Laura Borràs, un "marrón" per a Junts per Cat

A l'igual que el senyor Fernández Díaz i el seu àngel Marcelo, la senyora Borràs és un d'aquells personatges que sembla de ficció i que si no existís, s'hauria d'inventar.

Tot el que va succeir ahir era terriblement previsible i malgrat tot, el circ mediàtic dels partidaris i detractors de la senyora Borràs ha tingut lloc tal com era d'esperar, com dos dies abans havíem tingut el circ de la senyora Clara Ponsatí (de la que gairebé ningú no es recordava i a la que gairebé ningú no tornarà a recordar d'aquí a quatre dies).

Ho he escrit en un parell d'articles abans en aquest blog. Tinc pocs dubtes que la justícia espanyola està polititzada (entre d'altres coses perquè en aquesta institució és vàlida l'aplicació de la magnífica dita Castellana: "los mismos perros con distintos collares", que podríem actualitzar i posar el dia tot reescrivint-la: "los hijos de los mismos perros con los mismos collares"), però també en tinc pocs respecte de les pràctiques molt poc ortodoxes de la senyora Borràs al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Borràs és una persona que, com Fernández Díaz (i tants d'altres) ha rebut ingressos (gairebé en exclussiva) de la res publica des que es va incorporar al món laboral al 1995 com a professora de la Universitat de Barcelona, on té plaça de funcionaria, càrrec que ha compaginat amb la direcció de la Institució de les Lletres i amb el de diputada als parlaments català i espanyol.

Poc puc dir d'aquesta senyora més enllà del que ha sortit als mitjans però em crida poderosament l'atenció la seva arrogància, xuleria d'arrabal i la superioritat moral que deixa anar a tort i a dret cada vegada que obre la boca. Em va molestar particularment el desagradable afer quan la van entrevistar al programa de TV3 "FAQS" on a la seva prepotència contestant la Cristina Puig (el "vostè no sap amb qui està parlant" de la Pilar Rahora...) s'hi afegeix el seu col·laborador faldiller Francesc de Dalmasses amenaçant una periodista del programa. O la seva declaració després de ser destituïda com a presidenta del Parlament.

No nego que hi pugui haver part de la guerra bruta del "deep state" contra l'independentisme català, però també és innegable que la seva condemna provisional ha estat conseqüència d'un cas que va començar fa sis anys de forma totalment fortuïta, quan un error de Correos va propiciar que una persona equivocada revés al seu apartat un sobre amb bitllets falsos que havien d'haver anat a parar a la bústia del costat, la d'Isaías Herrero, amic (ara mateix ex-amic) de l'aleshores presidenta del Parlament. La receptora del sobre per error va portar els bitllets al banc i en ser informada que eren falsos va anar-se'n als Mossos d'Esquadra. La policia estira del fil i escorcolla el pis d'Herrero on descobreix que acaben de localitzar un centre de distribució de moneda falsa, cultiu de marihuana i tràfic de drogues de disseny. I en punxar-li el telèfon descobreixen el percal de les seves martingales amb Laura Borràs. 

Si això és guerra contra l'independentisme, doncs he de reconèixer que la trama està molt pensada, preparada i executada, i, francament, vista la imperícia de la policía patriòtica espanyola, els veig força incapaços d'inventar-se una trama tan complexa.

El problema per a Junts (on com a mínim la meitat de la militància no considera que hi hagi persecució política en aquest cas) és que la senyora Borràs és molt senyora Borràs i si li retiren el càrrec de presidenta del partit (que és el que objectivament tocaria fer) hi ha probabilitats raonables que sigui la cap de llista per l'ANC, que podria decidir-se per fer el pas i presentar-se a les properes eleccions al parlament de Catalunya. 

De moment, Xavier Trias, actuant en la més pura línia "Convergent" la ignora. Sap que amb postures radicals té poc a fer a l'Ajuntament de Barcelona i intenta mantenir-se en una línia que eviti espantar els seus votants potencials. La senyora Clara Ponsatí ha dit avui que no votarà a Xavier Trias (perquè té "adscripció espanyola"...). Per llogar-hi cadires.

Una mostra només de per què Trias esquiva a Ponsatí i a Borràs. L'enquesta d'avui de La Vanguardia que pregunta els seus lectors (molts d'ells potencials votants de Trias a les properes eleccions municipals del mes de maig) sobre sí cal indultar o no a Borràs...El resultat és de 78% no a l'indult, per un 22% de sís (3.663 votants quan escric aquest article).

Tots sabem el perfil del molts dels lectors de La Vanguardia..., però tot i així, cal reconèixer que amb radicalismes es perden més eleccions que no pas es guanyen...Junts en general i Rull en particular, tenen un "marrón".

Ventres de lloguer

La senyora Ana Obregón, biòloga de formació, i de la que fa molt de temps que no sentíem parlar (al menys jo) acaba de tornar a la més rigorosa actualitat a resultes de la publicació d'una exclussiva a la revista Hola! per a presentar en societat la seva filla acabada de néixer...per gestació subrogada.

Hores d'ara, com que la notícia ha aparegut publicada a tota la premsa suposadament sèria de l'estat i ha aparegut a televisions i tertulians de tota mena i condició hi han afegit la seva opinió, tothom sap que la senyora Obregón, famosa pel seu matrimoni amb un famós sense causa que es coneixia amb el nou d'Alessandro Lequio (de nom real, Alessandro Vittorio Eugenio Lequio di Assabana y Torlonia, i això que la monarquia es va abolir a Itàlia el 1946), té 68 anys.

Tots sabem, igualment, que la senyora Obregón, exibicionista sense límits, va experimentar una pèrdua d'un fill el 2020, quan aquest tenia 27 anys per culpa d'una malaltia, un càncer minoritari, i que aquesta és una situació que no desitjaria ni al meu pitjor enemic.

Per tant no jutjo a la senyora Obregón. No sóc ningú per a fer-ho i puc fins i tot entendre la seva motivació. Are bé,  en la seva edat rau una de les raons per la polèmica. No és l'única, ni potser la més important, però queda clar que hi ha límits en la deontologia i l'ètica que regula les nostres ralacions com a Sapiens Sapiens que -penso- no es poden trespassar.

Hi ha un cicle natural de les coses que no s'hauria d'alterar, tot i que l'estat de la tecnologia biomèdica avui permet prodigis impensables fa només uns anys, com ara la clonació i la maternitat a edats antinaturals. Quan la nena de la senyora Obregón tingui 15 anys i estigui en plena adolescència, ella en tindrà 83. A aquesta edat un ésser humà promig està més a prop de la mort que de la vida. I amb tota probabilitat li hauran faltat les energies necessàries per a educar la seva filla com cal.

Però per mi la clau de tot plegat rau en la dona que ofereix el seu ventre per ser mare gestant durant 9 mesos. La periodista Gemma Herrero deia amb molt bon criteri aquest matí que el dia que les senyores de Pedralbes de Barcelona i La Moraleja de Madrid s'ofereixin per a ser "ventres de lloguer", aleshores ella serà partidària de legalitzar la gestació subrogada a Espanya. No li falta la raó.

En la majoria de casos, especialment en països on aquesta pràctica no només és legal sinó també molt extesa, com per exemple els Estats Units, els ventres de lloguer són un negoci molt important que genera milers de milions de dòlars. Òbviament, les dones que ofereixen els seus ventres ho fan en la immensa majoria dels casos perquè necessiten diners. Aquesta pràctica jo la prohibiria. Hi ha límits morals que penso que és molt perillós ignorar. No puc deixar de recomanar la lectura d'una novel·la fascinant, que es diu "Les mares", del fenomen literari Carmen Mola (a aquesta "autora" li dedicaré properament un article al blog, perquè és un prodigi certament excepcional).

Hi ha, com en totes les experiències humanes, casos i casos, i òbviament, quan la maternitat subrogada es fa sense que hi hagi de per mig una transacció econòmica, i el contracte es basa exclussivament en l'ètica, aleshores jo ho trobo bé. Quan els "ventres de lloguer" esdevenen purament un negoci lucratiu, la cosa es torça de forma considerable.

Però és que a més a més hi ha d'haver límits en l'edat en la que un mascle pot tenir fills, de la mateixa manera que hi ha una limitació en l'edat de jubilació, en els anys en que els polítics poden governar, o en que les persones poden tenir el carnet de conduir. Si aquests límits no estan àmpliament consensuats, aleshores entren en el món, com als Estats Units, en el que tot, tot, es pot comprar amb diners, fins i tot la deontologia i la dignitat.

Els miracles de Fernández Díaz

Hi ha personatges que són d'agraïr perquè com que la realitat sempre supera la ficció, ens regalen als que escrivim abundant matèria prima pels nostres articles d'opinió, o per les nostres reflexions de taverna o de tertúlia de diumenge al matí tot fent el vermut.

Hi ha personatges necessaris com l'aire que respirem o com l'aigua de pluja que tant ens manca. Sense ells la vida no seria igual, seria molt més insípida i avorrida. En un viatge a Las Vegas el 1991, Fernández Díaz va veure la llum i va convertir-se al catolicisme més militant i es va fer membre de l'Opus Dei. En aquelles èpoques va conèixer l'arcàngel Marcelo, que li guia el camí i el condueix cap a la veritat des d'aleshores. Ho reafirma el fet que va a missa a diari.

Per sort doncs, tenim especimens humans com ara Jorge Fernández Díaz que ens regalen històries per a compartir. Aquest individu, recordem-ho, va ser ministre de l'interior del govern d'Espanya als temps de Mariano Rajoy per espai de 5 anys (2011 a 2016) i durant el seu mandat va acumular polèmiques de tota mena, des de la imposició de medalles del mèrit a la verge a la seva presumpta participació en la utilització de fons reservats per a robar "els papers de Bárcenas" (operació "Kitchen"), fins a les converses fetes públiques amb el director de l'oficina antifrau de Catalunya  Daniel de Alfonso ("la fiscalía te lo afina", recordin) com a membre destacat de la il·legal "operació Catalunya". A resultes de totes aquestes irregularitats la fiscalia ha demanat per a ell 15 anys de presó i 33 d'inhabilitació per a càrrec públic.

Pobre Fernández Díaz..., no me l'imagino inhabilitat per a càrrec públic. I és que el pobre home, no sap fer res més. Ha viscut tota la seva extensa vida professional de la moma pública. La seva dilatada trajectòria  comença l`any 1978 com a delegat provincial de treball de Barcelona i acaba el 2016 com a ministre de l'interior del govern d'Espanya. 38 anys al "servei" del país. Només ara, en la seva senectud, ha començat a treballar en l'empresa privada, de la mà del diari "La Razón". A raó d'article setmanal.

I és precisament amb això que els vull il·lustrar avui. Amb el seu article a "La Razón" que es titula: "El milagro que convertiría a Voltaire". N'extrec uns fragments: 

"Hoy es 29 de marzo, fecha en la que se produjo en 1640 el mayor milagro conocido desde aquellos que aparecen narrados en la Sagrada Escritura, y que ha pasado a la Historia como «El milagro de Calanda» por haber acontecido en dicha localidad aragonesa.

.......

También se conoce como «El milagro del Cojo de Calanda», al estar protagonizado por Miguel Juan Pellicer, un joven cojo de 21 años que, mientras dormía le fue reimplantada la pierna derecha que le había sido amputada varios meses antes «cuatro dedos por debajo de la rodilla» en el Hospital de Gracia de la capital aragonesa, tras haber sido atropellado por la rueda de un carro que le pasó por encima.

.......

Todos los datos son incuestionables por estar totalmente acreditados documentalmente en el proceso canónico abierto por el arzobispo de Zaragoza a instancias del propio Ayuntamiento. E incluso mediante un acta notarial levantada en el lugar de los hechos a las pocas horas de producirse, además de ser de conocimiento público y notorio las circunstancias de su accidente e intervención quirúrgica posterior, así como su invalidez...

.......

El impacto causado en las Cortes europeas al tener conocimiento del suceso fue extraordinario, por lo que fue censurado al estar en pleno apogeo las guerras de religión, con  los Tercios españoles batiéndose en los campos de batalla por el honor de España. Aquella que había conseguido tal suceso, considerando que sería un signo de que el Cielo tomaba partido por las Armas españolas. El Rey Felipe IV mandó llamar a Madrid al antes cojo Miguel Juan Pellicer, y ante los embajadores europeos le besó la pierna por la cicatriz en un gesto de soberano reconocimiento."

Aquest senyor que escriu això el 29 de març de 2023, insisteixo, va ser ministre de l'interior del Govern d'Espanya fins el 2016.  No puc afegir res més. No he pres cap droga. No he begut alcohol. Em trec el barrec. 

El martiri de l'AP7

Divendres passat la Generalitat de Catalunya i el Servei Català de Trànsit van presentar el seu pla (un de nou, i ja no sé quants en porten..) pensat per a reduir la sinistralitat a l'AP7, l'antigua autopista de peatge. 

La veritat és que una vegada vistes les mesures que proposen els "experts",  he de concloure que, o els nostres gestors no tenen ni idea seriosa del que passa en aquesta via o no en són usuaris (jo la faig servir un mínim de dues vegades per setmana des de temps tan inmenorials que ni recordo), o ens prenen per idiotes (és força habitual que els nostres polítics es pensin que ho som, o que ens empassem acríticament moltes de les barbaritats amb les que ens regalen) o són directament incapaços, per utilitzar una paraula políticament correcta.

La meva conclussió, fruit de la recerca empírica casolana i d'un principi bàsic en ciència que és la observació i l'estudi de les causes i els seus efectes, és que els nostres gestors estan afectats per una barreja d'ignorància/estultícia, arrogància (per això ens prenen per estúpids) i incapacitat.

No costava pas gaire inferir que, una vegada retirats els peatges d'una via que tenia trams entre els més cars d'Espanya i Europa, l'afluència de vehicles a l'AP7 s'incrementaria de forma exponencial. I que això tindria efectes col·laterals.

Efectivament, el trànsit per aquesta via una vegada eliminats els peatges s'ha incrementat en promig un 30%, però la de vehicles pesats ho ha fet un 40%. El pla presentat la setmana passada consta de 20 actuacions, algunes d'elles d'una imaginació portentosa, com ara "mesures de gestió del trànsit i seguretat viària consistents en la laminació i homogeneïtzació del tràncit, gestió de la velocitat a les interseccions i aumentar la capacitat viària en trams d'alta sinistralitat". Tot això combinat amb controls de tots tipus, fins i tot amb mitjans aeris.

Em trec el barret per tanta genialitat inútil, aixo sí, molt ben expressada. El gabinet de premsa i els lingüistes del SCT deuen ser de primera divisió.

El principal problema és que quan no s'enten (o no es vol entendre) la magnitud de la tragèdia i les causes de la mateixa s'apliquen pegats que no serveixen per a res. 

Una de les mesures que està en vigor des de fa temps, per exemple, és la limitació de la velocitat a la B-30 (que pateixo cada setmana en el trajecte Girona Est-Valls) a 100 km. per hora en comptes de 120. És una broma de mal gust. A partir de 3/4 de 7 del matí, tant en el tram sud com en el nord, és impossible anar a més de 30 ó 40 kilòmetres per hora. La via està absolutament col·lapsada, repto a qualsevol conductor que intenti anar més de pressa. Ni en el millor dels somnis. De fet fa poc vaig enviar una foto a uns amics d'un grup de whatsApp amb la velocitat del primer tram (fins a Cerdanyola del Vallès): 17 kilòmetres per hora.

El que ha succeït aquí, ras i curt, és que hem passat de tenir una via ràpida d'alta capacitat molt segura a tenir una via lenta, col·lapsada pels camions i generadora d'accidents. De gener a juny del 2022 es van registrar 17 morts (un 20% del total de Catalunya) més que triplicant les víctimes del 2019.

No poden entendre els nostres polítics que l´única manera de restaurar la funcionalitat de l'autopista com a via segura d'alta capacitat és retornar al pagament? Qualsevol altra mesura serà un simple pegat que no funcionarà. A què esperen els polítics a retornar al peatge, aplicat aquesta vegada en forma de vinyeta, per exemple? No poden entendre els polítics que d'allò que és gratuït  no té cap valor per a moltíssima gent (especialment per aquells que no paguen impostos a l'Estat com ara els milers de conductors de camions de països d'Europa de l'Est que abans passaven per la Nacional II)?

Els prometo que si hi hagués un partit polític que posés al seu programa electoral la restitució del pagament, els votaria (VOX exclòs, naturalment).

Però és clar, veient el nyap que els nostres gestors estan fent a la C-66, al tram de carretera que va de Banyoles a Besalú, en comptes de completar l'autovia que és la única opció intel·ligent i raonable estan construint una vergonya que anomenen "2+1" en una obra que fa una eternitat que dura -i que vist com està quedant, ja anticipo que serà una altra via d'alta accidentalitat-, no m'estranya que les solucions a la sinistralitat de l'AP7 siguin els radars, els drons, la vigilància reforçada i la limitació de velocitat. 

Increïble, però em sento tornant a marxes forçades a aquell estat de "Català emprenyat" del que fa anys s'en parlava tot sovint, i en aquest cas i en alguns d'altres no tinc clar que el culpable sigui sempre Madrid...

El fenòmen de la Kings League

He d'admetre que em declaro fervent admirador de Gerard Piqué, com a empresari, com a futbolista i com a provocador (excloent tal vegada la part de l'enfrontament mediàtic amb la seva ex-dona, que m'hi sobra). Amb el que va succeir ahir al Camp Nou, com a culminació d'un projecte just acabat d'endagar, no puc fer altre que treure'm el barret per la seva genialitat.

La seva empresa, Kosmos, ha començat a fer-se notar en el món de l'esport i l'entreteniment, perquè d'això va el que està fent Gerard Piqué, de fusionar esports, tecnologia i entreteniment, i a fe que ho està aconseguint.

En Jordi Basté a RAC1 li ha dedicat avui el seu "Davantal" de les vuit del matí, perquè no és obvi que algú, amb una competició de la que molts dels que tenim més de cinquanta anys no havíem sentit a parlar fins fa quatre dies (excepció feta dels que tenim adolescents esportistes a casa), la Kings League -un invent agosarat de Piqué i el Youtuber Ibai Llanos- hagi estat capaç de muntar un espectacle que va reunir ahir, atenció que és aviat dit, 92.500 persones al Camp Nou, per celebrar la final d'un campionat de futbol que, en termes purament futbolístics, podríem perfectament anomenar, "de costellada". L'arribada amb helicòpter dels protagonistes al Camp Nou, el show i els focs artificials formen part de tot l'espectacle en el que a més a més del president del Barça, Joan Laporta, hi va assistir el president de la Generalitat.

Piqué, hàbil observador de la realitat que l'envolta i empresari astut, desafia les regles del "establishment" organitzant en un temps rècord una competició de futbol 7 (set jugadors per equip) amb algunes regles de joc inventades (i que el públic va poder votar abans de l'inici de la competició), que ha conseguit no tan sols la participació de 12 equips també inventats amb noms tan agosarats com Porcinos FC o Aniquiladores FC, sino també la involucració d'antics jugadors de futbol professional com  Ronaldinho, el Kun Agüero o Iker Casillas i l'esponsolització d'empreses líders com ara Xaomi, Crupa, Infojobs, Spotify, Adidas o McDonalds.

La final d'ahir, transmesa en streaming per YouTube i Twitch van aconseguir una audiència espectacular, estratosfèrica, de fins a 2 milions d'espectadors. Però és que els partits de la Kingsleague tenien audiències mitjanes de més de 450.000 persones, que ja li agradaria tenir a les plataformes Dazn o Movistar+ quan retransmeten, per exemple, un Elx-Almeria, de La Liga.

Com s'explica un fenòmen com aquest, gestat en un periode de temps curtíssim? Doncs una de les claus rau en la capacitat de Piqué i del seu equip d'interpretar el que agrada a la generació d'entre 10 i 30 anys. Una combinació de tecnologia, immediatesa, interactivitat, gosadia, creativitat i diversió. Una manera diferent de veure futbol. Va ser Albert Einstein qui va dir que per a obtenir diferents resultats calia fer les coses diferents, doncs bé, Piqué aplica aquest principi fil per randa.

Ha detectat amb encert que entre els més joves, veure com a espectadors passius un partit de futbol que dura 90 minuts més la mitja hora de mitja part a la que cal afegir el temps afegit, valgui la redundància, ha deixat de mantenir el seu interès. "Innovacions" com la del VAR, que fa que el futbol professional hagi esdevingut molt més avorrit i mancat de ritme, no ajuden precisament a augmentar l'interès dels més joves, més aviat al contrari. Ho veig amb el meu fill petit, bon futbolista i espectador de futbol: no aguanta un partit sencer sense perdre interès i acabant al mòbil, que no sigui dels cinc primers equips de la competició.

Ha entès que la interactivitat, l'espontaneïtat i unes regles de joc que fan que els partits siguin curts, intensos i abundants en espectacle, són la clau per a retenir l'atenció dels nous consumidors.

L'inclassificable i egocèntric president de La Liga de futbol, Javier Tebas, mig en broma, va desitjar sort a Gerard Piqué, sense prendre-se'l gaire seriosament. Temps al temps. La Kings League, com el futbol femení i com tantes i tantes altres novetats a les nostres vides quotidianes, ha vingut per a romandre. 

De fet, de cares a la temporada vinent ja hi ha anunciada una Queensligue, la competició femenina i la Prince Cup, una altra competició per a adolescents. Tebas, Infantino, aneu-vos preparant...ha nascut una nova estrella al firmament de la galàxia futbol que encara que ho negueu, us farà la competència i us treurà una (bona) part del vostre atractiu.

El fracàs de Tamames, el fracàs de VOX (II)

Avui s'ha votat al Congreso de los Diputados la moció de censura que VOX va impulsar contra el govern de Pedro Sánchez amb un resultat que, malgrat que les veus més enraonades, entre d'altres la de l´Ivan Redondo o Enric Juliana, les veus benpensants de La Vanguardia -diari que com és sabut tira més aviat cap a la dreta- deien que podria canviar els paradigmes de la legislatura, ha acabat pitjor que el rosari de l'aurora, que hagués dit la meva àvia, Déu tingui a la seva glòria.

No sé ben bé què és el que pretenia la ultradreta amb aquesta moció de censura que sabia impossible de guanyar des del minut zero. Rellevància política? Blanqueig? No ho sé, però el que sí sé és que les coses s'han fet tan malament que el resultat és un desastre per a l'extrema dreta, per fortuna i la gràcia de Déu, i més aviat una oportunitat de lluïment pel govern i els seus socis.

Les dues proves del nou en relació a la mateixa han estat, la filtració del discurs de Tamames a la premsa una setmana abans de pronunciar-lo al Congrés. La primera: moviment interessat per part de la ultradreta? Potser, però si així és la capacitat d'estratègia política dels feixistes, aquesta tendeix a zero. Això confereix tot l'avantatge al govern, que, i aquesta és la segona derivada, té temps il·limitat per a respondre. Això no ho sabien els senyors de l'extrema dreta? Doncs és estrany, i més tenint en compte que hi ha 52 indocumentats que cobren un salari públic com a diputats gentilesa de les imperfeccions del sufragi universal.

En fi, un Tamames decrèpit, que farà 90 anys el mes de novembre, que va tenyit de ros-pelroig i amb meleneta i que, literalment, no s'aguanta els pets, que ni tan sols ha aplaudit el discurs del personatge Santiago Abascal, impulsor de la censura i qui el va escollir per què fes el ridícul més estrepitòs demostrant una vegada més que es pot perdre tot excepte la dignitat, es tingui l'edat que es tingui, s'havia d'haver quedat a casa seva a contemplar el quadre "La Tertulia de Antonio Herrero", altrament conegut com "El sindicato del crimen" (per la natura dels personatges que hi apareixen que van des de la dreta a l'extrema dreta), del que ell en forma part. 

L'exercici parlamentari no tindria altra història si no fos per les ales que aquest plantejament censor mal pensat, basat en el populisme del que fa gala constant l'extrema dreta, s'han tallat als seus impulsors (quan no hi ha discurs només queda el recurs a l'astracadana i l'esperpent, com per exemple la màxima de la senyora Díaz-Ayuso -per cert desapareguda en combat aquests darrers dies- "Ayuso Libertad").

De totes les coses que s'han dit al Congrés durant aquests dos dies, "nothing new in the kingdom of Denmark", només en destaca la brillantor del com sempre genial Aitor Esteban, portaveu del PNB. Els bascos, intel·ligents, maquiavèlics i sibilins, sempre, però en circumstàncies, com ara de "rio revuelto" encara més, ens porten unes passes endavant, tan als Catalans com als Espanyols. Invocant el parlamentarisme civilitzat i intel·ligent dels segles XIX i XX (el parlamentarisme  i  la gran oratòria ha desaparegut del mapa al segle XXI) aconseguix avergonyir els adversaris sense aixecar el to de veu ni un minut.

Si no han sentit la intervenció del diputat Esteban, per la que em trec el barret, la capa i fins i tot el cinturó, els recomano vivament que ho facin. És gasolina en estat pur per a l'intel·lecte. És ironia de la millor, emulant les millors oratòries al Congreso, que malauradament, són a anys lluny del que succeeix a l'actualitat. Enyorem els discursos dels Campoamor, Dato, Figueras, Pi i Maragall, Miguel Herrero de Miñón, Miquel Roca i Junyent.....

L'Esteban, en un discurs molt treballat, que és impresdincible llegir per a entendre els riscos a la democràcia que té aquest país, reconstrueix el periple del vaixell Tamames, un butaner que portava combustible des de les Balears a la costa de Múrcia i que va començar amb el casc pintat de vermell (Tamames va militar al partit comunista) i va acabar de negre abans de ser desmantellat (el negre és el color del feixisme) a Mèxic i després de xocar amb un altre vaixell al riu Tàmesis.

Conclou el seu discurs Esteban de forma magistral: "la edad no nos capacita o incapacita más o menos, pero hay un tiempo para estar y otro para marcharse". En resum, un "váyase sr. Tamames", però amb classe extrema. Una classe de parlamentarisme brillant.

El titular de l'ABC d'avui en un dels seus articles d'opinió més prestigiosos no necessitava desenvolupament posterior. Deia, literalment: "Abascal pierde cara de presidente". Deo Gratias, per la salut mental i democràtica d'aquest estat que algú va tenir a be anomenar Espanya.

Ho tornaria a fer

L'ex-polític del PP Pablo Casado ha declarat avui -per videoconferència- davant d'un jutge al Jutjat d'Instrucció número 29 de Barcelona arran de la denúncia de la Generalitat de Catalunya després de les declaracions del polític sobre la immersió lingüística el desembre de 2021.

Un tipus que té el gran mèrit d'estar en possessió d'un títol universitari d'Administració d'Empreses per la Universidad Juan Carlos I (ja saben, aquella institució tan reputada que reparteix títols dins d'un ou Kinder) i un màster presencial de dret autonòmic per la mateixa emèrita universitat, que va obtenir, amb convalidació de 18 dels 22 crèdits per estar en posessió de la llicenciatura de dret, sense haver assistit ni un sol dia a classe. Obviaré les altres pressumptes titulacions que escriu en el seu curriculum, només que no em puc estar de mencionar que té la barra de posar al seu curriculum que té la certificació del programa executiu DGP de l'escola de govern John Fitzerald Kennedy de la Universitat de Harvard. Per al·lucinar sense haver pres cap substància psicotròpica.

Aquest individu, que va dir, entre moltes altres barbaritats, que "los niños en Cataluña no pueden ir al baño si lo piden en Castellano" o que "a los niños que hablan en Castellano en el patio les obligan a llevar una mochila de piedras" ha fet tot el que ha pogut per intentar no declarar, invocant el seu aforament quan va fer les declaracions. Per sort el jutge, només tirant de sentit comú li ha replicat que les declaracions les va fer en la seva condició de president del PP i no de diputat. En fi, la obvietat no fa que l'estultícia sigui menor.

Casado, que, pel que he pogut esbrinar, resideix actualment als Estats Units (juro que pagaria per escoltar el seu nivell d'Anglès, que intueixo similar a la de la senyora Ana Botella)  -a l'espera que una possible victòria de Núñez Feijóo el faci el proper director general de Correos segons citen fonts presumptament ben informades- on sembla que utilitza els seus immensos coneixements de finances per administrar el patrimoni de diverses grans fortunes.

L'advocat que el defensa també deu ser titulat de la Universidad de l'Emèrit, perquè la seva línia de defensa es basa en una afirmació tan peregrina com que, admetent que l'encausat no va contrastar les notícies aparegudes en premsa que explicaven aquelles mentides -El Mundo i La Razón, principalment-, "com que la Generalitat no es querellar contra aquells mitjans, vaig donar les informacions com a bones". 

Malgrat tot, com que la tossuderia i l'extremisme s'alimenten de la més absoluta de les ignoràncies, i ja se sap que les ignoràncies són molt agosarades, l'ex-polític ha dit literalment que "ho tornaria a fer", que tornaria a dir el que va dir si lleguís en premsa el que va llegir. 

No tinc més preguntes, senyoria.

Però per a tossuderia la del seu antic cap, el senyor Aznar López, don Jose Mari pels amics, que en les notícies aparegudes en premsa el cap de setmana passat en commemoració dels 20 anys de la guerra d'Irak va dir, literalment: "Si avui tingués la mateixa informació, tornaria a prendre la mateixa decisió". 

És la xuleria i la fatxenderia dels que es pensen que estan per damunt del bé i del mal. Aquesta declaració xoca del tot amb la dels altres tres "de las Azores", ja saben, Barroso, Blair i Bush. Només com a contrast, a les declaracions de Toni Blair, aquest entoma un enorme mea culpa: "Expresso més dolor, penediment i disculpes del que sabreu o podreu creure mai" o fins i tot en les de George Bush, quan afirma: "Creia que Saddam tenia les armes, però quan no vam poder trobar les proves, les vam fabricar".

Però Aznar no és una neneta, no és un covard que s'empenedeix d'haver fet coses malament. No es rebaixa a admetre que es va equivocar. 

No, ell és part de la reserva espiritual d'Occident, i com a tal menja en un altre plat, beu en una altra copa. Ell, com Pablo Casado, tira de supèrbia i arrogància i no té la més mínima vergonya a entomar amb el més gran despreci per la veritat un "ho tornaria a fer" que els retrata a tots dos com als miserables que són.

Fèlix Millet: quan l'oasi català va deixar d'existir

Aquest és un "In memoriam" que m'hagués agradat no haver de fer.

El dimecres d'aquesta setmana que demà s'acaba va morir als 83 anys, sol com un mussol, oblidat i abandonat per tothom, Fèlix Millet, el saquejador confés del Palau de la Música. Ningú, més enllà dels seus familiars més propers l'haurà acompanyat en el seu final, perquè no hi ha hagut ni tan sols funeral. Les cendres del  cadàver, que han estat incinerat, han estat lliurades a les seves filles.

Vaig sentir a parlar per primera vegada d'en Fèlix Millet l'any 2020. Aleshores jo treballava de director financer de l'empresa de productes dietètics Biocentury (avui Bicentury, que forma part del grup Nutrition et Santé, filial d'un laboratori farmacèutic japonès). El seu aleshores propietari, l'empresari Pere Costa Casellas amb qui jo treballava de forma molt propera, em va explicar un dia que després de molt de temps de treballar molt dur per a aixecar del no res Biocentury, sense fer vacances durant 10 anys, les primeres vacances que va fer va ser un creuer a la Polinèsia amb la seva esposa. 

Una vegada aterrats al punt de sortida del creuer, van embarcar en un vaixell luxós de molt petit format, amb capacitat per una quarantena o cinquantena de passatgers. En Pere i la seva esposa van observar que entre els passatgers hi havia un nombrós grup de catalans que semblaven ser tots de la mateixa família (o unes poques famílies) liderats per un home baixet i calb que clarament era qui portava la batuta del grup i qui demanava els vins i champagnes més cars durant els àpats a bord del creuer.

Una tarda, abans de sopar, a la coberta, contemplant l'horitzó, l'home baixet se li va acostar i es va presentar. Era en Fèlix Millet. Volia saber si en Pere (a qui ràpidament debia intuir-li la seva condició d'empresari) estaria interessat en fer-se patró del Palau de la Música.

Aquest va ser un dels molts viatges organitzats pel RACC per a les famílies Millet-Montull i pagats íntegrament amb els diners del Palau de la Música.

Millet va ser un mestre en l'art de l'engany, abusant d'un cognom familiar vinculat a la burguesia catalana i al mecenatge va expoliar 26 milions d'euros de la institució i va organitzar el finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya tot i que estic convençut que no ho va fer tot sol, malgrat que això encara no s'hagi pogut acreditar. En la seva confessió pública el setembre de 2009, Millet va declarar haver-se apropiat indegudament de 3,3 milions, que retornava dipositant 1,8 milions als jutjats i lliurant un immoble de la seva propietat per import de 1,5 milions.

Arran d'una denúncia anònima d'una treballadora del Palau a l'AEAT, la fiscalia va iniciar una investigació que va culminar amb el registre del Palau de la música el juny de 2009. Conforme s'anava coneixent l'abast de l'espoli, molts catalans vam sentir vergonya -pròpia i aliena- i vam començar a entendre que aquella superioritat moral que alguns teníem - pensant-nos que els catalans jugàvem a una altra lliga d'honestetat i eficiència- trontollava de valent. 

El trontoll va acabar en patacada cinc anys més tard quan Jordi Pujol va confessar públicament, el 25 de juliol de 2014 que havia tingut un compte no declarat a Suïssa durant 30 anys (la famosa "deixa" de l'avi Florenci).

Amb Millet i Pujol mor una època i una manera de fer del catalanisme polític que va recontruir el país de les cendres del franquisme miserable a partir de 1975. Amb ells es va acabar -segurament per sempre- l'aureora d'honestetat i d'intocabilitat de la que els grans prohoms del catalanisme polític i econòmic de finals del Segle XX havien gaudit. I el vendaval, clarament impulsat pel PP, va acabar enduent-se per davant no només Convergència Democràtica de Catalunya, sinó també la BPA (Banca Privada d'Andorra). 

Millet ha mort sol i abandonat, havent tornat només 13,3 dels 26 milions espoliats, és a dir, un 51% del total. La seva responsabilitat civil no s'extingueix amb la seva mort. Els seus hereus (en aquest cas hereves) hauran de continuar fent front als 18 milions que un aute de l'Audiència de Barcelona de data 14 de març determina com a responsabilitat civil. De moment, la jutgesa Montserrat Comàs ha retirat a Laia Millet la seva condició d'administradora de l'empresa familiar Bonomia i ha designat un administrador judicial. Aquest és el primer pas per a poder executar i vendre els 13 immobles embargats que posseeix l'empresa. 

El dany econòmic potser s'acabarà reparant, però els perjudicis morals d'una determinada manera de fer i d'una època molt concreta de la nostra història, són irreparables.

ha decidit retirar Laila Millet, filla gran de Fèlix, de les seves responsabilitats al capdavant de l’empresa Bonomia i designar un administrador judicial. Aquest moviment es fa per poder activar la realització dels tretze immobles embargats i que són actius d’aquesta empresa.

ha decidit retirar Laila Millet, filla gran de Fèlix, de les seves responsabilitats al capdavant de l’empresa Bonomia i designar un administrador judicial. Aquest moviment es fa per poder activar la realització dels tretze immobles embargats i que són actius d’aquesta empresa.

Noruega: o on la realitat és diferent (de la merda que se'ns menja)

Corria l'any 1992 quan jo treballava en una empresa de consultoria tecnològica a Barcelona, i entre moltes altres projectes interessants, participàvem en projectes europeus sobre mobilitat urbana. 

Recordo en particular un dels projectes, en els que Barcelona feia part d'un consorci en el que també hi havia la ciutat de Trondheim, la tercera ciutat en població de Noruega, i que, entre moltes altres mesures, va acabar implantant un peatge urbà per a dissuadir les persones que vivien fora de la ciutat i treballaven dins, d'entrar-hi en vehicle privat. Precursors. 

Lògicament el peatge urbà es compensava amb mesures dissuasòries ètiques i justes com ara el "park & ride", un aparcament públic a l'entrada de la ciutat, molt barat i amb transport públic disponible al costat d'on es deixava el cotxe per a facilitar la vida al viatger.

Ja aleshores Noruega era un país diferent on es feien coses pensant amb perspectiva i a molt llarg termini, la qual cosa ens  fascina particularment als llatins, que pensem només en l'endemà, en el curt termini.

L'altre dia, el meu fill Adrià, que és un apassionat de la geografia i l'antropologia malgrat sigui químic de formació, m'explicava una altra curiositat típicament noruega, i aquesta curiositat es troba a les illes Svalbard. 

Allí, en un arxipèlag a l'oceà glaciar àrtic, en front les costes de Groenlàndia, hi trobem Longyearbyen, l'assentament humà més septentrional del Planeta. Durant més de quatre mesos l'any no veuen la llum del sol i la vida passa de forma molt pausada pels seus dos mil habitants, a menys que un ciutadà o un visitant es trobi amb un dels milers d'ossos polars que comparteixen territori amb els seus escassos pobladors humans.

A Longyearbybyen està prohibit, atenció, per llei, morir-s'hi des de l'any 1950. La llei estableix que si algú es troba en situació terminal ha de ser traslladat cap al Sud. La recomanació es trasllada fins i tot a les embarassades quan els toca parir. Sembla arbitrari, oi? Doncs no. Té un sentit comú aclaparador.

El problema és que els cossos no es descomposen degut a les baixes temperatures, que fàcilment poden assolir el rècord de 46 graus centrígrades sota zero. En tals circumstàncies, un cost enterrat i no descomposat pot ser una font letal de virus. De fet, a cossos exhumats l'any 1998 de cadàvers de l'any1918, se'ls va trobar el virus encara actiu de la malanomenada "grip espanyola" (el virus en realitat provenia del Canadà).

Una altra curiosa llei que regeix a l'illa és que els seus habitants estan obligats a portar rifles per tal de poder-se defensar dels ossos polars si arribés el cas...

I aquí és on entronquem amb la notíca (friqui) del dia, titular de premsa seriosa i rosa a la vegada: "A Tom Cruise no el deixen rodar a Noruega per no molestar els óssos polars". Resulta que el "forever young" Tom Cruise havia triat l'arxipèlag de Svalbard per a rodar-hi algunes escenes, no s'ho perdin, per a un actor de més de 60 anys, de "Missió Impossible 8".

Doncs -afortunadament- no serà possible. 

El governador, un tipus amb un sentit comú aclaparador que porta per nom Lars Fause, ha rebutjat fins a 30 vegades el permís per a aterrar sobre el territori i rodar-hi escenes d'acció, per la qual cosa, la productora de la pel·lícula, PolarX, no podrà rodar a un territori que es troba a 600 milles del Pol Nord.

Els més de 3.000 óssos polars censats a l'arxipèlag estaran profundament agraïts al governador que els representa la resta de les seves vides. Una petita victòria i un gran pas per a la humanitat.

Princeses anacròniques (o no tant)

El consell de ministres del Reino de España deu tenir poca feina. I ja saben, qui poca feina té, el gat pentina, que diu la dita.

Escric això perquè ahir la premsa generalista i la del cor publicaven el proper magne esdeveniment a Ca La Reialesa, ni més ni menys que l'inici de la formació militar de la infanta Leonor, hereva de la corona espanyola que el mes d'octubre farà 18 anys. A Catalunya, que sempre pequem de ser una mica diferents, poca transcendència va ternir la notícia.

Em perdonaran el sarcasme, però té pebrots que aquesta pobra noia hagi de passar pel calvari d'una formació militar de tres anys a les acadèmies de terra (a Saragossa, on el general Francisco Franco va ser el primer director de l'acadèmia el 1928 i també professor...), aire (a San Javier, Murcia) i mar (a Marín, Pontevedra).  Això és així perquè el govern socialistocomunista ha aprovat un decret en virtut del qual es determina la formació militar de l'hereva i la seva durada. 

El decret el va presentar ahir la ministra Margarita Robles, ja saben, la ministra de defensa que "defensa" -com l'amic de l'arcàngel i l'esperit sant, un Jorge Fernández Díaz ara caigut en desgràcia- que per tal de preservar la unitat de la pàtria, tot està per fer i tot és possible (que hagués dit Miquel Martí i Pol òbviament en un altre contexte).

La formació castrense de la infanta Leonor es farà amb el mateix ordre i de la mateixa durada i en el mateix moment que la va fer el seu pare, és a dir, acadèmies de terra, aire i mar d'un any de durada cadascuna i després, als 21 anys, continuarà amb la seva formació universitària, que vist el panorama, serà amb tota probabilitat a la Universitat de Georgetown a Washington, als Estats Units, com va fer el seu pare. Diuen les males llengues que a Georgetown, a l'igual que a la Universidad Juan Carlos I de Madrid, els títols es treuen com un regal dins dels ous Kinder, però vaja, no deu ser altra cosa que una simple qüestió d'enveja.

Acabo amb el que, en un entorn de normalitat i veritable democràcia seria un acudit (o "xist") o senzillament "fake news", però que malauradament, com que la realitat sempre supera la ficció, és una notícia veritable i contrastada. 

Ara posant-nos seriosos, a què treu cap que en ple segle XXI, una infanta de 18 anys hagi de passar pel calvari de fer una formació militar de 3 anys? En els pitjors moments del servei militar, a Espanya, la durada màxima del servei militar obligatori va ser de 18 mesos, a la marina, i de 15 mesos a l'exèrcit de terra, i a partir de l'any 1991, es va rebaixar fins a 9 mesos. No em sembla just que aquesta pobra noia, per una pura qüestió de sang, hagi de passar per l'adreçador d'aquesta manera tan salvatge que li manllevarà miserablement 3 anys de la seva vida (sacrificarà 3 anys en una edat meravellosa).

Crec tenir la resposta a tanta perversitat.

En el món de la hipercomunicació instantània i de la correcció política extrema i en el que s'ha fet bandera de la igualtat de gèneres en tots els àmbits, la monarquia -pel fet de ser pal de paller del comportament responsable com a primera família espanyola- vol esdevenir estandart de la igualtat i d'aquesta manera fer que el ministerio de igualdad que dirigeix amb mà de ferro la podemita senyora Irene Montero, estigui orgullosa de l'aspirant al tron reial.

Així doncs, no ens estranyaria veure la infanta Leonor d'aquí a quatre dies fent d'instructora de reclutes ucraïnesos en la conducció i maneig d'armament i utillatge dels tancs Leopard.

Les feministes, que ara estan en plena campanya de publicitat per a defensar la formació sexual en camps tan interessants com la pràctica del sexe durant la menstruació, la utilització més adequada de les joguines sexuals o el sexe a partir dels 60 anys, n'estaran, de ben segur, profundament orgulloses.

11 de març: l'acte de VOX a Girona

Aquest matí he sortit amb la moto per a fer una compra a l'estanc del carrer Santa Eugènia  a tocar de la plaça del barco. No hi he pogut arribar. Un dispositiu gegantí de policía municipal de Girona i de la ARRO dels mossos d'esquadra m'ho han impedit. El motiu? Un acte electoral de VOX a la plaça.

He provat d'accedir el més aprop que he pogut però tots els carrers al voltant de la plaça estaven literalment presos per la policia. He hagut de deixar la moto ben lluny perquè no hi havia opció. El més curiós de tot plegat és que mentre els senyors de VOX estaven preparant l'acte de presentació del seu candidat a l'alcaldia de Girona amb una tranquilitat i estoïcisme admirables, els mossos estaven identificant persones que per l'aspecte i la vestimenta semblaven de pertinença a grups de l'esquerra radical, molts amb pancartes. 

Com sigui que malgrat les clavegueres -de les que ja ningú a Madrid se n'amaga- se suposa que aquest Estat segueix essent una democràcia i VOX és un partit legalment inscrit al registre d'organitzacions polítiques del ministerio del interior, res a dir, en principi. 

Però és clar, aquesta democràcia ("que nos dimos entre todos", diuen) no deixa de tenir un molt de relativa, ja que si hi han moviments o organitzacions susceptibles d'atemptar contra la indisoluble unitat de la mare pàtria, els esforços per evitar-ho per part del status quo són immensos, gairebé  incommensurables. És com a la "democràcia xinesa" en la que es pot fer pràcticament de tot excepte parlar de Taiwan, del Tibet o disentir del partit comunista xinès.

A l'acte d'avui, que com a tots els que generen els corrents extrems, hi han anat quatre gats, he comptat una cinquantena d'assistents i un centenar de manifestants de grups anti-fexistes, al final, deo gratias, no ha passat res de violent o luctuós.

Però el que jo em pregunto és si és legítim que un partit com aquest, que ha congregat 50 persones en el feu gironí de la immigració i la multiculturalitat racial i lingüística (és a dir, una provocació en tota regla, perquè no serà que no hi ha d'altres llocs per a fer aquest acte...) mobilitzi tal quantitat de recursos públics i causi molèsties a tants ciutadans. He comptat, com a mínim, 10 furgones dels mossos d'esquadra, que deuen haver vingut de Barcelona (només recordo tal desplegament de mossos les vegades que el Borbó s'acosta per Girona) i addicionalment, una vintena d'agents de la policia municipal.

Li he preguntat directament a un mosso el perquè de tal desplaçament i la seva resposta ha estat meridiana: "per evitar que els anti-feixistes s'acostin a l'acte". O sigui que la protecció de la democràcia i la seguretat pública també té gradacions. 

Una veritable misèria.

Quan arribi la Gran Apagada

Un dia fa tres o quatre anys no vaig poder posar benzina a la benzinera Repsol de Serinyà no vaig poder posar gasoil. La raó? El "sistema" es va quedar bloquejat per una fallada informàtica com a conseqüència d'un tall de subministre elèctric i els sortidors no es podien "operar" manualment. L'empleat em va demanar paciència i que en qüestió d'entre mitja hora i una hora era molt "probable" que les mànegues de servei estiguessin disponibles. Com es poden imaginar, vaig marxar per cames.

En una altra ocasió, a Heathrow, aeroport de Londres, no vaig poder agafar un vol a l'hora que tocava perquè els servidors informàtics havien deixat de funcionar i amb els servidors d'emergència no es podia garantir al cent per cent la seguretat aèria. No sé quantes hores van passar fins que vam poder agafar l'avió. No estic parlant del mal temps que em va deixar dos dies tirat en aquest mateix aeroport el mes de desembre de l'any passat: aquell dia feia un sol de justícia i no bufava un bri de vent.

Des d'ahir a la tarda a Catalunya, la notícia de la victòria del Barça contra el València (venuda com a l'èpica de l'efectivisme per part dels opinadors mediàtics experts i que podríem resumir com "el Barça venç però no convenç) -per cert, no es perdin la crònica al respecte del Sergi Pàmies d'avui dilluns a La Vanguardia- i les corrupteles cortesanes del Villarejo i companyia, és el ciberatac que ha deixat la informàtica de l'hospital Clínic de Barcelona pràcticament inoperativa.

El resultat de l'atac ha estat de 150 intervencions programades per avui dilluns suspeses així com 2.000 consultes externes. Un desastre de magnituds bíbliques, en particular atentent la situació ja de per sí crítica en les llistes d'espera per part dels hospitals públics catalans.

I com a conseqüència de l'anterior, molts dels treballadors de l'hospital que avui eren entrevistats per les emissores de ràdio i televisió a l'entrar a l'hospital deien que no tenien ni idea de com s'ho farien per a poder treballar. Molts parlaven literalment de "paper i boli". I és ben cert. Avui dia hem arribat a un punt de necessitat addictiva als ordinadors en els llocs de treball que és pràcticament impossible treballar quan els sistemes informàtics fallen.

Les darreres dècades hem assistit a múltiples exemples d'interrupció de serveis de tota mena, tot i que en la majoria dels casos de curta durada, com a conseqüència d'apagades informàtiques o de ciberatacs.

Tots recordem caigudes de whatsApp, Instagram i Facebook que han tingut lloc recentment, o robatori massiu de dades personals a resultes de ciberatacs a determinades entitats bancàries o companyies d'assegurances, el que ens ha de fer pensar que, malgrat que en la majoria dels casos  els sistemes de seguretat de les empreses "legals" són en moltes ocasions capaces de neutralitzar els atacs o de minimitzar-ne les conseqüències, ningú no està del tot protegit.

La conseqüència d'aquesta macro dependència de la tecnologia per a poder treballar i comunicar-nos ens fa terriblement vulnerables i anuncia el perill que davant la gran apadada ("the Big Blackout" com ho anonemen els americans) que és més que plausible que arribi un dia no gaire llunyà, serem incapaços de fer que el món continui funcionant: no podrem posar benzina, no sabrem com arribar als llocs, no podrem trucar ningú perquè no recordem de memòria pràcticament ni un sol número de telèfon més enllà del nostre i eventualment el de la nostra parella, els serveis públics no funcionaran, les fàbriques i els hospitals s'aturaran i no podrem pagar les compres al supermercat. Haurem de tornar al bescanvi per a poder menjar. En un món hiperpoblat com el nostre, el caos, els saquejos i els robatoris estan assegurats.

Els humans serem un col·lectiu del tot indefens que es morirà d'inanició, de guerres, o de malalties en poc temps si un "blackout" arriba per a instal·lar-se al Planeta durant un curt periode de temps.  Quan aquest fenòmen arribi només ens quedarà un consol: l'AEAT, agència estatal d'administració tributària, també s'haurà quedat sense les nostres dades i no haurem de pagar impostos. Ni ens podran perseguir ni imposar-nos penalitzacions ni interessos de demora. 

Mal de molts consol d'estúpids però, com a mínim, ens estalviarem, abans de desaparèixer definitivament de la capa de la Terra, un bon grapat de diners.

D'aeroports i estàndards

Donat que per feina fa molts anys que he de viatjar amb freqüència amb avió, fa també molts anys que em queixo dels inconvenients que suposa haver de passar els controls de seguretat dels aeroports, més enllà de la violació de la intiminat a la que hom està sotmès en molts aeroports, en particular als anglosaxons.

Òbviament jo -com suposo que tots els viatgers- sóc conscient que hi ha d'haver certes normes de seguretat abans de pujar a un avió. El problema rau en la manca de criteris homogenis als aeroports de diferents països o fins i tot dins en mateix país. O de tecnologia d'escaneig.

És una mica semblant al problema que hi ha amb els carregadors de telèfons mòbils i altres aparells assimilats, com tauletes o lectors de llibres electrònics. Fa anys que sento que els carregadors de mòbil seran universals però la realitat ens diu exactament el contrari. Fins i tot entre els productes d'una mateixa companyia (Apple, un exemple que conec bé) hi ha un garbuix de terminals de cables que fa, per exemple, que un iPad de nova generació no utilitzi el mateix cablejat que els més antics. 

Doncs amb els aeroports passa el mateix. 

Jo he estat a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv, una de les zones del planeta més calentes i on la probabilitat d'un atemptat terrorista en un avió semblaria més gran, al menys potenialment, i no és que no m'hagin fet descalçar, és que ni m'han fet treure el cinturó, ni els dispositius mòbils de la motxila, ni, òbviament, els líquids del "necessaire". 

I en canvi fa un mes, a l'aeroport de Kastrup, a Copenhagen, un dels llocs més tranquils de la Terra però amb els funcionaris de seguretat més torracollons del món mundial, tenia a la motxilla una llauna amb 200 grams de pota de cranc que portava salsa (atenció, salsa més aviat densa) i em van donar dues alternatives, llançar-la o facturar la maleta. Naturalment després d'una argumentació que sabia que tenia perduda d'entrada i que la funcionària va rebutjar amb cinisme extrem, vaig estimar-me més facturar la maleta, a un sobre cost de 20€ (superior a l'import de la llauna). Més que res per no donar-li la satisfacció a aquella funcionària que em mirava com si fos un delinqüent.

A l'aeroport de Detroit, no només et fan passar un control de seguretat quan entres a la instal·lació; també has de passar el control quan en surts (en escales cap a altres destinacions). Absurd, oi? Doncs real com la vida mateixa.

A l'aeroport de Seatle no et fan ni obrir la motxilla, però a l'aeroport JFK de Nova York et fan descalçar sistemàticament, i buidar les butxaques i treure't el cinturó i el jersei,.... A Barcelona he passat amb líquids de 200 mil·lilitres (el límit són 100) i fins i tot una vegada amb una navalla d'aquelles de la "Suiss Army" mentre que a Faisalabad, Pakistan, em van confiscar una escuma d'afaitar de 150 mil·lilitres.

Aquests fets em venen a la memòria perquè llegeixo avui a La Vanguardia que la nostrada i estimadíssima AENA, el gestor aeroportuari patri, acaba d'obrir un concurs  públic per a la implantació als aeroports espanyols, entre finals d'aquest any 2023 i principis de 2024, d'escàners amb tecnologia de ratjos X que generaran una imatge 3D que permetrà separar a les cintes les bosses i motxilles que puguin incloure elements sospitosos.

Tot això em sembla molt bé, però no deixa de ser un subterfugi per donar una falsa imatge de control per tal que els passatgers creguin de forma acrítica que amb aquests escanejos hi ha una seguretat total. Mentida. Si algú es vol carregar un avió en vol ho farà, com ha succeït històricament, amb escàners o sense.

Com s'explica si no, que als trens s'hi pugui pujar amb uns controls (només als trens de llarga distància tipus AVE) amb unes mesures de seguretat de pacotilla i en canvi als aeroports els controls sembren fets per tal d'assegurar-se que poguessim entrar a la NASA ?

El que caldria, amb una certa urgència però, és una homologació de mesures de seguretat de tal manera que estigués prohibida l'arbitrarietat que un senyor controlador de seguretat aeroportuària et pogués fer abaixar-te els pantalons (no és la primera vegada que em passa) invocant el seu poder, molt semblant, per altra banda, al dels porters de discoteca.

151 Kingsfordweg, Amsterdam

Avui hi ha hagut un rebombori significatiu als cercles econòmics i polítics capitalins madrilenys. L'empresa presidida per Rafael del Pino ha anunciat aquest matí que trasllada la seu social de Ferrovial S.A. de Madrid a Amsterdam al Carrer Kingsfordweg 151.

Aquells que pensaven que les úniques deslocalitzacions que tenien lloc a les Espanyes eren les d'empreses de Catalunya després de l'1 d'Octubre de 2017 han vist avui, amb notable incredulitat, una deslocalització d'aquelles que fan feredat als patriotes. 

Una de les grans empreses espanyoles d'infrastuctures, una de les joies de la corona de l'IBEX 35, ha decidir deixar la mare pàtria que li ha permès -des de la seva constitució l'any 1952- guanyar centenars d'adjudicacions d'obres públiques d'infrastructura i guanyar milers de milions d'euros, anunciava avui per raons que -tal com han estat explicades per l'empresa- són difícils de creure i de comprendre, traslladarà la seva seu social de Madrid a Amsterdam.

Com és possible que en aquesta mateixa Comunitat en la que la senyora presidenta Isabel Díaz-Ayuso deia el dilluns al Círculo Ecuestre de Barcelona que tothom volia venir a invertir, de sobre una de les seves grans empreses decideixi marxar? 

Naturalment, com no podia ser d'altra manera, que hagués dit amb bon criteri l'enyorada consellera de sanitat dels dies del Covid, la senyora Alba Vergès, la culpa és del pèrfid del Sánchez, el president del govern que pacta amb terroristes i separatistes i que a més a més exerceix una pressió fiscal a les grans empreses que literalment les escanya. Com si no, una empresa com Ferrovial marxaria de Madrid, el paradigma de la llibertat, dels negocis i de l'acollida de tothom?

No haurà pensat la senyora Isabel que tal vegada Ferrovial, que genera el 82% del seu negoci i el 90% del seu valor són fora d'Espanya, vulgui tributar en un dels paradisos fiscals encoberts de la Unió Europea, juntament amb Irlanda?

La camama que des d'Holanda és més fàcil sortir a cotitzar a la borsa nord-americana que no pas des d'Espanya no se la creu ni un nen de pit. Sobre tot si es té em compte -només cal entrar a la sala de premsa del lloc-web de l'empresa- que els interessos de Ferrovial als Estats Units i al Canadà són ja nombroses i creixents. 

Les adjudicacions d'obra pública (construcció) i explotació d'autopistes i aeroports són impressionants. Només dos exemples, Ferrovial detenta el 49% del consorci que està construint i que posteriorment explotarà l'aeroport JFK de Nova York, o algunes de les "managed lanes" (autopistes de tarificació variable) més rendibles dels Estats Units.

Què passa a Holanda? Doncs que es tributa menys, ras i curt, i això fa anys que passa i la Unió Europea continua permetent-ho i no fent-hi res al respecte. Stellantis, producte de la fussió dels fabricants d'automòvils PGA i Fiat-Chrysler, també va traslladar el 2021 la seva seu a Holanda, i allà no tenen el temible Pedro Sánchez...

Perquè al capdevall de nacionalisme, l'únic que existeix de veritat en última instància, com ho acredita dia a dia la realitat, que sol ser molt tossuda, és el dels diners. Els que es pensin que això encara va de banderes, és que viuen al planeta Piruleta, o a la República Democràtica de Waterloo.