu pare “Quan algú es mor, una part de nosaltres es mor amb ell”. Deixes un gran buit, segurament sense voler-ho, però és així de dur, així de refotudament trist.

Tots t’enyorarem molt Josep, però també és cert que mentre algú es recordi de tu, continuaràs viu en el record, i per això et puc dir que continuaràs vivint entre nosaltres per sempre més, perquè sempre et recordarem. En la dimensió espai- temps allà on siguis, segur que si sents aquestes paraules, s’et dibuixarà un somriure als llavis, i avui, tot dinant brindarem per tu amb una copa de cava, com a tu t’hagués agradat. Adéu i bon viatge, gràcies per tot el que ens has donat. Gràcies per tant. No t’oblidarem".