dilluns, 29 de setembre de 2014

I ara què?

No he volgut escriure res sobre l'anomenat "procés" fins ara perquè volia agafar una certa perspectiva sobre tot plegat i perquè, honestament, tot i que sóc un convençut que cal votar, per desfer incògnites, en un sentit o en un altre, penso que se n'ha fet un gra massa. No del "procés" en sí, sino de tot "l'entourage", que diríem en francés.

La qüestió és que, després del pronunciament, amb nocturnitat i alevosia, del Tribunal Constitucional, som allà on tots plegats ens pensavem que seríem només fa uns dies. Una voluntat política refrendada per un número significatiu de parlamentaris i ciutadans, que xoca frontalment amb una aplicació restrictiva de la legislació vigent a Espanya que defensa que el que passi a Catalunya també afecta als ciutadans de Venta de Baños (y adyacentes) , i que per tant aquests (els nobles ciutadans de Venta de Baños, Murcia), també tenen dret a votar.

Home, la postura del govern central és més aviat kafkiana, i la defensen perquè a alguna cosa s'han  d'aferrar, però des d'un punt de vista objectiu i d'equitat, la postura madrilenya és altament innacceptable per a qualsevol lector mínimament informat, encara que el que mogui la seva actitud sigui el fet d'impedir que una part del que ells consideren Espanya, esdevingui sobirana per a poder decidir si es queda o si se'n va.

Què hi ha més legítim que un territori que va esdevenir Espanya per "dret de conquesta" fa 300 anys sigui consultat sobre si vol seguir fent part d'aquest Estat o vol canviar el status?

Gairebé mai coincideixo amb en Mas però va estar molt bé quan va postular, en resposta a una pobra afirmació de la Soraya Sáez de Santamaría tot afirmant que Mas era president de Catalunya gràcies a la "Constitución", que ell era el President de la Generalitat número 129, i que -en conseqüència- era molt més antic que qualsevol constitució.

Senzillament és una veritat històrica que des de Madrit -concepte- s'entesten a negar, perquè per a ells la història i la vida comença amb la Constitució del 78.

Total, que tenim la llei i el decret de convocatòria suspesos des de fa unes hores, el poble excitat i Madrit que no sap com parar la curiositat de la premsa internacional, amb el seu discurs monolític i recurrent. El discurs de la por ja no els funciona però ells el continuen atiant.

No es votarà el 9 de novembre, però ara estic convençut que es votarà, més aviat que tard. En unes plebiscitàries, o més tard en un referèndum legal i acordat, però es votarà. Si, com apunten les insinuacions, es pretén una insummissió de facto del "poble" per a votar el dia 9, invocant que no hi ha Guardia Civil que pugui parar 5 milions de votants, ens equivocarem, perquè això no és els Estats Units de la declaració unilateral de la independència del segle XVIII, això és una altra cosa en un altre context. Cal disposar d'una ampla majoria, i tornar a sortir al carrer, i tornar a manifestar-nos i tornar a sortir pacíficament, perquè la veu de molts sigui escoltada.

Si es persevera en aquest missatge es podrà votar. I si el poble diu A, caldrà respectar A, i si el poble diu B, caldrà respectar B, i  enterrar el debat per, com a mínim, dues generacions.

No tinc cap dubte que acabarem votant i que, passi el que passi, com ja en escrit en alguna ocasió, les coses no tornaran a ser mai com eren.

 




diumenge, 28 de setembre de 2014

Implantologia dental i d'altres misteris

Ahir a la tarda passajant amb l'Anna per Girona, em va fer adonar d'un fenòmen interessant i curiós. Si als "happy eighties" van ser les oficines bancàries, que s'obrien com bolets a cada cantonada i semblava que els carrers d'Hispània tenien la densitat de sucursals bancàries i bars per kilòmetre lineal  més elevada del planeta Terra. Els bancs van decidir que posant més botigues, farien més hipoteques i vendrien més "bons escombreria". I així els va anar.

Fa alguns anys, menys que en el cas dels bancs, els restaurants xinesos i les botigues "tot a 1 €", hereves del "todo a cien" van substituir els bancs. En aquest cas també hi havia una explicació que es va saber després: centrifugadores de diner negre. Abans de saber-ho jo em preguntava com podía subsistir un "tot a 1 €" que hi havia prop de casa de 500 m2 al que entraven tres clients per dia i pel que devien pagar una fortuna de lloguer. Després es va entendre, i molts d'aquells establiments van acabar tancats (tot i que es sorprenent els que encara subsisteixen!).

En tot cas, ara són les clíniques dentals i els supermercats "convencionals". A Sant Antoni de Calonge, prop de la nostra àrea d'influència, han obert aquest estiu un "Mercadona" gegant (l'1 de Juliol) al que, un dilluns del mes de noviembre no hi aniran a comprar ni les rates, entre d'altres coses perquè a Sant Antoni el mes de noviembre no n'hi ha, de rates. Però és que a Palamós han obert un "Aldi" gegant, al costat d'un altre "Mercadona" que va obrir fa quatre dies, que s'afegeix a una oferta extraordinària d'establiments d'aquest tipus.

En el cas de Sant Antoni, o els que l'han pensat tenen molt clar que mantenir obert aquest establiment 5 mesos l'any és rendible, o ens hem begut col·lectivament l'enteniment. Perquè és més que evident, i no cal ser economista, que durant 6 o 7 mesos és simplement imposible que els números surtin.

I això de les clíniques dentals? De moment, pur misteri. Al Barri de la Devesa, on abans hi havia sucursals bancàries ara hi ha clíniques dentals. A sota casa n'hi han posat una, però és que en un radi de 150 metres n'hi ha 3! I a tot Girona se'n deuen haver obert 5 ó 6 als darrers mesos. Potser és que es tracta d'activitats amb una subvenció especial (ho dubto), però em pregunto seriosament com és possible que algú inverteixi molts diners en un negoci que abans de començar ja se sap que en menys de 6 mesos haurà de tancar. Simplement no hi ha tant mercat per aquest tipus de negoci. En fi, estic convençut que començarem a veure cartell de "es lloga" en molt poc temps.

I el misteri final, sense relació amb els anteriors...com és possible veure tants i tants cotxes amb adhesius de "AquaDiver" i "Waterworld"? Ja sé que quan s'hi va, conculcant els més bàsics principis de la propietat privada, els empleats d'aquests dos parcs aquàtics enganxen l'adhesiu al vidre del darrere del cotxe. El que és sorprenent és que molts propietaris de cotxes l'hi deixin! Algú ho entén? Jo francament no.

Teatre barat

Sempre he pensat que molts polítics de primer nivell (present o pretèrit) van mal assessorats, i que la vanitat, la supèrbia i aquesta tan mencionada "eròtica del poder" els mantenen allunyats de la realitat.

La declaració de Jordi Pujol abans d'ahir al Parlament de Catalunya va tenir tots els elements que calen per fer del final de Pujol un epíleg per oblidar. Ho llegia ahir en algún diari: no hi haurà ni una plaça Jordi Pujol, ni una avinguda, ni un miserable carrer.  Tots els mèrits que hagués pogut fer durant 23 anys de servei al país se'ls va ventilar en dos dies, el 25 de Juliol i el 26 de Setembre, i va fer bona la misteriosa profecia que li deia a l'Albert Om a "El convidat" de fa un parell d'anys a  TV3: "Encara puc espatllar la meva biografia".

Doncs, sí, espatllada i ben espatllada.

La posada en escena, segurament molt estudiada i seguint fil per randa els consells dels seus advocats i assessors va ser lamentable, un trist final d'etapa d'un polític que va fer la seva darrera intervenció política sortint per la porta del darrere esbroncat pels uns i pels altres.

Per què va anar Pujol al Parlament de Catalunya?: si el que havia de dir era el que portava molt ben estudiat ("un conte molt bonic, amb introducció, nus i desenllany" escrivia ahir a l'Ara en Sebastià Alzamora) i si no havia de contestar cap de les preguntes que li feien, com un vulgar Millet pocasolta, llavors no calia que hi hagués anat, va fer un flac favor a tothom, als que l'havien votat, als de CDC i al poble de Catalunya en general.

No era millor quedar-se a casa, fer una nota pública de perdó i confessar a la justícia tot el que sap? De fet a les rèpliques, qui millor va estar va ser en David Fernández, quan li va demanar que escrigués el quart llibre de la seva biografia i fes un darrer favor al país.

Però no, va ser incapaç de tenir aquest mínim sentit comú que li ha de permetre a un saber què ha de fer quan ho ha de fer. Això de "renyar" els diputats va ser una indignitat absolutament fora de lloc.

No va donar cap explicació plausible de res i va fer davant tothom un ridícul espantòs.

Una lamentable baixada de teló.

 


dimecres, 24 de setembre de 2014

Plataforma Uber


El dia 11 de Setembre, en plena efervescància de la V i de la manifestació a Barcelona, vaig voler tastar l'aplicació Uber, in situ. I en vaig parlar amb un taxista. Per aquells als que "Uber" els soni a la tercera paraula de l'himne d'Alemanya, els diré que es tracta d'una organització -de dubtosa legalitat- que es dedica a intentar ser un substitut al servei reglat de taxi a un preu molt més barat, a través d'una xarxa de cotxes particulars que ofereixen el servei via internet, sense intermediaris.

Home, fins aquí, i sobre el paper, tot més o menys correcte. Però una plataforma que:
1. Ha aconseguit unir i aturar el sector del Taxi a Barcelona en dues jornades de vaga d'èxit aclaparador durant aquest any 2014.
2. Ha aconseguit que la prohibissin a Alemanya.
3. No respecta la legislació vigent sobre transport de viatgers a l'Estat Espanyol,

fa com a mínim induir a pensar que hi ha quelcom de podrit en el Regne de Dinamarca. És evident que el poder de la tecnologia i el món 2.0 permeten enxamplar l'abast de l'oferta de gairebé tot fins a extrems insospitats només fa uns anys i a uns preus d'una competitivitat que fa feredat, també insospitats fa uns anys.

I jo ho aplaudeixo. Visca la competència, que ens aporta més i millors productes i serveis al preu més competitiu. Però els límits de la seguretat i el "fair play" no es poden conculcar.

Resulta que la Generalitat, la Guàrdia Urbana i el Ministerio de Transporte diuen que "Uber" és il·legal. Que no respecta la Llei de Transport de Viatgers i que per tant no està autoritzada a prestar cap servei públic. Però malgrat haver vist i llegit que han "aturat" uns quants cotxes particulars, la realitat és que un munt de cotxes (conduïts per ciutadans sudamericans, al menys a Barcelona), ofereixen el servei amb total impunitat.

Però no tothom pot obrir una farmàcia, ni muntar una escola ni un hospital, ni molts i molts negocis que requereixen d'una autorització administrativa prèvia. És el cas del servei de transport de passatgers. No el pot prestar qualsevol. La garantía de qualitat només la dóna l'entitat que representa el col·lectiu i que està degudament registrada, assegurada i inscrita en tots els registres i autoritzacions que cal. No és el cas de "Uber", però l'Adminstració sembla impotent o inoperant.

Llegeixo avui a "La Vanguardia", que a Madrid -ciutat- "Uber" anuncia que ja opera als carrers de la ciutat, i la seva "App" es pot baixar fàcilment de l'Apple Store, i tothom es queda tan ample. És com si jo tingués un web que ensenyés a fer pistoles o a disparar als, posem pel cas, seguidors d'un equip de futbol.

Està clar que "Uber" no ofereix un servei qualsevol, sino un que afecta la seguretat de les persones i que per tant ha d'estar sota regulació, ens agradi o no. No es pot presetar un servei públic com aquest sense disposar d'una assegurança de RC i DM amb capital suficient, sense tenir un cotxe amb totes les condicions i revisions molt i molt periòdiques, sobre tot quan es va fent vell. No es pot conculcar cap llei, però una tal important com aquesta encara menys.

Què esperen els polítics espanyols per fer el que ha fet Alemanya?


dimarts, 23 de setembre de 2014

Gallardón: crònica d'una mort anunciada

Per fi un acte de coherècia! En Gallardón plega, i no només de ministre, sino també de la política. És una bona notícia, en majúscules.



Ho és en sí mateixa perquè tenir una persona de l'Opus Dei, més reaccionària que el reaccionari Rouco Varela (aquell que en Lluís Llach diu amb bon criteri que té l'ànima negra), en un ministeri tan sensible com el de Justícia és altament perillós.


No es pot fer cas als cardenals i servir el poble al mateix temps, senzillament perquè els seus interessos solen ser contraposats, en el millor dels casos.


Gallardón -ho he escrit en aquest blog en més d'una ocasió, ha estat una gran decepció-. Un home que en época del senyor Fraga Iribarne semblava oberturista, però que era un pur miratge. Gallardón ha acabat aflorant el seu veritable carácter: el d'un reaccionari (repeteixo) amagat sota una pell de xai.


Avui, després d'anunciar la seva dimissió, l'Alfonso Alonso, portanveu del PP, parlava de la seva brillant carrera. Home, posar-se més de la meitat de l'Estat Espanyol en contra en un tema tan sensible com el de l'abortament, aconseguir posar d'acord tot el món judicial en la inoportunitat de l'increment de taxes judicials, i arruinar (en la seva época d'alcalde) la ciutat de Madrid -ciutat, no concepte-, són efectivament gestes difícilment imitables, fins i tot per a un membre de l'Opus Dei.


Gallardón està políticament amortitzat. Ho sap i per això plega de tot, fins i tot abandona l'acta de diputat. Al menys en això és conseqüent (ho celebro i el felicito per la coherència). Potser l'han obligat, però no ho crec. Ho fa desencantat i decebut. Se l'han cruspit. L'home que aspirava a ser president de govern ha acabat amortitzat per alinear-se amb la Conferència Episcopal en un tema sensible en el que s'ha remenat allò que ja estava bé (i que -recordem-ho- no obligava a abortar ningú). Un principi que fins i tot el meu fill petit entén és que quan quelcom funciona: melhor no meneallo. En Gallardón ha comès un error de presumció, gairebé de principiant.


I això Rajoy, com a bon gallec, ho té més clar que l'aigua. És la primera vegada en mesos que li sento dir quelcom intel·ligent: "no puc tirar endavant una llei que el proper govern entrant abolirà al cap de cinc minuts d'haver pres possessió". Té raó, i a més a més fa càlculs electorals i sap que els vots que perd pel costat de la dreta més radical, els guanyarà de sectors més moderats que podrien passar-se a la Rosa Díez o a als Ciudadanos.


Gallardón és el gladiador sacrificat del PP. La jugada de Rajoy és astuta i hàbil. Sap que té massa fronts oberts com per a afegir-ne un de més, de forma innecessària, tan sols "por un puñado de votos de la extrema derecha". Al final, gràcies a Déu (i no pretenc ser irrespectuós en un tema tan sensible), s'ha imposat, per una vegada, el seny i el sentit comú.


Fóra bo que aquest mateix seny s'apliqués en altres àmbits... Però pel que sembla això només passa al Regne Unit.





 


dilluns, 22 de setembre de 2014

Lliçons d'Escòcia

El títol d'aquest post ha estat utilitzat per diferents cronistes de gran reputació aquests darrers dies, des de Sebastià Alzamora a Antoni Basas, passant per Josep Ramoneda o Antoni Puigverd. Però és que crec que cal fer-ne tot l'esment del món, perquè malgrat el que diguin tots els detractors del procés que està vivint Catalunya, el que ha succeït a Escòcia és un exemple, des de tots els punts de vista.

Ho és perquè el procés s'ha desenvolupat amb una exemplar tranquilitat, "fair play", educació i respecte a la divergència. Al capdevall, els apologetes del desastre, aquells que deien que la societat escocesa, en cas que es permetés votar, es trencaria de forma irreversible, s'han tornat a equivocar. Partidaris del SI i partidaris del NO compartien "pintes" als pubs d'Aberdeen, Glasgow, Edimburg,...mentre anaven seguint amb atenció el recompte de vots la nit de dijous a divendres.

No va haver-hi ni violència, ni intimidacions, ni por, ni res de res, només respecte a l'exercici de la democràcia en la seva expressió més pura, més "suïssa".

Ho és perquè el perdedor, en aquest cas, Alex Salmon, no va trigar ni mitja hora després de conèixer el resultat a presentar la seva dimissió. Va defensar un projecte amb passió i il·lusió. Ha perdut. Assumeix les conseqüències. Simple. Clar. Net. Transparent. Democràtic.

Ho és perquè malgrat la campanya de la por, malgrat les amenaces de cataclisme universal i abandonament massiu per part de les multinacionals, dels bancs i dels representants de Déu a la Terra, 1,4 milions d'escocesos han dit que volien sortir del Regne Unit. I tampoc no ha passat res.

Han guanyat els defensors del "statu quo". Lògic en part. Lògic en un país on parlen la mateixa llengua i comparteixen des de la BBC a les tradicions més ancestrals, des del "pub" al "golf" passant pel "fish and chips". La cerca de la independència era més un fet social i -en segon terme- econòmic, que no pas de preservació de la identitat. Cap semblança real amb el cas Català. Tothom que ha aplaudit massivament el manteniment del "establishment": la banca, la Unió Europea, Obama, l'OTAN, etc... no fan altra cosa que defensar una certa manera de veure les coses que juga al seu favor, que tenen controlada de cap a peus. Canvis trencadors com el que proposava Escòcia, com el que proposa Catalunya són vistos com a amenaces a una manera de fer política, a una manera d'exercir el poder, des de dalt cap a baix, des de les elits cap al poble.

Els moviments Escocès i Català fan por perquè són la constatació de la rebelió contra el "statu quo", contra les oligarquies, contra els que fan negocis al voltant de la "res publica", es diguin Pujol Ferrussola o Esperanza Aguirre. Els fa por la pèrdua de privilegis, i els moviments Català i Escocès van en aquesta direcció. Per això els oligarques faran tot allò que estigui a les seves mans, legal o il·legal, per a aturar aquests moviments.

Per això aplaudeixo encara més el coratge del Sr. David Cameron. Dic Senyor amb majúscules, perquè podia haver fet una "rajoyada", podia haver invocat no se quantes constitucions i no sé quans principis tipus "no m'obligis a triar entre el pare i la mare". Bullshit. Cameron ha estat valent, Cameron ha estat demòcrata i per això, té, per sempre més, tots els meus respectes.

Lliçons de la democràcia més antigua del món. En aquesta democràcia, algú que se suposa té dos dits de coneixement i dons diplomàtics seria incapaç de dir "Artur Mas és president de la Generalitat gràcies a la Constitució del 78".

Sort que en el més pur estil britànic Artur Mas s'ha encarregat de recordar a qui el vulgui escoltar, que el President de la Generalitat número 129 és hereu d'una tradició, molt més gran que la democràcia espanyola, sigui del segle XXI, XX ó XIV.

 


dimecres, 17 de setembre de 2014

Escòcia

És innegable que el que passi a Escòcia demà marcarà un abans i un després, sigui quin sigui el resultat del referéndum. Els mitjans de comunicació catalans (la Terribas, en Baster, en Cuní, els de TV3, els corresponsals de prensa) i els espanyols hi seran tots.

Per molts esforços que es posin en destacar les diferències entre els dos processos (que n'hi ha i moltes), la veritat és que substancialment, hi ha moltes semblances conceptuals. Un poble que vol votar, una Unió Europea preocupada per les conseqüències d'un eventual sí i l'efecte crida que això pot comportar (Euskadi, Flandes, Lombardia, Süd Tirol,....), unes forces unionistes i conservadores que utilitzen fonamentalment l'estratègia de la por (pensions, diners, retirada de bancs i multinacionals d'Edimburg per treslladar-se a Londres -algú no recorda les contundents declaracions del Sr. Lara i Editorial Planeta?-), el cataclisme universal i la caiguda a l'infern etern per part dels separatistas, etc., etc.

El més emocionant de tot però és el frec a frec i la igualtat de les intencions de vot (de vegades molt esbiaixades i que després poden amagar grans errades), que situen avui un panorama en el que el vot independentista ha crescut un  20% en intenció en els darrers 6 mesos. Les darreres enquestes situen la posición final en un 52% NO, 48% SÍ, però amb un percentatge d'indecisos que frega el 5% i que pot acabar decidint.

Jo penso que guanyarà el NO i segurament per un resultat menys ajustat del que pronostiquen les enquestes (hem assistit a grans errades demoscòpiques als darrers temps). M'atreveixo a pronosticar un 55%-45%. I ho penso perquè al final l'ésser humà acabar reaccionant de forma atàvica a l'estratègia de la por. La por al statu quo, a les pensions, a la incertesa econòmica, a la possibilitat d'anar a pitjor.

Però passi el que passi, els processos també han posat de manifest les diferències de plantejament dels unionistes espanyols i britànics, que posen de manifest la diferència de qualitat democràtica dels respectius països. Veure el Prime Minister Cameron implorant literalment "Please, please do not go" i prometent l'endemà de la victòria del NO un radical increment de l'autonomia, comparat amb els nostrats Margallos, Torres-Dulces i Arsenios Fernández de Mesa (Director de la "Benemérita"), refrestant les indisolubles unitats de la mare patria i la possible suspensió de l'autonomia (ja va passar al 34), em venen ganes d'anar al Consulat Britànic de Barcelona i demanar asil polític i nacionalitzar-me britànic o escocès.

El que també està clar és que res més no serà igual. Els Escocesos, a l'igual que els Quebequesos i els Catalans, han obert una via de no retorn. Passaran més  o menys anys, però als tres territoris ha passat quelcom similar, que a Catalunya s'està posant de manifest aquests dies: no hi ha animadversió, ni odi, ni res en contra d'Espanya (Espanya com a ens i les seves gents no tenen culpa de res), hi ha simplement desconnexió emocional i indiferència, i malgrat totes les pegues i amenaces, això no té volta enrere, és senzillament irreversible.

dissabte, 13 de setembre de 2014

11/09/2014: Jo vaig ser-hi (III)


13:30 h. Des de la nostra talaia privilegiada, a cavall entre el tram 1 i el tram 2, veiem com la marea humana va prograssant. Els autocars van desfilant ordenadament i molt a poc a poc pel lateral de la Diagonal cara mar un darrere l'altre. Sembla una concentració d'autocars de tants que n'hi ha. El centre de la Diagonal ja està tallat (des de Pius XII). Precisament allà, a Pius XII hi ha un escenari i una pantalla gegant. No veig si estan tocant en directe però per les imatges que es projecten a la pantalla intueixo que sí. La música no para i als jardins que hi ha entre Diagonal i carrils laterals es van desplegant taules i cadires i comencen a parar-se estovalles de quadres vermells i de quadres blaus. Costa de creure però és veritat!! Veig fins i tot una colla que treuen el porró.  Hi ha molta gent que s'ha portat el dinar com aquell que va a fer un dia de picnic a la platja de Castelldefels, però al mig de la Diagonal. D'altres paren el sol.


14:00 h. L'ambient de festa es va fent més i més gran. El rètol giratori amb l'anagrama de Caixabank no para de girar. Al Corte Inglés Diagonal ja es comença a perfilar una gernació.


14:30 h. Ja no es veuren més autocars en moviment. Estan tots aparcats al lateral de la Diagonal formant una cua immensa.
 

15:30 h. Després d'un dinar extraordinari i d'una molt bona companyia amb els nostres amics comencem a baixar al carrer. Hem anat veient mentre dinavem com l'afluència de gent no parava. El carrer és una veritable festa. Els nostres amics no tenien tram assignat i per tant tan els fa un lloc com un altre, volen viure la intensitat del moment, igual que nosaltres. Nosaltres tenim assignat el tram 16 (Baix Empordà) i ens proposem arribar-hi abans de les 17:14 h. Sé que no només no serà fácil sino que probablement sigui impossible.


16:00 h. Després de les fotos de familia de rigor i de trovar uns quants coneguts, enfilem lateral de la Diagonal, costat muntanya, direcció Francesc Macià. El nostre tram és de fet Diagonal/Aribau. En circumstàncies normals un taxi ens hi deixaria amb 5 minuts, però fa estona que només es pot circular a peu.


16:30 h. Vivim el moment amb una intensitat extraordinària. Geganters, Castellers, malabars, músics improvisats, joves, vells, blancs, negres, grocs. Calor asfixiant. Ambient de Festa Major. Un mar d'estelades sobresurt dels carrils centrals de la Diagonal on la gent, disciplinadament, fa mitja hora que s'ha començat a col·locar. Per altaveus estratègicament situats sona Catalunya Ràdio, amb la Terribas i en Cebrià retransmetent des d'una unitat mòbil situada prop del vèrtex de la "V".


17:00 h. M'adono que no hi serem a temps d'arribar al nostre tram. Per tant ens situem dins la Diagonal a l'alçada on hem arribat, diria que tram 12, a l'alçada d'Avinguda de Sarrià. Els meus amics dins la franja vermella i nosaltres quatre dins la groga. Penso que és impossible que amb tanta gent això pugui acabar de sortir bé. Els voluntaris, amb megàfons, molta paciencia i molt bon rollo, no paren de donar instruccions, consignes, consells. Una parella de britànics s'ho mira amb apreciable interès. Els demano que ens facin una foto i els dic que estan assistint a un esdeveniment màgic. Em contesten que tan màgic com el de fa dos anys, que també hi eren. Quedo tan parat que no sé que dir-los. Gairebé que em poso vermell.


17:14 h. Arriba el moment estelar. Un crit, un clam, una emoció, un sentiment. Indescriptible. La música peta a tot volum. La gent crida, riu, canta, plora. En certa manera recorda la celebració de Cap d'Any. Tot d'una s'acaba la tensió acumulada i esclata una alegria desbordant, enganxosa. Llavors veig que fem l'ona (això hauria d'estar prohibit, per cutre). Ens hi posen. Veig una munió de mans que pugen i baixen al davant i al darrere. Faig moltes fotos i algún vídeo. Per acabar-ho d'arrodonir, em truca la meva mare: "nen, t'he vist a tevetrès".


17:30 h. Arribem finalment al nostre tram. Encara és ple a vessar. Veig gent que conec de Gualta, de Palamós, de Palafrugell de Sant Feliu. Molt a prop d'on som hi ha l'orquestra, em diuen que Montecarlo. Sona rumba catalana, en evident homenatge al malhaurat Peret. Ballem el "Borriquito como tu". Quan sona "El meu avi va anar Cuba" a ritme de rumba la gent es torna boja de debò. Tothom balla i canta.


18:00 h. Comencem a desfilar, que encara queda molt camí i hem d'anar a Palamós. Ens aturem a una botiga de queviures d'Aribau/Diagonal vorera dreta. No s'hi quep. Comprem una Coca-Cola i una aigua. Em pensaba que la clatellada seria astronómica, però no.


18:30 h. Enfilo Via Augusta per anar a buscar els túnels de Vallvidrera. He sentit les notícies del trànsit i m'esgarrifo només de pensar en posar-me a cap de les rondes. L'autopista va plena però es pot circular amb comoditat. Tots els cotxes venen d'allà mateix i com a  primera hora del matí, es creuren mirades de complicitat.


20:00 h. Arribem a Palamós. A la plaça de la Sarfa s'hi toquen sardanes i s´hi canten els segadors. Ha estat l'acte institucional del dia a Palamós. Correcte però fluix. Ha estat un dia molt complet i ple d'emocions fortes. L'endemà treballem, per tant  veiem les notícies i cap a dormir.









divendres, 12 de setembre de 2014

11/09/2014: Jo vaig ser-hi (II)

9:00 h. Els mitjans de comunicació de la "Cosa Nostra" (diguem-ne que neutrals, neutrals del tot no ho han estat) avisaven des de feia dies que calia arribar a Barcelona amb temps suficient per evitar col·lapses. Com a bons "Catalanets" vam doncs agafar el cotxe a primera hora del matí i vam enfilar l'AP7 cap a Barcelona. Tant la Terribas com a Catalunya Informació com a "Can Basté": monotema. Al cap de cinc minuts ja n'estic tip. No cal que em venguin res, jo ha he comprat. Poso un moment la Cope per saber si l'adversari diu alguna cosa. Silenci sobre la Diada. Al final acabo posant Flaixbac FM i els nens em diuen "ara sí, Papa".

9:45 h. L'entrada a Barcelona és una bassa d'oli. A Meridiana, els escasos cotxes van parapetats com nosaltres, samarretes grogues o vermelles, estelades (la senyera sembla haver passat a major vida, és extraordinària una mutació tan espontània i tan ràpida. L'estelada de triangle blau sembla haver-se imposat de forma natural). Somriures de complicitat i bon rollo quan coincidim aturats als semàfors.



10:15 h. Costa trovar taxi. A Diagonal/Balmes hem d'esperar més de quinze minuts per a trovar-ne un. N'hi ha molts però tots van plens. Finalment un taxista ens agafa i li demano que ens acosti al "follón": Ronda Sant Pere/Arc de Triomf al costat del monument a Rafael de Casanovas. Parlo amb el taxista de "Uber". És un paio simpàtic que em diu que tots els "uberians" són sudamericans. Té l'aplicació al mòbil. Demana un servei davant meu. Hi ha dos cotxes al voltant de la zona on som. Penso que és increïble que això pugui pasar amb tanta impunitat. He de fer-ne una entrada específica al blog.



10:30 h. Al monument a Casanovas les ofrenes florals fa estona que van. A l'Arc de Triomf hi ha tot de paredes i els carrers es van omplint de gent. Es respira un extraordinari ambient de festa. Arribem al moment culminant: els de Plataforma per Catalunya estan protegits pels antiavalots dels mossos perquè van a fer l'ofrena amb corbata i unes banderes espanyoles de dos metres. Provocació pura i dura. Busquen la càmera, el titular. No els falten pebrots, ho reconec. Malgrat la pluja d'insults (totalment innecessaris), ells: "impasible el ademán y mirada al frente". No passa res perquè Déu és misericordiós i els mossos antiavalots (els que van vestits de negre i tenen porra fácil) fan molta cara de mala llet.



11:15 h. Ens adrecem al Born. El bar de Moritz és ple de gom a gom. La carta/menú està plena de referències a l'Onze de Setembre de 1714. Volem entrar a visitar les ruïnes, avui és obert al públic i de franc. Hi ha massa cua. Enfilem el carrer del Rec Comptal cap al cor de tot plegat: el Fosar de les Moreres (on no s'enterra cap traïdor).



11:45 h. Al Fosar no hi quep ni una agulla de cosir. Cal avançar a pas de tortuga. Les paradetes cada any són més curioses. S'hi poden trovar des de banderes de l'antiga Unió Soviètica, fins a samarretes demanant la llibertat dels presos d'ETA. Hi ha una aixecada de castells amb les gralles tocant "Els Segadors" i les anxanetes desplegant estelades.

12:00 h. Santa Maria del Mar. Quina meravella del gòtic!!! És un plaer poder sortir de la gernació i entrar al (semi) recolliment de la catedral del mar. Uns quants turistes despistats (pocs), miren amb estupefacció la mar de samarretes grogues i vermelles que passegen -amb respecte, sigui dit de passada- per l'església. El meu amic m'explica una curiositat. Els vitralls (reconstruïts després de la Guerra Civil) amaguen la figura de Felip V rient i mirant en direcció al Fosar de les Moreres (allà on recordem-ho, no s'enterren traïdors), sembla enfotre's de les ruïnes en que Barcelona va quedar convertida. El franquisme tenia això, a la ferida li fotia grapats de sal. Un altre dels vitralls, al costat esquerre de l'altar, a dalt de tot, té un escut del Barça. És fantàstic.



12:15 h. Entro en un bar del carrer Jaume I a buscar un crosant pel meu fill. El xinès que el regenta em mira i diu: Visca Catalunya! Deu ser tot el que sap dir en Català però ho diu amb convicció. Pels xinesos que regenten comerços al centre, avui és Festa Major. A la plaça de Sant Jaume, els mossos que custodien l'entrada de Palau porten el vestit de gala, amb espardenyes de vetes blaves i barret de copa. Els turistes demanen per fer-s'hi fotos i els mossos (mosso i mossa, per a ser políticament correctes, i més en un dia com avui) s'hi posen bé. Una japonesa entusiasmada s'agafa del braç del mosso i ell educadament li retira la mà i li diu que fotos sí però tocar no, se m'acut una comparació però per respecte al lector, me la guardo.



12:30 h. Ens acomiadem de l'amic, que té dinar familiar i agafem el metro a Liceu. Línia 3. Ajudo a un senyor a treure dos bitllets de metro ("feia 20 anys que no l'agafava", em diu, i afegeix "abans els tickets es compraven a finestreta"). El metro va ple a vessar. Un mar multicolor on hi predomina el groc i el vermell. Cares d'alegria. Una parella d'holandesos de mitjana edat ho mira tot com si acabessin d'arribar al planeta Mart. Dissimuladament es fan unes quantes fotos.



13:00 h. Arribem a casa de l'amic amb qui hem quedat per dinar a casa seva. Té un pis a la Diagonal (parada Maria Cristina). Des del setè es veu una perspectiva fenomenal de la part alta de la Diagonal, on tot sigui dit de pasada, fa uns anys a les balconades hi hagués hagut 20 senyeres i 10 "rojigualdes". Jo vaig veure, fent un recompte d'emergència: 30 estelades, 10 senyeres i 2 rojigualdes. Aquest canvi de proporcions és el que veritablement acolloneix el "establishment" de Madrit (concepte, no ciutat). Abans de pujar se'ns creua en Jan Laporta, que viu per la zona i li demano si em puc fer una foto amb mi. Accedeix amb amabilitat. Va vestit de rigorós vestit negre amb corbata negra. Elegant i auster. És més baixet del que m'imaginava. No portava ni Moët ni Cohibes. Quina decepció!









Jonas Jonasson: L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Fer crítica literària pot ser terriblement fàcil o extraordinàriament difícil, en funció de la perspectiva que es vulgui donar i del sentit de la crítica. En aquest blog no pretenc altra cosa que expressar opinions personals modestes i el màxim d'objectives sobre textes i músiques que m'han arribat a les mans i que he tingut l'ocasió de llegir o sentir.

Vaig llegir "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra" (La Campanya 2012) quan s'acabava d'estrenar la pel·lícula a Suècia i ja havíen passat els "furors" literaris de la introducció d'aquest llibre. Sense ànims de fer apriorismes (intento sempre guardar l'objectivitat com a norma, precisament per tal de poder gaudir de forma més neta dels llibres que llegeixo), el mateix tìtol ja em predisposava més aviat negativament. Quan més tard vaig saber que el mateix autor havia escrit un altre "best-seller" amb el títol "L'analfabeta que va salvar el món", tenia meridianament clar que el llibre no m'agradaria. Confesso que és la primera vegada que faig una aposta personal tan forta abans de llegir un llibre i que em feia por que aquesta predisposició em condicionés negativament a l'hora de llegir la novel·la.

Però no ha calgut. Jonasson és transparent des de la primera página. El capítol zero ja anticipa que el llibre és conceptualment molt fluix i poc versemblant. Els avis de 100 anys no estan ni "de llet" ni en forma com per escapar-se amb sabatilles d'una residència d'avis. La manca de versemblança del començament del llibre ja condiciona, des del meu punt de vista, tot el que vindrà després.

I efectivament, el nexe argumental és tan estratosfèricament pobre que l'autor ha de recórrer a l'astúcia literària de rescriure la Història del Segle XX per omplir de contingut les 411 pàgines que té l'edició de butxaca del llibre.

"L'avi que es va escapar..." és un llibre argumentalmet molt fluix (res a veure amb la trilogia "Milenium" de Stieg Larsson per posar un exemple). De fet, la trama de la fugida de la residència d'avis i de les peripècies en les que es troba inmers el senyor Allan Karlsonn ocuparien escassament 50 pàgines del llibre (i això posant molta palla i donat molta vida als personatges secundaris). L'autor utilitza aquesta "petita" història (conceptualment) per navegar per la Història del Segle XX de la mà del seu protagonista, que resulta que per una concatenació de casualitats coneix (i salva la vida) a Francisco Franco durant la Guerra Civil espanyola, ajuda a "inventar" la bomba atòmica i es fa amic del president dels Estats Units Truman, coneix i sopa amb Stalin, Mao Tse, Kim Il Sung, i salva la vida a Winston Churchill.

La història és tan inversemblant que hom se la pren més com una broma que com una novel·la. El que em resulta sorprenent, fascinant i màgic és que hi hagi tanta gent addicta a aquest autor i a les seves -dues- novel·les, així com a la pel·lícula. En el cas de les "sombres de Grey" ho puc entendre per allò de la líbido i del pessigolleix a l'entrecuix, però en el cas de Jonasson, no hi trobo cap justificació. Aquesta és la màgia i la grandesa del món en el que vivim. 10 milions de lectors satisfets segurament no poden estar equivocants, i malgrat tot, trobo que "L'avi de 100 anys ...." és una de les pitjors novel·les que he llegit en els últims, com a mínim, 5 anys.




11/09/2014: Jo vaig ser-hi (I)

Ahir va ser un dia excepcional. De pell de gallina i llàgrima recurrent als ulls. Vaig estar emocionat des de les 10 del matí fins a les 10 del vespre, i això en mi, no és gens fàcil. Més enllà del meu casament, del naixement dels meus dos fills i de la mort del meu pare no recordo res d'igual.

Hi ha pocs esdeveniments que puguin ser constitutius de quelcom tan excepcional com el d'estar formant part  de la Història (en majúscules).


Ahir uns quants, molts, sense entrar en guerra de xifres, i amb permís de la Sánchez-Camacho,  vam ser part de la Història (en majúscules). Repeteixo, ahir 11 de Setembre de 2014, un col·lectiu molt nombrós del poble de Catalunya, transversal, interracial i interlingüístic, va passar a formar part d'allò que d'aquí a uns quants anys (pocs, segurament) formarà part dels grans esdeveniments de l'Europa del Segle XXI. La manifestació més gran de la Història d'Europa. Pacífica, democràtica, festiva, reivindicativa, plural i oberta, diguin el que diguin la Caverna i el Govern Espanyol.

Com a Català, com a ciutadà, com a persona en un lloc i en un moment de la Història en majúscules, ahir vam fer part de quelcom molt i molt gran. Parafrassejant l'ambaixador dels Estats Units a Espanya (en un altre contexte fa uns quants mesos), és un privilegi ser viu en moments tant apassionants del món que ens ha tocat viure.



Ahir uns quants ciutadans -tax payers, com diuen els anglosaxons-, 1.800.000 persones segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (difícil de creure, siguem objectius...), 550.000 persones segons la Delegació del Govern Espanyol (encara més difícil de cruere...) i 3.500 persones segons la Carme Chacón i l'Alicia Sánchez-Camacho (xist del Polònia!!!!) es van reunir pacíficament per formar una "V"gegant entre la Gran Via i la Diagonal de Barcelona i reivindicar el dret de votar (cert que els que eren allà volien més la independència que no pas votar, però això no deslegitima en absolut l'esdeveniment).


Amb tots els "peròs" que calguin -i jo sóc molt crític per natura-, la concentració va ser un èxit. Les paraules de la Dolores de Cospedal, invocant el totalitarisme no se les creu ni el seu ex-marit. A Espanya no ho podran reconèixer mai, però allò d'ahir va ser una eclosió de democràcia i festa. Un prodigi d'organització (em trec el barret davant l'ANC, especialment quan a la nit a la tele vaig poder veure que -efectivament- la disciplina dels que anaven grocs i dels que anaven vermells va aconseguir que des del Cel, Déu Nostre Senyor pogués veure una gran senyera en forma de "V" baixa que omplia 11 kilòmetres de la ciutat de Barcelona).


Jo hi vaig ser i passi el que passi, ho explicarem als nostres néts. Amb els meus amics, amb la meva família, amb els que no van poder ser-hi, com la meva mare, però que hi eren en sentiment, en ànima. No sé si erem un milió vuit-cents, segurament no (entre d'altres coses perquè és impossible inquibir tantes persones en 200.000 metres quadrats), però eren més que en qualsevol altre demostració de voluntants que mai s'hagi produït a la Unió Europea.


 I n'han pres nota, encara que s'ho amaguin. Explicarem que malgrat el "cas Pujol", malgrat la despreciable corrupció, malgrat el despreciable Moragas i la més despreciable Victoria Álvarez, manipulada per un plat de llenties, malgrat la guerra bruta, malgrat el Monego, malgrat els cors dels Catalans que seran transplantats als Andalusos (en una demostració de mesquindat que passarà a formar part dels anals de l'estultícia), malgrat les ganes de separar que tenen els que es consideren els nostres adversaris (jo no els hi compto), una part molt significativa del poble de Catalunya, sense complexes, sense por, sense Putes i sense Ramonetes es va pronunciar per la votació. Esviaixada, certament, perquè els que hi eren tenen clar el sentit del seu vot (SI/SI), però clarament prou important per ser escoltada.


En paraules d'un íntim amic força descregut (votant Convergent, potser ex-votant Convergent) en un WhatsApp de darrera hora: "Orgullós de ser part d'aquet Poble". Doncs SÍ. Sentit d'orgull. D'excitació per un Projecte engrescador. Malgrat els malgrats i assumint totes les dificultats que la realitat i els adversaris ens posaran per davant.


Orgullós de poder dir, i compartir amb els meus "Jo vaig ser-hi". Vaig ser-hi al 2011 a Barcelona (gran), al 2012 a Barcelona (immens i inesperat), al 2013 (Via Catalana, gegant, grandiós, apoteòsic, global). El 2014 és la constatació que la voluntat d'un poble incomprés no s'arrunça amb facilitat, malgrat tots els malgrats.


Ahir vaig tenir clar que, passi el que passi, hem començat a formar part de la Història. Ara ja només és una qüestió de temps i de paciència, perquè les bases són prou sòlides com per a afirmar que l'anomenat Procés té difícilment marxa enrrere.






dijous, 4 de setembre de 2014

Divorci reial

El diari italià "La Repubblica" especulava a la seva edició d'ahir sobre un comunicat de la Casa Reial espanyola anunciant un imminent divorci del Borbó Gran i Sofia de Grècia.


Si un mitjà com "La Repubblica" ho escriu, la meva sospita és que el divorci és un fet irreversible. De fet no és res de nou. Després dels diferents escarnis publics que ha hagut de suportar Sofia de Grècia no m'estranyaria ni gens ni mica que el rumor fos cert.


Fonts oficioses relataven temps era temps que la ex-parella reial vivia separada des de feia molts anys i que la "comissionista" alemanya anomenada Corina no vivia a Zarzuela, era exclussivament perquè l'aleshores Príncep Felip ho va prohibir. La reina vivia -segons aquestes fonts- a Londres bona part de l'any, envoltada de persones gregues de la seva confiança.

Crònica d'una separació anunciada. La llàstima és que tot plegat no s'hagi pogut portar amb més dignitat i que tota la merda reial hagi rebufat del clavagueram i que el "poble ras" hagi hagut de tenir coneixement de notícies d'aquest tipus, que s'estimaria més no haver de sentir o llegir mai. El poble menestral se sent més bé enganyat, sempre que, això sí, l'engany es practiqui amb una certa clase.

Malhauradament, no ha estat el cas.




La depuració

Un parell d'amigues em recorden que des de fa 15 dies que no hi ha cap entrada al blog. Tenen raó, i no és pas per mandra o per una aturada vacacional excessivament llarga. Ha estat una "rentrée" més intensa del previst professionalment parlant.


Poc a poc tornem a la "normalitat", com resa l'anunci de TV3 (una mica escandalós la veritat sigui dita, perquè el que vol dir l'anunci al capdevall és que durant l'estiu han estat fent "telequalsevolcosa" per omplir la graella -tal com ho denunciava la Mònica Planas a l'"Ara" la setmana pasada-. Amb diners públics cal ser més curosos, i ara més que mai). I això també implica tornar a escriure. Em venia molt de gust, especialment amb els diferents "momentums" al que estem sotmesos: procés sobiranista, Escòcia, Ucraïna, Estat Islàmic, Cristóbal Montoro, divorcis reials a la italiana, i tants i tants altres.


Les vacances han estat curtes, de fet aquest any molt curtes ja que -afortunadament- he tingut més feina de la prevista. En tot cas, he fet el grau de desconnexió voluntari de la "realitat" de premsa i televisió  que com a mínim i a efectes depuratius, solc fer cada any per aquestes dates. Una semana sencera sense ni comprar ni llegir premsa i sense escoltar ràdio ni mirar televisió.


He dedicat uns dies a la família, a la lectura, a l'esport, a la jardineria, al dibuix, a la menorquina, a navegar, a la reflexió i a parlar amb gent. Amb molta gent, amb tota la que he pogut. Depuració, en definitiva.


Òbviament, amb molts dels que he parlat, un dels temes estrella ha estat la "decepció". És clar, hi ha molta gent es troba orfe, a part de decebuda. Moltes persones de certa edat, votants no pas de Convergencia, sino "de facto" de Jordi Pujol, no saben a qui hauran de votar a les properes eleccions (les que siguin, sia plebiscitàries, sia municipals).


Gent catalana que se sent nacionalista, fins i tot independentista,  però que no votaria mai de la vida ERC ni la Unió de Duran Lleida (més d'hora que tard està condemnada a separar-se de CDC, o del que quedi de CDC), no sap què ha de fer. Gent nacionalista que votava PSC però que no els tornarà a votar mai més i que vol fer vot útil, volia votar CDC  però ara ja no els votarà.


Les enquestes i el sentit comú ho diuen: la patacada de CDC (que venia ja patint un degoteix d'intenció de vot a la baixa) serà monumental si hi ha unes plebiscitàries. Hi haurà molta gent que votaria SI/NO, o SI/SI, que es quedarà a casa abans de votar ERC. La culpa la té únicament i exclusiva, Jordi Pujol: una gran contribució al país...Si tingués dos dits de vergonya se n'aniria a viure a Islàndia o a Burkina Fasso. Espero que, pel bé del país, desapareixi de la vida pública ben aviat i poguem passar pàgina. Ja ha fet prou mal. La depuració ha de ser plena. En aquest sentit, la cel·leritat de la justicia espanyola seria francament agraïda. La tardor serà més calenta que mai.