Acostumo a ser una persona optimista de natura, i encara que cada vegada em costi més, optimista amb l'ésser humà en general. Any rere any, en el meu article del dia 31 de desembre, amb excepció del 2018 en què per raons professionals no vaig escriure durant un any, he intentat fer un balanç de l'any (deformació professional del periodista que vaig voler o poder ser, però que no vaig ser) i un pronòstic per l'any següent.
El temps passa de pressa, molt de pressa (la sensació que ens dóna, perquè el temps passa de forma constant, ni de pressa ni a poc a poc), especialment quan hom va acumulant anys a les espatlles. Això és el que vaig escriure com a vaticini del 2023 ara fa exactament un any: "Què ens depara el 2023? No goso a fer pronòstics. Això li deixo al grandíssim Medvedev. Jo només m'atreveixo a pensar, humilment, que la crisi no serà tan greu com molts apunten i que malgrat hi haurà una recessió (la demanda continuarà caient), aquesta serà menys profunda del que es podria pensar. La inflació es continuarà desinflant, i els preus de l'energia tornaran a tenir nivells raonables.
Si els xinesos són capaços de controlar aquesta eclosió de Covid (cosa que presumiblement succeirà a finals del primer semestre de 23) i no hi ha mutacions del virus que tornin a causar un caos mundial, les aigües tornaran al seu lloc i l'economia entrarà en una via de recuperació.
I veurem el final de aguerra d'Ucraïna, i possiblement, la caiguda de Vladimir Putin (això és, sobre tot, un desig)".
He de dir que excepter en el darrer vaticini, més o menys ho vaig encertar, de fet, amb les tropes de grup de mercenaris Wagner anant cap a Moscou, em vaig equivocar de ben poc. Impossible però pronosticar que passaria quelcom com la guerra de Gaza i que el canvi climàtic s'acceleraria tant, però el cert és que vivim uns anys, sobre tot la darrera dècada, en la que cada any és més trepidant que l'anterior. De fet, en els onze articles de final d'any, la paraula "trepidant" o "intens" és la que més he utilitzat en el títol de l'article que he escrit als darrers onze anys. Perquè el món s'accelera en tots els àmbits a una velocitat de vertigen.
Vaig veure la mort del meu pare (2012) i el meu sogre (2023), els afers de corruptel·les del PP (2013), el hara-kiri polític i posterior imputació de Jordi Pujol (2014), primera gran presa de consciència del canvi climàtic (2015), elecció de Donald Trump com a president del govern dels Estats Units (2016), negociació del Brexit i crisi pre-procés i post-procés (2017), eclosió mundial dels populismes (2018-2019), la pandèmia del Covid (2020) i la seva superació gràcies a les vacunes (2021-2022).
I d'aquest 2023, què en podem dir? Doncs que l'acabem pitjor que no el vam començar en molts àmbits. La Intel·ligència Artificial (AI en el seu acrònim anglosaxó) ha fet una veritable eclosió a les nostres vides fins a l'extrem que els governs de tot el planeta estan començant a prendre mesures de regulació donat els perills que la utilització descontrolada d'aquesta tecnologia pot implicar. La tecnologia ha continuat presidint la immensa majoria dels actes quotidians de les nostres vides, hem entrat per fi al debat sobre si cal prohibir els telèfons a les aules i com escrivia en el meu anterior blog, els resultats de les proves PISA ens situen en una situació bastant insostenible de cara al futur col·lectiu de les nostres societats.
S'han accentuat els fenomens migratoris massius, i en paral·lel, els populismes autoritaris s'estan "normalitzant" arreu. La Xina i la Índia han entrat en una cursa per veure quina serà la nova potència econòmica global, mentre que aquest darrer país ja ha superat la Xina com el país més poblat del món i ha aterrat per primera vegada al Pol Sud de la Lluna. Mala peça al teler que dues nacions tan poc democràtiques acumulin un poder econòmic i demogràfic tan important. En paral·lel però, la població mundial segueix creixent però comença a decréixer als països més desenvolupats, en un futur en el que les noves generacions no semblen gaire conscienciades a portar fills al món.
No sembla improbable pensar en Marine Lepen com a propera presidenta de França, i el canvi climàtic s'ha accelerat com no havíem vist mai abans: rècord de temperatures, fenòmens extrems, sequeres i incendis forestals mentre les cimeres climàtiques continuen demostrant la seva total inutilitat, a l'igual que els organismes internacionals, com la ONU, incapaços d'aturar la massacre que està tenint lloc a Gaza, i en menor mesura a Cisjordània.
Què passarà el 2024?Molt probablement que continuarem catalitzant aquests instints d'autodestrucció que ens caracteritza a l'espècie humana i veurem bona part dels problemes del 2023 agreujats.
Ja des d'aqui vaticino no només que Donald Trump serà el candidat del partit republicà a la presidència dels Estats Units, sinó que, amb un grau elevat de probabilitats -a menys que no ho aturin els tribunals- serà el proper president del país.
Malgrat tot, continuo essent optimista i no perdo l'esperança que algun dia, les coses començaran a anar millor.
Bon Any 2024 a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada