De banderes i d'altres símbols

La imatge dels principals diaris de tot l'Estat dilluns passat cridava fortament l'atenció. En primer lloc, per la profussió de color, però després, i més important, pel gir que representa l'escenificació.

El senyor Pedro Sánchez, flamant únic candidat del Partido Socialista Obrero Español a les primàries del partit per a la presidència del govern espanyol a les properes eleccions generals ha vist com baixen les aigües i s'ha apuntat a la nova moda.

El seu discurs pronunciat en un teatre de Madrit (ciutat i concepte) va voler escenificar moltes cosesl. En primer lloc va calcar les posades en escena del president dels Estats Units, amb vestit fosc, corbata vermella i dona a joc. En segon lloc es va vestir de patriota (també com fan els americans que treuen la bandera fins i tot per a fer una BBQue i va fer que es projectés una rojigualda gegant que cobria tot el darrere de l'escenari. La imatge era estranya (per diferent i inesperada a can Socialista), estèticament lamentable, i conceptualment esgarrifosa.

En Sánchez s'ha apuntat a la línea de centralització i publicitació dels valors patris que tant rèdit electoral li ha donat a l'Albert Rivera, que va de modern, moderat i s'embolcalla amb la bandera.

Si aquest és el comportament que podem esperar del nou líder del Socialisme espanyol, sense idees, a remolc i sense trovar espai propi, anem arreglats.....

Només li hagués calgut anar-se'n a la Plaza Colón i fer-se un parell de fotos amb aquella bandera desproporcionada i esfereïdora que en Josemari va instal·lar-hi fa uns anys....

Fins i tot en Pablo Iglesias en fa broma i canta una canço de "Pimpinela". No us perdeu el vídeo, no té desperdici.

El llogaret de la Carolina

Quan vaig llegir els "Astèrix" en Català per primera vegada (aleshores ja els havia llegit tots en Castellà) em va fer molta gràcia una paraula que fins aleshores -deuria tenir jo uns 10 anys- m'era totalment desconeguda. La paraula era "llogaret", i vaig haver-ne de buscar el significat i la traducció exacta al diccionari. Era la "aldea de los galos" que resistien ara i sempre l'invasor romà.

La portanveu de Ciudadanos (a hores d'ara ja no té cap mena de sentit anomenar-los Ciutadans, ja que ells mateixos s'han rebatejat) al País Valencià (per a ells Comunidad Valenciana) al discurs d'investidura de'n Ximo Puig a la presidencia de la Generalitat Valenciana va tenir una memorable intervenció durant la sessió d'investidura i en un remarcable discurs pronunciat íntegrament en llengua Castellana ens va recordar a tots que la immersió lingüística en Valencià ens retorna al provincianisme de "l'aldea". I afegeix, amb un gran sentit de la mesura i el respecte per la cultura i les llengues minoritàries que: "abandonar les llengües universals per recuperar-ne una de minoritària pot ser entranyable, però poc útil per trobar feina".

Gràcies Carolina, per aital extraordinari recordatori! No tots hem tingut la sort de tenir una pare català però molt internacional (ministre amb Leopoldo Calvo Sotelo, Conseller d'Economia) i una mare francesa i haver nascut a Washington DC al 1971. Ja se sap, les elits (o les castes, com ara en diuen), només tenen dues llengües de referència, l'Anglès i el Castellà, després d'haver abandonat el francés perquè ja no és prou guais, ni hispter, ni wasp, ni res de res. Això és modernitat, la resta punyetes vulgars de llogaret.

Aquí o s'és global o es pertany al llogaret i es va amb espardenyes. Abandonem el Català i d'altres llengües que no fan més que separar i fer-nos esdevenir "poblates". Abandonem les idees equivocades. Oblidem aquesta obscecació absurda de parlar Valencià i centrem-nos amb el que és important. Fixem-nos en el gran ex-ministre Wert, que se'n va a Paris, ciutat cosmopolita i universal per excel·lència on mai no necessitarà el Català per a trobar feina (ja li ha trobat el seu amic Mariano, com és sabut, també un gran políglota).

Els diputats de Compromís ho tenen clar, per això des d'ahir, a l'entrada dels despatxos del seu grup parlamentari hi ha penjada una foto extraordinària.

La consulta d'Unió Democràtica

En Castellà, idioma ric en refranys, n'hi ha un que m'agrada particularment i que diu "A cada cerdo le llega su San Martín". Doncs ni pintat per a Durán i Lleida i la seva camarilla (amb tots els respectes i sense ànim de pretendre ser despectiu).

De la mateixa manera que mai no vaig entendre a la política italiana dels anys setanta i vuitanta l'efervescència i el domini polític de l'anomenada "Democràcia Cristiana", bàsicament perquè sempre m'he preguntat el per què d'aquesta estranya mania de barrejar política i religió. Per què la democracia havia de ser cristiana i no podia ser, posem pel cas, jueva? Amb tots els ets i uts Israel no deixa de ser una democràcia, imperfecta, però democràcia en definitiva.

Aquesta mateixa recança la vaig ja tenir des de molt jove amb Unió Democràtica de Catalunya. Això d'anar a resar abans d'anar al míting o a l'inrevés ho he trobat sempre molt antinatural, altra vegada amb tots els respectes per la religió.

Unió Democràtica ha gaudit i patit a l'hora de la personalitat desbordant del seu líder, l'home de Madrit (concepte), l'home del Ritz, l'home de la negociació, l'exemplificació perenne de "la puta i la Ramoneta", heretada dels millors anys del pujolisme, que en pau descansi. En Durán i Lleida hagués hagut de saber plegar, i segurament ja fa anys, però tal vegada per aquest magnetisme que deu encandilar a part dels seus, tal vegada per un afany de supervivència (tant personal como política) fora del comú, ha estat capaç de mantener-se trenta anys a primera línia política.

La consulta de diumenge és una derrota en tota regla. Exemplifica un perfecte cisma del partit, ens dues parts pràcticament iguals. Òbviament, la branca oficialista ha guanyat per 150 vots (del, atenció, només 50% de militants que van votar), però el plebiscit Durán sí, Durán no, s'ha perdut sense paliatius.

La reacció de Convergència en la meva opinió, ha estat -ara sí- la que tocava: donar un ultimàtum a Unió, perquè els temps de "la puta i la Ramoneta" els va enterrar l'avi Pujol, un 25 de Juliol de 2014.

Sense dubte no és una bona notícia una altra fractura i escisió del front catalanista -aquest caïnisme irredempt que tenim els Catalans sobre tot en les coses seriores, no para de sorprendre'm-, però ajuda a aclarir el terreny i a posar coses a lloc.

No sé que farà el sr. Mas a les urnes el 27 de setembre, però de ben segur sí que puc aventurar el resultat del sr. Durán, i aquí tiraré d'un refrany de ma mare: "quatre i el cabo".

Adéu! Plaça Mela Muterlmich, 1 - Girona

És el darrer vespre, ara ja la darrera nit. Tinc sentiments confrontats. Avui és l'última nit que dormiré a la que ha estat la meva llar els darrers divuit anys de la meva vida, segurament els millors. És aviat dit. El pas del temps m'ha anat endurint i fent més eclèctic, però no puc evitar un punt i a part. Un record, gairebé emocionat, d'una part de la meva historia personal, associada sobre tot al naixement dels meus dos fills.

En tenia 30 i apostava per posar una base d'operacions a Girona, després d'haver viscut 12 anys a Barcelona i 2 a Chicago. Un punt de trobada, a mig camí entre Palamós-Palafrugell i la meva estimada Barcelona. He continuant i continuo viatjant molt per mig món, però aquest ha estat el meu port d'arribada després dels viatges. El punt on hi he he trobat sempre l'equilibri, l'ordre, l'assossec. Perquè malgrat la meva entropia vital, laboral i personal, no puc evitar ser una persona molt cartesiana, i com a tal, l'ordre del statu quo suposa un punt de serenor.

Aquí han nascut els meus fills i aquí he viscut algunes de les experiències més profundament terrenals i atàviques de la meva vida. La descoberta de dues noves vides, les nits sense dormir, el confort que suposa calmar el plor o el dolor. La immensa satisfacció de ser i exercir de pare. L'aprenentatge de la lectura, de la curiositat, de la psicomotricitat, de les inquietuts artístiques,...la música, el dibuix, la pintura. Els hauries de veure Papa, ara ja fets dos homenets. Segur que t'agradaria molt continuar contribuint al seu aprenentatge. Sempre tenies coses a aportar.

Però hi ha un moment per a tot i ara toca després d'una decisió conscient, meditada i segurament poc racional en termes econòmics, un canvi. Més espai en un pis més modern, més enlaire, que ens permeti afrontar noves necessitats.

És la nit dels Adéus, i he volgut fer el meu particular homenatge al sostre que m'ha permès viure algunes de les meves petites-grans fites, també: l'escriptura de les meves novel·les, al despatx des del que escric aquesta entrada de blog. L'espai de reflexió i descans, l'espai de lectura i creativitat.

M'enduc poques coses materials però un munt de records que restaran per sempre part de mi i del meu bagatge.

La campanya de la Generalitat

Hi va haver un temps en el que Catalunya, o més ben dit, la Generalitat de Catalunya, es va fer famosa arreu, fins i tot fora del Principat, per unes campanyes publicitàries molt ben pensades, conceptualitzades i executades. El que tenim ja uns anys, segur que en recordarem dues de magistrals: l'arxifamós: "La feina ben feta no té fronteres i la feina mal feta no té futur" i un altre lema encara més conegut: "Som 6 milions". Eren els moments de "l'oasi català", quan Catalunya i els Catalans eren respectats i admirats Franja de Ponent enllà...N'hi havia més, també ben pensats, amb missatge clar i concís (i.e. "al bosc no juguis amb foc")...Com han canviat les tornes!!!

Ara des de fa un parell de setmanes la Generalitat ha començat una nova campanya "urbi et orbe" que podría resumir com a títol amb "Preparats...per fer una Catalunya millor", a la ràdio, a la tele, als diaris...que deu haver costat una fortuna i mitja.

No dic jo que generar autoestima no sigui convenient i fins i tot de vegades imprescindible, però és que aquesta vegada no entenc a què treu cap la tal campanya.Que caram deu voler dir això d'estar preparats? Jo ho estic des de fa molt temps...,i què? I si parlem del procés a decidir tinc clar el meu vot. Però una cosa és una cosa i una altra, n'és una altra. No ho entenc.

O més ben dit, sospito sospitosament que tot plegat té a veure amb les anomenades eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. Si és així... (Déu del Cel, les meves joies!!! que diria la Castafiore del Tintin), home, si és així, doncs no hi puc estar d'acord. No hi estic d'acord perquè el que el missatge sembla voler transmetre (o tal vegada jo sóc molt ingenu) és que estem preparats per a l'emancipació, per a un país diferent, per a tirar endavant "tots solets". I si és així, parlem clar, sense embuts, sense putes ni ramonetes. Per què si una cosa cal tenir clara és que la Generalitat ho és de tots els Catalans, que paguen impostos, tan si són de dretes, com d'esquerres, separatistes, unionistes i Duranilleidistes. I això és fer partidisme. Però a més a més, en la meva modesta opinió, és fer partidisme de baixa volada.

Ja sé que la imparcialitat no existeix, però malbaratar recursos públics que podrien dedicar-se a d'altres coses més importants (com els menjadors de les guarderies de la Colau, o el teatre Català o el subsidi al doblatge de pel·licules al Català o a millorar les aportacions a Carites o al Banc dels Aliments) em sembla una falta de responsabilitat.

I el que és pitjor, vindrà un descerebrat de Sociedad Civil Catalana  o un de la UPyD o dels Ciudadanos de torn i posaran una querella per malbaratament de recursos públics i encara guanyaran.

Per a què hem d'estar preparats? I qui ens ho ha de dir, la Generalitat? Jo estic preparat cada dia, quan em llevo molt d'hora, molt d'hora per anar a treballar i estic preparat quan intento tirar endavant i pagar escrupulosament els meus impostos, sense que el papa Generalitat m'hagi d'encoratjar ni recordar-m'ho.

El papa Generalitat faria bé no putejant el contribuent instal·lant radars purament recapatatoris, o simplificant de veritat l'Administració -una fal·lacia, fins ara- o no malbaratant recursos públics amb campanyes d'autobombo inútils.

En fi arriba final de curs i la nota que poso és clarament un: "necessita millorar".

La trista realitat de la crisi (i dels nostres gestors)

Em fa gràcia cada vegada que la dreta espanyola es posa a la boca la paraula "recuperació". En Mariano Rajoy I, "El Breve", s'ha passat els darrers dos anys de la seva vida anunciant -les poques vegades que parlava- la famosa recuperació econòmica, en forma de creixement del PIB, augment de les inversions, i -amb la boca més petita- la creació de llocs de treball (i aquesta és una de les que més els ha passat factura a les darreres eleccions municipals i autonòmiques).

Perquè de forma interessada, els gestors de dretes obliden dos paràmetres bàsics. El primer és que aquesta "pretesa" recuperació s'ha basat de forma molt marcada en l'apalancament. L'estat espanyol està endeutat fins a les orelles. Algú em podria al·legar que també ho estàn la resta d'estats de la Unió Europea, i podrien fins i tot afirmar que el deute públic d'Itàlia, per posar un exemple, és molt superior a l'espanyol (132% a finals de 2014), sí és cert, però en Castellà hi ha una dita que fa: "mal de muchos consuelo de tontos". 

Cert és que a Espanya el deute públic "només" és un 96,8% del PIB, és a dir, un bilió -amb b- d'euros, i això traduït a llenguatge del carrer vol dir que per pagar tot el que Espanya deu, tot l'Estat hauria de treballar un any sencer i destinar el producte d'aquest treball a repagar deute. Fascinant, oi? Però el més alarmant de tot és que en 7 anys, de 2007 al 2014 (els 4 darrers anys sota la batuta d'en Rajoy) aquest deute ha crescut un 60%, és a dir, en termes absoluts ni més ni menys que 600.000 milions d'euros. Em sembla que cal dir ben poca cosa més, no troben? És la solució que en PIB creixi més? Sense dubte n'és una part, però l'altra, la més important, és gastar menys, i fer-ho de forma selectiva en allò que té més sentit.

I la segona perla que la dreta obvia és que durant els darrers deu anys, la desigualtat entre els més rics i els més pobres s'ha accentuat, i Espanya, té el dubtós honor d'encapçalar-ne el rànquing. Les dades són esfereïdores: el 10% més ric guanya més del 52% de la riquesa total, i l'1% més del 15%.

I llavors s'estranyen i no entenen el motiu pel que perden eleccions....

Sobre himnes i xiulades

Hi ha una dita catalana que ja he reproduït a aquest blog en alguna altra ocasió que cobra força amb els anys i els esdeveniments que ens ha tocat viure: "qui no te feina el gat pentina". Doncs això. Poca feina i presumpció de pocs problemes reals hi ha a l'Estat quan cinc dies després de la xiulada del Camp Nou, encara se'n continua parlant, piulant i escrivint a la premsa, en particular la "cavernària madrilenya".

Sigui dit d'entrada que no sóc partidari de pitar cap himne, cap ni un. I sigui dit a continuació que si l'himne espanyol em provoca urticària, els segadors em fa venir picor als dits dels peus. No m'agraden els himnes, especialment quan s'utilitzen com a mostra de cohesió coercitiva i coactiva en el sentit de: "si no t'agrada o no el respectes estàs contra mi", especialitat aquesta que ha patentat el gran ministre i millor persona Dom Jorge Fernández Díaz, que com és sabut, és un gran patriota espanyol.

D'acord doncs. No està bé i ho dic sense ironies. Fins i tot admetré que el mig somriure de'n Mas al camp és més aviat reprobable, però criminalitzar algú perquè expressa el seu rebuig a un himne em sembla fora de lloc. El millor aquí va estar el rei Felip, que va aguantar estoicament un ruixat que segurament ell en particular no es mereix. M'atreveixo a afirmar però que ningú o pràcticament ningú no el xiulava a ell com a persona física, ni tan sols a la monarquia, instució anacrònica que com a tal fins i tot és vista amb certa simpatia. El que es pitava era un concepte, una idea, més inspirada per la dreta recalcitrant, encegada i recentralitzadora que no pas per la nova monarquia, que està fent un esforç notable per arreglar tota la merda que va deixar el "rei campechano", la seva filla mitjana i el seu gendre Iñaki.

La caverna no té arguments de cap mena perquè la incitació a la violència es devia traduir com a màxim en una baralla entre col·legues per a ser el primer a arribar al bar a la mitja part. Pretendre reformar la constitució espanyola per a reformar o revocar l'article 20 per evitar una xiulada al rei em sembla una sobirana barbaritat. Aquest és l'encapçalament del títol.

La Constitución española de 1978.Título I. De los derechos y deberes fundamentales

Capítulo segundo. Derechos y libertades

Sección 1.ª De los derechos fundamentales y de las libertades públicas

Artículo 20

Se reconocen y protegen los derechos: a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

Però el PP és tant patriota que pretén legislar per a reformar allò que la constitució espanyola va establir al 1978. Invocant què? Doncs l'ofensa a l'honor de molts patriotes espanyols. És tan vergonyós que no m'atreveixo a qualificar-ho ni de patètic...És molt pitjor.

 

Seebook Indie arriba a 22 biblioteques catalanes

Reprodueixo a continuación la nota de premsa que Seebook va preparar en motiu de la presentació del Projecte Seebook Indie la setmana passada.


Interessant projecte cultural del que em sento orgullós d'haver format part.


3 junio, 20153 junio, 2015 / digitaltangible    

(Versió en castellà aquí)
Fa unes setmanes vam anunciar aquí l’acord de continuïtat del nostre projecte de portar noves veus literàries a les biblioteques públiques mitjançant les nostres targetes de descàrrega d’ebooks “Seebook Indie”. Doncs bé, el passat dijous 28 de maig va tenir lloc a la Biblioteca El Clot-Josep Benet la presentació oficial dels sis autors que participaran en aquesta nova edició de primavera/estiu del projecte. En aquesta entrada us presentem els autors i les seves obres:

 Presentació dels autors participants a la Biblioteca El Clot – Josep Benet

Jaume Burgell narra a la seva novel·la en català La guerra de l’avi com l’adolescent Miguel va esbrinant la història de la seva família: dos joves de Palamós, enamorats de la mateixa dona, són reclutats a la força per l’exèrcit republicà l’estiu del 1936. Un d’ells desertarà i passarà al bàndol contrari. Basada en fets reals. (Descarrega aquí les primeres pàgines).


El productor musical Marc C. Griso fa la seva primera incursió en la novel·la amb #SiDeVERDADPudiera, on explica com dos homes i dues dones s’amaguen darrera dels seus temors i desitjos quotidians. Una novel·la de sentiments, que mostra el preu dels somnis i que convida al lector a plantejar-se la seva pròpia situació. Però, sobretot, una novel·la amb la seva pròpia banda sonora, composta expressament per aquest llibre, i que el lector podrà descarregar-se juntament amb l’ebook. (Primeres pàgines aquí).


Josep B. Pompidor  elabora a la seva novel·la Vanidad de vanidades una complexa intriga al voltant de les grans corporacions multinacionals i demostra la plena vigència dels principis postulats cinc-cents anys enrere per Maquiavel per conquerir i mantenir-se al poder: “la fi justifica els mitjans”. Un univers quotidià, però pervers, que l’autor coneix de primera mà. (Primeres pàgines aquí).


Ramon Gasch ens explica a la novel·la D’un temps sense esperança una història extraordinària de la seva pròpia família: com un pare es fa falangista a fi de salvar al seu fill d’un camp de concentració franquista. Un gran exercici de memòria, profusament documentat, sobre un dels capítols menys coneguts de la nostra història. (Primeres pàgines aquí).


A Idus de Julio, l’escribidor Felipe Ortín realitza una crítica divertida i irònica al sistema laboral actual, que absorbeix l’individu de tal manera que els pilars de l’autoestima de qualsevol persona, l’amor i el treball, es poden veure destruïts per culpa de l’ambició desmesurada, pròpia o d’altres. (Primeres pàgines aquí).


I si les obres anteriors són novel·les, Lluís Bosch ens ofereix amb Hivern a la Terra un recull d’inquietants relats als quals qualifica de “ficcions del que és estrany”. Al final de molts dels relats l’autor inclou unes notes sobre la idea de la qual va sorgir cada text i ens revela alguns detalls de la seva confecció. (Primeres pàgines aquí).

Eleccions municipals: reflexió final

Amb la perspectiva que donen ja uns quants dies de marge i els primers i segons moviments que hem anat observant a totes les forces polítiques, fins i tot aquelles que volen criminalitzar les xiulades en una manifestació esportiva presidida per un anacronisme anomenat rei, hi ha altres reflexions que penso que són si més no, molt interessants, i sobre tot, alliçonadores.

La primera és la reafirmació que la dreta, malgrat haver guanyat en números absoluts, ha perdut clarament les eleccions municipals. En alguns casos triguen a reconèixer-ho, al·lucinats com estan que encara no s'ho acaben de creure, en d'altres, proven pactes contra-natura i proposen l'improposable per tal d'evitar l'adveniment de la foscor i la barbàrie que porta associada l'"esquerra radical": CUP's, Compromís, Podemos, Barcelona en comú....i alguns d'altres.

Però és clar, es preocupen més de possibles pactes de manteniment del "status quo" que de voler entendre què caram ha passat i sobre tot, per què. I això és tan extensiu al PP com a -en menor mesura CiU-.

Faig aquí una digresió per a fer esment al que està de moda des d'ahir (i que s'escau perfectament amb el que estem explicant), la xiulada al Borbó al camp del Barça per part de les aficions de l'Atlètic i del Barça (però sobre tot de la primera, per una òbvia situació de majoria dins del Nou Camp) presenta una situació molt similar a la de la dreta post-eleccions. Ningú d'aquesta dreta tan cavernària es pregunta el "per què" d'una situació de pitada masiva per part de gairebé 100.000 persones, només es volen afanyar a legislar per evitar que fets així puguin tornar a produir-se.

Sembla que el que ha passat és que allà on la dreta (insisteixo, tant PP com CiU) ha manat de forma correcta i amb uns resultats de gestió reconeguts per a tothom, aquesta dreta ha tret o fregat la majoria absoluta. Allà on, sia per corrupció, sia per la manca de percepció de la tan manida "recuperació econòmica", el benestar econòmic no ha arribat a tot arreu, llavors la dreta ha perdut. Ha tret un resultat decent? Sí, però sense guanyar. El cas de l'alcalde Trias a Barcelona n'és una mostra evident. Un gestor net, transparent i que ho ha fet bé, ha estat incapaç de transmetre com aquest model de turisme i de recerca de qualitat que és Barcelona els pot millorar la vida als barcelonisns.

I és precisament això el que la Manuela, la Mònica, l'Ada, han sabut canalitzar de forma molt adequada (us fixeu que tot són dones?): la frustració per no veure ni un api de la bondat econòmica de les ciutats 3.0., ans al contrari.

En el cas Català, aquest debat municipal ha diluit la força del procés sobiranista, malgrat n'hi ha que fan lectures interessades. El sobiranisme ha punxat, sobre tot a l'àrea metropolitana, i ho ha fet perquè, parafrassejant en Toni Soler, "no es pot estar tot el dia trempat" (al final t'acaba fent mal el membre).

Les heterogènies forces partidàries del sobiranisme han en tot cas de presentar una proposta d'adhesió amb rull de ruta i cotxe. Hi ho han de fer ràpid i net, abans que no sigui massa tard.