L' excés mediàtic anomenat Bruce Springsteen

El món es divideix entre dos tipus de persones. Els que diuen que han estat a un (o als dos) concerts del Bruce Springsteen a Barcelona el mes d'abril i maig, i els que no. En un món superficial i instagràmic com el que ens ha tocat viure, on la radicalitat ha pres possessió de les nostres vides, les coses, totes les coses, només poden ser d'un sol color, és a dir, o són blanques o són negres. Com les ovelles de l'acudit de l'Eugenio, Déu tingui en la seva glòria.

Confesso que aquesta passió Springsteeniana em supera, i de llarg. La trobo exagerada. Les cues autogestionàries tres dies abans del primer concert no obeeixen a res de racional ni gaire comprensible. Només, potser a tenir els 30 segons de glòria d'un telenotícies.

I no és perquè no m'agradi el personatge, ni el cantant. Ben al contrari. Bruce Springsteen, amb les seves febleses associades a la depressió crònica que pateix, se'ns presenta com un personatge proper, com un més de nosaltres, que abandera les causes més d'esquerres (tenint en compte quant d'esquerres pot ser algú als Estats Units) i que ha esdevingut una icona del partit demòcrata als Estats Units. I dels treballadors.

I això em sembla molt bé. Un actiu important per contrarrestar la misèria del missatge en el que s'ha convertit el partit republicà: un partit populista, radicalitzat i oportunista fins la medul·la. 

Jo sóc dels que simpatitzo amb la "causa". He estat a tres concerts del Bruce a la meva vida. Dos a Barcelona i un als Estats Units. I tots tres han estat molt bé, però ja he posat el tick. No pagaria cap fortuna, ni llarga ni curta, per tornar-lo a veure. M'estimo més un concert de'n Joan Dausà o els Amics de les Arts. No per nostrats, sinó perquè m'ho passo molt bé amb aquests formats.

Bruce és mediàtic. És notícia allà a on va i els mitjans el persegueixen. Ara bé, que el periodisme aprofiti els dos concerts del Bruce per fer sensacionalisme barat i exhibicionisme de cantonada, em sembla poc interessant, la veritat. I un atemptat contra la privacitat, de passada. Però es tracta d'un tipus de periodisme associat a una determinada edat. Tots els mitjans, teles, premsa, ràdio, s'han emborratgxat i ens han emborratxat de Bruce.

Per exemple, la Rosell i en Basté, a Catalunya Ràdio i RAC1 respectivament, van estar marejant la perdiu amb el pre-concert i tot el que va fer en Bruce des que va arribar a Barcelona. Fins l'extrem que en Basté va entrevistar el xef que va donar sopar al restaurant del Palace als matrimonis Springsteen, Obama i Spielberg i va arribar a preguntar qui va veure vi blanc i qui vi negre. Patètic.

Ahir al vespre sopant amb els meus fills i la xicota del meu gran, que té 22 anys, quan li he parlat del concert d'avui del Springsteen ha posat càra de pòker. No tenia ni idea del que li estava parlant. I això crec que es pot fer extensible a la majoria de joves de la seva edat. Tot i ser molt intergeneracional (si no, no s'explica que fac 40 anys que ompli estadis) el Boss ja és d'una altra època (de fet, de la de la Rossell i en Basté i més grans). 

Però tot i això, el Boss ha aconseguit vendre 100.000 entrades pels dos concerts, ull! és fàcil de dir però molt difícil de fer, el d'avui divendres i el de diumenge. Hi ha gent que ha vingut des d'Alemània. 

Que al concert inaugural de la seva gira "mundial" s'hagi triat Barcelona serà o no circumstancial, però té un simbolisme que aquí entusiasma. Al Bruce, vagi vostè a saber per què, li agrada aquesta ciutat (ho acredito després d'haver assistit en persona a 2 concerts a la ciutat). Té les paraules en català que diu tan internalitzades i naturalitzades, que estic segur que fins i tot se les sap de memòria. 

Però en les imatges que he vist a la tele, l'he vist força envellit, tot i que no podem obviar que té 73 anys, i pel que he llegit, acaba de passar un covid assimptomàtic. Que els Obama i els Spielberg hagin vingut al primer concert de la seva gira mundial pot ser un símptoma que tal vegada, la gira serà més curta i menys mundial del que està previst.  

Enquestes incomprensibles

Quan estudiava a la UAB, un dels grans professors que vaig tenir, Joan Martínez Alier, explicava que durant el franquisme es van catalogar tres tipus de mentides: les mentides "de veritat" (és a dir, les vertaderes mentides), les mentides de la "falange" (les del règim) i les mentides estadístiques (és a dir, aquelles que diuen que si jo menjo dos pollastes i tu no en menges cap, cadascun de nosaltres mengen un pollastre).

Em ve al cap això en llegir que s'acaba de fer públic un sorprenent estudi estadístic de l'INE (Instituto Nacional de Estadística), institució pública de prestigi i poc sospitosa, que entre moltíssims d'altres, és l'encarregada de recopilar les dades que conformen el famosíssim IPC (índex de preus de consum), és a dir el baròmetre de la inflació.

Les conclusions d'aquest estudi s'enmarquen en l'enquesta sobre condicions de vida, mòdul harmonitzat a nivell europeu per investigar aspectes sobre les condicions de vida a les llars espanyoles. A partir de l'any 2013, aquesta enquesta va incloure un mòdul sobre benestar que es va publicar per primera vegada i que es va repetir el 2018 i que es repeteix cada 6 anys. Ara s'acaben de publicar els resultats de la darrera edició, 2023.

Es demana als entrevistats que valorin la seva satisfacció amb la vida en general i sobre situació econòmica, habitatge, confiança, seguretat o satisfacció amb la feina. A més a més, s'inclou una pregunta sobre "sentiments" (literalment) a les quatre darreres setmanes: tranquil/ila, deprimit/ida, tens/a, feliç.

Fins aquí tot normal, ja que es tracta d'una enquesta que es fa a tots els països de la Unió Europea tot i que qüestiono la major, és a dir, la valoració sobre el nivell de felicitat, que considero que és un intangible difícilment harmonitzable en una estadística.

El més curiós de tot plegat és la conclusió: resulta que el 71,5% dels enquestats afirma que s'ha sentit feliç amb molta freqüència durant les darreres quatre setmanes, un 26,7% se sent feliç alguna vegada i un 1,9% no s'hi ha sentit mai.

Al mateix temps, la mateixa enquesta avalua la taxa de risc de pobresa i exclusió social, que al 2022 arriba a un alarmant 26% i un 8,6% amb privació material i social severa.

Gairebé en simulaneïtat d'acte, dilluns d'aquesta setmana es feia públic que un de cada cinc catalans no pot mantenir casa seva a la temperatura adequada (ni a l'estiu ni a l'hivern) i que els catalans destinen el 58% del seu salari a pagar el lloguer, o que el 30% no es pot permetre fer una setmana de vacances o no pot fer front a una despesa inesperada de 800 euros.

Costa treure conclusions d'aquestes dues enquestes, però una altra dada em crida l'atenció: a Espanya i a Catalunya la població accepta de forma bastant acrítica i resignada les situacions personals i col·lectives que li toca viure: la corrupció política i borbònica, la llei mordassa, en Villarejo, en Fernández Díaz, la Laura Borràs, els abusos de poder, els fons voltors, la mediocritat dels polítics, la brutícia i deixadesa a les ciutats i als pobles... 

A França, els nostres veïns, que tenen un nivell de vida netament superior al d'Espanya i la jubilació als 62 anys, el govern francès vol augmentar progressivament la jubilació fins als 64 (quin drama...!) i encadenen les vagues, prenen els carrers, tallen carreteres, s'enfronten a la policia i als CRS i surten a cremar literalment el país.

Deu ser que els espanyols mesuren la seva felicitat més per l'espiritualitat que pels valors materials, perquè si no, no s'entén que aquí no hi hagi una revolució. Deu ser que l'estadística recull una bona part de la veritat del sentiment dels espanyols.

Onze anys sense en Vicenç Burgell

Ja ha passat un any més Papa. Avui haguessis fet vuitanta-dos anys. 

Sembla que era ahir quan et vam dir adéu en aquella habitació de l'hospital Trueta que no oblidaré mentre visqui. Vam tenir, com a mínim, l'immens privilegi de poder-nos acomiadar serenament. No tothom ho pot dir. Malgrat la pèrdua, al menys te'n vas anar conscient i sense més patiment de l'estrictament necessari, gràcies als àngels de la guarda que van cuidar de tu en tot moment, fins al final. Allò també restarà gravat a la memòria per sempre més.

Ho recordo com si fos ara, malgrat els onze anys que ja han passat. Aquella tarda et vas acomiadar de tots els teus éssers estimats incloent els teus amics més íntims i els teus néts. Fins i tot vas ser a temps de signar el canvi de nom de la barca a favor meu. Te'n vas anar abans d´hora, vas plegar de viure quan més ganes tenies de quedar-te, amb els llibres de Sant Jordi que et van regalar a la tauleta de nit que mai no vas poder llegir.

Avui hem tingut un record per tu, com cada any i com no podia ser diferent, per telèfon i al grup de WhatsApp de la Família. Escrivia en Miquel, el teu fill petit (per tu sempre va ser el "petit" malgrat que ja era un home fet i dret quan te'n vas anar), que vas morir massa jove, però que estaries content de veure que hem tirat endavant, que continuem junts com a Família, que ens recordem de tu i que et trobem a faltar.

L'any passat et vaig escriure una carta on et posava al dia dels grans fets dels darrers 10 anys, des que vas plegar de viure, i de fet, la immensa majoria de coses que et vaig explicar eren desgràcies, començant per Donald Trump, el procés independentista i la votació de l'1 d'octubre de 2017, seguint per la pandèmia global més mortífera que ha afectat l'ésser humà des de la mal anomenada Grip Espanyola de 1918, dictadures, autocràcies, canvi climàtic, i un nou conflicte europeu, la invasió de Ukraïna per part de la Rússia de Vladimir Putin. En aquest sentit et deia que pel que fa a l'evolució de l'ésser humà com espècie no t'havies perdut gran cosa excepte la capacitat de cooperació que ens va permetre desenvolupar una vacuna contra la Covid en un temps rècord.

Doncs aquest any que ha passat des que et vaig escriure aquella carta no només no han millorat les expectatives i la fe que tinc sobre la nostra espècie, sino que més aviat les ha empitjorat. 

La guerra d'Ukraïna és un fangar que tendeix a esdevenir un conflicte cada vegada més global. Estem inmersos en una escalada de tipus d'interès i una espiral inflacionista que fa veritable por, i, com no podia ser diferent, els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada més pobres. Hi ha tornat a haver-hi, no fa tant, una crisi bancària que ha estat a punt de desencadenar una altra crisi planetària, potser fins i tot pitjor que la que va començar amb Lehman Brothers l'any 2008 i que a tu, et va posar els pocs cabells que et quedaven de punta.

El que és pitjor però Papa, és que el Planeta Terra va cap al pedregar a un ritme insòlit. Tindrem el dubtós privilegi de ser la primera espècie animal del planeta que s'autodestruirà de forma conscient i temerària. I a no trigar massa. El canvi climàtic s'accelera a velocitat de vertigen i el que semblava l'exageració de quatre científics i activistes eixalabrats ara és ja una realitat tanigible que tots els humans estem patint en major o menor grau. No plou i quan ho fa, no sap ploure. Els fenòmens metereològics s'estan radicalitzant, com ho fan els partits polítics. Hi ha tifons, tornados, terratrèmols, erupcions volcàniques a un ritme mai vist abans. 

Sembla que la màxima de Descartes hauria d'haver estat: "Soc radical, per tant existeixo". La sequera és ja una realitat global. Avui per exemple, a Catalunya s'ha deixat sense aigua de rec el canal Segarra-Garrigues, un fet tan insòlit que no havia passat mai des que es va inaugurar fa vint-i-un any.

Podria seguir, però no et vull entristir més. L'important al capdevall és que per a nosaltres segueixes existint perquè no t'hem oblidat ni ho farem, i mentre estiguis a la nostra memòria, seguiràs entre nosaltres.

Sant Jordi: Morir d'èxit

No hi ha dubte que Sant Jordi és a Catalunya una celebració molt especial. 

D'entrada perquè és molt arrelada al país, en el sentit que la seva celebració es remunta al Segle XV tot i que la seva popularització s'inicia amb la Renaixença, que revifa al Segle XIX el sentiment de pàtria i cultura catalanes. Després perquè és molt única: en el format que el celebrem a Catalunya no es celebra enlloc més del món. I finalment perquè és molt popular i és molt participativa. Sigui festiu o laborable, la tradició de les parades de llibres i roses i els regals entre els enamorats de la Diada es perpetua en el temps, amb la comprensible interrupció provocada per la pandèmia de Covid.

Les diades de Sant Jordi les vaig gaudir amb molta intensitat a Barcelona durant els molts anys que hi vaig viure primer com a estudiant i després com a professional, als anys 90 i principis dels 2000. Eren aquells anys en els que la digitalització que avui ens envolta era pràcticament inexistent. Després, la meva vocació d'escriptor i el fet de quedar finalista del premi Edebé de literatura Juvenil l'any 2000 van fer de la Diada un dia encara més especial, perquè no només hi participava com a ciutadà, sinó també com a escriptor, des de l'altre costat de la barrera.

La segona dècada del 2000 segurament la Diada va perdre embranzida, a rebuf de la creixent popularització de les xarxes socials, el telèfon mòbil i la irrupció de la televisió privada. La percepció que en tinc és que, sobretot entre el jovent havia deixat de ser un dels grans referents culturals de Catalunya, potser vaig errat, però aquest és el record que en tinc. 

El llibre, especialment el de paper, entra en decadència. Els joves deixen de llegir com ho havíem fet nosaltres als 80 i 90, en que n'erem literalment devoradors. A partir dels anys 2000, però, la meva  percepció és que es llegia només allò que era de lectura obligatòria a les escoles però que l'àbit de la lectura havia estat desterrat i substituït per tauletes, telèfons mòbils i plataformes de televisió. Llegir no feia modern, era més aviat de vell.

Però com que res no és etern i tot torna, resulta que des de fa un temps, no gaire malauradament, llegir torna a ser "guai", i ho és sobretot entre els joves. Hi ha una munió d'Apps, comptes d'Instagram i Tik Tok que han esdevingut veritables referents com a foros de recomanació de llibres. El fenòmen Booktok, per exemple, ha esdevingut viral.

De molta gent és conegut el fenomen d'obertura de llibreries als darrers anys. Un dels referents en aquest sentit és la població de Calonge, que amb poc més d'onze mil habitants, té 7 llibreries, obertes totes en un curt lapse de temps , que també ha esdevingut viral.

La Diada d'aquest any 2023, amb la pandèmia de Covid completament desterrada i la irrupció d'aquestes iniciatives digitals que, paradoxalment moltes d'elles recomanen llibres de paper, ha estat potser la més multitudinària que recordo. Tot i no haver estat ahir a Barcelona, les imatges de dron recorden les grans manifestacions de l'Onze de Setembre. Una veritable bogeria que va congregar milers de persones al centre de Barcelona (també a les altres capitals, però res com el que es va viure ahir a Barcelona) fins a l'extrem de fer-ho perillòs. La massificació certament no ajuda a gaudir d'un dia de cultura i relax. Més aviat el contrari. I això és el que va passar ahir.

Com diria en Xavier Bosch, que ahir es va passar bona part del dia signant llibres, tot en aquesta vida té dues cares. La bona, que sembla que des de fa uns anys la lectura es recupera, tan de bo que aquest moviment es consolidi. La dolenta és que no pot ser saludable que per Sant Jordi (tota la setmana) es vengui el 15% del que factura el sector en un any. Cal comprar llibres tot l'any i malgrat que la Diada sigui una festa entranyable, no és precisament el millor dia de l'any per a comprar-los.

Salut i llibres, tot l'any.

Els límits del patriotisme

Aquesta setmana que avui s'acaba s'ha celebrat la Junta d'Accionistes de Ferrovial (dijous 13 d'abril) en la que es va ratificar l'acceptació majoritària dels seus accionistes al trasllat de la seu social de la companyia d'Espanya als Països Baixos. El suport a la mesura va ser aclaparador, ja que el 93,% del accionistes va votar a favor mentre que només un 5,8% hi va votar en contra. 

Malgrat la pressió que el govern espanyol ha estat exercint, la decisió estava presa (ben presa) i forma part d'una estratègia de internacionalització i trencament de la dependència de l'obra pública adjudicada a Espanya que va començar fa més de 20 anys.

I de fet, això explica una de les encertades frases que ha estat circulant per Twitter aquestes darreres setmanes: "En España la bandera y en Holanda la cartera". I és que, malgrat el que pugui dir la premsa pàtria cavernària (i cavernícola) més reaccionària (La Razón, El Mundo, ABC) això no té a veure amb les polítiques del govern de Pedro Sànchez, això té a veure amb la butxaca. I com és sabut fins i tot al parvulari, el capital no té pàtria.

Avui mateix la periodista Maria Jesús Pérez, escrivia a l'ABC: "El revolcón que los accionistas de Ferrovial han propinado a Pedro Sánchez y su comparsa...", perquè com que no els agrada la notícia de la sortida de la seu social d'Espanya (això els patriotes espanyols, els de veritat, no ho poden suportar), en venten la culpa al govern socialista, tot i que Leopoldo del Pino, germà del president de l'empresa i principal accionista, Rafael del Pino, que té un 4,15% del capital, hi va votar en contra.

A Itàlia, com ja vaig explicar en un article anterior, es va donar no fa tant, el 30 de gener de 2014, la sortida de FIAT cap a Holanda, una de les joies de la corona italiana, amb més de cent anys d'història. I allà, que per patriotes no els guanya ni l'Abascal, ningú es va esquinçar els vestits...."és l'economia, estúpid" que diuen els anglosaxons.

El dilema ètic aquí és doble, però això té més a veure amb la regulació de la Unió Europea que a d'altres consideracions.

D'una banda és si més no deontològicament qüestionable, que una empresa fundada al 1952, en plena dictadura franquista i que va créixer gràcies a les adjudicacions del règim franquista decideixi deixar Espanya una vegada s'ha fet gran i ha consolidat una posició de gran multinacional.

I d'altra banda també és més que qüestionable, que en el sí de la Unió Europea convisquin règims fiscals (és el cas d'Irlanda i Holanda) que permeten l'existència de pseudo-paradisos fiscals dintre de la Unió. L'estalvi de 40 milions d'Euros en fiscalitat pel mer trasllat de la seu social de Ferrovial no hauria de ser possible.

Perquè l'afirmació de la companyia que la seu holandesa li permetrà un major accés als mercats internacionals i la cotització a la borsa de Nova York no se la creu ni el Tato, malgrat l'argumentació jurídica que hi puguin aportar. Per molta conciència pàtria que tinguin alguns, quan s'ha de triar entre pàtria i bandera, el resultat és clar, com van acrediten el 93,3% dels accionistes de Ferrovial a la Junta General d'Accionistes de dijous.

Nacionalcatolicisme i supremacisme catalanista

No puc estar-me de pronunciar-me respecte de la (falsa) polèmica que s'ha abraonat sobre Toni Soler, Jair Domínguez i Judith Martín pel gag sobre la Verge del Rocío que van fer al programa "Està passant" de TV3 el dimarts 4 d'abril, just abans de les vacances de Setmana Santa per a molts ciutadans.

Òbviament no podria escriure aquest article sense haver vist el sketch, i això va ser el primer que vaig fer en veure el merder més que considerable que s'havia generat arran de l'emissió del programa. La Junta d'Andalusia, el president d'Aragó, els bisbes catalans, alguns polítics (Grande Marlaska, Juanma Moreno, Teresa Rodríguez -Adelante Andalucía-....), la fundació espanyola d'advocats cristians i fins i tot periodistes com en Carlos Herrera s'han queixat obertament sobre el sketch -avui en parlava en Basté al seu "Davantal de les 8" a RAC1-. El mateix Herrera, un comunicador que considero intel·ligent i assenyat, va dir literalment: "Si poguéssin, posarien tots els andalusos en camps de concentració"...en fi, impropi d'un gran professional com ell. Sense paraules respecte d'aquesta barbaritat dita en calent.

El gag és certament irreverent i en alguns moments, estic d'acord amb molts dels que han opinat, mancat de bon gust. Al meu parer dura massa, gairebé 10 minuts, i en alguns moments es nota fins i tot la incomoditat d'en Toni Soler, anticipant que els cauran pals i demandes a tort i a dret...però d'aquí a l'extraordinari merder que s'ha originat, hi ha un bon tros. Del tot injustificat.

Hi ha molts, indocumentats, com és habitual en els que disparen a les xarxes socials en general i a Twitter en particular, que treuen en primer lloc la catalanofòbia que se'ls menja vius i comencen dient que amb les verges catalanes no s'hi atrevirien, i ho citen com exemple del "supremacisme nacionalsocialista català". Només cal anar a l'hemeroteca per a veure que això és una flagrant inexactitud (per no dir directament mentida): la Judith Martín ha fet de Moreneta  i se n'ha enfotut de forma irreverent. He vist el gag, i tampoc és del meu agrat, però com a mínim cal reconèixer-li el mèrit de fer el que fan al "Polònia": enfrotre's del mort i de qui el vetlla, sense distinció de rang, classe, sexe o títol.

Aquesta polèmica em fa reflexionar i extreure'n, com a mínim, quatre conclusions:

• Espanya és un país oficialment laïc que continua ancorat en un radicalisme religiós del tot irracional i que per a molts, segueix essent "oficialment catòlic" al menys de formació i tradicions. El seu modus operandi no obeeix a res que es pugui explicar ni per la tradició ni pel fervor religiós ni per la fe. Aquests són, en tot cas, sentiments que s'haurien de viure en la intimitat, no generant polèmiques incendiàries a Twitter. La Santa Inquisició encara no és morta, i per exemple, el que estem vivint aquests dies en relació a aquesta polèmica. He vist comentaris al Twitter que m'han fet esgarrifar i m'han fet pensar que són als anys seixanta del segle XX. 40 anys de nacionalcatolicisme franquisme van fer molt de mal. Encara n'estem patint les conseqüències.  I malauradament va per llarg.
• Bona part de l'estat està en campanya electoral, i, a la resta d'Espanya, qualsevol cosa que es pugui dir en contra del catalans uneix i dóna vots, trist, molt trist, tant que fins i tot les esquerres i les dretes d'Andalusia estan d'acord en fustigar de forma acrítica i parcial el programa de TV3 i per extensió a tots els catalans no nacionalistes espanyols. Algú els hauria de recordar a tots plegats que els avis d'un dels presentadors del programa, en Jair Domínguez, són andalusos i ell se'n sent molt orgullós. I la Judith Martín no és pas precisament que es digui Puigdemont...
• La dreta reaccionària no té color ni identitat nacional: els bisbes catalans i l'ala més conservadora de Junts i el PDCat pensen igual que els de VOX, Ciutadans i PP: se senten ofesos i exigeixen disculpes.
• El puritanisme estereotipat i fals que presideix les relacions humanes actuals, caracteritzades perquè qualsevol col·lectiu minoritari se senti en el dret a reclamar i a denunciar qualsevol fotesa si se sent "acosat" o que els seus drets han estat trepitjats, fa que fer humor avui en dia sigui un exercici de molt de risc que implica fins i tot la possibilitat d'acabar inhabilitat o a la presó (o fugit). Ja no es poden fer acudits sobre senyores, ni sobre homosexuals, ni sobre el rei ni l'emèrit, ni sobre l'església com a institució, ni sobre determinats col·lectius. Tothom té la pell molt fina, tothom se sent ofès a menys que canta un gall, tothom té drets (i poques ganes que li exigeixin cap deure). Resultat: molts humoristes s'han d'autocensurar per evitar que els crucifiquin. Quina pena! El poder catàrtic i depuratiu de l'humor corrosiu i sarcàstic se n'està anant a rodar. Tot sigui per la correcció política.

I tot plegat em fa pensar, ara que venim de Setmana Santa,....Societat actual...Quo vadis?

El messianisme dels polítics

Que la societat, la ciutadana i el ciutadà de carrer, estan cada cop més allunyats de la política, n'hi ha pocs dubtes, de fet cada vegada menys. Les seves actuacions, amb els seus incompliments, les seves mentides o mitges veritats han fet que hi hagi un passotisme cada vegada més accentuat entre la política i la societat. 

Els polítics professionals han deixat d'escairar-se en els fets per a bellugar-se exclusivament en l'àmbit de les paraules, on són capaços de defensar amb fermesa i convicció, exactament el contrari del que defensaven el mes passat.

Hi ha més exemples d'incoherència que de coherència en aquest sentit, i potser una de les excepcions més lloables hagi estat Josep Piqué, que ha sortit d'aquesta vida aquesta setmana a l'edat de 68 anys, molt abans d'hora, segurament de càncer, tot i que no hi ha hagut cap comunicat oficial dels motius de la seva mort. Piqué a força distància ideològica del meu àmbit de pensament, va ser un exemple de coherència, sentit comú, eficàcia i moderació en el fons i en les formes, just al contrari del que passa amb els polítics d'avui dia. Òbviament generalitzar és sempre injust, però les formes de la majoria de polítics avui són un exemple lamentable. A tall de mostra, les intervencions dels polítics als parlaments espanyol o català on els improperis, insults i el baix to són, malauradament, el nostre pa de cada dia.

Alguns dels exemples que em venen al cap aquests dies de Pasqua, que haurien de ser útils per a convidar a la reflexió serena són força cridaners, i exemplifiquen no només una determinada forma de fer política (matussera, curt terminista, poc professional) sinó també de fer de la política el modus vivendi dels que la practiquen, o al menys de molts d'ells. Alguns dels exemples que he citat darrerament en aquest blog com a mostra: Jorge Fernández Díaz i Laura Borràs. Dos extrems oposats que es comporten seguint els mateixos principis, que, com els deu manaments es redueixen a un de sol: "aquí no dimiteix ni Déu". Fora del càrrec i la remuneració pública fa molta fred. I ells ho saben.

El cas de la senyora Borràs és del tot paradigmàtic. Aferrar-se al càrrec (i al sou) amb carn i ungles fent tot el que sigui necessari i barrejant país, persecució política i enmerdant a tort i a dret. Presentant-se com una víctima de joc brut (si segueixen la seva trajectòria veuran que aquest és un modus operandi habitual d'aquesta senyora) invoca uns principis morals superiors (el país) dels que ella no en fa pas precisament gala. Llegir l'entrevista de la Magda Oranich a l'Ara de fa un parell de dies, és una veritable delícia. Es pot dir més alt, però no més clar. Només una frase: "No n'he d'excusar per dir que jo dimitiria, perquè el problema que s'ha creat és bastant patètic". Catalunya sóc jo. No es deslliuraran de mi tan fàcilment.

Un altre cas que he seguit de prop és el del senyor Donald Trump (per cert, no es perdin l'article de Josep Martí Gómez d'aquesta setmana a La Vanguardia "Conte lleuger de Setmana Santa" en el que hi ha una conversa figurada entre la senyora Borràs i el senyor Trump que és per a sucar-hi pa...), que tot sortint de la sessió de lectura de càrrecs del Tribunal Superior de Justícia de New York va agafar l'avió privat, se'n va tornar a la seva residència de Florida i en roda de premsa, va començar a despotricar sobre el sistema i la persecució política dels fiscals, del FBI, de la CIA i del partit demòcrata. Quan les coses no van com un vol cal esquitxar de merda a tot i en totes direccions. No hi ha millor defensa que l'atac i la mentida com a millor i de vegades única arma. Els Estats Units sóc jo. No es deslliuraran de mi tan fàcilment.

I un tercer cas molt divertit és el de la senyora Yolanda Díaz. Tots sabem que les esquerres hereves del partit comunista d'Espanya tenen aquesta visió caïnita que fa que els seus membres tinguin una incapacitat gairebé gravada a l'ADN per a posar-se d'acord i sumar (malgrat partits i confluències de noms rimbombants). La seva màxima sembla ser que la divisió fa la força, i així els va. Però si a aquesta manera de fer tan mancada de capacitat d'arribar a grans consensos, que no fa altra cosa que dividir-los i fer més forta la dreta s'hi afegeixen els personalismes (Pablo Iglesias, Belarra, Díaz, etc.), llavors ja és per a llogar-hi cadires. La senyora Díaz s'ha imbuït del paper de lideressa messiànica redemptora que és l'única amb capacitat per a salvar les esquerres i esdevenir, en paraules seves: "la primera presidenta del gobierno de España". El més fotut del cas és que s'ho creu de veritat. Si segueixen així, la castanya de les esquerres a l'esquerra del PSOE serà immensa. L'esquerra veritable sóc jo. No es deslliuraran de mi tan fàcilment.

La Bestia. Premi Planeta 2021

Fa relativament poc temps vaig descobrir l'autora Carmen Mola, de quina ploma ha sorgit una de les millors sèries de novel·la policíaca que he llegit, si excloem els meus admirats i idolatrats escandinaus Stieg Larsen i Jo Nesbo. 

Carmen Mola, a diferència de la (suposada) autora italiana Elena Ferrante, de identitat desconeguda, però de la que se sospita que al darrere s'hi amaga un home, és el pseudònim de tres homes relacionats amb el món de la televisió, Jorge Díaz (Hospital Central), Agustín Martínez (La caza) y Antonio Mercero (Hospital Central, Hache), tots tres amics, guionistes i també novel·listes. 

Els vaig descobrir de la mà de la trilogia formada per "La núvia gitana", "La xarxa porpra", "La nena" (cal llegir-les per ordre de publicació) i publicada per Editorial Alfaguara en Castellà. Em va fascinar de seguida la seva protagonista, la inspectora de policia Elena Blanco, tot un personatge, que té un Lada tot terreny, canta al karaoke cançons italianes, beu grappa i fa l'amor amb desconeguts a dins el seu tot terreny i té un passat en el que la desaparició del seu únic fill la té turmentada. 

La sèrie, novel·la negra sòlida argumentalment, està escrita en un format de capítols molt curts (dues, tres pàgines com a màxim) que confereixen als relats un ritme trepidant, quasi cinematogràfic, com es pot esperar de la formació dels seus tres autors. Un dels mèrits, per mi, de Carmen Mola, és que consegueix una identitat narrativa d'una sola veu, en cap moment es nota que es tracta de llibres escrits a mans.

En d'altres experiències recents d'escriptura a mans de novel·la negra (ho va fer fa temps l'Andreu Martín), em va al cap les novel·les escrites entre Marc Artigau i Jordi Basté sobre el detectiu Albert Martínez ("Un home cau", "Els coloms de la boqueria", editorial Debutxaca), en les que es percep de forma clara dos estils d'escriptura molt diferents i en els que cada autor escriu un capítol. Amb Carmen Mola, no he tingut en cap cas aquesta sensació.

De fet, la seva identitat va romandre oculta des de la publicació de la primera novel·la ("La núvia gitana") el 2018 fins que van guanyar el premi Planeta el 2021 amb "La bestia" i a resultes del qual els tres autors es van veure obligats a desvetllar els seus noms. Després del premi Planeta, Carmen Mola ha publicat un quart lliurament de la nissaga de la inspectora Blanco ("Les mares"), que ara seria de lectura molt recomanable arran de la polèmica dels ventres de lloguer que ha desfermat la biòloga i televisiva Anna Obregón, la mare-àvia.

"La Bestia" es una novel·la al·lucinant que enganxa des de la primera pàgina. Escrita amb la mateixa tècnica utititzada per construir la sèrie de la inspectora Blanco (capítols trepidants de 3/4 pàgines) s'ambienta en el Madrid de l'estiu de 1834 en plena guerra carlista, en una ciutat on el còlera fa estralls entre la població, sobre tot, és clar, entre els més pobres.

De tot plegat, a més de la potència argumental, destaca la impressionant ambientació històrica i les descripcions quasi fotogràfiques del Madrid de meitats del segle XIX amb les diferències de classe entre els rics i els pobres. La novel·la cal llegir-la en Castellà, per la riquesa del vocabulari i les descripcions que s'hi fan. Un altre dels mèrits és la magnífica ubicació dels personatges en el contexte històric, social, religiós i del coneixement tan acurat de l'època, en tots els sentits.

El llibre el protagonitza un guardia real borni i un periodista enamoradís sempre a la cerca d'una notícia que li permeti guanyar-se una major reputació i viure amb més dignitat. Tots dos, amics de taverna i prostíbuls, es veuen involucrats en la investigació de la desapareció de nenes molt joves, que al cap de temps són trobades assassinades i cruelment mutilades, amb els seus braços, caps i cames desmembrats. Al terrible assassí, personatge alt amb pell de serp, segons els que diuen haver-lo vist, li han posat el sobrenom de "la bestia".

A la recerca de la veritat, se'ls unirà la veritable protagonista de la novel·la, una noia de 14 anys, Lucía, que cerca la seva germana desapareguda a contra rellotge, i de la que sap que l'han segrestat, per evitar que acabi esquarterada com les altres nenes, i un frare que té molta habilitat amb les armes.

Els girs argumentals són molt interessants i el final és més que inesperadament original. "La bestia" és un divertimento molt aconsellable.

La imputació de Donald Trump

En el moment d'escriure aquest article l'ex-president dels Estats Units Donald J. Trump, en un esdeveniment inaudit a la democràcia nordamericana, està escoltant en un tribunal de New York City, els 34 càrrecs dels que l'acusa la fiscalia de la ciutat arran del soborn (probat) a l'actriu porno "Stormy Daniels".

Efectivament, aquest matí als USA, tarda nostra, l'acusació 71543-23 ha estat desprecintada. L'acusat, s'ha declarat no culpable dels 34 càrrecs davant el jutge del Tribunal Superior de Justícia de l'Estat de New York, Juan M. Merchan. Els fets es remunten al 2016, en plena campanya presidencial nord-americana i en un moment en que Donald Trump feia poc que acabava de ser pare amb la Melania Trump.

És efectivament insòlit veure un ex-president dels Estats Units ser acusat de delictes perquè és la primera vegada que succeeix en la història dels Estats Units (Richard Nixon, arran de l'escàndol "Watergate" va renunciar a la presidència del país l'agost de 1974 abans que fos destituït).

El centre de Manhattan està literalment pres per agents de la polícia (i periodistes, sembla que n'hi ha més de 500 de tot arreu del planeta) i no hi ha hagut disturbis (a diferència amb el que va succeir al Capitoli el 6 de gener de 2021). A 2/4 de 10 del vespre hora nostra l'ex-president es dirigeix cap a l'aeroport de La Guardia perquè el seu avió privat, el "Trump One", el torni cap a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, on sí s'espera que faci una conferència de premsa.

Obviament, Donald Trump aprofitarà aquesta situació per a declarar-se víctima d'una conxorxa demòcrata-judeo-massònica contra ell. Aprofitarà per a declarar-se perseguit pels demòcrates i una administració de justícia al seu servei.

Jo no sóc precisament gaire partidari de Donald Trump. Més aviat al contrari, en els meus articles en aquest blog sempre he mantingut que, malgrat ser molt intel·ligent i ric, és un cretí, arrogant, trampós i mentider. Les seves mentides són de jutjat de guàrdia i estan acreditades per mitjans independents de forma contundent. Les seves piulades mentideres a Twitter són ja mítiques.Malgrat tot, els seus mètodes (cridar molt, repetir les mentides mil vegades, utilitzar arguments molt simples per a les masses de classe mitja empobrides...) acaben calant en una part important de la població. A la classe mitja empobrida, als racistes, als ultra conservadors. El seu discurs va esperonar, com a mínim de forma indirecta, l'assalt al Capitoli el 2021.

Per tant, em costa d'entendre per què Donald Trump està investigat per un cas que des d'un punt de vista jurídic té més ombres que llums. No sembla clar que aquest cas pugui prosperar ni acabar amb la carrera política de Trump per tant no acabo d'entendre l'estratègia de la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de New York (si és que n'hi ha alguna).

Hi ha, com a mínim, quatre altres causes obertes (n'hi ha unes quantes més, però aquestes són les que jo considero amb majors probabilitats de prosperar i de fer-lo inhabilitar i no poder concórrer a les properes eleccions presidencials):

• El cas a l'assalt al Capitoli a Washington el 6 de gener de 2021, que molts vam presenciar en directe a la tele, gentilesa de la CNN, que inclou la retirada de documentació classificada de la Casa Blanca cap a la seva residència de Florida.
• Investigació criminal per frau fiscal i evasió d'impostos (Oficina del fiscal de Manhattan), iniciada el 2018.
• Investigació sobre els negocis de Donald Trump a instàncies del fiscal general de New York, iniciada el 2019.
• Querelles civils contra ell per part d'antics col·laboradors, incloent el seu antic advocat Michael Cohen.

Totes aquestes causes tenen molta més entitat jurídica que el soborn a una actriu pornogràfica de dubtosa reputació i credibilitat. Per tant no acabo d'entendre l'estratègia d'aquesta primera causa. Ara bé, el que sí sé, és que la popularitat de Donald Trump torna a pujar de forma exponencial i que a dia d'avui ja està per sobre de Ron de Santis, el governador de Florida que és l'únic candidat que li podria fer una mica d'ombra.

Conclusió: havent errat el primer tret, les probabilitats que Donald Trump torni a esdevenir novament president dels Estats Units són avui més altes que fa un mes.