2022: Un any per a no oblidar

Al meu darrer blog de l'any passat, el divendres 31 de desembre de 2021, escrivia als dos darrers paràgrafs: "Hem cancel·lat per segon any consecutiu moltes celebracions de Cap d'Any, les que fan que la vida tingui una mica més de sentit -entre tanta tensió i tanta precarietat- perquè al capdevall la vida és celebració, és riure, és compartir, és abraçar-se, és ballar, és menjar...Malgrat tot, com que sóc optimista de mena, ja porto la tercere dosi de la vacuna i he acabat l'any esquiant en família, penso -de fet n'estic convençut- que el 2022 serà un any millor que el 2021 i que serà el que veurà la fi del Coronavirus, que acabarà reduït a una simple grip".

Després de llegir-ho, tinc clar que com a taumaturg no em guanyaria la vida.

Vam començar l'any 2022 amb la invasió d'Ucraïna per part de la Rússia de Vladimir Putin el més de febrer, una guerra que fa ja més de deu mesos que dura i que no sembla tenir un final gaire proper, i l'hem acabat amb l'explossió de Covid més gran del darrer any, la que s'ha produït a la Xina com a conseqüència de l'eliminació dels controls i els confinaments obligatoris, després que les protestes populars fessin tèmer per l'estabilitat del règim.

El 2022 haurà estat, efectivament, un any per no oblidar. No podrem deixar de pensar que bona part dels grans esdeveniments de l'any han estat efectes col·laterals de la pandèmia mundial de Coronavirus dels anys 2020 i 2021. 

A les conseqüències de les polítiques monetàries dels grans estats occidentals, amb agressives accions  expansives per evitar una recessió econòmica que s'albirava a l'horitzó, i que van inundar els mercats de liquiditat pràcticament regalada (als Estats Units això va ser literalment així: els nord-americans, només pel fet de ser-ho -o de no ser-ho però de tenir un permís de treball i residència- van rebre a les seves bústies dos xecs del govern federal per import total de gairebé 3.000 dòlars), s'hi van afegir els encara persistents problemes en la cadena global de subministrament -les empreses havien de restituir els seus estocs de seguretat- i per tant, la demanda de bens i serveis es va continuar incrementant. El resultat de tot plegat estava cantat.

L'any 2022 doncs, haurà estat el de les taxes més altes d'inflació del Segle XXI, amb uns increments globals de preus que al mes de juliol superaven el 10,8%. Però això és la inflació estadística global (que com tots sabem, amaga grans diferències i distorsions que poden tenir poc a veure amb el cistell de la compra del ciutadà de carrer), perquè en matèria alimentària i energètica, aquesta inflació ha estat de fet molt superior. Tots els que anem al supermercat ho hem constatat de forma directa

Malgrat això, els gurus del desastre econòmic que recalcaven que a partir de finals de l'estiu hi hauria una abrumadora crisi econòmica, també es varen equivocar de ple. Jo no sé si el que jo he anat veient és extrapolable a d'altres realitats, però durant un segon semestre en el que he viatjat molt he pogut constatar que els avions anaven plens, els hotels i els restaurants estaven a rebentar i que els nivells de consum han continuat altíssims fins gairebé a finals d'any. 

Els nivells de preus, sobre tot els de l'energia, no han estat en absolut exempts dels problemes ocasionats arran de la guerra d'Ucraïna i dels embargaments del petroli i gas rus, que han tensionat els mercats del cru d'un forma que no s'havia vist en molts anys.

I malgrat tot, la vergonyosa i sagnant guerra a Ucraïna continua però els preus de l'energia s'han estabilitzat o han tendit a la baixa: si un barril de "Brent" costava 120 dòlars a primers de juny (preu màxim de l'any 2022), aquest matí, el mateix barril cotitza a 85,9.

Que l'economia s'està refredant és innegable. La prova del cotó, com ja l'anomeno, és el preu dels nolis marítims de lloguer de contenidors de 40 peus, que són els que lloguem a la meva feina per a comprar matèries primes de l'Àsia. Efectivament, un contenidor de 40 peus que el mes de Juliol costava 14.000 dòlars, a dia d'avui en costa 3.500.  Per què? Hi ha dos factors, un de més llarg abast, que és que la demanda tant de matèries primes com de productes fabricats a la Xina s'han desaccelerat de forma exponencial (igual que van pujar de forma exponencial), i per tant els preus tenen tendència a baixar, i l'altra és que, malgrat les mentides del govern xinès, l'eclosió brutal de Covid a la Xina (aquest matí he parlat amb un proveïdor xinès que m'ho ha tornat a confirmar: no hi ha medicines, els hospitals estan saturats, no hi ha vacunes i les que hi ha no funcionen) fa que les fàbriques estiguin literalment parades, entre la gent que està malalta de Covid i la que no vol anar a treballar per por d'agafar la malaltia.

Els tipus d'interès continuaran pujant com a mesura addicional de refredament de l'economia, malgrat que en poc temps assoliran un màxim per a tornar a caure a partir de la segona part del 2023.

Altres fenòmens del 2022 han estat la continuació de la polarització i crispació política a nivell mundial a partir de la màxima: "o estàs amb mi o contra mi" que utilitzen abastament els partits polítics, però en particular els populistes d'extrema dreta i dreta extrema, ja saben, els que tenen remeis miracolosos per a resoltres problemes complexos.

Un altre cas digne de menció ha estat el reconeixement per part del britànics, ara ja majoritari, dos anys exactes després d'un "Brexit" que els havia de portar la restauració de la seva sobirania, la prosperitat i el creixement, que el sentiment d'orgull s'ha substituït pel sentiment de "Bregret", neologisme que està format per les paraules Britain i Regret (lamentar). Que els Britànics estan sotmesos en una crisi majúscula i que el Brexit en té una part molt significativa de culpa ho vaig poder comprovar en les meves pròpies carns quan vaig quedar fa un parell de setmanes, literalment "tirat" a Heathrow durant més de 48 hores.

I finalment, en un compendi que necessàriament comet l'errada de deixar-se grans temes que han succeït el 2022, no puc passar per alt la vergonya del Mundial de Qatar i del "Qatargate", l'escàndol de corrupció més gran mai destapat a la Unió Europea. Què és el que Qatar i les trampes dels petrodòlars ens han ensenyat?

Molt simple, però molt il·lustratiu dels temps que ens han tocat viure:

• El "panem et circenses" del futbol continua essent una de les grans drogues que fa que la humanitat es mantingui quieta i disciplinada, amagant les grans atrocitats i injustícies que cada dia es comenten al Planeta. El corol·lari vindria a ser: "si parlen de futbol i del gran jugador és en Lionel Messi no parlen d'altres coses".
• Els polítics (tots, però els europeus encara més) viuen instalats en l'hipocresia més aberrant. Condemnen el règim Qatarí però necessitem el seu petroli i gas natural i llavors han de "matitzar" les seves declaracions de principis. La democràcia i els drets humans s'esquincen les vestimentes quan es tracta de diners i petroli. Ho vam veure amb Aràbia Saudita i ara la història es repeteix amb Qatar.

Què ens depara el 2023? No goso a fer pronòstics. Això li deixo al grandíssim Medvedev. Jo només m'atreveixo a pensar, humilment, que la crisi no serà tan greu com molts apunten i que malgrat hi haurà una recessió (la demanda continuarà caient), aquesta serà menys profunda del que es podria pensar. La inflació es continuarà desinflant, i els preus de l'energia tornaran a tenir nivells raonables.

Si els xinesos són capaços de controlar aquesta eclosió de Covid (cosa que presumiblement succeirà a finals del primer semestre del 23) i no hi ha mutacions del virus que tornin a causar un caos mundial, les aigües tornaran al seu lloc i l'economia entrarà en una via de recuperació.

I veurem el final de la guerra d'Ucraïna, i possiblement, la caiguda de Vladimir Putin (això és, sobre tot un desig).

Bon Any 2023 a tothom!

Separació de poders: les eternes dues Espanyes

Aquest 2002, els ciutadans de carrer hem assistit estupefactes a la més descarnada batalla entre el poder polític i el poder judicial que s'hagi vist a Espanya des de l'adveniment de la democràcia.

La separació de poders, que és la base de les societats democràtiques té en molts casos la greu imperfecció que representa que el poder judicial estigui estigmatitzat per una elecció de part dels cossos dels orgues de govern de la judicatura que emana directament del poder executiu o del legislatiu. 

Aquesta anomalia no és exclussiva d'Espanya. Als Estats Units per exemple, un Tribunal Suprem caracteritzat durant molts anys per la "equanimitat" i una acurada selecció en l'elecció dels seus membres (són càrrecs que han de superar un nomenament molt estricte i que tenen el caràcter de perpetus, fins a la mort del magistrat o la magistrada electes) i que ha estat un referent d'imparcialitat i de veritable impartició de justícia durant molts anys i així ho percevia la ciutadania nord-americana, ha canviat el seu modus operandi  a partir de la nominació per part de Donald Trump de magistrats de tendència extraordinàriament conservadora, que ha tingut com a una de les més importants conseqüències els darrers anys d'un canvi en l'equilibri de forces i que ha suposat una majoria ultraconversadora de magistrals que ha provocat, entre d'altres, la derogació de l'avortament com a dret fonamental de les dones. Un retrocés de cinquanta anys en matèria de drets civils.

La politització de la justícia no és exclussiva dels Estats Units. Això succeeix en major o menor grau a totes les democràcies consolidades, però a Espanya, per un tarannà diferencial en molts àmbits, també en aquest, aquesta politització ha arribat a situacions extremes, que directament ratllen la il·legalitat. Un Consell General del Poder Judicial amb càrrecs caducats des de fa 4 anys és una anomalia difícilment justificable, i això és més així quan s'ha aprovat una llei que impedeix que els càrrecs caducats puguin intervenir en les decisions dels orgues de govern.

És molt possible que sense "el problema Catalán" sense el Procés i la delegació a la justícia del que havia de ser una negociació i una resolució polítiques, la situació a la justícia no fos tan complicada ni  tan polititzada com és ara mateix. Els catalans, sempre els catalans. No hi ha dubte que la situació generada arran dels fets del 2017 té molt a veure amb el colapse actual de la justícia i aquestes darreres setmanes i mesos, hem assistit atònits, al lamentable espectacle de un comportament dels magistrats de les altes instàncies judicials de l'Estat completament polititzat. Efectivament, els comandaments dels jutges han seguit les disciplines de partit d'una forma totalment incompatible amb la separació de poders. Els jutges han actuat en funció de les consignes polítiques dels dos partits que els van nomenar al càrrec, tan senzill com això. 

I això denota que el sentit d'estat tant dels polítics com dels alts càrrecs de la judicatura és més aviat limitat: primen més les directrius polítiques que la voluntat que la separació de poders a l'estat espanyol sigui veritablement efectiva. Un simple repàs dels principals membres dels orgues de govern de la judicatura a Espanya (hi ha un excepcional article d'en David Fernàndez ahir al diari Ara respecte a la perpetuació de càrrecs a les altes estructures de l'Estat que  ocupen càrrecs que ocupaven els seus pares, nomenats durant el franquisme).

Per tant, el que ha succeix a Espanya -i això té una solució de molt mal pronòstic- és que per disciplines de partit i una nula voluntat política de disposar d'un sistema judicial que sigui veritablement un tercer poder independent, imparcial i de prestigi, l'estructura judicial és una extensió del poder polític. El sistema vigent de quotes, que es perpetua des de molt abans de la dictadura franquista, fa que en realitat, a Espanya, la separació de poders no existeixi.

I no sembla que amb l'escassa talla política dels actuals governants i la oposició, aquesta situació hagi de canviar gaire a curt o a mig termini. Al capdevall, el conflicte latent de les dues espanyes, continua present a l'Estat i aquesta fractura es fa més que evident en la situació de l'administració de justícia.

El resultat de tot plegat és una democràcia cada vegada més imperfecta.

Medvedev, l'endeví

Fins no fa gaire (abans que esclatés el conflicte ucrainès) considerava Dmitry Medvedev -amic íntim de Vladimir Putin- expresident de la Federació Russa i exprimer ministre de Rússia, ara vicepresident del Consell de Seguretat de Rússia, una persona més aviat assenyada i també raonablement moderada. 

Arran de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia -lleialtat obliga- el personatge s'ha transformat en un ultranacionalista histriònic amb un deix fatxenda que fa declaracions irades i agressives a torn i a dret.

En aquests nostres temps de comunicació global i missatgeria instantània, aquests tipologia humana tira de Twitter a tota hora i moltes vegades de forma impulsiva, sense pensar gaire en les conseqüències. La frase "Twitter és una arma que carrega el diable" atribuïda a l'escriptor Perez-Reverte, no deixa de ser una gran veritat. Molts personatges que es caracteritzen per una famfarroneria i una xuleria que els situa per sobre del bé i del mal disparen a Twitter sense pensar-s'hi gaire. És per exemple, entre molts altres, el cas de Donald Trump (recentment readmès a la jungla "Twittera") o el mateix Elon Musk, ara president i propietari de Twitter a qui se li acumulen els problemes.

El bo d'en Medvedev, com si de Nostradamus es tractés, va publicar el dia de Sant Esteve (Boxing Day al món anglosaxó i per tant dia festiu a mig planeta) un Twitt amb les seves prediccions pel 2023. Si en comptes de publicar-ho el 26 de desembre ho hagués fet avui, dia 28, diria amb contundència que es tracta d'una innocentada.

Són els 10 auguris de Medvedev per 2023. Si no fos perquè és una persona altament formada i molt intel·ligent, diria que va escriure els Twitts sota la influència de substàncies fortament psicotròpiques o amb una intoxicació etíl·lica de cavall. Els vull reproduir (extractat) perquè feia temps que no llegia un regitzell de bajanades tan bèstia, potser excepte la primera i la setena prediccions:

1. El preu del petroli s'enfilarà als 150 dòlars per barril.

2. El Regne Unit tornarà a la Unió Europea.

3. La Unió Europea col·lapsa després del retorn del Regne Unit i l'Euro deixa de ser la monera comuna.

4.  Polònia i Hungria ocuparan part del territori oest de la desapareguda Ucraïna.

5. Alemània formarà el 4rt. Reich agafant territoris veïns, fins a les repúbliques bàltiques.

6. França entra en guerra amb el 4rt. Reich. Polònia es dividida altra vegada.

7. Irlanda del Nord es separa del Regne Unit i s'uneix amb Irlanda.

8. Guerra civil als Estats Units. Califòrnia i Texas es separen de la Unió. Elon Musk guanya les eleccions de la resta dels Estats Units. 

9. Les borses de valors i els mercats financers surten dels Estats Units i Europa i se'n van a Àsia.

10. Fallida del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. El dòlar i l'euro deixaran de ser monedes refugi, paper que assumiran algunes criptomonedes.

Probablement el senyor Medvedev està expressant els seus desitjos, més que no pas les seves profecies. En qualsevol cas, cada vegada tinc més clar que molts éssers humans s'estan bevent l'enteniment a marxes forces. Deu ser una de les primeres conseqüències del canvi climàtic.

El COVID i la Xina

Que els que governen a la Xina (no ho oblidem, una dictadura molt més ferotge del que aparenta, en la que els drets individuals no estan en absolut garantits) continuen mentint respecte de la incidència del COVID entre els seus habitants és simplement una evidència estadística. Els miracles no existeixen, ni tan sols a Lourdes. Segons el web oficial que registra estadísticament a nivell mundial les dades de la pandèmia de covid (el web de la Universitat John Hopkins, facultat de medicina), als darrers 28 dies la Xina ha reportat 788.553 casos i 807 morts (ja, ja, ja). Els Estats Units, amb una mica més del doble de casos, han tingut 10.452 morts, o al Japó, 6.261 morts en els mateixos 28 dies.

Algú es creu les dades de la Xina? Òbviament ningú amb dos dits de seny i sentit comú.

La Xina ha estat oficialment -i recordem-ho, és el país on aquesta pandèmia va començar, per causes que a dia d'avui continuen gens clares però hi ha moltes evidències que apunten clarament a una errada en un laboratori d'experimentació biològica a Wuhan- un país pràcticament lliure de COVID durant els gairebé 3 anys que fa que la pandèmia dura. Almenys aquesta és la versió oficial. I com que les fronteres han estat tancades tant a les entrades d'estrangers com a les sortides de xinesos, l'aïllament ha impedit la immunització. 

Segons les seves estadístiques, des que va començar la pandèmia han mort "oficialment" 16.817 persones, atenció, en un país de 1.400 milions d'habitants. Només posarem alguns exemples: A la regió de Wuhan (epicentre mundial dels contagis) durant el desembre de 2019 i el març de 2020 es van donar de baixa 100.000 línies de telèfon mòbil, tot i que els xinesos van esbombar a tort i a dret que a Wuhan  van muntar 3 hospitals immensos en 15 dies i que van morir en total menys de 500 persones. Molts encara tenim a la retina les imatges de les excavadores aplanant els terrenys on s'havien d'instal·lar els hospitals.  Els confinaments van ser els més estrictes del planeta, i han durat fins que els primers esclats de violència i un conat de revolta social han fet, per fi, entendre a les autoritats xineses que no és intel·ligent anar contra-corrent.

Com que la Xina va esdevenir una bombolla i l'eficàcia de la vacuna xinesa, la "sinovac", és inferior al 50% segons diverses fonts consultades (en tot cas, infinitament lluny de l'eficàcia d'AstraZeneca o Pfizer) la conseqüència és  òbviament que la població no ha aconseguit immunitzar-se: la "herd immunity" (immunitat de ramat) senzillament no existeix degut a una política completament absurda. 

Avui mateix, un proveïdor xinès molt important de la meva empresa, m'escrivia, literalment: "We are now going through big hikes of Covid infection rates in China with the scrap of our zero-Covid policy. Almost everyone in our office contracted the virus and have to stay home".

La realitat és que moltes fàbriques estan aturades per falta de gent, que o bé tenen el Covid o bé no van a treballar per por de contagiar-se o de que els confinin a la feina. Ara que ha començat l'obertura, es poden veure cues davant els crematoris o als hospitals, que, segons m'expliquen els meus contactes xinesos, estan absolutament saturats. 

Cinc models de predicció epidemiològica independents apunten que la Xina pot tenir més d'un milió de morts els propers mesos, això amb independència del que les autoritats xineses vulguin reconèixer. Una de les fonts, per evitar suspicàcies, és la Universitat de Hong Kong. S'espera un pic de morts (20.000 diàries) a finals de març de 2023, quan tots els desplaçaments associats a la celebració de l'any nou xinès s'hagin acabat.

Aquesta i no cap altra és la realitat de la pandèmia de Covid a la Xina a dia d'avui. Quantes morts i quant patiment es podria haver estalviat la població xinesa si no fos per l'orgull i l'arrogància dels seus dirigents; però ja se sap, els polítics, fins i tot a les dictadures més cruels, només pensen a cobrir-se les espatlles, amb independència del que pensi, digui o pateixi la població a la que suposadament representen.

Un consell, no vagin a la Xina els propers mesos, encara que les fronteres siguin obertes i ja no hi hagi confinament; podrien prendre mal.

Gerontocràcia municipal a Barcelona

Una vegada superat el parèntesi de les festes de Nadal i Cap d'Any la maquinària dels partits polítics (donant com a fet l'aprovació dels pressupostos de 2023 tant a Espanya com a Catalunya) es posarà a treballar amb la màxima intensitat en la campanya electoral de les municipals de maig de 2023 (l'altra front que té oberta la política espanyola, la renovació de la cúpula judicial, es juga en una altra lliga).

A Barcelona, cap i casal de Catalunya, imatge del país, aquestes eleccions tenen una especial transcendència després del deteriorament de la imatge de la ciutat que han suposat dos mandats consecutius de "En Comú Podem" de l'Ada Colau. 

No cal ser sectari ni definir-se com "de dretes" per a reconèixer objectivament que determinats aspectes de la gestió municipal als darrers 8 anys no s'han fet bé. Hi ha molts àmbits en el que l'empitjorament ha estat notori. Només cal passejar-se per la ciutat de tan en tant per a comprovar-ho en persona: la seguretat ciutadana, la neteja dels carrers, els projectes de superilles, l'ordenació del trànsit, els jerseis de formigó, les profusió de pintures de tots colors al terra, la guerra declarada de forma descarnada al vehicle privat,... El meu germà, home poc procliu a queixar-se i que viu al barri de l'hospital de Sant Pau no para de dir-ho. Diria que no és una excepció.

El problema és que a les properes eleccions del dia 28 de maig els barcelonins ho tenen més aviat complicat. Votar per la continuïtat de la senyora Colau és directament el suïcidi del sentit comú i de la gestió eficaç.

Votar a la CUP que ja té candidata, la Basha Change -actual diputada al Parlament de Catalunya- seria un experiment antropològic interessant, especialment si considerem que ella mateixa es defineix com una activista antiracista i afrofeminista (literal). La Colau és una nena de pit comparada amb la Change.

Les dretes extremes (Partido Popular i Ciudadanos) estan en una tal crisi d'identitat a Catalunya en general i a Barcelona en particular que a dia d'avui ni tan sols tenen candidat a l'alcaldia. La candidata de Ciudadanos, Luz Guilarte, ha anunciat que es retira degut a la crisi del grup municipal de Ciudadanos (que dubto que acabi poden presentar-se a les municipals) i en Josep Bou, del Partido Popular ja va anunciar fa temps que no es presentaria com a canditat. L'extrema dreta de VOX, desinflat el souflé els darrers mesos, no sembla que pugui comptar per a res a les properes eleccions. Serà, si arriba a entrar, un partit marginal com la CUP.

Així doncs les coses, les alternatives al Colauisme serien Esquerra Republicana, el PSC i Junts per Cat. 

El PSC presentarà el sempitern candidat Jaume Collboni (tercer amb un 18,4% dels vots el 2019), que depèn del resultat que obtingui (que segurament serà igual o superior al del 2019) podria acabar tenint les claus de la legislatura.

En el cas de Junts, el desgavell actual de l'estructura del partit després de la sortida del Govern i de la falta d'un clar lideratge -amb el partit dividit en dues faccions que ja veurem quant reconciliables són- és tal que sembla que acabaran confiant a Xavier Trias (atenció, 74 anys) la candidatura de Junts. Trias, que va per lliure ja ha dit a tort i a dret que de confirmar-se aquesta serà la seva candidatura. És a dir, és com si Junts per Cat acudís a ell com a única alternativa per a poder-se assegurar unes mínimes possibilitats d'aconseguir un resultat digne. 

Pel que fa a Esquerra Republicana, "l'avi" Ernest Maragall, té, ull, 79 anys, però sembla que en aquest cas també és la millor carta que el partit és capaç de jugar. 

Francament, un candidat de 74 anys o un altre de 79 no diria jo que són les millors alternatives per a gestionar una Barcelona que necessita d'un impuls i d'una energia que no em sembla que aquests dos entranyables avis estiguin en capacitat d'aportar. 

Hi hauria d'haver un límit legal a l'edat dels polítics candidats a ocupar llocs d'alta responsabilitat, de la mateixa manera que hi ha una edat legal de jubilació. De fet el mateix Trias ha dit que en cas de confirmar-se com a candidat, deixarà de "ser jubilat per a concórrer a les eleccions".

L'exemple -lamentable- de Joe Biden, president dels Estats Units amb 80 anys, que s'adorm a les sessions del congrés, que ensopega cada dos per tres, que l'han d'aguantar quan fa discursos dret, que barreja fets, llocs i dates, que cau de la bicicleta..., hauria de fer reflexionar algú.

Les Festes de Nadal de felicitat obligatòria

Sempre m'he considerat una persona una mica atípica pel que fa a la celebració i al gaudi de festes a les que hi ha l'etiqueta -i l'estigma- de la felicitat enganxades com una paparra. Passa amb algunes celebracions paganes (com ara el carnaval des de la recuperació de la democràcia a Espanya) en les que és obligatori passar-ho molt bé o la importada de Thanksgiving, cada vegada més present, però sobre tot amb les religioses. I en particular, amb les festes de Nadal. Jo en particular sóc dels que penso que cal gaudir de la vida cada dia i que això del Nadal no té per què ser diferent a la resta de l'any.

Per Nadal sembla obligatori ser feliç. Sembla haver-hi una mena de consens col·lectiu en aquesta màxima. Res en contra de mantenir les tradicions, ans al contrari, especialment quan hi ha mainada a la família. No hi ha res de més meravellós que veure la il·lusió d'un nen en despertar-se el dia de Reis, o fent cagar el Tió. Tinc imatges imborrables de la infantesa dels meus fills al respecte.

Però una vegada passada aquesta fase, i oblidades en el calaix del costumisme les tradicions d'arrel més religiosa (del període que va de l'Advent a l'Epifania) que pràcticament s'han deixat de celebrar en el sentit literal de la paraula, com ara la Missa del Gall o la Missa del dia de Nadal que té una participació popular entre baixa i molt baixa, el Nadal es redueix a -i perdonin la simplificació, sempre injusta-: gastar i menjar. I ambdues coses amb profusa abundància.

Descontextualitzat doncs de sentit religiós pràcticament en la seva totalitat, el Nadal ha esdevingut una orgia de consum que es celebra des de Shanghai fins a Lima. Des de Tokio fins a Tannanaribo. Als hotels, als aparadors de les botigues, als carrers,  hi ha capses de regals, arbres il·lumitats, decoracions als carrers. Acabo de tornar de Sri Lanka, país tropical (meravellós, per cert) amb un percentatge de cristians que amb prou feines supera el 10% de la població i malgrat tot, no hi ha hotel, restaurant o botiga que no estigui abundantment decorada de Nadal. A l'aeroport de Dubai, on per motius professionals hi vaig fer escala fa quinze dies, els arbres de Nadal creixien com bolets a cada cantonada.

Com he escrit abans, aquest tipus de Nadals m'agraden ben poc. La tradició de l'amic invisible és tediosa i comprometedora. Haver de fer regals en el nostre món d'absoluta opulència on tothom té de tot és com una tortura i un roba temps que té escasa justificació. Els dinars i sopars d'empresa, si són d'empresa moltes vegades són d'aquells als que cal anar-hi per força, i si són organitzats pels treballadors poden acabar com el rosari de l'aurora per excés de beguda o sexe allà on no toca.

Però el que més m'emprenya d'aquestes festes i que per a mi és la cirera del pastís són els emails professionals de desig de Bones Festes d'individus i d'empreses que no coneixes de res o gairebé res, que una vegada et van voler vendre quelcom, i que no són personalitzats sinó massius, amb una felicitació adjunta o sota la firma, que t'inunden la bústia d'entrada des de passat el pont de la Puríssima fins el mateix dia 24 de Desembre. 

Van substituir fa uns anys les postals de felicitació que al menys tenien la gràcia que calia pensar una mica i escriure-hi alguna cosa amb un bolígraf (instrument que s'està convertint en una "rara avis", per cert) i han vingut per a quedar-se: la felicitació massiva, fàcil, descarnada, impersonal i freda.

Quan va començar aquesta moda vaig decidir esborrar-los tots sense llegir-los i així ho continuo fent. Aquest petit ritual ha esdevingut la meva revenja contra la felicitat obligatòria.

Els Millets i Montulls de l'Eurocambra: el Qatargate

He de reconèixer que llegeixo amb embadaliment, astorament i una certa punta d'incredulitat (diguin-me ingenu) tot aquest afer del Qatargate. 

D'entrada, que l'Eurocambra que paguem tots els ciutadans europeus amb els nostres impostos fomenti i financïi comissions de "lobby" per a enfortir les relacions de la Unió Europea amb països de dubtosa o nul·la qualitat democràtica (Qatar, Marroc, entre els que figuren en aquest afer que s'acaba de destapar), ja em sembla del tot qüestionable. Però que a més a més els membres d'aquestes comissions en treguin profit personal (tornin a titllar-me d'ingenu) em sembla per a llogar-hi cadires. El summum de la hipocresia, el desproposit i el desprestigi de les institucions europees. Ni un pam de net.

Òbviament, a ningú no se li escapa que aquest sobtat acostament reforçat a Qatar per part de l'Eurocambra (també afavorent per la celebració del polèmic mundial de futbol) té relació directa amb la crisi energètica arran de la guerra entra Rússia i Ucraïna i la macro dependència que part de la Unió Europea té del gas i del petroli rus, però una cosa no treu l'altra. Com va dir Bill Clinton el 1992, "és l'economia, estúpids", ho sabem tots, i la UE també té relacions comercials -i molt extenses- amb Xina, que tampoc és que es caracteritzi precisament per a ser un paradigma del respecte dels drets humans, però no per això cal fer activitats contràries als principis deontològics de la Unió.

El que més em fascina és que la trama de corrupció (capitanejada per italians i grecs -el Sud, sempre el Sud-) estigués presidida per persones, no només amb una aparent inqüestionable reputació, sinó que a més a més, presidien organitzacions sense ànim de lucre.

L'exeurodiputat Pier Antonio Panzeri, pressumpte cap de la trama, quinze anys d'europarlamentari, fins a 2019, va ser el fundador de la ONG "Fight Impunity" una ONG amb seu a Brussel·les que té com a missió -literalment- de la seva pàgina web, https://www.fightimpunity.com/, lliurar contra la impunitat de les violacions dels drets humans. A Panzeti, ara detingut, se li han trobat a casa 700.000 euros en efectiu, com si d'un vulgar Millet es tractés. 

Però el cas més escandalós és, sense dubte el de l'exvice-presidenta de l'Eurocambra, la grega Eva Kaili, detinguda arran de la investigació de la policía belga. La parlamentaria, que defensa els grans avenços de Qatar en matèria  de democràcia (té nassos la cosa), com no podria ser d'altra forma, al·lega ignorància sobre la procedència del 150.000 euros que la policía va trobar a casa seva en dues bosses i els 650.000 euros que el seu pare portava en metàl·lic quan va ser detingut en un hotel de Brussel·les, com si d'un vulgar Montull es tractés. 

A Madrid diuen "Blanco y en botella: leche". Doncs aixó. Perquè ja se sap que la família que practica la corrupció unida, roman unida. La Kaili està casada amb un italià (curiós) de nom Francesco Giorgi (que seguint l'estratègia del seu advocat s'ha autoinculpat de tot), que, oh curiós, va treballar d'assistent de Panzeri al Parlament Europeu i ara ho fa per l'eurodiputat Andrea Cozzolino, també implicat en la trama i detingut. I tot això, òbviament, en entorns de gent que no necessita més diners dels que ja guanya treballant a l'Eurocambra.

Només per a fer-se'n una idea, la ja ex-vicepresidenta de l'Eurocambra (44 anys) cobrava 9.000 euros bruts mensuals de sou, 388 euros diaris de dietes, assignació per a oficina i personal, així com una altra dieta de 4.576 euros mensuals per a cobrir despeses derivades de l'activitat parlamentària. Vaja el que cobra pràcticament cada ciutadà europeu. I a sobre robava. O ho feia el seu marit i el seu pare, que pel cas, ve a ser gairebé el mateix.

Aquesta invocació d'ignorància de la Kaili em recorda l'ex-ministra de sanitat del PP, Ana Mato (amb aquella carona d'angelet que no ha trencat mai un plat) que deia que no sabia res dels regals, viatges pagats ni cotxes que apareixien per casa seva com a conseqüència de les activitats il·lícites del seu ex-marit Jesús Sepúlveda. Se'n recorden?

Quan es prenen decisions equivocades (segona part)

Paul Krugman, premi nobel d'economia i columnista d'opinió del New York Times, en un article recent parlava de quan incomprensible li resultava la política de tolerància zero envers en Covid que practica el govern xinès.

Als ulls de tothom al món occidental, la Xina està seguint una política equivocada. És tan senzill com que trencant les regles del sentit comú, una política de total aïllament no provocarà la immunitat de ramat i no farà que a curt termini el país pugui recuperar una vida més o menys normal.

En el meu cas, que per motius professionals viatjava a la Xina un parell de cops l'any, no hi he pogut entrar des de novembre de 2019. Ni tan sols a principis de 2022 les ambaixades xineses concedien visats per a viatges de negocis. Només en casos excepcionals vinculats a la recerca la Xina ha estat concedint visats amb comptagotes, i amb confinament prèvi que fins no fa gaire era de 10 dies tancat a pany i forrellat en un hotel fins haver complert tot el confinament. 

Hi ha analistes que afirmen que aquesta política tan restrictiva, accentuada als darrers mesos, obeïa a la necessitat de tenir-ho tot sota control abans i durant la celebració del congrés del partit comunista xinès que ha tornat a entronitzar Xi Jing Pin com a líder absolut del partit i del govern xinesos.

Però les darreres actuacions del govern xinès han provocat una resposta de protesta inaudita al país, amb manifestacions i enfrontaments amb la policia no vistos des dels fets de la Plaça de Tiananmen el 1989. Efectivament el confinament del parc Disney de Shanghai (amb tots els clients dintre) o el tancament de més de 20.000 treballadors a la fàbrica de Foxconn, una de les que produeix iphones per Apple.

Una política totalment equivocada de control exhaustiu per part del govern ha provocat diversos efectes totalment contraris als previstos pel partit comunista. 

En primer lloc, la política de Covid zero obeeix també a amagar el fracàs en l'eficàcia de la vacuna xinesa, que els experts avaluen per sota del 65%. El percentatge de població vacunada no és ni de bon tros el que hi ha a Europa. L'orgull xinès els ha impedit la utilització de vacunes occidentals. 

En segon lloc, el control està provocant que l'economia xinesa ja s'estigui resentint dels constants tancaments per brots de covid. A determinades províncies, jo conec el cas de Shandong Province, al nord del país, hi ha constants tancaments d'empreses cada vegada que apareix un nou cas. L'aïllament de la Xina probablement hagi trencat el camí del país de convertir-se en un hub tecnològic i de I+D de primera divisió.

I finalment, el malestar entre la població civil, fa que la desconfiança amb un aparell de govern que ha tingut la població estrictament collada però amb un notable progrés econòmic als darrers 20 anys, hagi provocat aquesta situació de protestes que de ben segur ha desbordat el govern, que no podia pensar que una situació com la que s'està vivint els darrers dies es pogués arribar a produir.