A dos anys del primer confinament

Vist en perspectiva, dos anys després del confinament de pràcticament la totalitat dels habitants del Planeta, o com a mínim, les parts del Planeta més densament poblades, no tinc la sensació que l'ésser humà hagi progressat gaire, en els àmbits en els que els més savis presagiaven un abans i un després de la pandèmia.

Parafrassejant a Miquel Martí i Pol, des del seu poema "Ara mateix", podem avui afirmar amb contundència que "...Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha acomplert, i els anys passen de pressa. De res a poc i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis...".

Així ha estat, ningú que no sigui un polític (d'aquella que deien "este virus lo ganaremos unidos", recorren?) ha sortit renforçat de la pandèmia. Recordo com si fos avui (i tots els que vam patir i vam sobreviure la pandèmia ho recorderem mentre visquem) la tornada a casa, a Girona, des d'un aeroport de Barcelona completament desert per una autopista AP-7 totalment buida, per entrar a casa i escoltar el decreto que instituïa l'estat d'alarma.

El més gran èxit va ser, sense dubte, la capacitat d'unir esforços que la comunitat científica va mostrar per a desenvolupar diverses tecnologies de vacunació en un temps récord, tecnoloiges que van permetre salvar centenars de milers de vides, al menys, al món que podia pagar-les. Més enllà d'això i del respir que la nostra vella Terra es va poder prendre pel que fa a les ferides que ocasiona una activitat humana absolutament desmesurada i insostenible, no es pot dir que hi hagi hagut cap progrés. Més enllà 

Aquests dos anys que em passat entre restriccions i mascaretes, hem retrocedit en molts àmbits que ens afecten com a éssers humans:

• Ens han retallat de manera completament acrítica les postres llibertats individuals,
• Al nostre jovent li han près una part molt important de les seves vides: assistència a l'escola, institut o universitat, festes de graduació, selectivitat, viatges de fi de curs,
• Ens hi hem deixat tots plegats dos anys de la nostra vida, que en la majoria de casos, han passat sense pena ni glòria: viatges que no hem fet, festes que no hem gaudit, sortides que hem perdut, balls que no hem ballat, cançons que no hem cantat, postes de sol i capvespres perduts irreversiblement...: molts hem envellit de cop i volta sense contrapartida,
• Molts s'hi han deixat la salut, l'equilibri emocional i fins i tot el psíquic. Mai la incidència de malalties relacionades amb l'estrès o la depressió havien estat tan altes com avui dia,
• Hem perdut parcialment (o totalment) el sentit de l'humor i l'optimisme,
• Hem perdut poder adquisitiu que ja no recuperarem.

I quan amb les receptes de política monetària i els estímuls que els polítics del món occidental van posar a la disposició de governs i ciutadans vam començar a sortir del pou de la crisi econòmica, llavors, en una clara relació causa-efecte va venir l'acceleració de la demanda, la crisi logística mundial i el fenònem de la inflació desbocada. Les matèries primes van començar a pujar de preus, en alguns casos de forma exponencial (el cotó per exemple, que és un material que en el meu negoci afecta moltíssim), els nolis marítims es van disparar i es va tornar a una situació d'escassetat (ho vam viure el Nadal passat, amb mangantes de joguines, cotxes, materials de la construcció i d'altres components bàsics...Però la inflació continuava i el que va ser una política d'estimuls amenaça transformar-se en una política fiscal restrictiva amb pujades massives de tipus d'interès.

Per acabar-ho de reblar: la invasió d'Ucraïna per part d'un Vladimir Putin que mira d'apaivagar problemes interns i recuperar l'esplendor imperial dels temps de Nicolau II, i la reaparició de confinaments massius a la Xina, després dels Jocs Olímpics d'Hivern, d'altra banda, completament previsible, i finalment, la possibl escalada bélica mundial derivada de la invasió de Rússia. El NYT apunta avui que vista la "feble" resposta occidental a la invasió, és plausible pensar que Xi Jin Pin pot pensar que ara és el millor moment per a l'annexió de Taiwan. 

La pandèmia de Covid ens va fer més solidaris -temporalment-, no millors. El que estem vivint aquests darrers mesos no és sino una constatació de la màxima llatina atribuïda a Plaut, que diu: "Homo lupus homini".

Sàhara Occidental: les traïcions d'Espanya

Una de les primeres situacions de consciència política de la meva vida la vaig tenir entre la tardor i l'hivern 1975, amb 9 anys, quan el dictador Franco agonitzava al palau del Pardó, Joan Carles de Borbó exercia de cap d'estat en funcions, i el Marroc va organitzar l'anomenada "Marxa Verda", que va començar el 6 de novembre de 1975, 14 dies abans de la mort del dictador.

Recordo que el meu pare, esperançat -com la majoria de la seva generació- davant la més que probable mort de Franco en pocs dies o setmanes també seguia amb molt d'interés els esdeveniments polítics que es desenvolupaven aquells dies, i la Marxa Verda (molt més tard vam saber que l'operació en realitat no havia estat preparada pel Marroc sinó que va ser dissenyada pel departament d'estat dels Estats Units amb la col·laboració directa de la CIA, així de cruel, així de real) va ser l'esdeveniment estrella.

De fet, a diferència d'altres territoris en els que un país veí podria reclamar certs "drets" territorials (és per exemple el cas de Rússia amb Crimea i la regió del Donbass que estem patint aquests dies), en el cas del Marroc, no hi ha cap vincle històric territorial amb el Sahara Occidental. 

El procés de descolonització del Sahara Occidental va començar de facto el 1970 (Resolució de l'ONU 2711) https://infosaharaoccidental.org/hitos/la-asamblea-general-de-la-onu-aprueba-la-resolucion-2711-xxv-sobre-la-cuestion-del-sahara-. Espanya es va negar inicialment al mateix, el Front Polisario va néixer el 1973 per a aconseguir la independència i va haver d'acabar accedint finalment a organitzar el referèndum el 1975. 

El Marroc, contrari al mateix, va demanar al Tribunal Internacional de Justícia un dictàmen en el que es reconegués que el Sahara era "terra de ningú" (res nullius). La sentència del Tribunal que va arribar uns mesos més tard, va ser clara, en sentit exactament contrari: "El material y la información que se le han presentado [al Tribunal Internacional de Justicia] no demuestran la existencia de ningún vínculo de soberanía territorial entre el territorio del Sahara occidental y el Reino de Marruecos o el complejo mauritano. Por lo tanto, la Corte no ha encontrado vínculos jurídicos de naturaleza tal que puedan influir en la aplicación de la resolución 1514 (XV) [sobre la concesión de la independencia a los países y pueblos coloniales] en lo que respecta a la descolonización del Sahara occidental y, en particular, en la aplicación del principio de la libre determinación mediante la libre y auténtica expresión de la voluntad de los pueblos del territorio."

Mentrestant la "Marxa Verda", que va portar a 300.000 civils a avançar caminant des del sud del Marroc per a creuar la frontera del Sahara i fer una ocupació simbòlica de territori colonial espanyol, va espantar un govern espanyol desorientat i sense una situació de comandament efectiva i va acabar decidint, incapaça d'afrontar la situació d'una forma ferma, abandonar els saharauis a la seva sort. Una altra resolució de l'ONU -3458B de 10 de desembre de 1975-  n'és la prova més fefaent: 

"(...) 2.Reafirma su adhesión al principio de la libre determinación de los pueblos y su preocupación por ver aplicado este principio a los habitantes del Territorio del Sáhara Español en un marco que les garantice y permita la libre y auténtica expresión de su voluntad, de conformidad con las resoluciones pertinentes de las Naciones Unidas

3. Reafirma la responsabilidad de la Potencia administradora y de las Naciones Unidas con respecto a la descolonización del Territorio y a la garantía de la libre expresión de los deseos del pueblo del Sáhara Español..."

7. Pide al Gobierno de España que, en su calidad de Potencia administradora y de conformidad con las observaciones y conclusiones de la Misión Visitadora y con arreglo a la opinión consultiva de la Corte Internacional de Justicia, adopte inmediatamente todas las medidas necesarias en consulta con las partes involucradas e interesadas, de forma que todos los saharianos originarios del Territorio puedan ejercer plena y libremente, bajo supervisión de las Naciones Unidas, su derecha inalienable a la libre determinación. (...)".

No cal afegir-hi gaire res més, la resta és història i aquesta ja la coneixem tots. El territori està ocupat en una gran part pel Marroc des de fa 47 anys. No hi ha hagut referèndum ni n'hi haurà. Una part del territori (que fa frontera amb Mauritània) està controlat pel Front Polisari, amb el recolzament d'Algèria i Mauritània. Un conflicte enquistat i sense solució a curt termini.

Però les relacions amb el Marroc són difìcils i Espanya necessita tenir-les en positiu. El darrer episodi d'entrada massiva d'immigrants a Ceuta que va permetre i fomentar el Marroc després que Espanya hospitalitzés el líder del Front Polisari malalt de Covid, i que va acabar amb el cap de la ministra d'afers exteriors, n'és un clar exemple.

La darrera prova -la segona traició al poble saharaui- és la recent publicació per part del Marroc d'una carta que Pedro Sánchez li envia a Mohamed VI en la que admet que la millor solució per a resoldre el conflicte és "la concessió d'un estatut d'autonomia" tal com va proposar el Marroc el 2007. Vaja, com si es tractés d'un vulgar conflicte com el Català...

Per a acabar de reblar el clau, d'aquesta carta enviada al rei del Marroc, sembla que ni el PP ni Unidas Podemos en tenia la més mínima notícia. Fantàstic.

No m'estranya que Algèria -proveïdor de gairebé el 50% del gas natural que consumeix Espanya- s'hagi indignat i hagi cridat a consultes al seu ambaixador a Madrid.

De debò que no sé qui dissenya la política exterior espanyola, però sigui qui sigui s'ho haurien de fer mirar, perquè no cal ser un expert en política i diplomàcia internacional per entendre que això que ha fet Espanya només es pot qualificar de nyap.

Hi ha vida intel·ligent al Planeta

Enmig de la foscor i de la mala consciència que ens està deixant a tots plegats aquesta maleïda Guerra d'Ucraïna, les incògnites sobre la seva resolució (o no), els increments de preus generalitzats i l'eclosió de nous casos de Covid a la Xina, que torna a confinaments massius en parts del seu territori,  una mica de claror.

Durant anys he defensat des de les pàgines d'aquest bloc l'estupidesa que representa el canvi d'hora d'estiu a hivern i a l'inrevés dues vegades l'any, a moltes parts del Planeta, amb la gran excepció -no és l´única- de la Xina, que com he escrit diverses vegades en aquest blog, té un sol fus horari, que òbviament, coincideix amb l'horari de Beijing (des d'una perspectiva solar la Xina hauria de tenir com a mínim 4 fusos horaris diferents), i aquesta referència horària, no canvia mai, és sempre la mateixa, de manera que durant mig any, la diferència horària entre la Xina i Espanya és de 6 hores, i l'altre mig any de 7, degut a la imbecil·litat que tenim els europeus de canviar horaris dos cops l'any invocant estalvis del passat que al Segle XXI no tenen cap mena de sentit.

Diumenge passat, com cada any aquestes dates, als Estats Units van avançar l'hora una hora, per entrar a l'horari d'estiu, de manera que, per exemple, amb la nostra fàbrica de Columbus, Ohio, la diferència horària que fins dissabte passat era de 6 hores, va passar el diumenge a 5, i això dura un mes malcomptat, fins que el dia 26 de març els europeus tornarem a avançar l'hora i llavors tornarem a la diferència habitual de les 6 hores.

Ahir el Senat dels Estats Units va aprovar, atenció, per unanimitat -per això dic que hi ha vida intel·ligent- suprimir el canvi d'horari a partir de novembre de 2023: quedarà instituït per sempre l'horari d'estiu. Aquest canvi encara no és ferm perquè l'ha d'acabar ratificant el president dels Estats Units, però segons les fonts consultades (NYT, El País), no sembla que Joe Biden hi hagi de posar pegues (en tant i en quant els demòcrates també hi han votat a favor).

I Europa (o la "Europea" que li preguntà el periodista Carlos Alsina a Mariano Rajoy..) ? 

Doncs Europa va crear una comissió per a estudiar la possible implantació d'aquesta mesura.....l'any 2018, i encara avui no hi ha una resolució al respecte. 

La burocràcia s'autoalimenta sempre a tot arreu, és un món en sí mateix, però a Brussel·les, a la Rue de la Loi, seu de la Unió Europea, i cementiri d'elefants de polítics amortitzats als seus respectius països que ja no vol ningú, encara més. 

Doni'm comissions d'estudi que li paralitzaré les decisions, sembla ser la màxima. I així anar fent, in secula seculorum, amén.

Babi Iar, Odessa...Tornar a un passat de trista memòria

Les guerres desperten fantasmes que hom creia - al menys des de la visió occidental- que estavan enterrats pels segles dels segles. No crec que ningú de la nostra vella Europa es pogués pensar que el que estem veint a les fronteres europees pogués succeir al Segle XXI, per molt que veiessim les atrocitats que vam veure a l'antigua Iugoslàvia als anys 90 del segle passat. Allò va ser una excepció, circumscrita en un territori que no era ben bé la "nostra" Europa.

I malgrat tot, malgrat els "fake news", la manipulació informativa, la ciberguerra, i tot el que volguem, la guerra "convencional" és ben real, no és un algoritme manipulat reproduït mil·lers de vegades a YouTube, Facebook, Twitter o TikTok. Hi ha tancs, avions, míssils, soldats i devastació i mort.

I una guerra/invasió que se suposava que havia de ser llampec, a la manera de la blitzkrieg -concebuda i desenvolupada per l'exercit alemany al començament de la Segona Guerra Mundial- i que havia de durar menys d'una setmana s'està allargant més del que els russos esperaven, fins l'extrem que ja estan acceptant soldats volutaris de campanyes de Síria. I exactament tan com va passar amb la Covid, han passat un parell de setmanes des que va començar la invasió i ja ens estem acostumant a les estadístiques de morts i desplaçats per la guerra. Una notícia estadística a l'hora de dinar o de sopar, que acabam acostumant-nos a mirar fins i tot amb indiferència. Una notícia més.

Però la globalitat, l'actualitat informativa, la recurrència de les imatges no pot fer oblidar-nos les veritables tragèdies i horrors que han viscut alguns pobles, i l'Ucraïnès, és un d'ells. En una posició geogràfica a cavall entre Europa i Àsia, ha estat cobejada històricament per austro-hugaresos, polonesos, alemanys i russos. Ha estat un poble que ha patit grans atrocitats, en particular, al Segle X.

Durant la Segona Guerra Mundial, Ucraïna va ser un dels grans front orientals de la guerra, i el número de vìctimes ucraïneses es calcula entre 5 i 8 milions de persones. Però si algú va patir en particular les barbàries de la Guerra van ser els jueus que vivien a Ucraïna. No podem oblidar que els jueus han estat perseguits històricament per tot arreu, a Espanya, on van ser expulsats el 1492, a Alemània, on el govern nazi va dissenyar la "Solució final al problema jueu" o a Rússia, on es van "inventar" els pogroms (paraula russa que significa literalment "destrucció") que van consistir en el linxament sistemàtic de jueus a Rússia i a Polònia.

Dos dels grans episodis dels més grans assessinats col·lectius de la història de la humanitat van tenir lloc a Ucraïna, de la mà dels nazis, durant la Segona Guerra Mundial. A dues de les cuitats avui més assetjades en aquesta invasió que està tenint lloc aquests dies: Kiev i Odessa. La història es repeteix. El relat és diferent, però el patiment i la mort de població civil innocent, és el mateix.

A una zona boscosa de Kiev, a un barranc a les afores de la ciutat, un lloc anomenat Babi Iar, entre el 29 i 30 de setembre de 1941, 3 dies despres de prendre la ciutat, en una sola operació, 33.700 jueus van ser assassinants pels nazis. Poteriorment en aquell mateix indret s'hi van assassinar 60.000 persones més.

A Odessa, després de dos mesos de setge, tropes romaneses i alemanes van prendre la ciutat l'octubre de 1941. Durant 3 dies a finals d'octubre de 1941, 34.000 jueus van ser assassitats, afusellats o cremats vius. El número total de jueus assassinats a Odessa va ser de vora 100l0

Segurament al Segle XXI les campanyes d'extermini i els bombardejos sobre població civil es van amb una suposada major subtilesa, i també possiblement el número de víctimes sigui molt inferior a les atrocitats de 1941, però al capdevall, la barbàrie i la desraó continuen imperant com si no haguessin passat els anys i com si els éssers humans no haguessin après res de la història.

Globalització: de com una guerra llunyana ens afecta les butxaques

Que les guerres tenen una afectació evident en les economies dels països és un concepte que tots teníem més o menys clar, i que de retruc aquests efectes acaben repercutint a les economies domèstiques també, però del que segurament no havíem estat capaços era de preveure'n una magnitud tat gran i d'un abast tan global.

I és que a la Guerra d'Ucraïna s'hi han barrejat alguns elements que li confereixen la categoria de tempesta perfecta. 

El primer i més important és el que té a veure amb el fet que Rússia sigui l'invasor, el que ha començat l'atac. Rússia és un dels principals productors i exportadors de petroli i de gas del planeta. L'any 2020, Rússia tenia una quota de producció mundial de gas del 16,6%, només per sota dels Estats Units (23,7%). Pel que fa al petroli el rànking és exactament el mateix: Els Estats Units són el principal productor mundial (722 milions de tones) i Rússia ocupa també la segona posició, amb 512 milions de tones. 

La Unió Europea importa el 27% del petroli i el 45% del gas que consumeix anualment de Rússia. I això suposa un problema que els buròcrates de Brussel·les tot just ara comencen a abordar, quan ja és més que tard. Ningú no va moure un dit quan es va acceptar tàcitament l'annexió de la península de Crimea el ja llunyà 2014. De debò calia esperar tant per a trencar aquestes perillosa dependència? Doncs pel que sembla sí.

El segon, és que ubicació geogràfica d'Ucraïna, que la sitúa com un dels principals distribuïdors del gas que ve de Rússia i va a parar a les llars i les empreses de la Unió Europea: Alemània, Àustria, Txèquia, Itàlia, Holanda, França tenen una grandíssima dependència del gas rus.

I el tercer és que Rússia i Ucraïna combinats són una part important del graner d'Europa.

És el gran problema d'un món hiperconnectat i globalitzat. Ho vam veure el 2020 amb l'irrupció de la pandèmia de Coronavius: es va aturar Xina, la fàbrica del món i les cadenes logístiques de tot el planeta se'n van ressentir.

Aquests dos fets, Coronavirus i Guerra d'Ucraïna, faran del món un lloc molt menys connectat i les grans regions econòmiques mundials es tornaran (s'hauran de tornar més autònomes) quan tots aquests núvols s'hagin esvaït. Aquests dies, professionalment parlant només sento converses i ponències sobre la re-industrialització d'Europa i dels Estats Units. De fet, un dels projectes en què jo estic treballant té a veure en poder tornar a comprar teixit als Estats Units per contraposició a importar-lo de la Xina o el Pakistan (cosa impensable només fa 10 anys).

En termes planers aquestes darreres setmanes els consumidors hem tingut mostres evidents de les conseqüències de la globalització i la por: mai havia pagat abans una factura d'electricitat de 150 € per un mes, ni mai m'havia costat 80€ omplir el dipòsit de benzina. 

Però el més preocupant de tot (sobre tot del comportament dels consumidors, combinat amb una actitut poc responsable dels mitjans de comunicació) és que ahir a la tarda vaig tornar a veure imatges que creia cenyides exclussivament als primers dies de la pandèmia de Coronavirus: desabastiment als supermercats. Ahir a la tarda a l'Esclat més gran de Girona (una macro botiga) faltava oli, paper higiènic (aquesta em va constar d'entendre els dies de la pandèmia), pasta, farina i sucre. Com si la guerra fos al costat de casa. És cert que hi ha anunciada una vaga de transportistes per dilluns 14 de març, però convocada per una plataforma minoritària i fins avui, no secundada per les grans patronals.

Els noticiaris televisius se'n van fer ressó, afirmant el contrari, que no hi hauria desabastiment, però farcint-ho amb imatges de supermercats..La resposta dels consumidors va ser gairbé immediata.

 

Així doncs, ahir a la tarda vaig presencial la segona tempesta perfecta: binomi Guerra d'Ucraïna i vaga de transports (provocada indirectament per la guerra, per la pujada de preus dels combustibles), que equival a entrar en pànic per una part no despreciable de la població.

Ens diem Sapiens Sapiens però les notícies que llegim i escoltem cada dia confirmen a passes de gegant la involució de l'espècie.

Després d'Ucraïna...

La desproporció de forces entre l'exèrcit d'Ucraïna i el de la Federació Russa és tan gran, que hi ha pocs dubtes en relació al resultat final de la invasió, excepte en el més que improvable cas de la intervenció de la forces de l'OTAN, que ja han afirmat, de la mà dels seus portaveus, que no ho faran.

Pel que es publica (en una guerra la informació / desinformació és una altra arma molt potent i per tant tot el que es publica en relació a un conflicte, començant pel número de víctimes cal prendre-ho amb molta prudència) semblaria que el que Rússia demana és una capitulació total d'Ucraïna basada en els següents principis:

• Reconeixement de la independència de Donetzk i Luhanks (el Donbass, en realitat, escindit de facto d'Ucraïna des de 2014).
• Reconeixement que la península de Crimea forma part de Rússia i per tant, acceptació explícita del resultat del referèndum -no acceptat per les autoritat ucraïneses- de 2014, on un 97% de la població va acceptar la incorporació del territori a Rússia.
• Modificació de la constitució ucraïnesa per a explicitar la neutralitat del país i per tant la impossibilitat d'adhesió a la OTAN o a cap altra estructura militar.

Si això és així, que sembla raonablement plausible, això seria una capitulació total dels ucraïnesos, que dubto que estiguin en condició d'acceptar. 

De les tres grans condicions, la primera i la segona ja es compleixen de forma natural: tant el Donbass com Crimea estaven poblats majoritàriament per ciutadans d'etnicitat russa i idioma rus. No sembla doncs que això sigués un gran impediment per a l'acceptació per part d'Ucraïna (en un exercici de "Realpolitik" estil Bismark). Ara bé, el tercer serà segurament innacceptable pel govern ucraïnès, primer perquè suposa la interferència d'un tercer en afers de sobirania pròpia, i segon, perquè la seva acceptació és una claudicació i una rendició en tota regla. No oblidem el que els Aliats van imposar al les potència de l'Eix (Berlí, Roma, Tòkio) a la Segona Guerra Mundial, la darrera gran referència: capitulació total i prohibició de tenir exèrcits que poguéssin fer qualsevol mena d'acció exterior. Encara avui, tant Alemània com Japó tenen a les seves constitucions les clàusules que impedeixen la sortida dels seus exèrcits del país.

Per tant, com que semblaria que Ucraïna no té intenció de rendir-se, quan Putin decideixi prèmer l'accelerador -el tempo el decidiran variables geopolítiques com l'impacte de les sancions i d'altres condicionats que tenen poc a veure amb el que succeeixi a Ucraïna- el país acabarà caient en mans dels russos. És només una qüestió de temps, excepte en l'improbable cas d'una entrada a l'escenari de l'OTAN o dels Estats Units en primera persona.

Quan això succeeixi hi ha qui és de la opinió que si a Ucraïna va passar el que la immensa majoria de persones civilitzades van creure que no acabaria succeint (o que la intervenció russa es limitaria al Donbass), quan la invasió culmini, el proper objectiu serà Moldàvia i després, després, els països bàltics, recordem, escindits de la Unió Soviètica a primers dels 90 del Segle passat. Rússia no perdona que la independència de Lituània acabés catalitzant la desintegració de la Unió Soviètica.

La setmana passada vaig estar amb clients Lituans als Estats Units i tenen la profunda convicció que les tropes russes tornaran a envair el seu país. 

A diferència de Moldàvia i Ucraïna, Lituània és membre de ple dret de l'OTAN. Si això passés -que, com he escrit en un article anterior, espero que no acabi passant- les bases per a la Tercera Guerra Mundial estarien sobre el tauler de joc.

Joan Carles de Borbó: prescripció versus innocència

Enmig de la impunitat informativa que atorga el fet que des de fa una setmana totes les notícies de premses, ràdios i televisions estan centrades en la cobertura de la guerra d'Ucraïna, la fiscalia espanyola ha trobat el moment adequat, el tempo perfecte, per a l'arxivament de les causes obertes per defraudació fiscal, per part del Borbó fugit.

Res no succeeix per casualitat, i quan es tracta dels estaments més elevats de la casta espanyola, encara menys. Fiscalia ha trobat el moment adequat per a la publicació dels decrets d'arxivament: entre la crisi del PP i la invasió d'Ucraïna. A la meva propera vida, com diria en Lluís Gavaldà de "Els Pets", Jo vull ser rei. I com resa la primera estrofa: "jo vull ser rei/ser per collons cap de l'estat/tenir-ho tot fet/només per ser fill de papà" (Franco, jo hi afegeixo).

L'arxivament de la fiscalia, que es fonamenta en dos principis, la prescripció i la inviolabilitat (durant el periode en que Joan Carles I va ser rei) va acompanyat d'un decret que no està exempt però d'una minuciosa descripció dels delictes fiscals que aquest personatge va cometre contra la hisenda espanyola durant anys.

Els delictes prescrits minuciosament relatats per la fiscalia (i aquesta minuciositat encara fa més mal), estan relacionats amb el fet fonamental de no declarar a l'AEAT donacions que van implicar un increment patrimonial que havia d'haver estat declarat però que es van dipositar en comptes de fundacions opaques a Panamá, Jersei o Suïssa. Només entre 1995 i 2004, en dos "trusts" no declarats va acumular donacions per import de 15 milions d'euros, als que s'ha de sumar la quantitat de 100 milions de dòlars procedents d'una donació del rei d'Aràbia Saudí d'aleshores. I del pagament de despeses de viatges del rei per part d'empresaris "amics" per valor de diversos milions de dòlars. I el que no sabem...i no sabrem mai.

El menys exemplaritzant d'aquest cas però, és que la impunitat amb la que aquest personatge ha delinquit, si l'hagués comès qualsevol altre ciutadà s'hagués enfrontat amb penes de delicte fiscal que a qualsevol altra persona l'hagués conduït de dret a la presó i a unes sancions econòmiques d'un import exorbitant.

Un cap d'estat defraudador que se'n surt amb total impunitat és efectivament un exemple molt dolent per a la institució de la monarquia en particular però per a les institucions de l'estat espanyol en general. Molts recordem els discursos de la Nit de Nadal en els que Joan Carles de Borbó, en particular en moments de crisi econòmica que castigaven fortament bona part de la classe treballadora de l'estat, demanava exemplaritat, esforços i sacrificis. Exactament el contrari del que ell feia.

I encara hi ha qui es pregunta si aquest delinquent (moralment ho serà sempre, amb o sense arxivament de les causes obertes contra ell) podrà tornar o no a Espanya. Si el seu fill té dos dits de seny i ganes de supervivència com a rei, segurament té molt clar el que li ha de demanar. Jo segueixo defensant que el millor favor que aquest personatge podria fer a la causa republicana seria tornar del seu exili daurat als Emirats. Potser llavors sí que el poble es revelaria.

Els peatges humans de la retirada dels peatges físics

Ho vaig denunciar des d'aquest blog, i ho vaig advertir. L'alliberament dels peatges de l'AP-2 i l'AP-7, tot i que era contractualment un compromís -de fet una obligació inajornable de les administracions- caldria haver comptat amb un pla B per a garantir l'interés general, però és clar, en un estat com el nostre, això era, sense dubte, demanar massa. 

Ahir diumenge els mitjans de comunicació publiquen que a Catalunya hi ha hagut un mort cada dos dies en accidents de trànsit des que va començar l'any 2022, en concret, 24 morts per accident en 50 dies. Un autèntic malson. I l'aixecament de barreres als peatges de l'AP-7 i l'AP-2 ha tingut una relació directa en aquest increment de la sinistralitat. De fet, el nombre de víctimes mortals des de primers de gener és el més gran des de 2019. Una vergonya.

Només aquests darrers dies del mes de febrer que acabem d'acabar, dues notícies en aquest sentit són un clar indicador de la responsabilitat moral de les administracions. El dia 22 de febrer un camioner moria en accident de trànsit a l'AP-2 després de dos accidents amb cinc camions implicats al Baix Penedès. La segona està relacionada amb l'increment de trànsit: des de l'1 de setembre de l'any 2020, data d'alliberament dels peatges a les dues autopistes, la intensitat de trànsit a les dues autopistes (AP-2 i AP-7) ha crescut un 44% i un 47% respectivament. 

Però és que la intensitat de trànsit de camions s'ha més que duplicat. En el tram d'enllàç AP-2/AP-7 a Lleida, la circulació mitja diària ha passat de 2.700 camions diaris a 6.085.  A l'AP-7 el trànsit de camions s'ha incrementat un 74%. Òbviament, aquest increment que han experimentat els vehicles pesats és molt superior als dels vehicles lleugers.

La conseqüència és òbvia, no cal ser un geni per a deduir-la. Hem passat de tenir vies de gran capacitat i peatge molt segures, amb pràcticament absència total de sinistralitat, a vies que deixen de tenir gran capacitat perquè els camions les col·lapsen (com ja he escrit jo, usuari setmanal de l'AP-7 de Girona a Valls) i deixen de tenir la seguretat que tenien abans de l'aixecament dels peatges. Quin ha guanyat amb aquesta mesura? Si tenim en compte les persones mortes en sinistres a les dues autopistes alliberades la resposta només pot ser una: ningú.