El futur que ens espera

Acostumo a ser una persona optimista de natura, i encara que cada vegada em costi més, optimista amb l'ésser humà en general. Any rere any, en el meu article del dia 31 de desembre, amb excepció del 2018 en què per raons professionals no vaig escriure durant un any, he intentat fer un balanç de l'any (deformació professional del periodista que vaig voler o poder ser, però que no vaig ser) i un pronòstic per l'any següent. 

El temps passa de pressa, molt de pressa (la sensació que ens dóna, perquè el temps passa de forma constant, ni de pressa ni a poc a poc), especialment quan hom va acumulant anys a les espatlles. Això és el que vaig escriure com a vaticini del 2023 ara fa exactament un any: "Què ens depara el 2023? No goso a fer pronòstics. Això li deixo al grandíssim Medvedev. Jo només m'atreveixo a pensar, humilment, que la crisi no serà tan greu com molts apunten i que malgrat hi haurà una recessió (la demanda continuarà caient), aquesta serà menys profunda del que es podria pensar. La inflació es continuarà desinflant, i els preus de l'energia tornaran a tenir nivells raonables.

Si els xinesos són capaços de controlar aquesta eclosió de Covid (cosa que presumiblement succeirà a finals del primer semestre de 23) i no hi ha mutacions del virus que tornin a causar un caos mundial, les aigües tornaran al seu lloc i l'economia entrarà en una via de recuperació.

I veurem el final de  aguerra d'Ucraïna, i possiblement, la caiguda de Vladimir Putin (això és, sobre tot, un desig)".

He de dir que excepter en el darrer vaticini, més o menys ho vaig encertar, de fet, amb les tropes de grup de mercenaris Wagner anant cap a Moscou, em vaig equivocar de ben poc. Impossible però pronosticar que passaria quelcom com la guerra de Gaza i que el canvi climàtic s'acceleraria tant, però el cert és que vivim uns anys, sobre tot la darrera dècada, en la que cada any és més trepidant que l'anterior. De fet, en els onze articles de final d'any, la paraula "trepidant" o "intens" és la que més he utilitzat en el títol de l'article que he escrit als darrers onze anys. Perquè el món s'accelera en tots els àmbits a una velocitat de vertigen.

Vaig veure la mort del meu pare (2012) i el meu sogre (2023), els afers de corruptel·les del PP (2013), el hara-kiri polític i posterior imputació de Jordi Pujol (2014), primera gran presa de consciència del canvi climàtic (2015), elecció de Donald Trump com a president del govern dels Estats Units (2016), negociació del Brexit i crisi pre-procés i post-procés (2017), eclosió mundial dels populismes (2018-2019), la pandèmia del Covid (2020) i la seva superació gràcies a les vacunes (2021-2022).

I d'aquest 2023, què en podem dir? Doncs que l'acabem pitjor que no el vam començar en molts àmbits. La Intel·ligència Artificial (AI en el seu acrònim anglosaxó) ha fet una veritable eclosió a les nostres vides fins a l'extrem que els governs de tot el planeta estan començant a prendre mesures de regulació donat els perills que la utilització descontrolada d'aquesta tecnologia pot implicar. La tecnologia ha continuat presidint la immensa majoria dels actes quotidians de les nostres vides, hem entrat per fi al debat sobre si cal prohibir els telèfons a les aules i com escrivia en el meu anterior blog, els resultats de les proves PISA ens situen en una situació bastant insostenible de cara al futur col·lectiu de les nostres societats. 

S'han accentuat els fenomens migratoris massius, i en paral·lel, els populismes autoritaris s'estan "normalitzant" arreu. La Xina i la Índia han entrat en una cursa per veure quina serà la nova potència econòmica global, mentre que aquest darrer país ja ha superat la Xina com el país més poblat del món i ha aterrat per primera vegada al Pol Sud de la Lluna. Mala peça al teler que dues nacions tan poc democràtiques acumulin un poder econòmic i demogràfic tan important. En paral·lel però, la població mundial segueix creixent però comença a decréixer als països més desenvolupats, en un futur en el que les noves generacions no semblen gaire conscienciades a portar fills al món. 

No sembla improbable pensar en Marine Lepen com a propera presidenta de França, i el canvi climàtic s'ha accelerat com no havíem vist mai abans: rècord de temperatures, fenòmens extrems, sequeres i incendis forestals mentre les cimeres climàtiques continuen demostrant la seva total inutilitat, a l'igual que els organismes internacionals, com la ONU, incapaços d'aturar la massacre que està tenint lloc a Gaza, i en menor mesura a Cisjordània.

Què passarà el 2024?Molt probablement que continuarem catalitzant aquests instints d'autodestrucció que ens caracteritza a l'espècie humana i veurem bona part dels problemes del 2023 agreujats.

Ja des d'aqui vaticino no només que Donald Trump serà el candidat del partit republicà a la presidència dels Estats Units, sinó que, amb un grau elevat de probabilitats -a menys que no ho aturin els tribunals- serà el proper president del país.

Malgrat tot, continuo essent optimista i no perdo l'esperança que algun dia, les coses començaran a anar millor.

Bon Any 2024 a tothom.

Sobre la bona educació

L'informe PISA publicat el dia 5 de desembre sobre competències dels estudiants, ha posat de manifest les greu mancances del sistema educatiu espanyol en general però del català en particular. Sempre hi ha moltes raons al darrere de les xifres (de qualsevol xifra), que es poden discutir en valors absoluts, però no ho poden fer, en cap cas, en termes comparatius, perquè les proves són les mateixes per a tothom.

El sistema educatiu en general, a tot arreu del món, ve condicionat actualment per dos fenòmens globals que tenen un impacte difícil de mesurar en termes quantitatius però que qualitativament n'és indiscutible la seva afectació: el fenòmen migratori i la incidència de les noves tecnologies.

Efectivament, les migracions -i el deure moral d'acollida que se'n deriva- afecten de manera directa el ritme educatiu de les comunitats. Només a tall d'exemple, ahir llegia al Diari de Girona que la població d'hondurenys a Girona s'ha multiplicat per dos dígits en els darrers cinc anys (actualment hi ha una població de gairebé 5.000 hondurenys residents només a la ciutat de Girona). Un dels meus cosins germans és mestre en una escola de Girona i em parla de la complexitat que suposa la gestió de la diversitat cultural (abans estava de mestre a l'escola El Pla de Salt, un "melting pot" de races, idiomes i religions). Va dir-me un dia que de vegades feia més de mediador que no pas d'ensenyant. Això, òbviament té conseqüències en matèria educativa. I qui no ho vulgui veure és que és cec.

I pel que fa a les noves tecnologies aplicades a l'educació, és a dir, simplificant i reduint a l'absurd (conscient que no és del tot veritat): la substitució del llibres i el valor afegit dels mestres per tauletes i ordinadors, la substitució de l'esforç memorístic (ho sento, però el continuo considerant imprescindible) pels "projectes" i "l'assoliment de competències" (no vull criticar des del desconeixement, només apuntar causes i tendències) i la presència permanent del mòbil des de molt tendres edats (sinó a les aules sí als patis i a la vida diària dels nostres joves i gairebé infants) han causat un impacte pel qual la comunitat educativa, penso, no està preparada. Una prova més que evident és l'exemple de Suècia, que ha decidit tirar enrere en la seva campanya de digitalització de les aules per a tornar al mètode d'ensenyament tradicional. 

Catalunya va obtenir notes desastroses en matemàtiques, comprensió lectora i ciències. A nivell espanyol,  de les 19 autonomies, Catalunya ocupa la catorzena posició només superada per baix per Ceuta, Melilla, Canàries, Andalusia i Castella La Manxa. Estem doncs, al vagó de cua, per sota de la mitja espanyola, per sota de la mitja europea i de la OCDE. Són molt mals resultats, sense pal.liatius. En matemàtiques, en quatre anys (del 2018 al 2022) Catalunya ha reculat de 490 punts a 469 (de 484 a 462 en comprensió lectora)

Culpar la immigració és injust però el fet tenir una ràtio molt més gran d'estrangers i a més a més afegir-li el fet de tenir una llengua oficial diferent a l'espanyola i, reconeixem-ho, molt més potent que a Euskadi o a Galícia, té una afectació addicional que no trobem a Madrid o a València, on l'ensenyament és únicament o molt majoritàriament en Castellà respectivament. 

En aquest sentit, a més a més, les comunitats que tenen millor nota (Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria) tenen un percentatge d'alumnes estrangers molt inferior (Castella per exemple, té un 7,6% per un 15,7% Catalunya).

Un altre fenòmen a tenir en compte és la inversió en educació als territoris. Catalunya inverteix en educació un 2,59% del PIB (Espanya com a país hi inverteix un 4,59%, gairebé el doble) però és que en països amb sistemes educatius que han despuntat els darreres anys, com ara Islàndia o Portugal, la inversió en educació és respectivament del 4,71% i el 7,73% respectivament (Font: Unesco).

En conclusió doncs, tenim un problema molt complexe arreu, però agreujat a Catalunya per la incidència d'un percentatge d'immigració difícil d'absorbir a curt termini i una llengua pròpia que encara ho fa més difícil.

Si al damunt hi afegim el dèficit inversor i motivacional en els nostres ensenyants (també tenim un greu dèficit inversor en Sanitat, però a Catalunya tenim un sistema públic de salut que excel·leix malgrat les mancances de tota mena) i la mediocritat dels nostres polítics, més preocupats per les baralles internes, les poltrones i l'entelèquia de la independència que pels problemes reals del país, ens trobem davant de la tempesta perfecta.

Premis Darwin a Barcelona

Abans d'ahir, després d'una reunió a Barcelona que va durar fins havent dinat, vaig quedar-me a la ciutat per assistir a l'obra "Love, Love, Love" d'en Ramon Gener i en Jose Corbacho, un musical amb l'orquestra simfònica del Vallès i la "Love Band" en directe. De l'obra, per les crítiques que havia llegit i per la reputació de la simfònica del Vallès, n'esperava francament més, però aquesta és una altra història. Em va agradar a trams, però sobre tot, no em va sorprendre, i això és el mínim que li demano a un concert o a un espectacle teatral.

El que sí em va sorprendre però -en el sentit de superar de llarg les meves expectatives- va ser la constatació que l'Eixample de Barcelona, capitanejat pel Passeig de Gràcia, estava en un estat d'ebullició que jo no recordava haver vist ni en l'any olímpic quan jo vivia a la capital i la ciutat es va posar de moda com a resultes dels Jocs Olímpics. Estem parlant d'un dimecres a la tarda d'un dia laborable. Convindrem que hi ha molta gent de vacances de Nadal, però tot i així, repeteixo, un dimecres a la tarda...

Com que el teatre Coliseum és a la Gran Via i anàvem amb temps de sobra, vam decidir caminar tot el passeig de Gràcia.

Dir que tot estava a rebentar és quedar-se curt. A La Pedrera -amb la meva parella ens vam quedar a dormir a Barcelona en un hotel del costat a Rosselló-Passeig de Gràcia- cues per entrar. Vam constatar el que havíem llegit en premsa: els turistes posen en risc la seva vida per a fer-se una foto enmig del passeig per tal de copsar com a teló de fons la il·luminació nadalenca de la via. Tot un despropòsit.

A les botigues de luxe de cantó i cantó del passeig cues regulades amb pilones unides per una corda i guàrdia de seguretat a la porta. Si a Massimo Dutti hi havia una gentada (molts asiàtics, però també francesos, italians, americans), a Cartier hi havia una cua al carrer que, sense exagerar, m'atreviria a afirmar que superava la cinquantena de persones. A Louis Vuitton, la cua era encara més gran i a Gucci i a Dior, abans d'arribar a l'hotel Majestic, no hi cabien ni les rates.

Al gegantí Zara que fa cantonada amb la Gran Via semblava que hi regalaven alguna cosa, tal era l'entrada i sortida d'humans. El summum de la histèria col·lectiva va arribar quan en arribar a l'alçada de la Rambla de Catalunya, al bar de tapes Ciutat Comtal es repetien les mateixes imatges que a moltes de les botigues del Passeig de Gràcia cues per entrar al bar. L'entrada es permetia estrictament cada vegada que hi havia sortides. I malgrat la imbecil.litat i la inversemblança de la postal, un nombre molt considerable de Sapiens Sapiens feia cua estoicament per a entrar a prendre's una tapa.

Avui a La Vanguardia, a la secció Viure hi ha un article titulat "L'imant nadalenc del Passeig de Gràcia" on el periodista detalla el que jo explico aquí i ho quantifica amb dades de TC Group Solutions, empresa especialitzada en el comptatge de persones, que certifica que el número de visitants del Passeig de Gràcia supera en un 15% els de la mateixa època de l'any passat (de 17 de novembre a 17 de desembre).

Només se m'acut fer un parell de reflexions al respecte. 

El 2020, un cop se li van començar a veure les orelles a la pandèmia de Covid (gràcies a l'esforç de cooperació de la comunitat científica mundial que va permetre obtenir vacunes molt efectives en un temps rècord), semblava haver-hi un consens mundial al món "civilitzat" en el sentit que en endavant, les coses es farien d'una altra manera i que tots hauríem après les lliçons que ens va deparar l'epidèmia, en particular dels excessos que provocava el consumisme sense control. Res de res. Una vegada superades les pors inicials, l'orgia de consum desaforat no només s'ha mantingut, sinó que ha incrementat de forma exponencial.

La segona reflexió té a veure amb l'economia. Els mitjans ens bombardegen amb dades d'elevada inflació, pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, dificultats per arribar a finals de mes, desnonaments, pobresa cronificada, i malgrat tot, els restaurants són plens (pretendre menjar sense reserva en un lloc correcte és gairebé impossible), el teatre era ple (1.200 espectadors, cap d'ells estranger) i l'hotel era ple (amb un preu per habitació i nit que em fa vergonya reproduir aquí). Res de res. No acabo d'entendre com funciona tot plegat malgrat que bona part de la gasolina ve del sector turístic. Potser els models econòmics que vaig aprendre a la facultat estan del tot obsolets, en el món digital que ens ha tocat viure.

Els meus lectors habituals saben -n'he parlat diverses vegades en aquest blog- que he parlat en més d'una ocasió dels premis Darwin, que són aquells que s'atorguen a la mort més estúpida de persones que no tenen descendència (i això limita la transmissió genètica de l'estupidesa).

Sigui com sigui, com que estic imbuït d'esperit nadalenc i em sento generós, m'agradaria proposar un premi Darwin col·lectiu (amb la trampa de poder-lo atorgar -excepcionalment- a persones amb descendència i/o que no s'hagin mort) a tots els éssers humans que feien cua abans d'ahir per entrar en algun dels establiments de l'eix comercial més important de Barcelona i als que es jugaven la vida fent-se "selfies" als carrils del Passeig de Gràcia. Se'l mereixen totes i tots, amb escreix.

El bo d'en Jaime del Burgo i d'altres "divertimentos" nadalencs

Ahir sopant amb uns amics a Barcelona vam parlar, entre moltes altres coses, del discurs del Borbó de la Nit de Nadal. Un dels comentaris que va sorgir a la conversa va ser el fet que aquest discurs cada vegada interessa menys gent (cosa que succeeix de forma anàloga amb en discurs de Sant Esteve del president de la Generalitat, Pere Aragonès -avorrit, previsible, insubstancial-). 

Efectivament, segons dades de Kantar Media, el discurs del rei el van seguir una mitja de 6 milions d'espectadors (la qual cosa no es cap mèrit si es té en compte que el van emetre un total de 30 canals de televisió) però el que és més rellevant és que es tracta del segons menys vist des que es registren les dades d'audiència (1922) i perd més de 600.000 espectadors en relació al discurs de 2022. A Catalunya i al País Basc va ser, naturalment, els llocs on menys es va seguir el Borbó. El corol·lari és que el que hagi de dir el rei cada vegada interessa menys.

Jo, malgrat tot, vaig seguir defensant l'interès antropològic d'aquest costum anacrònic que obliga cada any per aquestes dades a una institució caduca i obsoleta a "pontificar" sobre les virtuts de l'exemplaritat i que només té sentit per a una certa casta de privilegiats que s'erigeixen en els defensors d'un determinat model de pensament únic i d'una única manera d'entendre la "pàtria" i les institucions. És el seu concepte de democràcia, l'únic que defensa la (seva visió de la) convivència tal com ells l'entenen.

La meva amiga em deia que cal reconèixer però una gran contribució dels Borbons: ens han donat moltes hores de distracció i els ho hem d'agrair. Afirmava, amb tota la raó del món i molt bon criteri, que amb una monarquia d'"Àustries" la cosa no hagués estat el mateix. 

Efectivament, perles com totes les que ens ha regalat durant molts anys el "Emérito" no tenen desperdici, des del "Lo siento mucho", al "Por qué no te callas", passant per una corrupció i evasió fiscal sistemàtiques, caceres d'ossos i elefants i la cançó de l'enfadós de les amants i cortesanes, dues de les més famoses de les quals, la Corina Larsen i la Bárbara Rey ens han regalat moltíssimes hores d'entreteniment (malauradament no gratuït, però si més no, molt genuí) per no parlar de les dues perles filles  de l'Elena de Borbón, Victoria Federica i Froilán de Marichalar y Borbón. 

El rei que pren part -conculcant la neutralitat que se li suposa a la institució (la va trencar el 3 d'octubre de 2017 de forma vergonyant i ho ha tornat a fer recentment en la investidura de Pedro Sánchez, en un post que jo hagués titulat "Si les mirades matessin...")- també ens comença a regalar algunes perles molt vallinclanianes, com ara les que comença a protagonitzar la seva esposa de sang plebea, Letizia Ortiz.

Avui metre feia un cafè m'he entretingut una bona estona amb el sainet de les anades i vingudes a Twitter (actualment X) de les (suposades) aventures extra-conjugals de la reina de les Espanyes amb el seu ex-cunyat Jaime del Burgo explicades de forma molt novel·lesca per part de "Lecturas" (confesso que feia molts anys que no llegia res d'aquesta revista però avui he passat una estona molt molt divertida). Només cal posar al navegador de Google "Letizia Jaime del Burgo" i apareixen 7,58 milions d'entrades en 0,29 segons. Fascinant. 

La cosa és tan kafkiana que ahir "El Nacional" publicava que Del Burgo, com Bárbara Rey (que va acabar cobrant suposadament una "pasta" dels fons reservats de l'estat -diuen, diuen, diuen-) va gravar en vídeo les seves relacions de llit amb la reina. Molt difícil de creure tota aquesta pantomima però cal reconèixer que ha aixecat polseguera no només a les xarxes sinó també a la premsa més "seriosa". 

Veurem quin recorregut té tot plegat -segurament molt poc-, però que el dia dels Sants Innocents vagi tan ple d'aquesta notícia ens augura, si més no que, com deia ahir la meva amiga, tenim "entreteniment borbònic" assegurat per una temporada. 

L'amenaça de la despoblació mundial

En aquests dies de ràbia i incomprensió global sobre la nostra condició d'éssers humans (ho dic sobre tot per la qüestió dels bombardejos indiscriminats sobre la Franja de Gaza, però no només) crida l'atenció el fet que el canvi climàtic acapara bona part de l'atenció dels mitjans de comunicació del planeta (especialment després de la -més aviat fracasada- cimera climàtica als Emirats Àrabs Units) i que m'atreviria a dir que molts de nosaltres, és a dir, el ciutadà mig, que paga els seus impostos i que porta una vida més o menys sostenible -o insostenible- basada en un nivell de dispendi de recursos físics que, com a planeta, no ens podem permetre, però que tot i així continuem amb la falsa esperança de: "encara hi som a temps" o de que: "els que manen acabaran fent el que toca"...

En aquest entorn, em sobta que no hi hagi més notícies al voltant d'un fenòmen demogràfic que també és ja una realitat i que es va projectant sobre la vida dels humans de forma irreversible i que, potser, només potser, acabarà contribuint a revertir parcialment els efectes de la sobre explotació de recursos del planeta i els estralls del canvi climàtic.

Aquest fenònem no és altre que la tendència, ja iniciada, i segurament imparable, de la despoblació mundial. Segons els experts en demografia, el planeta no ha arribat encara al límit en quant el número d'habitants projectats pels propers anys, però sí que es comencen a albirar projeccions que diuen que el pic de la població mundial és ben a prop (la proximitat en termes relatius, òbviament, però cinquanta anys en el sí de la vida geològica del planeta, és un bufarut de vent) i que una vegada assolit, la tendència només pot ser a la despoblació.

Quan jo estudiava secundària i més tard macroeconomia a la faltat d'econòmiques a la UAB, se'ns parlava de les projeccions de Malthus. L'economista Thomas Malthus va vaticinar a finals del Segle XVIII, en el seu treball "Assaig sobre el principi de la població" (1798), que la població mundial augmentava en progressió geomètrica mentre que la producció d'aliments ho feia de forma aritmètica, la qual cosa conduiria a un colapse mundial i l'única manera d'evitar-ho era la sistematització de mesures de contracepció per limitar el creixement de la població. 

Font: Wikipèdia

L'anunciada catàstrofe, com les teories de Nostradamus, mai no va succeir, entre d'altres pel creixement de la productivitat agrícola com a conseqüència de l'aplicació de tècniques de cultiu modernes i a gran escala, que van multiplicar la producció d'aliments de forma molt més exponencial que el creixement de la població. L'esperança de vida també va anar creixent de forma sostinguda els dos darrers segles, però els creixements de la productivitat van continuar permetent el creixement de la població (que al segle XIX, es doblava més o menys cada 25 anys). 

Als anys 70 del Segle XX, el dictador xinès Mao Tse-Tung va establir a la Xina la política del fill únic per assegurar, en una clara línia d'inspiració malthusiana, que el país seria capaç de generar aliments i recursos bàsics per a la seva població. Aquesta política, que com totes les imposicions de qualsevol mena solen provocar grans efectes col·laterals, va comportar que els xinesos donessin les seves filles en adopció (davant la dicotomia de poder tenir un sol fill i viure de l'agricultura o la ramaderia, l'únic descendent que garantia la continuació del negoci familiar era el mascle) i va generar una moda d'"importació" de nenes xineses en adopció a tot el món occidental de pares de països benestants que no podien tenir fills de forma natural. Aquesta política (que va arribar a canviar a la Xina el natural equilibri de la proporció de població entre homes i dones al 50%) va durar fins l'any 2008, quan la Xina va decidir que ser una potència mundial no podia anar associat a donar nenes en adopció. La llei del fill únic va ser derogada fa anys a la Xina, però les seves conseqüències encara perduren a dia d'avui.

Evolució de la població a la Xina 1970-2022

I el cert és que, segons l'oficina nacional d'estadística xinesa, la població del país va disminuir en més d'un milió d'habitants entre 2021 i 2022. La Xina ja no és el país més poblat del planeta. El rànking ha passat a ser liderat per La Índia.

Aquest fenomen no és exclusiu del gegant asiàtic. A Corea del Sud, per exemple, el decreixement de la població ja fa anys que va començar, com es mostra a la gràfica adjunta, en un fenòmen similar al del seu veí japonès. De fet, projeccions demogràfiques molt ben fonamentades vaticinen que Corear perdrà uns 16 milions d'habitants d'ara a l'any 2060.

És sobradament conegut que als darrers anys, als països amb major grau de desenvolupament econòmic la taxa de natalitat ha disminuït de forma dràstica, de tal manera que els naixements a l'any són inferiors en alguns països al número de defuncions, com en els casos de Corea del Sud o Japó. Però el que no és tan conegut és el fet que aquesta tendència és ja força irreversible, segons projeccions demogràfiques elaborades per algunes de les més prestigioses universitats del planeta. 

Segons una projecció que publicava el NYT fa una mica més d'un mes, el pic de població mundial (alimentada sobre tot pel continent africà i Sud-Amèrica) s'assolirà l'any 2085, on la població mundial podria assolir la xifra de 10.000 milions d'habitants (actualment som uns 8.000 milions), i a partir d'aleshores, el decreixement de la població pot avançar de forma exponencial accelerada, un decreixement com mai abans hauria experimentat el planeta.

Infografia del NYT - Novembre 2023

Si això acaba succeint, el planeta podria tal vegada revertir aquesta tendència a la destrucció basada en una contaminació i expol.liació de recursos al ritme insostenible al que l'estem sotmetent des de fa dècades, i potser aleshores, el canvi climàtic deixarà de ser un problema.

La por del Borbó

He d'admetre que tinc una mena d'addicció quasi malaltissa al discurs dels Borbons de cada 24 de desembre. És  ja un element més de l'attrezzo nadalenc. Ahir no en va ser una excepció en el fons, sí en el forma, ja que a l'hora en que s'emetia el missatge jo era al despatx fent feina amb els meus dos fills i tots tres vam interrompre el que estàvem fent per a escoltar-lo. 

El discurs d'aquest 24 de desembre ha estat conceptualment diferent dels altres 10 intervencions que Felip VI havia fet fins ara. Ja és habitual, com ahir escrivia, que parlés primer dels problemes de bona part dels espanyols (econòmics, per trobar feina, vivenda digna,...), als que va dedicar escassament un minut, per acabar rematant després amb la unitat entre els espanyols i la voluntat d'entesa d'aquest "gran país" que fem entre tots, però allò d'ahir va ser força sorprenent.

El Borbó va fer una defensa aferrissada de la constitució d'una forma gairebé hagiogràfica: de fet va santificar la constitució, en el seu 45è aniversari. Un text doncs, tan sagrat del que no es pot tocar ni una coma. No hi cap cap reforma, cap relectura, cap interpretació més enllà del corsé dels que "hi entenen". No vaig comptar les vegades que va pronunciar aquesta paraula, però segur que que en algun mitjà escrit ho faran. (...). Doncs ho he trobat, la va pronunciar 14 vegades en una al·locució de 12 minuts. Un disc ratllat i inamovible amb paraules que fan veritable basarda, i les vaig recollir literalment mentre el sentia: "no hi ha vida fora de la constitució" o "España seguirà endavant" o "la nostra veritat com a nació", "dignitat i respecte al país", "respecte als interessos generals amb lleialtat a la constitució". Fora de la carta magna "no hi ha democràcia ni convivència possible". El Borbó fa una clara advertència, gairebé una amenaça a qui vulgui escolar-lo. 

Aquest discurs, escrit per la casa real i aprovat pel govern no obeeix a altra cosa, en la meva modesta interpretació, a un intent quasi desesperat de manteniment del statu quo (és a dir: aquell "Jesusito, Jesusito, que me quede como estoy" que es deia en Castellà quan erem petits) després de les tensions que s'han generat arrel de la negociació del PSOE amb els grups nacionalistes sobre tot per l'amnistia, i totes les manifestacions de rebuig que això ha generat, molt hàbilment manipulades per la premsa de la caverna capitalina. 

Discursos inaudits i manifestacions d'extrema dreta també insòlites que, una vegada més, no existirien si "el problema Catalán" que tan be va descriure el filòsof José Ortega i Gasset no fos una realitat palpable, mig soterrada els darrers anys, però sempre latent, sempre traient el cap, malgrat la divisió interna. 

El rei observa amb preocupació com el castell de cartes se li desmembra per tots cantons. A la recent revelació de la infidelitat de la reina Letícia amb Jaime del Burgo (el seu ex-cunyat), se li suma la incomoditat que li generen les actuacions del seu pare, l'emèrit que va per lliure (l'altre dia era a Madrid per celebrar el 60è aniversari de la infanta Elena) i part del discurs de l'extrema dreta a les recents manifestacions de Ferran, amb el molt aclamat: "Borbones a los tiburones". 

Així doncs la recepta és clara: "no meneallo". Blindem la constitució, no toquem res, i anem amb compte amb aquest projecte de llei d'amnistia, que pot trencar-ho tot (la democràcia i la convivència i de passada, la monarquia). 

No toquem res que ja estem be com estem, ha vingut a dir. I aquest, benvolguda lectora, benvolgut lector, és el discurs dels que tenen por.

Bon Nadal i Bones Festes a tothom.

Aquelles sèries i pel·lícules que cal mirar...

En aquestes èpoques, any rere any, sense que es pugui fer gaire res per evitar-ho, als diaris, a les teles, a les ràdios i a les xarxes, s'acaba fent balanços de tota mena, com per exemple, el que farà el Borbó aquesta nit en el seu avorrit i gris discurs de Nadal, un dejà-vu en el que dirà un any més que, units i amb diàleg ens en sortim més bé.

Això em ve a la memòria perquè en algun diari he llegit allò de les pel·lícules i sèries de l'any i de les nostres vides. I l'articulista, d'una edat semblant a la meva, parlava de l'impacte que la sèrie "Friends" havia causat a la seva vida, arrel també de noves dades sobre la recent mort d'un dels seus protagonistes, Matthew Perry. La sèrie, que va durar 10 temporades i de la que se'n van rodar més de 240 episodis, ha estat aclamada per la crítica i ha rebut la consideració per part de Hollywood Reporter com la millor comèdia de la història.

Doncs he de reconèixer que no n'he vist ni un sol capítol. Dec ser un tipus estrany perquè molts dels meus col·legues i amics van seguir la sèrie. Quan a finals d'octubre es va morir l'actor Matthew Perry, a alguns grups de WhatsApp dels que faig part, semblava com si la notícia d'aquella mort hagués causat un impacte quasi generacional. Hi havia molta gent en estat de xoc. I jo no sabia de què m'estaven parlant. Òbviament vaig documentar-me, per a concloure que no n'hi ha per tant. Mai em va interessar i continua sense fer-ho.

Però el mateix em passa amb altres sèries i pel·lícules de culte. Per exemple, no he vist ni un sol episodi de "Joc de Trons", ni el capítol que es va gravar parcialment a Girona, cosa que alguns dels meus amics consideren gairebé un sacrilegi.

Com tampoc no he vist cap de les pel·lícules de la trilogia de "El senyor dels anells" o cap dels films de la multi aclamada "Harry Potter". Ni una sola de les 8 pel·lícules. Tot i reconèixer el mèrit de la seva autora, Jane Katherine Rowling, que va passar de no poder pagar el lloguer del seu apartament a Londres a esdevenir multimil·lionària.

El curiós del cas és que tampoc en sento cap ganes, ni al moment en que tothom en parlava, ni més tard, vist amb perspectiva.

N'hi ha moltes altres de les anomenades "sèries de culte" que ni he vist ni veuré i no em fa cap vergonya dir-ho: "Peaky Blinders", "L'escurçó negre", "Breaking Bad" (algú em va dir que aquesta en concret s'hauria de veure a la universitat de forma obligatòria)...

Però si n'hi ha una que segur segur que no veuré, encara que m'arrosseguin fins a les portes del cine, és la pel·lícula "Barbie", la més taquillera de l'any 2023 i una de les més taquilleres de la història. Posats a veure pelis "mainstream", em quedo, de llarg amb "Oppenheimer" (aquesta no només em va agradar, sinó que em va plaure tant, que ja l'he vist tres vegades).

Jordi Sistachs Roura: In Memoriam

Si fa sis dies va morir el meu sogre i tota la família vam quedar amb una buidor i un defalliment difícil d'explicar amb paraules, la notícia d'avui, també luctuosa, m'ha agafat de sorpresa i m'ha deixat consternat. 

Aquest matí hem sabut la tristíssima informació de la defunció d'en Jordi Sistach Roura, una altra gran persona que també deixa un buit molt gran, no només a la seva família i amics sinó també al poble de Palamós. En Jordi ens ha deixat per culpa d'un tumor cerebral a l'edat de 79 anys. Massa jove per morir encara, sobre tot per algú com ell que encara tenia moltes coses a dir i a fer.

Feia molt anys que coneixia en Jordi. Era un palamosí de tota la vida. Una professor al que recordo de l'etapa de La Salle Palamós, on el vaig conèixer de ben jove, i ja aleshores va despertar la meva admiració, com a docent i com a persona. Va ser molt amic del meu pare amb qui compartien la passió pel mar i de fet tenien tots dos les barques a l'amarratge a l'Associació Front de Mar a Palamós, el meu pare una menorquina, en Jordi un veler. Quan jo sortia a pescar amb el meu pare, recordo haver-lo trobat moltes vegades al seu veler, preparant-se per sortir. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb una paraula amable.

En Jordi era un gran amant de la vela i del nostre litoral. De fet, va impulsar la creació de l'Associació d'Amics de les Illes Formigues.

Per la seva implicació en la vida local i associativa va ser durant molts anys regidor pel PSC a l'Ajuntament de Palamós, des de 1991 a 1999. Durant aquells anys, vaig tenir-hi també una relació força intensa perquè em va demanar que col·laborés amb ell en la preparació del programa econòmic de la candidatura del PSC de l'any 1991. Jo aleshores feia dos anys que havia acabat la carrera d'Econòmiques i encara que vivia a Barcelona, anava a Palamós cada cap de setmana i vam estar-hi treballant plegats. En guardo molt bon record. El recordo com una persona generosa i altruista que buscava per damunt de tot el bé col·lectiu. Aquest altruisme el va portar a ser el primer Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Palamós, càrrec que va ocupar des de 2005 fins a 2016. I de fet, aquesta mateixa passió de servei el va portar a ser membre de la Fundació Vilmar, el Centre Oxalis o de l'Associació de Discapacitats de Girona.

Però si un fet em va cridar l'atenció d'en Jordi, anècdota relativament desconeguda, va ser la seva relació amb el cantant Pau Donés quan aquest va estudiar un parell de cursos de batxillerat a l'Institut de Sant Feliu de Guíxols i va tenir en Jordi Sistach com a professor de llengua i literatura. 

En Pau parla d'en Jordi Sistach al seu llibre de memòries, que va publicar amb 50 anys: "50 palos...y sigo soñando" (Editorial Planeta, 2017). Escriu Donés: "Por aquel entonces yo tenía dieciséis años, era disléxico y un rebelde de mucho cuidado. Mi madre había fallecido hacía poco -es va suicidar (acotació meva, no ho escriu en Pau)- y os podéis imaginar la bomba de relojería que tenía el pobre profesor entre manos". 

En Pau explicava que en Jordi, fent bé la seva feina de mestre en el sentit més ample de la paraula, li va despertar les ganes d'escriure. Tot això ho va explicar en Pau a en Carles Francino (eren molt amics) al programa de la Cadena Ser "La Ventana", arran de la publicació del seu llibre de memòries. Llavors l'equip del programa va localitzar en Jordi Sistach i li van ver una entrevista. Quan en Pau Donés va morir el juny del 2020, "La Ventana" el va tornar a trucar perquè en Jordi parlés d'ell. De casualitat vaig sentir l'entrevista fa tres anys, i em vaig emocionar. Pel coneixement que jo tenia d'en Jordi, ensenyant i altruista, i per la gran impressió que el mestre va deixar a en Pau Donés. Arrel de l'entrevista al programa de ràdio, en Pau i en Jordi es van retrobar, es van veure en un concert i mantenien el contacte per WhatsApp. Havien quedat per anar a navegar (passió que compartien) però la malaltia d'en Pau no ho va acabar permetent.

Encara fa un parell de mesos me'l vaig trobar a l'Esclat de Palamós. El vaig saludar i vam parlar un moment i sense saber res de la seva malaltia, vaig entendre que alguna cosa li passava, en la seva veu, la seva mirada i el rictus de la cara. 

Descansa en pau, Jordi. Ens deixes però a la nostra memòria continua i continuarà el teu llegat. 

Que els vents et portin ben lluny amb el teu veler estimat i que, com va escriure el 1911 Konstandinos Kavafis (en un poema versionat magníficament a la cançó "Viatge a Ítaca" per en Lluís Llach el 1976): "...No forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, i que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses". 

La "nova" rotonda Plaça de Salt: un altre nyap de l'Ajuntament de Girona

Fa trenta anys que visc a Girona i malgrat ser palamosí de naixement em considero plenament gironí. Aquí és on han nascut els meus fills i on passo bona part de la meva vida. Girona m'agrada, podria recórrer fins i tot al tòpic de "Girona m'enamora", però de forma concomitant em sento, com a ciutadà i contribuent, molt estafat, de fet cada vegada més en algunes matèries, la seguretat, la neteja i la vialitat en són algunes d'elles.

He escrit diverses vegades -moltes- a algunes de les regidories i si bé fa uns anys vaig aconseguir que el regidor de via pública em rebés, ara ja ni tan sols això. Respostes vulgars, d'ofici i invocació de reglaments. Des que governen els de les espardenyes de betes, aquest aspecte ha fins i tot empitjorat. El menyspreu amb el que ens tracten funcionaris els salaris dels quals paguem amb ens nostres impostos em remou l'estómac. 

La darrera desgràcia a la que els gironins ens hem d'enfrontar és l'acabada d'estrenar rotonda de la Plaça de Salt. Per començar, les obres han durat una eternitat, en un punt neuràlgic d'entrada a Girona i de sortida per la C-65. Tinc la sensació que que han durant una eternitat. Havien d'estar acabades en 9 mesos (una exageració planificada per la desgràcia que han acabat fent) i fins fa quatre dies no ho han estat, però les molèsties al ciutadà es deuen de tractar com un dany col·lateral inevitable.

Però el pitjor és que des que la rotonda "funciona" amb suposada normalitat, les cues que es generen a determinades hores del dia pels que hi circulem amb vehicle són al·lucinants. Aquesta és una sortida cap a Palamós que jo utilitzava moltíssim però que dissabte passat va ser la darrera vegada que la faré servir (de forma ordinària); se'm van inflar les gònades després de trigar 20 minuts a creuar la rotonda. 

Jo ja entenc que els governs mal anomenats progressistes han declarat la guerra al cotxe -de forma radical i en ocasions poc ponderada, tal com passa a Barcelona- però de vegades se'n fa un gra massa. La rotonda de Salt és una prova d'aquest odi cap al conductor. Han reduït el diàmetre de la rotonda a la meitat, però per més inri, amb aquesta dèria pels bicicarrils i l'increment d'espai per a vianants (en aquella zona no hi passeja ni el Tato, perquè és una zona industrial i comercial) i el summum de l'estultícia (amb els nostres impostos) és la col·locació de 4 semàfors per a deixar passar els vianants inexistents. Una rotonda amb semàfors és com un oxímoron de mal gust.

El resultat, un caos de trànsit terrible en un espai vital per entrar i sortir a Girona, i el pitjor, no calia absolutament per a res, ja estàvem be com estàvem. Així es malbaraten els nostres impostos. De vegades entenc els partits de dretes quan diu que cal menys intervencionisme públic.

Josep Barceló Rodríguez: In Memoriam

En Josep Barceló, el meu sogre, va morir el dia 5 de desembre i el vam enterrar el dia 7 a l'església de Sant Martí, a Palafrugell. He escrit molts obituaris ens els 12 anys que fa que tinc aquest bloc, però només dos són de familiars molt propers. Fa onze anys em va tocar amb el meu pare. Ahir va ser  amb el meu sogre. Aquest és el meu petit tribut a la seva memòria.

"Feia temps que sabies que s’acabava Josep, n’eres esgarrifosament conscient, i ho vas portar amb una enteresa com només les grans persones són capaces de fer-ho. Quan no fa gaire et vaig acompanyar a la visita amb un dels oncòlegs de la Clínica Girona, que no et coneixia, i es va llegir el teu historial mèdic, en acabar va aixecar el cap per mirar-te amb serenor, gairebé amb incredulitat, i va afirmar: “Estàs molt malalt, Josep, ho saps?” I  tu  el vas contestar mirant-lo als ulls: “Sí, ho sé. I tant que ho sé”…I vas afegir: “Aguantarem fins allà on puguem”. Llavors ell et va tornar a preguntar: “Et fa por la mort, Josep?”, i tu altra vegada, de forma serena i clara, ple de dignitat, li vas contestar que no, que no te’n feia gens. Era el dimecres 4 d’octubre. Només han passat dos mesos. El maleït càncer va avançar, implacable, com una piconadora, sense aturador.

I fins aquí has arribat Josep, amb un senyoratge i una integritat que només alguns són capaços de portar com ho has fet tu. Mai no vas voler fer patir ningú, mai no vas voler molestar ningú, fins al final has volgut ser tu mateix.

I només les darreres setmanes, i encara degut a la insistència dels teus fills, vas acceptar que t’acompanyessin a les visites de la desfilada de metges i infermeres que van acompanyar-te els darrers dies de la teva vida. Encara conduies fins fa molt poc, i encara fins fa quatre dies xerraves i recordaves anècdotes, fets i persones amb una precisió i una memòria que meravella.

Ja costa trovar persones amb tanta claretat mental. I això que els últims mesos estaves veritablement malalt, Josep, però tu, sencer, ni una queixa, ni un rictus de dolor, i sempre amb el somriure als llavis i només, només bones paraules. Fins el darrer moment. Encara et veig llegint La Vanguardia a la cadira de la teva habitació, aquest cap de setmana passat, a la Gent Gran de Palamós o gaudint de la passejada fins a la zona de rehabilitació per parar aquest sol que tant t’agradava.

Fins gairebé el darrer dia et vas dutxar, et vas pentinar, vas voler vestir-te, vas voler que tothom et veiés arreglat i sencer, com si només, entre cometes, estiguessis una mica malalt i ben aviat poguessin tornar cap a casa per poder tornar-te a passejar per Llafranc. El teu estimat Llafranc, que ha estat i serà per sempre, el poble de la teva vida, un dels teus amors, juntament amb la teva esposa i la teva família.

Se’m tornen a omplir els ulls de llàgrimes mentre escric aquestes ratlles. Feia temps que no sentia una emoció tan intensa, tan profunda, com la que sento aquests dies, com la que sento ara mateix, que és la mateixa que vaig sentir fa onze anys, quan vam acomiadar el meu pare, perquè de fet, aquests darrers onze anys, també m’has fet de pare, i per això també no és fàcil dir-te adéu, com també li ho vas fer a en Martí, o a la Melanie.

Et trobarem molt a faltar perquè omplies molt i ens omplies a tots els que t’envoltaven. Al voltant de la taula, gaudint de la conversa, d’un bon arròs, d’una bona copa de cava, llegint, vivint, en definitiva. Sempre estaves a punt per fer coses, per sortir, per viatjar, per esquiar, per conèixer llocs, persones, experiències. Et podien tocar les tres a la platja de Llafranc mentre tota la familia t’esperàvem a taula per dinar. I llavors arribaves, per fi, tranquil, sense pressa, amb el teu banyador negre, i alguns et miràvem com volent dir...que no tens rellotge? I tu impassible, tranquil, somrient. Així eres, i així et recordarem.

La teva bondat i la teva generositat amb tots els que t’envoltaven no coneixia límits, de vegades jo me’n feia creus de com podies ser tan bona persona en un món a voltes tan malparit i tan despiatat, però això formava part del teu tarannà, de la teva manera d’entendre la vida, de la teva filosofia. També per això t’admiro i et respectaré sempre. La nit de dissabte a diumenge, que vaig passar a l’hospital amb tu, pensava en els anys que feia que ens coneixíem. Des dels meus vint-i-dos o vint-i-tres, i ja en tinc cinquanta-set. Han passat més de trenta-tres anys i ara m’adono que m’has donat molt, m’has ensenyat molt, perquè has estat una persona sàbia, en el sentit més classic i pur de la paraula.

I segurament també per això has viscut amb una plenitut que no tothom pot dir. Has viscut sense rancúnies, sense mala llet. I has gaudit molt d’aquesta vida, de la teva vida, en la que vas saber compaginar el treball, la teva visió empresarial, el lleure i la família. Vas tenir la sort de jubilar-te jove i això et va permetre gaudir d’una qualitat de vida de luxe durant molt de temps i fins fa gairebé quatre dies malgrat que la leucèmia feia ja un temps que t’estava rosegant.

I més que volies viure, Josep. Encara et va faltar temps. Aquell creuer que era un dels teus somnis i que no vas poder fer degut a la maleïda pandèmia de Covid. Havíem d’anar a dinar a Ca La Paula, a Castellfollit de la Roca, i havíem quedat per anar a veure l’empresa on treballo, a Sant Joan les Fonts. I havies d’anar a Calonge i a Sant Daniel, a veure les germanes de la meva mare, i havíem d’anar a menjar ostres a Leucat…Tantes coses Josep, tantes coses encara.

Però deixes petjada. No te’n vas sense deixar res. La teva esposa, els teus fills i els teus sis néts et continuarem recordant. La patacada és forta, i l’adéu molt dur de païr. Com ja vaig escriure a la cerimònia de comiat del meu pare “Quan algú es mor, una part de nosaltres es mor amb ell”. Deixes un gran buit, segurament sense voler-ho, però és així de dur, així de refotudament trist.

Tots t’enyorarem molt Josep, però també és cert que mentre algú es recordi de tu, continuaràs viu en el record, i per això et puc dir que continuaràs vivint entre nosaltres per sempre més, perquè sempre et recordarem. En la dimensió espai- temps allà on siguis, segur que si sents aquestes paraules, s’et dibuixarà un somriure als llavis, i avui, tot dinant brindarem per tu amb una copa de cava, com a tu t’hagués agradat. Adéu i bon viatge, gràcies per tot el que ens has donat. Gràcies per tant. No t’oblidarem".