diumenge, 27 de novembre del 2011

Indults, insults I (in)justícia

Que l'Alfredo Sáenz demani un indult per una pena que estava recorreguda i que fa referència a uns fets que es remunten a ....1994 (tot just només fa 17 anys) em sembla comprensible, de fet és humà. Jo també ho faria si em trobés en la seva situació. Ara bé que un dels darrers Consells de Ministres del zapaterisme l'hi concedeixi (o li consideri parcialment) no fa res més que exemplificar allò que molts ciutadans del carrer fa anys que pensem.

Allò que ja fa anys va dir fa 25 anys l'aleshores l'alcalde de Jerez, en Pedro Pacheco: "La justicia es un cachondeo", ho entenc perfectament, perquè la sensació que li queda a un al cos és que la justícia no tracta tothom amb la mateixa vara de medir d'una banda (era, a títol de recordatori, per l'afer del xalet d'un tal Bertín Osborne, pressumpte músic, que al final tot i haver-se d'enderrocar, no va anar a terra), i d'altra banda, una justícia lenta és una vil contradicció, i per tant no és justícia, serà una altra cosa, però justícia entesa com a equitat, doncs no ho és.

Que la justícia és lenta, lentíssima, és una evidència tan innegable que ningú no ho pot refutar. Falta de mitjans al·leguen des del Ministeri, la Conselleria i en CGPJ. Potser sí, però no només.  Estic absolutament impressionat amb el cas Millet (per memòria: aquell delinqüent que passa els estius a Menorca i juga cada dia a tennis al Club d'Argentona), que de vegades penso que vivim a Burkina Fasso i no en un Estat de Dret. El delinqüent, confés a més a més, està tan tranquil perquè sap que la instrucció del judici (començada pel jutge Juli Solaz, que com a sobrenom li diuen "el cargol", i amb això està tot dit) encara no ha acabat, dos anys i mig després, i que quan l'acabin jutjant i condemnant (d'això ningú no en té dubtes) ni tan sols haurà d'entrar a la presó perquè haurà complert l'edat penal. Un insult a la intel·ligència i un mal exemple amb un corol·lari perillós: els criminals de veritat (de crims econòmics) sempre acaben sortint indemnes (o gairebé).  

Però tornant a l'Alfredo, si l'indult l'hagués demanat en Pepe Sánchez, o en Pitu Costa, tots dos ciutadans anònims i desconectats dels resorts del poder bancàri de l'Estat Espanyol, doncs potser el Consell de Ministres hauria considerat que tenia afers més urgents o importants sobre els que dilucidar.

Però és que a més a més, tant que els demòcrates s'omplen la boca parlant de separació de poders..., a sant de què un Consell de Ministres ha de tenir la capacitat de rectificar una decisió d'un Tribunal? No ho sé, però de vegades, i cada cop més sovint, tinc la trista sensació d'una progressiva Burkinafassització dels nostres drets i de les nostres vides.

dijous, 24 de novembre del 2011

Eurobons

No em crec que l'emissió d'Eurobons sigui la (única) solució al problema de l'especulació sobre el deute sobirà dels països perifèrics (i no tant perifèrics), però sense dubte ajudaria a redreçar la situació.

Si els americans o els japonesos tiren dels seus respectius bancs centrals i emeten paper moneda cada vegada que la cosa es posa negra, i al capdevall no passa res, per què caram els Europeus no podem devaluar la nostra divisa?

El problema principal és que una Unió Monetària sense una Unió Econòmica i sobre tot, sobre tot una Unió Política, és com un oxímoron. L'altre dia en Paul Krugman publicava un interessant article a l'Ara del que destaca una frase: "Vostès s'imaginen com funcionaria una empresa dirigida simultàniament per 27 directors generals? Jo tampoc". I és que mentre en Barroso sigui un titella, en Cameron s'ho miri de lluny, com aquell que va a la festa acompanyant un convidat però no coneix ningú, la Merkel i en Sarkozy jugin a veure qui la té més llarga i els perifèrics es passin el dia fent trampa i plorant perquè Europa els salvi (patètica la intervenció del sr. Rodríguez Zapatero de dilluns d'aquesta setmana "renyant" Europa) no arribarem enlloc.

Si aquest matí el senyor Barroso parlava de diverses opcions per emetre d'Eurobons, la senyora Merkel li responia a la tarda que això era un despropòsit i li esmenava públicament la plana (patètic, lamentable, grotesc). Mentre no ens creiem de debò la idea d'Europa estem jugant amb foc (i sembla que els nostres polítics no en són pas conscients). Per què tenim un Banc Central Europeu? Per què aquesta obsessió malaltissa amb el control de la inflació quan tot està a punt d'anar-se'n a rodar? Si Europa cau en globalment en una recessió profunda a qui li preocuparà la inflació?

Hi ha coses que em costa d'entendre, però el temps per al errors s'està acabant. Potser l'Euro ha estat al capdevall una entelèquia. Sense una Unió Política que acompanyi una veritable Unió Econòmica, la Europa que coneixem avui dia (al menys la dels països membres del SME), té els dies comptats.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Victòria enverinada

Les primeres paraules d'en Mariano Rajoy després de certificar la gran victòria del Partit Popular d'ahir a les Eleccions Generals ja deixen entreveure que els flamants guanyadors són conscients que la cosa anirà pel pedregar i que no els quedarà més remei que posar-se a fer els deures que exigeix Europa, els mercats i el sentit comú.  Que la festa es va acabar fa temps això ho sap tothom (exepte els membres del pitjor govern de la història d'Espanya, que s'entesten en no entendre res de res...d'on surt tanta mediocritat?), però el partit que va estar a punt de permetre que tot se n'anés a rodar no votant, per exemple, la llei de la reforma de l'edat de jubilació fa tot just quatre dies ara haurà d'aplicar, sí o sí, totes les cataplasmes que n'ho s'han posat quan calia. I sí, és cert que el deute espanyol és netament inferior al de molts altres països del nostre entorn: Alemània, França o Itàlia, per posar només tres exemples propers. Però també ho és que els factors diferencials de la crisi ibèrica fan que la necessitat de prendre mesures no es pugui ajornar ni 3 mesos. I també ho és que a Espanya la productivitat és baixíssima, i la taxa d'internacionalització de l'economia ridícula, cosa que no es pot dir de les altres tres economies.

Quan un Estat no ha fet els deures quan les vaques eren grasses i les llicències d'obres, els IVA i els impostos especials inundaven les arques públiques (diners que es van fer servir per fer obres megalomaníaques, augmentar el número d'empleats públic directes i indirectes, i d'altres actuacions de dubtosa rendibilitat social) el que caldrà fer ara que la cosa està tocada i va per llarg, serà d'una duresa mai vista en una economia que els darrers 20 anys s'ha acostumat a viure en els luxes del primer món (algú fardava no fa tant que Espanya era la setena potència mundial...). Algunes de les coses que s'hauran de fer per començar (més enllà del que cal per a reactivar l'economia productiva, que això és un altre capítol) seran tan dures com aquestes:

1. Caldrà apujar l'IVA amb efectes gairebé immediats, entre 1 i 2 punts percentuals (més dos que no pas un). És una mesura que contribueix ràpidament a augmentar la recaptació de l'Administració i que té efectes immediats en la reducció del dèficit. Però també hauran de tocar altres impostos de molt ampla base i que aporten recaptació, sobre tot el de societats i l'IRPF.

2. S'haurà de sistematitzar el programa de retallada de la despesa pública, afectant primer de tot els col·lectius en els que -altra vegada- la mesura té efectes més ràpids i significatius: el primer dels quals serà (en tinc pocs dubtes) els salaris dels funcionaris (a Irlanda ja han trencat el paradigma de que els funcionaris tenen lloc de treball i salari garantits de per vida, i a Grècia també). També es viurà una reducció en l'obra pública de dimensions descomunals (passarem de ser els reis de l'AVE a anar en patinet), i la xarxa d'empreses públiques i parapúbliques, Consells Comarcals, Mancomunitats, Diputacions, Entitats Supramunicipals, Televisions Públiques,.....començarà a encongir-se dràsticament en els propers mesos.

3. No tocaran les pensions perquè és una de les poques mesures que han anunciat de forma taxativa, però alguna cosa addicional s'haurà de fer en aquest àmbit, si no, temps al temps. El que sí es tocarà, i aquesta vegada a cop de decret, serà la tan publicitada reforma del mercat laboral (no serà el comiat lliure, però gairebé). I això amb els sindicats o contra ells, i si és aquesta última alternativa, que Déu ens agafi confessats perquè la conflictivitat laboral és l'última cosa que li falta a una economia amb 5 milions d'aturats (nominals).

4. El copagament sanitari (urgències, especialitats i medicaments), l'apujament de taxes universitàries i les de l'escola concertada seran una altra de les grans mesures que s'hauran de prendre. I les retallades de prestacions en tots els àmbits es donen per descomptades.

5. I finalment, algú haurà d'abordar, amb perdó, la porqueria que hi ha al balanç i a sota les catifes del molts bancs. És millor quedar vermells una vegada i fer neteja de debó, que no anar amagant la morositat i la sobrevaloració d'actius immobiliaris dient mitges veritats que no fan més que perjudicar el conjunt de l'economia a mig termini. Això sí, que en comptes de pagar el FROB es deixin caure a pes com ha passat a Islàndia o als USA amb Leman Brothers.

El gran dubte és si tot això no farà perillar la pau social....Sigui com sigui, ens esperen temps d'una duresa a la que no estem acostumats. Com deiem, que Déu ens agafi confessants a tots, i als catalans, tres vegades més.


dissabte, 19 de novembre del 2011

Rynair 5 - Catalunya 0

Doncs ja està, ja els tornem a tenir aquí. He de confessar que feia molt de temps que m'ho temia. "El sector turístic ho necessita", diuen. Però això del sector turístic és com els mercats, no sé ben bé a qué es refereix. Perquè si per "el sector" entenem els pocs llocs de treball poc qualificat que genera el handling de Lesma, o els quatre llocs de treball de a la hoteleria, no entenc on caram és el valor afegit.

De la relació Ryanair - Generalitat hi hauria moltes coses a dir però se me n'acuden unes quantes en la meva prelació de prioritats:

1. Trobo un xantatge al·lucinant i intolerable que les Administracions Públiques paguin la quantitat com la que s'ha publicitat amb un "pre-acord" que no depèn de qui el signa sinó de que un Ens del que la Generalitat no en controla res, i especialment si incrementa o no les taxes. Si Aena decideix pujar taxes el 2012 ó el 2013, ó el 2014,....el pallasso (ho dic per les disfresses amb les que surt de vegades a l'editorial de la seva revista el Sr. Michael O'Leary) està legitimat per a marxar. Hem firmat un pre-acord que, com tantes i tantes coses que firmem els catalans des de primers del segle divuit, és paper mullat.

2. No he cregut mai en la cultura del subsidi ni de la subvenció. Si una cosa és antinatural, acaba caient pel seu propi pes. I això del Ryanair ho és d'antinatural. El 80% dels que arribaven a Girona-Costa Brava acabaven a Barcelona, i així seguirà essent en el futur. És normal que el pallasso mirés doncs de desviar quants més vols possibles a Barcelona. Un cop aconseguit, qualsevol excusa era vàlida per a sortir de Girona i de Reus....Si només ho aguantem per preus (anormalment) baixos, quan els aeroports de la Pell de Brau siguin privats, que ho seran més tard o més d'hora, llavors l'invent tornarà a trontollar, però ens hi haurem deixat uns quants milions d'Euros del contribuent, és a dir, meus, de Vostè, de tots.

3. Ryanair no juga net. El seu negoci no és transportar "bestiar" (ho dic per la manera amb la que tracten els viatgers), que això al capdevall és un ingrés atípic, sinó cobrar subvencions de les Administracions Públiques de tot Europa. I d'això jo en dic competència deslleial. Entenc les queixes del Sr. Piqué, tot i no ser precisament sant de la meva devoció, quan diu que Spanair juga amb condicions més favorables, perquè té raó, doncs en el cas de Ryanair és el mateix. Jo voldria que aquests diners els donessin a companyies serioses, que tracten les persones com a tals, i en tenim un munt d'exemples.

4. Aena no juga net. Si estava cantat que quan Ryanair arribés a Barcelona, Girona i Reus tindrien els dies comptats, per què els ho van permetre? La resposta és clara i ràpida: per què la T2 estava (i continua) gairebé buida. Aquesta resposta encadena una altra pregunta: quina extraordinària i pre-clara ment va dissenyar una ampliació de l'aeroport de Barcelona que fa que de les dues terminals, la vella sembli el desert de Gobi? Calia gastar-se, em pregunto, més de 150 mil milions en una T1 totalment infrautilitzada i una T2 que deu estar funcionant al 10%? Per què no hi ha ningú a la presó per malversació de cabals públics? No era més fàcil, barat i raonable una interconexió d'alta velocitat entre els tres aeroports per a fer un sol aeroport amb 3 terminals? Són preguntes que no tenen resposta... 

5. I acabo. Hi he volat molt amb Ryanair, i és que no ho puc suportar. Cada vegada és pitjor. El tracte és intolerable, i he dit que transporten bestiar en comptes de persones, però és que és la pura veritat. Les paraules: respecte, cortesia, educació, empatia, no formen part del vocabulari del pallasso.

Amb aquesta cessió el país hi surt perdent. Potser no a curt termini, perquè algun empresari turístic estarà content, però aquest acord no solventa els problemes de fons, un dels quals és que una infraestructura aeroportuària no pot dependre d'un sol client, i això, Sr. Recoder, no tenen ni idea de com solucionar-ho mentre no siguin els amos de la clau, i amb els temps que s'acosten, els amos de la clau trigarem a ser-ho, o potser no ho serem mai. Continuarà....




dimecres, 16 de novembre del 2011

Ombres en la nit - Ferran Torrent

Ahir vaig acabar la darrera novel·la d'en Ferran Torrent. Tal vegada per les grans expectatives dipositades en un autor que -llevat de comptades excepcions- sol crear unes novel·les que m'entusiasmen i per l'extraordinària promocio mediàtica que Columna ha fet del llibre, n'he sortit amb un regust com a minim, agredolç.

Val a dir que el tema, encara que tocat fins a la sacietat -l'holocaust als camps de concentracio nazis i les seves consequències- continua formant part dels meus àmbits d'interès. No en debades vaig voler visitar Auswitch fa poc i malgrat el pas del temps vaig sortir-ne esfereit i sacsejat. Encara que sigui de pedra, un no poc restar indiferent a les piles de maletes, dibuixos de nens petits i a les tones de cabells o ulleres amuntegades....O a les restes de les càmeres de gas, per posar alguns exemples.

Potser d'un autor que ha escrit obres tan genials com "Gràcies per la propina" o "La mirada del tafur" n'exigeixo molt mes i crec que aqui, si be es tracta d'un treball interessant, molt interessant diria fins i tot, no es, ni de bon tros, la seva obra mes important.

La novel·la explica el "post Dachau" d'uns quants supervivents del camp que constitueixen un grup alliberat que es dedica a perseguir i a executar nazis (el "Nakam", que en hebreu vol dir revenja), aliens al treball de recerca i captura per a jutjar-los posteriorment desenvolupat per Simon Weisental i els seus col·laboradors des de Viena. Un d'ells es un gitano valencià, que va haver de fugir a Europa en començar la Guerra Civil.

La conclusio que en trec es que es tracta d'un llibre poc equilibrat. L'accio te lloc entre Austria i València, i si be la part austriaca es trepident, amb una bona descripcio dels cinc personatges i les seves circumstàncies, la novel·la va perdent ritme conforme s'hi van afegint secundaris (ja el final de la trama austriaca es excessivament ràpid i imprecis) i es desenvoca a Valencia, on tambe hi ha un desenvolupament irregular dels personatges, des d'un brillant espia rus disfressat de comerciant hongarès, fins a un parell d'espies britànics que semblen posats al llibre amb calçador.

L'obra constitueix una reflexio sobre la violència, la revenja i les seves consequències, que s'inicia amb la promesa d'alguna cosa mes, però des del meu punt de vista, no acaba arribant al moll de l'os del que preten explicar. El desenllaç, tambe excessivament precipitat, acaba fins i tot perdent versemblança.

Sembla que ara en Ferran te la idea de novel·lar sobre la crisi, tot i que jo li demanaria completar la trilogia iniciada amb  "Societat limitada" i "Espècies protegides", situacions que segurament estan en l'origen de la descomposicio de tot plegat que ens ha dut allà on som avui.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Euros, Dracmes i pessetes

Em fa gràcia tot aquest procés de pànic que ha generat als mercats (qui són els mercats? on són? tenen nom i cognom, més enllà de Goldman Sachs, Soros, o Botín, per citar-ne alguns? -estaria bé anomenar les coses pel seu nom-) la possibilitat de sortida de l'Euro de l'economia grega. Jo penso que és la millor solució pels grecs.

Els europeus som tan intel·ligents que els nostres pares patris van pensar en un complexe -i llarg- mecanisme tant d'adhesió a la Unió Europea com en un conjunt de regles molt estrictes (que ningú, ni Alemània, va complir al principi) per poder accedir a formar part de la Unió Monetària, així a cop de decret i cimera rera cimera....però ningú no va ser capaç de pensar en un mecanisme de sortida.

Segurament aleshores, moments de creixement que semblava que mai no s'havia d'acabar, encegats per la idea de crear el mercat més gran del món desenvolupat i una divisa capaç de fer-li ombra al dòlar, el possible abandonament del vaixell s'albirava com una entelèquia sobre la que no calia pensar. L'Euro era inamobible i per al segles dels segles. Ningú no va pensar en la diferència de PIB (entre el PIB de Grècia -20.222 € per càpita el 2010- i el de Baden Wurttemberg -32.840 € per càpita el 2008- hi ha un abisme tan gran com entre el de Catalunya i Extremadura), ni en les -associades- diferències de productivitat, ni en que l'harmonització fiscal era un pas previ imprescindible per dotar de coherència tot el sistema.

I ara ja hi som pel tros...Els grecs no han fet els deures (la Unió Europea tampoc, perquè es va creure totes les mentides que els grecs li van dir) i no se'n poden sortir. És un país condemnat. Sóc dels que penso que els grecs només tenen una lleugera possibilitat de tirar endavant si tornen al dracma. Grècia és un país de 11,5 milions d'habitants on no es produeix pràcticament res (i ho dic amb ple coneixement de causa), on el port de Pyreus i Thessaloniki han estat més d'un any en vaga, on cada dos per tres hi ha vagues generals (he tingut el curiós privilegi de veure l'aeroport d'Atenes un dia de vaga general...). Què tenen? Turisme, fonamentalment, però això els croats i els turcs ho tenen tan bo o fins i tot millor que ells i a preus molt més competititus. Com poden recuperar la competitivitat? Doncs molt fàcil, tornant al dracma i devaluant la seva divisa entre un 40 i un 50%, abaixant-se salaris, i recuperant així l'interès tant pels inversors estrangers com pels turistes.

Perquè és evident que la quitança d'un 60% del deute grec emès no és suficient, només dóna una bombona d'oxigen (petita), però com no es guany ràpidament competitivitat, la quitança haurà de ser del 100%, i llavors seran els mercats els que expulsaran Grècia de l'Euro (si és que la divisa no s'ha mort abans).

Els grecs, a l'igual que els espanyols, han dilapidat una immensa quantitat de fons estructurals del manà franco-alemany, en fer infraestructures de molt poc valor afegit a termini (és recurrent parlar dels trens, doncs citem l'autovia Badajoz-Almendralejo, i consultem el volum de vehicles diaris que hi circulen), en comptes de preocupar-se per l'economia del coneixement o de dissenyar i incentivar una política industrial que pogués canviar, al menys parcialment, el model. Però no, es van dedicar a "anar fent" mentre pagaven pensions de jubilació a 45.000 morts. I a la pell de brau, què? Home, sense que la situació sigui ni de bon tros com la grega, caldrà repensar molt bé la pertinença al SME, potser la tornada a la nostra vella i estimada pela no fóra cap barbaritat, però això serà motiu d'una altra reflexió.


dijous, 10 de novembre del 2011

Divorcis, separacions i sentit comú

Aquests darrers dies estic tenint la sensació que hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar en la capacitat dels humans d'interectuar entre nosaltres. No sé si serà un fenòmen provocat per la immediatesa de la globalització i la comunicació instantània, però el que es cert és que hi ha una creixent distància entre el que el sentit comú diu que s'hauria de fer (sense ànim de postular, simplement per a evitar que una existència ja complicada per si mateixa, s'hi torni encara més) i el que els humans (els homínids que diria l'Eduard Punset) acabem fent. La setmana passada he tingut coneixement de dues separacions amb nexes comuns: noies a la trentena d'anys, amigues, amb criatures petites i amb la creença per part meva que els seus matrimonis funcionaven.
Però dec tenir pa a l'ull ja que en ambdós casos la convivència debia ser tan difícil que han pres la decisió de buscar-se una muntanya de problemes addicionals -i de diners- (advocats, pactes de custòdia, risc d'incompliment dels compromisos econòmics acordats,....) als que ja arrosseguen per formar part d'aquest món i a més a més ser mares, per iniciar una nova vida totes soles. I em pregunto, si després de tenir fills en comú (petits) els matrimonis són de tan curta durada, no ho podien haver reflexionat més abans? -Fent una disgressió diré que conec el cas d'una parella de Girona que quan un amic comú de la parella m'ensenyava imatges del seu viatge de noces, aquests ja s'havien separat. Va ser un récord de matrimoni que va durar dos o tres mesos-.  Sense dubte tenim menys estoïcisme ara que fa uns anys, hem perdut la paciència i segurament acabem consumint relacions humanes com ho fem amb les camises o les ampolles de vi, tot i així penso que alguna cosa debem estar fent malament com a col·lectiu. Aquestes dues separacions s'afegeixen a la ja llarga llista d'amics i coneguts que se separen.

Hi ha també però un altre tipus de divorci, creixent i possiblement irreversible, i aquest és el dels polítics i els homínids del carrer (parafrassejant l'Eduard Punset), com nosaltres, aquells que si tenim la sort de treballar, ens llevem cada dia per anar-hi. No sóc dels que hagin defensat mai l'abstencionisme com una actitud vàlida, però és que la manca de sentit comú acaba gairebé forçant aquest divorci. I no obstant aquesta no deu pas ser una visió totalment compartida. De debó és veritat que un polític amb causes judicials obertes (l'amic Camps, Don Francisco, per exemple) pot concórrer a unes eleccions autonòmiques i guanyar-les amb un milió dos-cents mil vots? Però en tot cas, els exemples que ens envolten fan que el ciutadà amb sentit comú es qüestioni aquest divorci, ara sí, de manera molt seriosa. Algú amb dos dits de front entén què fa un delinqüent (encausat i amb presunció notable de culpabilitat) con en Silvio Berlusconi encara com a president del govern italià? La vergonya del parlament grec -ells, que van inventar l'àgora- és un espectable lamentable; el país s'enfonsa en la més profunda misèria, per utilitzar una expressió políticament correcta, i són incapaços de formar un govern de concertació urgent per evitar perdre la mínima sobirania nacional que els queda....

I llavors hi ha la nostra vergonya Ibèrica particular. El debat d'aquest dilluns dels dos candidats a les eleccions del 20-N va ser d'un perfil tan baix, d'una mediocritat tan lamentable i una sensació de déjà vu des del minut u, que el divorci és pràcticament inevitable. Serà grossa la cosa que el candidat de l'oposició guanyarà exclussivament per demèrits del president sortint, l'inefable ZP. En fi, el sentiment de la necessitat de divorci és tan gran, que em plantejo -potser per primera vegada a la vida- la possibilitat de no anar a votar, o millor d'anar-hi i dipositar els sobres sense papereta, o amb un puny tancat aixecant el dit índex...(continuarà)

diumenge, 6 de novembre del 2011

New York, New York

Ens n'anem a New York a passar el pont de l'1 de novembre. Feia anys que no hi havia estat. Els anys de Chicago, de l'ICEX, del COPCA i de l'Illinois Institute of Technology ja comencen a quedar lluny. Quatre dies i quatre nits trepidants, maratorians. Repetim allò que ens venia molt de gust de fer i descobrim coses noves, com Harlem o el West Village. Recuperem el plaer, malgrat tot, de passejar a poc a poc i pendre'ns per Greenwich Village o Chealse. Durant el viatge faig una cosa que feia temps que em ballava pel cap, però que no acabava de reiniciar. Torno a escriure. M'enduc de viatge una Moleskin i començo a escriure tot el que fem. Recupero el cuquet  del bolígraf i la pàgina de paper en blanc. De tornada un quadern de viatge de més de 50 planes. En breu ho passaré a word i ho penjaré. Em bé de gust estrenar-me d'aquesta manera. També m'hi ha animat el retorn d'un vell amic i ex-company de feina, que després de mesos d'inactivitat torna a reactivar el seu blog i a més a més em comenta que ha escrit una novel·la. Benvingut al club. Aquest exercici m'ha de servir per a reprendre l'escriptura de "Segona Oportunitat", que tinc oblidat des de fa aproximadament un any. Abans de finals de 2011 m'hi torno a posar. Del viatge a New York ens queden moltes coses, però una de principal, els americans continuen essent uns mestres en l'exercici de fer diners. Hi tenen la mà trencada, malgrat la crisi. Entre els "fees", les "donations", les "contributions" i el tipus de canvi, ho venen tot, o al menys tot el que els queda. L'ànima ja fa molt temps que la van vendre.