divendres, 28 de març del 2014

Shakira: una gran ambaixadora







Mentre gaudeixo escoltant l'excel·lent cançó "Chasing shadows" ("Perseguint ombres") del darrer àlbum de Shakira, descarregat legalment d'ITunes per 11,99€ (15 cançons entre les que hi ha la deliciosa "Boig per tu"), gaudeixo també llegint l'article del Wall Streel Journal (que tot sigui dit de pasada és més aviat un diari poc d'esquerres) que ens situa una vegada més al mapa.

L'article, que és molt fidel a la realitat, va directament al gra i no fa valoracions i  per acabar-ho d'adobar ofereix un enllaç al vídeo del tema "Boig per tu".Cal llegir-lo sí o sí.


La catalanofòbia d'alguns descerebrats(molts, tot i que una minoria) , insultant la cantant pel simple fet de cantar en Català ha contribuït a que "Boig per tu" sigui aquesta setmana el disc més descarregat d'Apple Store, i que aquest afer sigui a twitter  trending tòpic des de dimecres d'aquesta setmana.


La cosa ha arribat tan amunt que avui he sentit que el portanveu del Govern, Francesc Homs ha donat suport i ofert "recolzament i escalç (sic)" a la Shakira mitjançant el Barça. Benvinguda siguis, ambaixadora de la normalitat.

I mentrestant llegeixo a l'Ara i al Punt Avui que la posició de fermesa dels partits pro-consulta i especialmente del President de la Generalitat descol·loquen encara més Madrit -concepte-. Doncs me n'alegro. Si estem governats per mediocres, al menys que pateixin la seva mitjania.

No em puc creure que siguin tant "malus" que hagin arribat a la conclusió (llegeixo) que ara sí que començaran a oferir un "finançament singular" per a Catalunya, això sí, res de concert econòmic (que per cert, per a Euskadi i Navarra s'acaba de renovar aquesta setmana). Són tan beneit que es pensen que la cosa va de diners (o que només va de diners)....Han sentit mai a parlar de Wert, de Margallo, de dignitat, de respecte? Em sembla que no. No hi ha res a fer.




dijous, 27 de març del 2014

De tribunals polititzats i altres consideracions

La sentència del Tribunal Constitucional sobre la declaració del Parlament de Catalunya del passat mes de gener no és cap sorpresa (ho reflexava a Facebook el meu amic Roger Denoix amb la seva fina ironia quan escrivia "Quelle Surprise!!!!"), però tampoc és una declaració de victòria per part de l'Espanya radial, colonial i nacionalista.

És ben obvi que la declaració és, deixeu-me ser aquesta vegada molt vulgar, una pixada fora de test que ni ells mateixos es creuen (juguen, sense cap mena de convicció, el paper que els polítics al poder els fan jugar: fantàstic!).

La prova més evident és que per a emetre una sentència per "unanimitat" que la caverna postula com a un exemple de respecte a la legislació i a les institucions, quatre membres del "sacrosanto tribunal" van haver d'anar-se'n a Santo Domingo (on sembla ser que hi havia una reunió de constitucionalistes hispans) i pensar una mica com sortir-se'n de l'entutoll.

Els conservadors no volien dissencions (haurien finiquitat per sempre -al menys a Catalunya- la més que desprestigiada reputació d'un tribunal presidit per un declarat militant i simpatitzant del Partido Popular, el benvolgut Sr. Pérez de los Cobos), i els progressites es negaven a signar una declaració monolítica contrària als seus principis. Solució: fer esment al Quebec i dir que "hi ha una porta" via reforma de la Constitució per tal de poder preguntar els Catalans sobre el seu futur. Això en Anglés es definiria amb una sola paraula, prou eloquent: "Bullshit".

El TC fa clarament un pronunciament polític sobre una declaració política d'un Parlament votat pel poble de Catalunya. És el mateix TC que va anular una part significativa de l'Estatut d'Autonomia de 2010, votat majoritàriament pels Catalans, aprovat per Parlament de Catalunya i "!!!!Pel Parlament Espanyol!!!!".

Qui són aquests senyors per a fer pronunciaments polítics? Amb quin dret posen finestres al cel? On és a Espanya la separació de poders? Com és possible que quatre dels magistrats del TC escriguin articles a la premsa cavernària madrilenya amb una notòria catalanofòbia i puguin pronunciar-se impunement sobre un afer que va de i afecta Catalunya??? Aquesta és la democràcia que ens ha tocat viure. La que en cap cas hauria aprovat l'Adolfo Suárez, ara que tots els que el criticaven ploren amb llàgrimes de cocodril la seva mort.

La cosa és tan kafkiana que entenc perfectament la reacció dels partits pro-consulta. Aquesta sentència és un extraordinari insult a la intel·ligència dels Catalans i dels Espanyols. Ningú amb dos dits de front, mirant-s'ho desapassionadament ho podria entendre.

Però ja se sap la dita: "Spain is different". En matèria de separació de poders, és evident que sí.


L'austeritat de l'església catòlica

En el sí de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana, hi ha un cas de petita (però conceptualment fastigosa) corrupció que fa temps que segueixo perquè tinc curiositat per saber si la Cúria Romana actuarà amb dignitat i sentit comú ara que hi ha el Papa Francesc al Vaticà.



Molts recordaran que el Bisbe de la diòcesi de Limburg (Alemània), un simpàtic feligrès de nom Franz-Peter Tebartz van Elst (amb un cognom així ha de ser de sang blava com a mínim), va ser objecte de polèmica fa uns mesos per haver-se gastat 31 milions d'Euros en unes reformes a la seu episcopal i residència personal del bisbe (és a dir, "ca seva", per parlar en plata). Això és molt o poc depenent dels paràmetres de comparació (tot i que hem de reconèixer que en termes absoluts és una quantitat certament respectable).



Però, òbviament, si el pressupost de la reforma aprovat per les instàncies superiors era de sis (6) milions d'euros, gastar-ne de forma conscient i sabedora de la desviació la quantitat de trenta-un (31), suposa una desviació, en termes absoluts de 25 milions d'euros i en termes relatius, un 517% de més sobre el pressupostat. Ni en Jaume Matas, aquell que es va gastar en el Palma Arena el que estava escrit i per escriure, va gosar desviar-se en tal quantitat.



D'entrada trobo profundament obscè que algú es pugui gastar 31 milions d'euros (que no són seus) en la remodelació d'un edifici. Si el pressupost és de 6 milions, això ja no és obscè, sino que és directament delicte de robatori i malversació de fons de l'església.


Però el que més em molesta d'aquest cas és que tot just aquesta semana hi hagi hagut un "veredicte" per part de la Santa Seu: han acceptat la seva dimissió. Però ho han fet perquè l'escàndol a Alemània va ser de tal magnitud que es va haver de crear una comissió de peritatge (ni tan sols una comissió d'investigació) per a determinar si la despesa era certa i si obeïa a criteris de racionalitat o de caprici. L'amic Franz-Peter, en veure que la comissió faria apelació al sentit comú, ha decidit presentar la dimissió i el Papa, ahir, la va acceptar. La segona cosa que m'indigna però és que la mateixa Santa Seu anuncia que en breu es coneixerà el nou càrrec de'n Franz-Peter, la qual cosa vol dir que, en comptes d'expulsar-lo de l'Església i portar-lo a tribunals, no fan altra cosa que donar una mínima satisfacció al gran número de fidels indignats pel comportament del Bisbe.


Aquest és el gran mal de l'Església: es tapen les vergonyes entre ells, sia casos de corrupció financera via el difunt Banco Ambrosiano, sia casos d'homosexualitat d'alts jerarques de l'Església Romana, sia casos de pederàstria o de corrupció de qualsevol mena. Si el Papa Francesc hagués de ser el reformador de veritat que l'Església Catòlica necessita (per una pura qüestió de simple supervivència), hauria de començar a treure l'escombra de veritat i tirar la brossa a les escombraries, altrement, com diuen a Castella: "Mas de lo mismo".
 

     

dimarts, 25 de març del 2014

Shakira. (Deluxe Version). 2014

No tinc una especial predilecció musical per "la de Barranquilla", com se la coneix habitualment en un "ambient" que no és el meu. He de dir però que la seva música no em desagrada i que des de fa temps que escolto les seves cançons i que les primeres de totes, quan encara era una semi-desconeguda ja tenien un punt que enganxava ("El amor en los tiempos del cólera" , "Donde estás corazón", "Que me quedes tu" i d'altres grans èxits) i les tinc fins i tot en format "cassette" (ja tenim una edat).

Segurament el que menys m'agrada de la Shakira -perquè tant la persona com el personatge em fascinen- és la seva veu que m'atreveixo a anomenar de "pitu".  Sense entendre un borrall de música, només m'atreveixo a dir que no m'agrada la gent que canta fent "galls" (tipus Amaia Montero), i des del desconeixement em dóna la sensació que la Shakira canta fent galls.

El motiu pel que m'he descarregat  el seu darrer treball (pagant, òbviament) té a veure amb la polèmica sobre la inclussió en el disc del tema "Boig per tu" d'en Carles Sabaté i en Pep Sala. No només perquè la cançó m'agrada tant (de fet és una icona per molt motius, que seria llarg de resumir aquí i segurament també una mica massa personal) i per què les versions que n'he sentit m'han agradat molt (recordo amb especial carinyo la versió que en fa la Luz Casal -un deu!!!-), sinó per què tenia veritable curiositat antropològica -que no musical, perquè sóc poc capaç d'opinar amb criteri- per saber com sonava la cançó en veu de la Shakira.

Doncs he de dir que el resultat és espectacular. Està molt ben arrenjada i millor interpretada. Un treball tant de veu com de música absolutament brillant, que després he sabut que no és fruit de la improvisació sinó d'un treball d'estudi de setmanes. Només per aquesta cançó pagaria la pena comprar el disc, tot i que el disc, amb col·laboracions de Carlinhos Brown i Rihana entre d'altres, és francament bo.

Però vaig més enllà. La Shakira és una gran ambaixadora de la marca Catalunya al món. Casada amb en Gerard Piqué, resident a Barcelona, on produeix els seus discos, se sent a gust al país i porta Barcelona al cor. És una Catalana universal (de fet, filla de nord-americà d'origen libanès i colombiana d'origen català), que ha fet el pas de cantar en Català una cançó que és una icona per a molta gent d'aquest país.

Valenta com és, s'arrisca a que la critiquin els espanyols que consideren una barbaritat que inclogui una cançó en Català en l'edició de luxe del seu darrer treball (aquests dies, no sé ben bé perquè, les xarxes socials van plenes de detractors de la Shakira per cantar en Català i d'energúmens que afirmen que mai més compraran els seus discs) i els catalans que consideren que no hauria de cantar una cançó sagrada de la iconografía catalana (que també hi ha beneits en aquestes terres, tan energúmens com els primers).

La Shakira és una mostra del que aquest país ha de ser, terra de mestissatge de gent que estima el país en el que viu i que vol "ser" només perquè se sent a gust amb la seva gent i el seu entorn. La meva admiració i el meu respecte pel seu treball.















dijous, 20 de març del 2014

Curiositats de Xina

"Lady massage"

Una de les primeres coses que els shanghaites ofereixen als turistes és el "massage". En realitat la cosa funciona de la següent manera: una noia xinesa se t'acosta, només si ets mascle, i t'ofereix "lady massage". No sé ben bé fins on deu arribar el "lady massage", però segur que no és un massatge convencional (Shanghai està ple de botigues que ofereixen massatges convencionals). Per pura inferència hom estaria temptat a pensar que el que t'ofereixen al carrers deu tenir alguna mena de "final feliç".

Si hi ha tanta gent pel carrer oferint aquest tipus de servei (una gentada, de fet), deu ser que hi ha mercat per això, i que hi deu haver incautes que es deixen portar vés a saber on. De fet, als hotels, en les "instruccions de supervivència", la segona cosa que adverteixen és evitar seguir ningú que ofereixi serveis al carrer i que et porti a un lloc fora dels entorns més transitats per oferir-lo (rellotges, bosses, etc...).

Aquesta vegada no ha estat diferent. El primer dia que vaig sortir a sopar em van oferir tal servei, sense exagerar, unes 10 vegades en el trajecte entre l'hotel i el restaurant japonès al que vaig anar a sopar. Va ser de tornada cap a l'hotel que vaig decidir practicar un petit "divertimento". Quan una simpàtica shanghaïta se'm va acostar i em va preguntar si volia "lady massage", em vaig aturar, li vaig oferir un somriure d'orella a orella i li vaig dir que sí, però que en realitat el que jo necessitava era un "strong black man massage". La seva car de circumstàncies em va divertir molt. Es va quedar un moment sense saber què dir. Caig insistir: "Can you offer me a man massage?". Em va mirar fixament i em va preguntar: "Are you really gay?". En fer-li que sí amb el cap se'n va anar sense ni tan sols dir-me adéu.

Control de la informació

La censura continua essent una de les constants del règim xinès. Dimarts passat, en el noticiari d'un dels canals de més audiència, a les set de la tarda (prime time a Xina), vaig anar al gimnàs de l'hotel i vaig connectar la tela de la cina mentre corria. Òbviament sense so, només per pura curiositat. La cosa va anar com segueix, en un noticiari de mitja hora:
  • Els primers 15 minuts dedicats al congrés del Partit Comunista Xinès que es celebrava la setmana pasada. Tot i que el realitzador s'eforçava en fer canvis de pla per tal de fer la cosa una mica més amena, al cap de cinc minuts fins i tot els més comunistes es podrien morir d'avorriment.
  • Els següents 10 minuts dedicats a la desaparició de l'avió que volava de Kuala Lumpur fins a Pekin, i que encara avui, vuit dies després de la seva desaparició, no se'n sap res del cert. Hi ha gent educada i amb cultura amb la que he parlat aquests dies que està cada vegada més convençuda que es tracta d'un fenòmen paranormal....
  • Els 5 minuts finals dedicats a Crimea i a la tensió a Ucraïna.
Doncs això....aquesta és la gran pluralitat d'informació que es dona a Xina. Això sí, tot amanit amb tres talls publicitaris de 10 minuts cadascún en el que xinesos joves i amb cara de felicitat i la imatge del triomf reflexada en el rostre consumien des de Audis A6 fins a cuines d'inducció.


Impressions de Xina: IV. Els Desequilibris

Un dels meus interlocutors en aquest darrer viatge (empresari d'èxit, milionari als 37 anys, tot guanyat a pols, sense l'ajut de ningú), es queixava divendres passat, tot sopant, de l'"alarmant" increment de cost de la mà d'obra a Xina. Em deia indignat que ja ningú no vol treballar com abans i que els treballadors volen més diners i més lleure (i què esperava? Tothom a Xina té el somni de fer-se ric, com sigui, i al preu que sigui).

Després de dir-me això i de plorar una mica més per "alarmant" baixada de comandes (la seva fàbrica treballa de 8 del matí a 7 de la tarda set dies a la setmana), m'ensenya al seu IPhone una foto de la seva nova casa, un "palau" de 1.200 metres construits, piscina de 20 metres dins una zona ajardinada de 1.500 metres addicionals. Li dic si ja hi està vivint (el que m'ensenya a la foto és una casa del tot acabada), i em diu que no, que s'hi instal·larà el desembre, quan l'interiorista hagi acabat la decoració (9 mesos!!!, no vull pensar el que pot arribar a costar això).

Com he escrit en una entrada prèvia al blog, a Shanghai, qui no condueix un Lexus o un Paramera no és ningú. Els xinesos rics -a la Xina hi ha uns 40 milions de milionaris (el país del món amb major número de milionaris segons estadístiques de l'ONU, aproximadament un 2% de la seva població)- no només s'han de comportar com a tals, sino que a més a més ho han de fer saber "urbi et orbi". La cultura xinesa orbita tant al voltant dels diners que si un xinès no és ric abans de fer 40 anys es considera un fracassat!!

És cert que la Xina ha eradicat la poblesa extrema i que ningú no passa gana al gegant asiàtic, però també ho és que hi ha dues Xines, com hi ha dues Cubes: una és la que opera en l'entorn dels residents estrangers, empresaris i professionals xinesos i turistes d'alt poder adquisitiu, amb un nivell de preus i serveis més alt que a Europa (excepció feta de taxi i transports que és barat: un viatge des de l'aeroport de Pudong al centre de Shanghai, uns 70 km, m'ha costat 25 Euros al canvi, a Barcelona, me n'hauria costat 100), l'altra és la Xina dels xinesos, en la que es pot menjar un menú per 29 reminbis (3,6 €) o que pot omplir  el cistell de la compra per 50 reminbis (6,25 €).

El repte del nou govern xinès és doblar el número de membres de l'anomenada "clase mitja" en cinc anys, per fer-la passar de 200 milions de persones a 400 milions (renda familiar disponible d'aproximadament uns 30.000 dòlars anuals) i així anar substituint progressivament el creixement basat en les exportacions al creixement basat en la demanda interior.

dimecres, 19 de març del 2014

Impressions de Xina: III. La Contaminació

No hi ha ningú a Shanghai o a Pekin que tingui un IPhone (sembla -com els Porsche Panamera- que els regalin, perquè hom diría que tothom en te un) que no disposi d'una App que mesura els nivells de partícules en suspensió (contaminació atmosfèrica). Es tractaq d'una aplicació que a partir dels sensors instal·lats a l'Ambaixada i Consulat dels Estats Units, mesuren el nivell de contaminants pesats en suspensió.

Si no fós absolutament esfereïdor i ho miréssim des del vessant frívol, fins i tot faria una mica de gràcia, però no, la cosa és real com la vida mateixa. Els nivells de "normalitat" (tolerables) segons els índex que publiquen les Nacions Unides es situen en 50 (partícules per unitat de volum d'aire, en cm3). El cas és que dimarts de la setmana pasada a Shanghai estàvem a 179!!!! No m'estranya veure cada vegada que hi vaig més i més gent que porta màsqueres pel carrer (és un "crescendo sostenutto" des de la primera vegada que vaig anar a Xina el 2006).

Si tradicionalment la ciutat més contaminada -amb molta diferència respecte de la següent- era Pekin, sembla ser, segons m'expliquen, que les tornes s'han invertit i que ara és Shanghai la ciutat amb pitjor qualitat d'aire. De fet, és cert que en un dia clar i amb sol és molt difícil tenir a Shanghai una visibilitat nítida més enllà dels 200 ó 300 metres. El dimecres va ploure tot el dia i l'endemà l'embient era molt més net i això s'apreciava a simple vista (el nivell del medidor de l'App es situava a 49).

A Pekin, cada dos per tres han de posar "pegats" quan el nivell de contaminació es dispara -cosa que passa molt sovint- i per exemple prohibeixen la circulació dels cotxes am matrícula parell o senar, i fan tancar per uns dies les indústries més contaminants; però tot això, sense la correcció de les mesures de base, sense una veritable consciència del problema (comença a ser-hi, però em sembla que els avenços són molt lents i pobres), és impossible posar-hi solució.

A part de les màsqueres, m'expliquen que els membres de la comunitat internacional gasten grans fortunes per a consumir aliments importants o amb traçabilitat absoluta. Així, per un litre de llet poden arribar a pagar 2,30 €, això sí, llet de vaques suïsses.

Creixement alt i sostenibilitat ambiental semblen ser, al menys a Xina,  dos conceptes antitètitcs. Ara que el ritme de creixement comença a minvar, potser és el bon momento per afrontar el gran repte que la Xina té al davant els propers anys.



dimarts, 18 de març del 2014

Impressions de Xina: II. La Corrupció

De les tres qüestions que citava com a crucials pel futur de la Xina a la meva anterior entrada, segurament la que més problems d'estabilitat interna ha comportat -i està comportant- és la corrupció.

En un país on el salari mig d'un obrer que treballa de dilluns a divendres 11 hores i el dissabte al matí 6 hores (és a dir, 61 hores setmanals, el 50% més que a Espanya), és de 430 € nets al més, veure la profussió de Ferraris Testat Rossa amb matrícula de l'Exèrcit Roig que campen conduïts amb xuleria per nens malcriats l'únic mèrits dels quals és ser fill d'algú, no fa gens de gràcia. A la llarga, aquest és un dels més grans perills pel creixement econòmic i l'estabilitat del país.

De fet, és coneguda la censura de mitjans estrangers que hi ha per tal d'evitar la difussió de determinades notícies relacionades amb la corrupció. L'edició digital de El País va estar prohibida durant uns diez arran de la publicació d'una notícia sobre el patrimoni de l'expresident Hu Hintao i la seva família (més de 1.000 milions de USD a l'exterior de Xina).

M'explicava l'altre dia un proveïdor xinè que la presidenta de la Creu Roja Xinesa (esposa d'un alt mandatari del Partit Comunista) ha popularitzat la marca Messerati: ella en conduia un de forma molt difícilment explicable i s'ha fet coneguda (ella i la marca italiana) arrel de l'escàndol. Els nostres Millets, Montulls i Bárcenas són petits aprenents al costat dels grans Mestres xinesos.

El recent cas de judici al dirigent del Partit Bo Xilai per un afer de corrupció amb judici retransmès en directe per televisió i gran esforç del mitjans xinesos perquè fos conegut mundialment és un exemple del canvi de paradigma que a l'ex número tres del Partit l'hagin condemnat a cadena perpètua no és poca cosa (hi ha qui apunta una batalla entre les dues faccions del Partit Comunista com a causa de la caiguda en desgracia de Bo, però tot hi així, la sentencia té un clar missatge exemplificant).

Però els meus amics xinesos m'expliquen que la petita corrupció està tan extesa, forma part tan consubstancial de l'ànima xinesa i de la seva tradició, que els locals veuen molt difícil que es pugui frenar del tot. En un país que adora els diners per damunt de qualsevol altre Déu, i el poder que aquests atorguen, és molt difícil eradicar d'arrel la corrupció: l'obtenció d'un permís d'obra, una plaça en una escola o a la Universitat, una beca, un permís de canvi de ciutat (obligatori si es vol anar a treballar fora del lloc de naixement), una llicència d'activitat o mediambiental, un judici,.... són petites gestions quotidianes que s'agilitzen de forma extrarodinària amb l'ajut d'un feix de Reminbís. Quan això s'ha fet així durant generacions i generacions, i està tan interioritzat per tothom, com es pot lluitar sense omplir les presons? Fàcil d'enunciar però difícil d'executar.


Impressions de Xina: I. Economia

Diuen els experts en la materia que els tres grans reptes als que Xina ha de fer front als propers anys, després del gran progrés industrial i d'infrastructures dels darrers vint anys, són, sense que l'ordre impliqui una prelació de prioritats:
  • La corrupció.
  • La sostenibilitats ambiental.
  • Els desequilibris entre els més rics i la resta de la població.
L'economia xinesa continua amb un creixement expectacular perls estàndards europeus, amb una previsió del 7,5% del PIB per aquest any 2014.

Ja no és aquell creixement de dos dígits i és cert que he començat a veure fàbriques amb les màquines d'algunes seccions tapades amb llençols per falta de comandes; és també cert que una part d'aquest creixement està rigurosament manipulat per l'Estat (despesa militar -que creixerà més d'un 15% aquest any 2014- i infraestructures), i per tant, si el sector privat no creix prou, l'Estat farà anar la màquina de gastar.


Tampoc no es pot oblidar que la bombolla immobiliària continua a un ritme que no pot acabar bé de cap de les maneres (la bombolla espanyola o irlandesa eren joc de nens petits en comparació amb el que està passant a Xina), però tot i així, la Xina és un país que continua creixent a un ritme d'enveja, i en el que l'Estat disposa d'una ingent quantitat de divises i de reserves.

El gran repte del present Pla Quinquenal en materia económica és la millora de la posició tecnològica i competitiva del país, ja que en aquest àmbit la Xina parteix encara d'una posició d'enderrariment notori (la industria de l'automoció, amb cap fabricant xinès entre els fabricants dels 10 vehicles més venuts, n'és un clar exemple). No obstant val a dir que s'han posat a anar per feina. A finals d'aquest any hi haurà la presentación pública del nou avió comercial xinès, dissenyat i construït a la Xina per equips plurinacionals que han comptat amb les millors empreses d'enginyeria del món, entre les que destaca la catalana Comsa-Emte. Al Consoric Airbus i a Boeing els ha sortit un competidor que està cridat a fer el vol ben aviat.

També han millorat els incentius i les deduccions fiscals per a empreses estrangeres que desenvolupin patents al país. M'expliquen que els alemanys i els americans ja s'hi han posat de ple. Serà interessants veure als propers anys si aquest esforç cap al salt qualitatiu per la qualitat i l'aposta pel sector serveis dóna els seus fruits. Jo crec que van ben encaminats.

dijous, 6 de març del 2014

Immobilisme

L'Estat Espanyol està entestat en mantenir una posició totalment immobilista en relació al "procés" sobiranista català. De fet és del tot comprensible que no es bellugui ni un dit.

Rajoy afronta al maig unes eleccions europees amb unes intencions de vot de les més baixes que se li recorden al PP, amb una gran pressió per part de l'ala més dretana i ultradretana del partit. La FAES, fàbrica ideològica del PP, sobre la que José Mari hi té una gran amb una gran ascendencia va fent la seva pressió i publicant documents i més documents. D'altra banda hi ha la Rosa Díez, demagoga per excel·lència  dels darrers anys que té una obsessió malaltissa amb el nacionalisme espanyol i contra allò que faci la mínima flaire a Catalunya. I finalment, hi ha el fenòmen Vox, aquest experiment estrany de l'ex-funcionari de presons Ortega Lara, que deu ser molt i molt de dretes si un destacat ultra-nacionalista espanyol com l'Alejo Vidal-Quadras s'hi ha adherit.

En aquest contexte és normal que el que presenti el més mínim indici del que es pogués interpretar com a feblesa (diàleg, negociació, el que sigui) pensi que en pot sortir perjudicat en clau electoral.

La gestió internacional del procés que els uns i els altres estan fent està afavorint els interessos de l'Estat. Catalunya no té grans aliats a Europa i ningú no sembla tenir ganes d'entendre que la democràcia s'expressa a les urnes, i que no es pot governar contra, com a mínim, un número més que significatiu de ciutadans d'un territori.

Per tant, és més que provable que passi el que passi a les europees (el PP i el PSOE reberàn un extraordinari vot de càstig), el PP hagi fet els seus plantejaments estratègics i decideixi seguir sense fer res, política que d'altra banda fins ara no li ha anat tan malament al Marianico.

Perquè en el pitjor dels casos, apretant, fent guerra bruta (el cas de la fotografía de DNI dels 33 jutges a favor del procés publicades pel diari La Razón és una mostra fastigosa de la política de claveguera), recentralitzant, utilitzant el TC contra el Català, contra el poder municipal, contra els horaris comercials, contra...tenen poc a perdre i van fent via, com van fer al País Valencia.

Saben que no aconseguiran convèncer els Catalans que pensen que amb Espanya no hi ha res a fer ("vencerán pero no convencerán") i saben que la Comunitat Internacional els donarà suport declarant que el referéndum és il·legal. Amb la crisi de crimea, en Rajoy i en García Margallo s'exciten quan senten als líders europeus parlant de la integritat territorial d'Ucraïna.

En el cas que hi hagi eleccions catalanes en clau plebiscitària, què? Doncs que tampoc passarà res. Hi haurà un arc parlamentari molt similar a l'actual (amb lleugers reajustaments amb Esquerra ia Ciutadans/anos a l'alça), però l'Estat seguirà mantenint el monopoli de la repressió i la clau de la caixa.

Potser sí que aquells que deien que el procés no portarà altra cosa que frustració a una gran part de la ciutadania de Catalunya tenen un xic o un molt de raó....
 


dimecres, 5 de març del 2014

De la irracionalitat dels horaris que fem

El diputat del PSC Fabián Mohedano (http://fabianmohedano.blogspot.com.es/) fa temps que està impulsant una iniciativa de racionalització d'horaris al Parlament de Catalunya. Segurament que a l'actualitat en Fabián és més famós perquè el PSC li ha obert un expedient disciplinari per haver assistit a un parell d'actes de Nova Esquerra (plataforma impulsada per l'Ernest Maragall) i Esquerra Republicana de Catalunya, que per la iniciativa dels horaris.

D'entrada, i com a argument previ, en Fabián recorda a qui el vol escoltar una evidència que segurament per tan òbvia o tan assentada ja hem oblidat, i és que a Espanya es va amb el fus horari incorrecte. De fet, el Meridià de Greenwich passa per mig dels Monegros, o sigui que tècnicament, dels Monegros cap a l'oest el fus horari que toca és el de Portugal i Anglaterra, mentre que dels Monegros cap a l'oest estaríem a GMT + 1 (Greenwich mean time + 1 hora). O sigui que si Catalunya fos un estat independent ja estaríem al fus horari que ens pertoca, però mentre continuem essent espanyols, hauríem de tirar una hora enrere (la famosa "hora menos en Canarias").

Qui va cometre la barbaritat horària va ser l'inefable general Franco, que va decidir per decret llei anar a l'horari alemany o italià en comptes de l'horari que tocava per zona geogràfica. No té cap sentit que si es va de Viana do Castelo a Vigo (en línia recta 65 kilòmetres) es triguin dues hores, per anar i zero hores per tornar, ja que dues ciutats separades per 65 kilòmetres en les que el sol surt i es pon a la mateixa hora estan en dos fusos horaris diferents.

Franco va ser el gran impulsor de la irracionalitat dels horaris que encara avui dia arrosseguem: va inventar les hores extra que permetien guanyar uns diners addicionals fent pluriocupació però arribant a casa a les tantes. I així, des de l'autarquia al "desarrollismo" dels anys seixanta del segle XX es va anar imposant el despropòsit.

Espanya és un cas únic de bogeria. Es dina a les dues (2 hores més tard que a la resta dels països civilitzats) i es sopa a les vint-i-dues (quan a tota Europa ja són a dormir). Es treballa presencialment moltes hores, que no vol dir que es treballi millor. Es fa jornada partida, que no vol dir que es sigui més productiu. El "prime time" televisiu és entre les 22 i les 23. Els partits de futbol els fan a les 22, el teatre comença a les 22 i les discoteques no comencen a tenir clients fins a les 24.

La conclusió és que anem girats en relació a la resta d'Europa, tot el dia morts de son i vivint de forma molt poc racional (al menys en matèria d'horaris).

Iniciatives com les del diputat Mohedano fan que encara hi hagi esperança de canviar coses que fa molt de temps que haurien de ser d'una altra manera. Benvingudes siguin i tan de bo acabin triomfant. Serà en benefici de tots.






dimarts, 4 de març del 2014

Ucraïna i la relativitat d'alguns conceptes

De vegades, les necessitats geopolítiques generen estranys companys de viatge. Qui ho havia de dir només fa un parell de mesos que la totpoderosa Rússia podria esdevenir una aliada a la causa del sobiranisme català?

Doncs ahir, en horari de màxima audiencia un dels canals de televisió líders de Rússia va programar un documental en el que explica el "cas català" i el "cas escocès", i les trabes que la Unió Europea està posant a aquestes dues regions per a poder dur a terme un referèndum d'autodeterminació. El documental és ple d'imprecisions i és descaradament partidista, ja que indirectament el que postula és el dret de la República Autònoma de Crimea d'autodeterminar-se i eventualment separar-se d'Ucraïna.

Home, que un paradigma de la manca de valors i principis democràtics com és la Rússia de Medevév i Putin defensi el dret de Catalunya a l'autodeterminació té trampa, i a més a més descarada. Però el que sí és cert és que si això contribueix a posar el cas de Catalunya una altra vegada a la cresta de la ona, doncs benvingut sigui míster Putin.

El senyor García Margallo, que no s'acaba de saber ben bé si és ministre d'afers exteriors o d'afers interiors (perquè no fa res més que parlar sobre Catalunya cada tres paraules que diu) es va pronunciar dilluns a Brussel·les sobre la indisoluble unitat de la nació ucraïnesa i va afanyar-se a negar el dret a l'autodeterminació de Crimea invocant la il·legalitat i que ningú de la Unió Europea no reconeixeria el resultat d'un eventual referèndum. Ens sona tant la música com la lletra. És un altre que aprofita qualsevol ocasió per a portar l'aigua al seu molí tan si ve a compte com si no.

Òbviament Ucraïna no és Espanya, ni Crimea equiparable a Catalunya en cap cas, però el que crida poderosament l'atenció és que un país que malgrat l'herència soviètica, la divisió lingüística i -de facto- política entre els pro-russos i els pro-europeus, malgrat la ruïna de les seves finances, estava fent grans esforços de modernització i obertura, va passar, en poques setmanes, de ser un país que passava més aviat desaperçebut en el panorama mundial (obviant les periòdiques crisis del gas amb el seu veí rus), a ser un país inestable, amb barricades, amb una muntanya de morts, la fugida del seu president legítim (escollit a les urnes) i la militarització d'una part del seu territori, amb el suport de tropes russes (tot i que amb uniformes sense distintius). Un absolut despropòsit de conseqüències totalment imprevisibles.

A la ex-Iugoslàvia dels anys 90 ningú no podia anticipar que la violència pogués arribar tan lluny i causar tanta separació, tantes morts i tanta desgràcia.  

No hi ha veritats absolutes en qüestions d'identitat que, com molt bé apuntava en Toni Soler a l'Ara diumenge passat,  tenen més de sentimental que de racional, però cal anar amb molt de compte en no despertar dimonis adormits perquè del no res al tot de vegades hi pot anar un trajecte molt i molt curt.




  

El "Estado de la Nación"

El súmmum del despropòsit parlamentari arriba cada any més o menys al mateix temps que els Oscar de Hollywood, sobre finals del mes de febrer. Aquest any la cosa ha estat encara més deslluïda que de costum. En el moment de més audiència, el debat sobre "El estado de la nación" va tenir un seguiment televisiu de -oh Déus del Cel- 73.000 persones a tot Espanya. Sí, sí, 73.000. Si fins i tot l'Elena G. Melero té més audiència als "Matins de TV3" només a Catalunya (sobre els 100.000 espectadors). Parant-nos a comparar, el congrés de telefonia mòbil de la semana pasada a Barcelona, va tenir molta més assistència (84.000 persones) i va despertar un interés planetari infinitament superior. El segle XXI versus el segle XIX.






Em costa d'entendre que uns debats estereotipats, avorrits, en clau de pre-campanya electoral europea, despertin tant d'interès entre els mitjans de comunicació (especialment la prensa escrita) quan a nivel de públic general no desperta el més mínim interés. És un misteri conèixer per què els diaris hi dediquen pàgines i pàgines.




És evident que fins i tot Intereconomia o Telemadrid tenen més audiència que el famós "debat", però tot i així ,els diaris s'entesten en una competició d'estupideses i es posen a valorar qui n'ha resultat guanyador, però atenció, només valorant el President i l'anomenat Cap de l'oposició. I curiosament, en funció de la ideologia del diari, els candidats surten perjudicats o beneficiats per l'atorgament de vots mitjançant una mà negra que els va assignant. Així, per "El País" va guanyar -pels punts- en Pérez Rubalcaba, mentre que per L'ABC en Rajoy arrasava amb no sé quants punts de diferència.






La cosa és cada any més previsible, tediosa i belicosa, oblidant aquell ancestral costum de la cortesia parlamentària i l'educació que sembla que dorm el somni dels justos. El Breve, famfarronajant de superació de la crisi, i el cap de l'oposició disparant bales de goma per la boca en relació a les entrades d'immigrants per Melilla.






Enmig de tanta foscor i tan ensopiment una engruna d'enginy, en forma d'intervenció d'Alfred Bosch: "contaré hasta 3 y usted despertará señor Rajoy" li va etzibar. I l'altre com si sentís ploure, enrocat en la recuperació econòmica i la "indisoluble" unitat de la nació espanyola com a entitat superior fins i tot la la pròpia sacrosanta Constitución Española, esdevinguda ara, unitat de culte i de destí de tots els espanyols de pro. Amén.






Cada dia em sento menys representat. 

diumenge, 2 de març del 2014

Fèlix Millet: el gran mestre

De ben petit, ja apuntava maneres. Entre d'altres perles, amb pocs anys ja venia als seus companys d'escola els caramels que recollia a les festes d'aniversari. Després, la descoberta de l'afer Palau de la Música ens va confirmar que el seu mestratge en els afers de la captació de diners d'altri. Algunes de les perles del seu regnat (Félix Millet, gestionava el Palau com el seu regne de Taifes particular), serien les obres a les seves finques particulars amb diners recaptats de nens per a la restauració de l'orgue, o bé el cobrament a un dels seus sogres de la meitat del cost del casament de la filla gran quan la factura es va pagar amb càrrec al Palau.

Als anys 90, quan jo treballava a una empresa gironina, el seu propietari i la seva dona, van coincidir amb el Clan Millet en un creuer de luxe a la Polinèsia, amb capacitat per unes 40 persones. El meu cap d'aleshores em va explicar que el nivell d'opulència del Clan (més de 20 persones) era espectacular: el caviar, el xampany i els cohibes anaven a dojo. Tot pagat a l'agència de viatges del RACC amb diners del Palau.

Llavors va venir la famosa carta a La Vanguardia, que encara que el temps passa molt de pressa, es remunta a   Juliol de 2009. Allí el mestre es reconeixia culpable del desviament de fons del Palau i l'Orfeò Català cap a afers i comptes personals per import de 3,3 milions d'Euros. La realitat és que la instrucció del sumari ha detectar un desfalc superior als 30 milions d'Euros.

Mai acabarem sabent del tot per què un home com Millet, delinqüent confés, continua en llibertat gairebé cinc anys després de la descoberta del llatronici. Ni com és possible que una peça separada de l'afer (cas Hotel del Palau)pugui ser jutjada abans, però això són figues d'un altre paner. Entenc que l'estratègia de defensa de Millet ha estat molt sòlida i ha posat quants Pals a les rodes ha pogut per alentir la instrucció, amb l'esperança que quan el judici finalment es celebri i hi hagi sentencia ferma, el senyor Millet será tan gran que s'estalviarà l'entrada a la presó.

Sigui com sigui, el cas Millet és extraordinari. El senyor, esmorza tot sovint a l'eixample de Barcelona, a la vista de tothom (jo mateix l'he vist en una ocasió). La setmana passada, el dia de la primera vista del judici pel cas de l'Hotel, se'l va veure dinant a la terrassa d'una marisqueria de Barcelona molt a prop de Catalunya Ràdio, després d'haver passat un matí al jutjat sense obrir boca i fent algún cop de cap.

I a la nit prèvia a la declaració de l'endemà, s'esdevé la "gran fatalitat". El senyor Millet s'aixeca a mitjanit a miccionar, i -quina casualitat, vés per on- cau i té la mala sort de trencar-se el fèmur. Si es tractés de qualsevol altra persona del món mundial, diria que ha estat una situació fortuita, pura mala sort. Tractant-se de Millet, on tot sembla estar perfectament estudiat, no hi ha lloc per a la improvisació. El senyor Millet s'ha pixat, mai més ben dit, al damunt de tots els ciutadans. És la seva cirera del pastís. Un cop d'efecte genial. El mag Lari no ho hagués fet millor.

En Millet se'ns ha pixat al cim des de fa 5 anys i la "Justícia" diu que plou. Després d'aquesta jugada mestre ara veig segur que mai no entrarà a la presó, m'hi jugo un pèsol. I vés per on, m'atreviria a dir que la gran, gran jugada final encara està per arribar. Quan d'ací a uns quants anys més el cas Palau estigui vist per judici (cap allà a 2016) i en Félix hagi d'anar a declarar,  farà una altra jugada mestre: es morirà. Qualsevol cosa per tal d'humiliar-nos de forma grollera. I aleshores, des de l'infern es fotrà un fart de riure etern recordant com es va burlar de tots i de tothom.