L'informe PISA publicat el dia 5 de desembre sobre competències dels estudiants, ha posat de manifest les greu mancances del sistema educatiu espanyol en general però del català en particular. Sempre hi ha moltes raons al darrere de les xifres (de qualsevol xifra), que es poden discutir en valors absoluts, però no ho poden fer, en cap cas, en termes comparatius, perquè les proves són les mateixes per a tothom.
El sistema educatiu en general, a tot arreu del món, ve condicionat actualment per dos fenòmens globals que tenen un impacte difícil de mesurar en termes quantitatius però que qualitativament n'és indiscutible la seva afectació: el fenòmen migratori i la incidència de les noves tecnologies.
Efectivament, les migracions -i el deure moral d'acollida que se'n deriva- afecten de manera directa el ritme educatiu de les comunitats. Només a tall d'exemple, ahir llegia al Diari de Girona que la població d'hondurenys a Girona s'ha multiplicat per dos dígits en els darrers cinc anys (actualment hi ha una població de gairebé 5.000 hondurenys residents només a la ciutat de Girona). Un dels meus cosins germans és mestre en una escola de Girona i em parla de la complexitat que suposa la gestió de la diversitat cultural (abans estava de mestre a l'escola El Pla de Salt, un "melting pot" de races, idiomes i religions). Va dir-me un dia que de vegades feia més de mediador que no pas d'ensenyant. Això, òbviament té conseqüències en matèria educativa. I qui no ho vulgui veure és que és cec.
I pel que fa a les noves tecnologies aplicades a l'educació, és a dir, simplificant i reduint a l'absurd (conscient que no és del tot veritat): la substitució del llibres i el valor afegit dels mestres per tauletes i ordinadors, la substitució de l'esforç memorístic (ho sento, però el continuo considerant imprescindible) pels "projectes" i "l'assoliment de competències" (no vull criticar des del desconeixement, només apuntar causes i tendències) i la presència permanent del mòbil des de molt tendres edats (sinó a les aules sí als patis i a la vida diària dels nostres joves i gairebé infants) han causat un impacte pel qual la comunitat educativa, penso, no està preparada. Una prova més que evident és l'exemple de Suècia, que ha decidit tirar enrere en la seva campanya de digitalització de les aules per a tornar al mètode d'ensenyament tradicional.
Catalunya va obtenir notes desastroses en matemàtiques, comprensió lectora i ciències. A nivell espanyol, de les 19 autonomies, Catalunya ocupa la catorzena posició només superada per baix per Ceuta, Melilla, Canàries, Andalusia i Castella La Manxa. Estem doncs, al vagó de cua, per sota de la mitja espanyola, per sota de la mitja europea i de la OCDE. Són molt mals resultats, sense pal.liatius. En matemàtiques, en quatre anys (del 2018 al 2022) Catalunya ha reculat de 490 punts a 469 (de 484 a 462 en comprensió lectora)
Culpar la immigració és injust però el fet tenir una ràtio molt més gran d'estrangers i a més a més afegir-li el fet de tenir una llengua oficial diferent a l'espanyola i, reconeixem-ho, molt més potent que a Euskadi o a Galícia, té una afectació addicional que no trobem a Madrid o a València, on l'ensenyament és únicament o molt majoritàriament en Castellà respectivament.
En aquest sentit, a més a més, les comunitats que tenen millor nota (Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria) tenen un percentatge d'alumnes estrangers molt inferior (Castella per exemple, té un 7,6% per un 15,7% Catalunya).
Un altre fenòmen a tenir en compte és la inversió en educació als territoris. Catalunya inverteix en educació un 2,59% del PIB (Espanya com a país hi inverteix un 4,59%, gairebé el doble) però és que en països amb sistemes educatius que han despuntat els darreres anys, com ara Islàndia o Portugal, la inversió en educació és respectivament del 4,71% i el 7,73% respectivament (Font: Unesco).
En conclusió doncs, tenim un problema molt complexe arreu, però agreujat a Catalunya per la incidència d'un percentatge d'immigració difícil d'absorbir a curt termini i una llengua pròpia que encara ho fa més difícil.
Si al damunt hi afegim el dèficit inversor i motivacional en els nostres ensenyants (també tenim un greu dèficit inversor en Sanitat, però a Catalunya tenim un sistema públic de salut que excel·leix malgrat les mancances de tota mena) i la mediocritat dels nostres polítics, més preocupats per les baralles internes, les poltrones i l'entelèquia de la independència que pels problemes reals del país, ens trobem davant de la tempesta perfecta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada