De política i populisme

Comentava en una altra entrada del blog que en temps de crisi profunda, la tentació populista es fa més perillosa que mai. Grans èpoques de la historia han tingut en el populisme l'inici de catàstrofes extraordinàries. Només cal recordar l'elecció de Hitler com a president del govern alemany a principis dels anys 30 i com la seva victòria va ser el fruit d'una desesperació col·lectiva com a conseqüència de la humiliació per la pèrdua militar a la I Guerra Mundial i la hiperinflació que va patir Alemània.

 

A l'Europa de la Unió Europea hem assistit a la creixent influencia i número de vots i escons dels partits d'extrema dreta (hi hem assistit particularment a Austria, Hungria, Finlàndia, Suècia, França, Holanda, i darrerament Grècia). El populisme explota la misèria material humana jugant amb els sentiments més atàvics (el lema de Plataforma per Catalunya a les darreres eleccions, aquí a casa nostra, n'és una mostra evident: "Els de casa primer").

 

A la Pell de Brau, on sempre tenim trets distintius de la resta del Continent, assistim al curiós fenòmen del creixement de forces populistes que dissimulen, vestides de partits de democràcia plena i directa, i que van guanyant adeptes gràcies a l'habilitat dels seus dirigents. Em refereixo en particular a la Unión Progreso y Democrácia, de la ex-socialista i Consellera del Govern Basc, Rosa Díez, i als Ciudadanos de l'Albert Ribera, Boadella y companyia.

 

Són partits amb molt a guanyar i molt poc a perdre perquè no han disposat mai de quotes de poder i per tant no han estat "cremats" per l'exercici del mateix. Per això els és tan fàcil embolcallar-se amb la bandera de la transparencia i la honestetat (la Marine Lepen es pot permetre el luxe de fer el mateix a França). Són partits perillosos, perquè estan regentats per demagogs amb una ideologia molt eclèctica i fàcil, i sobre tot, sobre tot, amb un ultranacionalisme espanyol que es contraposa de forma radical a qualsevol forma de sentiment nacionalista discrepant com ara el Català.

 

La darrera enquesta del CIS situa UPyD com a partit frontisa, amb un creixement espectacular en nombre de vots (una barreja de descontents del sistema i votants decebuts del Partido Popular) que els situaria com a tercera força política, que, òbviament, s'alinearia amb el PP (que continuaria essent el partit més votat) a canvi de concessions en radicalitat espanyolista entre d'altres.

 

Si torna l'Aznar o la Rosa Díaz treu 30 diputats a les següents eleccions generals, enyorarem amb força la figura del gallec minvant, Don Mariano Rajoy. Temps al temps.

 

 

L'esperat retorn

Per una errada de nocturnitat i al·levosia, vaig publicar un article buit al blog, quan en realitat només pretenia entrar el títol com a esborrany per a no oblidar que em venia molt de gust escriure sobre el gran, grandíssim José Maria Aznar, "Ansar", pels amics íntims de l'altre costat de l'Atlàntic.

 

L'"Ansar" ja fa temps que fa la guitza des de la FAES, escola de pensament de la cada vegada més descaradament ultraliberal ultradreta espanyola. L"Ansar" ja va provar al congrés del PP de València al 2008 de boicotejar la candidatura de Don Mariano, però aleshores no se'n va sortir. Tothom amb dos dits de memòria recordarà el "frío saludo" que li va dirigir l'expresidente al candidato.

 

Don José Mari ha estat molt de temps a l'ombra, només fent escasses intervencions a la vida pública via FAES, i pronunciant algunes conferències amb un to cada vegada més radicalitzat, però sempre des d'un segon pla, més ocupat en fer diners com a membre del consell d'administració de determinades empreses, que com a salvapàtries.

 

Ara però, l'Aznar ha tornat. Sense la pell de bè, sense embuts, amb tota la transcendència d'aquell qui se sent cridat a alts destins que els reserva la pàtria per a ser salvada. En José Mari ho sap, i en veure el caire que prenen els esdeveniments es prepara, si cal, per a tornar a l'escena política i fer-ho de forma espectacular, com a número u, cremant tot allò que calgui si és que hi ha cap mena d'oposició. Així ho anunciava la setmana passada en una entrevista concedida a Antena 3 a Gloria Lomana (Directora General), acompanyada de Paco Maruenda i Victòria Prego. Si el que li van fer a Aznar és una entrevista feta per periodistes, jo sóc la Verge de Fàtima, però en fi, és Antena 3, ja se sap. Si Lomana pretenia dissimular iniciant l'entrevista amb la pregunta dels sobressous, és d'una ingenuïtat que no se la creu ni el meu fill petit, però "doctores tiene la Iglesia".

 

L'"Ansar" està calent, molt calent (ull, que això no vol dir que vagi calent, que no és aquest l'objecte d'aquest article, ja parlarem de la Rachida Dati en un altre moment) i destil·la unes immenses ganes de tornar a la política activa. No se sap ben bé per què. Deu ser allò que s'anomena col·loquialment l'eròtica del poder, perquè altrament no s'acaba d'entendre. Necessitats econòmiques les té cobertes. La seva dona és l'alcaldessa de Madrit (ciutat), sense haver estat escollida per la ciutadania, sigui dit de passada, i els seus ingressos són més que suficients per a portar una vida més que digna. Però vet aquí que l'altre dia ens surt amb que el sentit de la responsabilitat dictarà la seva actuació en relació a una possible tornada a la vida política.

 

Per què surt ara Aznar fent de salvapàtries? Jo li veig diverses explicacions, una de les quals és el creixent fenòmen del populisme a Espanya, que Aznar voldria capitalitzar radicalitzant el seu discurs. La darrera enquesta del CIS, vaticina una gran caiguda d'intenció de vot tant del PP com del PSOE en el cas de celebrar-se eleccions ara mateix, i aquests vots perduts anairies a opcions polítiques més radicals com ara, per la dreta, la Unión Pueblo y Democràcia de la Rosa Díez Quina Por.

 

Un Aznar més de dretes, més dur amb les autonomies, més desafiant contra el jou europeu, més intol·lerant amb el debat secessionista a Catalunya, més radical amb el procés de pau a Euskadi, enfrontat amb el sector del PP més moderat, capitalitzaria segurament molts vots.

 

És sobre tot un Aznar revanxista, que busca fer-la pagar als actuals mandatàris del Partit Popular, pels que no té cap simpatia, cosa que d'altra banda sembla ser recíproca, i els De Guindos, Montoros i Cospedales no se n'amagen gens ni mica.

 

No tenia prous problemes el registrador gallec que al cim se li posa el de Don José Maria. El PP té hores d'ara molts problemes (ahir en parlava l'Ara abastament), però segurament el possible retorn de José Maria Aznar sigui un dels més grans.

 

 

 

 

Una y Grande

En una conjuntura en la que l'Estat Espanyol té una credibilitat limitada al món en general (només cal que veiem què passa amb les multinacionals espanyoles tipus Repsol a l'Argentina o Endesa a Bolivia) i a la Unió Europea en particular, en un entorn de crisi en el que la Unió Europea envia homes de negre a Madrit (ciutat i concepte) perquè -ras i curt- a Brussel·les no es refien de les mesures preses pel govern del Partit Popular, en una situació en la que Espanya està a la cua de gairebé tots els rankings, què queda a l'ultranacionalisme español?

 

Quin element els permet treure encara pit? Com pot la dreta cavernària xulejar d'orgull patri? Doncs fàcil, molt fàcil: la recepta és atiar la catalanofòbia amb tots els mitjans al seu abast.

 

Hi ha múltiples instruments que la caverna pot fer servir -i fa servir- per a reivindicar-se. Quan ningú més no els fa cas, quan a Espanya se la castiga al món mundial amb una indiferència gairebé total, llavors treuen pit, i ens volen fer passar per l'adreçador, atacant a qui poden atacar, al més feble, com els covards.

 

Els instruments es diuen Wert, LAPAO, asfíxia fiscal i financera, CNI, barons del PP, intoxicació informativa, balances fiscals, FAES, José María Aznar López, Rosa Díez, Albert Ribera i tants i tants d'altres. Volen que la colònia sigui encara més colònia. No han entès ni assimilat que l'informe PISA sitúa a Espanya per sota de la mitja de la OCDE en competències lectores, matemàtiques i científiques, i que això no té res a veure amb la inmersió lingüística ni amb una una llei d'educació sectària que prima l'ideologia per sobre de la qualitat educativa. Bé, sí que ho entenen, perquè rucs no són, però no ho volen assimilar. No ho poden païr. Quina llàstima. Jo hi vaig creure un dia, però com n'estava d'equivocat. No han entès que el Català és una font de riquesa per l'Estat i que hauria de ser especial motiu d'orgull i protecció. Volen homogeneïtat i preeminència del pensament de Castella, que per assimilació ha acabat esdevenient el pensament únic d'Espanya.

 

No han entès res. Només un odi visceral i creixent cap a la diferència, fomentant entre la gent de seny, parli la llengua que parli i pensi com pensi, allò que l'Unamuno deia al militar Millán Astray: "Venceréis pero no convenceréis". Voldrien fer amb Catalunya el que van fer amb un èxit gairebé total al País Valencià: anihilar la diferència. Ignorants però orgullosos de la seva ignorància, treient pit amb la ideologia: "una y grande" (libre només ho seria amb permís de Brussel·les).

 

Espanya ha tingut 7 lleis d'educació en 30 anys. Totes han estat en gran part  lleis ideològiques, en un sentit o en un altre, sectàries, esbiaixades i mancades de consens i de voluntat veritable de reconèixer que hi ha un problema al sistema educatiu i que cal posar mitjans, diners, consens i sentit comú per a adreçar una situació que condemna l'Estat al fracàs. És que exemples com Finlàndia (llei d'educació blindada de per vida amb consens del 100% dels partits), Suècia o Holanda no han servit de res? No hauríem de demanar a la clase política que en prenés exemple? És demanar massa, òbviament.

 

I així ens va. L'atur crònic español és la constatació del fracàs de l'educació: un 45% de la població espanyola no té ni el graduat escolar. Hi ha tres milions d'aturats que no tenen cap titulació ni formació. Hi ha més "ninis" que a qualsevol altre país de la Unió Europea. I quina és la resposta a tot això? Al fracàs escolar? A l'atur diferencial? A la manca d'innovació? A la fugida de talent? La resposta és la Llei Wert.

 

Contra l'estultícia: insubmissió i concienciació col·lectiva de la necessitat de recuperar un vell lema que no tindrem més remei que tornar a cridar: "No passaran".

 

 

 

 

Miguel Blesa

Em vaig apostar amb un amic que el senyor Miguel Blesa (això de senyor és púrament una llicència estilística) no passaria més de dues nits a la presó de Soto del Real, i encara em vaig equivocar en un 50%.

 

Coses bones i dolentes d'una democràcia "low cost", com la que tenim aquí. La cosa bona és que l'administració de Justícia, malgrat la precarietat de mitjans i el col·lapse associat a aquesta situació és lenta i ferragosa, però al capdevall, implacable. Ho estem veient en casos com el Millet, Palma Arena, Gürtel, Bustos, i tants d'altres; també en alguns que clamen al cel, com ara la reobertura per part de la fiscalia del cas de l'accident de tranvia a Valencia que el juliol de 2006 va provocar 43 morts (i que el govern valencià va intentar silenciar comprant als representants dels afectats amb salaris públics...).

 

El cas Bankia doncs, no ha fet més que començar, i com deia l'ex-fiscal en cap de Catalunya, Jiménez Villarejo, és una bona notícia que reforça la idea de la independencia de poders i de la seriositat i imparcialitat de la justícia. Hi estic d'acord: que un amic íntim de l'inefable José Maria Aznar López hagi estat detingut i empresonat és un bon símptoma. Veurem si, en funció de les moltes denúncies (Manos Límpias, Izquiera Unida, UPyD, entre d'altres), d'altres peixos grossos de l'escàndol financer més gran de la història d'Espanya acabaran trepitjant la presó...La meva impressió és que personatges amb una gran implicació, directa o indirecta, en l'estafa que va suposar la creació de Bankia i la seva posterior sortida a borsa, incloent-hi Rodrigo Rato, acabaran pagant un peatge per la seva intervenció.

 

Ara bé, l'altra cara de la moneda és que no s'acaba d'entendre com una persona acusada d'una actuació que va causar, presumptament a Caja Madrid una pèrdua de 500 milions d'Euros i sobre la que plana la sospita d'embutxacament personals de comissions per l'operació, se li hagués fixat una fiança de només 2,5 milions d'Euros (en el cas Noos, a Torres i Urdangarin se'ls va fixar una fiança inicial de 8 milions d'Euros, rebaixada la setmana passada a 6 milions, per un cas on el desfalc de diner públic no va ser, ni de bon tros el que se li imputa a Blesa).

 

És evident que per a un personatge com ell, reunir 2,5 milions d'euros és una esforç tan gran com reunir-ne 1.000 per a qualsevol de nosaltres. Estic d'acord amb els que diuen que la Justícia no ha d'actuar per a calmar les masses excitades i emprenyades per la suposada impunitat del poderosos, però quan actua, la seva ha de ser una actuació inmaculada procedimentalment, i s'ha de veure com a proporcionada. Malgrat la retirada del passaport, no s'acaba d'entendre que la fiança imposada sigui tan petita, perquè qui la imposa ja sap que l'acusat la dipositarà en un molt curt periode de temps per eludir la presó. Hi tindran a veure les amistats perilloses del señor Miguel? M'atreviria a dir que alguna cosa de l'estil podria haver-hi....Els propers esdeveniments ens ho acabaran de confirmar o desmentir.

María de los Llanos de Luna

De la delegada del Govern espanyol a Catalunya se n'ha parlat prou els darrers mesos, però ella com si sentís ploure.

 

La transcendència de la seva participació a l'acte de lliurament de diplomes a veterans de la División Azul ha estat el traspàs d'una línia vermella que va més enllà del que és acceptable per un càrrec públic en un estat democràtic. A França, Holanda, Anglaterra, Alemània, aquesta senyora hauria estat desposseïda del càrrec en menys de 24 hores, aquí no només ha estat així, sino que el Govern espanyol s'ha limitat a dir que no té cap intenció de fer-ho. Com vinc afirmant de forma cada vegada més insistent en aquest blog, l'espanyola és una democràcia de molt baixa qualitat. Fets com aquest no fan més que recordar-ho.

 

D'aquest lamentable episodi -protagonitzat per una senyora que sembla que tot allò que fa està presidit per l'afany de provocar a una part molt important, jo diria que majoritària, del poble de Catalunya- se n'ha parlat abastament en tots els mitjans de comunicació de Catalunya, fins i tot en Jordi Basté va començar l'editorial de dijous passat d'"El Món a RAC1" llegint en Castellà un poema que glossava la División Azul. No afegiré doncs res més del que ja s'ha dit, per què l'escàndol és tan gran que em sembla mentida que aquesta senyora pugui seguir al seu càrrec, però sí que crec convenient fer un parell de reflexions col·laterals sobre la senyora delegada.

 

La primera és per a què caram serveix una delegació del govern espanyol (a Catalunya o a Girona o a Badajoz)? Quina funció té? Quina és la seva finalitat en un Estat descentralitzat en el que els Governs Autonòmics són, segons la mateixa Constitució, Administració de l'Estat en els seus respectius territoris. No calen retalls? Doncs procedeixin amb tot allò que és netament supèrflu o redundant, com bona part de l'estructura de les Diputacions o les Delegacions del Govern? No van tancar les delegacions provincials del Banc d'Espanya (amb bon criteri), doncs haurien de fer exactament el mateix amb les delegacions del govern.

 

La segona reflexió va directament adreçada al personatge, que té un nom que fa pudor de naftalina. Tinc pocs dubtes que la senyora Llanos de Luna ha estat especialment escollida pel càrrec, amb premeditació, nocturnitat i alevosia. Segurament De Cospedal té molt a veure amb l'elecció, ella que parla de nazisme amb tanta frivolitat. Salta a la vista, només d'observar-la i de seguir les seves actuacions (les de De Luna, vull dir), que aquesta senyora té la convicció que en realitat fa la funció de "governadora" d'una possessió colonial, en la que els indígenes són essers més aviat díscols que cal tractar amb desconsideració i mà dura.

 

El que em pregunto és com és possible que algú amb tan alta representativitat institucional (serveixi per a res o no, al capdevall és la màxima representant del govern d'Espanya a Catalunya) pugui acceptar una invitació per a assistir a un acte i donar diplomes a una cosa tan cutre i d'extrema dreta com la -atenció- "Hermandad de Combatientes de la División Azul"? Perquè només hi ha dues respostes possibles: o bé aquesta senyora no sabia el que era i va significar la División Azul, amb la qual cosa mereix, per pura i simple ignorància una fulminant destitució, o bé sabent la transcendència de la seva participació a un tal acte, ho va fer amb tota la premeditació i mala llet del món i amb la qual cosa, posa de manifest públicament un posicionament polític que no és acceptable en un Estat de dret.

 

S'han tret la carota i ja no es tallen per res. Tot plegat està agafant un caire que comença a fer una mica de por.

 

 

 

Voracitat recaptatòria i abús de posició dominant

Aquest matí parlava amb un company del que sembla ser el vector director de les actuacions dels serveis públics amb capacitat recaptatòria, sigui l'Agència Tributària, el Servei Català de Trànsit o la Diputació. La consigna sembla ser recaptar i recaptar, aplicant maneres de fer que en ocasions ratllen la histèria i sobre tot adreçades al contribuent-ciutadà, que té menys capacitat de resposta en cas d'actuacions que ratllin la alegalitat.

 

El meu amic, que regenta una gestoria, m'explica que l'AEAT està enviant requeriments a dotzenes per a defectes formals absolutament supèrflus, com ara deixar-se la lletra al D.N.I. en una declaración d'IVA, per la qual cosa li pot caure a un una sanció de 150 Euros que esdevenen 75 pagant abans de 15 dies. Són requeriments que es guanyarien fàcilment interposant un recurs, però és clar, costaria més el farciment que el gall. El consell als seus clients és doncs pagar i aprofitar el descompte.

 

Jo li explico una anècdota que m'acaba de passar i que ratlla l'absurd més kafkià. La cosa va així: en el meu recent viatge professional a Xina un proveïdor em va regalar un joc de 5 tasses de té i una tetera. Res de gran valor però posat a una capsa que envolumava força. Com sigui que això era al començament del meu viatge i no volia arrossegar-ho amunt i avall m'ho vaig fer enviar per missatger a casa. La setmana passada vaig rebre un certificat de correus que m'anunciava que el paquet havia arribat a la Duana de l'aeroport de Barajas i que presentés el DUA (acrònim de Document Únic Duaner) corresponent per a poder retirar el paquet. M'informo del procediment i veig que conferint mandat a Correus, ells em poden fer el tràmit si omplo un formulari. Ho faig. Em demanen factura de compra de les tasses, en dir-los que no en tinc perquè és un regal em demanen declaració jurada conforme és un regal i un valor estimat. Ho faig. Ho envio per correu electrònic. Em contesten al cap de dos dies tot dient-me que a més a més de la documentació aportada em cal afegir-hi factura i comprovant de pagament. Increïble, no? Doncs real com la vida mateixa. Els truco i després d'una bona estona en espera, els dono el número d'enviament i em diuem que sense factura i comprovant de pagament no puc "importar" res de la Xina. Com acaba la cosa? Doncs retornant el paquet a Xina. El més trist de tot és que el DUA i la factura cal exclussivament per aplicar un aranzel que els permeti recaptar, encara que siguin 5 euros.

 

Amb les multes de trànsit passa el mateix. La darrera moda del SCT és posar-se una mica abans dels peatges amb cotxe camuflat. Si un es passa encara que siguin 10 kilòmetres per hora, en sortir del peatge et trobes un vehicle dels mossos mig entravessat i un mosso que t'indica que et paris al voral. Et demanen la documentació del vehicle i t'ensenyen la multa. I així, de cinquanta euros amb cinquanta euros van complementant les transferències d'en Montoro.

 

Aquest és el panorama de l'Espanya dels retalls, que passa no només per damunt dels drets individuals sinó fins i tot per sobre del sentit comú.

 

 

 

Enyd Blyton

Molts membres de la nostra generació, a meitat de la quarentena, vam aprendre a gaudir de la literatura gràcies a aquesta senyora britànica que va ser una prolífica escriptora de llibres d'aventures i que va viure el seu zènit com a novel·lista als anys 40, 50 i 60 del passat Segle XX. L'Enyd va escriure més de 600 novel·les, totes protagonitzades per adolescents, totes del gènere d'avantures. Els de la meva edat recordaran fàcilment algunes de les seves col·leccions, com ara "Los Cinco" o "Los Siete Secretos".

 

Confesso que estava posseït per "Los Cinco" (disponible només en Castellà durant molts anys  de la mà d'Editorial El Molino i Juventud), i que em fascinava Jorge, aquella noieta tan desperta amb nom de noi. La capacitat narrativa de la senyora Blyton era inesgotable, semblava increïble que podéssin existir tants criminals i tants embolics, però sempre se'n sortia amb nota.

 

Vaig revisitar les seves novel·les a mitjans dels anys noranta, quan estava en plena fase d'escriptura del meu "Suïcidi involuntari" adreçat a públic adolescent i he de reconèixer que les vaig trobar -ja amb 30 anys- una mica obsoletes, fins i tot carrinclones, però ves per on, Enyd Blyton, gairebé 50 anys després de la seva mort, torna a estar de moda a Catalunya i Espanya.

 

En una magistral campanya de marketing editorial, RBA ha "modernitzat" i reeditat una de les sèries estrella de l'Enyd Blyton, "Les Torres de Malory", de les que -oh, sorpresa- va vendre per Sant Jordi més de 25.000 exemplars. Això però és també una clara constatació que allò ben fet, allò ben escrit, acaba esdevenint inmortal.

 

Si algú m'hagués dit fa tan sols un parell de mesos que l'Enyd Blyton (morta des de 1968) seria un best seller de literatura juvenil l'any 2013 hauria pensat que em prenia el pèl, però la dada és certa i gràcies a un petit"lifting", un clàssic de les aventures (i dels internats, molt abans que la Jean Katherine Rowling s'inventés en Harry Potter i l'internat de Hogwarts) demostra que la novel·la ben escrita, suporta el pas del temps molt més del que ens pensem.

 

Mentre escric això em ve ara al cap un exemple, que corrobora que quan un llibre està ben concebut, el temps físic és irrellevant: Wilkie Collins i la seva "Dama de Blanc", també de Londres com l'Enyd, va escriure al segle XIX una novel·la que ha esdevingut un  clàssic de la literatura universal on la variable temps és del tot irrellevant.

 

Si voleu tornar a sentir curiositat pels anys màgics en els que vau descubrir la passió per la lectura, RBA us dóna l'oportunitat de tornar a sentir aquella curiositat i pessigolleig. Estic temptat de comprar-ne algun que no hagi llegit de "Los Siete Secretos".

 

Temps de Flors

Girona és una ciutat extraordinària, i no ho dic perquè sigui la meva, o no només. De fet, sóc un gironí d'adopció i al capdevall des de fa només 14 anys. Ho dic perquè està ben gestionada, perquè té un nivell d'endeutament més que raonable, perquè els nivells de neteja están per damunt de la mitja, perquè té una societat civil dinàmica i ben organitzada i perquè hi ha una forta implicació del món acadèmic i vinculat amb l'educació.

 

Girona Temps de Flors n'és una extraordinària mostra d'aquesta col·laboració a diverses bandes, que a cada nova edició és va consolidant com un referent de visita gairebé imprescindible. Maria Mercè Roca en parlava aquesta semana a l'espai "Factoria Sensible" a Catalunya Ràdio, on posava l'exemple del cartell que anuncia l'esdeveniment, realitzat per una estudiant de 16 anys que ha guanyat el premi pel seu dibuix i que pot veure amb orgull la seva obra reproduïda a tort i dret per tota la ciutat.

 

Feia un parell d'anys que no hi anava i ahir dimecres, aprofitant jornada allargada de visites fins a les dotze de la nit, vaig poder pasejar-m'hi amb la familia. He de confessar que la sensació de satisfacció que vaig sentir en passejar-me pel casc antic de la ciutat va ser extraordinària, intensa. Amb la pluja que va caure i la fresca del capvespre, el Barri Vell desprenia un aura especial, una atmosfera molt particular. Vam començar la visita per un espai desconegut per a mi: la "cisterna" i la "carbonera", espais que habitualment estan tancats al públic i que formen part del Museu d'Història de la Ciutat. A part del propi espai, ja de per sí increíble, només pel muntatge a la cisterna ja paga la pena la visita: és una simfomia pels sentits on es pot olorar, fins i tot ensumar l'olor de la molsa que recobreix tot un pany de paret, gaudir visualment, tocar, escoltar una música molt ben triada i tastar una xocolata pensada per l'ocasió.

 

La visita continua i condueix cap a la terrassa del Museu on es pot gaudir d'una de les col·leccions de bonsáis més gran i bella que he vist mai. Francament impressionant.

 

No pot deixar d'admirar-se les escales de la Catedral, impecablement engalanades per l'ocasió i d'altres racons genuïnament gironins com la casa Cundaro, un exemple de llar jueva per excel·lència, gairebé un museu en sí mateix, amb un jardí interior molt ben guarnit per a l'ocasió. Al mateix jardí, escultures de flors venen marcades per QR amb els que es connecta amb poesies d'autors gironins declamades per nenes i nens de l'escola Maristes Girona.

 

Tot el Call Jueu fins a la Pujada de Sant Domènec és una meravella visual, que paga molt la pena de visitar.

 

Aquest dissabte torna a haver-hi sessió allargada fins a la mitjanit. Una visita altament recomanable.

 

 

 

Un any sense en Vicenç Burgell

Aquest diumenge hem celebrat una missa en memòria del meu pare. No és que això tingui un significat especialment religiós, al menys per mi, però sí que té la virtud de fer un recordatori públic que ens ha permès, sobre tot retre un homenatge, en família, a una persona que ha estat i continua essent un referent a les nostres vides.

 

Els experts en dol, generalment del ram de la psicologia,  acostumen a dir que el procés de dolor associat a la pèrdua d'un ésser estimat sòl durar un any, i com gairebé tot allò associat al comportament humà, he de reconèixer que aquesta diagnosi és força acurada. Un any és el període en el que passa tot allò recorrent a les nostres vides: un Nadal, les vacances d'estiu, tots els aniversaris i celebracions associats a la família i als amics. El dolor s'ha anat apaivagant. La memòria continua ben present.

 

Tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo i conviure amb ell trobem a faltar en Vicenç. Ha deixat un buit que mai més podrem omplir, encara que passin molts anys. Era el pal de paller, l'espatlla en la que tots ens podien recolzar en qualsevol circumstància. La veu assenyada, el consell sempre a punt, humil, encertat. El punt de vista diferent, però sempre afilat.

 

Òbviament, qui més ha patit la seva falta, més enllà dels fills i nets ha estat la nostra mare. Ara però, un any després, la pèrdua del marit, de l'espòs, del company, té una pàtina d'enyorança i de record molt més serena, més positiva, afortunadament. Em pensava que aquest moment no arribaria, però finalment així ha estat.

 

Ha passat el dol, però el record ens acompanyarà sempre. Tenim la sort que en Vicenç va deixar moltes coses: un pòsit humà imborrable, però també les seves aquarel·les, que amb la perspectiva del temps guanyen valor (de fet, la família n'hem fet una donació a l'Ajuntament de Palamós), els seus dibuixos, els seus punts de llibre....

 

Siguis allà on siguis Vicenç, estem amb tu i tu ets amb nosaltres. No t'oblidem, continues present en les nostres vides cada dia. El teu record segueix essent part imborrable de tots els que et vam estimar.

 

LAPAO

Em vaig autoimposar no escriure sobre el darrer despropòsit dels espanyols exclussionistes, fins i tot ahir, comentant-ho un moment amb un company de feina li deia que a aquesta llei de llengues que acaba d'aprovar el parlamento aragonés ni se li hauria de donar el més mínim ressó mediàtic. Davant la imbecilitat, indiferència.

 

Però al final, no m'hi he pogut resistir, perquè hi ha dues consideracions que em remouen el fetge, la primera té a veure amb la reciprocitat argumental.

 

Si conculcant les més elementals normes de la lingüística els aragonesos s'inventen la "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental" doncs vol dir que s'entesten en que el Català que es parla a la Franja no es digui Català. Aquesta llei, d'altra banda, ha estat totalment aplaudida per la caverna i l'España rància i recalcitrant que destil·la odi permenent i in crescendo per tot allò que pudi a Català. Doncs per la mateixa regla de tres m'agradaria veure com reaccionen a Madrit (concepte no ciutat) si els sudamericans comencessin de cop a  voler parlar equatorià, colombià, bolivià (o bolivarià, vagi vostè a saber), argentí o xilè. Segur que no els faria gens de gràcia i que defensarien amb carn i ungles la "intocabilitat" de la denominació "Lengua Española". De fet, algun intent en aquest sentit es va produir fa anys i per això les reunions anuals de la Real Academia de la Lengua Española es fan a Xile des de fa alguns anys, en una mínima concessió per evitar mals majors.

  

Imagineu-vos ara que aplicant el cafrisme de les 17 famílies que, imbuïdes per un odi incomprensible i finançades no se sap ben bé per qui (tot i que en comencem a tenir clares sospites) demanen l'escolarització en Castellà (perquè en interpretació de la darrera sentència del Superior de Justícia de Catalunya, si un sol nen demana la classa en Castellà, tota la classe s'ha de fer en Castellà), un nen de Barbastre o d' Elx demanés l'escolarització en Català en aqustes dos territoris: els engegarien a dida sense fer-los el més mínim cas. Doncs això, però a Catalunya tot s'hi val.

 

La segona consideració fa referencia a aquesta visceralitat. És evident que els polítics del PP Aragonés i del CHA no són estúpids, en el sentit més acadèmic de la paraula. És també evident que a la Franja de Ponent una majoria de gent parla el Català i el continuarà parlant (sense accés a educació en aquesta llengua, però afortunadament hi ha la proximitat amb Catalunya), i això havent-li llei del LAPAO o del liliputenc. És també òbvi que això, aquests senyors, que no són estúpids, ho saben. Per què doncs tot aquest merder innecessari i gratuït? Ho deiem abans: per simple i pur odi a tot allò que faci olor a Català. No hi ha, no pot haver-hi cap altra explicació. La barbaritat és massa monumental fins i tot per algú que no tingui ni dos dits de seny.

 

I si ens deixen marxar d'una vegada? Tal vegada se'ls acabaran bona part dels problemes i podran reconvertir aquest odi en alguna força més positiva.

 

 

"El tango de la Guardia Vieja", Arturo Pérez Reverte

Pérez Reverte és un escriptor que m'agrada. El segueixo des de fa anys, primer com a periodista, cronista de guerra i assagista (per cert, el seu "Patente de Corso" no té desperdici) i després com a escriptor de novel·la d'acció-aventura.

 

Pràcticament tots els llibres que li he llegit m'agraden. Pérez Reverte és, per damunt de qualsevol altra cosa, un gran narrador d'històries. Domina el tempo del relat de forma magistral. La sèrie històrica del Capità Alatriste (destrossada al cinema per Vigo Mortensen) és francament apassionant, sobre tot l'enfoc històric en el que la l'autor retrata de forma magistral l'inici de la decadencia de l'imperi espanyol i perfila un personatge que, amb la seva rectitut moral combinada amb un pessimisme determinista inevitable i una vida amorosa impossible, acaba fent-se estimar.

 

De les altres novel·les, destaca en la meva opinió "La reina del Sur", on aborda de forma trepidant el fenòmen del narcotràfic treslladat de Sinaloa, Mèxic a Andalusia.

 

Però amb "El tango de la guardia vieja", Pérez Reverte arriba, en la meva modesta opinió a la plenitut de la seva habilitat narrativa.

 

Es tracta d'una novel·la que s'aparta completament de tota la seva obra prèvia. Si l'hagués de resumir en poques paraules diria que es tracta d'una bellíssima història d'amor impossible entre dos éssers condemnats a estimar-se sense poder estar junts.

 

El tango aporta a més a més, una trama molt i molt ben documentada en ambients històrics que succeeix entre un creuer que va cap a l'Argentina a primers de segle XX, la Riviera francesa de l'any 1938 (magistral descripció tant de Marsella com, particularment, de Niça), i el Nàpols dels anys 70. L'autor ha fet un treball de documentació histórica i ambientació molt profund, això es detecta a la novel·la, i li confereix una extraordinària versemblança.

 

Però, técnica narrativa a banda, la història és molt, però que molt bona. Els tres personatges principals estan treballats amb intensitat, i tenen, altra vegada una gran versemblança. Sense dubte és el millor llibre que he llegit de Pérez Reverte, i una experiència literària del tot recomanable.

 

 

El perill xinès

Feia dies que no escrivia al blog, degut a un viatge llarg per Xina per motius professionals. Cada vegada que hi vaig hi descobreixo nous elements en aquest procés d'acceleració de tot plegat no se sap ben bé cap a on. Algunes constatacions que he pogut treure d'aquest viatge són que allí, la cosa va de mal en pitjor en alguns aspectos que fan veritable por. Entre els més significatius en destaco tres:

• La bombolla immobiliària. Sobre tot al Nord, a Qingdao, capital de la provincia de Shandong, el paisatge de grues e construcción és senzillament desolador. En un caos urbanístic difícil de païr visualment (enmig del qual, llocs com Benidorm o Salou serien perles del bon gust), un garbuix de centenars de blocs d'apartaments s'aixequen lletgos i grisos en el cel contaminat de la ciutat. Centenars, milers de pisos que romanen buits per incapacitat de compra per part dels suposats destinataris (classe mitjana). De moment grans empreses immobiliàries, promouen, compren i venen esperant revaloritzacions infinites. Fins quan?
• La contaminació ambiental. L'International Herald Tribune en parlava a la seva edició del 23 d'abril. El que està passant a la Xina té uns efectes col·laterals l'abast dels quals se'l trobaran d'aquí a uns anys. Els nivells de cáncer, malformacions, nadons amb infrapès, malalties desconegudes ha pujat de manera alarmant als darrers anys. Això fa que els que poden, és a dir, alts executius, propietaris d'empreses, enginyers i d'altres col·lectius amb capacitat económica han iniciat un procés de pre-fuita o fuita comprant cases al Canadà o a Austrària per a marxar amb la familia el més aviat possible. El talent local està abandonant la Xina perquè ni ells mateixos volen viure al seu propi país: fins aquí han arribat els nivells d'insalubritat. Durant el meu viatge ho he parlat amb diversos empresaris. La resposta és gairebé unànim: ningú no es vol quedar a Xina per a fer-s'hi vell o veure-hi créixer els seus fills.
• La inflació. Que Shanghai és una ciutat cara és una obvietat, com a lloc que marca tendències i que es configura com una de les grans conurbacions més dinàmiques del planeta, però que la resta del país estigui sumit a una espiral inflacionista que fa que la seva mà d'obra perdi competitivitat té un component de novetat. Els xinesos fonenten la inflació des de les esferes governamentals per tal d'afavorir el desenvolupament d'un mercat domèstic que, a mig termini, pugui suplir uns mercats d'exportació que en aquests moments estan en plena crisi. No obstant, aquesta iniciativa, està matant la competitivitat exterior de la Xina. En breu, ja no sortirà a compte comprar a Xina a menys que no sigui en quantitats massives. Estem assistint al retorn de la manufactura a Europa, en tinc una muntanya d'exemples, i alguns em toquen de molt a prop.

Depèn de quin rumb prenguin aquests perills podem assistir a un esclat xinès amb conseqüències de proporcions desconegudes. No és l'apocalipsi que anuncia a bombo i plateret en Niño Becerra, però compte, que la cosa va de debò.