Una de les meves primeres experiències amb la corrupció va ser la primera vegada que vaig estar a Nigèria, per un projecte professional. El representant de la nostra empresa allí, un general retirat, ens va venir a buscar a l'aeroport de Lagos, on hi havia una cua immensa per a passar el control de passaports. Nosaltres vam trigar menys de 5 minuts perquè el general ens va fer passar pel conducte diplomàtic mentre lliurava un feix de "naira" amb total naturalitat als guàrdies, que es van quadrar per saludar-lo. D'aquells dies a Nigèria recordo que el general portava un maletí ple de naires que anava repartint a tort i a dret i aquelles, diguem-ne, donacions, anaven engreixant tots els panys i obrint totes les portes.
Durant aquell primer viatge algú, un britànic crec recordar, a l'hotel on ens estàvem em va dir: "Àfrica és un continent riquíssim amb matèries primes però és alhora un continent perdut. La corrupció sistèmica és massa gran. No hi ha, ni hi haurà esperança per aquest continent". I tenia raó.
Potser era una afirmació exagerada, però quan penso en l'Argentina, em venen aquelles paraules al cap i penso que és, efectivament, un país sense esperança, un país perdut. No només per les vegades que ha fet suspensió de pagaments del seu deute, sinó també pels diversos "corralitos" que ha patit i la pobresa endèmica que pateix un dels països més rics en matèries primes del planeta.
De fet, l'elecció de Javier Milei com a president de l'Argentina és una mostra clara de desesperació de la població argentina. Aquesta tarda en Gonzalo Bernardos deia a "La Tarda" de Catalunya Ràdio, que al costat de Milei, Santiago Abascal sembla una persona d'esquerres. Està tot dit.
Un energumen que ha fet campanya amb una moto serra i que profereix insults a tort i a dret als seus detractors i que té un programa ultraliberal que passa entre d'altres per dolaritzar l'economia, privatitzar totes les empreses públiques, suprimir el banc central o passar de 18 ministeris a 8, eliminant, per exemple, el ministeri de sanitat o el d'educació. Ha dit repetidament que l'Estat és el problema i no una solució, i que és la font de la decadència argentina.
Negacionista del canvi climàtic, anti-abortista declarat, es considera un "anarcocapitalista", que està a favor de les armes i de la compra d'orgues. Bolsonaro, Trump i Abascal, entre d'altres populistes d'extrema dreta s'han afanyat a felicitar-lo.
Les dades macroeconòmiques argentines són esgarrifoses. Es calcula que entre un 2% i un 3% de la població ha emigrat (sobre tot a Europa i els Estats Units) els últims 30 anys, per a buscar un futur millor. A diferència del que succeeix a l'Àfrica, els argentins que emigren són els de major nivell de qualificació i estudis.
Només aquest any 2023 la inflació és del 142,7% (interanual Octubre 22 a Octubre 23). El deute exterior ha passat de 62.470 milions de dòlars el 1990 a 246.307 milions el 2021, un creixement del 396% en 30 anys. El servei del deute (pagament dels interessos) representava el 2021 un 28,8% del PIB. El nivell de pobresa és del 37,7% de la població i el tipus d'interès oficial del 133% (Unió Europea: 4,5%). Aquestes dades, òbviament, no me les invento, són extretes del "Databank" del Banc Mundial, i estan disponibles per consulta.
Si això no és un país fallit que baixi Déu i que ho vegi.
I si un ultra libertari, xenòfob i demagog com ell creu veritablement que podrà resoldre els problemes de la població argentina amb un programa econòmic ultra liberal, suprimint educació i sanitat pública i dolaritzant l'economia (això darrer molt fàcil de dir i molt difícil d'implementar, sobre tot amb el nivell de deute del país) i a sobre convenç els seus conciutadans (que majoritàriament l'han votat), és perquè a més a més de moltes altres coses, és un actor reconsagrat. O perquè el nivell de desesperació de la població és tal, insisteixo, que estàn fins i tot disposats a provar algú que promet que els robarà menys del que els han robat durat dècades els peronistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada