dimecres, 28 de setembre de 2016

Cridar l'atenció com a esport nacional

En aquest món convuls que ens ha tocat compartir, el de la contaminació sense fronteres i la immediatesa del "Twitter" i el "Facebook" si els que polítics que suposadament ens representen no es fan veure, sembla que no existeixin. Ningú no vol passar desapercebut, encara que sigui per rebre clatellades.

Escric això perquè aquests darrers dies sembla que hi hagi un concurs als mitjans per a veure qui la diu o la fa més grossa. Aquí he de dir que m'agrada, per escaient, una de les cèl·lebres expressions del grandíssim president del govern espayol en funcions que és don Mariano Rajoy; les "ocurrències". En la seva segona acepció, la RAE defineix el substantiu com a "2. f. Idea inesperada, pensamiento, dicho agudo u original que ocurre a la imaginación". 

Doncs una d'aquestes "ocurrencias" és la que han tingut els representants de la CUP a l'Ajuntament de Barcelona en demanar el demantellament de l'estàtua de Colom de la seva actual ubicació i la seva retirada a un museu interpretatiu. Home, puc entendre que no hi hagi estàtues de Hitler a cap plaça pública a Alemània, cap de Mussolini a Itàlia ni cap de Franco, per fi, a Espanya, però d'aquí a voler criminalitzar el pobre Cristòfol Colom em sembla que hi ha un pas de manca de sentit comú. O no, 

Els amics de la CUP saben que el que demanen no succeirà en la vida, perquè no té cap sentit i ni la més mínima justificació. Es pot reinterpretar la "descoberta i colonització d'Amèrica" tan com es vulgui, però l'estàtua de Colom, com la del memorial de la Guerra Civil Espanyola del riu Ebre al seu pas per Tortosa, només per posar un altre exemple, ha esdevingut una icona de la ciutat i no té cap mena de sentit ni motiu de reparació que cap descerebrat en demani la retirada. Fins i tot els de la CUP, a l'igual que el meu fill petit, ho saben, però d'aquesta manera han guanyat l'atenció dels mitjans de comunicació durant dos dies. Ha servit, això sí, per a que es publiquessin articles sobre la seva construcció, el 1888, que, per cert, va inaugurar el president dels Estats Units de l'època.

Els de la CUP no són els únics que es fan veure sense cap mena de raó ni estratègia ni sentit, tot i que puguin semblar els més kafkians. Les declaracions d'en Pedro Sánchez durant tot aquest serial de la crònica d'una defunció anunciada i televisada del PSOE en són un altre exemple, com ho és la sortida de to d'avui de les declaracions de Felipe González, que o bé es vol fer notar o bé comença a patir de demència senil (tal vegada les dues coses).

Però sortida de to de campionat ha estat la reincorporació al Senat, al bloc del Grup Mixt de la Senadora independent Rita Barberà, presumpta corrupta i ex-membre del Partido Popular i mereixedora, en virtut del seu càrrec no adscrit d'una retribució bruta de 7.500 euros al mes. Ha estat fantàstic veure com els membres del seu ex-grup i ella votaven a l'unísson quan s'ha tractat de postular-se sobre l'abolició dels aforaments de diputats i senadors, Això sí que és cridar l'atenció de veritat, i no les fantotxades de la CUP.




dimarts, 27 de setembre de 2016

L'atzucac espanyol

Com era previsible, de les eleccions basques i gallegues de diumenge passat no n'ha sortit cap clau que permeti veure un desllorigador a la situació política espanyola. Tan ha estat així que fins i tot les enquestes electorals l'han encertat aquesta vegada.

Els bascos, que diuen que són gent d'ordre, a la pràctica voten com si això d'Espanya no anés amb ells, i de fet, tan el Partido Popular com el PSOE han esdevingut marginals a Euskadi, per no parlar dels Ciudadanos, els únics que defensen l'eliminació del concert econòmic basc: han tret 21.000 vots, un 2% del cens. Si sumem aquells que a Euskadi defensen el dret a decidir, hi trobarem un 74% del total del cens. No sé si aquesta és o no la majoria silenciosa de la que parla el PP i els Ciudadanos, però definitivament, és una majoria aclaparadora. Espanya doncs, ha estat marginal, amb un PNB parlant a tort i a dret de bilateral·litat en les relacions entre Espanya i Euskadi, i així van les coses quan es té la clau de la caixa, la veritable independència. El més rellevant aquí, sense dubte, el descalabrament del PSOE, que ha perdut gairebé 100.000 vots i 7 diputats.

Els gallegs, paradigma del conservadurisme, de la pèrdua d'identitat cultural i lingüística i del regionalisme pur i dur (això de nacionalitat històrica ho hauríem de deixar estar, ja que ni el que parlen és gallec ni tenen cap mena d'identitat cultural que defensin de debò) han votat en la línia que s'esperava. Un Feijoo com a valor en alça, que ha evitat en tot el possible fer-se cap fotografia amb Rajoy (i això que aquest darrer s'ha prodigat a la campanya gallega...), que ha mirat que no hi hagués un aclaparador paisatge de banderes espanyoles als actes electorals, que no ha refusat parlar en això que alguns anomenen Gallec, però que en realitat és un Castellà mal cantat, es postul·la clarament com a ferm candidat a la successió a Rajoy, tot i que de cares a la galeria s'ha afanyat (o l'han afanyat) a sortit dient que el seu compromís amb Galícia és de quatre anys....La seva supremacia recorda els anys de "pujolisme" i no sembla tenir aturador. Aquí també, el gran derrotat a tornat a ser el PSOE, que ha perdut 40.000 vots, 4 diputats i ha passat de segona a tercera força política, clarament superat en vots per En Marea.

Fa molt i molt de temps que vinc augurant, des de les pàgines d'aquest blog que el PSOE està fent tots els esforços dels que l'organització és capaç per autodestruir-se i acabant esdevenint un partit residualitzat, com ha succeit a Grècia amb el PASOK. Pedro Sánchez és un home sense carisma i sense suficients dots de lideratge, però des del seu partit, les oligarquies dominants no hi han posat gens fàcil. El PSOE només resisteix a Andalusia i a Extremadura, però això no és prou per a garantir-se un número de diputats que pugui desafiar la supremacia -creixent- del PP.

El moviment a la desesperada de l'executiva d'ahir dilluns no farà res més que fragmentar més el partit, i si Susana Díaz s'atreveix a presentar-se a les primàries del que sembla inevitable congrés extraordinari exprés, no passarà altre que dividir encara més el partit. Sánchez té els dies comptats, però es trigaran mesos i fins i tot anys a recomposar el partit des de les seves cendres.

No sembla doncs que l'escenari de forçar una abstenció dels socialistes a la investidura de Rajoy sigui un escenari gaire plausible, tot i que si hi ha terceres eleccions fins i tot el Tato sap el que succeirà: el PP aconseguirà fregar la majoria absoluta, uns 150 diputats i amb el suport del que quedi de Ciudadanos, hi haurà govern més o menys fort del PP per quatre anys més.

La posició de Sánchez no és fàcil, especialment amb un partit amb una crisi d'identitat tan forta com la que s'està mostrant tant en públic com en privat, amb uns vells jerarques que estàn més preocupats per mantenir privilegis i statu quo que no pas en atreure el vot de l'ampla majoria de població que de facto votaria PSOE en comptes de Podemos si aquests haguéssin sabut canalitzar el descontentament d'una classe baixa desposseïda de drets i una classe mitja empobrida en menys d'una dècada.

Auguro dies d'agitació política important d'aquí a Nadal, i una reedició, per esgotament i knock out dels adversaris, del govern de Mariano Rajoy.







dilluns, 26 de setembre de 2016

Jo Nesbo

Hi ha moments de la petita història que ens ha tocat viure en que la ficció és infinitament millor que la realitat, tota vegada que sabem que la realitat és la millor font en la que s'inspira la ficció. I aquests moments a la Península Ibèrica són d'aquells que costen de passar. Políticament parlant l'avorriment, l'ensupiment, l'astracanada i la vergonya aliena fant que qualsevol opció d'informació sigui millor que seguir els resultats electorals a Galícia, o Euskadi, per no parlar ja de la reunió de l'executiva del PSOE d'aquest matí, que directament faria venir arcades fins i tot a la persona més flegmàtica.

I és en aquest moments de tedi supí on hom fa descobertes literàries apassionants com ara Elena Ferrante (tot un fenòmen que ens arriba d'Itàlia i que està cridada a esdevenir un dels "hits" literaris del Segle XXI i del que parlaré properament una vegada acabi la tetralogia anomenada "Dues amigues" - Lumen).

O l'altra descoberta que he fet aquest estiu i que s'anomena Jo Nesbo, escritor norueg que té un passat interessantíssim de rodamón: futbolista professional, guitarrista i membre d'un grup de rock norueg, guionista de televisió i escriptor. Dels ja molt coneguts escriptors escandinaus de novel·la negra només havia llegit -amb fruició desesperada- els tres volumns del Stieg Larson, la mítica trilogia "Millenium" (encara no he llegit el quart, que es va escriure amb l'autor ja mort) i un parell de novel·les de la Karin Fossum (de la sèrie "inspector Sejer"). Res més.

Descobrir Jo Nesbo va ser una veritable troballa d'aquelles que van a la vena irreversiblement i que et mantener al llit amb els ulls oberts fins que descobreixes que són les tres de la matinada i que t'has de llevar a les sis peer anar a treballar.

Nesbo és addictiu. I ho és perquè construeix uns relats d'una riquesa estructural i argumental absolutament difícils de superar. Aquest Setembre m'he polit (literalment): "Nèmesi", en Català, i "Police", en Anglès, la seva darrera novel·la publicada.

Els seus "thrillers" tenen com a protagonista un inspector de mètodes poc ortodoxes anomenat Harry Hole. En Harry és un animal peculiar, amb una deontologia única, però que li permet distinguir allò que moralment és acceptable del que no ho és, amb independència que sigui legal i/o políticament correcte.

La gràcia de les històries que explica Nesbo és que són molt corals (en Anglès ho tradueixen com a "multilayer", perquè és cert que les aventures d'en Harry Hole són multicapa, amb una multiplicitat d'històries que es juxtaposen de forma molt natural i sincrònica. Òbviament aquesta juxtaposició no és casual, ni surt per generació espontària: és el fruit d'històries i personatges, tan principals com secundaris molt i molt el·laborats. Una feina de recerca gairebé antropològica en la que molts dels seus personatges no acaben de ser mai del tot bons o dolents, exactament com succeeix a la vida real.

El maig de 2017 Nesbo publicarà la seva tretzena novel·la "The thirst", "La set", que compraré de ben segur. Si a algú li agrada la literatura negra i no ha llegit Nesbo, cal que el posi a la seva llista de prioritats: és una aposta segura, sense posibles penediments.



dilluns, 19 de setembre de 2016

El complot del ministre de l'àngel de la guarda

Avui aquest matí he arribat al bar on solc esmorzar quan el Basté es disposava a fer el seu "davantal de les vuit". No he pogut aturar el motos fins que en Basté ha acabat. Se m'ha arrissat el pèl de tot el cos, ho prometo. No podia creure el que estava sentint. Encara que hores d'ara ja sabem que no hi ha un pam de net a les clavegueres del ministerio del interior, el que s'ha sabut fins ara sembla no ser altra que la punta de l'"iceberg" de totes les gravacions que circulen en cercles policials (hi ha una veritable guerra oberta entre els policies lleals a la colla del "amigo Fernández Díaz" i els seus detractors.

En Basté parlava d'un article del periodista Miguel Ángel Aguilar, fulminat del diari "El País" després de 21 de servei per haver escrit un article al "The New York Times" on parlava de la falta d'objectivitat de la premsa tradicional a Espanya.

Miguel Ángel Aguilar és ara editor de la publicació setmanal digital "Ahora", que per cert paga molt la pena. Confeso que desconeixia què feia l'Aguilar després de ser acomiadat de "El País", i el que he vist aquest vespre m'ha semblat d'una coherència i professionalitat impecable. En no tenir les servituts econòmiques del paper i les rotatives, fer un mitjà digital seriós i independent és "relativament" assequible, òbviament si es coneix bé la premsa i s'és un professional independent.
Sembla ser el cas d'"Ahora".

En Basté parlava d'un articla publicat en el número 51 de la revista, divendres de la setmana passada. Si el que diu l'article és veritat i no passa res, hauríem el poble sencer, amb independència d'ideologies, simpaties, afinitats i afiliacions, s'hauria de rebelar demanant la dimissió fulminant, immediata i sense embuts del ministre de l'interior en funcions. Només llegar el primer paràgraf fa esfereir, si no, jutjeu vosaltres mateixos.....Sembla que no sigui possible tanta porqueria, però malhauradament, la realitat sempre supera la ficció. El primer paràgraf doncs diu, literal:


"La perrita Lola, mascota inseparable del ministro del Interior en funciones, Jorge Fernández Díaz, carece de adiestramiento para detectar los fajos de billetes de papel moneda. Por eso no hubiera hecho la muestra en el despacho de su amo si se le hubiera presentado el maletín donde estaba acoplado un millón y medio de euros del que era portador el jefe del comando patriótico, inspector José Ángel Fuentes Gago. La misión encomendada era entregarlo en Suiza, adonde voló a mediados de septiembre de 2014 en un avión de la Policía. Su destinatario era un garganta profunda con relevante hoja de servicios que prometía a cambio datos sobre supuestas cuentas irregulares de Xavier Trias, a la sazón alcalde de Barcelona y candidato por Convergencia Democrática de Cataluña (CDC) a la reelección en las municipales del 24 de mayo de 2015. El chivatazo tan bien remunerado tenía el interés inminente de invalidar de modo súbito a Trias, pero la información aportada resultó ser falsa de toda falsedad".

I aquest individu, a qui graven el despatx, i comet -presumptament- delictes d'aquesta magnitut, continua impunement campant pels despatxos del ministeri, conspirant i a més a més, cobrant per fer-ho.


Eleccions presidencials als Estats Units: impressions en directe

Torno de viatge professional d'una setmana als Estats Units i m'impressiona la polarització gairebé extrema que ha aixecat la campanya per les eleccions presidencials del mes de noviembre (vaig estar a les del 91, quan hi vivia i em van passar força desapercebudes). Als mitjans de comunicació aquest afer aglutina l'atenció de forma aclaparadora, fins a l'extrem de resultar esgotador, especialment per un forani.


Les campanyes, totes dues però especialment la de Donald Trump, són d'una violència conceptual esgarrifosa. S'arriba amb facilitat a la desqualificació personal -això ja ho sabíem- però és que ara fins i tot es parla de fer públics els resultats dels testos mèdics dels dos candidats, des del nivell de col·lesterol fins a les plaquetes. Tots hem vist -en alguns països és obligatori- que els candidats a la presidència del pais en qüestió hagin de fet públic el seu patrimoni, però això de les analítiques de sang em sembla francament fora de mare.


El més interessant del cas però, és que en una societat tan oberta i franca com la nord-americana, quan, amb dissimulada innocència, he anat preguntant a diversos interlocutors amb els que he estat en contacte, que com ho veuen, doncs tothom, amb només dues excepcions, s'ha fet el suec. Cosa del tot inaudita!


I quan dic fer-se el suec referiré un del exemples d'una conversa que vaig tenir amb un grup de nord-americans de Chicago:
- Hey Guys! Whats gonna happen in November? -jo fent-me el simpàtic i volent-li treure ferro al tema.
Silenci d'uns segons que se'm va fer etern. I llavors, un -de raça negra- contesta:
- We're gonna have for sure the first snowfall of the season....
I automàticament van canviar de tema. Em va semblar que no calia tornar-hi.


En un altre cas, en un taxi Uber -he de reconèixer que a segons on, és l´única alternativa possible-, li pregunto al conductor directament per qui votarà. Ell em mira, m'avalua i abans de contestar em llença: "tu votaràs Trump, oi?". Quan li dic que sóc europeu i que en general a Europa els ultraliberals com en Trump no ens acaben de fer el pes es relaxa i es sincera: "No m'agrada cap dels dos candidats, jo hagués votat per en Sanders"....


I aquest és el veritable drama, ja ho vaig escriure fa uns dies en aquest blog, però ara ho he comprovat empíricament. A la gent amb sentit comú dels Estats Units, que van fent i tirant endavant (no les classes baixes empobrides que han perdut feines industrials sobre tot als estats del nord, que s'aferren al vot populista i xenòfob) votar Trump els sembla una barbaritat però votar per una candidata amb la que no confien perquè ha enganyat als electors diverses vegades (mentint de forma directa, com a Espanya) no els fa cap gràcia, i hi ha un percentatge d'indecisos impressionant.


El que està clar però és que en aquestes eleccions votarà un percentatge de la població molt alt, segurament mai vist. Els electors nordamericans, com els britànics, s'han de registrar per a poder votar. Si habitualment en unes presidencials vota històricament menys del 50 per cent de la població amb dret a vot, en aquesta ocasió s'estima que s'assolirà un record històric, que pot arribar al 70%, i per tant pot passar de tot.


Les enquestes estan tan igualades que pot donar-se qualsevol resultat (en Trump ha anat a més i la Hillary Clinton a menys...). Que tot sigui possible -quan en condicions "normals" no hi hauria d'haver color- em fa pensar en la darrera part de la primera estrofa del ja immortal poema de Martí i Pol, "Ara mateix", aplicat però aquesta vegada als Estats Units:


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.






diumenge, 18 de setembre de 2016

Sicília (II)

Un viatge als Estats Units abans del que tenia previst i algunes de les esperèntiques meravelles que succeeixen en aquesta Pell de Brau en la que ens ha tocat viure, em van impedir publicar la segona part de les impressions que em va causar el viatge que vam fer a Sicília a finals d'agost. De tornada dels Estats Units i amb dues hores de connexió per endavant, trobo el temps necessari per a tornar-hi.

La situació es podria descriure com segueix. Ens acostem amb la Fiat Ducato nou places de lloguer a una zona de restaurants de Catània per anar a sopar. Òbviament, en plena voràgine de la temporada turística la cosa esdevé una petita proesa. Finalment obtem per la zona blava i busquem un lloc en un passeig a rebentar de gent i vehicles. Tot de cop, oh miracle! trobem un lloc prou ample per a deixar-hi el "panzer". Quan em disposo a començar la maniobra, se'ns acosta un tipus que comença a gesticular per -vaig deduir immediatament- ajudar-me en la maniobra d'aparcament. L'ignoro i aparco. M'adreço cap al parkímetre per pagar, i ell em segueix. Quan deixo el paperet al costat de la finestra, se m'adreça, educat i en italià per informar-me que puc estar tranquil, que ell ens vigilarà el cotxe mentre sopem i que puc estar segur que no li passarà res. Conclusió: aquell aparcament va costar el doble. Quan he explicat l'anècdota m'expliquen que a Sevilla també hi ha els "gorrillas", que fan el mateix. Cert, però amb un matís important: a Sevilla no pagues el parkímetre, només al "gorrillas".

Aquest és només un exemple de com funciona Sicília, i per extensió regions que han estat ancestralment -i continuent estant-ho malgrat que no es parla ara de la Màfia com es parlava fa vint anys- controlades per la "Cosa Nostra".

Tant al meu germà com a mi ens interessa profundament la història de la Màfia, per això vam anar, és clar, a Corleone, terra de clans de mafiosos, un dels més importants i de més renom és el de Salvatore -Totó- Riina, apodat "La Bèstia", per la seva brutalitat i perquè directament i indirectament se li estimen 150 assassinats. Recordo com si fos ara la portada de La Vanguàrdia del dia que van assassinar (el clan dels Riina) al jutge Giovanni Falcone, el maig de 1992. Anava de l'aeroport de Palermo a la ciutat, amb cotxe blindat i dos cotxes d'escorta, un davant i l'altre darrere, també blindats. El clan Riina va posar una bomba a l'autopista d'una càrrega tan brutal que dels tres cotxes només en va quedar ferralla.

Només posaré tres exemples que acrediten que la Màfia ha canviat de "modus operandi" (ja no assassina, o al menys no ho fa amb la brutalitat de finals dels 80 i principis dels 90), però que segueix existint i campant tranquilament. Hi ha el que un local defineix com "Pax mafiosa", però la cosa continua com si res. I la llei del silenci, "l'omertà" continua perfectament vigent.

A Corleone i ha un centre d'interpretació de la Màfia i de lluita contra la mateixa. Vam fer la visita guiada -molt recomanable- però quan vaig preguntar a la guia per la situació actual em va reconèixer que Corleone no té ajuntament sino una comissió gestora perquè recentment han detingut l'alcalde i alguns regidors per activitats mafioses. D'això fa quatre dies.

El segon. El volcà Etna és una de les atraccions turístiques per excel·lència de l'illa. És el volcà actiu més alt d'Europa (al seu cim hi ha neu pràcticament tot l'any). En comptes de tenir la categoria de parc nacional, que li atorgaria màxima protecció, i en conseqüència, pressupost per a gestió i vigilància, resulta que és només parc regional. Per què? Doncs perquè els petits mafiosos locals fan el seu agost amb visites amb minibusos quatre per quatre de rodes genantines i munten estacions d'esquí a pocs metres dels cràters i viuen del volcà sense que els importi ni poc ni gens la seva sostenibilitat.

I el tercer, també en relació a l'Etna. Una erupció volcànica l'any 2002 va arrasar l'estació d'esquí. Vam poder veure els efectes desoladors dels rius de lava, que van deixar un paisagte totalment arrasat. I sabeu què van fer els empresaris locals? Senzill, van reconstruir l'estació d'esquí cent metres més amunt.

Això és Sicília. Hauran de passar encara unes quantes generacions per a eradicar del tot aquestes pràctiques. O potser forma part de l'ànima siciliana i la situació continuarà més o menys igual mentre hi hagi algun Sapiens Sapiens que vagui per aquelles terres.

divendres, 9 de setembre de 2016

Nepotisme (poc) il·lustrat

Una característica força fosca de moltíssimes administracions publiques poc transparents i democràtiques, i en aquest sentit l'espanyola no n'és pas una excepció, és que hi ha tot de decisions de molta transcendència que es prenen com a "decisions administratives", i que, pel que sembla en aquest govern de PP han esdevingut una constant.

Per exemple, els retards en les adjudicacions de les obres relacionades amb el corredor ferroviari meditarrani, l'adjudicació del dìpòsit de gas a una empresa de Florentino Pérez, o l'incomprensible retarden  l'acabament de les obres del parc central de Girona, per a posar només tres exemples, es generen en els despatxos dels alts funcionaris de l'administració pública.

Sense soroll, sense llum, ni gaire taquígrafs, es prenen decisions que afavoreixen la "casta" i els seus membres i perjudiquen els seus adversaris. Comprensible, no?
 
N´hi una però que ara he recordat, i que crida molt l'atenció perquè té a veure amb el frustrat nomenament de l'ex-ministre Soria com a candidat a director executiu del Banc Mundial. On es pren aquesta decisió? Doncs al ministeri d'economia que dirigeix de forma impecable el grandíssim Luis de Guindos.

És d'esperar que la compareixença al Congrés de Diputats per a donar explicacions d'aquí a uns diez  aporti una mica més de llum a aquest nomenament-desnomenament, perquè els mortals encara no sabem si la cosa va ser via oposició, mitjançant concurs de mèrits o nomenament a dit, tot i que la majoria (dels mortals) podríem arribar a intuir que la resposta bona és la darrera.

En fi, de Guindos, home curtit en matèries econòmiques (era director general per Europa de Lehman Brothers quan l'empresa va fer, el 2008, una espectacular fallida per l'afer de les "subprime"), és home de "casta" i de relacions, i entre "abrazos", rolex i gomines, mou una peça aquí i una altra allà per treure'n profit. Només poseré dos exemples, però segur que fent una mica de recerca periodística en trobaríem molts més:
  • El grandíssim Miguel Arias Cañete (un altre tacat pels papers de Panamà i molts altres disbarats) va endollar una neboda de l'amic de Guindos a l'Ambaixada d'Espanya a Washington (un parell de trucades, un parell d'"abrazos", una copa a la llotja del Bernabéu, i tot arreglat). La nena, que es diu Leticia de Guindos Talavera va passar de ser una veterinària a Toledo a agregada de l'Ambaixada d'Espanya a Washington, poca broma.
  • La seva germana, Beatriz de Guindos Talavera, treballa també a Washington com a directora executiva, això sí, suplent, del Banc Mundial. Hagués estat la "compi yogui" del seu íntim amic Soria..., quina llàstima. La germanísima cobrava el 2013, agafin-se, 211.370 dòlars anuals.
Els que tinguin més memòria segur que recorden que la germanísima va ser "nomenada" directora de la Competencia a la Comissió Nacional de Mercats i Competencia, i que com en Soria, va haver de renunciar després del monumental escàndol que es va generar. Com s'arregla això, doncs enviant-la una mica més lluny i més d'amagatotis, així quan algú se n'assebenti, ja portarà 3 o 4 anyets cobrant un humil salari, per anar tirant, baja.

Però que ningú pateixi. El substitut de Soria, pel que es veu, segons la "Comissió d'Avaluació" del ministreri, és un ex-secretari d'estat d'economia anomenat Jiménez Latorre, que tenia el "segon" millor currículum després de Soria, i curiosament, curiosament, és molt amic del seu amic de Guindos (tot queda, doncs, a casa, i a seguir que no ha estat res).


El bisbe de Mallorca

El nou curs que s'acaba d'inciar aquest mes de Setembre, polític, judicial, periodístic, acadèmic... va tan farcit d'esdeveniments que sembla que no sigui del tot possible païr-ho bé. Sempre s'ha dit que la realitat supera la ficció, però estic convençut que si els millors guionistes de Hollywood vinguéssin a Espanya a passar un parell de setmanes trobarien un filó per a generar pel·lícules per una bona temporada. Només anomenaré algunes d'aquelles notícies que són per deixar bocabadat el més pintat:
  • El debat i la votació de la "no investidura".
  • El nomenament de l'ex-ministre Soria com a candidat a director executiu del Banc Mundial quan els efluvis dels debats sobre la corrupció i la regeneració política estatal encara eren calents a la Carrera de San Jerónimo.
  • La reacció del "populatxu" i dels membres del PP preocupats per les eleccions que venen a Galicia i a Euskadi al nomenament de Soria.
  • Les mentides i les justificacions fosques i erràtiques de membres del govern i en particular les del ministre de Guindos (veure el meu proper blog al respecte).
  • L'obertura de l'any judicial amb la fiscal de l'Estat fent de policia i anunciant l'adveninent de tots els mans als sediciosos catalufus, és a dir, el món al revés: els jutges fent política i els polítics invocant la justicia.
  • Les pressions policials espanyoles als executius de la BPA en relació als comptes a Andorra de la família Pujol.
  • La utilització -per enèssima vegada- del ministeri de l'interior prohibint la inscripció de la nova Convergència (PDC), invocant unes raons que en un cas no es creu ni el meu fill petit, i unes altres que fan acollonir sobre la interpretació de la llibertat d'expressió i la democràcia que es fa des d'aquest ministeri (això mereixeria un capítol a part).
  • Els nervis a Madrit -concepte, no ciutat- per la propera diada, i les barbaritats que es diuen sobre els catalans i la diada a alguns mitjans de Madrit.
  • L'empresari hoteler de Lloret de Mar que xuclava gas i electricitat de les xarxes publiques (aquesta és de traca i mocador).
Però de tot el ventall jo em quedo amb la del recentment destituït bisbe de Mallorca, monsenyor Xavier Salinas. Aquesta sí que és fantàtica!


Invocant altre vegada els anacronismes als que feia referència en un de les darreres entrades al blog en relació a la casa reial, aquí la institució catòlica encara es cobreix més de glòria, en ple Segle XXI. Això de mantenir el cel·libat obligatori i restringir la professió de capellà al sexe masculí no lliga sobre tot amb el sentit comú, per això, entre d'altres coses, la institució té un futur més aviat fosc.


El pobre Salinas es veu que tenia una secretària (ara en diuen assistent personal) amb la que havia desenvolupat una -diguem-ne- sòlida amistat més enllà de la relació professional. El problema, sembla ser, és que el marit de la susdita no ho debia veure gaire clar, ja que pel que sembla, en un incontenible atac de banyes, es va decidir a denunciar al Vaticà aquesta tan profunda amistat.


Que el pobre Salinas tingui picor de baixos és la cosa més normal del món, perquè és de l'espècie Sapiens Sapiens i la picor és inherent a l'espècie. Cap retret al pobre ex-bisbe. Potser l'únic que se li podria dir és que una altra vegada sigui més curós i dissimuli una mica més (pel que sembla això de la relació de la parella ho sabia fins i tot el Tato).


Ara bé, el que sí que s'ha de recriminar és l'actitud i la posició del Vaticà. Els gerontòcrates de l'església catòlica sempre defensen els seus membres a ultrança, siguin pederastres, defraudadors, homosexuals o trancadors del cel·libat. I això és senzillament injustificable.


En primer lloc, la decisió de destituir el bisbe la van prendre el febrer, però no la comuniquen fins ara. En segon lloc, ho vesteixen d'una renúncia voluntària del pobre Salines (el Tato també sap que això no és cert, ell no volia pas plegar, i menys marxar de Mallorca). Però el més greu de tot és que no el fan fora, no (si és culpable, segons les seves pròpies normes, se l'hauria de fer fora,no ?). El castiguen una miqueta, però no el llencen als lleons. El degraden, el fan fora de Mallorca però l'envien de número tres de la prelatura de la diòcesi de València.


I saben sota les ordres de qui estarà a partir d'ara? Doncs ni més ni menys que d'aquell gran gran servidor de Déu que diu misses per la unitat d'Espanya i per celebrar l'aniversari del "Alzamiento Nacional", l'inconmensurable Antonio Cañizares. Com diuen a Calatayud: "pa mear y no echar gota".

















dimarts, 6 de setembre de 2016

Anacronismes

A tot aquest procés vergonyós que estem vivint en relació a la formació/no formació de nou govern a Espanya, a més a més de la mediocritat lamentable, gairebé indignant i intolerable dels seus protagonistes, cal afegir-hi l'anacronisme que suposa el protocol del paper que el rei borbó juga en tot plegat.

Resulta que després de la votació del divendres passat, difosa en directe per RTVE, moltes televisions públiques, totes les ràdios generalistes i publicitada "Urbi et Orbe" per "twitter" i "facebook", la flamant nova presidenta del Congrés dels Diputats, una tal Ana Pastor, que abans d'aquest càrrec en va ocupar un altres de ministra, se'n va haver d'anar ahir "a palau" (al Palacio de la Zarzuela), i perdre tot un matí pagat amb la pasta que paguem els contribuents, per tal de comunicar "oficialment" al Borbó el que el Borbó va saber en directe el divendres a la tarda, a menys que el Borbó ni miri la tele, ni segueixi la ràdio, ni sigui d'aquest planeta. 

Cal tanta pantomima i famfarronada pagada amb diners públics? Doncs a mi em sembla que no.

Tot aquest esperpent posa de manifest una vegada més l'absurditat de la institució de la Casa Reial, i el seu paper de -suposat?- mediador en la proposta de candidats a la presidència del govern espanyol, que -pel que sembla- a d'emanar de sa noble i reial majestat.

No és absurd tot plegat? Quina mandra......Quin rol hi pinta el borbó, aquí, més enllà de fer el paper de la trista figura? Doncs la de donar carnassa als mitjans de la "caverna" madrilenya i no madrilenya, que avui escrivia perles dignes de la millor tradició literària universal:
  • L'"Abc" escriuvia: "el rei se cenyeix a la Constitució", afegint que "el rei dóna més temps als partits per pactar).
  • "La Vanguardia": "el rei insta els partits al diàleg abans de convocar noves consultes".
  • "El Mundo": "el rei pressiona els partits perquè arribin a un acord".
  • A Telecinco, en Piqueras tenia directament orgasmes en directe mentre explicava la notícia i parlava de la preocupació del rei.
Tots aquests mitjans -i d'altres- escriuen i postulen com per transmetre que el rei té "capacitat per incidir en les negociacions" i impulsar la formació d'un govern....Verge Santa, quina desvergonya.

"La Razón", perla del grup "Planeta", explicava que "l'estat d'ànim del rei està conformat per la preocupació, tristesa i certa desesperació". Doncs ara sí que estem arreglats, si el borbó està preocupat, trist i una mica desesperat, els vassalls ens hauríem d'anar agenollant i pregar capcots per l'estat de salut i d'ànim del monarca de tots, per veure si amb els nostres precs i oracions el bon rei deixa enrere la preocupació, la tristesa i la desesperació i recupera les ganes de viure i d'anar-se'n a navegar o esquiar, que això és el que sap fer més bé.

La reina Letizia, també deu estar sumida en la més profunda de les desesperacions, per la mateixa situació. Sort que té un "compi yogui" amb qui pot cercar consol..., ja saben, aquell del whatsApp: "Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas de mierda de LOC y ya sabes lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabemos quiénes somos. Nos conocemos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui. (I miss you).

Tot plegat, em fa una vergonya, cada vegada més difícil de sublimar.

Tretze mil milions

Sempre he defensat que la introducció de l'Euro, amb tots els seus defectes i la tecnocràcia que el va crear, ha estat un dels més grans harmonitzadors de la Unió Europea, un dels elements que més ha contribuit ha crear una "identitat europea". És necessària aquesta identitat es pot preguntar molta gent? Doncs en la meva opinió sí. Si volem que la vella Europa no sigui engolida pels gegants assiàtics i els Estats Units, l'única resposta és més Unió Europea. 

Més enllà la política (de la veritable unió política, vull dir), que aquesta és matèria complicada que genera moltes fisures i moltes desavinences entre els Estats que competeixen per veure qui mana més, i qui acapara més poder a les institucions europees i al banc central europeu, hi ha tres objectius econòmics que han -haurien- de contribuir a fer de la Unió Europea, un projecte més sòlid. 

El primer, la unió monetària, amb les poques excepcions que tots sabem (Escandinàvia, Dinamarca i el Regne Unit, ara ja virtualment fora), ja està pràcticament assolit. 

El segon, la unió duanera, és segurament -i amb excepcions de les que sóc expert i podria escriure'n, amb tota la modèstia, una tesi doctoral- el que més assolit està: efectivament, des de Parnü, Estònia, fins a Algarve, Portugal, els criteris d'entrada de béns a la Unió Europea, són únics i el sistema duaner europeu està harmonitzat en un grau molt i molt alt, molt més del que molts es podrien pensar.

Però, ai las! el tercer, la unió fiscal...Aquí hem topat amb l'església, literalment amb els poders fàctics de cadascun dels estats europeus, Em sembla vergonyós que un Seat Ibiza sigui més car a Martorell que a Brussel·les, i això no és ni més ni menys que per raons de política fiscal. De tots és conegut, que la falta d'homogeneïtat de les polítiques fiscals genera situacions de "dumping" fiscal i de tots és sabut també, que gràcies a aquesta manca d'harmonització i una bona dosi d'hipocresia i mala fe, hi ha estats (Irlanda, Luxemburg i en certa mesura Holanda) que fan més trampes que un tafür.

El darrer cas, escandalós, ha estat el que s'acaba de conèixer en relació a les pràctiques il·legals de la multinacional americana Apple, i que després d'una investigació que ha durat una eternitat, ha conclós -preliminarment- amb una multa per part de la Unió Europea a la multacional per import de 13.000 milions d'euros. Aplaudeixo la sanció, exemplar i que marca jurisprudència de determinades pràctiques que no són en absolut tolerables. Ras i curt, el que feia Apple era declarar totes les vendes europees a Irlanda perquè a aquest Estat l'impost de societats és del 10%, en comptes, del -per exemple- 30% que tenim a Espanya. D'aquesta manera, els californians s'han estalviat, durant una colla d'anys, exactament els 13.000 milions d'euros que ara la Unió Europea els reclama.

Òbviament, els filibusters d'Apple no hi estan d'acord, amencen amb retirar-se d'Europa (no ho faran de cap de les maneres perquè a Europa és una de les zones del planeta on més venen i on més valor afegit generen) i Irlanda, en comptes d'alinear-se amb la Unió Europea, dóna suport a la multinacional. 

Ni Irlanda ni Apple tenen raó i això cal dir-ho alt i clar. Ja va siguent hora que també fiscalment els polítics que paguem amb els nostres impostos comencin a fer coses amb cara i ulls, com aquesta que acabem de conèixer. Esperem que no es tracti d'un mer miratge.


dilluns, 5 de setembre de 2016

Vergonya elevada al cub

Avui volia fer la segona per del meu escrit dedicat a Sicilia, però l'actualitat, que és tossuda, m'ha obligat a postposar-lo.

L'esperpent és el substantiu que millor li escau a la classe política que de forma provisional diuen que governa aquest estat, en particular l'esperpent és aplicable a aquest estrany animal polític que es diu Mariano Rajoy.

No és sinó esperpèntic que en el context actual, quan el PP està -literalment- de merda fins les orelles, i ara que torna a arrencar l'any judicial i se li acumulen les causes (Gürtel València, Taula, Gürtel Madrid, Púnica, Bankia, Bárcenas,....) l'Estat Espanyol proposi l'ex-ministre Soria com a candidat a ocupar un lloc al Banc Mundial en representació d'Espanya?

Ostres, és que la cosa és tan kafkiana, tan irreverent, tan descaradament vergonyosa que fins i tot institucions de la Caverna tan poc sospitoses de "separatismo, comunismo, falta de patriotismo o masonería" com ara La Razón, El País o El Mundo ho han acabat criticant (de fet, ho han fet perquè clama al cel de tal manera, que encara que es sigui sectari i partidista, hi ha fets i comportaments que clamen al cel).

Perquè jo em pregunto com va això del concurs de mèrits. El senyor Rajoy, en una més de les seves mentides (és extraordinari com menteixen: no tenen el més mínim pudor, ho fan amb la professionalitat del mentider que se sap impune, del mentider que està esperant en pam de candeletes unes noves eleccions per treure majoria absoluta i fotre una butifarra a tots els contribuents, als que l'han votat i als que no), diu que ell no hi ha tingut res a veure. Vejam, d'aquí a aquí diuen que manen molt i d'aquí a aquí que les "estructures de l'Estat" segueixen funcionant i que es tracta d'una decisió técnica d'una persona que "reuneix els mèrits suficients per a ser proposat".

És fantàstic! L'home que després de les vergonyoses mentides i rectificacions -i rectificacions de rectificacions- es veu obligat a dimitir perquè ningú no el podia cobrir més, l'home que decideix no reincorporar-se a la seva plaça de funcionari perquè cobra més de la indemnització com a ex-ministre (la cosa és tan descomunal que segur que no passa ni a Burkina Fasso) se n'anirà a no fer res al Banc Mundial cobrant.....18.000 euros lliures d'impostos (d'això del "lliure d'impostos" en Soria, amb interessos al Panamà en sap més que el 99% dels contribuents espanyols). Ni en De Guindos s'ho creu quan el defensa (ara que menciono això de defensar-lo, llegeixin si poden, les declaracions que, també en la seva defensa, ha fet aquest cervell privilegiat que té la seu en el cap de la senyora Sánchez-Camacho. Com diuen a Calataluy: "Es pa mear y no echar gota"...).


Si com a ciutadans i contribuents tinguéssim dos dits de dignitat (em sembla que entre tots ens l'han acabada) hi hauria d'haver una revolució per fer caure caps com va pasar a França a finals del segle XVIII a la Place de la Bastille, però és clar, no ho farem. Potser, més aviat, tornarem a anar a votar a finals de desembre de 2016 i molts ciutadans, molts tornaran a votar a aquest prodigi de la Natura, amb majúscules, anomenat Mariano Rajoy.







diumenge, 4 de setembre de 2016

Sicília (I)

Fa uns dies hem tornat de vacances de Sicilia. És una d'aquelles destinacions, com Còrsega i Sardenya, per les que "costa" decidir-se. Sempre hi ha altres prioritats. Confesso que va ser idea del meu germà i que si ell no ho hagués plantejat, probablement no hi haguéssim anat. Però quan ho va proposar m'hi vaig entusiasmar. Només per a pujar a l'Etna pagava la pena. Hi vam anar doncs tota la família, mare inclosa.


El que he de dir, en primer lloc és que Sicília és, abans que res, una experiència antropològica molt recomanable. És un creuament de cultures francament interessantíssim. És Itàlia, però definitivament no té res a veure amb el Veneto o amb la Llombardia. No és el mateix que dir que Catalunya i Andalusia no s'assemblen gaire. La diferència entre el nord i el sud d'Itàlia és molt més profunda, atàvica, emocional.


De fet, fins a la unificació de la península italiana per part de Garibaldi, el regne de les Dues Sicílies, que anava des de Nàpols a Sicília, va ser un territori independent de la resta del país fins el 1861. Estem doncs parlant de només 150 anys, i malgrat la "italianització", el tarannà dels seus habitants en fa un lloc peculiar.


Però històricament també, Sicília ha estat un extraordinari terrotiri de creuament de cultures, per la seva situació geogràfica privilegiada al vell mig de la Mediterrània. Els vestigis grecs i romans que atresora l'illa, a Trapani, Agrigento (Vall dels Temples) o Siracusa (Teatre Grec i Anfiteatre Romà), són patrimoni de la Unesco.


A Sicília, una orografía molt complicada -un territori ple de valls i turons, que implica que les autovies i les carreteres estan en bona part sobre viaductes- fa que les comunicacions no siguin fàcils i la forma en que els sicilians condueixen, i l'estat de les carreteres -moltes vegades sense ratlles pintades- encara ho complica més. Els sicilians no coneixen el significat de les normes de conducció comunment establertes a la Europa Continental. Hom diria que conduir a Sicília és més proper a la conducció al Marroc o a Algèria que a cap altre lloc. No es respecten els límits de velocitat, ni -en general- els semàfors vermells; els motoristes pràcticament no porten casc i és molt freqüent veure tres persones en una moto o un jove contestant whatsApps mentre conduceix una moto sense casc però amb cascos (d'escoltar música).


Però, a part d'això, o potser també per això, la illa és un lloc fascinant. La seva riquesa agrícola en fa el rebost d'Itàlia. La fertilitat del sol composat per cendres volcàniques fa que hi hagi diverses collites l'any i el país és ple d'oliveres, vinyes, llimoners, tarongers, i camps i camps de melons, síndries, tomates, i tota classe de verdures. Anar als mercats -hi vam estar, a Palerm, a Catania- és una experiència fascinant, d'olors, color, crits dels venedors, gent, motos elèctriques i caps de peix espasa amb la punxa ben enlaire.


Una ancestral deixadesa i probablement manca de pressupost fan que en molts llocs les escombreries s'escampin sense control i que els manteniments tant d'edificis com -ja ho he dit- de carreteres i autopistes sigui més que deficient, però malgrat això, la riquesa patrimonial i cultural de l'illa és per deixar bocabadat al més escèptic. Només a Palerm, la visita a la catedral, les "quatre cantonades", la "plaça de la Vergonya" o l'Ajuntament, són experiències inoblidades. Visitar també l'illa Ortigia, que conté el casc antic de Siracusa, és un plaer pels sentits.


I finalment, en aquesta primera part, he parlar del menjar. La combinació de pasta i peix són d'un sabor difícil de descriure, cal provar-ho: tagliatelle amb llagosta i salsa d'oriç o farfalle amb pistatxo i escamarlans són algunes de les delícies que ofereix aquesta terra, i que són imprescindibles.


Llàstima que per arribar-hi amb certa comoditat i pressupost raonable s'hagi de volar amb Ryanair.