La "Sentència", en majúscules

Doncs ara sí. Ja la tenim aquí. Escric aquestes línies de nit, des dels Estats Units, quan a Catalunya són les quatre de la matinada, i el dia ha estat, mogut com pocs dels que es recorden a la història del país. M'he despertat amb la sentència (99 anys de presó en conjunt) i me'n vaig a dormir amb el negit de pensar que les coses es podien haver fet d'una altra manera, i tot això que ens hauríem estalviat.

Però la "Sentència" malgrat tot, i després d'una primera anàlisi d'urgència, també ha hagut de fer política, per a contentar una mica tothom i deixar, per aquesta mateixa regla de tres, descontent i indignat gairebé a tothom. Queda clar, i la "Sentència" ho deixa ben palès, que la separació total de poders és una entel·lèquia i que té un clar component polític.

Només un detall. Que a dos activistes socials de baixa estopa els caiguin nou anys de presó per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil i (ho va veure i sentir tothom) intentar evitar que la cosa passés a majors em sona clarament a revenja de l'Estat i a escarni. "No voleu caldo? Doncs dues tasses". El fet que en Jordi Cuixart vagi afirmar, en seu de Tribunal "Ho tornarem a fer", l'ha condemnat molt més que els fets que s'han jutjat. Repeteixo, em sona a "sentència del Cas Altsasu" (...una finalidad terrorista, la cual sería expulsar a los miembros de la Guardia Civil de un territorio que los acusados consideran suyo de una manera excluyente, atemorizando además a una parte de la población que no piensa como ellos", en conexión con "un entramado terrorista muy complejo que aún pervive".).

Repeteixo, amb 40.000 persones concentrades a les portes d'Economia, si s'hagués volgut impedir a la policia judicial fer la seva feina, hagués estat molt fàcil, però tothom va poder entrar i sortir. Amb tensió, sense dubte, però no es va tocar un pèl a ningú i aquests són els fets. Ho va veure tothom.

El Tribunal ha hagut de vestir un relat molt enrevessat (en una interpretació d'urgència del que he llegit fins ara) per a poder justificar la sedició (La sedición es un alzamiento público y tumultuario contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión​ ni la traición. ... La sedición comprende cualquier conmoción y generalmente se presenta asistida por violencia directa en contra de la ley).

Ho fa en part per a no destruïr una instrucció mal feta i parcial per part del jutge Llarena i en part per evitar imposar les penes (molt menors) del que, al meu entendre podrien constituir els delictes provats dels processats: desacatament a l'autoritat del Tribunal Constitucional i malversació de cabals públics (fets, en la meva opinió, absolutament provats). 

Amb independència de la ideologia que cadascú pugui tenir, hi ha un ordenament constitucional vigent, caduc si es vol, i que juga sempre a favor de la majoria i dels poders fàctics, també, però és el que hi ha, i canviar això requereix d'amplis consensos al territori (cosa que a Catalunya no es dóna de cap de les maneres). Tirar pel dret comporta molts riscos, però segurament a Alemània, la sentència màxima hagués estat de quatre anys i no de tretze.

Amb una condemna per sedició -insisteixo, en el cas dels "Jordis" és de jutjat de guàrdia (mai més ben dit)- que no satisfà ningú, només s'ha aconseguit generar una animadversió encara més gran d'una part no despreciable de la població catalana cap a l'autoritat moral de l'Estat, i un desig de revenja encara més gran (en part per la frustració d'una condemna que ells consideren menor) d'una altra part de la població.

Crec que la "Sentència" eixampla una rasa que ja era prou gran (es va anar obrint a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut de 2010) i que li fa un flac favor al desig de diàleg i harmonia que té la majoria de la població tant catalana com espanyola.

Costarà molt de temps arreglar aquest despropòsit. Alguns haurien de tenir una consciència tan pesant que no haurien de poder dormir bé cap nit dels seus dies.

La sentència i el dia després

Un viatge als Estats Units dóna per a moltes hores de lectura. Durant el dia d'avui, doncs, m'ho he llegit gairebé tot, fins i tot el vídeo del pobre paracaigudista que ahir va empassar-se un fanal de La Castellana, embolicat amb la bandera d'Espanya.

Així doncs he llegit molts articles d'opinió sobre la sentència. Opinadors de tota mena que es nodreixen de les filtracions sorgides de la seu del Tribunal Suprem, i en particular de la seva Sala Penal. Hi ha qui apunta que, com sigui que sentència per rebelió (la que comportaria penes de presó més llargues) sembla descartada, la filtració (Juliana dixit) és un element que hauria d'ajudar a rebaixar la tensió ambiental que es viu aquests dies (i que es preveu incremental quan la sentència es faci pública).

Insisteixo en el que vaig escriure ahir, si aquest és el cas, és la constatació que en aquest Estat guardar secrets no és precisament una de les virtuts de l'estat de dret.

En un ambient tan crispat hi ha opinions i declaracions de tota mena, obviament, en particular les més dures són les dels més radicals tant d'una banda com de l'altra (en Santiago Abascal demana directament la detenció de Torra i la intervenció del Govern). 

Que la manifestació unionista d'ahir a Barcelona punxés estrepitosament, com ho va fer -no ens enganyem- la manifestació de la Diada el passat onze de setembre (sobre tot si la comparem amb la dels darrers anys), no deixa de ser un símptoma que la gent està cansada de tanta parafernàlia i tonteria, i que només que hi hagués un punt de generositat per ambdues bandes, tothom hi sortiria guanyant sense cap mena de dubte. Demanar impossibles amb un suport a l'independentisme del 48% de la població és senzillament una utopia, i això ho sap tothom.

Una post-sentència (sigui com sigui perquè està clar que no declararà l'absolució de cap dels inputats) amb aturades de país (indesitjades per a la majoria, n'estic segur) com a conseqüència de disturbis, talls de carreteres, autopistes i similars, no només no portarà res de bo sinó que ajudarà encara més a criminalitzar l'independentisme.

Manifestacions cíviques i massives en cap de setmana poden ser una extraordinària mostra de la força i la capacitat de mobilització de part del país (que pot ajudar en les negociacions polítiques que necessàriament hauran d'arribar, més aviat que tard), però si la cosa desemboca en un nou 3 d'octubre, no farem res més que tornar-nos a equivocar com a poble, una altra vegada.

Per sort, jo ho viuré de lluny.

Hamburgueses veganes, aires de canvi al sector carni

Una hamburguesa vegana és una veritable incoherència, de fet, en literatura es coneix com a Oxímoron, és a dir la juxtaposició de dos termes (generalment substantiu i adjectiu) que tenen significats totalment contraris. Com ho és un "Suïcidi involuntari" (m'he permès una petita llicència de vanitat: els lectors que em coneixen ja saben del que parlo).

Llegeixo al New York Times que "Burger King", empresa que malgrat el que molts poden pensar no és nord-americana sinó que pertany a un Fons d'inversió de capital brasiler, después d'un temps de proves pilot en diversos restaurants i països, ha tret al mercat una hamburguesa 100% vegetal, que aporta un 15% menys de calories, un 90% menys de proteines, i que, segons els experts de l'empresa té exactament el mateix sabor que el "whopper" original. La tastarem aquestes properes setmanes que estaré als Estats Units.

La notícia, es fa massiva en el mateix moment en que es publica un darrer estudi (l'enèssim) sobre la carn vermella en el que les conclusions semblen ser que menjar carn no és tan dolent com s'ha vingut esgrimint els darrers deu anys (això és com el conte de mai no acabar, no saps mai si la ingesta de peix blau és dolenta o és bona, si una mica de vi va bé pel cor o va malament per la pressió arterial, en fi, una confusió de tres parells de nassos).

Si "Burger King" es decider per una aposta "Oximorònica" deu voler dir que, o bé les seves vendes als països més desenvolupats (i per tant amb un percentatge de vegans superior) ha caigut de forma prou important com per a impulsar l'empresa a un moviment d'aquest tipus, o que les seves perspectives pels propers anys són terrorífiques (a la baixa és clar).

En qualsevol dels dos casos, el fet en sí, marca un claríssim canvi de paradigma. Avui en dia, cada dos per tres estem abocats a dir "ja res és com abans", però encara que les veritats eternes avui dia duren entre deu i quinze minuts, penso que si "Burger King" té èxit amb aquesta hamburguesa, s'obre un camí importantíssim de cara a la preservació d'aquest Planeta que estem destruint a marxes forçades. Passi el que passi, sembla que els vegetarians i els vegans han vingut per a quedar-se. Benvinguts siguin.

Si les hamburgueses acaben essent "vegetals" en gran proporció (posem per cas, al 30 o al 40%), la quantitat de pastures que es necessitaran per a alimentar les vaques de les que es fan les hamburgueses disminuirà de forma susbstancial, i la tala i crema sistemàtica de selves verges per a convertir-les en terreny de pastures (sobre tot, però no només) al Brasil, també caurà en picat.

Benvinguda sigui l'hamburguesa vegetal "Impossible whopper" si això contribuix, ni que sigui una mica, a la preservació dels espais verds de la nostra vella i estimada Terra.

De política, filtracions i altres futilitats

Fa molts dies que no escric de política. De fet, ha deixar d'interessar-me fins a tal punt que no tinc ni clar que vagi a votar el proper 10 de novembre (també he demanat que no se m'envïi progapanda -mai un terme ha estat tan ben trobat- electoral a casa). He escrit molt de política durant molt de temps, durant els anys en que hi havia política, durant els temps en els que hi havia a ambdues bandes de l'espectre ideològic gent intel·ligent i amb ganes de dialogar de veritat (perquè no ens enganyem, "aquest" és el tema -gairebé l'únic- que requereix política, la resta és, ara per ara, "pecata minuta"). Però d'això fa tant temps que gairebé ja ni me'n recordo. 

La trista realitat és que ara ja no es fa política per una senzilla raó: no hi ha polítics. Hi ha una colla de mediocres personatges funcionaritzats que viuen professionalment de la política però que tenen la grandesa de mires d'un mosquit. L'escàndol monumental de la repetició de les eleccions generals n'és una mostra fefaent. No em crec que els socialistes no es podessin posar d'acord amb "Unidas Podemos" (o com es digui que es diuen les esquerres socials, amb la seva atàvica incapacitat de trobar complicitats i fer majories suficients). El "sistema" no ho va permetre. Digui's Ibex 35, Patronal, Trilateral, "Establishment" o com es vulgui. A alguns no els van agradar els resultats de les eleccions i per això les han fet repetir.

I enmig de tot aquest magma i caos monumental la suposada independència de la Justícia tornant a fallar com una escopeta de fira. No sé exactament si la sentència sobre el Procés es farà pública dilluns (hores d'ara sembla assegurat, que com a molt tard serà dimarts vinent) i si el delicte sobre el que hi haurà unanimitat serà sedició (en comptes de rebelió, o conspiració per a la sedició), però si això és així, es torna a demostrar que vivim en un país de pandereta, en el que la Justícia no és tal, perquè les sentències pre-anunciades i mediatitzades no són dignes de ser sentències d'un país veritablement democràtic.

En la meva ingenuïtat de "La Salle" se'm fa difícil entendre el propi concepte de filtració. Com és possible, em pregunto? On és la seriositat del poder judicial? No és la primera vegada, ni la segona, sinó més aviat l'enèssima. A qui l'interessa? Pequè succeeix? Preguntes sense resposta, que novament només posen en qüestió la fiabilitat i la garantia d'un sistema al que tots estem exposats.

En fi, veurem què és el que passa al capdevall, però tot plegat fa una pudor de resclosit que no fa pressagiar res de bo.

PS.  El men grau d'al·lucinació sobre l'espècie humana no deixa de créixer cada dia que passa. Mentre escric aquesta entrada, he sentir un anunci a "Spotify" que m'ha fet deixar el teclat de l'ordinator. L'anunci, pagat pel Govern Britànic i nomes en Anglès comença dient, no faig broma, "Get ready for Brexit" i l'entenc adreçat als ciutadans britànics que viuen a Espanya on els explica que han de preparar-se per a obtenir permís de residència, carnet de conduir i targeta de seguretat social entre d'altres. Anem veritablement cap a l'abisme. Hi al cim, i anem en xancletes i calça curta...