Quan s'és fora de casa per un temps, hi ha la tendència a relativitzar les notícies "nacionals" que hom llegeix a la premsa ibèrica, tan catalana com espanyola.
I és una sort, perquè, fullejant digitalment la premsa civilitzada europea i nord-americana, he estat incapaç de trobar la més mínima menció al que està passant a Espanya aquest dies arran de l'anunci d'un acord entre Junts i PSOE, acord que, d'altra banda, comèdies a part, estava cantat. I és clar, de resultes, els espanyols amb més pudor de naftalina, parlen del "supremacismo separatista catalán", del que escriu l'editorial d'avui dilluns el diari madrileny ABC. N'extracto un paràgraf, per considerar-lo d'interès públic: "Este acto legislativo (es refereix a l'amnistia) vulnera la separación de poderes, está promovido por una motivación espuria y lesiona la igualdad ante la ley de todos los españoles. Al daño concreto que entraña su ejecución material, hay que sumar la letal asimilación del marco conceptual del supremacismo separatista catalán. No es un conflicto político el que se amnistía: son delitos de extraordinaria gravedad perpetrados por una élite política que es capaz de utilizar el derecho de forma discrecional para salvaguardar sus intereses privados".
O a les manifestacions en defensa d'Espanya que es van viure a moltes ciutats espanyoles el diumenge passat. D'entrada el comptatge és inaudit: com es pot desviar tant la part oficial (la policia municipal) que parla de 80.000 manifestants, a la dels convocants, que afirma que a la manifestació de Madrid hi havia un milió de persones?
És evident que la dreta no sap perdre. Quan no guanyen ells, els resultats electorals i els dels pactes no són legítims, sino fraudulents, inconstitucionals i antidemocràtics. El mateix que fa Donald Trump que, hores d'ara, encara ha de reconèixer el resultat de les eleccions presidencials de novembre de 2020. Espanya es trenca. Els Estats Units es trenquen. El comptatge no és bo i el vot per correu s'hauria d'anular. Veure un energumen con José Maria Aznar (amb tantes arrugues que no sé com no pensa el retirar-se a una casa de recés) a la capçalera de la manifestació de diumenge a Madrid atiant les masses, recorda el pitjor del franquisme i les manifestacions a la Plaza de Oriente.
Només caldria recordar-li al dinosaure i a d'altres de la fundació FAES (un antèntic adefesi que no proporciona res més que una cobertura intel·lectual a la dreta cada vegada més clientelista, servil i poc evolucionada) que els governs s'han de formar per majoria simple.
Potser Aznar no recorda que Trias va guanyar les eleccions a Barcelona però va haver de marxar amb una samarreta on es llegia "que us bombin a tots", o que Illa va guanyar les darreres eleccions a la Generalitat, i malgrat tot, ni un és alcalde ni l'altre president de la Generalitat. Així són les regles del joc de la democràcia. I no s'hi val no acceptar-les quan es perd. La memòria és curta, sobre tot quan es memòria de part, però no fa tant de temps, el mateix Aznar que avui empeny les masses de la dreta a la rebelió, fa tot just quatre dies parlava en primera persona de negociacions amb el "grupo político ETA" i parlava Català a la intimitat.
Sí que la política fa estranys companys de viatge, però les normes són les normes, i -aquestes sí- són iguals per a tothom. No si val ara queixar-se perquè, contra tot pronòstic, Pedro Sánchez serà nomenat president del govern per un segon mandat la setmana entrant.
El que vam veure la setmana passada durant set nits a Ferraz, a la seu del Partit Socialista, fa del tot feredat i és del tot increïble i inacceptable: inacció de la policia, banderes inconstitucionals, uns rètols dels que no es salvava ningú (dels que no pensen com ells), i amenaça rera amenaça de -si s'escau- tornar a temps feliçment oblidats.
Potser per això, l'Espanya democràtica de veritat ha estat colpida en constatar de facto un conat de cop d'estat que, aquesta vegada sí, pretendria canviar per la força allò que el vot popular, la sobirania nacional, no els ha donat. Des de l'ombra, Aznar o Vox o una part dels jutges criden consignes a "sortir al carrer" (fins aquí legítim) o a "pasar de les paraules als fets" (això ja no s'entén tant, o més ben dit, s'entén tant que fa molta por).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada