Anys trepidants

Volia titular aquesta darrera entrada de l'any "Balanç d'un any trepidant", però tiro de l'hemeroteca del meu blog i veig que al 2017, la meva penúltima entrada (la darrera va ser per a anunciar que deixava d'escriure temporalment, durant el 2018, com així va ser) es va titular exactament igual.

Em repeteixo? Em faig gran? Home, segurament hi ha una mica d'ambdues coses, però el que més em sorprèn en rellegir l'article és que 2017 va ser un any efectivament molt trepidant, a Catalunya, Espanya i al món. També 2019 ha estat un any trepidant en tots els àmbits a tot arreu. És fascinant constatar com la globalització imprimeix a les nostres vides un sentit de vertigen que fa que vivim moltes coses, molt de pressa, i segurament de manera molt més superficial que fa uns anys.

Vivim enganxats al maleït telèfon mòbil i els canvis en tots els àmbits es succeeixen amb una cel·leritat que és difícil d'assimilar, de païr, de controlar. 

Aviat els nostres fills no sabran què era una llibreria, ni els diaris de paper, ni els vinils, ni moltes de les professions que encara avui dia estem exercint (els CAP Japonesos ja fan els primers diagnostics amb robots); com escrivia ahir, la indústria de l'automoció està a les portes d'una revolució de dimensió encara inponderable (ningú no conduirà d'aquí a 50 anys), la televisió és un aparell que els menors de 20 anys no encenen ni per casualitat, el format convencional de televisió no existirà d'aquí a 30 anys. YouTube i Netflix acabaran no només amb la tele sinó probablement també amb el cinema de projecció a les sales cinematogràfiques ("Els irlandesos" del Martin Scorsesse no s'ha arribat a estrenar als cinemes....).

La primera dècada del Segle XXI ens ha portat una acceleració de tot plegat. El canvi climàtic que semblava que podia començar a revertir-se (acords de París), sembla avui dia desbocat amb un trasvalsament del clima a nivell planetari. Les imatges que ens arriben dels Pols, d'Austràlia, de Somàlia, són la més ferma constació que el negacionisme no porta enlloc i que queda molt poc per a que la situació assoleixi un punt de no retorn.

Amb només 20 anys de nou Segle, la democràcia està en franca regressió a nivell planetari, i fenòmens impensables als 80 del Segle passat, com Donald Trump, Xi Jing Pin, Putin, Erdogan, Orban, Salvini, Boris Johnson, VOX,...han passat a formar part indestriable del nostre dia a dia, de les nostres vides. El pseudo-totalitarisme neoliberal està amenaçant de forma molt seriosa totes les conquestes socials i polítiques de dues o tres generacions.

I a tot això, per acabar-ho de rematar, el "low cost" s'ha imposat a les nostres vides. Ens em empobrit col·lectivament, en una gran maniobra de molt pocs que ha provocat una destrucció significativa de la classe mitja (això explica en part els èxits polítics d'impresentables com Trump). El mil·leurisme és avui un fenomen majoritari i no pas aïllat com ho era al darrer quart del Segle XX. 

Les sèries estan arrasant i ens empobreixen intel·lectualment d'una forma escandalosa. Hem deixat de llegir i de seguir així, aviat deixarem de pensar. Les teles i les ràdios que van permetre una certa normalització de llengues minoritàries i amenaçades com el Català deixaran de ser un vehicle que els nostres fills i nets puguin utilitzar per a preservar la llengua. Només sobreviuran les grans com l'Anglès, el Castellà, el Xinès, l'Àrab, el Rus i poques més. Si al continent africà van desaparèixer 50 llengues en 50 anys, des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a finals del Segle XX, no vull ni pensar com pot acabar el Segle XXI en aquest àmbit.

I malgrat tot, malgrat tot, continuo essent optimista. Penso que el futur segueix estant a les nostres mans i hi ha fets i senyals que em fan pensar que no hem de tirar la tovallola.

Bon Any 2020 a tothom!!!

Parole, parole, parole

Quan arriben aquestes dates sembla que sigui gairebé una obligació fer balanç de tot plegat. Els Sàpiens Sàpiens ens belluguem, ens comparem, ens estimem i ens odïem en base a les estadístiques que tipifiquen les nostres vides, les alimenten i les condicionen. 

Per Cap d'any hem de fer balanç de tot el que hem assolit i en tot allò en què hem fracassat. El que hem deixat enrere, els millors i els pitjors moments. Els que han nascut, els que han mort. Les guerres, els desastres naturals i no naturals. Les millors fotos, els millors llibres, les millors sèries, les millors pel·lícules, el millor esportista, la millor actriu, els noms més posats als nadons, els polítics més corruptes (aquí hauríem de dedicar un any sencer de blogs),....

Des de fa uns anys ençà una altra categoria s'ha posat de moda: la de les paraules més repetides, en una mena d'emulació del que és un "trending topic" però de caràcter anual i centrat en les paraules que més s'han fet servir i que per tant, esdevenen un reflex del "momentum" que viu la nostra societat.

Ahir alguns mitjans es feien ressó de les paraules que mês s'han repetit, tant en Castellà com en Català. El rànking és en molts casos previsible:

Castellà:

1. Emergencia Climática

2. Exhumación

3. Tra-tra

4. Succionador

5. Bloqueo

Català:

1. Sentència

2. Succionador

3. Tsunami (entenc que Democràtic, tot i que l'article no ho diu)

4. Emergència Climàtica

5. Aldarull.

Em falta temps per a esbrinar el que es diu a Anglosaxònia, però probablement: Trump, Brexit, Global warming, ocuparien les tres primeres posicions.

Tot molt previsible,....excepte....per succionador (de clítoris, òbviament). Aquesta, per mi és la gran revolució. Per fi, el veritable alliberament de la dona. Deixeu-vos de feminazis, de feministes radicals i d'òsties en vinagre. El que triomfa (adoneu-vos de la major modernor/obertura de mires dels Catalans versus la resta d'Espanyols, el succionador ocupa a Catalunya una notòria segona posició) és l'hedonisme. Prou de fracassos, desenganys i frustracions per manca de professionalitat dels mascles (en franca decadència en molts àmbits, especialment en el del sexe (i probablement també en el de l'amor)). 

El "Satisfyier pro 2.0 next generation" distribuït per una empresa de Badalona, ha estat el gran esclat dels darrers dotze mesos. Deixeu-vos de conyes, de Processos i de Brèxits. Mai un consolador havia tingut un èxit tan espatarrant (estocs esgotats durant setmanes senceres). Quina dona pot renunciar a un orgasme garantit (sense referèndum ni necessitat d'autodeterminació) per 25€ si s'adquireix de segona mà o per 49,95€ si és nou de trinca?

El futur de l'automòbil

Hi va haver un moment a finals del Segle XX on tenir places de pàrking, sobre tot a les grans ciutats era allò que en Català ferm podr íem anomenar "tenir un roc a la faixa", és a dir tenir una font permanent d'ingressos recurrents que permetien a l'afortunat propietari gairebé despreocupar-se del seu futur (si el número de places era suficient).

Han hagut de passar molt pocs anys perquè el paradigma s'hagi gairebé enfonsat -o estigui a les portes d'enfonsar-se-. 

El dia de Nadal els diaris de paper (un altre quasi-anacronisme) apareixen en un exemplar "vàlid" durant dos dies, el 25 i el 26, per tal que les redaccions puguin al menys fer dos dies seguits de descans. Vaig comprar-ne uns quants perquè encara conservo la tradició de guardar en paper els diaris d'algunes dates marcades, i un canvi de dècada és un d'elles. 

Em va cridar l'atenció a "La Vanguardia" un editorial que parlava dels reptes de la indústria de l'automoció ("La gran revolución del automóvil" portava per títol un dels editorials del diari), i en citava alguns, des d'una perspectiva industrial i tecnològica (sobre tot des de la posició d'Espanya de ser un dels principals fabricants de cotxes d'Europa -el segon- i del món -el setè-). Tots ells certs, sobre tot el gran canvi en el combustible que ha de propulsar els cotxes del futur a curt i mig termini. Sembla una evidència que el motor d'explossió propulsat per combustibles fòssils té els dies comptats, però avui dia encara no està clar quin serà el model que s'imposarà. El que està clan és que si el cotxe ha de ser massivament elèctric no hi ha parc de generació d'energia que ho aguanti, ni ara ni en els propers 50 anys. Una alternativa és el motor d'hidrogen. L'article ni el cita.

Però el que em sembla mas sorprenent és que un diari del prestigi d'aquest no pari esment i ni tan sols citi el canvi de paradigma en els usos del vehicle. Una obvietat que un diari com "La Vanguardia" senzillament ignora.

A Hong-Kong, a Beiging, a New York, el problema és un altre: ningú, i dic ningú en sentit gairebé literal, ja no compra cotxes: no els poden mantenir i el que és més important, no els necessiten. Les xarxes d'Uber, Lift, Cabify, el "car-sharing", l'accessibilitat dels cotxes de lloguer, fan que a les grans ciutats (incloses Barcelona i Madrid) els joves entre 20 i 40 anys ja no compren cotxes. 

Han substituït (com en molts altres àmbits de consum) el "pay to own" al "pay per use", que francament, és molt més intel·ligent. Als Estats Units es pot llogar un cotxe per hores, si cal. Per què haver de tenir pàrking, pagar IBI, manteniments, canvis d'oli, de pneumàtics i d'altres foteses per a una utilització, que com a molt, és d'un dia a la setmana (si hi arriba)? No té cap sentit econòmic....

Una consequència pràctica, que avui dia és encara a les baceroles: els concessionaris de cotxes estan en vies d'extinció (sí, així de radical: la reconversió ja ha començat). Tesla, al capdavant de totes les tendències del sector, ha començat a tancar concessionàris físics (excepte en cuitats on fa de "show room") i passa a tenir només concessionaris virtuals a la xarxa (molt més eficient i barat). Però no només això. La demanda de cotxes caurà en picat en els propers 25 anys i el sector haurà d'experimentar una reconversió tan dura com la que va patir la siderúrgia en el seu dia, o molt més recentment la banca. 

Els dies de l'automoció com a gran generador de llocs de treball estan molt a prop d'acabar-se. Si no, temps al temps. 

Justícia i independentisme (II)

En línia amb el que ahir escrivia en relació a com l'administració de Justícia Espanyola ha esdevingut el principal bastió de defensa de la unitat d'Espanya, hi ha un episodi interessant que ho reflexa de forma més que manifesta. Racomano la lectura d'un article al diari francès "Libération"que es titula: "Crise de nerfs espagnole à Strasbourg" que cita l'Empar Moliner en el seu article diari a l'"Ara" de divendres passat.

L'article del "Libération" descriu amb detall com el dijous 19 de desembre, cap a les dotze del migdia, el president del Parlament Europeu, l'italià David Sassoli, després d'una tensa espera reprèn el plenari per a llegir el resum del dictamen del Tribunal de Justícia de Luxemburg en relació a la immunitat dels Europarlamentaris electes espanyols des del mateix moment que han estat escollits, sense que per adquirir aquest dret hagin de passar per Madrid i jurar el càrrec. Sassoli acaba demanant a Espanya a "conformar-se" amb la resolució.

Tota la feina feta pels euròcrates espanyols durant els darrers temps se'n va en orris de cop i volta. Segons el periodista del "Libération" Jean Quatremer que signa l'article, la presidenta del grup socialista al Parlament Europeu, l'espanyola Iratxe García, exigeix de trobar-se en privat amb el president del Parlament en una sala de l'hemicicle de Strasbourg en presència d'una colla d'euròcrates. Malgrat els esforços de García, Sassoli no cedeix i quan ella veu no hi ha res a fer, "perd le contrôle de ses nerfs et se met à hurler: "Tu ne peux pas faire ça à l'Espagne, tu te rends compte de ce que tu vas faire?"". Amb ràbia, llença tots els dossiers que portava al terra.

La qüestió aquí és que aquest revés per a la Justícia espanyola és considerada per alguns com un ultratge a la nació espanyola ("no pots pas fer-li això a Espanya, t'adones del que estas a punt de fer?", com si es tractés d'una decidió personal del President, o com si ella pogués Fer alguna cosa per a revertir la sentència....), quan en realitat la sentència té molt més a veure amb la vertadera essència de la construcció europea, que faro de ben segur que els Estats se la mirin amb lupa.

Ningú no pot predir què passarà amb Junqueras, però el que sembla clar és que Ponsatí, Comín i Puigdemont acabaràn acreditats com a Eurodiputats. L'anècdota, que també cita el periodista Quatremer al mateix article és que l'administració del Parlament Europeu, la mateixa que pressionada per Madrit (concepte) va negar als dos Eurodiputats una acreditació provisional quan van ser escolias al juny, va decidir el 20 de desembre otorgar-los una autorització provisional d'un sol dia mentre s'estudia l'apel·lació de la sentència. Però entre nervios, càmeres, pressió mediàtica i desconcert generalitzat, se'ls acaba atorgant per error una acreditació d'un any...un altre gol per l'escaire.....

I mentrestant, fiscals i jutges espanyols s'estiren els cabells i pensen a tota velocitat com evitar l'excarceració de Junqueras. I així anem....

Justícia i Independentisme (I)

Els que em coneixen i els lectors habituals d'quest blogg saben sobradament de les meves diferències pel que fa al corrent oficial de l'anomenat "Procés" i del meu total desacord amb com s'ha portat tot plegat i de com s'ha enganyat (volgudament o per incapacitat) a moltes persones honrades que es van creure fil per randa el discurs de les estructures d'estat i els suposats suports internacionals.

Aquests mateixos lector saben també (o poden intuir) la meva més profunda animadversió pel personatge que porta per nom Joaquím Torra, 131è President de la Generalitat de Catalunya des de maig de 2018, nomenat a dit per Carles Puigdemont, 130è President de la  Generalitat, nomenat a dit per Artur Mas i els cadells de la CUP. Senzillament, com el Borbó, no han estat escollits pel poble, i francament, trobo que estàn molt lluny de representar-lo, especialment Joaquím Torra. A mi de ben segur, que estic molt lluny de ser de cap bloc, tampoc de l'anomentat "constitucionalista", no em representa ni gens ni mica. Les seves intervencions públiques em provoquen la majoria de les vegades vergonya, i com a català em sento ofès pel seu sectarisme i manca de sentit comme.

Dit això, no puc estar més en desacord amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que el 19 de desembre (data de trista memòria per a la justícia espanyola) que condemna el President de la Generalitat de Catalunya a un any i mig d'inhabilitació i una multa de 90.000 € a instàncies d'una denúncia de la JEC, per haver.....penjat un llaç groc a la façana de la seu de la Generalitat de Catalunya. 

La cosa és tan kafkiana que si no fós veritat, faria fins i tot riure.  Si se li explica això a un ciutadà d'algun país una mica més civilitatzat que el nostre, li resultaria difícil d'entendre, i a qualsevol de nosaltres, molt difícil d'explicar. Costa molt de creure aleshores en la independència de la justícia, al menys quan es tracta de tot allò que posi en perill l'Espanya eterna i la seva sacrosanta unitat.

De fet, hi ha una dada objectiva que molta gent no sap però que parla per sí mateixa. Dels 131 Presidents que ha tingut la Generalitat de Catalunya en tota la seva història, només dos -Pasqual Maragall i José Montilla- no han tingut causes obertes amb la justícia espanyola. Curiós, oi?

La sobreactuació de la justícia espanyola en aquest àmbit es torna a posar de manifest aquests dies quan s'ha passat en menys de tres mesos a aplicar la llei antiterrorista a quatre descerebrats dels CDR acusats de no sé quantes barbaritats, a deixar-los en llibertat sota fiança. Pur foc d'encenalls que convenia a la fiscalia (ja saben, aquella institució que "afina" les causes) per posar aigua al foc en els moments posteriors a la sentència del "Procés". Tot plegat una vergonya que hauria de fer reflexionar a la immensa majoria de demòcrates que configuren la societat espanyola.

Però n'hi ha quatre que només destil·len odi. Són els del PP i Ciudadanos que, sabent que fins que una sentència no és ferma no se'n pot demandar l'execució, han demanat que s'inhabiliti a Torra amb efectes immediats. No només són grans demòcrates sinó també grans coneixedors dels mecanismes de la justícia que ells tan defensen.

El dilema de l'independentisme (II)

Escrivia fa uns dies que en tot aquest "entotoll" de l'anomenant Procés hi ha un molt de passions desfermades i un poc de sentit comú. Com que fa anys que escric aquest blog, ningú que m'hagi llegit em podrà qüestionar la coherència de tot el que he anat escrivint i publicant des de 2011. 

És evident que hi ha alguns paradigmes que són el que són, malgrat que molts vulguin negar la major:

• El binomi amor-odi Catalunya-Espanya fa molt de temps que s'arrossega, i que com escrivia l'Ortega i Gasset: "la relación con Cataluña sólo se puede conllevar". És allò del "venceréis pero no convenceréis" del Millán Astray, ara novament de moda gràcies a la darrera pel·lícula de l'Alejandro Amenábar.
• L'Estat espanyol, entès com a estructura fonamental, té el monopoli de la violència i de la justícia, aquesta és una realitat incontestable que hi ha un sector important de l'independentisme que sembla encara, malgrat tot, no haver comprès.
• La idea de judicialitzar el procés Català ha estat simplement una mala idea: "mala peça al teler", i això, qualsevol persona amb dos dits de front ho veu més que clar i ho entén a la primera, vist el que s'ha vist a priori i a posteriori de l'1 d'octubre.
• L'independentisme ha mesurat malament les seves forces i ha jugat amb la bona fe de milers de Catalans que es van creure que les estructures d'estat estaven creades. Un dels enganys més contundents dels darrers quaranta anys. Es digui el que es digui, i segurament més d'un i més de dos m'excomunicaran, la política de "peix al cove" i fets consumats d'en Jordi Pujol han fet més per Catalunya que tot el "processisme" dels darrers quatre anys.
• La justícia espanyola és parcial i esbiaixada en molts casos (fruit d'una cultura corporativista que no deixa de ser una de les herències més intocades del franquisme). Quan es tracta de posar en qüestió la "sacrosanta unidad de la patria española", la cosa esdevé manifestament i indissimuladament palmària. No s'esforcen ni en dissimular. Que hi hagi individus com el jutge Llarena que no siguin a la presó per prevaricació (o com a mínim inhabilitats a perpetuïtat per a l'exercici de la seva feina), n'és una mostra palmària.

I amb tot això cal conviure i cal, malgrat tots els malgrats, tirar endavant. Perquè és evident que hi ha un enorme desencaix i una enorme frustració tant d'una part com de l'altra, però cal invocar al realisme i -sí, afirmo amb contundència- al pragmatisme.

Sembla que el congrés de ERC ha avalat la tesi del pragmatisme, i també sembla que, amb l'as a la màniga de la gran cagada del jutge Marchena i dels seu judici polititzat (Europa Dixit), les coses estan millor que mai per a fer un exercici de realitat i acceptar una negociació possibilitista (jo en diria realista) que permeti recuperar part de les inversions no executades als darrers anys i part de les reivindicacions històriques pendents que -en definitiva- redunden en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes.

Aquesta posició d'ERC, tindrà amb tota seguretat, un cost polític que els -abans moderats i ara radicals- de Junts per Catalunya voldran monopolitzar en unes eleccions autonòmiques catalanes que hauran d'arribar més d'hora que no pas tard.

Però m'atreviria a dir que l'aposta de realisme d'ERC és l´única viable avui en dia (tot i els crits d'unilateralisme que cal anunciar, per evitar que les bases més radicals acabin fent un boicot). I pel que sembla a resultes dels resultats del Congrés, ho ha entès la directiva d'ERC i la militància. Ni Espanya ni Catalunya es pot permetre una repetició electoral (que és el que VOX voldria), i tot i així, vista la remor de sabres que córre per l'Espanya més castissa, serà un miracle si la coalicció d'esquerres PSOE-Podemos acaba fructificant.

Els límits de "Tsumani Democràtic"

Hi ha poques coses en què  els Catalans siguem capaços de posar-nos d'acord. 

Som un poble en que discutim apassionadament, com si fóssim Italians o Grecs, respecte a un munt de principis bàsics: som més Catalans que Espanyols, o a l'inrevés? Cal ser pactista (política clàssica de peix al cove), o per contra cal trencar-ho tot per a renéixer més forts? Som més de llevar-nos d'hora o de treballar fins tard? Són de Catalunya Ràdio o de RAC1? Som més de restaurant o de sopar a casa?  Som de pagar escrupulosament tots els impostos o de demanar factures sense IVA? Som de sanitat pública o sanitat privada? Plans de pensions o Seguretat Social? Hi ha escoles de pensament perfectament antitètiques respecte d'aquests i molts d'altres temes.

En el cas del Barça, són sobradament conegudes les ja ancestrals discrepàncies entre Laportistes (escola Johan Cruyff) o Bartomeuistes, i és ben cert que les receptes per a governar el club, definir les plantilles, les inversions, el dèficit, la política de fitxatges, la política respecte de la Masia i el planter, la grada jove, la posició política del club, fins i tot les fílies i les fòbies pel que fa a si el Txingurri Valverde és l'entrenador que requereix el Barça o no. 

De forma anàloga, trobem els Dembelistes acèrrims i els seus detractors més punyents, que poden arribar a discutir de la seva joventut, disciplina vital i alimentària o fins i tot de com encarar els seus entrenaments per evitar que es "trenqui" cada dos per tres. El joc de l'Arturo Vidal ens té així mateix perfectament dividits.

Per no parlar del que va estar el culebrot de l'estiu passat: Neymar Júnior sí o no. I aquí, una vegada més i havia una divisió gairebé plena entre detractors i partidaris, la tempesta perfecta. 

Però hi ha una cosa, potser l´única, en la que molts Catalans i tots, tots els barcelonistes, socis i simpatitzants estem plenament d'acord: els partits del Barça. 

Encara que l'equip no trobi el Nord, encara que estigui al capdamunt de la lliga més de pur desencert dels rivals que no pas  per encerts propis, encara que el joc de l'equip no només no agradi, sinó que fins i tot avorreixi sobiranament, mostrant sobre el terreny un joc erràtic, sense rumb, sense esperit i sense continuïtat, .... hi ha una cosa, repeteixo que ens uneix a tots els barcelonistes: no ens agrada perdre'ns ni un partit. En el meu cas, quan sóc de viatge professional als Estats Units, els veig en diferit o per poc que pugui en directe, al pub irlandès de Columbus, a Easton Town.

I en aquest sentit no sé ben bé (de fet no ho sap gairebé ningú, pel que sembla) quines són les pretensions de "Tsumani Democràtic", més enllà de la petició d'entrar a l'estadi pancartes que diguin #SpainSitAndTalk “ a les grades i al terreny de joc. Però pel que sembla, aquesta petició no serà concedida perquè el reglament de la FEF i la FIFA ho prohibeixen i el Barça no es vol arriscar a un altre episodi de multes com el que va patir amb la FIFA a conseqüència de l'exhibició d'estelades.

Queda clar però que estan jugant amb foc si al final tot plegat acaba amb una protesta que impedeixi disputar el partit. Si això succeeix, "Tsumani Democratic" s'arrisca a perdre el favor de molts dels seus simpatitzants....perquè desenganyem-nos, una cosa és tallar l'AP-7 i deixar l'economia del país mig paralitzada durant 48 hores i l'altre, molt més seriosa, és deixar una munió de Catalans sense veure un partit del Barça, i més especialment un Barça-Madrid, on es juga quelcom més que un simple partit de futbol.

I tot això, tot això, no acabo de tenir clar que els simpàtics cadells demòcrates dels "Tsumani Democràtic" ho hagin tingut gaire en compte.

Dret a decidir a Guinea Equatorial

Avui s'estrena al festival internacional de cinema de Valladolid (Seminci) una pel·lícula documental dirigida pel periodista Marc Serena (Manresa, 1983) que porta per títol "El escritor de un país sin librerías" i que retrata la vida a la Guinea Equatorial d'avui dia, un dels països més tancats de l'Àfrica, una dictadura dirigida amb mà de ferro per Teodoro Obiang Nguema, país pel qual és gairebé impossible obtenir un visat d'entrada.

Guinea Equatorial viu des de la independència d'Espanya l'any 1968 sota la fèrria dictadura del clan Nguema i actualment, un nebot del primer president de la República, Teodoro Obiang, presideix el país des de fa molts anys.

Però el que m'ha cridat l'atenció d'aquesta notícia no és tant el documental (que també) com un fet que està molt relacionat amb el que està passant a Espanya en relació al "Procés Català". M'explico.

El dret a decidir, a l'Espanya ultra democràtica i ultra constitucional de 2019 sembla gairebé un anatema.  No es pot mencionar perquè, diuen alguns, conculca la constitució "que ens vam donar entre tots" el 1978. L'argument és senzill i falaç alhora: cap territori de l'Estat no pot decidir per sí sol el seu futur perquè forma part indisociable de la pàtria comuna, en conseqüència, cal que tots els espanyols s'expressin en relació a una part del territori. En definitiva, nega el tracte d'igual a igual a un territori històric, reconegut com a nacionalitat, al seu article 2, però alhora inseparable, ja que diu literalment: "Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas".

Però, ai las, resulta que en el cas de Guinea Equatorial, que a efectes territorials era una província espanyola des de 1959, el més dèspota, cruel i sanguinari dictador que hagi tingut Espanya probablement des de la unificació dels regnes de Castella i Aragó, jueu de cap a peus, improbable pare de la seva filla, home amb un sol testicle, antimasó, anticomunista i anticatalà fins a la medula, va ser el que el 1963 va permetre la votació d'un referèndum d'autonomia (on va guanyar el sí per ampla majoria de les quasi cent mil persones amb dret a vot) i  que cinc anys després, el 1968, va autoritzar un segon referèndum popular (11 d'agost de 1968) en un explícit reconeixement d'Espanya del "dret a decidir" de Guinea Equatorial.

Un 64% dels votants van votar a favor de la independència. El dia 9 d'octubre de 1968 el Butlletí Oficial de l'Estat de la dictadura franquista més bèstia que ha tingut Espanya, publicava el següent Decret (2.467/1968) -atenció, que la lectura del paràgraf que ve a continuació pot provocar urticària, al·lergies de tota mena i fins i tot hiperventilació i diarrees intermitents:

........................................................................

"DISPONGO: 

Artículo primero.-Se reconocen los resultados electorales proclamados por la Comisión Electoral de Guinea con fecha dos de octubre del corriente año, y en su virtud se tiene al excelentísimo señor don Francisco Macias Nguema como Presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial. 

Artículo segundo.- Se declara independiente el territorio de Guinea Ecuatorial, a partir de las doce horas del día doce de octubre del corriente año (acotació meva, 1968), en cuyo momento tendrá lugar la ceremonia de entrega de poderes al Presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial.

Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a nueve de octubre de mil novecientos sesenta y ocho, 

FRANCISCO FRANCO 

El Vicepresidente del Gobierno. 

LUIS CARRERO BLANCO".

No em digueu que, com a mínim, això no és mereixedor d'una serena i desapassionada reflexió.

El meravellós d'aquesta vida és que, si es vol, no es deixa d'aprendre coses cada dia, sobre tot la constatació del que avui resulta d'un negre impenetrable, demà pot ser blanc nuclear.

El dilema de l'independentisme (I)

Diumenge passat vaig tenir el plaer de compartir taula i conversa amb companys de tota la vida (la majoria vam cursar junts l'ensenyament general bàsic) a la barraca de l'amic Joan Gómez a S'Alguer, un privilegi d'aquells d'abans, dels que et fan donar gràcies a Déu per a poder gaudir d'una meravella paisatgística, d'una companyia i d'un menjar (excepcional dinar preparat per l'amic Ramon Guzmán, un crack de la cuina) dels que ja no hi ha oportunitat de disfrutar gaire vegades. Gaudir de tan en tant que la vida i el temps passis a poc a poc, i no pas a cop de "Twitt".

La colla era relativament nombrosa i, lògicament, hi havia sensibilitats polítiques de tota mena, des dels més propers a la causa independentista (la majoria, diria) fins al algun proper a VOX. Malgrat que al nostre grup donem preeminència a la gastronomia, és inevitable acabar parlant de política.

De les converses de taula i sobre-taula, entre turrons (David Candela, torroner excepcional, amb obrador a Xixona i botiga a Palamós), roms de canya de Guatemala reserva especial, ratafies i bourbons reserva de Kentucky, en vaig treure la conclusió que una majoria defensen la via de protesta i desobediència civil pel damunt de la via de la política amb mires posades al llarg termini. 

Legítim del tot òbviament, mentre el que es defensi sigui sempre la via pacífica (que és el cas), però penso jo, poc pragmàtic, perquè mentre l'Estat tingui el monopoli de la força (justícia, policia i exèrcit) no hi haurà res a fer a menys que el moviment independentista tingui una majoria aclaparadora (casos de les repúbliques Bàltiques, República Txeca, Eslovènia, Montenegro, etc.), que, com tots sabem, avui no és el cas de Catalunya.

El cert és que de vegades penso que els humans (Sàpiens Sàpiens de vegades no gaire Sàpiens, com defensa en un parell de llibres expectionals l'historiador Yuval Noah Hariri) som especialistes en ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Els mesos de setembre i octubre de 2017 poden titllar-se, analitzant-ne els resultats pràctics sense passió sinó amb objectivitat d'un immens fracàs col·lectiu en el que molta gent de bona fe es va mobilitzar pensant que les estructures d'estat i el suport internacional estaven garantits (tal com ens van assegurar del dret i del revès els polítics que ens van convèncer per anar a votar el dia 1 d'octubre - jo també hi vaig anar-).

El gran èxit va ser l'organització i la capacitat de convocatòria, i el valor d'una gent que es va exposar per convicció a les òsties de la policia nacional sense arronsar-se. Però una vegada més aquells mateixos polítics van ser capaços de convertir un èxit en fracàs en tan sols un parell de setmanes en unes votacions al Parlament de Catalunya que, encara ara, em fan morir de vergonya.

Ara hi ha una altra oportunitat extraordinària de fer passes de gegant cap a la consolidació d'una nova situació (potser mai no havia estat tan clara en els dos darrers anys) i pel que sembla, els "nostres" polítics, digui's ERC o Junts per Catalunya, estan només disposats -al menys de moment- a fer una estèril política de negacionisme i gesticulació que pot arruinar una oportunitat fantàstica d'avançar en positiu. Òbviament hi ha unes bases que pressionen i una animadversió mútua, diria que en molts casos ratllana a l'odi, entre els dos principals partits, que francament no ajuda gens ni mica.

Hi ha qui defensa amb convicció el "quant pitjor, millor", però francament, no conec cap cas a la història que això hagi provocat situacions de millora pel col·lectiu de la ciutadania. Potser és que no arribo més enllà.

Rànking de Talent al món: potència Europea

La prestigiosa escola de negocis suïssa IMD publica cada any, entre d'altres i mitjançant el seu Centre Mundial de Cometititivitat,   un estudi del talent mundial dels treballadors per països, que avalua un gran nombre de paràmetres i entrevista un gran número d'especialistes avaluant aquests factors en un marc segmentat en tres grans blocs: inversió (sobre tot en educació) i desenvolupament, atracció i retenció de talent i disponibilitat de competències.

A favor de IMD cal dir que l'estudi es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web i que és una lectura molt interessant i enriquidora (https://www.imd.org/wcc/world-competitiveness-center-rankings/world-talent-ranking-2019/). 

La conclusió principal de l'estudi és que la vella Europa continua essent el "pool" de talent més important del Planeta. Efectivament països europeus ocupen 10 dels 11 primers llocs del rànking, essent les primeres 3 posicions, respectivament per a Suïssa, Dinamarca i Suècia. Només Singapur és cola a la desena posició. Sorprèn doncs que malgrat el declivi industrial i econòmic del vell conteninent, Europa en conjunt és encara la zona del món amb més capacitat de generar i retenir talent humà. Sense dubte una molt bona notícia. També és clar però, que hi ha una gran diferència entre el nord i el sud d'Europa, però això és molt fàcilment comprensible quan s'analitza l'impacte de la inversió en educació i capital humà en una i altra part del continent.

Curiosament, no necessàriament són els països més competitius els més ben posicionats en talent. Els Estats Units, una de les economies més competitives del món ocupa el lloc número 12 i la Xina, Taiwan o el Japó els llocs 20, 42 i 35 respectivament. L'estudi avalua la capacitat de generar i retenir talent a nivell país, i aquí aquestes tres economies continuen encara molt lluny del cim. Només amb sobta però, que els Estats Units, amb els complexes universitaris més potents del món, en particular a Califòrnia (el "cluster" University of California, amb 10 campus que es compten entre les més potents fonts de generació de talent del globus - Berckeley, Davis, UCLA, San Diego, Irvine, etc...-) només ocupi el lloc número 12, però s'entèn quan s'analitzen d'altres factors.

Espanya ocupa un discret lloc número 32, i països com Lituània, Xipre, Portugal, Qatar o Estònia estan per sobre. Baixa un lloc respecte l'any anterior i destaca la caiguda de la despesa pública en educació per estudiant, la disponibilitat de mà d'obra qualificada (en puc donar fe personalment, impossible trobar determinats perfils professionals.....), la motivació dels empleats i les habilitats lingüístiques (aquí Espanya suspèn any rere any).

La fuita de talent de Catalunya i Espanya, ocasionada per molts motius però entre els més importants la falta de sortides professionals, i la poc atractiva remuneració en comparació amb d'altres països és un element que pesa de ben segur en els resultats del rànking. A la nostra família en tinc un exemple ben clar. Una doctora en biomedicina que treballava en recerca sobre càncer de fetge a l'hospital Clínic de Barcelona cobrant una misèria, està des de fa uns mesos treballant amb una beca de recerca a Yokohama, al Japó, amb una dotació econòmica que pràcticament triplica el que cobrava a Barcelona i amb uns mitjans i una protocols de recerca infinitament superiors. D'això jo en dic "fuga de talent", i així ens van les coses...

Thanksgiving als Estats Units

Als Estats Units, hi ha una festa que cada any adquireix una importància més gran. Sempre va ser "la Festa", entre cometes i en majúscula, però cada any que passa, per pròpia voluntat dels celebrants, esdevé una festa més important. Estic parlant, efectivament, del dia d'Acció de Gràcies (el "Thanks Giving", en anglès).

Estic del tot convençut que hi ha molts nord-americans als que la Festa, que celebren amb fruició i entusiasme, no saben ben bé d'on els baixa, però com que del que es tracta és de celebrar, doncs tots els habitants d'aquest Planeta estrany que porta per nom Estats Units d'Amèrica, celebren amb devoció la mare de totes les festes, per descomptat, molt més important que el dia de Nadal.

Què és exactament el "Thanksgiving"? Doncs molt senzill (i molt confès alhora, historiogràficament parlant). La celebració que un dia del Senyor en que una colla de 102 peregrins puritans (coneguts com a "Pilgrims") arribats d'Anglaterra l'any 1620 amb el vaixell "Mayflower" (convertit per això mateix en una icona) amb ganes d'esdevenir independents del jou de Sa Reial Majestat Britànica, van aconseguir, gràcies al suport dels indígenes locals, la primera collita al Nou Món. Una -doncs- de les versions de la celebració és que al 1621, un any després de l'arribada dels peregrins, es va aconseguir la primera collita a la terra de promisió i això es va celebrar amb un banquet que van compartir els indígenes i els colons. Hi ha d'altres versions que postul·len que la celebració es remunta a 60 anys abans i a Florida, no a Plymouth, i amb colons espanyols i no pas britànics.

Sigui com sigui, la versió que s'ha acabat imposant a la historiografia oficial dels Estats Units és la dels colons britànics que varen arribar al Nou Món amb el vaixell Mayflower.

El Thanksgiving -dos dies de festa oficial i oficiosa- obra la porta al començament d'una època de celebracions que culmina amb el dia d'Any Nou. És, de llarg, molt més important que les festes de Nadal (on només hi ha un dia de festa, estrictament el 25 de desembre) i val a dir que el món s'atura als Estats Units el dia de Thanksgiving (demà 28 de novembre, quan escric aquesta entrada del blog). L'orgia de consum desmesurat i salvatge comença una setmana abans, assoleix el seu zènit el divendres 29 de novembre i acabava amb les festes de cap d'any. Cinc setmanes doncs de bogeria comercial, amb, des de fa uns quants anys, el "cybermonday" inclòs.

Demà, dia dels dinars familiars més famós dels Estats Units, no hi ha cap restaurant obert (fins l'hora de sopar), ni cap botiga oberta fins a les set de la tarda, perquè les famílies es troben i mengen el gall d'indi amb "gravy" i d'altres condiments i l'"apple pie" amb gelat de vainilla. És un dels pocs dies de l'any en que els nord-americans cuinen (la resta de l'any escalfen menjar al microones o van al restaurant, i ho puc comfirmar de forma empírica) i efectivament tota mena d'activitat econòmica esdevé mínima. 

Puc afirmar fefaentment que l'any passat vaig viatjar pels Estats Units el dia de Thanksgiving i a l'aeroport amb més tràfec del planeta, Atlanta, hi era jo i la meva circumstància, però pràcticament ningú més (vaig tenir la mateixa sensació que el dia 12 de setembre de 2001, quan després de l'atemptat de les Torres Bessores era a Paris, i vaig viatjar amb un avió d'Air France des de Barcelona amb destinació a París-Orly amb només 12 passatgers, comptant-me a mi).

A partir de les 7 de la tarda de demà doncs, la vida torna lentament a la realitat, els centres comercials tornen a obrir les portes i romanen oberts tota la nit, ja que l'endemà del Thanksgiving comença el "Black Friday" i puc assegurar, perquè ho he viscut en primera persona durant dos anys consecutius, que hi ha una bogeria absoluta per a entrar a les botigues (hi ha cues literalment kilomètriques) i arrasar-les a partir de la mitjanit , quan obren amb els descomptes increïbles del "divendres negre". 

Per tot això, després d'una estada de gairebé un parell de setmanes a Columbus, he decidit tornar a casa demà, ja que tant a les autopistes com als aeroports, l'activitat estarà, literalment, sota mínims.

Un futur que ja és present: clonació de gats i gossos

La guerra comercial que aquests darrers mesos estem patint entre els Estats Units i la Xina no té només a veure estrictament amb el comerç. Això de fet, és la xocolata del lloro. La imposició d'aranzels no fa altre que canviar el país al que es compra o al que es ven, però sempre hi haurà algú altre que prengui el lloc al país "castigat". Aquesta guerra té més aviat a veure amb tecnologia, patents, marques i la preeminència tecnològica a nivell mundial. 

I en aquest sentit, als Estats Units tenen por -amb raó- de l'emergència tecnològica de la Xina en tots els àmbits del coneixement. Robòtica, nanotecnologia, telecomunicacions, agroalimentació, sector aeroespacial, automoció, entre d'altres.

Un dels sectors en els que de forma silenciosa la Xina s'ha anat generant una posició de lideratge és precisament en la indústria de la clonació (i per sort o per desgràcia, de la missa no en sabem ni la meitat). Efectivament, Xina ha esdevingut una potència mundial, juntament amb els Estats Units, la Gran Bretanya i Corea del Sud, en la clonació d'animals domèstics.

Per què? Doncs perquè Xina és un país on hi ha veritable passió pels gossos i els gats, i no pas precisament per menjar-se'ls, com erròniament estableix la llegenda urbana. A la Xina hi ha registrats 55 milions de gossos i 44 milions de gats, i la demanda no para de créixer.

Una companyia xinesa, anomenada Sinogene (www.sinogene.org), amb el lema "together forever" ofereix la clonació del vostre gos, gat o cavall (de moment es limita a aquests tres mamífers, i en el cas dels cavalls està encara en fase d'experimentació) per la mòdica quantitat d'aproximadament 53.000 dòlars si estem parlant d'un gos. Des dels inicis d'aquesta empresa, l'any 2015, ja ha clonat més de 40 gossos i no fa gaire ha clonat amb èxit el primer gat, de nom "Garlic", per la també mòdica xifra de 35.000 dòlars i 7 mesos de gestació subrogada.

L'"expertise" de la Xina en la clonació ha crescut exponencialment des que l'any 2000 científics xinesos varen aconseguir clonar una femella de cabra i van ser els primers en clonar primats (la qual cosa espanta de forma terrible). A la Xina, a diferència de la majoria de països europeus, els Estats Units o el Canadà, no hi ha lleis contra l'experimentació (o la crueltat) amb animals.

No vull ni pensar el que es pot estar fent en experimentació en clonació humana de forma amagada. Al doctor Mengele segurament li hauria agradat viure a la Xina del Segle XXI.

El fenomen Tesla

Aquesta setmana Tesla ha estat en boca de molts dels apassionats de la indústria de l'automòvil (entre els que em compto), per la presentació del seu nou model, un "cibercamió" de formes futuristes que l'empresa té previst que entri en producció el darrer trimestre de 2021. La notícia es feia viral tant per la presentació (estava anunciada des de feia setmanes) com perquè se suposa que el camió és pràcticament indestructible i té els vidres irrompibles però a la presentació pública el cap de disseny de la marca, van tirar una pedra contra el vidre de la finestra del costat del conductor, i aquest es va aixafar fent-se miques (sense acabar-se de trencar del tot, cert). 

D'aquest model, pensat per a competir amb els camions F-150 de Ford, el Silverado de GM i els RAM de Dodge, Elon Musk diu tenir ja reserves per un total de 176.000 unitats.

Sigui com sigui, el cotxe amb un motor diferent al de combustió de gasolina o gas-oil ha vingut per a quedar-se (serà propulsat per un motor elèctric, d'hidrògen o per altres fonts d'energia però no combustibles fòssils), perquè al motor d'explosió li queden els anys comptats, en sentit absolutament literal. En 20 anys, els cotxes amb motor d'explosió seran considerats una relíquia, un vestigi d'un passat molt poc glamurós.

Si bé del cotxe elèctric fa anys que se'n parla moltíssim i cada vegada hi ha més cotxes híbrids i elèctrics circulant per les carreteres de tot el món (a la Xina, la marca BYD és puntera en la fabricació de cotxes elèctrics, i l'any 2018 en va vendre unes 250.000 unitats, aproximadament les mateixes que Tesla), en els darrers dos anys, el cotxe 100% elèctric ha agafat un impuls que sembla ja imparable.

I un dels que més ha fet perquè això sigui una realitat ha estat Elon Musk, fundador i C.E.O. de Tesla.

Tesla ha esdevingut una potència industrial en sí mateixa. De la seva fàbrica de Fremont, a Califòrnia, n'han sortit ja 700.000 vehicles, però aquestes xifres evolucionaran molt i molt de pressa a partir d'ara. A més a més l'empresa acaba d'anunciar que als afores de Berlín (al cor d'un dels principals països fabricants del cotxes del Planeta) construirà la seva tercera planta de fabricació d'automòbils (on es produirà el Model 3 i el nou SUV Model Y), que s'afegirà a la que ja està a punt d'entrar en funcionament a prop de Shanghai, en ple cor industrial de la Xina, primer fabricant de vehicles del món (fàbrica per cert, construïda en un temps récord, 10 mesos, entre Gener i Octubre de 2019).

A aquestes tres fàbriques cal afegir-hi altres dues "mega plantes industrials", la fàbrica de Nevada (on Tesla fabrica les cèl·lules de les bateries) i la de Buffalo (New York), on es fabriquen les cèl·lules fotovoltaiques.

Però el més rellevant de tot és la transformació industrial que ha experimentat l'empresa des del seu naixement pel que fa a la fabricació de cotxes. Només el 2019, de Gener a Setembre, Tesla va fabricar 256.000 vehicles (més dels que va produir en tot l'any 2018), després de sonats fracassos per incrementar la productivitat de la fàbrica californiana entre 2015  i 2017 (el valor de les accions entre 2016 i 2019 s'ha multiplicat més que per 2, passant de 151 dòlars a 333). El secret? Una extrema robotització i una dependència mínima de la subcontractació, Tesla es fabrica fins i tot els seients dels seus vehicles.

Si a tot això li afegim una estructura de venda molt lleugera (molt pocs concessionaris físics en zones molt ben seleccionades  tot el món) i l'assoliment d'aquesta dimensió "mundial", l'aposta d'Elon Musk podria estar molt a prop de consolidar-se.

Per què la monarquia s'enfonsa

En aquesta ocasió, torna a a tractar-se de la monarquia britànica. Podem afirmar que les cases reials que queden al món semblen condemnades a desaparèixer per extinció (provocada pels seus propis actes) fins i tot en territoris en els que la institució compta amb la simpatia o si més no la tolerància dels seus súbdits. 

Si dels premis Darwin (aquells que es donen a les morts més estúpides de persones que moren sense descendència) se'n podessin relaxar una mica les normes per a permetre premiar l'estupidesa de personatges vius amb descendència, el rei emèrit Joan Carles I d'Espanya, el princep Andrew d'Anglaterra, i el príncep Laurent de Bèlgica, per citar-ne a tres de propers, serien ferms candidats al màxim guardó del Darwin Awards.

Avui a La Vanguardia, en John Carlin -del que m'he convertit en lector de capçalera, com ja he escrit en aquest blog en alguna ocasió anterior- escriu un article interessantíssim que porta per títol "El príncep i els dimonis" (https://www.lavanguardia.com/opinion/20191124/471818655498/principe-andres-mourinho-maradona-boris-johnson.html). En una suposada sesió a cal psicòleg, Carlin, sobre el personatge del príncep Andrew de Windsor, diu el següent: "He sido vagamente consciente de su existencia a lo largo de mi vida y si usted me pregunta qué me salta a la mente cuando se juntan las dos palabras príncipe y Andrés yo le digo tonto, inútil, corrupto, sórdido, irrelevante...". 

Doncs això mateix deuen pensar el seu germà Charles i la seva mare Isabel II quan arran de les notícies que van aparèixer a tots els mitjans i que el relacionen amb l'afer de prostitució de menors del milionari Epstein -del que també vaig escriure una entrada al blog el mes d'agost, quan el van suïcidar a la presió de Manhattan-, i post-entrevista a la BBC el passat dia 16 de novembre (si no l'heu vist us la recomano perquè és com una declaració implícita de culpabilitat, quan se suposava que l'entrevista havia de servir per a netejar el seu nom davant l'opinió pública britànica) decideixen desposeir-lo de tota responsabilitat i activitat de representació en relació a la casa reial britànica.

Però això no és tot, arran d'això mateix i de les investigacions del cas Epstein que el FBI nord-americà continua investigant sembla força probable que se l'acabi citant com a investigat. Si aquest fóra el cas, fóra quina fóra la posició oficial de la monarquia britània, de ben segur que aquesta quedaria molt tocada, i potser fins i tot tocada de mort.

Tots tenim encara a la ment el famós "lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir" del monarca espanyol el 2012, quan va ser enxampat in fraganti amb la seva amant, a Botswana, caçant elefants i fóra d'Espanya sense el permís -ni el coneixment- del govern espanyol. Allò li va costar al personatge una abdicació, com a mal menor, però podia haver costat la monarquia a la seva família.

Al capdevall, el problema de tot plegat és la institució mateixa. Uns personatges que sense justificació democràtica ni de sentit comú viuen de l'erari públic de forma més que generosa (aquest també és una altra de les fonts del problema), fent tasques de "representació" que serveixen de ben poc, i que en més d'una ocasió ("por qué no te callas") acaben generant maldecaps diplomàtics, i que per acabar de reblar el clau es passen mitja vida apareguent a les revistes de color rosa cosa que acaba provocant que la institució estigui cada vegada més degradada.

Auguro a les monarquies que queden al món un futur molt poc brillant. Si fés un comentari en termes d'anàlisi borsària, diria que són clarament valors dels que cal desprendre's a curt o a mig termini, ja que el seu potencial de revaloració està esgotat.

La versatilitat de la política ( o donde dije digo, digo Diego)

Hi havia fa molt temps un programa a TV3, dels de "prime time" que es deia "Un tomb per la vida" - els que tenen una edat se'n recordaran- en el que crec recordar un capítol (fa molt de temps i potser la memoria em falla) en el que el convidat era Miquel Roca Junyent i en Joaquim Maria Puyal li feia defensar una idea amb tota la passió posible i al cap d'un moment, la contrària amb, si cal, encara més vehemència.

En Roca, és clar, com a gran polític i orador, se'n va sortir de forma brillant. Tot això va a col·lació arran de la "sorpresa" (anunciada) d'un pre-acord entre el PSOE i Unidas Podemos per a formar un govern de coalicció (experiència inèdita a l'Espanya dels darrers quaranta anys).

Home, no em negaran que sobta -al menys a mi- que després de més de 6 mesos perduts enmig de la ficció d'unes negociacions en que el PSOE tenia clar i deixava encara més clar que no tenia ganes de negociar res i menys de cedir ni una espurna (pressions dels barons territorials? de l'"IBEX 35"? com apunten algunes veus autoritzades.. animadversió recíproca entre els dos líders? ....vagi vostè a saber), ara resulta que són capaços de posar-se d'acord i escenificar un pre-acord programàtic per a governar plegats, cedint el PSOE molt més del s'hagués pogut imaginar Iglesias després de les eleccions del 28 d'abril - als cercles capitalins ja es parla de la vice-presidència per a Pablo Iglesias-.

Ja sé que la política és l'art de l'impossible, però a alguna ment privilegiada se li hauria d'haver ocorregut anticipar aquest escenari i considerar que per acabar igual (o pitjor) es podien haver estalviat gairebé 170 milions d'euros de les arques públiques en la convocatòria de noves eleccions, més de mig any de bloqueig institucional, un emprenyament manifest de bona part de la ciutadania (segueixo pensant que és un miracle que la participació només hagi caigut 4 punts) i la irrupció de l'extrema dreta com a tercera força política al parlament espanyol.

"Doctores tiene la iglesia", diu la dita, però em sembla a mi que no cal ser massa intel·ligent per entendre que aquest tipus de comportaments (irresponsables) generen desafecció cap a la classe política, que un dia defensa una idea i l'endemà exactament la contrària -prescindint totalment de l'efecte "hemeroteca"-.

Arriba un moment que als polítics els és igual la crítica dels votants (fins i tot els seus) pels canvis jaqueta o el que puguin dir o pensar els ciutadans. Miopia de curt termini on només compta esgarrapar quotes de poder que els permeti exercir el càrrec quant més temps pitjor.  

Tot i aquest anunci però, per a assegurar l'èxit a la investidura i un mínim de governabilitat posterior, encara queda afegir al vaixell bascos, altres partits regionals i comptar amb l'abstenció o bé d'ERC o bé de Ciudadanos. Aquests últims ja han dit que amb ells no comptin (en una cursa sense fre cap al suïcidi col·lectiu), i amb els d'Esquerra, difícilment es podrà pactar res, per tant, el sorprenent pre-acord d'avui es pot quedar en paper mullat.

L'endemà de les eleccions: I ara què?

Doncs ja està. Ha passat gairebé fil per randa el que estava cantat que succeiria. Al jugador de cartes Pedro Sánchez i al seu estratega en cap, Iván Redondo, els ha sortit el tret per la culata, ... i de quina manera. No aprendre de la història és tan greu que si aquests dos tinguessin dos dits de dignitat, avui ja haurien de ser aigua passada. Però, és clar, això és pura teoria. 

24 hores després de les eleccions  no crec que hi hagi ningú que tingui dubtes que la situació avui és molts més inestable, complicada i imprevisible que la que va resultar de les eleccions del passat 28 d'abril. La manca d'autocrítica dels polítics continua essent una altra constant en aquesta Pell de Brau en la que per a plegar cal fotre's una òstia de 47 diputats i una pèrdua de 2,5 milions de vots.

Els egos, les pressions internes i externes i la miopia de curt termini, ja estan anticipant una negociació que comença malament, amb posicions i declaracions maximalistes dels uns i dels altres, marcant territori, i demostrant l'endemà mateix de les eleccions, un nivell de responsabilitat que tendeix a zero.

I en mig de declaracions barroeres dels uns i dels altres que no només no porten enlloc sinó que més aviat ja insinuen de forma subtil que ens aboquem cap a una situació de bloqueig que pot durar molt de temps - en una possible forma d'italianització de la política espanyola - assistim a l'inici de la deconstrucció final de Ciudadanos (la quantitat de "memes" que corren per la xarxa és un clar indicador que hi havia moltíssima gent que li tenia ganes a la prepotència d'en Rivera, l'Arrimadas i companyia), que demostra que "al soci no se'l pot enganyar" (o que se'l pot enganyar només una estona i que fins i tot així, l'engany acaba passant factura). Albert Rivera ha dimitit (era l'única sortida digna que li quedava) i diu que deixa la política i que es vol dedicar a la seva família i a tornar a una feina sense cap repercussió mediàtica (no m'ha crec, en menys d'un any el veurem de tertulià amb la seva estimada Susana Griso o amb en Piqueras, sinó temps al temps)....

Però la gran lliçó de les eleccions d'ahir és que quan s'exciten les masses, i els agitadors tenen l'habilitat suficient, i les masses una cultura insuficient (i en la majoria dels casos una situació econòmica precària), fenòmens con els de VOX poden arribar a cristalitzar. La història ens hauria de donar lliçons però, una vegada més l'home sembla confirmar acte rere acte que és l'únic mamífer que s'equivoca constantment i que no té problema en tornar a caure a la mateixa trampa una i altra vegada. Hitler també va pujar al poder el 1933 arran d'unes eleccions democràtiques....Sentir les barbaritats que proferien ahir a Madrid els senyors de VOX el retrotreu a un a situacions molt pretèrites, que hom pensava feliçment superades. 

I això no augura res de bo ni per Catalunya ni per Espanya, ni per la relació de Catalunya amb Espanya. VOX és el producte de la desafecció, de la destrucció de la classe mitja, de la corrupció, de l'incompliment de les promeses que han fet tants polítics; és el partit que dóna resposta als desafectes del sistema, als desenganyats, als que voten "en contra de". A VOX l'han creat els mateixos partits polítics, començant pel PSOE i pel PP.

Al capdevall resultarà que exhumar el cadàver del dictador haurà donat més rèdits electorals a VOX (que en va fer "casus belli") que al PSOE, que ho argumentava -electoralment és clar- com la culminació de la restauració de la memòria històrica.

No puc fer altre que esperar que hi hagi sentit de la responsabilitat entre els més moderats (cada dia els trobo més a faltar) i que Santa Rita ens ajudi a tots plegats després d'anar-hi a encendre els preceptius ciris.

El farol d'en Pedro Sánchez

Les eleccions generals de demà tenen un pronòstic molt més reservat que cap altra dels darrers anys. Havent vist l'oportunisme del president del govern (trasllat de la tomba del dictador, sentència sobre el Procés, excés de confiança...) i com s'ha desenvolupat la campanya (un horror del que l'única bona notícia és que ha estat curta) tinc pocs o cap dubte que els estrategues socialistes de la Moncloa deuen tenir sentiments que van des  d'estirar-se els cabells fins a encendre ciris a Santa Rita, patrona dels impossibles.

Tinc també pocs dubtes (o cap) que a en Sánchez se li haurà acabat la sort. La convocatòria de noves eleccions situarà el partit socialista, en el millor dels casos amb els mateixos escons que els que va tenir a l'anterior convocatòria electoral, però el més probable és que en perdi. Només cal esperar 24 hores...

D'aquesta campanya semblen desprendre's algunes intuicions que segurament demà es confirmaran:

• Enfonsament sense pal·liatius de Ciudadanos fruit dels errors tant estratègics com tàctics del seu cabdill Rivera. Quan la part més important de la seva estratègia (la que transmeten) és "todo contra el separatismo" i tret d'això no hi ha res més que mantenir la direcció del partit amb mà de ferro, el cataclisme està servit (vegi's el que va succeir amb la Rosa Díaz i Unión del Pueblo y Democracia). Per anar contra Catalunya li ha sortit competència, i la de Vox és més genuïna. La debacle no la salva ni en "Lucas".
• Legitimació d'un partit d'extrema dreta al que les mateixes institucions li han donat joc fins i tot admetent-lo a participar en "el" debat electoral a la televisió pública. Hem sentit el missatge dels energúmens de Vox més clar que en cap ocasió anterior sense que ningú aixequés ni un sol dit. Això mateix va passar a França amb el Front Popular i ara Marine Lepen és una veritable opció política (potser una mica més civilitzada que els nois de les pistoles, però no gaire). Vox pujarà molt gràcies a la feina que prèviament li ha fet l'Albert Rivera. Abascal, en el pitjor dels casos s'acostarà a duplicar el nombre d'escons, i això és un drama amb totes les de la llei.
• Clara recuperació d'Unidas Podemos, amb un missatge absolutamente coherent. L'únic partit d'abast espanyol que defensa el diàleg sense condicions. En Pablo Iglesias i les seus han anat de menys a més. El missatge és el mateix que han vingut defensant des de sempre, entre que els altres "matitzen" en funció del "momentum" i de l'audiència a la que s'acrecen.  Recuperació que nomás vindrà afectada (segur) pel resultat que pugui obtenir el nou partit d'Errejón (que també ha fet una molt bona campanya). 
• Un PP en alça a costa de la debacle pràcticament assegurada de Ciudadanos, al que ha contribuït una imatge de moderació d'en Pablo Casado que poc té a veure amb les darreres eleccions.
• Una tendència a l'alça del vot independentista però que segurament es veurà dispersat per la quasi segura irrupció de la CUP (l'enquesta d'avui del Periódico d'Andorra li dóna entre 3 i 4 escons).

L'escenari post-eleccions, si això es confirma, pot ser encara pitjor del que ja teníem abans de les eleccions, amb molta més fragmentació i amb una extrema dreta amb significativa presència al Parlament Espanyol. Amb una perspectiva tan fosca, li auguro poc recorregut a la possibilitat de diàleg i a la formació de govern. L'estupidesa i el tacticisme en política haurien d'estar molt més castigats que la simple pèrdua de vots.

Les euroordres de Llarena

Sóc dels que he defensat públicament (en aquest blog i en tots els debats als que he participat amb amics, coneguts i saludats) que els polítics del "Procés" no podien sortir indemnes dels fets de setembre i octubre de 2017. Sense entrar en el fons de la qüestió, el que és evident és que la Justícia espanyola podia fàcilment invocar els principis de desobediència i -eventualment- malversació de cabals públics en la convocatòria del referèndum. 

Que això mereixia l'extraordinàriament increïble sentència de presó a la que han estat condemnats? Clarament no en els cas dels polítics. Molt menys en el cas dels dos Jordis, mers activistes socials de tercera regional el delicte dels quals va ser pujar sobre un cotxe ja atrotinat de la Guàrdia Civil amb un megafon per a demanar a tots els manifestants un comportament pacífic (i això ho van veure a Xile i a Hong Kong).

He repetit més d'una vegada que d'instruccions judicials sectàries, parcials i antiquades com la del jutge Llarena no en podia sortir res de bo (recordem que aquest personatge, va demanar rebelió fins al darrer dia que va poder).

Tot això ve a col·lació perquè els diaris digitals s'han fet ressó tot just fa una estona del rebuig per part de la Justícia del Regne Unit de l'euroordre d'extradició que el senyor Pablo Llarena els va reenviar fa uns dies per tornar a Espanya la Clara Ponsatí.

Motiu? Ras i curt, la desproporció de l'euroordre, segons la legislació britànica; com diria el malhaurat Johan Cruiff "no hase falta desir nada más".En el cas de la segona petició d'euroordre per extradir Carles Puigdemont (un altre polític que no em mereix cap mena de respecte), el jutge instructor, que seguint la més rancia tradició hispànica no sembla dominar cap altre idioma que el Castellà, va enviar l'euroordre -una segona vegada, perquè els personatges sobrats i arrogants no aprenen ni a base de fracassos- sense la traducció pertinent al Francès.

L'amic de la pistola, aquell que no ha treballat mai de la seva vida obtenint un salari que no vingui de fons públics, el benvolgut i mai prou ben ponderat Santiago Abascal, s'acaba d'omplir la boca suggerint el "tancament" de les fronteres amb Gibraltar (que és clar, només perjudicaràn els espanyols que treballen al Penyal perquè els gibraltarenys, quan volen anar al Regne Unit, ho fan amb avió). 

Tenen sort (fins ara) els polítics catalans a l'exili de tanta incompetència judicial. Fins i tot personatges repel·lents com en Comín se'n podràn ensortir nord enllà "on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".

Els polítics que ens mereixem?

Confesso que he estat incapaç de veure els dos debats electorals que s'han celebrat aquesta setmana. Fa tant temps que he deixat de confiar en la política (espanyola i catalana), o més ben dit, dels polítics (espanyols i catalans), que els debats electorals són com "déjà vus", els visualitzo sense necessitat de veure'ls. Només espero amb ansia infinita que sigui el dia 11, perquè s'acabi la maleïda campanya electoral. Per primera vegada a la vida, des que tinc ús de raó i consciència política, no hauré vist ni un sol debat electoral.

En el joc del despropòsits i disbarats en què s'ha convertit la política hispànica (i mundial), les virtuts principals dels polítics als que paguem el salari cada mes semblen ser un cúmul de males arts -sense dissimular-ho ni fer-ne el mínim esforç per a semblar que dissimulen-: la mala educació, la mentida sistemàtica sense quedar vermells ni perdre un minut de son a les nits, l'insult fàcil, la provocació gratuïta a l'adversari, la vacuïtat de continguts en els seus discursos, la manca d'escrúpul en un l'oportunisme electoral descarat a la cerca de vots,  la incapacitat d'escoltar i la incapacitat de dialogar.

No m'ha calgut doncs perdre ni cinc minuts de son per comprovar que el que m'imaginava és el que efectivament va acabar passant, tant al debat de Madrit (concepte) com al de Barcelona. Agreujat, és clar, per conflicte català (el que cada dia que passa en tinc més mal pronòstic).

Després d'un frau democràtic com aquest al que ens ha abocat el president del govern, i que com a resultat, condueix els ciutadans a la quarta votació en quatre anys, el que veritablement caldria és senzillament no anar a votar de forma massiva o de fer-ho en blanc. 

Us imagineu la repercussió d'una abstenció o de vots en blanc pel 75% o més del cens electoral? Això és el que caldria, perquè no ens mereixem individus com en Casado, en Rivera, l'Abascal, en Torra, l'Arrimadas, la Borràs o la Cayetana Álvarez de Toledo (aquesta em provoca una repulsió instantània pitjor que l'aversió que em desperta en Rivera, que ja és dir).

Algú en algun dels dos debats ha aportat idees del que realment interessa els ciutadans? La llista no és pas precisament curta: economia, educació, inmigració, sanitat, atur, pensions, infrastructures, canvi climàtic, diàleg amb Catalunya, model d'estat, etc....No, ni en broma. Només s'ha fet demagògia i s'ha anat a l'ofegament/destrucció de l'adversari (enemic, per a ells) invocant, en el cas de les dretes, el "sancristu gros" del 155 contra Catalunya i TV3 (a mi tampoc no m'agrada en Sanchís, però el que li va etzibar l'Arrimadas, em sembla un "scherzo" de molt mal gust i molt poca classe).

I enmig de tota aquesta demagògia, el gest mal calculat de Pedro Sánchez de convocar eleccions li pot sortir molt malament si fem cas a les darreres enquestes publicades, que vaticinen, com a cosa veritablement greu, un resorgiment de l'extrema dreta de Vox. Com diu en Jordi Ébole en altres paraules, "tan jugar amb foc, tan jugar amb foc, arriba un moment que t'acabes cremant". 

Esperances de canvi el dia 11? Cap ni una, i tan de bo, tan de bo, estés equivocat.

La "Sentència", en majúscules

Doncs ara sí. Ja la tenim aquí. Escric aquestes línies de nit, des dels Estats Units, quan a Catalunya són les quatre de la matinada, i el dia ha estat, mogut com pocs dels que es recorden a la història del país. M'he despertat amb la sentència (99 anys de presó en conjunt) i me'n vaig a dormir amb el negit de pensar que les coses es podien haver fet d'una altra manera, i tot això que ens hauríem estalviat.

Però la "Sentència" malgrat tot, i després d'una primera anàlisi d'urgència, també ha hagut de fer política, per a contentar una mica tothom i deixar, per aquesta mateixa regla de tres, descontent i indignat gairebé a tothom. Queda clar, i la "Sentència" ho deixa ben palès, que la separació total de poders és una entel·lèquia i que té un clar component polític.

Només un detall. Que a dos activistes socials de baixa estopa els caiguin nou anys de presó per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil i (ho va veure i sentir tothom) intentar evitar que la cosa passés a majors em sona clarament a revenja de l'Estat i a escarni. "No voleu caldo? Doncs dues tasses". El fet que en Jordi Cuixart vagi afirmar, en seu de Tribunal "Ho tornarem a fer", l'ha condemnat molt més que els fets que s'han jutjat. Repeteixo, em sona a "sentència del Cas Altsasu" (...una finalidad terrorista, la cual sería expulsar a los miembros de la Guardia Civil de un territorio que los acusados consideran suyo de una manera excluyente, atemorizando además a una parte de la población que no piensa como ellos", en conexión con "un entramado terrorista muy complejo que aún pervive".).

Repeteixo, amb 40.000 persones concentrades a les portes d'Economia, si s'hagués volgut impedir a la policia judicial fer la seva feina, hagués estat molt fàcil, però tothom va poder entrar i sortir. Amb tensió, sense dubte, però no es va tocar un pèl a ningú i aquests són els fets. Ho va veure tothom.

El Tribunal ha hagut de vestir un relat molt enrevessat (en una interpretació d'urgència del que he llegit fins ara) per a poder justificar la sedició (La sedición es un alzamiento público y tumultuario contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión​ ni la traición. ... La sedición comprende cualquier conmoción y generalmente se presenta asistida por violencia directa en contra de la ley).

Ho fa en part per a no destruïr una instrucció mal feta i parcial per part del jutge Llarena i en part per evitar imposar les penes (molt menors) del que, al meu entendre podrien constituir els delictes provats dels processats: desacatament a l'autoritat del Tribunal Constitucional i malversació de cabals públics (fets, en la meva opinió, absolutament provats). 

Amb independència de la ideologia que cadascú pugui tenir, hi ha un ordenament constitucional vigent, caduc si es vol, i que juga sempre a favor de la majoria i dels poders fàctics, també, però és el que hi ha, i canviar això requereix d'amplis consensos al territori (cosa que a Catalunya no es dóna de cap de les maneres). Tirar pel dret comporta molts riscos, però segurament a Alemània, la sentència màxima hagués estat de quatre anys i no de tretze.

Amb una condemna per sedició -insisteixo, en el cas dels "Jordis" és de jutjat de guàrdia (mai més ben dit)- que no satisfà ningú, només s'ha aconseguit generar una animadversió encara més gran d'una part no despreciable de la població catalana cap a l'autoritat moral de l'Estat, i un desig de revenja encara més gran (en part per la frustració d'una condemna que ells consideren menor) d'una altra part de la població.

Crec que la "Sentència" eixampla una rasa que ja era prou gran (es va anar obrint a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut de 2010) i que li fa un flac favor al desig de diàleg i harmonia que té la majoria de la població tant catalana com espanyola.

Costarà molt de temps arreglar aquest despropòsit. Alguns haurien de tenir una consciència tan pesant que no haurien de poder dormir bé cap nit dels seus dies.

La sentència i el dia després

Un viatge als Estats Units dóna per a moltes hores de lectura. Durant el dia d'avui, doncs, m'ho he llegit gairebé tot, fins i tot el vídeo del pobre paracaigudista que ahir va empassar-se un fanal de La Castellana, embolicat amb la bandera d'Espanya.

Així doncs he llegit molts articles d'opinió sobre la sentència. Opinadors de tota mena que es nodreixen de les filtracions sorgides de la seu del Tribunal Suprem, i en particular de la seva Sala Penal. Hi ha qui apunta que, com sigui que sentència per rebelió (la que comportaria penes de presó més llargues) sembla descartada, la filtració (Juliana dixit) és un element que hauria d'ajudar a rebaixar la tensió ambiental que es viu aquests dies (i que es preveu incremental quan la sentència es faci pública).

Insisteixo en el que vaig escriure ahir, si aquest és el cas, és la constatació que en aquest Estat guardar secrets no és precisament una de les virtuts de l'estat de dret.

En un ambient tan crispat hi ha opinions i declaracions de tota mena, obviament, en particular les més dures són les dels més radicals tant d'una banda com de l'altra (en Santiago Abascal demana directament la detenció de Torra i la intervenció del Govern). 

Que la manifestació unionista d'ahir a Barcelona punxés estrepitosament, com ho va fer -no ens enganyem- la manifestació de la Diada el passat onze de setembre (sobre tot si la comparem amb la dels darrers anys), no deixa de ser un símptoma que la gent està cansada de tanta parafernàlia i tonteria, i que només que hi hagués un punt de generositat per ambdues bandes, tothom hi sortiria guanyant sense cap mena de dubte. Demanar impossibles amb un suport a l'independentisme del 48% de la població és senzillament una utopia, i això ho sap tothom.

Una post-sentència (sigui com sigui perquè està clar que no declararà l'absolució de cap dels inputats) amb aturades de país (indesitjades per a la majoria, n'estic segur) com a conseqüència de disturbis, talls de carreteres, autopistes i similars, no només no portarà res de bo sinó que ajudarà encara més a criminalitzar l'independentisme.

Manifestacions cíviques i massives en cap de setmana poden ser una extraordinària mostra de la força i la capacitat de mobilització de part del país (que pot ajudar en les negociacions polítiques que necessàriament hauran d'arribar, més aviat que tard), però si la cosa desemboca en un nou 3 d'octubre, no farem res més que tornar-nos a equivocar com a poble, una altra vegada.

Per sort, jo ho viuré de lluny.

Hamburgueses veganes, aires de canvi al sector carni

Una hamburguesa vegana és una veritable incoherència, de fet, en literatura es coneix com a Oxímoron, és a dir la juxtaposició de dos termes (generalment substantiu i adjectiu) que tenen significats totalment contraris. Com ho és un "Suïcidi involuntari" (m'he permès una petita llicència de vanitat: els lectors que em coneixen ja saben del que parlo).

Llegeixo al New York Times que "Burger King", empresa que malgrat el que molts poden pensar no és nord-americana sinó que pertany a un Fons d'inversió de capital brasiler, después d'un temps de proves pilot en diversos restaurants i països, ha tret al mercat una hamburguesa 100% vegetal, que aporta un 15% menys de calories, un 90% menys de proteines, i que, segons els experts de l'empresa té exactament el mateix sabor que el "whopper" original. La tastarem aquestes properes setmanes que estaré als Estats Units.

La notícia, es fa massiva en el mateix moment en que es publica un darrer estudi (l'enèssim) sobre la carn vermella en el que les conclusions semblen ser que menjar carn no és tan dolent com s'ha vingut esgrimint els darrers deu anys (això és com el conte de mai no acabar, no saps mai si la ingesta de peix blau és dolenta o és bona, si una mica de vi va bé pel cor o va malament per la pressió arterial, en fi, una confusió de tres parells de nassos).

Si "Burger King" es decider per una aposta "Oximorònica" deu voler dir que, o bé les seves vendes als països més desenvolupats (i per tant amb un percentatge de vegans superior) ha caigut de forma prou important com per a impulsar l'empresa a un moviment d'aquest tipus, o que les seves perspectives pels propers anys són terrorífiques (a la baixa és clar).

En qualsevol dels dos casos, el fet en sí, marca un claríssim canvi de paradigma. Avui en dia, cada dos per tres estem abocats a dir "ja res és com abans", però encara que les veritats eternes avui dia duren entre deu i quinze minuts, penso que si "Burger King" té èxit amb aquesta hamburguesa, s'obre un camí importantíssim de cara a la preservació d'aquest Planeta que estem destruint a marxes forçades. Passi el que passi, sembla que els vegetarians i els vegans han vingut per a quedar-se. Benvinguts siguin.

Si les hamburgueses acaben essent "vegetals" en gran proporció (posem per cas, al 30 o al 40%), la quantitat de pastures que es necessitaran per a alimentar les vaques de les que es fan les hamburgueses disminuirà de forma susbstancial, i la tala i crema sistemàtica de selves verges per a convertir-les en terreny de pastures (sobre tot, però no només) al Brasil, també caurà en picat.

Benvinguda sigui l'hamburguesa vegetal "Impossible whopper" si això contribuix, ni que sigui una mica, a la preservació dels espais verds de la nostra vella i estimada Terra.

De política, filtracions i altres futilitats

Fa molts dies que no escric de política. De fet, ha deixar d'interessar-me fins a tal punt que no tinc ni clar que vagi a votar el proper 10 de novembre (també he demanat que no se m'envïi progapanda -mai un terme ha estat tan ben trobat- electoral a casa). He escrit molt de política durant molt de temps, durant els anys en que hi havia política, durant els temps en els que hi havia a ambdues bandes de l'espectre ideològic gent intel·ligent i amb ganes de dialogar de veritat (perquè no ens enganyem, "aquest" és el tema -gairebé l'únic- que requereix política, la resta és, ara per ara, "pecata minuta"). Però d'això fa tant temps que gairebé ja ni me'n recordo. 

La trista realitat és que ara ja no es fa política per una senzilla raó: no hi ha polítics. Hi ha una colla de mediocres personatges funcionaritzats que viuen professionalment de la política però que tenen la grandesa de mires d'un mosquit. L'escàndol monumental de la repetició de les eleccions generals n'és una mostra fefaent. No em crec que els socialistes no es podessin posar d'acord amb "Unidas Podemos" (o com es digui que es diuen les esquerres socials, amb la seva atàvica incapacitat de trobar complicitats i fer majories suficients). El "sistema" no ho va permetre. Digui's Ibex 35, Patronal, Trilateral, "Establishment" o com es vulgui. A alguns no els van agradar els resultats de les eleccions i per això les han fet repetir.

I enmig de tot aquest magma i caos monumental la suposada independència de la Justícia tornant a fallar com una escopeta de fira. No sé exactament si la sentència sobre el Procés es farà pública dilluns (hores d'ara sembla assegurat, que com a molt tard serà dimarts vinent) i si el delicte sobre el que hi haurà unanimitat serà sedició (en comptes de rebelió, o conspiració per a la sedició), però si això és així, es torna a demostrar que vivim en un país de pandereta, en el que la Justícia no és tal, perquè les sentències pre-anunciades i mediatitzades no són dignes de ser sentències d'un país veritablement democràtic.

En la meva ingenuïtat de "La Salle" se'm fa difícil entendre el propi concepte de filtració. Com és possible, em pregunto? On és la seriositat del poder judicial? No és la primera vegada, ni la segona, sinó més aviat l'enèssima. A qui l'interessa? Pequè succeeix? Preguntes sense resposta, que novament només posen en qüestió la fiabilitat i la garantia d'un sistema al que tots estem exposats.

En fi, veurem què és el que passa al capdevall, però tot plegat fa una pudor de resclosit que no fa pressagiar res de bo.

PS.  El men grau d'al·lucinació sobre l'espècie humana no deixa de créixer cada dia que passa. Mentre escric aquesta entrada, he sentir un anunci a "Spotify" que m'ha fet deixar el teclat de l'ordinator. L'anunci, pagat pel Govern Britànic i nomes en Anglès comença dient, no faig broma, "Get ready for Brexit" i l'entenc adreçat als ciutadans britànics que viuen a Espanya on els explica que han de preparar-se per a obtenir permís de residència, carnet de conduir i targeta de seguretat social entre d'altres. Anem veritablement cap a l'abisme. Hi al cim, i anem en xancletes i calça curta...

"Montapollos" i "Pagafantes", una nova manera de fer política

El títol del blog d'avui respon a un extracte de les discurs d'ahir d'en Miquel Iceta (polític pel que sento una gran admiració, sigui dit de passada) a la tradicional festa de la "rosa" a la que també hi va assistir en Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions. Iceta es referia als motius de fons pels quals tornem a un escenari d'eleccions anticipades, referint-se als seus més propers adversaris polítics: Ciudadanos, als que va anomenar "montapollos" (adjectiu, bastant encertat en el fons, cal reconèxer) i "pagafantes" als d'Unidas Podemos, per allò de voler quedar bé amb tothom, en particular amb els partits independentistes.

Què volen que els digui? El nivell és tan estratosfèricament baix -fins i tot en el cas de polítics amb capacitat- que a un li cau, literalment, l'ànima als peus. Si els polítics amb solera i recursos també se'ls en va l'olla quan entren en "mode pre-campanya electoral", doncs tot plegat diu molt poc a favor dels nostres representants.

I la conseqüència de tot plegat -avui en llegia diversos "twits" i alguna "carta als lectors" a "La Vanguardia", és que la gent normal, el votant mig, el i la que es lleven "ben d'hora, ben d'hora" per anar a treballar i portar un o dos sous a casa i pagar hipoteques i impostos, n'estàn d'aquesta buidor interessada i mediocritat conceptual fins al capdemunt. Resultat esperat? Més abstenció, sense cap dubte

Queda clar que quatre eleccions en quatre anys són una mostra més que evident de la incapacitat dels nostres representants per fer política de veritat, amb alçada de mires, i arribar a pactes. En aquestes darreres eleccions (post-eleccions) Pedro Sánchez ha jugat de forma interessada i mesquina amb els sondejos i les enquestes per a evitar haver de pactar amb Unides Podem. Per no parlar del gest  de l'Albertito "el faxta" a la darrera corva: "m'abstindré si castigues  a l'Infern de Dante els indepes catalans, aquesta mala gent". Impressionant el nivell. En Castellà: "Qué nivel Maribel!!!".

I què és el que succeeix tradicionalment a Espanya quan hi ha més abstenció? Doncs que això beneficia a la dreta. De fet, les enquestes que ahir publicava "La Razón". Els estalvio els detalls i passo directament a les conclussions: "La suma del PSOE y Podemos, entre los 160-164, frente a los 165 actuales, por lo que una repetición electoral seguiría dejando a Sánchez en manos del PNV y de los partidos independentistas. Un escenario similar al actual y cargado de inestabilidad".

Però aquesta enquesta no recull, òbviament, la irrupció del nou partit polític auspiciat per Iñigo Errejón. Resultat esperat d'aquest moviment? Més fragmentació del vot de l'esquerra, i més opcions de majoria absoluta per a la dreta del PP. Perquè també sembla clar que l'Albertito Rivera s'enfonsa en la seva creixent radicalització i manera de manar autoritària i dèspota dins al seu partit. En aquest cas, no dubtin que les enquestes la clavaran. Passi el que passi, Ciudadanos perdrà vots i escons.

Així doncs què podem esperar de les noves eleccions? Més inestabilitat i prou. I si això ho combinem amb les conseqüències d'una sentència dura al Procés, tenim un còktel Molotov que serà molt difícil de gestionar i digerir. Un any més, sembla que s'acosta una tardor calenta, en sentit literal i figurat.

Fan falta polítics de veritat, però sembla que a aquests se'ls va endur el vent, com al sentit comú o a la fred de tardor.