759 milions de raons

L'afer dels 759 milions impagats de forma il·legal, o com a mínim al·legal, per part de l'administració espanyola i les conseqüències que n'han transcendit públicament posen de manifest ara ja de forma més que evident algunes percepcions que molts ciutadans del carrer tenim des de fa temps:

1. La situació de les finances públiques de Catalunya penja d'un fil. La qüestió, vist el lamentable especatacle d'aquest Nadal (i mesos anteriors) és quant trigarà a petar, perquè al meu negociat, del que està passant se'n diu suspensió de pagaments de facto i no s'albira que la cosa hagi de canviar substancialment als propers mesos.

2. Sense un finançament que es pugui controlar des de Catalunya de forma total o majoritària, l'autonomia, el federalisme i d'altres mandangues eufemístiques són una pura entel·lèquia. L'única independència de veritat no té a veure tant amb banderes, llengües i d'altres fets que configuren l'ànima d'un poble (que també, òbviament), sinó més aviat amb la capacitat d'un determinat col·lectiu de gestionar els seus ingressos i les seves despeses.

3. En la mateixa línia, sense possibilitats d'obtenir finançament a un preu raonable via emissió de deute (que, recordem, necessita de l'autorització del ministeri d'economia), la capacitat de maniobra de la Generalitat és francament escassa, perquè en una crisi global i en particular de la magnitut que afecta especialment per aquests paratges del Sud, la possibilitat de generar ingressos incrementals és limitada, mentre que els interessos dels préstecs, el pagaments a proveïdors i les nòmines dels 230.000 funcionaris catalans cauen cada mes (i dos mesos cauen de forma doble en el darrer cas). 

4. L'Estat ho ha fet molt bé aquests darrers anys amb la política del "café para todos" de la que escrivia fa uns dies en aquest mateix blog: ha transferit el gruix de la despesa (política sanitària, de seguretat, d'educació, de benestar social, i d'altres bagateles com ara la Renfe), sense que hi hagi hagut una paritat en la transferència dels ingressos necessaris. La famosa llei de la dependència n'és un dels darrers exponents més clars.

5. Aquesta mateixa estratègia, sibil·lina i perversa, és la que ara donarà ales a la política de recentralització amb l'excusa brandada a tort i a dret pel govern central sobre tot als forums de les institucions europees -amb independència de quin sigui el seu color polític-, que són les autonomies les que malbaraten els recursos i les responsables de que Espanya no compleixi amb els objectius de dèficit, i que per tant se les ha de controlar molt de prop.

6. Si l'Estat ha d'acabar intervenint les finances catalanes i rescatar Catalunya, la nostra autonomia es veurà substancialment afectada. Ja mai més res no serà igual que ara.

7. Algú s'ha fixat que ens bascos no parlen mai de problemes de finançament ni d'ajuntaments rescatats per les diputacions forals?

Conclusió: estem en un atzucac de molt difícil sortida. Mal m'està dir-ho però una de les poques esperances, des d'un punt de vista polític, és que donat que la situació de les finances valencianes és encara pitjor que la catalana, el govern central probablement obrirà la caixa d'una forma més generosa i sense tantes conseqüències polítiques que si la situació fóra a l'inrevés.

Ens esperen temps interessants. Bona entrada d'any.

Per un miserable plat de mongetes

No em puc estar de parlar dels vestits, o més aviat, del judici dels vestits. La veritat és que "la cosa" està donant molt més de sí del que havia imaginat.

Malgrat la insignificància d'unes miserables jaquetes i camises, o el que és equivalent, vendre's per un plat de mongetes (l'afer és gairebé surrealista), les probes són implacables i aclaparadores, i a aquestes alçades de la vista, la sentència està cantada, al menys la de la opinió pública i més que probablemente també la dels jutges. Tinc una farcida llista de greuges respecte del mal anomenat estat de dret, i de la seva administració de justícia, però he de dir que tot i la lentitut, la falta de mitjans i de vegades altres factors exògens dels que més val no sospitar (vegi's si no el cas Millet, entre d'altres), avancem inexorablement cap a un estat de situació en que qui la fa, l'acabarà pagant. I així serà amb el senyor Urdangarin i també amb el senyor Camps, "Paco, te quiero cabrón", pels amics, coneguts i col·laboradors d'Orange Market.

I no només perquè tot plegat està tan fotut que el propi rei ha de treure de la foto les seves filles, ensenyar les vergonyes pressupostàries (parcialment i fent trampes) i humilar-se públicament per dir que els espanyols són tots iguals davant la llei, sinó perquè en aquesta situació de crisi de la que no s'albira encara cap esperança realista de sortida a curt ni a mig termini, la sensació d'impunitat dels que es pensaven impunes podria acabar provocant perilloses situacions populars de rebuig l'abast de les quals podria ser pitjor que les que ens han regalats els indignats a les principals ciutats de les Espanyes durant aquest 2011. I és evident que ningú no vol això, començant pels nous tecnòcrates instal·lats recentment al poder. Perquè això dels indignats al capdevall no preocupa al poder (quatre pringats "perroflautes"), però si la classe mitja i la classe treballadora s'emprenyessin de debò, llavors, ai las, les estructures de l'estat podrien arribar a trontollar.

El senyor Camps caurà, aquesta és una mort anunciada. Serà un cap de turc, com ja va demostrar el fet que en Federico Trillo ("presidente, las tropas están listas para la conquista de Perejil") fós l'emissari enviat per Génova a València per fer-lo dimitir, o per què es declarés culpable (hi ha un memorable article a La Vanguardia del 21 de Juliol de 2011 de Fernando Ónega - "L'alleujament"- que recomano vivament) per evitar que la condemna a un president de comunitat autònoma del Partit Popular pogués perjudicar la victòria del Partit Popular a les eleccions generals. Cert és que aquest fet deixa en evidència l'utilitarisme del PP (no et decapito perquè siguis culpable sinó perque la teva possible condemna em podria perjudicar políticament), però tot i això la realitat és que el partit l'abandona a la seva sort i el deixa tirat a la cuneta (que defensi la seva honorabilitat ell solet).

El pitjor del cas però, des d'un punt de vista deontològic, és que un senyor que es confessa honrat a capa i espasa, que professa i es vanta d'un catolicisme practicant extrem, pugui mentir amb tanta sang freda i un cinisme tan agosarat (dormen a la nit aquests individus?). És fantàstic veure els oblits de memòria i les negatives a les preguntes dels jutges i fiscals, que són immediatament rebatuts per escarni del mentider amb la reproducció d'una simple gravació de converses telefòniques kafkianes. Menteixen perquè no tenen, ara ja, cap altra alternativa. Es creien Déus i ara s'adonen que són simples mortals. Al menys de tant en tant, l'estat de dret ens dóna alguna satisfacció.

Involució a la vista

Tot i estar previst a la Constitució del 1978, l'estat de les autonomies, que es va desenvolupar a cuita corrent, va ser de facto un engendre post cop d'estat de l'inefable Antonio Tejero Molina, presumpte membre de la benemèrita guàrdia civil. La famosa LOAPA (pels que no se'n recordin, acrònim de "Ley orgánica para la armonización del Proceso Autonómico") es va promulgar el juliol de 1982, un any i mig després del cop d'estat de Febrer de 1981.

Aleshores, Catalunya i Euskadi van presentar un recurs d'inconstitucionalitat que afortunadament va prosperar ja que l'ara qüestionat Tribunal Constitucional va declarar nuls 14 dels 38 articles de la llei, que ja sense cap capacitat harmonitzadora va acabar aprovant-se l'any 1983. Com que els jutges van desarmar els arguments de la dreta espanyolista, llavors es va inventar el justament anomenat "café para todos" com a potent instrument de dilució de la força creixent que les autonomies catalana i basca estaven agafant. I així, com bolets en temps de pluja, el mateix any 1983 van anar sorgint estructures tan lògiques, reivindicades i justificables com la Comunidad Autónoma de Murcia o la Comunidad Autónoma d'Estremadura per posar dos exemples ("manda cojones" que diría el meu admirat Federico Trillo). Les administracions autonòmiques han tingut la seva quota part de culpa en el desfici pressupostari en què es troba actualment l'estat espanyol, i han estat responsables a més a més de la dilapidació injustificada d'una quantitat extraordinària de fons estructurals procedents de les Europes, però aquesta història seria mereixedora de molt més que una entrada de blogg (només a títol d'exemple, només a coeficients intel.lectuals molt limitats se'ls pot acudir fer carreteres innecessàries o pavellons poliesportius ultramoderns i equipats per jocs olímpics a cada poble de més de 1000 habitants).

La qüestió és que Espanya va muntar una estructura administrativa innecessària, cara i en la majoria dels casos ineficaç (des d'una perspectiva de servei al ciutadà, que és en definitiva qui paga els impostos) fonamentalment per desarticular el "fet diferencial català". No van poder contra els bascos i navarresos i el seu règim foral respectat fins i tot pel dictador, i es van acarnissar amb els catalans. Però malgrat tot, en època de vaques grasses, fons de cohesió a cabassos i emissions de deute a quatre rals, Catalunya anava fent la seva més o menys com aquell qui no vol, sense autonomia fiscal però sense que hi hagués excessiva pressió ni tensió generada per la caixa (o la seva manca).

Però la caixa buida ha estat una magnífica ocasió per a començar un altre atac, frontal, descarat i sense manies per part de Madrit ("concepte"; em permeto apropiar-me de l'expressió del periodista Iu Forn). I tant li fa si a Madrit són de dretes o d'esquerres, són nacionalistes espanyols i en major o menor grau, tots escombren cap a casa (seva). La famosa qüestió dels 759 milions d'Euros n'és una mostra evident. No et pago els diners de la disposició addicional tercera relativa a pagament d'infraestructures que tu (Generalitat) has avançat, malgrat que jo (Estat) ho tinc consignat als pressupostos de 2011. Però no patiu, Artur i Andreu, que us farem una bestreta de 1.000 milions i així podreu acabar de pagar la paga extra dels funcionaris.

El pols està servit. L'excusa de que el dèficit galopant que ofega les Espanyes ha estat causat per les autonomies (objectivament força cert) és perfecta per començar la involució i la recentralitatzació, com ja s'ha encarregat de recordar-nos des del primer dia el flamant nou equip econòmic de Don Mariano i l'encantadora Soraya. I com que hi ha cafè per a tots, si comencem a reduir competències (o disminuir transferències de la caixa central, que pel que fa al cas és el mateix), les reduim per a tothom. Qui cregui que d'aquest procés Catalunya en sortirà indemne, que aixequi la mà.

Monarquia 2.0

Si la monarquia té alguna possibilitat de supervivència a l'Estat Espanyol, i de moment semblaria que la cosa no arribarà a majors (malgrat l'efecte urdangarin i el fort desplegament mediàtic de la dreta cavernària espanyola per fer soroll i generar malestar) és fent passes decidides de cara a posar de manifest que es tracta d'una institució que:

• Posa l'honestetat i ls transparència al davant de tot
• Es capaç de fer les gestos necessaris per a fer que l'anterior es descodifiqui per part de la ciutadania de forma ràpida i evident.

I en aquest sentit els experts en comunicació de la Zarzuela s'han posat mans a l'obra de manera ràpida, i al meu entendre, eficaç. Tot els missatges que des de la casa reial s'han anat donant a la ciutadania en els darrers dies van en aquesta direcció.

D'entrada han anuanciat que el seu pressupost serà fet públic al mateix web de la Zarzuela com també es publicarà la liquidació del mateix. D'altra banda el missatge en relació al ex-esportista milionari presumpte (per cert molt eixerit a la felicitació de Nadal a la que surt amb la seva esposa i prole) ha estat contundent i els gestos encara més. Des d'ahir la figura de cera del presumpte ja no apareix amb la família reial; el diumenge quan tanqui el museu de cera, serà treslladat a la secció d'esportistes famosos (vejam quan dura, auguro que poc). 

Però el fet que segurament ha estat més explícit en aquest sentit és la visita del príncep a Catalunya en motiu d'un acte de la fundació Príncep de Girona, que òbviament presideix. Faig un incís: de la Fundació Príncep de Girona en parlarem un altre dia, perquè aquest cas requereix més d'un article. Tanco l'incís.  En el discurs d'aquesta setmana a Barcelona no només va parlar en català, sinó que ho va fer netament millor que d'altres personatges públic com un tal Sr. Montilla, sense anar més lluny, i a més a més, el seu missatge de modernitzar la institució tenia tot el sentit del món. Coincideixo amb en Toni Soler (en el seu article de l'Ara de diumenge passat) en que la monarquia espanyola ha estat tradicionalment una institució poc bel·ligerant amb  Catalunya que a més a més ha demostrat voluntat de posar ponts més que no pas treure'ls, i donats els temps que s'acosten tots els aliats que els catalans poguem tenir a Madrid seran benvinguts.

Visca el rigor periodístic

Llegeixo al Time Magazine de novembre un dels habituals reportatges especials sobre política internacional, tractats amb pretès rigor científic. En aquest cas es tracta d'un article que es titula literalment "Top 10 Aspiring Nations" i tal com el títol sembla suggerir, analitza el cas de 10 territoris que aspiren a la independència. Els reprodueixo tot seguit, en el mateix ordre que apareixen a l'article:

1. Escòcia
2. El País Basc
3. Tíbet
4. Ossètia del Sud
5. Kurdistán
6. Quebec
7. Sàhara Occidental
8. La República de Cascàdia ?
9. Padània
10. La Segona República de Vermont?

Home, el primer que se m'acut és que no es tracta d'un reportatge gaire rigorós, com passa tantes vegades quan des dels Estats Units es pretén tractar temes d'aquest tenor. O tal vegada es tracta d'una broma pre-nadalenca. Perquè algú ha sentit a parlar mai de la República de Cascàdia o de la Segona República de Vermont? ( essent Vermont, un dels estats dels USA, fins aquí arribo). Doncs pel que sembla, la República de Cascàdia seria el territori configurat per la unió del estats de Washington (USA), British Columbia i Oregon (aquests dos darrers territoris del Canadà), i que donaria la llibertat dels opressius Estats Units i Canadà a 14 milions d'ànimes. Francament, i sense ànim de despreciar ningú ni n'opinar gratuïtament, el o els que es va/n inventar la suposada República debien estar sota l'efecte de substàncies psicotròpiques, o tal vegada la reivindicació ha nascut l'any 2011, perquè jo no n'havia sentit a parlar mai, i aquest tipus d'afers són força del meu interès.

La segona consideració és que a la llista hi trobo a faltar Catalunya. Obviant la broma o la ressaca de les respectables Repúbliques de Cascàdia i Vermont (la segona, no sé què haurà passat amb la primera), no em crec que la Padània inventada pel polièdric líder de la Lega Nord Umberto Bossi tingui més possibilitats d'esdevenir independent que Catalunya. I no només perquè això de la Padània sigui un invent de fa quatre dies, sinó perquè senzillament no té entitat, ni llengua pròpia, ni una massa de gent al darrera que cregui en la idea i hi estigui disponsada a lluitar per la mateixa democràticament.

A Ossetia del Sud hi he estat no fa gaire i, ocupada com està per les tropes russes, té tantes probabilitats de ser independent de debò com les que té el Sàhara Occidental mentre el Marroc continüi essent una dictadura, a l'igual que el Tíbet amb la Xina. Ens queda doncs Escòssia, Euskadi, Quebec i Kurdistan, i a la llista, des d'una perspectiva assèptica hi afegiria Catalunya. O no mereix ser a la llista un país capaç de reunir en una manifestació el 10 de juliol de l'any passat un milió de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona?

Per a saber-ne més: http://www.time.com/time/specials/packages/completelist/0,29569,2041365,00.html#ixzz1glxrW6oT

Monarquia i Obsolescència

La monarquia és una institució anacrònica, i em sembla que amb aquesta asseveració hi està d'acord pràcticament tothom, fins i tot els monàrquics. En el cas de la monarquia espanyola però, el suposat paper del rei a favor de la democràcia durant el cop d'estat dels bigotis i tricornis al febrer 1981 -paper que cada vegada està més qüestionat per les darreres línies d'investigació històrica- va fer rebrollar un sentiment de simpatia cap els borbons. Així doncs, durant pràcticament 30 anys la institució ha viscut dels rèdits d'una nit.

I mentre durant 30 anys la sang reial s'ha mantingut aïllada, la cosa no ha passat a majors; rumors amunt i avall sobre suposades febleses reials però poca cosa més. Els problemes han sorgit perquè els nouvinguts que s'han afegit a la família no eren de sang reial, dos plebeus (Urdangarin i Ortiz) i un suposat noble vingut a menys i descapitalitzat (de Marichalar). Els tres, ciutadans de carrer doncs, no han fet més que portar problemes a la família reial.

En ordre cronològic, el primer va resultar un trepa descarat, presumit i amb un gust estètic marcià. La segona, separada, amb caràcter i amb opinió (malu! que hagués dit la meva àvia). Al web oficial de la Casa Reial s'hi pot llegir "Su Alteza Real es la primogénita de tres hermanas. Contrajo matrimonio civil en 1999, divorciándose un año más tarde". I el tercer..., ai el tercer, si l'acaben jutjant no podrà tornar a Espanya perquè si ho fa, acabarà presumiblement a la presó. M'he permès la llibertat d'extractar una part de la seva biografia que apareix -encara- a la pàgina web oficial perquè no té desperdici: "En los últimos años, ha cultivado el interés por las cuestiones sociales y culturales, amén de las deportivas, intentando establecer caminos de diálogo entre unas y otras. Actualmente forma parte de los consejos sociales de diversas fundaciones españolas e internacionales, tales como la Fundación Balia por la infancia, la Fundación Equipara, y la Fundación Eisenhower Fellowships".

Sense comentaris.  La trama de les factures falses de l'Institut Nóos i les implicacions del Govern Balear i la Generalitat Valenciana són tantes i semblen tan clares, que fins i tot en Mortadelo i Filemón ho acabarien descobrint. La cosa deu estar molt fotuda perquè avui llegia a l'Ara que la família reial, invocant no sé quina llei de fa uns anys, està a punt de reformar-la precisament, per "fer sortir" de la família a efectes institucionals, a les dues filles grans del rei. Impressionant!!!! O sigui, que les volen fer fora per si pinten bastos. Això passa per no fer una selecció de personal acurada a l'hora d'engrandir el llinatge borbònic.

De fet, la història es repeteix, si no, que li preguntin a la família reial monagesca, a la belga o a la britànica... Auguro que en menys de 30 anys no quedarà ni una sola monarquia a Europa, llevat de la britànica que compta amb un suport popular que hores d'ara sembla blindar-la. A Espanya, se'ls està acabant el temps a marxes forçades.

Diari Ara: 1 any - Revista Cavall Fort: 50 anys - TV3 ???

Dues bones notícies en uns moments on cada notícia econòmica que es publica és pitjor que l'anterior.

Aquesta setmana passada al Caixaforum Cavall Fort va celebrar el seu 50è aniversari. L'enhorabona. Vaig subscriure els meus fills al Tatano i al Cavall Fort quan van tenir edat per llegir. I el meu gran, l'Adrià, segueix encara enganxat al Cavall Fort des que va fer nou anys i ja en té dotze. Jo el vaig llegir abans que ells i em va fer descobrir una llengua catalana que a l'escola pràcticament ens era negada. Per la nostra llengua és una gran notícia que després de 50 anys la revista tingui suficient salut financera (des del 1991 la revista depèn de la Fundació Cavall Fort) per a continuar publicant-se i a més a més tingui més trempera que mai. De fet, part del vici de la lectura i l'escriptura li dec al Cavall Fort juntament amb el Tintin i a l'Enid Blyton amb les aventures de "Los cinco".

I no fa gaire dies també es va celebrar el primer aniversari del diari Ara, del que en sóc subscriptor des de pràcticment el segon mes de vida. He d'admetre que al començament (vaig comprar el primer número i em va agradar però....) ho vaig fer gairebé com aquell que dóna diners per una causa justa, quasi filantròpica, però només com una col·laboració, convençuda sí, però sense gaire entusiasme, pensant que la viabilitat econòmica d'una aventura com aquesta en un país tan petit i complicat com el nostre, era més aviat baixa. Doncs estic content d'haver-me equivocat. El diari al que em vaig subscriure purament per la causa de la llengua resulta que ha fet forat. I ho ha fet perquè ha sabut trobar un lloc que no estava ben cobert al mercat de la premsa en català. Vendre més de 15.000 diaris de dilluns a divendres i més de 25.000 els caps de setmana són xifres que parlen per si soles (el primer any de vida) i una edició digital que ja és de les més seguides del país. L'Ara m'agrada per la pluralitat, per la frescor i la modernitat que destil·la i sobre tot, sobre tot, per les grans firmes que hi ha, entre les que en destaco l'Empar Moliner, en Toni Soler, en Josep Ramoneda i en Ferran Torrent. Si n'hi afegissim unes quantes més, algun diari que ha hagut de treure una edició en català a cuita corrent potser es començaria a preocupar.

En qualsevol cas, un país amb una premsa en català que es consolida des que El Periódico va fer una passa molt valenta l'any 1997 és un país que es normalitza, i això és bo en un món amb una alarmant tendència a la simplificació, sobre tot lingüística.

La tercera pota de la normalització de la llengua, ho mencionava en un altre article, és la televisió. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha estat un veritable vehicle de cohesió de Catalunya, el que ha permés incorporar com a usuaris del català a milers de catalans immigrats i fills de la immigració. TV3 és el canal que ha vingut liderant als darrers anys (amb mitjans cada vegada més minços) la quota de pantalla de la televisió a Catalunya. I encara continua liderant-la. No podem permetre'ns el luxe de perdre allò que tan ha contribuït a la convivència i a la sortida del català de l'armari per un plat de mongetes. Esperem que el Govern deixi d'escoltar-se els seus aliats de la dreta espanyolista pura i dura i no perdi el nord, al menys en aquest àmbit en el que ens juguem un bon tros del nostre futur.

Sanitat Pública, inversions i retallades

Per una qüestió de malaltia d'un familar hem hagut de tornar a recórrer aquesta setmana a la Sanitat Pública, de la que n'he estat i continuo essent un fervent defensor. Tinc al meu pare ingressat a l'Hospital Trueta de Girona des de dimarts a la tarda i he de dir que les retallades (que evidentment hi són, i molt fortes), només es perceben de forma explícita en el hall de l'hospital ple de pancartes i rètols on a en Boi Ruiz i a l'Artur Mas els diuen de tot excepte guapos. Però enlloc més.

Vull des d'aquí no només donar les gràcies al personal de l'Hospital Trueta per l'atenció que li estan dispensant al meu pare, i a tota la nostra família, sinó manifestar que el nivell de qualitat de la sanitat que tenim a Catalunya i el nivell de professionalitat del seu personal és extraordinari i que com molt bé diem a Catalunya, "la processó deu anar per dintre", perquè insisteixo, no he estat capaç de percebre un simple retret, ni el més petit gest de desgana entre la colla de professionals que ens estan atenent. El nostre veí d'habitació i la seva família tenen la mateixa percepció que nosaltres. Ho vaig veure quan la vaig utilitzar pel naixement dels meus fills, per un greu accident de moto que vaig patir fa anys o per una cremada a la mà que em vaig fer l'estiu passat (crec que són les úniques 4 vegades a la meva vida que he hagut de menester la Sanitat Pública, però en tots casos la resposta ha estat de 10 sobre 10).

A Catalunya s'han fet bé moltes coses, però en particular dues; una d'elles és la creació de l'extraordinària xarxa de salut pública que tenim, i l'altra la Televisió de Catalunya, vehicle de cohessió social i de normalització de la llengua. I per aquesta raó, malgrat que s'han de fer retallades, i d'això tothom n'és conscient, cal anar en compte amb el que es retalla, perquè com deia l'altre dia el President Mas, no podem tocar os. En Sanitat no es pot tocar os, no es pot tallar més, perquè ens hi juguem el present i el futur. I perquè els professionals de la salut que tenim no s'ho mereixen.

També se n'han fet moltes de malament, en particular els últims 7 anys (no sóc de cap partit polític, però els dos darrers tripartits han estat una ruïna moral i econòmica pel país). Més que fer-les malament, s'han fet inversions i s'han consolidat partides de despesa corrent que s'han pensat amb els peus, sense tenir en compte que no tot es pot pagar a menys que no incrementin els ingressos i que hi ha despeses més necessàries socialment que d'altres. La intervenció aquesta setmana de l'exconseller Joaquim Nadal intentant justificar l'injustificable, ratlla el més lamentable patetisme. Podríem citar com a exemple la dilapidació de recursos públics només de 3 grans obres d'infraestructura totalment innecessàries amb la dimensió de "grandeur" que se'ls ha donat (si parlem de prioritats seriores de país):

•  La nova terminal de l'Aeroport del Prat, la flamant T1, funcionant a mig gas i amb la T2 (totalment renovada al 92 i al 2000) en una desoladora buidor i un estat d'abandonament que em fa emprenyar de valent cada vegada que hi vaig a raure.
• L'Aeroport d'Alguaire: sobren les paraules. Això si, portarem quatre russos i sis britànics a esquiar a Andorra.
• Les dessaladores del Prat i de Blanes, una no ha funcionat ni un sol dia des que es va inaugurar ara fa un any, l'altra funciona al 5%.

Aquestes tres criatures (monstres devoradors) han suposat una quantitat tal de diners malbaratats, que de no haver-se fet, podríem tenir Sanitat Pública i Televisió de Catalunya (d'acord, racionalitzades sí, però senceres), pels propers 30 anys de les nostres vides.

 

Senyor Montilla, a seques

Després de veure el lamentable episodi de la designació del Sr. José Montilla (que no oblidem manté la condició de Molt Honorable com a Ex-President de la Generalitat de Catalunya) com a senador per designació del seu partit (i malgrat el desacord de molts membres del PSC, entre els que hi ha l'Isidre Molas), un té la sensació que aquest senyor ha decidit jubilar-se als 56 anys.

Que el Senat espanyol és una institució que no serveix per a res i que ens costa molts calés ho sap fins i tot el meu fill petit. Hem d'esperar que les exigències de retallades que ens imposarà cada com més l'Europa de les dues velocitats liderada per Alemània i -en menor mesura- França, obliguin que durant aquesta legislatura el Sr. Rajoy hagi de treure estalvis de sota les pedres i el faci desaparèixer o com a mínim el racionalitzi per tal que el ciutadà del carrer vegi que governants i governats comencen a remar en la mateixa direcció.

Però mentre això no passi tenim un pre-jubitat de 56 anys que ha estat incapaç de mantenir la dignitat que es va guanyar a pols en esdevenir el primer immigrat andalús que assolia la màxima representació institucional de Catalunya. I amb encerts i errades va seguir portant el càrrec amb dignitat. Aleshores, passar de ministre d'indústria a President de la Generalitat va suposar una ascensió. Ara la seva renúncia, vergonyosa i indigna, suposa un acte de deslegitimació. Que ho hagin fet altres president d'altres comunitats autònomes no em serveix. Catalunya no és una "simple" comunitat autònoma, mal que els pesi a molts.

Recordo un temps on els que perdien les eleccions o eren desfenestrats de les secretaries dels partits polítics -en això l'aparell de Ferraz i Nicaragua té veritables mestres (Raimon Obiols -primer cas que recordo de les purgues polítiques a les txeques del PSC-, Josep Borrell, Joaquín Almúnia, Javier Solana, Rosa Diez, Pascual Maragall, Joan Clos,....), la sortida natural era Europa o en el pitjor dels casos una Ambaixada a Istambul o un càrrec a la ONU. Però fóra on fóra gairebé tots tenien coses a dir, continuaven (i molts encara continuen) fent carrera política, continuaven provant d'afegir valor com a contrapartida a uns salaris més que generosos pagats amb els diners de tots els contribuents.

Però el Senyor Montilla no parla altre que català i castellà i cap dels dos amb la desinvoltura necessària. Deu ser això...O que la quota de les Ambaixades a Llatinoamèrica està tota coberta.