Traïdors

Darrerament aquesta paraula està més de moda que mai. I aquesta és una mala notícia. Efectivament, la utilització per part d'uns i d'altres del terme "traïdor", també "botifler" en el cas de Catalunya, comporta de forma automàtica la concepció d'una societat dividida en bàndols irreconciliables, fent bona aquella mítica frase del "si no estàs amb mi, estàs contra mi".

No hauríem d'oblidar la història. Tot el passat segle XX ha estat infestat de conflictes generats en la concepció excloent del model de societat que uns i altres volen. A Espanya en tenim una mostra molt dolorosa: un esdeveniment tan luctuós con la Guerra Civil d'Espanya, que va acabar amb pràcticament un milió de morts entre els dos bàndols enfrontats, va gestar-se com a conseqüència d'aquesta divisió en bàndols irreconciliables en els que l'únic diàleg possible era el de les armes. 

No vull dir amb això que vegi -ni remotament- una possibilitat real d'enfrontament entre els dos bàndols enfrontats avui tant a Catalunya com a Espanya, però sí que veig un deteriorament del marc de respecte i convivència entre persones que pensen diferent.

Les imatges de la plaça de Sant Jaume després de la proclamació d'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona per segona vegada, em van entristir, com a català, però sobre tot com a ciutadà. Els crits i insults que se li van proferir, titllant-la de "traïdora"  fan un feble favor a la convivència, i dien molt poc dels que estàn radicalitzats.

Això d'estigmatitzar als catalans entre bons i dolents em provoca una immensa tristesa. I veure com un mediocre com en que ens han posat com a president de la Generalitat (no l'ha votat ningú, ni crec que en una votació un individu com en Torra pogués mai de la seva vida assolir la presidència de la Generalitat) ho estimula amb certa manera, em fa senzillament vergonya. Sóc profundament catalanista, els que em coneixen bé ho saben, però el sectarisme em fa repugnància, i el supremacisme em causa, directament, vòmits.

Amb això no vull dir que la culpa del moment que estem vivint sigui només d'una (minoria, entenc jo) d'independentistes (conec molts independentistes als que Torra els fa senzillament fàstic), ja que de l'altre costat, al pol exactament oposat, hi trobem "salvapàtries" cridaners, xavacans i tan estúpits com en Torra, tipus Santiago Abascal i la seva camarilla de VOX (veure les intervencions de l'Ortega Smith al judici del Procés causava vergonya aliena) o darrerament Albert Rivera i Inés Arrimadas (en la més desenfrenada cursa cap a l'estupidesa i la radicalització que he vist en un polític en molt de temps).

No em cansaré de repetir que als extrems no hi ha la veritat ni el diàleg, només hi ha radicalització, sectarisme i visió esbiaixada de la realitat. Però sembla que la moderació s'ha perdut enmig d'aquest canvi climàtic que ens acabarà matant a tots.

Neymar: una manera de fer

De vegades a la vida, hom sap que algú del seu entorn està entrant, per la circumstància que sigui, justificada o no, en una espiral que només porta aquesta persona a l'auto-destrucció i malgrat l'intent de donar consells objectius per evitar el cataclisme, un acaba fermanemt conveçut que aquest algú acabarà prenent la decisió equivocada o el camí equivocat. I no és que un es cregui en possessió de la veritat o d'un sentit comú fora del comú, valgui la redundància, sinó que la seva visió és tan radicalment òbvia, que no acaba d'entendre com l'altre no ho veu.

Aquesta sensació és la que en aquests moments estic tenint pel que fa al Futbol Club Barcelona en general (i des de fa molt de temps, gairebé tot el temps en què Bartomeu és el president del Barça) i la seva posició en relació al possible (re) fitxatge de Neymar en particular (i tantes altres decisions errades, per exemple: el plet contra en Jan Laporta, la política de fitxatges en general, el manteniment de l'actual entrenador....).

De res no val que el 71% dels socis i aficionats s'hagin pronunciat en contra del seu fitxatge. De res no val la invocació de la sàvia dita popular "segones parts foren sempre dolentes". De res no val que el jugador Neymar da Silva Santos Júnior estigui acusat d'una recent violació per part d'una model brasileira. De res no val que el PSG estigui descontent del rendiment d'un jugador que ha costat 222 milions de trespàs i que en dos anys ha mostrat indisciplina, manca de lleialtat amb el club, hagi marcat molt pocs gols i hagi patit un exasperant cúmul de lesions.

La directiva del Barça el segueix volent. Per què? Tossuderia? Arrogància? Tal vegada. Per fer cas a les exigències d'un vestidor mediàtic, malcriat i excessivament ben pagat que el reclama? Potser.

La qüestió de fons aquí és que, sense ser un expert en futbol, i només una mica aficionat al sentit comú, tinc l'etranya sensació que una decisió tan objectivament errònia com la de tornar a fitxar a Neymar da Silva té gran números perquè acabi succeint.

Què és el que jo (i milers de barcelonistes) veiem i resulta opac a la directiva del Barça? És aquest visceral i atàvic despreci al que pensa la massa social del club? És aquest sentit de superioritat moral que els fa pensar que ells estàn en possessió de la veritat i que al capdevall la "plebs" no hi entén res?

És probable que hi hagi molt de cert en aquesta darrera hipòtesi.

Deia Einstein que només estava segur de la infinitud de l'Univers i de la infinitud de l'estupidesa humana (ho he citat en aquest espai més d'una vegada). Doncs una vegada més caldrà tenir en compte les afirmacions del Mestre. Sí, l'estupidesa humana no té límit (ho estem veient en aquest país en política cada dia de les nostres vides) i sembla que d'això, la junta directiva del Barça en vol fer bandera.

Espero, per una vegada, estar molt equivocat. Brindaria amb cava reserva, si efectivament ho estigués.

"El Director" Libros del K.O.

He d'admetre que sentir en David Jiménez, periodista, director del diari "El Mundo" entre 2015 i 2016 a RAC1 entrevistat per en Toni Clapés, em va fer sentir una curiositat tan gran (potser pel periodista amagat i frustrat que porto dins) que la mateixa tarda em vaig anar a comprar el seu llibre, amb l'esperança de descobrir grans revelacions.

I de fet, les vendes l'avalen. "El Director" és récord de vendes en el gènere de "no ficció" en Castellà des de fa 4 mesos, amb ja tres reedicions al mercat. Enhorabona pel seu autor, tot i que de revelacions ben poques.

M'he llegit el llibre en un tres i no res. I no m'ha agradat. Confesso que és de les primeres vegades a la meva trajectòria com a lector que em trobo amb un llibre que té un punt que va de la candidesa ingènua a la revenja més pueril. Escrit en primera persona i amagant sota pseudònim els noms d'algunes de les persones del diari que més li van complicar l'existència com a Director, el llibre no deixa de ser un pamflet auto-justificatiu (jo sóc el que tinc raó i la resta del món està en contra de mi).

I és que Jiménez va ser nomenat "director" del diari "El Mundo" amb la promesa de tenir carta blanca per a modernitzar el diari i sobre tot per incorporar-lo a l'era digital. El Conseller Delegat el va anar a buscar fins a New York, on estudiava mitjançant una beca Nieman Fellowship a la Universitat de Harvard. Un parell d'anys després de la seva destitució, Jiménez n'escriu una crònica que pretén objectivar el seu pas per la direcció de "El Mundo" durant les 366 portades que va publicar.

El llibre però té un punt molt evident d'impostura. Jiménez va ser corresponsal d'"El Mundo" a l'Extrem Orient durant més de vint anys i durant la seva etapa va cobrir revolucions, cops d'Estat i sunamis, entre d'altres. També va escriure un parell de llibres, publicats a Espanya. Durant el relat ell es va autodefinint com a "home ètic", mentre que titlla a la resta del món mundial (governs, oposició, banc d'Espanya, altres bancs) com a canalles sistèmics que fan trampes.

David Jiménez pensa que hi ha una confabulació astral en contra d'ell (tots són dolents i corruptes excepte ell mateix)  i que al quart d'hora de llegir les mancances de la redacció de "El Mundo", el lector s'imbuirà del seu paper de redemptor. Res més lluny de la realitat. Segurament el gran error va ser nomenar com a director d'un dels diaris més potents d'Espanya a una persona amb una experiència nul·la de gestió i de treball en equip. Vol dirigir l'equip com si fos un d'ells i té greus problemes per a gestionar els diferents "egos" de la redacció i per a relacionar-se amb els seus "caps". No vull dir que en alguns casos no tingui raó, però el llibre destil·la un aire de revenja (envers els seus antics empleadors i companys de feina) que no li fa cap bé.

 Jiménez no va ser capaç d'aixecar un vaixell que s'enfonsava, com tampoc van semblar ser-ho els seus antecessors, des que l'empresa va pasar a dependre directament de l'empresa editora italiana. Empatia zero. És el tipus d'autor que ha aconseguit generar-me animadversió sense haver-lo conegut més enllà de les seves aparicions televisives, i les seves propostes "vitals".

Els continguts, articulats en forma seqüencial com si d'una novel.la es tractés, acabaven imbuïts de l'estil abarrocat que li imprimeix l'autor. En la meva modesta opinió, al llibre li sobren 150 pàgines de le 291 que en té.

Si Jiménez ens ha de descobrir hores d'ara (amb una ingenuïtat indigna del seu càrrec) els jocs bruts de la política, de les clavegueres de l'Estat, i de les empreses de l'IBEX 35, tots ells grans anunciants, és que ens té a tots plegats, els seus potencials lectors, com a imbècils i ell mateix se les dóna de total "enfant terrible".

Una llàstima que un llibre que prometia tant, acabi essent un panflet petit contra el diari "El Mundo", els seus editors i els seus treballadors.

Una veritable llàstima.

 

"Por un puñado de dólares"

La referència del títol d'aquesta entrada al blog, manllevada d'una pel·lícula del Sergio Leone (1964, amb mítica banda sonora de Ennio Moricone), ve al cas en llegir ahir com el senyor Manuel Valls ha finançat la seva campanya i, de passada, s'ha finançat a sí mateix (exclussiva del diari Ara de divendres 14 de juny) des que va deixar de cobrar de l'Assemblea Nacional Francesa l'octubre de 2018.

És absolutament legal i legítim que un individu que va néixer al barri barceloní d'Horta (tot i que els seus pares ja vivíen a França) i que va arribar a ser ministre de l'interior i primer ministre de la República Francesa (poca broma, especialment si tenim en compte que no es va naturalitzar francès fins als 20 anys), tingui aspiracions polítiques a Espanya i que comenci aprofitant l'oportunitat que les eleccions municipals de Barcelona li han brindat.

Amb projecte de ben segur de molt més ampli espectre, en Manuel Valls, no exempt d'un marcat complexe de superioritat -moral com a mínim- i d'una indissimulada arrogància, va aterrar a Barcelona, amb el clar objectiu d'arribar a les més altes esferes polítiques d'Espanya des de l'Ajuntament de Barcelona, del que ahir va ser escollit regidor.

Llegeixo a l'Ara d'ahir que la campanya de Valls s'ha finançat amb donancions de particulars i que moltes han vingut des de Madrit (ciutat i concepte). Fins aquí d'acord. Puc entendre una gran aliança de l'IBEX 35 contra els "indepes i el encomupodemites".

El que ja em costa més d'entendre - però deu ser veritat ja que no ho ha desmentit - és que ell demanés (i de forma bastant pública, pel que sembla) per a sí mateix un salari "net" de 20.000 euros al mes, que hauria vingut cobrant des que es va instal·lar a Barcelona, l'octubre o novembre de 2018. Si la noticia fos falsa don Manuel l'hauria desmentit via Twiter, exigint una rectificació com a mínim, al cap de cinc minuts de la publicació de la noticia i això no ha succeït.

El senyor Valls ha vingut amb ganes de quedar-se (a França el van "convidar" amablement a abandonar la política activa després d'encadenar una sèrie de fracassos i d'abandonar la militància del Partit Socialista francès després de 37 anys). I no m'estranya, ja que si com a membre de l'Assemblea cobrava "només" 7.539 euros al mes, el creuament dels Pirineus li reporta un increment de salari de gairebé un 300% (molt més si convertim a "brut" el net de 20.000 euros).

Per 20.000 euros al mes el senyor Valls (i jo matiex) es capaç de defensar una idea i la contrària, com passa amb molts individus que van esgrimint ètica i deontologia però al capdevall acaben essent veritables professionals de la política per fer-ne el seu negoci particular. N'hi a incomptables exemples.

Legítim, insisteixo, si algú està disposat a pagar-ho, però que al cim ens vulgui alliçonar amb moralina de manual és, com a mínim, un insult a la nostra intel·ligència.

Miquel González: In Memoriam

Des que el meu pare es va morir el 25 d'abril de 2012 que no havia escrit un obituari d'un familiar. N'escrit molts des d'aleshores, d'amics, de molt amics i de coneguts, però mai d'una persona tan i tan propera, ni per descomptat, tan jove. Per això, tot i que aquesta entrada de blog se'm fa particularment feixuga, no puc menys que escriure unes paraules de comiat a qui va ser el meu cunyat durant més de vint-i-cinc anys.

En Miquel Gonzàlez tenia 51 anys i va morir divendres 14 de juny de forma prematura - massa prematura, de fet - d'un càncer, la pandèmia de la vida contemporània, el flagell de finals del segle XX  i principis del segle XXI.

El destí ha volgut que ens deixés el mateix dia que la Laura Almerich, la guitarrista que durant tants anys va acompanyar en Lluís Llach, també un gran referent per a mi. Una altra gran pèrdua, i també morta després de lluitar contra una llarga malaltia, però amb una gran diferència: la Laura tenia 78 anys i havia viscut tota una vida.

En Miquel se'ns  n'ha anat quan encara tenia moltes coses per fer i per gaudir.  Vam fer moltes coses junts: vacances, dinars, sopars, sortides,...però ens en quedavan moltes més. Deixa soles l'Elena, la Lídia, la Sandra, els referents de la seva vida que va estimar amb bogeria. També els seus pares, la Manuela i en Pablo, i els seus tres germans, en Jesús, en Pablo i la Rocío. Enterrar un fill, enterrar un germà, ha de ser una de les patacades més bèsties que la vida et pot donar, i sobre tot, si la patacada t'arriba fora d'hores.

En Miquel era, per damunt de qualsevol altra cosa, una bona persona. Un home senzill i discret al que li agradava no cridar l'atenció, passar desapercebut, fins i tot durant els mesos de malaltia. Va ser un gran professional - fuster perfeccionista i delicat, gairebé ebenista  -, treballador infatigable, que mai no tenia un no per resposta quan se li demanava un favor, que és clar, sempre era en cap de setmana, durant les vacances o fora d'hores. Però ell sempre estava disponible, fins i tot si jugava el Real Madrid, el seu equip de l'ànima.

En Miquel ha estat un bon espòs, un bon pare i un amic fidel. Em sap un greu terrible que no haurà pogut gairebé gaudir de la moto, la Superdink que em va comprar. No vam poder sortir amb moto junts i em deixarà per sempre aquesta recança. Avui mateix, aprofitant el bon temps amb el que t'acomiadarem per darrer cop, agafaré la moto en memòria teva.

Reposa en pau, Miquel. Continuaràs present entre nosaltres. No t'oblidarem.

Futbol i apostes

Quan vaig veure per primera vegada en José Coronado i en Carlos Sobera fent anuncis d'apostes per internet relacionades amb el futbol em va caure l'ànima als peus. Vaig asociar-ho de forma gairebé immediata a una aura de decadència un punt sòrdida. Dos tipus que no tenen cap necessitat de fer més gran el seu ja immens patrimoni amb ingressos derivats del foment del joc, però que malgrat tot ho fan....

A mi m'agrada el joc -molt-, tothom que em coneix ho sap. A la meva època d'universitat organitzàvem unes timbes de pòker que a Cerdanyola del Vallès eren conegudes. Durant els anys d'estudis universitaris vaig anar moltes vegades al casino de Sant Pere de Ribes -allò era un casino com Déu mana i no el que hi ha ara al Port Olímpic- a jugar al "black Jack" i a la ruleta (Jordi, si em llegeixes ja saps del que parlo). I encara ara, amb un grup de quatre amics (Vicenç, Woody, Pitu i jo mateix), mirem d'organitzar una memorable timba de pòker com a mínim una vegada l'any.

Però tot això era joc programat, presencial, físic (l'olor de cartes de pòker noves i el tapet verd és difícilment superable), amb un clar límit de l'import màxim que hom estava disposat a perdre (perquè la immensa majoria de vegades es perdien les 5.000 o 10.000 pessetes que s'havien canviat en fitxes). El joc tenia l'emoció de l'aura que desprenien els casinos, de la gent mudada, del "glamour", de la conversa Intel·ligent. De la màgia de la nit.

Ara tot és diferent. Tot va de pressa -massa-. Tot crema. Les apostes es fan per internet. No hi ha màgia, només addicció (ull! que no vull dir que abans no n'hi hagués quan la gent jugaba la "quiniela" o al casino però tenia, diguem-ne, un caire diferent).

Ara la pulsió compulsiva és a un click. Es pot apostar des del cupó de la ONCE fins a la Lotería Nacional. En termes d'economista faria el símil de dir que no hi ha subjacent: no hi ha butlleta física, ni paper de la quiniela, ni el bitllet de loteria. Com a màxim hi ha un apunt electrònic guardat en un fitxer pdf. Tot és virtual. O en altres paraules: fum.

Això que ja de per sí és molt preocupant, al futbol ha arribat a un nivel de degeneració que supera l'absurd. Una cosa és una aposta basada en un joc d'atzar i l'altra en un partit de futbol. Estem d'acord en que el resultat d'un partit pot ser completament aleatori però quan entren les apostes, l'aleatorietat es pot posar en qüestió. I això és justament el que acaba de passar.

Trobo una vergonya abominable, de confirmar-se, l'escàndol que ha fet públic el diari "El Mundo" en relació a l'últim partit de la lliga de futbol entre el València i el Valladolid. De confirmar-se, insisteixo, es posa en tela de judici tota la organització de futbol espanyola. Si el frau és veritat, resultarà provat que efectivament tot es pot comprar i vendre.

En el cas que ens ocupa sembla que hi hauria implicats fins a 6 jugadors del Valladolid (que havia de perdre i ho havia de fer tant a la primera part com a la segona, com així va passar.....). I que si hi ha sentència ferma el Valladolid perdria 6 punts i automàticament el Girona tornaria a ser equip de Primera!!!!

No crec que tingui sentit apostar en relació a cap esport, perquè llavors, l'esport en general pot acabar qüestionat (com ja va passar a Itàlia -un altre gran exemple- fa uns anys). Si la potència de les cases d'apostes és tan gran com sembla, llavors no haurien de tenir problemas en muntar fòrums organitzats per jugar sobre, m'ho invento, els escons que obtindrà VOX a les properes eleccions, quants diputats faltaran a la propera sessió al Congrés, quants badalls farà la presidenta Batet en una determinada sessió,  o les vegades que un tal Quim Torra agafarà en un mes un avió de "Vueling" per anar a Brussel·les. I com a mínim, ningú qüestionaria el futbol.

José Antonio Reyes

Avui en Jordi Basté de RAC1, al seu "davantal" de les 8, m'ha robat parcialment l'entrada del blog que tenia pensada. Com que ja la tenia mig embastada, l'escric de tota manera. Basté: en el més que improbable cas que m'arribéssis a llegir, pensa que no és plagi, ho tenia previst des d'ahir. Només te m'has avançat.

Una mesura de la civilització d'una determinada societat penso que ha de ponderar entre molts altres factors com es tracten col·lectivament determinades notícies (no-notícies). El tractament de la mort del futbolista José Antonio Reyes és una d'elles. I crec que tot plegat diu molt poc de la nostra civilització com a col·lectiu humà.

He quedat al·lucinat, en sentit literal, en veure, primer de tot la cobertura informativa que es feia de la notícia de la mort del futbolista, al que la immensa majoria de mitjans li han donat un tractament gairbé de glosa hagiogràfica, com si s'acabés de morir una persona digna de la santificació, amb seguiment com si es tractés de la mort d'una persona d'Estat. I només era un futbolista, ni més ni menys.

En aquesta Pell de Brau a la que ens ha tocat viure, sembla que si et dius Messi, Sergio Ramos, Rafa Nadal o Marc Màrquez, estàs a un nivell superior de les castes de la que tots formem part. Per què? Perquè són personatges mediàtics, joves i rics.

En segon lloc, per ser ric i famós, o haver estat tocat per la gràcia dels Déus i saber conduir una pilota amb els peus, la plebs, i pel que es veu, cada vegada més també els mitjans informatius, ho perdonen, ho entenen gairebé tot. 

Perquè, em pregunto, què passa amb la mort d'altres conductors suïcides que es maten (i de passada maten a les persones que viatgen amb ells) viatjant en un cotxe súperpotent a 230 kilòmetres per hora? Doncs que es tracten pràcticament d'assassins. Però si són famosos, tot canvïa.

A casa meva, dels que tenen aquestes actituds a la carretera i a la vida se'ls anomena descerebrats. I no crec que els descerebrats mereixin més de dues línies en un curt d'agència. Però al tal Reyes tothom el plora, els clubs de futbol, les autoritats, els veïns i el Sursum Corda.

Caminem a passes de gegant cap a la incivilitat. Només en aquest contexte es poden entendre fenòmens com aquesta notícia, el Brexit, l'elecció de Donald Trump, o la irrupció de VOX a l'escena política pàtria.

Involució creixent als Estats Units (II)

Una altra de les conseqüències d'aquesta onada neo conservadora que semble extendre's com la pols als Estats Units és el canvi radical de la classe política conservadora en relació a l'avortament. Un país que va ser precursor al anys 70 de la defensa dels drets civils i de la garantia universal de les dones del seu dret a avortar està ara virant cap a una posició radicalmente oposada, fins l'extrem que en alguns casos la situació ha girat cap a -de facto- una situació de gairebé prohibició en termes pràctics.

És el cas d'Ohio, que conec particularment bé. El congrés de l'estat acaba d'aprovar una llei aquest passat mes d'abril en virtud de la qual l'avortament esdevé il·legal a partir de la tercera setmana de gestació (el concepte és: "quan hi ha un "cor" que bateja, ja hi ha vida"). La probabilitat que una dona conegui amb exactitud que està prenyada després de dues setmanes és -penso- francament baixa, el que a la  pràctica vol dir que és com si l'avortament s'hagués prohibit.

Això no només ha succeït a Ohio, sinó que casos similars s'han produït a a d'altres estats. Òbviament es tracta d'Estats de majoria republicana. Estats que van votar Donald Trump (i li van donar la victòria) a les darreres eleccions presidencials. De fet, la "persecució" republicana ha crescut aquest 2019 d'una forma difícil d'entendre, com si es tractés d'una veritable epidèmia: Ohio, Missouri, Alabama, Georgia, Missisipi, Arkansas, Iowa, Utah, Kentucky.

El cas d'Alabama (la llei s'ha aprovat aquesta setmana), és especialment palmari. La llei contempla penes de fins a 99 anys de presó, és a dir, cadena perpètua, als metges que la incompleixin. Ni en cas d'incest of de violació l'avortament està permès com a excepció.

Què passarà a la pràctica? D'entrada, algunes d'aquestes lleis no està previst que entrin en vigor fins a finals d'any, i a més a més moltes lleis seran inaplicables si s'hi presenten al·legacions (que s'en presentaran en tots els casos) per part de l'Associació de Drets Civils Nord-Americana i d'altres associacions defensores dels drets civils.

Amb les al·legacions, les lleis quedaran aturades preventivament, fins que la justícia en determini la legalitat. El més probable és que s'acabin declarant il·legals (en bloc) per anar contra la sentència del Tribunal Suprem que va declarar l'avortament legal a tots els Estats Units l'any 1973.

No obstant, el que busquen els legisladors conservadors que han tornat a impulsar lleis anti-avortistes és precisament que el Tribunal Suprem (ara de majoria conservadora) es torni a pronunciar amb l'esperança que l'acabin prohibint.

L'onada conservadora és veu reforçada, és clar, per les polítiques que està impulsant el president Trump, que estan tenint com a  conseqüència uns aires d'involució sense precedents als Estats Units a les darreres dècades.

Involució creixent als Estats Units (I)

El llegat de la presidència de Donald Trump es recordarà durant molts anys. Cada dia apareixen en premsa o a la televisió notícies relacionades amb els despropòsits, arbitrarietats i mentides que estan caracteritzant la seva etapa com a president dels Estats Units.

Als que per feina hi anem molt sovint, o ens hi passem mitja vida, com és el meu cas, tot això ens resulta cada vegada més incomprensible, especialment -al menys a mi- perquè puc donar fe que hi ha un altre país, una altra manera de fer, i un nivell de civilització al que la presidència de Trump no sembla tenir cap respecte ni li fa cap favor.

Entre les darreres barbaritats, la invocació de la seva capacitat presidencial per a fixar barreres aranzelàries addicionals a tots aquells països amb els que Trump considera que està enfrontat. Primer va ser la Xina, i en aquest cas, encara que l'eina dels aranzels no sigui la més adequada per a solventar els problemes que hi ha entre les dues super-potències (propietat intel·lectual, tecnologia militar, patents, etc.) hom podia arribar a entendre que era simplement una mesura de pressió a curt termini per a fer que els xinesos obrissin més el seu mercat i respectessin les regles del joc, el "fair-play" en els negocis. De moment però, i en dos trams, un primer del 10% i ara un de segon del 15%, la masura ja dura des de primers de novembre de 2018.

A algunes empreses, com a la nostra, que importem pràcticament tot el teixit per a la fabricació de nòrdics i coixins als Estats Units des de la Xina, aquesta mesura ens està costant un 25% de sobrecost aranzelari. 

En una guerra comercial, a mig termini, ningú no hi guanya, però el senyor Trump això sembla ignorar-ho del tot perquè actúa per impulsos i a curt termini, i per dir-ho com a ell li agrada: a cop de bragueta (sembla impossible, però la realitat, que és tossuda, s'entesa a demostrar-ho a cada nova decisió que pren).

Després ha continuat amb les amenaces (tota aquesta setmana que s'acaba) d'imposar un aranzel sistemàtic del 5% -per començar, però està anunciat que serà creixent- a totes les importacions procedents de Mèxic si els mexicans no incrementen els esforços per a frenar l'immigració il·legal als Estats Units. La cosa és kafkiana en nivells extrems. Mèxic és el primer soci comercial dels Estats Units i té una industria de l'automoció que està íntimament interralacionada. La imposició d'aquest aranzel pot tenir efectes devastadors en aquesta indústria, en una estimació que preveu, si els aranzels s'acaben aplicant, d'un increment promig del preu dels vehicles de 1.300 dòlars. Qui acaba pagant les guerres comercials? No ens enganyem, sempre som els consumidors.

I la darrera és d'avui mateix que comença una nova guerra comercial amb l'Índia perquè -literalment- "he determinat que que Índia no ha assegurat als Estats Units que proporcionarà accés equitatiu i raonable als seus mercats".

Dos anys més a la presidència dels Estats Units d'aquest individu poden tenir un efecte veritablement devastador als mercats mundials, i el comportament de les borses internacionals aquesta setmana, en són una primera prova.