El frau dels Next Generation

Un bon amic em passa una llista contrastada del repartiment de fons "Next Generation" a Catalunya fins a Maig de 2023. 

Deixin-ne començar amb una opinió, que després provaré de justificar: un escàndol. Essent una mica més precís i escatològic, permetin-me la vulgaritat, m'atreviria a afirmar que el repartiment fins ara és més que un escàndol: un "putu" escàndol.

La concepció dels Next Generation Funds, estant d'acord en el fet que partien de la premisa que es promoure per a preparar una nova Europa en els temps de la post-pandèmia, era precisament la de -en última instància- dotar de recursos Europa per a tenir els nivells de competitivitat que calen per poder competir de tu a tu amb els americans i els asiàtics. Es tracta doncs de diner públic -pagat amb els impostos de tots els Europeus, també els nostres- destinat a fer el nostre espai econòmic més competitiu i interessant des d'una perspectiva objectivament econòmica i social. 

El principi rector de la posta en marxa dels Fons el defineix la Unió Europea a la seva pàgina web com a "once in a lifetime chance to emerge stronger from the pandemic, transform our economies and societies, and design a Europe that works for everyone", és a dir, "una oportunitat única a la vida per emegir més forts de la pandèmia, transformar les nostres economies i les nostres societats i dissenyar una Europa que serveixi tothom".

Vist com les gasten els xinesos, els indis (acabo de tornar de l'Índia avui mateix i això meritarà un article al meu blog properament) i els nord-americans, la iniciativa de la Unió Europea no només és encomiable, sinó del tot lògica. Necessitem una fortíssima declaració de principis per a donar suport a les empreses que han de permetre que Europa es torni a eregir com una potència econòmica rellevant al tauler mundial.

Els principis són encomiables però la realitat és tossuda, i es conforma de lobbies, interessos, grups de pressió i raons polítiques més enllà dels nobles principis que el legislador determina en fer les normes d'adjudicació dels fons (que no deixen de ser subvencions pagades amb diners públics) per a fomentar la competitivitat de l'Espai Econòmic Europeu. i aquí és un cal la reflexió (profunda).

El gràfic que adjunto (contrastat, insisteixo) a partir de dades el·laborades per la Generalitat de Catalunya determina que dels 66 principals receptors de fons "Next Generation" a Catalunya  hi ha 17 ajuntaments i l'àrea metropolitana de Barcelona i han rebut ajuts per import, atenció, 322 milions d'euros. L'Ajuntament de Barcelona s'emporta la palma, com a principal receptor de fons de Catalunya amb 91,75 milions d'euros, però és que l'Àrea Metropolitana de Barcelona n'és el tercer, amb 42,55 milions d'euros.

No puc posar en qüestió els projectes que han presentat aquestes entitats perquè els desconec i segur que les intencions són molt bones, el que dic però, és que nego la major.

No pot ser que els ajuntaments de Catalunya (insisteixo, 17 dels més grans han estat adjudicataris de subvencions) financïin els seus projectes amb diners destinats a una finalitat completament diferent. 

Puc entendre que les gran empreses catalanes obtinguin la part més important del pastís (i en aquest sentit SEAT és el segon receptor -projectes associats a l'electrificació dels vehicles' i Telefónica el setè (digitalització i IA) però em costa d'entendre com contribueixen a l'economia productiva els ajuntaments de Catalunya: ni tenen l'estructura mental, ni els recursos ni les persones amb les capacitats necessàries per a presentar i executar projectes als NG que tinguin el sentit que la norma pretén (ho entenc absolutament amb les Universitats i Centres de Recerca, però no amb ajuntaments i diputacions).

L'altra qüestió és que no entenc que les pimes de Catalunya no s'hagin abocat en massa a la solicitud d'aquests recursos (em consta que a països com Bèlgica o Alemània és molt més fàcil la tramitació dels ajuts), la resposta és segurament que la seva capacitat de "lobby" a Madrid o a Brussel·les és nul·la. 

Si l'adjudicació de fons és tan estricta com els legisladors afirmaven en les declaracions inicials, segurament veurem molts d'aquests ajuntaments amb grans dificultats per a justificar les adjudicacions i l'execució de projectes que els han estat concedits. Aquest mateix amic em parlava que algun ajuntament ha destinat aquests diners a construir pavellons esportius. I si això es demostra, insisteixo, es tracta d'un escàndol de proporcions immenses.

El vot de la por i els fets diferencials

El resultat de les eleccions al Parlament espanyol ha sorprès pràcticament tothom i ha deixat la dreta extrema i l'extrema dreta completament descol·locades. Tant és així que ahir, a Génova mentre el candidat Núñez Feijóo (per què s'entesten els periodistes a nomenar alguns polítics pel seu segon cognom?) feia el seu discurs davant de la multitud (entre cometes) congregada a la seu del Partido Popular, el van interrompre diverses vegades els crits dels assistents que deien "Ayuso, Ayuso, Ayuso".....També el segon cognom, una altra vegada. 

El PP ha obtingut una amarga victòria mentre que VOX s'ha fotut una gran castanya (perdent un 37% dels escons, de 52 a 33) i el PSOE ha obtingut una dolça derrota, la mateixa que la nova plataforma SUMAR, liderada per Yolanda Díaz.

I una vegada més (l'enèssima) la demoscòpia ha tornat a fallar més que una escopeta de fira. No em convencen les explicacions que avui oferien els diferents mitjans de comunicació per intentar explicar el desastre. Al final, el tan denostat (per la dreta i l'extrema dreta) CIS és el que s'hi ha acabat acostant més. S'ho haurien de fer mirar seriosament.

Com a atenuant parcial a les pífies demoscòpiques, un té la sensació que el vot de la por ha tingut una gran transcendència en el resultat final de les eleccions d'ahir. 

Sé de molta gent que va anar a votar venient com les gasten només pocs dies després de constituir-se parlaments i consistoris, les aliances del PP i VOX a les Balears o al País Valencià. Aquest és un fet que segurament ha estat diferencial. Amb l'excepció feta de Catalunya, on l'abstenció promoguda per una part de l'independentisme ha aconseguit un èxit força innegable (35% d'abstenció que es tradueix en 1.876.000 votants, versus un 31% a les eleccions al congrés de 2019) la participació electoral a Espanya ha estat del 70,4% versus un 66,2% el 2019. L'esquerra s'ha mobilitzat, a diferència del que va succeir a les municipals i autonòmiques. Segurament la memòria dels més grans ha pesat molt.

Molts i moltes han vist les urpes als lleons, i que aquestes estan molt esmolades (avui mateix a Elx el concert del grup valencià que canta en Valencià "Smoking Souls", ha estat cancel·lat, tot i que l'Ajuntament ho nega).

L'altra constatació del resultat és que a Catalunya i a Euskadi es vota en clau diferent. Al País Basc, triple empat entre PSOE, PNB i Bildu a 5 escons, i ni un sol escó per VOX.

A Catalunya, aclaparadora victòria del PSC (19 diputats de 48, un 40%) i patacada gegant de ERC que ha perdut 6 diputats, de 13 a 7, deixant-se pel camí més de 400.000 vots versus 2019 (Junts se'n deixa 140.000 que també són molts i la CUP 150.000). Aquí hi ha hagut, a més a més de l'abstenció, un clar trasvàs de vots de part de l'independentisme que ha votat PSC per a fer vot útil (en conec molts de votants de ERC que han "prestat" el vot al PSC). Això de Catalunya és tan complex que mereix una reflexió a part (que faré segurament en un altre article).

La bona notícia per a molts és doncs que per molt que Núñez es declari guanyador de les eleccions, que ho ha estat, això és incontestable, guanyant 47 diputats en relació a les eleccions de 2019, les probabilitats de formar govern que té el PP són molt escasses (només un acord amb el PNB els permetria obtenir la majoria absoluta però ho veig francament improbable).

De l'altra banda, el PSOE ho té també molt complicat per a formar govern. Podria, si Junts li donés els seus 7 vots, però això sembla hores d'ara també impossible els republicans de Waterloo han posat com a condició innegociable (avui ho confirmaven en roda de premsa) el referèndum d'autodeterminació i l'amnistia pels encausats de l'1 d'octubre, cosa que, com tothom sap -fins i tot la meva gossa- no succeirà, ni ara ni mai, a menys que l'independentisme tingui un 80% de suport electoral.

Així doncs, a menys que no es produeixi un miracle, anticipo una repetició electoral de cares a finals d'any. Les dues Espanyes enfrontades una altra vegada, i en dues meitats pràcticament iguals. Espanya és un estat complex de difícil governabilitat i el fenòmen s'agreuja cada vegada més.

La gran batalla dels pollastres americans

Mentre sembla no s'acaba d'acabar mai aquesta campanya electoral espanyola que hom diria que fa una eternitat que va començar i en la que en comptes de sentir projectes i propostes sentim mentida rera mentida (que es vagi preparant per anar a l'atur la periodista de Televisió Espanyola Sílvia Intxaurrondo - que va desemmascarar Núñez Feijóo amb la falsetat de la pujada de pensions durant el darrer govern del PP- si aquests arriben al poder diumenge) i desaqualificació i mala praxi com a norma de comportament dels polítics, m'he entretingut aquests dies a llegir més premsa internacional que espanyola o catalana.

Mai com ara m'havien interessat tan poc unes eleccions generals en general i l'actitud dels que demanen l'abstenció com a forma de fer política. No he vist un sol debat televisiu sencer: l'esgotament per tanta buidor i tanta mediocritat m'han impedit acabar-ne cap.

Dit això, m'interessa molt més la darrera polseguera que s'ha aixecat aquest mes de Juliol entre dos dels més grans milionaris dels Estats Units: Elon Musk (Tesla, Space X, Twitter...) i Mark Zuckerberg (Meta, Facebook, WhatsApp...).

Com molts dels lectors sabran, Zuckerberg ha llançat al mercat aquest mes de Juliol la xarxa social Threads (fils en Anglès) que a la pràctica ve a ser un competidor directe de Twitter i la primera setmana del seu llançament ja ha aconseguit (a tot el món excepte a Europa, on encara no s'ha estrenat per problemes legals) 100 milions d'usuaris.

Òbviament, aquesta iniciativa a emprenyat moltíssim a l'Elon Musk, persona que, pel que demostra en les seves intervencions públiques, és més aviat irascible, de discurs directe i resposta ràpida. Musk va invertir fa quatre dies 44.000 milions de dòlars per la compra de Twitter i tothom sap dels daltabaixos d'aquesta companyia des que ell en va prendre posessió (entre d'altres el comiat de més del 80% dels seus treballadors i la pèrdua d'una gran massa d'anunciants, un 28% els darrers mesos). 

Musk és un home especial. Quan a les seves empreses algun dels seus treballadors va insinuar la possibilitat de continuar amb el teletreball (una vegada superada la pandèmia de Covid) ell va dir (literalment) que no hi tenia cap inconvenient a partir d'un treball presencial setmanal de 40 hores. Ja veuen amb aquest posicionament el tarannà del personatge.

El primer que ha fet Musk ha estat interposar una demanda (per plagi) contra Threads, una xarxa que, efectivament, s'assembla molt a Twitter, però a més a més, ha utilitzat la seva xarxa social per a desafiar Zuckerberg -amb qui sempre ha mantingut una posició de rivalitat i més aviat d'oberta animadversió-. Musk ha escrit: "competition is fun, cheating is not" (la competència és divertida, però fer trampes no), i en aquest cas segurament té molta part de raó.

El primer desafiament va ser la proposta d'una lluita en una gàbia, i Musk fins i tot va afegir que podria tenir lloc al Coliseu de Roma (només els multimilionaris poder generar tantes excentricitats), que aparentment Zuckerberg hauria acceptat (finals de juny), però si és el cas, el clar guanyador seria Musk, que supera al creador de Facebook en 15 centímetres d'alçada i probablement li treu 20 o 30 kilos més de pes.

En vistes però que la lluita a la gàbia no s'acabava de concretar, Musk va tornar a disparar contra Zuckerberg etzibant-li  a Twitter "Zuck is a cuck" (literalment, Zuck és un banyut, però també es pot traduir com a feble i efeminat...), per tot seguit proposar-li un altre concurs: el de veure qui la té més llarga. També literalment: "Dick measuring contest", concurs de mesura de tites.

No se sap encara si Zuckerberg ha contestat (o al menys no en tinc constància), però tot i que no tinc cap mena d'argument objectiu, m'atreviria a dir que, si parlem estrictament de fisiologia i hagués d'apostar per un dels dos, m'atreviria a jugar-me-la que l'Elon la té més llarga i que en Zuckerberg, que és jueu, a més a més, la té circuncidada.

No em diguin que, comparat amb l'agror de la campanya electoral espanyola, aquesta baralla de pollastres rics i sense gaire escrúpols no és molt més divertida.

El robatori de "Can Grau"

Vaig treballar molts anys de cambrer al mític restaurant Big Rock de l'immens cuiner que va ser en Carles Camós. Des dels 16 als 22 anys, i va ser una escola de formació professional i personal a la mateixa alçada que la Universitat Autònoma de Barcelona, a la que hi vaig passar cinc anys.

Primer quan el Big Rock era a la Plaça dels Arbres de Palamós, ubicació màgica durant els anys 80 i principis dels 90 del segle XX que va ser referent de molts dels polítics i empresaris de l'època (prenent els relleu del que va ser el restaurant Xivarri d'en Pitu Vergonyós a finals dels anys 60 i els 70), i després al Mas Cruanyes de Platja d'Aro, a la seva segona època. Sempre més de la meva vida però, recordaré els anys del Big Rock de Palamós. 

Durant aquells anys vaig aprendre de restauració i vins el que no hagués après en molts anys a l'universitat o a diverses escoles de cuina. Pel que fa al vi recordo que en Carles Camós tenia un celler esplèndit amb exemplars especialment seleccionats. No hi entrava de tot al Big Rock; en Carles tenia cura de seleccionar els millors vins quan allò semblava en aquells moments només una bogeria del propietari. Va ser un precursor. Ara en Carles estaria orgullós del que va fer. Aleshores els vins catalans estaven encara a les basseroles (excepció feta d'algun Penedès) i el que més abundava eren vins de Rioja i Ribera del Duero i en menor mesura els vins francesos (les excentricitats com els vins de Nova Zelanda, Sudàfrica, Xile i Califòrnia són molt posteriors).

Recordo que va ser al restaurant Big Rock quan vaig sentir parlar per primera vegada d'un celler anomenat Romanée Conti, o de Valbuena o de Lafite o de Vega Sicília. I vaig entendre que un Roda no era un vi qualsevol i que un Remelluri calia prendre-se'l molt seriosament.

Tot això em ve a la memòria quan llegeixo la setmana passada l'esperpèntic robatori a les bodegues Grau de Palafrugell.

A dia d'avui tothom mínimament informat sap que la setmana passada es va produir un robatori i Vins Grau de 9 empolles de vi valorades en....111.000 Euros.

Partint de la premisa que tothom s'ha de poder gastar els diners en el que li plagui (si són diners guanyats de forma legal) em sembla poc ètic -o estètic, que en aquest cas és força el mateix- però convindran amb mi que algú que es gasta 25.398 euros en una ampolla de La Tache 2015 o 29.950 en un Romanée Contí 2013 és que, o està podrit de diners (més que de bon gust) o és que és un ric ignorant que es qüestiona quan algú diu alguna cosa en contra.

És moralment indencent que una ampolla de 750 centil.litres de vi pugui arribar a costar el que costa un cotxe molt ben equipat. I el que és més moralment sospitós: que hi hagi gent que pugui veure's amb la pretesa superioritat de poder dir: "jo puc veure aquest ví i tu no". Sóc dels que pensen que fins i tot els més entesos són incapaços de gaudir d'un vi de forma absolutament diferent a partir d'un cert import. He provat vins de 250 euros l'ampolla que no m'han semblat molt millors que d'altres que en costen 25. Potser és que hi ha alguns que tenen un paladar extraorinàriament desenvolupat, però francament, no ho crec. Beure una copa de Romanée Conti 2008 que et costi 7.487,5 euros (assumint quatre copes plenes per ampolla) ha d'acabar fent mal de ventre per força. A mi personalment, el remordiment d'una tal indecència no em deixaria gaudir, encara que els diners em sortissin per les orelles.

Però als humans ens agrada el luxe i el morbo de forma gairebé natural. 

El cas va despertar molta atenció mediàtica per l'excepcionalitat del robatori, enregistrat per les càmeres de seguretat de l'establiment. Ja em permetran, però trobo de pel·lícula de riure que uns vins tan extremadament cars estiguin així de mal protegits -o siguin tan fàcils de robar-, i diria que no és la primera vegada que en aquest celler hi ha hagut robatoris d'aquest tenor. Ara bé, el nyap dels lladres de perdre una cartera i dos mòbils en la seva fugida, em sembla també de Benny Hill. 

És ben curiós que la premsa i fins i tot la televisió es fes ressó tan ràpidament del robatori però que no s'hagi sabut si els lladres han estat enxampats o no. Home, per les pistes que van deixar en la fugida, hores d'ara ja haurien d'haver estat detinguts. Tot plegat, difícilment comprensible.

VOX i Cultura són antònims

Avui he navegat pel web del vicepresident de la Generalitat Valenciana (aviat serà Generalidad), que destil·la caspa per tots cantons. Barrera és llicenciat en dret per la Universitat de València i també torero. Dues activitats que casen com la maionesa i la gasolina.

Els deixo l'enllaç del seu lloc web per si algú té a bé fes-hi un cop d'ull. http://www.vicentebarrera.org/. 

Gairebé sempre els webs diuen molt dels seus creadors o propietaris. El cas de Vicente Barrera no és excepció. El motor de cerca és del pleistocè, el disseny del web de l'època terciària i la darrera actualització de la pàgina es va fer abans del 2010. Una meravella de casticisme hispànic.

Aquest individu, membre de VOX, assumirà arran dels pactes amb el PP -que han portat a aquest partit a poder governar al País Valencià- la Conselleria de Cultura.

Després de veure algunes de les primeres accions del bipartit en aquesta comunitat com ara la supressió de l'Oficina de Drets Lingüístics, l'eliminació de tots els rètols on hi figuri la paraula "València" que serà substituïda per "Valencia" o la cancel·lació de les subscripcions històriques a Borriana de revistes catalanes pel sol fet d'estar escrites en Català (aquesta és la trista realitat) puc anticipar que cal agafar-se fort perquè venen corbes. 

Em dóna la sensació que la relació de VOX amb la cultura és absolutament tangencial, si és que podem parlar d'alguna. No hi ha ni un sol apartat específic de cultura al seu programa electoral de 178 pàgines.

Entrar en el programa i començar a llegir-lo, i creguin-me, hi he dedicat una bona estona, és un retorn al passat més reaccionari de la història d'Espanya. Si no fos que és de veritat i que l'he descarregat de la pàgina web de VOX pensaria que és una broma de mal gust, però no, tristament és una realitat, part de la qual ens espera a la cantonada depenent del que passi el proper 23 de Juliol.

Dilluns d'aquesta setmana que avui s'acaba, VOX va presentar, el seu programa electoral a Madrid, de la mà de Santiago Abascal. El seu programa cultural, en una referència gairebé testimonial està centrat en "protegir i enaltir les coses d'Espanya", com per exemple (literal) "difondre i promoure la identitat nacional i l'aportació d'Espanya a la civilització i a la història universal, amb especial atenció a les gestes i proeses dels nostres herois nacional dins i fora de les nostres fronteres". Costa de creure, oi? Doncs, no. Ho trobaran a la pàgina 17 del seu programa electoral.

L'aposta és clara: eliminar el ministeri de cultura, minimitzar tot el que puguin el suport a les llengües reconegudes constitucionalment (prioritzant absolutament en Castellà en tots els àmbits de l'educació i l'administració pública: ja hem vist les primeres mesures a les Illes Balears), acabar amb les televisions autonòmiques i en definitiva esborrar tot allò que representi diversitat i pugui representar un perill per a la grandesa de la nació espanyola i la glòria dels seus colonitzadors.

Una involució de tal magnitut és difícil de creure i entendre, i es fonamenta en l'odi visceral a la diversitat i la pluralitat d'una de les dues espanyes, que, malgrat el pas del temps, continua ancorada en el feixisme més unifornitzador i excloent, expressat amb tanta ràbia i tanta desvergonya que fa veritablement por.

Eleccions Generals del 23J: caminant cap enrere

Fa dies que no escric cap article al blog. I de fet, m'havia fet el propòsit de fer "vacances" d'escriptura aquest mes de juliol -tal com fan els periodistes de debò, perdonin-me el sarcasme, però necessito reafirmar-me de tan en tant- però el cert és que l'entorn crispat i trepitant de les properes eleccions generals del 23 de Juliol a Espanya és una temptació massa gran com per a passar-la per alt.

Aquests darrers dies, més enllà de la nostrada notícia del robatori de 9 ampolles de vi a "Can Grau" de Palafrugell (que serà l'argument del meu blog de demà), només es parla als mitjans espanyols de l'estrepitosa derrota de Pedro Sánchez en el debat amb Alberto Núñez Feijóo (algú sap el segon cognom de Sánchez, per cert?). Segons la premsa conservadora (i no tan conservadora) aquest debat ha suposat el principi de la fi del govern del partit socialista. Una derrota en tota regla de l'"estadista" Sánchez, que, aparentment i ja sense temps material de recuperació pels seus compromisos com a president de torn de la Unió Europea, ha signat la seva sentència de mort. 

Certament, és força objectiu afirmar que el debat el va guanyar Núñez, si és que d'aquell reguitzell de despropòsits i mentides -per ambdues bandes- en podem extreure alguna conclusió sòlida sobre victòries i derrotes. Sánchez, que ens té -com l'au Fènix- acostumat al renaixement sobre les seves cendres, a les remuntades en terminologia periodística, no va estar a l'alçada de les circumstàncies. Cosa que no deixa de sorprendre quan el contrincant és un tipus d'una mediocritat palmària que té la gosadia - i els pèssims assessors que el deixen- de dir a la televisió fa quatre dies que un kilo de taronges costa 0,12 €, que 10 x 10 són 22 i que no parla Anglès ni en la intimitat ni en la no intimitat. Fantàstic.

Que Sánchez -que al Senat havia escombrat dialècticament Núñez en més d'una ocasió- hagi perdut els papers després de tot un cap de setmana desaparegut en combat preparant justament el debat, no fa altra cosa que constatar la desesperació extrema del partit socialista. El PSOE va perdre, però el PP no va guanyar, es va adjudicar el combat als punts per incompareixença del rival.

En realitat va guanyar A3 Media, que va obtenir una quota de pantalla del 46,5 % en el moment de màxima audiència televisiva. Però no s'enganyin, en un món que ha deixat de veure la televisió convencional com a principal mitjà d'entreteniment, aquesta victòria és més aviat pírrica.

Al darrer gran debat televisiu d'unes eleccions espanyoles, el novembre de 2019, quan hi va haver un cara a cara entre els cinc principals candidats a les eleccions generals ("lògicament", en un estat de dret tan democràtic com l'espanyol, els partits minoritaris van ser exclosos): Sánchez (PSOE), Casado (PP...per cert, se'n recorden d'aquest cadàver polític?), Iglesias (Podemos, un altre cadàver polític que no fa altra que confirmar quan efímer pot ser tot plegat en general i en la política en particular), Abascal (VOX) que, com el seu referent i pare espiritual durarà com a mínim 40 anys, i el cadàver més cadàver de tots els cadàvers que s'han fet i es faran en política pàtria: Albertito Rivera "el breve", de Ciudadanos (un altre cadàver, aquest institucional, que ni la bona de la Malú pot resucitar). Aquell debat, atenció, només fa quatre anys d'allò, va ser vist per 8,9 milions d'espectadors de mitja (i 17,3 milions d'espectadors únics). 

El dimarts, l'audiència combinada del debat a La Sexta i Antena 3 va ser de 5,9 milions d'espectadors. Tenint en compte que el cens electoral (font INE) per a les eleccions del 23 de juliol és de 35 milions de persones, el debat el van veure un 16,85% dels potencials votants, una dada molt poc significativa, en termes estrictament estadístics, que no hauria de ser determinant de cap manera.

Però no deixa de ser cert que l'efecte multiplicador dels diaris i de les notícies de l'endemà i dies posteriors fa que molta de la gent que no va veure el debat (confesso que m'avorria tant que només en vaig veure fragments) es cregui ferventment la victòria de Núñez Feijóo, i això pot acabar condicionant el vot de molts indecisos, però si es mira amb objectivitat, cap dels dos candidats va estar a l'alçada de les circumstàncies.

Es van dir mentides a cabassos des de les dues bandes, amb total impunitat. Es van fer afirmacions esbiaixades i exagerades amb coneixement de causa, i francament, sorprèn que aquesta colla de mediocres acabin (l'un o l'altre) regint els nostres destins i decidint la inversió dels nostres impostos.

Jo aniré a votar, perquè toca per sentit democràtic -aquest Estat va estar 40 anys sense poder votar i així li va anar, en tots els sentits- i votaré per intentar evitar que el PP i VOX governant en coalicció, esdevinguin un malson pels nostres drets socials i lingüístics. La involució a la que potencialment ens enfrontem serà la més bèstia des de la mort del dictador. Sinó, temps al temps.

Una notícia d'avui a la premsa fa estremir i ho confirma. És una clara mostra del que pot passar a partir del 23 de Juliol: "VOX anul.la a Burriana (País Valencià) la subscripció a "Cavall Fort" i vàries revistes en Català -disponibles a la biblioteca pública de la localitat des de temps immemorials, fins i tot de quan va governar el PP- perquè promouen "el separatisme", Efectivament, el conseller de cultura (?) de Burriana, un tal Jesús Albiol de VOX, a qui la ràbia i el resentiment el deuen consumir -que trist haver de viure amb aquest neguit...-, ha escrit el següent twitt: "el Ayuntamiento no seguirá promoviendo el separatismo catalán con el dinero de los burrianeses. No somos catalanes de segunda, somos valencianos y españoles de primera". 

Doncs això. Ara mateix em sento més Andorrà que Espanyol, però precisament per això aniré a votar.