"Hombres de Papel": Santi Giménez

No sóc un gran aficionat a la premsa esportiva que més aviat em cansa per ser d'un simplisme infantiloide  difícil de païr, repetitiva en excés i per estar, en general, molt buida de continguts interessants. 

Aquests dies ho estem veient amb la celebració dels Jocs Olímpics de Tòkio on hi ha monotemes dels que parlen tots els periodistes, fins i tot en Basté, el milhomes que en comptes de fer vacances després de llevar-se de dilluns a divendres a les 4 del matí de Setembre a Juliol, se'n va de corresponsal de La Vanguària al Japó per a escriure un article diari per La Vanguardia. Cosas veredes Sancho....

Fins i tot qui vol mantenir-se allunyat dels jocs sap dels tornados, de la calor intenssíssima, del cop de calor de la Paula Badosa, del stress i problemes d'equilibri mental de la tennista Naomi Osaka o de la gimnasta nord-americana Simone Biles.

Però en aquest panorama més aviat desolador tinc una excepció (que confirma la meva regla): el programa d'esports de Catalunya Ràdio "Tot Costa" del Jordi Costa i la Sònia Gelmà, que s'emet de dilluns a divendres de 7 a 9 del vespre. No em pregunteu què és el que li trobo, però m'agrada perquè és diferent, desenfadat, amb un punt d'insolència i sarcasme i una banda sonora molt interessant.

En aquest programa vaig conèixer per primera vegada en Santi Giménez, periodista esportiu (As, Sport, El Larguero a la SER,...), Barcelona, 1968, que m'agrada no només perquè és de la nostra generació sinó perquè a més a més és el que podríem anomenar un catxondo mental. Un dia a la setmana (o dos) col·labora com a tertulià en aquest programa.

I va ser així que vaig descobrir un petit divertimento anomenat "Hombres de Papel", Editorial Catedral Narrativa, Abril de 2021, escrit per aquest periodista.

Que en Giménez és un tipus divertit ja ho acrediten els títols d'altres obres que ha escrit o co-escrit: "Cuando éramos los mejores (pero no ganábamos nunca)", 2014, "El club de los execrables", 2018, o "Instrucciones para pasar a la historia", 2020.

"Hombres de papel" és una novel·la (menor) molt divertida sobre tres periodistes de la vella escola (d'aquí el títol) que es troben a Benidorm per a passar uns dies de vacances d'excessos gastronòmics i alcohòlics. 

Disfrassada de novel·la, aquest llibre explica bàsicament la història del canvi radical que ha experimentat el periodisme i la premsa en els darrers vint anys, on la professió ha passat del prestigi i un mitjà per a guanyar-se la vida amb redaccions, rotatives, diaris de paper amb molta publicitat que pagava la festa, a una professió mil·leurista en la que els continguts es creen bàsicament per internet, els diaris de paper estan en franca decadència (i segurament en total extinció en uns anys) i les redaccions enteses com les havíem entès sempre han pràcticament desaparegut. 

Aquí l'argument (més aviat fluix), és el de menys. El més divertit són les situacions, els diàlegs (molt de la nostra època), amb una quantitat de tacos que esparvera i un costumisme en el que els que estem a la cinquantena ens sentim molt identificats.

I en mig d'aquesta aventura per a fer de periodistes d'investigació potser per darrera vegada a la seva vida, emprenen una croada contra un magnat que anys enrerre va arruinar la carrera de tots tres.

I el millor -només per això paga la pena llegir aquesta novel·la, que s'empassa en màxim un parell de dies- la transcripció d'una situació amb periodistes esportius desplaçats al Mundial de futbol d'Itàlia de 1990 (m'hi jugaria un pèssol que en que explica en Giménez és real). És una de les escenes més hilarants i divertides que he llegit en molt de temps.

Els Bascos sempre guanyen

Un any més, els dies previs a la Conferència de Presidents, una reunió que no se sap ben bé per a què serveix, més enllà de ser un element més de la propaganda de què li agrada envoltar-se al president Sánchez, es desferma la polèmica mediàtica sobre la no assistència del president d'Euskadi i del president de Catalunya. 

Però un any més, en una finta molt ben estudiada per part del president Urkullu, la negativa es transforma en un sí vull, després d'una reunió bilateral prèvia entre Euskadi i Madrid que té com a resultat la concessió de la transferència de 3 taxes (la taxa Google, la taxa Tobin i l'IVA del comerç electrònic) que poden arribar a suposar un ingrés addicional per a les arques basques de més de 220 milions d'euros l'any (font: El País, 28 de Juliol).

Recordem que l'any passat, en plena pandèmia, el no inicial d'Urkullu es va transformar en un sí quan en una negociació de darrera hora Madrid va acceptar elevar el sostre de dèficit d'Euskadi.

Avui, a La Vanguardia, el periodista Josep Martí, escrivint sobre aquest tema, feia un símil amb una expressió atribuïda al gran jugador de futbol Gary Lineker, que deia: "el futbol és un esport senzill inventat a Anglaterra en el que es juga onze contra onze i on sempre guanya Alemània". Aplicat al cas ibèric podríem dir que el Procés és un invent dels catalans en el que es juga contra la resta dels partits polítics i en el que sempre guanya Euskadi.

Que els bascos sempre han anat a la seva és cosa sobradament coneguda, i en matèria de negociacions peninsulars, per molt que moltes vegades hagin coincidin en el matrix sentit de vos en votacions al congrés dels diputats amb els catalans, no tenen ni amics ni parents, i molt menys els catalans.

El darrer exercici d'èpica idealista dels bascos en la seva relació política amb Espanya va tenir lloc el mes de febrer de 2005, quan l'aleshores lehendakari, Juan José Ibarretxe, va defensar al Congreso de los Diputados la proposta de reforma de l'Estatut de Gernika de 1979, en virtud de la qual el nou text incloia com a tret fonamental el Dret a Decidir dels ciudadans d'Euskadi. La proposta havia estat prèviament aprovada al Parlament Basc per majoria absoluta (Desembre de 2004) i es va presentar al Congreso de los Diputados pel seu debat (dos dies) i posterior votació. 

Naturalment, com no podia ser d'altra manera,  la votació al Congreso va refusar el Pla Ibarretxe per 313 vots en contra, 29 vots a favor (catalans, bascos i gallecs) i 2 abstencions (ICV). Aquest va ser el darrer intent dels bascos del PNB -la gent de seny, diguem-ne- d'intentar una aventura d'idealisme utòpic.

A partir del febrer de 2005 a Euskadi no s'ha parlat mai més d'independència i en canvi s'ha parlat de transferències, competències  i diners, on resideix veritablement l'autonomia i la vertadera independència, en ple Segle XXI. Sense calers, l'èpica nacionalista naufraga de forma estrepitosa, i això els Bascos, a diferència de molts dels notres representants polítics branca indepe, ho van entendre de totes totes i ho van assimilar molt bé.

A casa nostra, l'èpica continua essent el pal de paller que ha substituït la política del pragmatisme, anomenada en alguns barris: "la política del peix al cove" i en d'altres: "la política de la Puta i la Ramoneta". Sentir la Paluzie de l'ANC, en Carles Puigdemont de la Casa de la República (ja,ja,ja) o en Jordi Cuixart d'Òmnium Cultural reclamant èpica i fidelitat al "mandat" de l'u d'Octubre, als bascos els deu provocar un atac de riure. A mi també, i no em cal ser basc.

L'Urkullu -que seria un noble representant de la política del peix al cove que va institucionalitzar la Convergència i Unió de Jordi Pujol Soley- després de la "foto de família" -actualment anomenada, en modern, "photocall"- amb els presidents autonòmics, es deu fer un fart de riure pensant que el seu "bolo" a Salamanca (una reunió sense agenda d'un parell d'hores i una foto de família) li ha reportat un "caché" de 220 milions d'euros. 

Si ens ho mirem ben mirat, l'Urkullu, aquests dos darrers dies s'han guanyat sobradamente el seu sou (103.750 € anuals). La rebequeria d'en Pere Aragonès haurà sortit, de ben segur, molt més cara.

Pablo Casado: constitucionalista i acadèmic

Durant la clausura del Congrés del PP de les Illes Balears, el passat cap de setmana, el llicenciat Pablo Casado va pronunciar un discurs -en un escenari on hi havia al darrere un gran mural en el que s'hi podia llegir: "Centrats en l'alternativa. Populars"- en el que va dir literalment: "No habláis catalán. Habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibienco, habláis formenterés". Lamentablement, i segurament per manca de suficient cultura geogràfica i lingüística, es va deixar el cabrerés (l'idioma parlat a l'illa de Cabrera) i el cunillenc (l'idioma parlat a l'illa de Cunillera).

Probablement el dia que van aprovar l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, el 28 de febrer de 2007, el senyor Pablo Casado devia d'estar cursant algun dels múltiples màsters que -ell afirma- ha fet a la Universitat de Harvard o a la Universitat Juan Carlos I. 

Perquè aquell dia es va aprovar la llei orgànica 1/2007, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Llei orgànica rubricada pel seu tan admirat rei emèrit Juan Carlos I.

A títol només de recordatori, reproduiré els articles 4 i 5 d'aquesta llei orgànica:

Article 4. La llengua pròpia 

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. 2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma. 3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears. 

Article 5. Els territoris amb vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears

El Govern ha de promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears. 

El senyor Casado, capdevanter del constitucionalisme extrem espanyol, es mostra clarament anti-constitucional quan nega en rodó dos dels articles més importants d'una llei orgànica refrendada pel seu monarca del moment.

Jo entenc que el senyor Casado hagi de fer mans i mànigues per tal de recuperar el vot perdut en favor dels radicals de l'extrema dreta de VOX i dels quatre despistats que encara deuen quedar a la branca balear dels Ciudadanos, però tanta subnormalitat, en un tipus de quaranta anys que afirma ser titulat superior amb màsters (de l'univers) diversos, només pot ser fruit d'un molt mal assessorament del seu gavinet i equip de comunicació,  d'una extraordinària manca de cultura fonamental i per extensió de sentit comú i finalment d'un més que visceral anticatalanisme.

És aquesta una mala notícia per la gent decent que se sent de dretes i simpatitza amb el PP.  Jo, si milités al Partido Popular, em faria molta vergonya que el president del meu partit fóra un descerebrat i ignorant com aquest. Em faria enrojolar en l'intimitat, i em faria qüestionar-ne la pertinença. S'ha de ser molt, molt ignorant per atrevir-se a pronunciar un discurs amb aquestes estupideses amb ple coneixement que constitueixen només una mentida incendiària. Lerrouxisme en estat pur. Atiar l'anticatalanisme com a norma de conducta fonamental. Comportament propi d'un psicòpata.

I aquest és el moderat. No vull ni pensar què passarà si algun dia el PP i VOX tenen majoria al Congrés de Diputats i arriben a governar a Espanya.

Afortunadament, la barbaritat proferida per aquest ignorant ha estat contestada de manera gairebé unànime a les xarxes i als mitjans. De tots els tuits i posts que he llegit aquests dies, el millor, sense dubte és el del grandíssim Albert Pla.

"Soy Albert Pla y gracias al PP hablo 10 idiomas: Catalán, leridano, valenciano, mallorquín, menorquín, ibizenco, formenterenc, aragonés oriental y andorrano. También chapurreo el castellano. He de practicar lo de las tildes. El curso que viene empiezo con el gerundés". 

Genial com sempre, amb un únic retret, perquè no s'ha referit correctament a l'aragonés oriental que també parla, el lapao. Ja saben: la lengua aragonesa propia del área oriental.

1794. El foc i el minotaure

El 5 d'abril de 2020 vaig publicar en aquest mateix blog un article sobre una novel·la excepcional d'un autor suec: Niklas Natt och Dag: "1793, el foc i el vigilant, Editorial Proa, Col.lecció A tot vent". Aquest llibre s'enmarca en la tradició sueca de literatura negra d'altíssima qualitat, però afegint-hi un component sorprenent de novel·la històrica, amb una descripió quirúrgica de la vida a la ciutat d'Estocolm a finals del Segle XVIII.

De fet, el seu autor, Natt och Dag, Estocolm, 1979 (cognom que literalment traduït del suec vol dir "nit i dia") pertany a un dels més antics llinatges de l'aristocràcia sueca, un veritable noble, en el sentit més estricte de la paraula. Un home culte que viu a Estocolm ambla seva família, músic que toca la guitarra, la mandolina, el violí i el shakuhachi (flauta de bambú japonesa). 

"1793" va ser la seva primera novel·la i va esdevenir de seguida un gran èxit de crítica i públic i la novel·la va ser traduïda a 35 idiomes, inclòs el Castellà i el Català, va guanyar el premi al millor llibre de l'any a Suècia el 2020. A mi, me'l va descobrir l'Àlvaro Colomer, periodista cultural (La Vanguardia i El Mundo) i escriptor que tinc el plaer de conèixer personalment, i la vaig devorar amb pocs dies.

Aquesta primera novel·la s'enmarca en un projecte de trilogia que va del 1793 al 1795. "1794: el foc i el minotaure" és la segona part d'aquesta trilogia.

La novel·la ens permet retrobar alguns dels protagonistes de la primera part com ara el guàrdia Jean Michael Cardell, antic sergent d'artilleria que va perdre un braç en una batalla naval contra els russos i que per guanyar-se la vida, ja amb un sol braç, feia de guardià de tavernes fins que va trobar l'advocat Cecil Winge, advocat brillant, malalt de tuberculosi que col·labora amb l'oficina de la policia d'Estocolm com a investigador. A aquests dos personatges principals se'ls afegeix l'Anna Stina Knapp, antiga venedora ambulant de fruita que acaba fent de filadora en un correccional infecte del que aconsegueix escapar miraculosament. 

Dos d'aquests personatges, Cardell i Knapp, reapareixen amb força en aquesta segona part, als que s'hi afegeix un tercer que té molt a veure amb Cecil Winge, que finalment mor de tuberculosi: el seu germà petit, Emil Winge, estudiant fracasat que acaba internat en un manicomi per part de la seva família.

Fidel al món negre que va descriure a "1793", en el que l'autor s'empesca un crim truculent que la parella Winge (la intel·ligència) i Cardell (la força bruta) ha de desentrallar una història que comença amb la descoberta d'un cadàver sense extremitats, ni ulls, ni llengua; "1794" és la brillant continuació, amb l'aparició de nous personatges i un altre crim esgarrifós d'una noia jove durant la seva nit de noces.

Si la foscor és una constant a "1793", a "1794" a aquest mateix ambient truculent s'hi afegeix el turment interior dels protagonistes: el jove enamorat de la noia assassinada, hereu d'una família terratinent que també acaba en un manicomi, convençut que és l'assassí de la seva esposa, i l'Anna Stina, que acaba parint una bessonada en un bosc assitida per una comadrona cega (el relat del part d'aquesta bessonada és un dels capítols més deliciosos d'aquesta obra mestra), i que una mica després de parir es veurà forçada a tornar a entrar al correccional del que va sortir de forma miraculosa.

"1794" és encara més fosca que "1793", amb personatges més atormentats, amb una vida interior més complicada i amb un final força inesperat que deixa moltíssimes incògnites obertes, en clara preparació per a la culminació d'aquesta obra mestra que s'albira a "1795".

Un llibre altament recomanable, sobre tot ara a l'estiu on hi ha més temps lliure i on els arguments més macabres poden païr-se més a gust degustant una cervesa o una copa de vi. 

La por a la justícia

Farà un parell de dies, La Vanguardia, mitjà -com tothom sap conegut pel seu processisme radical-  tornava a desenterrar el fantasma de la fuita d'empreses de Catalunya (21/07/2021, notícia de portada: "Foment demana estabilitat per evitar que la fuita de seus sigui irreversible"), probablement arran de les controvèrsies generades pels indults als presos del Procés. La fuita d'empreses, opera en aquest sentit com el riu Guadiana que de sobte desapareix de la superfície per a tornar a aparèixer al cap d'uns kilòmetres.

Però el que anima La Vanguardia (o a Foment, que ve a ser el mateix) a ressucitar aquest fantasma és sense dubte el decret del Govern que autoritza la Generalitat a utilitzar els mitjans que calgui per a poder donar cobertura d'avals a membres o ex-membres del Govern de la Generalitat.

En una part de la població catalana hi ha seny, el seny de l'ortodòxia i l'ordre (entre comentes), però en una altra hi ha por, molta por. És trist però aquesta és una realitat incontestable, perquè es palpa a diari. Tenia por l'Anna Gabriel quan va fugir a Suïssa per unes imputacions que ni tal sols l'haguessin fet entrar a la presó. Tenia por en Valtònyc quan va fugir per escriure unes cançons maldestres i poc encertades que l'haguéssin tingut a la presó quatre dies mal comptats, té por l'Andreu Mas-Collell quan després de tota una vida immaculada i de servei públic es pot quedar sense el patrimoni que ha estat construïnt durant tota una carrera intatxable.

I han tingut por els bancs que operen a Catalunya on hi tenen centenars de milers de comptes, hipoteques, préstecs, finanament de capital circulant, alarmes de Securitas Direct, televisors Samsumg i rentings de Volkswagen Golfs. Cap banc ha volgut posar el seu nom en un aval que sap que amb tota probabilitat serà impugnat per la fiscalia o l'administració de l'Estat o per la justícia en qualsevulla de les seves formes. 

Por, en definitiva, a una justícia que no és transparent, sia els jutges de l'Audiència Nacional, del Tribunal Suprem o del Tribunal de Cuentas. Els dos bancs catalans, Sabadell i CaixaBank -amb seus emigrades de Catalunya el dia 3 d'Octubre de 2017-, malgrat l'estratosfèric volum de negoci que tenen a Catalunya, no han volgut que ni per casualitat, algú els pugui titllar de "col·laboracionistes" amb el Procés, una "marca" que els generaria una muntanya de problemes. 

I finalment, la Generalitat s'ha vist abocada a recórrer a l'Institut Català de Finances, el "suposat" banc públic de Catalunya a qui el Banc d'Espanya no li atorga llicència per a fer de banc. És el paradigma dels forts contra els febles. Sense una submissió completa, total i definitiva no hi haurà mai un banc públic de Catalunya. Barrejar la velocitat i el tocino. Aquesta és una màxima de l'Administració de l'Estat.

A l'ICF, i al Govern, en la primera veritable escletxa des de la seva formació, hi ha dubtes seriosos de la legalitat del Decret 15/2021 una vegada els bancs s'han negat de forma taxativa a avalar. Al final l'ICF va accedir amb el vot de qualitat del seu president. 

Mala peça al teler quan en un cas com aquest hi ha fisures tan pronunciades. Vol dir que en realitat passen dues coses: la por a la justícia espanyola també està instal·lada entre els membres del Govern actual i que la unitat d'acció, com en el cas del lamentable Govern de Quim Torra, brilla per la seva absència. 

Mal tabac, com es diria popularment. Que des del mateix ICF s'hagi de qüestionar el mandat de la Generalitat vol dir que hi ha tanta por, que mai no es podrà fer res, ni legal, ni legítim, que no sigui sota el paraigües de la més absoluta submissió a la justícia espanyola.

Uns Jocs Olímpics fora de lloc

El comité organitzador dels Jocs Olímpics es va entestar, sí o sí, a celebrar els Jocs Olímpics de Tòquio 2020 al Juliol del 2021 malgrat l'oposició de bona part de l'opinió pública japonesa i de mig món. Jo que humilment ja vaig escriure en aquest blog que no hi hauria Jocs el 2020, considero igualment que no es donaven les condicions per a la celebració dels Jocs com manen els cànons: un espectacle de masses s'ha de poder celebrar justament amb molt de públic.

De fet, a la cerimònia inaugural d'ahir on va destacar un impressionant muntatge de 1.826 drons formant la bola del món -perfecció japonesa portada a l'extrem- hi havia una manifestació fora de l'estadi de 5.000 japonesos que protestaven per la celebració dels Jocs. Aquest és un fet que es pot considerar molt insòlit perquè a diferència del que succeeix a Europa i a d'altres contrades del món mal anonemat lliure, el sentit del pudor japonès fa que les manifestacions siguin molt escasses (la darrera gran manifestació, contra la monarquia, es remunta a 2017 i hi havia gairebé més policies que manifestants).

Donat que es va aplegar més gent fora de l'estadi olímpic que a dintre, els crits dels manifestants es van poder sentir en tot moment. I malgrat la realització televisiva i els esforços per a fer-ne un espectacle de masses, la fredor va ser total. Va ser patètic veure desfilar les delegacions dels països sense públic i amb el desordre generat pel nomenclàtor japonès, que va situar el tradicionament primer país a desfilar - Andorra- en tretzena posició.

Per fer uns Jocs a porta tancada, amb uns atletes pràcticament retinguts a la vila olímpica, en situació de semi-reclusió i amb l'amenaça constant de PRC positius, era millor no fer-los, al menys aquesta és la meva opinió. A l'any 1940 on precisament Tòquio havia estat la ciutat escollida (després va renunciar a l'esclatar la guerra xino-japonesa) i finalment ho va ser Helsinki, no es van arribar a celebrar, per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. El mateix va succeir el 1944, on la seu era Londres: no van haver-hi Jocs.

Doncs encara que segurament no s'escau equiparar una guerra mundial com la pandèmia del coronavirus (no en número de víctimes, al menys), el fet final és que un esdeveniment extraordinari va impedir la celebració dels Jocs en aquelles dates per una crisi bèl·lica mundial. La crisi avui no és bèl·lica però les conseqüències són també mundials. Jocs Olímpics a Tòquio, sí, però el 2024.

Si al final la celebració dels Jocs s'ha vist forçada per afers tan terrenals i pelegrins com ara drets televisius, espònsors i altres nimietats d'aquesta natura, el Comité Organitzador és encara més miserable del que intuïa.

Decret Llei 15/2021

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya número 8452 de 7 de Juliol de 2021  (https://dogc.gencat.cat/ca/) publicava el Decret Llei 15/2021 de 6 de Juliol de creació del "Fons Complementari de Riscos de la Generalitat de Catalunya". Es tracta d'un decret fet a mida per a protegir el patrimoni dels 34 servidors públics objecte de la investigació del Tribunal de Cuentas, que, des del meu punt de vista, de manera arbitrària i discriminatòria -i amb motivacions fonamentalment polítiques- ha imposat una fiança cautelar i col·lectiva per import de 5,4 milions d'Euros per suposat malversació de fons públics en relació a la promoció exterior de l'anomenat Procés. 

El decret, en el seu article 1, diu, a tenor literal: 

"1.1 És objecte d'aquesta Llei la creació del Fons Complementari de Riscos de la Generalitat de Catalunya (FCRCAT) per fer front a les obligacions legals que li corresponen en relació amb els riscos no coberts per les pòlisses d'assegurances de responsabilitat civil, patrimonial i comptable subscrites per la Generalitat de Catalunya per sinistres que puguin afectar les persones compreses en l'àmbit subjectiu d'aquesta Llei en l'exercici del seu càrrec o funcions que es puguin veure afectades en el seu patrimoni per resolucions o actes administratius o judicials en procediments administratius o judicials que no hagin conclòs amb resolució ferma. 

1.2 La dotació mínima d'aquest Fons es fixa inicialment en la quantitat de 10 milions d'euros. Anualment es farà una aportació per una quantia almenys igual a les liquidacions que s'hagin dut a terme l'any anterior amb càrrec a aquest Fons, amb l'actualització corresponent."

Això, que ha aixecat una polseguera terrible entre la premsa patriòtica espanyola i els partits de l'oposició al Parlament de Catalunya (PSC inclòs, que ha demanat opinió al respecte al Consell de Garanties Estatutàries) a mi, que sóc més aviat poc processista, em sembla un decret encertat, perquè és sembla que restaura la justícia d'una situació totalment injusta.

I m'ho sembla per unes quantes raons de pes. 

La primera, per l'arbitrarietat de la "persecució" del Tribunal de Cuentas a determinats alts càrrecs de la Generalitat, en particular pel seu cas més flagrant, el del catedràtic Andreu Mas-Colell (ho vaig escriure en aquest blog el 27 de juny), que amb l'excusa que va participar en una malversació de fons relacionada amb l'acció exterior de la Generalitat li poden fins i tot embargar la pensió, i això sense condemna ferma! L'acusació és tan absurda que fins i tot 33 premis nobel (es diu aviat...) li han donat suport.

La segona perquè el decret deixa ben clar, i en aquest sentit és molt garantista, que en cas de condemna judicial ferma del investigats, aquests són plenament responsables del deute reclamat i per tant responsables del mateix, despeses i interessos: "Obligació de retorn 

5.1 En el cas que arribés a existir pronunciament judicial ferm i, si escau, s'hagin esgotat totes les vies d'impugnació judicials i jurisdiccionals, estatals i internacionals, i si es confirmés l'existència de responsabilitat comptable o civil derivada de falta o delicte per part de les persones beneficiàries, es generarà un crèdit de dret públic de devolució per part dels beneficiaris dels imports garantits, així com dels interessos i de les despeses que s'hagin generat per raó de les garanties efectuades amb càrrec al Fons. 

5.2 L'obligació de retorn té la naturalesa de dret públic per part de la Generalitat i aquesta ha de realitzar totes les actuacions necessàries per a la seva recaptació, àdhuc el procediment executiu de recaptació d'acord amb el que estableix la normativa vigent".

Per tant no es tracta d'un regal ni d'un favor sinó d'una mesura que vol paliar, també de forma preventiva, el mal patrimonial i econòmic que cauria sobre els investigats abans que no es puguin defensar seguint els protocols previstos per a la seva defensa.

I la tercera raó, és perquè com escriu avui el mateix Mas-Colell a La Vanguardia, en un article moderat, atemperat i ben escrit, cal, per assèpsia, que es compleixi el que diu el mateix títol: "Si és justícia, vull jutges". Dos dels seus arguments són transparents com l'aigua de manantial: "Sense el DL de la Generalitat, els 34 encausats ens enfrontem el 21 de Juliol a una penalització per un pur acte administratiu del TC.(...) En definitiva: reclamo el dret de la presumció d'innocència i que aquest només el pugui retirar, total o partcialment, un procés judicial de veritat, amb un jutge. El procediment del TC em detreu aquest dret, el decret llei de la Generalitat me'l restaura".

Es pot dir més fort, però no més clar.

Un país de pandereta (II)

En aquest segon article dedicat a les misèries més nostrades, volia parlar de l'efusiva i emocionant trobada entre els pròcers del Procés, Puigdemont i Junqueras, i de les abraçades que van intercanviar davant les càmeres, després de gairebé quatre anys sense veure's, però com que l'efervescència de l'actualitat mana, he decidit deixar-ho per un altre dia i escriure sobre una altra de les obres mestres de Corrupción, S.A.: l'aerport de Ciudad Real.

Una simple visita al lloc web d'aquest aeroport (inaugurat el 2008 i en liquidació des de 2013), el transporta a un a un univers kafkià. Surrealisme en estat pur.

No només és sorprenent que el lloc web encara estigui actiu (www.aeropuertocentralcr.com) sinó que la primera frase del lloc web parla en passat, com si es tractés d'un llibre d'història, encara que sembli mentida, els asseguro que no m'ho invento. Diu el web: "El ACCR sirvió como aeropuerto internacional al sur de Ciudad Real en España. La instalación era conocida como Aeropuerto Don Quijote y Aeropuerto Sur de Madrid. AENA,...., suspendió las operaciones de servicio en el aeropuerto en abril de 2021 debido a un procedimiento de quiebra".

La notícia és portada de tota la premsa des d'ahir quan s'ha anunciat que l'aeroport tanca defintivament la possibilitat de tenir operacions de vol, des d'aquest dimarts. Això es va fer oficial mitjançant el que es coneix, pel seu acrònim en Anglès, com a Notam: "Notice to Airmen", avís als aviadors de tot el món que l'espai aeri de l'aeroport de Ciudad Real no està ja operatiu per a operacions de vol. La raó principal és el deute a l'empresa de seguretat que custodia les instal·lacions, i que farta de no cobrar i amb un deute de més de 300.000 € (10 mesos sense cobrar) ha decidit plantar-se i deixar de prestar el servei.

Tota la gestació d'aquest projecte megalòman és un pur reflex de l'Espanya de la pandereta (un més), del totxo, de les comissions, de l'insostenibilitat energètica, de la dilapidació estúpida, injustificada i injustificable de recursos econòmics públics o parapúblics (encara que hi hagi encara algú que defensi que es tractava "del primer aeroport privat d'Espanya").

Aquesta necessària infrastructura (projectada i anunciada a bombo i plateret per un dels seus principals impulsors, el gran José Bono) només va tenir una desviació del 1000%: es va pressupostar per 45 milions d'euros i en va acabar costant 450. El finançament de la seva construcció va ser una de les raons que van forçar el Banc d'Espanya a la intervenció de Caja Castilla-La Mancha el 2009.

Tot plegat un despropòsit descomunal que es va aprovar en un moment en que la T4 de l'aeroport de Madrid-Barajas ja estava construïda i havia descongestionat la instal·lació aeroportuària per a molts anys. Calia construir un nou aeroport amb una pista gegantina que permetia fins i tot l'aterratge d'avions com el Boing 777 o l'Airbus A-380, a 200 km. al sud de Madrid? 

Les úniques activitats que ha tingut aquest aeroport en els 5 anys que va estar operatiu van ser les de parking d'avions (molt utilitzat també com a conseqüència de la pandèmia de Covid) i plató de rodatges d'anuncis comercials i escenes de pel·lícules (en Jean Reno hi ha arribat justament avui per a rodar algunes escenes de la seve propera peli). Malbaratament de recursos en estat pur.

Calia construir l'aeroport de Castelló (un altre aeroport fantasma, amb 6 destinacions, segons el seu lloc web -no m'he molestat a contrastar-ho-)? La resposta és senzilla: projectat en 25 milions de cost en va acabar costant 176...Algú devia cobrar molt, no? 

Calia construir l'aeroport d'Alguaire-Lleida (el tercer fantasma, amb 4 destinacions a Ses Illes, també segons el lloc web), projectat aquest darrer en 45 milions d'€ i que en va acabar costant 95. Quines casualitat, oi?

Però el cas dels aeroports, si be molt cridaner, no és l'únic capítol de grandíssims "pilotassos": a Espanya tenim el privilegi de tenir la segona xarxa més extensa de kilòmetres de via d'alta velocitat (després de la Xina) amb trens que no fan altra cosa que generar dèficit, amb excepció feta de la línia d'alta velocitat Barcelona-Madrid. Per què? Per la mateixa raó: algú va cobrar.

Però potser el cas més fantàstic de tots és el de les autopistes radials de Madrid, les famoses "R" que discorren paral·leles a vies gratuïtes d'alta capacitat (autovies impecables) i que es van adjudicar a empreses privades (però la titularitat seguia essent pública: una jugada mestra), inaugurades a partir del 2003 van acabar fent fallida el 2016, amb un cost de rescat per l'erari públic superior als 5.500 milions d'€ que acabem pagant, estimada lectora, estimat lector, vostè i jo.

I la pregunta que em faig al final de tan desgavell és: on és el Tribunal de Cuentas en relació a tot plegat? Entenc que tots aquests casos de mala administració deuen estar sota la lupa dels grans inquisidors, oi? O potser no.

Un país de pandereta (I)

Si no fos perquè tinc una edat i un tarannà que m'impedeix renunciar a estar més o menys informat del que passa al país i al planeta,  vist el panorama, en particular a Catalunya i a Espanya -però no només- el que el cos em demanaria seria d'aïllar-me gairebé totalment de les notícies -en el sentit clàssic- i deixar d'escoltar notícies a la ràdio, veure-les a la tele o llegir-les al PC o als diaris de paper. 

De fet, des de fa un parell de setmanes limito el meu consum de notícies i em decanto per la música clàssica al cotxe, quan vaig i vinc de la feina. Assèpsia mental, que he començat a introduir a la meva dieta i que probablement i sense prescripció facultativa, aniré incrementant en un futur proper. Al capdevall gairebé totes les notícies, i aquí li he de donar la raó al meu fill Adrià, són l'expressió d'una misèria moral que no porta més que desànim i frustració. 

No em causa cap sorpresa, francament, que Espanya i Catalunya tornin a estar a la cresta de l'ona pel que fa a contagis de coronavirus i a velocitat de transmissió. A Catalunya tenim el récord absolut de velocitat de transmissió de tot Espanya i un promig de contagis que supera els 4.500 per dia. Hem passat de la nit al dia d'unes restriccions que eren difícils d'entendre en la seva totalitat malgrat posar-hi moltes ganes (l'horari d'obertura de bars i restaurants durant molt de temps, les restriccions en matèria d'activitats culturals, les normes sobre aforaments, ...) a l'alliberament gairebé indiscriminat a partir de l'eliminació del toc de queda nocturn.

Les imatges dels botellots massius a platges i carrers de Barcelona, dels viatges de fi de curs  a les Illes, i dels concerts que han retornat amb una fal·lera com si el món s'hagués d'acabar demà són una mostra d'un comportament col·lectiu d'un egoïsme difícilment comprensible -en particular dels més joves, i ja em perdonaran, però tot això de l'afectació psicològica per tant temps de confinament i de restriccions no és altra cosa que una burda excusa-.

L'ésser humà, a l'igual que les rates i les coloms, té una capacitat gairebé infinita d'adaptar-se a situacions sobrevingudes de dificultat extrema. Que els ho haguéssin preguntat sinó als que van viure la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola per exemple. Allò sí que van ser condiciones extremes. Haver-se de quedar tancat a casa un parell de mesos i no poder anar de viatge de fi de curs o no poder anar a un bar, restaurant o concert no em sembla, al menys a mi, la fi del món. Però en fi, no voldria parlar per boca d'altres, només dic que no n'hi ha per tant i que les reaccions que s'han vist quan s'ha aixecat la veda m'han semblat del tot exagerades.

Una vegada acabades les restriccions sembla com si hi hagués hagut un accord col·lectiu dels més joves per a cremar-ho tot, no fos cas.

Conclussió preliminar: tenim sort que el ritme de vacunació sigui tan alt i que a Espanya el 42% de la població (i sobre tot la de més edat) estigui completament vacunada i que el 57% tingui al menys una dosi perquè si no fora així la crisi sanitària i global estaria assegurada. Afortunadament no hi ha afectació severa entre la població vacunada i els hospitals (que no els centres d'atenció primària) tenen la situació sota control. Sort, perquè la resta, tot és negatiu.

Conclussió primera: la macrodependència del turisme (12% del PIB, com a mentida estadística que prediquen les institucions, 25% en realitat) afegida a aquesta manca d'empatia pel bé comú que professa una part important de la població catalana i espanyola, en particular els joves (l'expressió "me la sua" és gairebé part del seu patrimoni), tornarà a portar més misèria, atur, i desequilibri social en un país ja de per sí molt afectat per ERTOS i precarietat laboral extrema. La reconversió del sistema productiu hauria de ser una prioritat absoluta pels nostres polítics, però -potser perquè no hi ha res a fer- fan com si sentissin ploure.

Conclussió segona: veure avui a les notícies els autocars que repatriaven turismes belgues, holandesos i britànics a hotels de Lloret, Blanes i Barcelona diu molt poc a favor del país. Com poden reclamar els empresaris turístics que les administracions facin una campanya internacional explicant que Catalunya és un país segur? Però si és mentida! I el més fotut és que ho sap tothom.  Són mentides tan flagrants que no se les creu ni el Tato...Ens hem begut l'enteniment, o és simplement fruit de la desesperació provocada per les anul·lacions massives de reserves per aquest estiu?

Conclussió tercera: aquest país no té remei. Quan un col·lectiu no aprèn de les experiències passades ni a base d'òsties, és que malgrat tots els malgrats, no hi ha res a fer.

El xiringuito d'en Toni Cantó

Com diu la dita, n'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats. 

En la majoria dels casos, històricament,  néixer amb estrella està associat a ser de dretes: haver heretat una fortuna, ser ric de naixement o senzillament tenir amics, parents i/o coneguts amb la capacitat per endollar-lo a un a un lloc on, sense haver de fer res de res, pugui cobrar un salari (públic o parapúblic en la majoria d'ocasions, essent-ne un clar exemple el de les portes giratòries de la política als consells d'administració de les grans empreses de l'Ibex 35).

La Pell de Brau, en tota la seva extensió -Catalunya inclosa- n'és ple d'exemples de tota mena. 

Hi ha personatges com un tal Santiago Abascal que no ha treballat mai de la seva vida, literalment,  i ha viscut sempre de salaris públics. Sense fotre brot. Hi va haver un temps però (2013), on  la cosa era de vida o mort. Havent-se quedat sense càrrec de diputat, es va veure mort i va haver de tirar d'amistat d'Esperanza Aguirre, aleshores presidenta de la Comunidad de Madrid. 

Aquesta li va arreglar la cosa com aquell que no vol: es va inventar un xiringuito expressament pel seu amic Santi: la Fundación para el Mecenazgo y el Patrocinio Social. Fantàstic! La dita fundació, sense activitat coneguda i un pressupost públic de 183.600 €, va tenir en nòmina dos treballadors, un dels quals va ser Santiago Abascal a qui se li va assignar una fotesa de sou: 82.481 €. Abascal va abandonar el càrrec el mateix dia que va fundar VOX.

Un altre cas podria ser el del cunyadíssim, ara caigut en desgràcia per haver estat un bon deixeble del seu sogre i mestre principal de corruptel·les. Es tracta d'un tal Iñaki Urdangarin. Aquest individu, que la wikipèdia qualifica d'"esportista olímpic" (entenc que qualificar-lo de "corrupte" no seria políticament correcte), l'única activitat real del qual va ser la de jugador de handbol del Barça i de la selecció espanyola i casar-se amb una infanta d'Espanya, va ser designat el juny de 2006 conseller de Telefónica Internacional a Barcelona i president d'honor del Foro Generaciones Interactivas. Com si es tractés d'un vulgar Pablo Casado, va obtenir la llicenciatura d'econòmiques i el Master d'ESADE en....ups! 2 anys! (a mi, que sóc una mica més ruc me'n va costar 5 més el màster als Estats Units). 

El 2009 el noi va ser promocionat a conseller i president de la Comissió d'Afers Públics de Telefónica Latinoamérica y Estados Unidos amb un altre sou de fotesa: 1,5 milions d'€ més despeses de representació per valor de 1,2 milions addicionals (per a pagar la casa de Washington D.C.) a més a més es va assegurar una quitança en cas de cessament per valor de 4,5 milions d'€. Res d'això és broma, mentida o exagerat. Ho poden consultar a les hemeroteques (diaris Ara, o El País, per exemple).

Però de tots els casos del món mundial, el millor és, sense dubte, el de l'ultradretà i actor fracassat Toni Cantó. Una perla trànsfuga que després d'haver passat per UPyD de la Rosa Díez (coneguda ultradretana amargada que la vida, de fracàs en fracàs, li ha atorgat aquesta mala llet que la caracteritza en tot el que fa), i pels Ciudadanos de l'Albert Rivera, va acabar recentment ingressant al PP -fa quatre dies, anticipant-se a l'extinció dels Ciudadanos-, per a poder presentar-se com a aspirant a diputat pel PP per la Comunidad de Madrid. Toni Cantó va per la vida apostant sempre a cavall guanyador, tot i que en aquest cas, per no estar empadronat a la Comunitat de Madrid amb el mínim temps que calia, el tret li va sortir per la culata. Però, és clar, té amics (amigues, més aviat). 

Avui, 1 de juliol, la seva amiga IDA (Isabel Díaz Ayuso) l'acaba de nomenar Director de Área de la Oficina de l'Español. Costa de païr, però els asseguro que no he begut res. D'això n'ha donat avui cobertura abastament la premsa pàtria. 

La Oficina del Español té com a objectiu: "la promoción de la Comunidad de Madrid como capital europea del español, la interlocución con instituciones para impulsar las oportunidades económicas del español y la colaboración activa con entidades dentro del ámbito de la Comunidad de Madrid que trabajan por el impulso del español".  Es pot escriure més per no dir res, però aquest càrrec, es miri per on es miri, és com nomenar algú per a vetllar que al mar hi hagi aigua.

Isabel Díaz Ayuso s'omple la boca parlant d'austeritat i dient que elimina conselleries per a estalviar diners als contribuents de Madrid. Façana, pura façana. Toni Cantó, per tocar-se literalment els collons en un càrrec on tindrà menys feina que la reina Letizia Ortiz Rocasolano, cobrarà 75.800 € l'any. 

Això, que és un escàndol de dimensions estratosfèriques i que en qualsevol país civilitzat d'Europa seria senzillament impossible que succeís -per protocols, per vergonya, per decència democràtica- aquí es fa amb absoluta normalitat i impunitat, i em jugo doble contre senzill que el Tribunal de Cuentas de la Santa Inquisición no ho investigarà pas. Algú s'hi juga un pèsol?