Capricis d'Amer

El que més greu em sap de la visita d'ahir a Amer de l'Arrimadas i el seu seguici tabarnès és que en trobar-se la pastisseria Puigdemont tancada no tinguessin l'oportunitat de comprar una bossa dels famosíssims -i boníssims- Capricis d'Amer, una de les especialitats de la casa. Jo que em pensava que els dissabtes eren dia punta de venda de les pastisseries.

És clar que els nobles "Ciudadanos" només s'hi van quedar 30 minuts al poble, però tot i així segur que la pobra Inés va marxar-ne amb recança.

Ben mirat, la gent d'Amer no són tan bona gent com sembla -tot i que he llegit opinions de diverses persones al Facebook i a l'Instagram que diuen el contrari-. Durant el matí d'ahir van perdre el sentit de l'hospitalitat del que tanta gala presumeix aquell xicot exiliat a Waterloo, fill d'Amer, si no em falla la memòria. 

Pobra Inés, pobre Carrizosa. Tan feliços ells i els seus 34 companys de partit, diputats electes per Ciudadanos al Parlament de Catalunya, que van haver de fer allò que la meva mare defineix com "l'anada per la tornada".

Sortir ben d'hora, ben d'hora de Tabarnia, com si es tractessin de deixebles del Guardiola - l'entrenador del Manchester City, no el Conseller Delegat del Banc de Sabadell- per trobar-se a un poble de  2.260 persones fantasma que els fa el buit (fer un "Tortosa" en diuen ara, pel que sembla), és una canallada sense nom. Una clara manca d'educació i respecte.

Caldria explicar als vil·latans d'Amer, que quan el principal partit de l'oposició de Catalunya es desplaça amb totes les seves forces vives al poble de l'ex-president de la Generalitat per a fer un acte de gran rellevància política, el mínim que es pot fer és sortir als carrers amb joia i banderetes, i aclamar els nobles polítics tot acompanyant-los a la plaça principal del poble.

I després d'escoltar allò que els havien de dir amb molta atenció i aplaudir-los a cor que vols, ajudar-los a arrencar llaços grocs, si cal, amb les dents. I finalment, acompanyar-los a la sortida del municipi amb bosses de Capricis i bunyols d'Amer, perquè s'emportessin un record ben dolç de la visita al poble.

 

Manuel Valls, "le fou dangereux"

La Vikipèdia el defineix com a un "polític francès nascut espanyol". El meu amic Roger Denoix, lliurepensador i ciutadà del món nascut francès, el defineix com "un fou dangereux", que traduït literalment vol dir, un boig perillós, i té tota la raó del món.

Un individu que abandona el Partit Socialista Francès cinc minuts abans que el facin fora, que no volia acceptar la idea d'una Constitució Europea (ho va acabar fent per disciplina de partit), que és un ésser que ha fet de la política un modus vivendi, i que com a tal, no té ni la més mínima vergonya per associar-se amb els Ciudadanos per a concórrer a l'alcaldia de Barcelona, sense programa, sense coneixement, sense altre objectiu que el de la pura supervivència, és efectivament una persona de la que hom no es pot refiar.

Un individu que no té res millor a fer que  participar a la manifestació fallida de l'extrema dreta a la Plaça Colón de Madrid (ciutat) diumenge passat i que no té cap vergonya a queixar-se en públic al lliurament de premis del Premi Josep Pla quan en Marc Artigau defensa que no hi ha d'haver presos polítics.

Un individu que, post-manifestació, exaltat i imbuït de nacionalisme espanyol de la més rància casta, adreça una carta a les institucions europees, defensant la legitimitat del judici en resposta a una carta en sentit contrari enviada per l'Ada Colau. Fins aquí, res a dir. Tothom és lliure d'expressar les seves opinions, faltaria més.

El problema és quan, per fer-se sentir, esdevé més extremista que el Santiago Abascal de Vox i escriu, amb una mala llet indigna d'un polític il·lustrat, la següent concatenació de despropòsits, a tenor literal: "Le projet sécessioniste catalan, oligarchique, identitaire, non solidaire, est parfaitement assimilable aux tendances politiques les plus dangereuses qui se sont duries ces dernières décennies en Europe". "Ses leaders, déguisés en pacifistes ouverts au dialogue, misent sur l'imposition des idées et sur des approches populistes, et reçoivesnt l'appui et la compréhension des partis xénophobes, des personnes condamnés pour des actes terroristes et par l'extrême-droite de toute l'Europe".

Jo no estic d'acord amb com es van portar els fets de Setembre i Octubre del 17, ho sap tothom que em coneix, però com a mínim puc parlar amb coneixement de causa perquè era aquí. Ara bé, això ho afirma un individu que ha viscut a França els darrers 36 anys dels seus 56 anys de vida. 

Aquest tipus, de la calanya dels que fan de la deformació, la calúmnia i la mentida una forma d'entendre la vida i la supervivència política, aspira a ser el proper alcalde de Barcelona. Si els vents bufessin cap a un altre cantó seria capaç de dir exactament el contrari. I persones com en Jaume Collboni, que fins ahir mereixia tot el meu respecte personal i polític, diu que si arriben a acords programatics, està obert a pactar-hi.

Ho escrivia avui en Ferenando Onega a la seva columna de La Vanguardia: "aquest país ho aguanta tot, però ignoro si suportarà l'ambient de passar comptes que es respira".

Doncs precisament això és al que espira "le fou dangereux", a passar comptes, sense haver participat a la partida.

Procés: de l'inici del judici i altres despropòsits (II)

Els dos primers dies del macrojudici de dotze membres de l'ex-govern de la Generalitat de Catalunya no han deixat ningú indiferent. No hi ha cap mena de dubte que es tracta del judici més important que s'ha fet a Espanya des de l'adveniment de la democràcia del 77. El número de corresponsals estrangers acreditats n'és la mostra més evident. 

Com també ho és que hi ha molta gent -bona gent, la majoria, de fet- , d'un costat i de l'altre, que no se sent còmoda amb aquest judici i la situació i conseqüències que ja ha generat molt abans que es dicti sentència. No hi ha cap mena de dubte que es tracta d'un judici polític, i això ho sap tothom, fins i tot els que participen a aquesta pantomima, perquè hi estàn obligats. No es pot oblidar que la causa la va començar el PP del Mariano Rajoy, però quan la justícia es posa en marxa, és impossible aturar-la. És procedimental, i la maquinària judicial en marxa és una apisonadora, que només es pot acabar políticament, és a dir, amb un indult proposat pel govern espanyol. 

Altra cosa és la instrucció feta pel jutge Llarena, que és tan parcial, barroera i forçada que ni els tribunals alemanys ni els belgues ni els suïssos se l'han près seriosament. Perquè la instrucció sí que és marcadament política i el mal ja està fet, malgrat que el judici com a tal sigui processalment i procedimentalment inqüestionable. El mal està fet tan pels acusats com  pel prestigi d'Espanya. De fet diria que ningú amb dos dits de front sap com sortir-se'n del fregat.

Quan l'Estat ha de fer una campanya internacional, mundial, de fet, per a prestigiar la imatge d'Espanya i de les seves institucions de justícia,...malu! que diria la meva mare. I si a sobre ho ha de fer amb discursos d'en Borrell distorsionant la violència desfermada per la policia nacional l'1 d'Octubre, encara pitjor, perquè el relat no se'l creu ningú, o gairebé ningú.

És la constatació més evident del fracàs de la política. El messianisme de pensar que els Catalans són els bons i els Espanyols els dolent, o a l'inrevés, segons qui s'ho miri, és una solemne barbaritat, perquè malgrat la ignorància de moltíssims ciutadans, ningú amb dos dits de cultura i de seny no se sent còmode amb el que està passant. De fet, l'immens fracàs de la manifestació espanyolista de diumenge passat tot i autocars pagats i dinàmica de la dreta i l'extrema dreta en creixement, n'és una mostra palpable. Al final, n'hi ha molt pocs, dels dos costats que no fan altra cosa que mirar d'inflamar masses incultes a benefici propi.

I el que és pitjor, amb la probable sentència, que per més ponderada que sigui, serà de pena llarga i totalment injustificable objectivament, perquè tot i que -insisteixo- ni els més puristes se sentin còmodes, les cartes estan marcades i ningú no podrà impedir que passi el que passi amb les sentències finals hi hagi pena llarga i un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans, malgrat que si qui governa és el PSOE, hi haurà de ben segur una proposta d'indult.

Veurem el que passa les properes setmanes i ho seguirem de prop, però molt em temo que el mal que quatre eixelebrats han fet acabarà passant una factura que patirem tots plegats durant molts anys en forma de confrontació i convivència deteriorada, potser, de forma irreversible.

Procés: de l'inici del judici i altres despropòsits (I)

Si avui hagués hagut d'anar a Barcelona o a Valls -cosa que d'altra banda faig amb absoluta freqüència- utilitzant la molt nostrada AP-7, uns simpàtics indocumentats m'haguessin impedit a l'alçada de Granollers continuar el meu trajecte en haver llançat pneumàtics a la via i haver-los calat foc.

Aquests mateixos indocumentats (o similars) em van voler impedir anar a treballar (no ho van aconseguir) el dia 3 d'octubre de 2017, posant un piquet "informatiu" a l'entrada del polígon industrial de Valls, també amb pneumàtics cremant i contenidors volcats. Uns individus solidaris amb els treballadors. Solidaritat de classe, se'n diu d'això.

Sóc persona tolerant, conceptualment, més aviat serè i poc donat a les estridències, però que uns eixelebrats amb poques necessitats de treballar per arribar a final de mes m'impedeixin exercir el meu dret a circular/treballar, em provoca una profunda mala llet. És una de les coses més feixistes i antidemocràtiques que existeix. La llibertat dels altres hauria de ser un valor universal, però per això, és clar, s'haurien de tenir valors, i això és molt demanar en determinats col·lectius.

Puc entendre moltes coses (tot i que de radicalitat, cada vegada menys), però que un grup minoritari d'imbècils que militen en grupuscles sense ànima, sense papers, sense full de ruta (de veritat, vull dir) i sense esperança que algú ha anomentat CDR (Comités de defensa de la república? Quina república?) conculqui els meus drets com a ciutadà, no ho puc ni aceptar ni tolerar.

Em podria allargar molt sobre aquest despropòsit d'unes sigles que els defineixen com a inassolibles i tautològics, però no ho faré; en tot cas n'escriuré un blog monogràfic més endavant (tot i reconèixer que em fa una mica de mandra).

Tot això per, suposadament, protestar per l'inici del judici del Procés. Doncs jo penso que posats a protestar, protestar de debò, hi ha altres maneres de fer.

Amb coratge (o pebrots, que ve a ser el mateix tot i que menys polit) i determinació. Si calia cremar pneumàtics i tallar carrers, carreteres i autopistes, els valents cadells dels CDR el que havien d'haver fet era anar a Madrit (concepte) i tallar la Castellana, no la Gran Via de Barcelona, o l'AP-7  que això  de covards.

Els cadells republicans havien d'haver tallat la M-40, o encara millor, la M-50 i deixar la principal artèria que alimenta Madrid (ciutat) sense accessos. Així sí que haguessin demostrat determinació i amplitud de mires, tot i que potser haguessin rebut algún cop de porra de la policia nacional. El que aquests grans patriotes havien de fer, si volien servir de debò a la causa, era impedir l'accés de les furgones de la guàrdia civil des de Soto del Real o Alcalá Meco a la seu Tribunal Suprem.

Els cadells republicans havien d'haver tingut els pebrots de tallar amb pneumàtics encesos els accessos al carrer Villa de París.

Però per fer això caldria ser valent, i aquesta, no és, ni per casualitat, una virtut de la que aquests defensors de la pàtria puguin presumir.

Des del Estats Units (III): Presidencials

Als Estats Units, la política és quelcom que es prenen molt seriosament (malgrat haver escollit un president que és qualsevol cosa excepte un polític), segurament pel pòsit i la tradició anglosaxona. S'ho prenen tan seriosament que la campanya per a les presidencials de 2020 acaba de començar. Dos anys abans! Coneixent el sistema i les pràctiques electorals del país, és una fenòmen relativament normal, tot i que amb ulls europeus ens pot semblar sorprenent. 

Aquesta setmana polar, m'he entretingut a "zippejar" al vespre pels quatre canals generalistes (ABC, NBC, CNN i FOX) i la política va que vola. Segon tema de titulars després del vòrtex polar.

Dels temes que destaquen, més enllà que hi ha una potent campanya encetada per alguns membres de la fiscalia -molt esperonada per la CNN amb en Chris Cuomo, al "prime time televisiu", acusant directament Donald Trump de mentider i corrupte- que estàn buscant les pessigolles a l'entorn del Donald Trump, és que hi ha dos noms que s'han postulat fa uns dies com a candidats pel partit Demòcrata i independent respectivament (a l'estil "Ros Perot", el multimilionari texà que es va presentar a les presidencials de 1992 com a tercer candidat).

Una de les primeres candidatures a la presidència per part del partit Demòcrata l'encapçala Kamala Harris, jove (54 anys), negra i antigua fiscal en cap de l'estat de Califòrnia. Retingueu aquest nom, segur que se'n parlarà. Discurs molt en la línia "Obama", seré, assenyat, progressista. No sé acabarà aconseguint la nominació perquè ser dona i negra no són precisament dos atributs que cotitzin a l'alça en un país cada vegada més conservador, però vist el desengany de molts votants demòcrates que es van quedar a casa en no voler votar per la Hillary Clinton són candidats potencials a tornar a votar una candidatura progressista fresca i sense morts a l'armari.

Però encara més sorpresa ha estat l'anunci també aquesta setmana de la pre-candidatura -encara no confirmada, com a independent, - del que va ser conseller delegat de Starbucks, Howard Schultz, també multimilionari i amb ambicions polítiques.  Tot i que en el seu plantejament diu que es vol presentar com a "centrista independent" (cosa que no se sap ben bé què vol dir), el cert és que era un tradicional votant demòcrata, i en cas de presentar-se finalment com a independent, segurament restaria vots a la candidatura demòcrata.

El que està ja força clar és que Donald Trump té clares ganes de tornar-se a postular com a candidat pels Republicans (malgrat que el seu índex de popularitat a l'equador del seu mandat és el més baix que ha tingut un president dels Estats Units en dècades, per sota del 40%) i que si el vot demòcrata es torna a fragmentar (o els simpatitzants es queden a casa) podem tenir un altre quatrieni amb Donald Trump, cosa que tindria, segur, conseqüències molt negatives per a l'estabilitat del Planeta.

Fred polar

He tingut la sort antropològica d'estar treballant al Midwest dels Estats Units, a Columbus - on vaig passar gairebé la meitat de l'any passat-  els dies que ha tingut lloc el ja mundialment conegut vòrtex polar. 

Jo ja havia viscut interessants episodis de fred intens a alguns llocs del Planeta, i en concret als Estats Units, els dos hiverns que vaig viure a Chicago a començaments dels anys noranta. Temperatures, amb el fenòmen conegut com a "windchill factor" que baixaven fins als 20 graus Celsius negatius amb relativa facilitat. I allò era fred de debò. Fred de tancar escoles -els dies que feia molt de vent-, de recomanar a gent gran i criatures i persones amb problemes respiratoris no sortir de casa. En alguns casos la recomanació esdevenia prohibició. 

Jo recordo dies en què anava a peu de casa meva a l'oficina comercial de l'Ambaixada d'Espanya a Chicago on treballava i en un trajecte de més o menys un parell de kilòmetres hi arribava amb els cabells amb glaç. Hi havia companys que venien amb els esquís de fons utilitzant el "bicycle path" que circunda el llac Michigan perquè hi havia neu més o menys de novembre a març.

Trenta anys després he tornat a tenir, a la mateixa regió, al Sudest de Chicago però sempre al Midwest, sensacions similars però incrementades. Estar al carrer sense guants, gorro i molt abrigat més de cinc minuts era impossible, per dolorós. 

Puc assegurar amb rotunditat que en els meus cinquanta-dos anys de vida mai havia respirat un aire tan fred (ni tan pur també). Amb temperatures de -25 C i efecte tèrmic de -35 C la humitat del parabrises es congela i s'anula completament la visibilitat del cotxe. 

Respirar fa mal a menys que no es faci a través d'una màscara o amb la boca protegida per una bufanda. Els rius es congelen i els motors auxiliars del vehicles que abaixen les finestres o obren el portamaletes o el portó de la gasolina queden completament bloquejats. Per a poder circular cal entrar al cotxe i escalfar-lo durant una estona abans de poder-hi pujar (si el tens al carrer com ha estat el meu cas).

Aquesta fred, seca, sequíssima, té uns efectes al·lucionants. He vist -avui mateix, aquest matí- nevar a -15 C i la neu és com un núvol de cotó fluix. M'han vingut unes ganes al·lucinants de calçar-me uns esquís, o de sortir a derrapar amb el cotxe, però la realitat s'ha imposat i no he fet altre que anar a treballar. 

D'altres efectes són que, malgrat que aquesta zona dels Estats Units està relativament ben preparada per a continuar fent vida normal encara que faci molta fred i hi hagi molta neu (avui, tot i una nevada de 20 centímetres, totes les autopistes i carreteres estaven operatives), el vòrtex polar ha estat tan extrem que moltes indústries (sobre tot la de l'automoció) han tancat portes, no només pel fred, sinó per estalviar gas per a les llars. Com a resultat d'aquesta davallada de l'activitat, he experimentat una interessant sensació de ser en una autopista de 5 carrils pràcticament sol un dia laborable, o estar-me en un hotel de 80 habitacions amb només 3 ó 4 clients més.

És al·lucinant com s'ha deixat de parlar del "shutdown" del Govern Federal, de Venezuela i de les Presidencials de 2020 (tres temes que monopolitzen les notícies en aquests moments als Estats Units) perquè la fred ha colapsat els noticiaris.

Avui, amb una temperatura de -15 C quan he sortit de Columbus i sense "windchill factor", m'ha semblat que gairebé feia calor.